23 de gen. 2009

Els Gegants de Manlleu (I): vuitanta-cinc anys d’història

Parlar dels ‘gegants’ d’un poble, vila o ciutat és fer-ho de les seves festes i tradicions que, com en aquest cas, tenen unes arrels en la devoció i religiositat popular. Joan Soler i Amigó defineix el gegant i la geganta com “figures de fusta i cartró de grans proporcions, pròpies de la iconografia festiva de processons i cercaviles” que “solen anar acompanyats de nans o capgrossos i, a vegades, de parelles de gegantets o gegantons, de mida inferior (1)”. La història d’aquests personatges l’explica Jan Grau: “L’origen documental dels gegants, els nans i el bestiari que participen en les festes actuals s’ha de buscar en les relacions de les processons de Corpus del segle XV” i conceptualitza que “provinents de mites ancestrals i de l’imaginari popular, l’Església va reutilitzar les imatges que ja formaven part de creences anteriors i, convenientment cristianitzades, les va incorporar a la processó del Corpus” i anota que “trobem el primer gegant documentat al Corpus del 1424, representant Goliat en la lluita contra el rei David” en la representació d’episodis de l’Antic Testament (2).
Manlleu fa vuitanta-cinc anys que té gegants i actualment desitja ser, en sana competició amb Terrassa, Ciutat Gegantera de Catalunya 2010.
La història dels gegants manlleuencs és com segueix:

Els gegants d’un carrer
La història dels Gegants de Manlleu s’inicia el 1923 quan el veí del carrer de Vendrell,de nom Martí Molera i Pagès –conegut per “Martí de “can Xaran”, per la casa d’on era, o per “Martí del Cacauets”, per la parada que tenia a plaça de venda d’aquests fruits i que, d’aleshores endavant seria recordat com ‘Martí dels Gegants’, va creure interessant d’adquirir uns gegants per a les festes del veïnat. En aquells anys era molt lluïda la celebració que, el 8 de setembre, en aquella via urbana manlleuenca dedicaven a la seva patrona, la Mare de Déu de la Gleva de qui tenien, i tenen, una imatge en una capelleta.
Després de recollir diners amb una rifa, el mes de juny d’aquell mateix any, va fer contactes amb un taller olotí i va fer tracte lliurant 500 pessetes. L’esculor dels gegants va ser Josep Soy i Cambras del Taller ‘El Immaculado Corazón de Maria’ de J. Ventolà Plana d’Olot i la fusteria va anar a càrrec del Sr. Barberí.
Els gegant va sorgir del mateix motlle del gegant d’Olot però l’elecció de la geganta va ser més difícil. Explica l’anècdota que Martí Molera no estava satisfet amb la fesomia de la geganta olotina i, preocupat, va sortir a donar un tomb per la ciutat. Després d’una estona, decidit i impetuós com era, Martí va veure una noia olotina que tenia una cara que li complaïa i se la va endur al taller on els va dir: “voler com ella” (3); vet aquí, doncs, que la imatge de la geganta manlleuenca correspon a una olotina anònima.
Finalment, Molera va fer el tracte de comprar els dos gegants i cinc nans al preu de 2.020 pessetes amb 30 cèntims que es van pagar a terminis, fins al març de 1924, que va acabar pagant, de la seva butxaca, el mateix Martí amb un darrer deute restant de 150 pessetes.
El viatge inicial dels gegants va ser el següent: d’Olot a Sant Joan de les Abadesses van anar en camió enfilant la sinuosa carretera de Capsacosta. De Sant Joan de les Abadesses a Manlleu van fer el trajecte en tren.
Francesc Pujol i Esteve Gaja descriuen els gegants de la següent manera: “El gegant es presenta com un guerrer envoltat d’un caire majestuós i amb faccions d’exquisida perfecció. Va armat amb una mena de maça de combat, que aguanta amb la mà dreta a l’espatlla i d’on en surt una destral. A la mà esquerra hi porta un pergamí enrotllat i segellat. La cara, dura i bella, ve coberta amb una frondosa barba negra i uns opulents bigotis” i “la geganta té unes faccions hel·lèniques, una bellesa clàssica; el cabell clar i rissat, pentinat de mig i guarnit amb daurada diadema, serveix de marc al seu rostre. Uns tirabuixons arrodoneixen el conjunt. A la mà dreta duu un ramet en tant que al braç esquerre és deixat a lleure en graciosa actitud femenina. L’expressió facial contrasta per la suavitat amb la duresa de la seva parella (4)”.

