20 de gen. 2009

Antigues i actuals devocions a sant Sebastià

Sant Sebastià ha estat un sant amb molts devots, sobretot pel fet que se l’havia tingut com a protector per la pesta. Així mateix, havia esdevingut el patró d’un gremi de gran importància per a l’economia econòmica catalana anterior a la industrialització, el dels paraires. Aquest ofici i el seu gremi, en desaparèixer, es va endur el seu patró cap als llimbs; sant Sebastià, però, no va sortir de l’imaginari col·lectiu ja que és, encara ara, molt recordat gràcies a antics vots de poble dictats en moment d’epidèmies.
La biografia d’aquest sant apunta que va morir màrtir durant la persecució de Dioclecià ocorreguda l’any 303 essent mort a causa de nombroses sagetes i fuetades llençades contra el seu cos (1). La importància que se li va donar, des de temps antics, la va adquirir per ser assignat com un dels protectors contra la pesta. Les societats occidentals van conviure, especialment des de l’edat mitjana, amb successives afeccions generals que van malmetre les poblacions. La pandèmia de 1348, coneguda com la Pesta Negra, va causar efectes de nivell universal i de forma directa a Catalunya. Les xifres de referència local indiquen que un terç de la població manlleuenca, per posar un exemple, va morir i que de les 22 famílies que vivien a la sagrera a finals del segle XIII només n’hi havia 7 a mitjan segle XIV (2). Fins la centúria dissetena la pesta va esdevenir endèmica i rebrotava cada deu anys amb certa força.
La vinculació de sant Sebastià amb aquesta malaltia epidèmica prové, segons Roger Costa, de quan “segles després de la seva defunció, prengué volada la popularitat del sant, ja que de manera miraculosa l’any 680 salvà de la pesta als habitants de Roma (3)”. Certament, Iacopo da Varazze ho explica al la seva ‘Llegenda àuria’ quan “en temps del rei Gumbert es va estendre per tota Itàlia una pesta tan espantosa, que en treballs es trobaven persones que poguessin enterrar als morts. L’epidèmia presentava especials característiques de gravetat i universalitat a Roma i a Pavia. Van ser molts els que, aleshores, van veure un àngel del cel, armat amb un dardell , perseguint i intentant matar a un dimoni, que era qui escampava i propagava la malaltia portant el contagi de casa en casa, de manera que, just al moment que aquest esperit malèfic picava a una porta, tots els qui habitaven allà morien aviat. Algú, per revelació divina, va conèixer que la pesta no s’acabaria fins que a Pavia fos alçat un altar en honor de sant Sebastià. Va fer-se, es va construir l’altar a l’església de Sant Pere ad Víncula, i va acabar la pesta (4)”. Costa, però, assenyala que “en terres de parla catalana, però, no serà fins al segle XV que hi arrelà la devoció de sant Sebastià arran de repetides epidèmies (5)”. Joan Soler és de la mateixa opinió quan diu que “a Catalunya la devoció data dels segles X – XI, però no arrela en el poble fins al segle XV, el temps fort de les pestes, quan li són dedicades moltes capelles i se celebren processons en honor seu (6)”.
De la devoció catalana a sant Sebastià hi ha nombroses manifestacions populars que encara perduren. Una de les més característiques és la del “pelegrí de Tossa” en què es recorda el vot de poble i l’agraïment d’aquesta població de costa pel fet d’haver estat salvada, per sant Sebastià, de la pesta i que comporta repetir el romiatge fins a una ermita de Santa Coloma de Farners, vuitanta quilòmetres lluny en un ritual que podeu llegir a la pàgina de festes.org.
Així mateix, en molts goigs dedicats a sant Sebastià hi consta aquesta protecció que exercia el sant contra la pesta. En els que es canten a la seva capella de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà (Osona) es diu:

“Màrtir Sant molt singular,
Supliquem vostra clemència.
Volgueu a Jesús pregar
Que ens guardi de pestilència”

