27 de gen. 2009

Sant Mer cristià i la lluita contra el paganisme en forma de drac de Banyoles

En moltes ocasions, la tradició ens parla de forma simbòlica. Les llegendes i relats fabulosos són un enfilall de metàfores que ens expliquen de forma florida i, a vegades, aparentment innocent uns fets llunyans, mig oblidats o, deliberadament, mal recordats. D’aquesta manera passa en la vida i obra de sant Mer en el context de la conquesta franca de les terres catalanes en mans sarraïnes a finals del segle VIII, portada a terme per la dinastia carolíngia, i la conseqüent lluita del cristianisme per imposar-se a la fe musulmana.
La tradició situa sant Mer, o Emeri, va venir de França juntament amb els exercits francs capitanejats per l‘emperador Carlemany. La lluita, al voltant de la ciutat de Girona, no era només contra els sarraïns sinó, com diu Joan Amades, “les tropes cristianes havien de combatre un drac ferotge i enorme que tenia el seu cau a l’estany de Banyoles; aquest drac posseïa la propietat de volar, nedar i caminar i amb el seu alè fètid infestava tot el Gironès i feia la vida impossible a gents i bestiar” i la seva força era tan gran que els millors de l’exèrcit franc “tots morien fets xixina per les seves urpes o enverinats per la seva alenada (1)”. Sant Mer va acudir en ajuda del seu emperador i “tot sol es va adreçar al cau del monstre confiant en Déu, traçà el senyal de la creu sobre el drac i aquest perdé la ferotgia, mentre el Sant li posava el cíngol o l’estola al coll, amb el qual per regna el conduí mansoi com un gos fins a Carlemany (2)”.
Aquest relat fabulós és carregat, sens dubte, de simbolisme. Uns exèrcits ben preparats, amb el màxim comandant possible, un Carlemany que fins i tot va ser canonitzat pel poble gironí, no era suficient per vèncer un drac. La idea és clara, és drac no formava part de la concepció humana del món sinó que directament feia al·lusió a la fe, evidentment, la fe dolenta, la qual calia combatre amb una altra manera. Precisament, Joan Soler, en parlar dels dracs i després d’esmentar que la notable presència d’aquests essers en el llegendari català planteja, en forma que preguntes, la seva significació: “personificació del Moro (...) del poder sarraí que imposava tributs i exigia donzelles com a esclaves?, símbol del paganisme malvat, del pecat i de la depravació? (3)”.
La victòria de l’heroi contra el drac, en aquest cas sant Mer, representa sens dubte el triomf del cristianisme sobre el paganisme.
La figura de sant Mer, tot i la seva essència estrictament llegendària, ha estat estretament relacionada amb la història banyolina. El web de Banyoles Cultura explica que, tots i els intents de trobar l’existència històrica d’aquest personatge, no hi ha dades que la confirmin: “Pere Alsius i Torrent ja va demostrar el 1872 que segons la documentació històrica el monestir de Banyoles va ser fundat per l'abat Bonitus vers el 812 i que el seu successor fou l'abat Mercoral. A partir d'aleshores alguns autors han tractat d'identificar l'abat Mercoral amb sant Mer, com per exemple P. Villanueva, al seu Viaje literario a las iglesias de Espanya publicat a Madrid entre 1803 i1852. Aquesta interpretació és una mica forçada, en opinió de Mn. Lluís Constans, el qual creu que és millor considerar san Mer, únicament, com el fundador llegendari del monestir de Sant Esteve. De totes maneres, cal recordar que la presència de sant Mer a la comarca no fou només llegendària, perquè en el s. XIV hi havia ja una capella dedicada al seu culte a Sant Emeri, parròquia d'Olives (Sant Esteve de Guialbes). Allí, el 4 de juny de 1627, fou trobat el cos del sant, en una tomba davant de l'altar major (4)”.
És així com aquest fonament estrictament llegendari del sant que ens ocupa reforça, en cara més, el seu sentit simbòlic relacionat en la lluita entre religions en el context històric de l’alta edat mitjana.


Imatges: Gravat extret dels 'Goigs del gloriós Sant Mer abat de la vila de Banyoles que es venera a la parroquial església de Sant Esteve de Guialbes i en son santuari. Girona : Imp. Busquets [s.d.]

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 604
2 “Sant Mer”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 691
3 “Drac”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 231
4 “Sant Martirià i Sant Mer [en línia] Banyoles Cultura. Banyoles [Consulta: 26 de gener de 2009] Disponible a: http://www.banyolescultura.net/sants.htm