11 de febr. 2009

Santa Eulàlia de Barcelona o la veritable construcció del mite

La devoció de Barcelona vers la seva suposada ciutadana santa Eulàlia està fora de tot dubte. Des de l’època visigòtica, juntament amb la presència de les seves relíquies, les manifestacions de culte vers aquesta màrtir no s’han deixat de celebrar. Tot i que la documentació històrica sembla indicar que no va existir en determinat moment històric no es van estalviar esforços per convertir-la en un personatge real i es va aconseguir construir un mite que, encara ara, es recorda cada 12 de febrer.
Diversos historiadors i antropòlegs, exercint d’hagiògrafs, han dubtat que existís una Eulàlia a Barcelona, víctima del martiri, i creuen que es tracta d’un doblament de sant Eulàlia de Mèrida [vegeu un article anterior d’aquest bloc: És santa Eulàlia de Barcelona un doblament de la santa Eulàlia de Mèrida].
La tradició llegendària va presentar santa Eulàlia com una nena cristiana que als tretze anys va declarar la seva religió i que, per aquest motiu, va morir martiritzada. Joan Amades, com tots els que en recullen la seva suposada vida barcelonina, esmenta que “era filla de Sarrià, d’una gran casa senyorial que s’aixecava en l’indret conegut pel ‘desert’ (1)”. El folklorista relata els principals episodis d’una vida dedicada al proïsme i com, un cop declarada la seva fe va partir fins a “tretze martiris com tretze eren els seus anys (2)”, el darrer dels quals va ser clavar-la en una creu en forma d’X. La Viquipèdia descriu breument aquests martiris.
Després de morir, cal seguir altra cop a Amades, per conèixer que “diu una altra tradició que la nit següent [de morir] uns cristians innominats, induïts per llur fervor, desclavaren el cos de la santa d’amagat i van donar-li sepultura cristiana en lloc secret i desconegut durant molts segles... (3)”. D’aquest aspecte en parla dóna algun indici poc més concret Àngel Fàbrega quan afirma que “no sabem pas on era l’indret exacte de la primera sepultura, però certament havia de ser en algun dels cementiris situats a ran dels camins més propera a la ciutat antiga (4)”

La devoció de Barcelona a Eulàlia
Fins aquest punt tot es fonamenta en la tradició i la llegenda, en allò que sobreposadament s’ha anat afegint a uns fets que, probablement, són imaginaris. La història, però, es va afanyar a establir fets i actuacions per consolidar l’existència d’Eulàlia. Roger Costa explica com “vers el 635, Quirze, abat d’un monestir de la rodalia de Barcelona, per tal de restaurar-ne i d’impulsar el culte i per posar en pràctica una de les resolucions del concili IV de Toledo (633), hi erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví –recollint la tradició oral- les actes del seu martiri, i compongué un himne i els textos d’una Missa pròpia (5)”. I és que, certament, és totalment verificable l’existència de la devoció a santa Eulàlia durant l’època visigòtica a Barcelona. Llorenç Riber (6), que utilitza la grafia ‘Eulària’ en referir-se a Eulàlia, així ho manifesta quan diu que l’himne escrit per Quirze “és una demostració de que, de molt antic, la nostra Santa Eulària era honrada amb ofici propi, distint de la Santa Mèrida, qui el tenia també, i amb l’himne de Prudenci” i n’escriu la primera estrofa:
“Brilla aquí l’honor del sepulcre de la màrtir Eulària qui el segellà amb el sagrat estigma de sos patiments. Aquí ens crida tots; en hi cal concórrer”.
Una estrofa d’aquest mateix himne, segueix Riber, “indicà més tard el lloc de l’enterrament de la ínclita verge, la fressa del qual es perdé, com la de altres tants màrtirs que Déu servava en el tresor del seu secret”.
És així com es va perdre de la memòria dels fidels barcelonins el lloc de la sepultura de la seva ‘santa’ però que, segles després, l’abat Quirze –futur bisbe- devia localitzar. Aquest lloc sempre s’ha associat amb una església anterior a Santa Maria del Mar, al barri de Ribera, coneguda com Santa Maria de les Arenes. Malgrat aquesta creença popular, Josep Bracons, en estudiar l’actual Santa Maria a l’enciclopèdia de l’Art gòtic a Catalunya, certifica que, almenys des de l’any 998, en aquell mateix lloc hi havia una església que duia el nom de Santa Maria de les Arenes “però la tradició parla de la presència de culte cristià des de l’antiguitat tardana” i fa esment de la llegenda de la sepultura de santa Eulàlia al segle IV i la descoberta posterior; afirma, però, que “l’excavació de la necròpoli de l’antiguitat tardana que s’estén per tot el b arri de Santa Maria no ha aportat cap testimoni explícit de culte cristià (7)”. I és que, des de la mateixa narració llegendària, com recorda Roger Costa, les restes hi serien dutes en el segle VIII quan “durant la invasió sarraïna les despulles de la santa foren amagades, fins que l’any 877 foren dipositades a la primitiva església de Santa Maria de les Arenes (avui del Mar) (8)”.

