12 de gen. 2009

Sant Nazari: un sant de 'nassos'

Abans que la cirurgia estètica esdevingués tan corrent i que els cànons de bellesa es tornessin tan exigents, un nas era per a tota la vida. Aleshores, haver de conviure amb una eminència de mides considerables al mig de la cara només se suportava apel·lant a sant Nasari que per raons d’homofonia havia esdevingut el protector dels nascuts amb massa nas.
La Gran Enciclopedia Catalana només esmenta que era ermità en el segle XIII i “se suposa que habità prop de Cuixà (Conflent) molt abans de la fundació del monestir (1)”i el pare Pere de Rabadeneyra, al seu Flos Sanctorum diu que era molt devot i en canta els seus miracles un dels quals diu que “estando en su monasterio, y en él sirviendo al Señor muy de veras, mató con el hábito, de que iva vestido, el fuégo de un horno ardiendo, quedando sin alguna lesion si mismo habito (2)”.
L’insigne folklorista català Joan Amades esmenta una tradició mantinguda durant un temps el dia de sant Nazari, el 12 de gener, i que, segons ell mateix, eren “uns costums pintorescos i estranys que tant podien constituir una extensió dels Innocents com un avenç dels de les Carnestoltes”. A Barcelona, aquesta tradició era mantinguda pels “qui tenien un defecte nasal, els camussos, els nassuts i els qui parlaven amb el nas, formaven un nucli que no creiem que arribés a constituir germandat o confraria”. La data de la festivitat de sant Nasari “exposaven una imatge en un punt cèntric i obligaven a saludar-la a tots les qui passaven pel seu davant, i des d’un tros lluny obligaven a tothom a parlar amb accent i to nasal. Si algú no acatava el costum el maleïen i li desitjaven que se li escurcés el nas fins al punt de gairebé no tenir-ne o que li creixés set pams fins a ensopegar per les parets a cops de nas pertot arreu on passés. També li desitjaven que fos damnat a parlar amb to nasal tan agut que esdevingués impossible d’entendre allò que digués (4)”. Aquesta forma de valorar els propis defectes i fer-ne partícips als demés, era observada de forma similar a Ripoll on els qui tenien algun defecte nasal feien dir una missa a sant Nasari i en sortir de l’església “feien com una mena de processó o cercavila formats l’un darrera l’altre, escometien els qui trobaven pel camí i parlaven sempre amb el nas d’una manera molt grotesca (5)”. I continua explicant que feien un dinar col·lectiu i explicaven històries de nassuts, entre les quals n’hi havia una sobre l’Home que tenia un nas de set pams de llarg.
El mateix Amades, però, també explica la manifestació que apropa la festivitats al Carnestoltes i que, d’alguna manera, l’assimila, també, als dies de Sant Nicolau i dels Sants Innocents. Esmenta com, a Barcelona i en els darrers temps de ser celebrada, la festivitat de sant Nasari era organitzada pels estudiants que situaven una imatge del sant el un lloc públic i de pas que proclamaven patró dels nassuts. Obligaven a tothom que passava a la vora a parlar amb to nasal sinó li feien donar una aportació econòmica, que invertien en espelmes per al sant, o es veien amenaçats per cops de bastonada. “Resultava una festa molt grotesca –diu Joan Amades- i donava lloc a batusses i aldarulls, per tal com eren molts els qui no volien supeditar-se a les bromes dels estudiants i es resistien a pagar a rebre”. Igualment, relata com “la gent de bon humor, especialment la fadrinalla, es penjaven grossos nassos de cartró davant del nas i voltaven tot el dia amb la cara desfigurada pel nas postís (6)”.

Nota: a la família, de part de pare, era un senyal d’identitat el fet d’haver heretat, amb més o menys fortuna, el ‘nas de can Barloca’.

1 “Nasari”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 16, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 97
2 Ribadeneyra, Pere de. Flos sanctorum de las vidas de los santos, vol. 1. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, p. 144
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 459
5 Amades, Joan. Costumari... Íbid, p. 460
6 Amades, Joan. Costumari... Íbid.