31 de des. 2009

Avui he vist l’Home dels Nassos. I vosaltres?

De bon matí, en sortir per la porta de casa meva, ja me l’he trobat. Quina sort i quina sorpresa! : era l’Home dels Nassos. Feia anys que ja no en sentia a parlar i, avui mateix m’he topat, cara a cara, amb aquest personatge.
Joan Amades explica que, el 31 de desembre, “hom creu que passa l’ésser fantàstic més monstruós que hagi pogut crear la fantasia més fecunda. Ens referim a l’Home dels Nassos, personatge que posseeix tants nassos com dies té l’any (1)”. Joan Soler, per la seva banda, en fa la següent descripció: “aquest geni popular no és sols una broma, sinó tal vegada, un record banalitzat de Janus, el déu de les dues cares, que tanca i obre la porta de l’any” i afegeix que “semblant a ell seria en Fumera, que té “quatre ulls al davant i tres al darrere; o l’Home de les dues orelles, que apareix el dia abans i té “tantes orelles com dies l’any (2)”
El simbolisme del déu Janus, que esmenta Soler, es desenvolupa més al Tradicionari quan esmenta que els en època de l’Imperi romà “es col·locava una estatueta seva a les portes de les cases, per guardar-les del mal –com se solia penjar, en pobles de muntanya, una pota d’aligot o un ram de llorer o de palma, o una imatge de llautó del Sagrat Cor, o una xapa amb l’anagrama de l’empresa asseguradora-“. Seguidament fa una descripció d’aquesta divinitat en relatar que Janus, que guaitava endavant i endarrere –ante et retro occulatus-, tenia dues cares: una de vell que mirava al passat i una altra de nadó que ho feia cap al futur. El vell se sostenia amb una crossa i duia una clau a la mà per tancar la porta de l’any vell; mentre que l’infant rialler alçava una copa per a brindar en honor se l’any que naixia sota la seva protecció (3)”.
Amades, com també ho fan els altres autors, descobreixen que “com que avui és el darrer [dia de l’any], el personatge al·ludit té, com tothom, un sol nas i, per tant, l’home dels nassos pot ésser tothom” i afegeix que “això no obstant, hom en parla a la mainada de manera que pugui entendre que el monstre té tres-cents seixanta-cinc nassos (4)”
En algunes poblacions, especialment a Barcelona, aquest personatge imaginari havia pres cos en forma de capgròs que la mainada anava a rebre i envoltava fent gresca. I, en qualsevol cas, era habitual fer-los la pregunta de si l’havien vist.


BONA ENTRADA D'ANY!!!

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, p. 256
2 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 353
3 Montoya de Montoya, J.; Pedrals, X; Soler, J. “L'home dels nassos”. Dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5 (El calendari festiu), p. 139
4 Amades, Ídem

27 de des. 2009

Avui és la festa de la Sagrada Família

La celebració de la Festa de la Sagrada Família es va començar a festejar durant els segles XVI i XVII. El gran impuls el va rebre gràcies a la formació de l’Associació de la Sagrada Família fundada el 1861.
El folklorista Joan Amades esmenta la Festa de la Sagrada Família, antigament celebrada el primer diumenge després de l’Epifania, dient que es figurava la fugida a Egipte (1). Aquest fet que relaten els evangelis no hauria pogut passar, a l’imaginari popular, abans de la visita dels Reis Mags, el 6 de gener, doncs no haurien pogut adorar al Nen Jesús per l’Epifania si Ell i els seus pares s’haguessin anat amb anterioritat. Per això la celebració es va posposar fins més tard, tot i tenint en compte que l’Església oriental creu que el naixement de Jesús va ser, precisament, el 6 de gener. Més endavant, però, aquesta festa va ser regulada litúrgicament i va ser col·locada el diumenge que hi ha dins la vuitada de Nadal.

Podeu veure uns goigs dedicats a la Sagrada Família al bloc Bibliogoigs.