Santa Eulàlia al centre d’una operació políticoreligiosa
La vinculació real del santa Eulàlia, les seves relíquies, i Santa Maria de les Arens [després, del Mar] apareix associada amb la figura del bisbe Frodoí el qual va ser nomenat pel rei Carles el Calb l’any 861. Martí Vergès i M. Teresa Vinyoles (9) indiquen que “el bisbe es dedicà a combatre enèrgicament certs brots d’origen got i mossàrab, i segons sembla, portava l’encàrrec d’acabar amb el culte local visigòtic i substituir-lo pel romà o el carolingi” i especifiquen que “en aquestes circumstàncies Frodoí reestructurà la catedral. La raó principal devia ser la necessitat de fonamentar la reforma litúrgica”. En aquest context politicoreligiós apareix santa Eulàlia ja que, com diuen els mateixos autors, “el culte romà es refermava en el culte dels màrtirs i el gran nombre de temples que es van construir a l’imperi franc amb la següent organització arquitectònica: una cripta o confessió amb les restes dels màrtirs d’autoritat, generalment de procedència o vincula local”. És així com el bisbe, segueixen dient, “inicià un procés de recerca de les despulles d’un màrtir local, que donà lloc a la nova estructura catedralícia”.
És així com, Llorenç Riber, relata la localització, més o menys inspirada per Déu, de les restes de santa Eulàlia que es va fer al subsòl de l’església de Santa Maria de les Arenes. En un primer moment no es va tronar el cos sant però, després, “Frodoí, servent de Déu, després de celebrats els divinals misteris, baixà novellament a les fosses excavades, i al corn dret de l’altar veié un ofrat, a on hi meté el bacle, i sentí que era buit. Manà a sos clergues que hi cavassen, i en traguessen la terra a fora. I quan això fou fet, per llarguíssim mercè del Senyor, fou trobat el sepulcre preciós, que era estat construït i llavorat per una mà amorívola. Una olor de suavitat se’n exhalà d’ell, en obrir-lo, com si fos estat una urna d’aromes (10)”. I així va ser com el 23 d’octubre de l’any 877 es van traslladar les despulles de santa Eulàlia cap a l’edifici catedralici on van quedar integrades. L’any següent al trasllat o translació, un precepte del rei Lluís, el Tartamut, adreçat al mateix bisbe Frodoí ja establia aquesta associació en ajudar per la seva restauració i esmentar que “en reverència a la Santa Creu en honor de la qual és dedicada l’església de Barcelona, i de santa Eulàlia, el cos de la qual descansa en la mateixa església... (11)”.
D’aquesta primera ubicació de les restes de santa Eulàlia a la catedral barcelonina es conserva una làpida sepulcral, que devia acompanyar la corresponent urna funerària, i que ara es troba a l’actual cripta. En aquesta làpida hi consta la inscripció al·lusiva al trasllat esmentat anteriorment:
“Aquí reposa Santa Eulàlia màrtir de Crist, la qual va patir en la ciutat de Barcelona, sota la presidència de Dacià, el dia segon 10 dels idus de febrer i fou trobada pel bisbe Frodoí amb el seu clergat, en l’església de Santa Maria el (...) de les calendes de novembre. A Déu gràcies (12)”.
Tot i que no es pot llegir correctament, la tradició i algun document antic indiquen que la data és la del 23 d’octubre, tal com se celebrava com a Dia de la Translació.
Tot sembla indicar que santa Eulàlia, més enllà de la seva significació religiosa ha tingut, sempre, una carrega de significació política. La funció d’afirmació del poder episcopal, en la persona de Frodoí, i la consolidació de la seu barcelonina exercida per la suposada localització de les relíquies d’Eulàlia, el 877, així com el seu trasllat des de fora muralles a la seu catedralícia es pot emmarcar en és indubtable. Es tracta, com descriu Martí Gelabertó (13) en estudiar el paper de les relíquies en la societat de l’Antic Règim, de variar l’equilibri de poder entre el context rural i l’urbà. Gelabertó afirma, recollint estudis anterior, que “durant els darrers segles de l’edat mitjana són molt freqüents els trasllats de relíquies a l’interior de les muralles de les ciutats, capelles i ases de religiosos extramurs depenents per la seva proximitat del nucli urbà (...) Aquest procés es consolidarà en segles posteriors i marcarà profundament l’equilibri entre l’interior i exterior de la ciutat”. Així, diu Gelabertó fent pròpies unes paraules de Peter Bow: “Al voltant dels cossos dels sants cristal·litzen estructures socials, polítiques i religioses diferents” i fa un afirmació que, salvant la diferència d’època, és aplicable perfectament a l’episodi de santa Eulàlia: “La translació de relíquies a l‘interior de la ciutat constitueix una funció política de primer ordre els principals beneficiaris de la qual són les classes privilegiades” i afegeix que “durant l’edat mitjana la cerimònia de rebuda de relíquies dins dels murs de la ciutat esdevé un element de reforçament del poder del bisbe de la diòcesi, ara convertir en agent monopolitzador del cos sant que rep”.