Sant Sebastià i els paraires catalans
El patronatge de sant Sebastià, però, va tenir una altra especialitat a part de la que li era més comuna, la de protector contra la pesta. Així, sant Sebastià va esdevenir el patró dels paraires de moltes de les poblacions on l’important gremi d’aquests artesans hi tenia representants. Pere Molas, a la Gran Enciclopèdia Catalana, defineix ‘paraire’ com la “persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge” i afirma que “fou essencial en la indústria tèxtil dels Països catalans entre el s. XIII i el principi del s. XIX (7)” i esmenta que van desaparèixer a partir del procés d’industrialització i l’aparició del nou model de fabricant, menys subjecte a la reglamentació gremial.
És així com sant Sebastià es va fer present en la societat i poblacions on els paraires tenien un important paper econòmic. La devoció a sant Sebastià mostrada pels paraires, segons Antoni Pladevall, no es deu al fet que la biografia o el martiri del sant tinguessin relació directa amb l’ofici “sinó que com a patró contra la pesta va tenir un gran augment de devoció als segles XVI i XVII, temps en què el país es veigé atacat per fortes pestes (8)”.
Així, a Manlleu (Osona) el dia del sant era festejat, especialment per aquest col·lectiu. Dr. Josep M. Gasol explica que “fins ben entrat el segle dinou, els paraires (cardadors, filadors i teixidors de llana) constituïen la indústria més important de Manlleu” i que celebrava “la festa de llur patró, Sant Sebastià, amb molt d’esplendor (9)”. Era una festa celebrada per tot el poble i tenia un cert relleu com demostra que, un altar lateral de l’antiga església de Santa Maria –enrunada el 1936 amb motiu de l’inici de la guerra civil espanyola- tenia un altar lateral pagat, en el seu moment, pel gremi de paraires.
Pocs quilòmetres Ter avall, a Roda de Ter, hi havia hagut 86 mestres paraires i 60 oficials i aprenents i també s’havia establert la devoció a sant Sebastià (10). Fins i tot, s’havia construït una capella que li era dedicada i que el 1845 es va incorporar a una fàbrica nascuda arran de la industrialització (11).
De manera semblant va passar a Taradell, on el gremi de paraires i teixidors va assolir una gran importància. Pladevall indica que “el primer indici de la devoció a Sant Sebastià trobat a Taradell és un rústic dibuix del sant assagetat, que omplena tota una pàgina d’un manual del segle XV del nostre arxiu (12)”; en aquesta població osonenca, el sant també va gaudir d’una capella lateral del temple parroquial dedicat a sant Genís. I precisament, els taradellencs encara celebren la Festa Major d'hivern per sant Sebastià com podeu llegir a Taradell Bloc.


Imatge: Gravat extret dels “Goigs del gloriós Sant Sebastià que es canten en la seva capella de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà. Bisbat de Vic”. Vic : Imp. Anglada

Bibliografia:
1 “Sebastià”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 491
2 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu: Jaimes, 1976, p. 91
3 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 63
4 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1,. Madrid: Alianza, [1990], p. 116
5 Costa, El gran llibre…, Íbid.
6“Sant Sebastià”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 700
7 “Paraire”. Molas i Ribalta, Pere; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 237
8 Pladevall, Antoni. Taradell. Passat i present d’un terme i vila d’Osona. [Vic]: Eumo[Taradell]: Ajuntament de Taradell, 1995, p. 391
9 “20 de gener”. Gasol, Josep M. Calendari folklòric manlleuenc. Dins: ‘Lletres amicals’, vol 18. Manlleu: [s.n], agost de 1958, pàgs. 50 a 135
10 Ollich, I; Ocaña, M; Ramisa, M; Rocafiguera, M. de. A banda i banda del Ter. Història de Roda. Vic: Eumo Roda de Ter: Ajuntament de Roda de Ter, 1995, p. 160
11 Podeu veure una fotografia de la capella a: Ollich, I; Ocaña, M; Ramisa, M; Rocafiguera, M. de. A banda..., Íbid, p. 161
12 Pladevall, A. Taradell..., Íbid