21 de gen. 2009

La devoció a les relíquies de sant Fructuós i diaques de Tarragona

Sant Fructuós i els seus diaques, sant Auguri i sant Eulogi, no són sants de molta devoció popular. Tot i això ningú els pot negar el fet que siguin els primers sants catalans, històricament parlant, i els primers als quals se'ls va mostrar devoció mitjançant les seves relíquies. Precisament, avui es commemora el 1750 aniversari del seu martiri a l’amfiteatre de Tarragona (1).
La referència documental de l’existència d’aquests tres sants, malgrat el protagonisme sempre se’l sol endur Fructuós, ha arribat en forma de les actes del seu martiri. Joan Bada confirma la importància d’aquest escrit: “el primer testimoni històric –escrit i arqueològic- que presenta una clara evidència de la implantació del cristianisme a Tarragona són les actes del martiri del bisbe Fructuós i dels seus diaques, Auguri i Eulogi, que foren cremats a l’amfiteatre de la ciutat el 21 de gener de l’any 259, sota l’emperador Valerià i essent governador Emilià” i específica, en referència a la primerenca organització cristiana tarragonina, que “de la narració es desprèn la presència d’una comunitat estructurada, que s’havia anat gestant cap a finals del segle II i durant la primera meitat del segle III, un llarg període en el qual predominà la tolerància religiosa per part de les autoritats romanes (2)”.
A la ‘
Passió dels sants màrtirs Fructuós, bisbe, Auguri i Eulogi, diaques, que van patir martiri a Tarragona, el dia 21 de gener, sota els emperadors Valerià i Gal·liè’ s’esmenta com, després de ser cremats sobre l’arena de l’amfiteatre de Tarragona, els cristians de la ciutat i seguidors dels màrtirs “quan caigué la nit, van córrer cap a l’amfiteatre fent memòria de la seva fe i del seu combat. Portaven vi per apagar els cossos mig cremats. Després, recollides les cendres, cadascun en va prendre tantes com va poder”. Aquest gest d’apagar els ossos amb vi era freqüent després de la incineració d’un cadàver, mètode ben arrelat entre els romans, així com la seva recollida i l’aplicació d’ungüents i olis perfumats per dipositar-los, amb les cendres, a l’urna funerària (3). L’ús del vi està estretament relacionat, com ja va apuntar Llorenç Riber (4) amb el costum dels antics d’oferir aliments als morts. Ian Jenkins ho explica dient que: “Tant a Grècia com a Roma es creia que els morts seguien vius, i en determinades dates, després del funeral i al llarg de l’any, els oferien libacions i els duien aliments... (5)”. Precisament havia de ser vi perquè es creia que era l’element líquid més semblant a la sang (6). Així mateix, recollir els ossos era, diu Olaf B. Rader, “entre els grecs i els romans el més sagrat deure dels familiars més propers en la cremació (7)”. “Fructuós –segueix dient el text de la Passió- s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut”. Aquesta és, sens dubte, la primera referència documental a un possible culte de relíquies a les terres de parla catalana però que planteja una situació ben diferent a la forma de devoció de les relíquies dels segles medievals i posteriors. L’esmentat Jenkins apuntava que “a l’antiguitat, el fet de quedar-se sense sepultura o no rebre les honres fúnebres es considerava una desgràcia major que la mateixa mort (8)” i això devia afectar, fins i tot, a la manipulació del cadàver o a les seves restes que, per altra banda, podien suposar penes i sancions als manipuladors; Rader ho explica perfectament en dir que en el context polític i jurídic de l’Imperi romà, “un altre aspecte de la ‘violatio’ de les tombes – a més del robatori o destrucció d’elements que la conformaven- afectava a les alteracions del cadàver mateix, el fet de ‘extrahere corporis’ o de ‘spoliare cadaveris’. Infraccions greus com el robatori o la profanació de cadàvers eren perseguits pel Dret imperial i sancionades amb les penes més severes (9)”.
Les restes dels tres màrtirs, un cop recollides, es devien recollir i traslladar a lloc segur. Llorenç Riber (10) considerava, sense tenir-ne cap prova, que les cendres es deurien dur al mausoleu de Centcelles, que encara es pot admirar a l’actual terme de Constantí. L’arqueologia, però, ha donat l’evidència que, a finals del segle VI o a principis del V, es va edificar una basílica a la zona de ponent de la ciutat de Tarragona, a la riba esquerra del riu Francolí on es van col·locar les relíquies. Jordi López afirma que aquest edifici “constitueix amb quasi total certesa la memòria / martyrium de Sant Fructuós, Auguri i Eulogi que devia estar aixecada en quests moments per substituir-ne un altre que l’arqueologia ha estat incapaç de localitzar (11)”. Tot i que, en les excavacions realitzades al lloc no han permès localitzar amb tota seguretat quina devia ser, de les diferents que s’han estudiat, la tomba dels màrtirs, es dóna per segur que hi devia ser. Maria Dolors del Amo ho confirma quan diu que “si gairebé és segur que la basílica de la necròpoli del Francolí era dedicada a Fructuós, Auguri i Eulogi, i, per tant, les seves relíquies eren allí mentre el temple era en ús, dissortadament no hi ha cap element que ens permeti identificar amb seguretat el lloc de deposició de les restes d’aquests màrtirs (12)”. En qualsevol cas, el lloc va esdevenir focus d’atracció per altres enterraments cristians, en el que es coneix com enterrament ad sanctos. L’epigrafia que l’arqueologia ha pogut recuperar semblar confirmar-ho. De la necròpoli tarragonina es conserva una làpida on es llegeix D[ulcis et c[arus] sanctoru[m se]de quiesces annis duobus mensum quattuor, sic meruere tui (13). Així mateix, també cal contemplar un altre epitafi que Jordi Casanovas, esmentant a M. Teresa Muñoz, atribueix a un mateixa situació i que seria dedicat a Marturia innoces, “una nena de quatre anys, morta l’any 393 i que duu la fórmula vivas cum beatos (14).
Es creu que la basílica, on devien estar venerades les relíquies dels sants tarragonins i que va esdevenir centre de la necròpolis, es va abandonar a finals del segle VI o a l’inici del VII. A partir d’aquest moment, el culte va passar a l’església edificada sobre la mateixa arena de l’amfiteatre que deuria haver estat construïda amb una intencionalitat especial. Macías, Menchon i Muñoz ho indiquen: “és el mateix emplaçament on, l’any 259, es va produir el martiri del bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi” i continuen afirmant que “l’elecció d’aquest indret reflecteix la voluntat de rememorar aquells fets i simbolitza el triomf del cristianisme sobre l’antic món pagà (15)”. La disposició d’aquest edifici és força peculiar, no només pel fet d’estar dins l’amfiteatre sinó de com hi està. Cristina Godoy, considera que la disposició devia perseguir dos objectius: “d’una banda aconseguir una orientació aproximada EW a l’edifici de culte –l’única que permetia l’edifici romà- i, en segon lloc, incloure dins la construcció cristiana el lloc precís de la fossa. Sens dubte, aquest complicat projecte arquitectònic obeïa a raons molt poderoses, segurament la inclusió del lloc exacte on la memòria popular creia –i les fonts escrites ho corroboren- que havien patit martiri Fructuós i els seus dos diaques (16)”. La invasió sarraïna del primer quart del segle VIII va obligar a abandonar els edificis cristians, i entre aquests la basílica de l’amfiteatre. L’arquebisbe Pròsper, el 713, va fugir de Tarragona i es va emportar les relíquies dels sants. Va fundar una abadia a la Liguria, S.Fruttuoso di Capodimonte, des d’on, possiblement, es va propagar la devoció a sant Fructuós per aquelles terres, la Provença i la Catalunya Vella (17). La basílica de l’amfietatre, abandonada arran de la invasió sarraïna, va restar en runes. Quan Tarragona va ser conquerida de nou per tropes cristianes, sobre seu es va aixecar un nou edifici. Efectivament, Godoy considera que si bé el monument visigòtic edificat dins l’amfiteatre havia quedat abandonat arran de l’arribada del poder sarraí “no així la seva memòria, ja que durant la repoblació de Tarragona es va erigit a l’arena de l’amfiteatre una església romànica, dedicada a Santa Maria del Miracle” i estableix que “la construcció d’una església a l’amfiteatre romà de Tarragona s’ha de posar en relació, sense cap mena de dubte, amb la sacralització de l’escenari de la passió i mort dels màrtirs tarragonins (18)”. Així, l’església romànica de Santa Maria del Miracle ja és esmentada durant la segona meitat del segle XII.

