24 de gen. 2009

Els Gegants de Manlleu (II): parelles semblants a Catalunya

Catalunya, juntament amb Flandes, és on la tradició dels gegants és més arrelada d’arreu d’Europa. Jan Grau afirma que “amb l’arribada de la democràcia i l’esclat de la cultura popular, dels tres àmbits de figures festives, el que va créixer més espectacularment pel que fa a nombre, tant de figures com de portadors, va ser el de gegants” i conclou dient que “dels pocs més de dos-cents gegants actius existents al final de la dècada de 1970, s’ha passat a la xifra de més de tres mil el 2004. (1)”. Entre aquesta quantitat, no és sorprenent que alguns gegants s’assemblin o, fins i tot, tinguin trets idèntics.
Miquel Ballbé , en un article titulat, precisament, “Semblances i atributs dels gegants (2)” esmenta que, entre els gegants, “hem de consignar dos tipus de representacions: la guerrera i la de personatges més propers als nostres temps que pretenen recordar-nos el tipisme local o regional, si bé a escala gegantina” i en detalla, entre d’altres, les característiques comuns: el fet de compartir material, el cartró pedra –tot i la inclusió del plàstic i altres materials moderns- i “quan són del tipus guerrer, tenen una mirada i una positura molt d’acord amb la seva representació; dues paraules ens descriuen el seu aire: fan por” i les gegantes o gegantesses “són l’anvers de la medalla: volen ser gracioses i a vegades, fins i tot, els seus llavis esbossen una rialla” i considera que “també és una característica comuna que la geganta no guardi una relació gaire directa amb el seu espòs. Les gegantesses pretenen remarcar la bellesa femenina i pels seus vestits hom s’adona que fan parella amb el gegant”. Ballvé, també passa a detallar els atributs, que en aquets cas considera com elements diferenciadors de cada parella, com les corones, diademes, el cas de guerrer, el barret de turc, el capell de moro, els sabres, espases i porres, els pergamins, els ramells de flors, els collars, les medalles, els escuts, la barretina, el llibre, el barret de copa i, fins i tot, la paleta mata-mosques.
Elements compartits i elements diferenciadors no eviten que algunes parelles de gegants tinguin unes similituds. En alguns casos, aquesta semblança és destacable com passa entre els de Manlleu, el barri de Sant Miquel de Cardona, els de les Borges Blanques o la geganta del carrer Viserta de Monistrol de Montserrat ; en d’altres, com els d’Amer, només hi ha una certa retirada. Aquests, juntament amb els del barri de Sant Miquel d’Olot participen, si el temps no ho condiciona, en una trobada gegantera el 25 de gener a Manlleu.
En l’article anterior editat a la Devocioteca s’ha historiat com els gegants de Manlleu provenen, en la seva forma original, de 1923. Aleshores, Martí Molera,a veí del carrer de Vendrell d’aquesta població osonenca va adquirir els gegants, en Jordi i la Montserrat, a Olot tot prenent de referència, per al gegant –model de guerrer-, el motlle de l’olotí, estrenat el 1889 i que va ser obra de l’escultor Miquel Blay que, com diu l’espai web dels Gegants d’Olot, “va prendre com a model un encarregat del taller de sants "L'Art Cristià”. Diferien, especialment, el casc, la maça i la barba –el de Manlleu en porta i el d’Olot només té bigoti.
Per a la geganta, en canvi i com ja es va relatar, es va prendre la imatge d’una noia olotina que Molera va veure pel carrer. D’aquests dos gegants originals, el 1961, es va fer una parella idèntica, en Galderic i l’Assumpta; el taller que els va elaborar, probablement, va ser El Ingenio, existent a la ciutat comtal des de 1838 (3).
És molt possible que, fins i tot abans de fer aquesta segona parella de gegants manlleuencs, i degut a les diverses reparacions dels originals, al taller El Ingenio n’hi haguessin motlles.