Els gegants passen a ser del municipi
Durant la dècada de 1920 els gegants del carrer de Vendrell van ser tot un atractiu que meravellava tot Manlleu i, en alguna ocasió, eren llogats per l’Ajuntament i els feien sortir a la resta de la població. L’any 1929, però, un enfrontament de Martí Molera amb els veïns del carrer Vendrell per la seva festa per motiu que el primer no volia un grup musical ‘modern’ a la festa va provocar que la festa no se celebrés. Així, Molera –que pel fet d’haver pagat el darrer deute de la compra dels gegants en tenia la pràctica propietat- va fer tracte amb l’Ajuntament del municipi que els cedia els gegants i els nans; tot i això, els havia de retornar, sense cap càrrec, al carrer de Vendrell si la festa es tornava a celebrar. La festa a la Mare de Déu de la Gleva no va retornar i els gegants van passar a ser, definitivament, de tot Manlleu i se’ls bateja amb el nom dels patrons de Catalunya, Montserrat i Jordi.
A la dècada següent, els gegants i els nans van passar per dos tràngols. El primer, a l’inici de la guerra civil espanyola, Martí Molera els va salvar de la crema a la qual els havien condemnat per les reminiscències religioses de les figures. El segon, a l’octubre de 1940, la crescuda del Ter va omplir d’aigua el local on estaven guardats, al carrer de Sant Joan cantonada amb el carrer de Sant Jaume; als gegants l’aigua els va arribar al coll i els vestits es van malmetre; els nans, per la seva menor alçada, van ‘morir’ ofegats.
Passada la guerra civil i l’aiguat, l’Ajuntament va comprar quatre nans nous i va adquirir nous vestits per al gegant i la geganta.
Poc a poc, els gegants de Manlleu, s’emancipen i surten del municipi. El 1948 van a Granollers, convidats per l’Ajuntament d’aquesta ciutat, el 1950 viatgen fins a Terrassa en el primer concurs de gegants la província de Barcelona i el 1952 s’arriben a Roda de Ter per a la inauguració dels gegants d’aquesta població.

Una nova parella de gegants
A final de la dècada de 1950 els gegants n’han passat de tots colors i, en alguna ocasió, han caigut a terra per culpa d’una ventada o d’un cable posat a poca alçada. Això fa que siguin reparats amb el mateix material en què es van construir i, poc a poc, van guanyant pes. És així com, el 1957, quan els gegants ja pesen massa prop de 100 quilos i ja no surten per Corpus; és massa difícil de portar-los (5).
Aleshores es creu l’Ajuntament creu convenient que cal fer dos gegants nous amb materials més lleugers per s’obre un debat entre els manlleuencs: cal fer uns gegants idèntics o ben diferents? (6)
Mentre es discuteix sobre el tema, el 1958, l’Ajuntament compra tres nans més que, juntament amb els que hi havia, són els que encara surten a ballar.
Finalment, el debat es clou: els nous gegants seran iguals. S’inaugura la nova parella, construïda a Barcelona, per la Festa major de 1961 (7).
Cap a 1970, un senyor molt ben relacionat que duia per nom Artur Blasco volia un parella per a la població d’Arsèguel (Alt Urgell). Va demanar a l’Ajuntament de Manlleu que, com que tenia dues parelles de gegants, els podia vendre la parella vella; Manlleu, però, no es va voler desprendre definitivament dels seus primers gegants i el va cedir temporalment amb el compromís de ser retornats quan fossin reclamats.
Francesc Pujol explica una anècdota de l’estada de la Montserrat i en Jordi a Arsèguel. Allà, hi havia l’agutzil, de nom Pau Lloveras, molt valent i forçut i d’uns 60 anys que es va enamorar de la geganta. Cada dia la feia sortir a donar un tomb pel poble; se li formava comitiva de vailets que anaven cridant pels carrers per on passaven: “Sortiu, mireu, ja torna a passar la Montserrat”.
El primer Ajuntament democràtic reclama els gegants vells de Manlleu i els recupera el 1985. La festa de benvinguda coincideix amb el bateig de la parella nova, que encara no tenien nom; a partir d’aleshores serien coneguts com Assumpta i Galderic (8).