Fets imaginats en indrets ben reals
Allò més curiós és constatar com, tot i la incertesa de l’existència real de l’Eulàlia barcelonina, a la ciutat es van fixar certs llocs com escenaris veritables dels principals episodis de la seva vida i, evidentment, de la seva mort heroica.
Joan Soler i Amigó fa un breu repàs d’aquests indrets del paisatge urbà que es relacionen amb la Santa: “La ciutat vella manté el seu record llegendari, a l’arc de Santa Eulàlia hi fou presoners, a la baixada de Santa Eulàlia fou llençada rodolant dins una bóta plena de vidres trencats, fins a tretze vegades; a la plaça del Pedró finalitzà el seu martiri (14)”. I Joan Amades n’assenyala un per cada martiri i “tres punts diferents de la ciutat on Santa Eulàlia fou clavada en creu” i afegeix que “la tradició més arrelada i persistent és que fou al Pla de la Boqueria, i diu que per això el carrer dit avui de la Boqueria i el portal que va obrir-se al seu començament havien dut el nom de Santa Eulàlia... (15)”.
Amb tota la càrrega simbòlica descrita, tant gran i arrelada entre els barcelonins, no ha de sorprendre que fos l’estendard de santa Eulàlia el que enarborava Rafael de Casanova l’11 de setembre de 1714 ni que, encara avui, en la festa major d’hivern, la ciutat, segueixi recordant el seu mite ben real.


Imatges:
Superior: “Goigs en llahor de la gloriosa verge i màrtir Santa Eulàlia qual cos sant se venera en la Seu de Barcelona. Sa festa als 12 de febrer”. Barcelona : Llibreria de J. Batlle
Central: Accés a l’actual cripta de Santa Eulàlia a la catedral de Barcelona. 13 de desembre de 2008
Inferior 1: Plafó de rajoles situats a la coneguda com Baixada de santa Eulàlia de Barcelona
Inferior 2: Cartell de les Festes de Santa Eulàlia 2009


S’agraeixen les aportacions de Zerosetze de Bibliogoigs.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 747
2 Amades, Costumari... Íbid, p. 748
3 Amades, Costumari... Íbid, p. 753
4 Fàbrega, Àngel. “Santa Eulàlia, verge i màrtir” Dins: Els sants de Barcelona. Barccelona : Editorial Balmes, 1979, p. 16
5 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 83
6 L’escriptor Llorenç Riber, en la seva funció d’hagiògraf, dedica a sant Eulàlia diversos capítols del primer volum de la seva obra dedicada als sants catalans. Riber, LL. Els sants de Catalunya. El Cicle Romà: des de Sant Fructuós: any 259 fins a Sant Narcís: any 303?: els màrtirs. Barcelona : Editorial Catalana, 1919-1922, p. 91 - 124
7 Bracons, Josep. “Santa Maria del Mar”. Dins: L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura 2. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 72
8 Costa, El gran llibre... Íbid
9 Vergès, M; Vinyoles, M. T. “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona”. Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 156
10 Riber; Els sants... Íbid, p. 108 – 109
11 “Precepte del rei Lluís II, dir el Tartamut, al bisbe Frodoí de Barcelona. 9 de setembre del 878” (Traducció de Josep M. Pons i Guri). Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 30
12 Riu, Eduard; Pladevall, Antoni; Mundó, Anscari M. Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 174
13 Gelbertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Catalunya (siglos XVII – XVIII). Lleida : Milenio, 2005, p. 179 i 180
14 “Santa Eulàlia”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 703 i 704
15 3 Amades, Costumari... Íbid, p. 752