Durant la dècada de 1950, aquest taller barceloní va elaborar diversos gegants utilitzant, tot sembla indicar, el motlle dels de Manlleu. Així, el setembre de 1953 es van estrenar, a les Borges Blanques, en Jaume i Na Peronella; i el juny de 1957, en Batallador i L’Esperança, del barri Sant Miquel de Cardona. Un altre gegant, en aquets cas només la geganta, que s’assembla amb la geganta manlleuenca és Diana del carrer de Viserta de Monistrol de Montserrat. La Viquipèdia explica dels Gegants del carrer Viserta com, a partir dels gegants tradicionals estrenats el 1913, En Ramir i Na Constança, van fer una geganta nova: “Al principi de la dècada de 1950, en Ramir i la Constança, estaven força fets malbé i es va decidir restaurar-los. Però a iniciativa de l’artista del taller El Ingenio al qual s’encarregà la feina, finalment es va optar per restaurar només en Ramir i prescindir de la Constança, ja que per la seva envergadura com el seu pes feien difícil trobar geganters per dur-la. Per tant es va construir una nova parella per a en Ramir. Un cop acabada la nova geganta, es va veure que tenia unes faccions massa joves per l’arrufat Ramir, que presentava l’aspecte d’un home ja madur, i que la parella na acabava de quallar. Aleshores es va decidir restaurar també la Constança i convertir la parella en un tercet. A partir d’aleshores es va anomenar a la nova geganta la Jove”.
És així com, durant uns anys, van sortir del taller El Ingenio diverses parelles de gegants pràcticament idèntiques a les que, el 1923, es van estrenar a Manlleu. Hi havia, i encara hi ha, notables diferències que els personalitzen, a cadascun dels gegants, i els donen identitat pròpia com alguns dels elements que apuntava Miquell Ballvé i que s’han descrit anteriorment.
La raó, sense que hi hagi indicis raonables, pot raure en la trobada de gegants feta a Terrassa el 1950. A aquesta ciutat, els gegants manlleuencs van fer el segon viatge de la seva història. Allà s’hi van aplegar la representació gegantera de disset poblacions de les vint-i-cinc de tota la província que, aleshores, tenien aquests personatges (4)”. I aquí s’obre, de nou, una possibilitat: que aquesta reunió gegantera fos un aparador dels gegants manlleuencs davant les poblacions que desitjaven tenir uns gegants propis, o que volien fer-ne uns de nous, en els anys següents.
També hi ha gegants, que per alguna raó o altra, tenen un aire familiar. És el cas dels Gegants d’Amer, especialment el gegant, i els de Manlleu. En aquest cas, tot i que actualment ja hi ha una tercera generació de gegants amerencs, els actuals conserven l’aire de família dels que van ser estrenats el 1880 i que es van fer a Olot seguint les pautes que aleshores es realitzaven en els tallers olotins dels quals va sortir el de la mateixa ciutat i d’aquest, posteriorment, el de Manlleu.
Sigui com sigui, com diuen els castellers de Manlleu, “els gegants s’assemblen però no són iguals”. Cada població, sigui vila o ciutat, hi aporta aquell aspecte que els fa més estimats i apreciats pels seus veïns.


(Continuarà...)


Imatge: Gegants de Manlleu, Jordi i Montserrat, any 1997. Fotografia de Facund Pérez. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Grau, Jan. “Els col·lectius de les figures de la festa. Les colles de gegants”. Dins: Tradicionari, vol. 4, La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 94
2 Ballbé i Boada, Miquel. “Semblances i atributs dels gegants”. Dins: Gegants. Aportació de Matadepera al nostre folklore. Matadepera: Caixa d'Estalvis de Terrassa, 1982, p. 32 – 36
3 “El Ingenio” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 24 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Ingenio
4 Botifoll i Orriols, Lluís “La trobada de gegants a Terrassa l’any 1950” Dins: Gegants. Aportació de Matadepera al nostre folklore. Matadepera: Caixa d'Estalvis de Terrassa, 1982, p. 44 - 49