La família de gegants va creixent
Poc a poc, a més, la família de gegants manlleuencs va creixent. El 1988 s’estrena un gegantet que portarà el nom d’Eloi, fet al Taller Art Cristià d’Olot, i el beneeix Mn. Jordi de la Parròquia de Sant Pau. El 1995 s’estrena i es bateja la geganteta M. Gleva, feta al mateix taller que Eloi, en una concorreguda trobada gegantera; els seus padrins són els gegants de Vilafranca de Conflent (Conflent, Catalunya Nord) i els de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès).
El 2008, per la Festa major manlleuenca, els gegants vells estrenen vestit, confeccionat per Ramona Valls, i un ball inspirat en la llegenda i cançó del Serpent de Manlleu, coreografiat per Xavier Blancafort [vegeu aquesta llegenda i la gran festa que se celebra cada 14 d’agost al web
El serpent de Manlleu].

Futur enllà
Els gegants manlleuencs es preparen per una de grossa. El 2010 Manlleu és candidata a Ciutat Gegantera (de la comarca d’Osona, el 1986 va ser-ho Tona i el 1999 va ser-ho Vic) que vol celebrar-ho coincidint amb els 25 anys de la colla de Geganters de Manlleu. Aquesta associació es prepara de valent per aconseguir aquesta fita [Podeu veure la seva activitat al seu web
Gegants de Manlleu on podeu trobar informació com la que recull aquest article i d’altre en clau de futur.
Precisament, aquest diumenge dia 25 de gener de 2009, han organitzat una ‘Trobada de gegants semblants als de Manlleu’ on es reuniran diferents parelles de diferents llocs de Catalunya i que tenen una aparença pràcticament idèntica als manlleuencs.
La raó d’aquest fet, i del perquè de l’existència de gegants pràcticament idèntics o molt aproximats, serà el tema del proper article de la Devocioteca.


(Continuarà...)

Properament: Els Gegants de Manlleu (II): parelles semblants arreu de Catalunya

Imatges:
Superior: Els gegants de Manlleu, Jordi i Montserrat, en la dècada de 1920 amb Martí Molera al capdavant. Foto Antoni Piella / Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior: Gegants i capgrossos a la plaça Fra Bernadí, aleshores Plaza Espanya, durant la dècada de 1960. Foto Jaume Gaja / Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu


Bibliografia:
1 “Gegant, geganta”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 330
2 Grau, Jan. “Els col·lectius de les figures de la festa. Gegants, nans i bestiari”. Dins: Tradicionari, vol. 4, La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 89 - 90
3 Programa de Festa Major de Manlleu, any 1950. Núm. XIX. Manlleu : Delegación de prensa y propaganda, p. 12. Disponible en línia a: http://www.diba.cat/xbcr/temp/MANLLEU_LPP-1950-MANLLEU_LPP_19500801.PDF#page=1
4 Pujol, F; Gaja, E. Croquis manlleuencs. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1952, p. 87 – 88
5 “Un Corpus sin gigantes” Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales núm. 27, 22 de juny de 1957, p. 7
6 Un article publicat duia el següent titular: “El problema de los gigantes supeditado a un plebiscito”. Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales núm. 53, 21 de juny de 1958, p. 1 i 3
7 “Nueva pareja de gigantes” Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales núm. 134 - 135, 4 d’agost de 1961, p. 26
8 “Els gegants i Sant Jordi, en una setmana d’intensa activitat cultural”. Dins: Manlleu-publicació. Manlleu : Premsa d’Osona, núm 340, 26 d’abril de 1985, p. 1