Imatges:
Superior: Dibuix que il·lustra els ‘Goigs a llaor dels màrtirs tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi’. Barcelona : Carles Babot, 1967
Central i inferior: Imatge de l’amfiteatre de Tarragona on es veuen les parets de l’antiga església edificada en el mateix lloc del martiri dels Sants

1 L’arquebisbat de Tarragona ha celebrat, del 21 de gener de 2008 al 21 de gener de 2009 l’Any jubilar ‘1750 aniversari del martiri de Sant Fructuós, bisbe de Tarragona, i Sant Auguri i Sant Eulogi, diaques’. Podeu accedir a l’espai web realitzat per aquesta ocació: http://ajubilar.arquebisbattarragona.cat/index.php
2 Bada, Joan. Història del cristianisme a Catalunya. Lleida : Pagès, 2005, p. 19
3 El culto a los muertos: las creencias romanas en una vida después de la muerte [en línia] Agamador & Tiresias, 2001 [Consulta: 19 de setembre de 2008] Disponible a: http://www.culturaclasica.com/cultura/creencias.htm
4 Riber es preguntava: “Seria això un record de les libacions que prwacticaven els antics després de la cremació dels cadàvers?” a: Riber Llorenç. Els sants de Catalunya ((volum 1; cicle romà)). Barcelona : Editorial Catalana, S:A, 1919, p. 64
5 Jenkins, I. La vida cotidiana en Grecia y Roma. Madrid : Akal, 1998, p. 40 - 41
6 Sobra recordar que en la cerimònia cristiana per escel·lència el vi és la “sang de Crist”
7 Rader, O. B. Tumba y poder; el culto político a los muertos desde Alejandro Magno hasta Lenin. Ediciones Siruela, : Madrid, 2006, p. 43
8 Jenkins, Íbid, p. 40
9 Rader, Íbid. p. 48
10 Riber, ïbid, p. 68
11 López Vilar, Jordi. Tàrraco paleocristiana. El suburbi del Francolí. Tarragona : Universitat Rovira i Virgili, 2004, p. 264. Consultable en línia a: http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0712105-124932/
12 Amo, Maria Dolors del. “Basílica de la necròpoli del Francolí”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 175
13 Aquestes inscripció és esmentada per Jordi Casanovas i Miró a: “Epigrafia funeraria”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 296, fent referència a l’anotació 1008 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.
14 Íbid. Aquesta fa referència a l’anotació 944 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.
15 Macías, J.M., Menchón, J.J., Muñoz, A. “Ciutat de Tàrraco” Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 79
16 Godoy, C. “Basílica de l’amfiteatre de Tarragona”. Dins: Catalunya romànica, vol. 21. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 178
17 Slavadó, Joan. Història medieval d’un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X – XVI). Ajuntament de Sant Fruitós de Bages : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 576
18 Godoy. Íbid, p. 177