Nota:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, p. 443

21 de des. 2009

El Vaticà reconeix un miracle atribuït al català Josep Tous i Soler i encara la beatificació dels de Joan Pau II i Pius XII

El Vaticà ha emès una informació relacionada amb la Congregació per a la causa dels sants en la qual fa constar que ha reconegut un miracle atribuït al caputxí català Josep Tous i Soler (Igualada 1811 - Barcelona 1871). Aquest és un pas decisiu per aconseguir la seva beatificació.
En el mateix butlletí es van reconèixer miracles fets per intercessió del conegut, especialment a Andalusia, el venerable Fray Leopoldo de Alpandeire (24 de juny de 1864, Alpandeire, (Málaga)- 9 de febrer de 1956, Granada) i de Manuel Lozano Garrido (Linares, Jaén, 9 de agosto de 1920 - 3 de novembre de 1971).


La beatificació de Joan Pau II o Pius XII, més a prop
Així mateix, el Vaticà va fer un pas en ferm cap a la beatificació dels anteriors pontífexs Joan Pau II i Pius XII. D’aquesta manera es veuen reconegudes les veus que, els dies posteriors a la mort de l’anterior papa ja demanaven la seva promoció com a sant; cal recordar el ‘santo subito’ que ressonava a la mateixa plaça de Sant Pere de Roma en els dies del seu enterrament. Contràriament, és molt més polèmica la possible beatificació de Pius XII per la seva postura oficial durant la Segona guerra mundial.
















Imatges: targetes amb relíquia de Fray Leopoldo de Alpandeire (anvers i revers), de Joan Pau II i de Pius XII editades amb motiu de promocionar la seva beatificació.

19 de des. 2009

Imatges de la presentació del llibre 'Devoció, festa i veïnat'

Ahir vespre es va fer la presentació del llibre Devoció, festa i veïnat. Capelletes de carrer i capelletes de visita domiciliària a Manlleu. Va tenir lloc al Museu Industrial del Ter que ha estat qui, juntament amb EUMO Editorial, ha fet l’edició d’aquest volum que forma part de la col·lecció La Turbina de la institució cultural manlleuenca. La presentació va anar a càrrec de Pere Prat, alcalde de Manlleu, Joan Contijoch, president de Caixa Manlleu, de Ramon Fontdevila, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i d’un servidor. A més dels parlaments es va poder veure un reportatge audiovisual, que acompanya el llibre, en el qual diverses manlleuenques i diversos manlleuencs parlen de les seves vivències a l’entorn de les capelletes de carrer.






Seguidament podeu llegir la meva intervenció realitzada en tant que autor del llibre:

Bon vespre a tothom.

Primer de tot permeteu-me que faci un catàleg d’agraïments que, d’altra manera, crec que serien un oblit imperdonable per la meva part.


Primer de tot, vull adreçar el meu agraïment a l’alcalde Pere Prat per les seves paraules d’inici de presentació, tan les expressades avui com les que consten a l’inici del llibre.

Així com agrair en aquest acte la presència del Sr. Ramon Fontdevila, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. I aprofito, també, per agrair-li, ara que tinc l’oportunitat de fer-ho públicament, que el Centre que ell dirigeix considerés de concedir-me les dues beques per a l’estudi de les capelletes de carrer i de visita domiciliària els anys 2005 i 2006, i que han estat el punt d’origen d’aquest llibre que avui es presenta.

Així mateix, dono les gràcies al Sr. Joan Contijoch, president de Caixa Manlleu, per la seva presència i pel suport que l’entiat d’estalvi que representa adreça a iniciatives culturals com aquesta i a institucions com el Museu Industrial del Ter.

Vull fer constar el meu agraïment a Josefina Roma, pel seu excel·lent pròleg i m’hauria agradat fer-li saber personalment que ha estat i és un honor poder comptar amb la seva participació en aquest llibre.

També, el meu agraïment més sincer a Carles Garcia, director del Museu Industrial del Ter. I també a tot el personal del Museu. He de dir que si aquest llibre ha estat possible, com ho va ser l’exposició sobre les capelletes de fa dos anys, es deu a l’interès decidit d’en Carles. He de manifestar que, per a mi, ha estat un regal de valor incalculable haver pogut fer realitat aquests dos projectes, exposició i llibre, dedicats a les capelletes de carrer i, també, a les capelletes de visita domiciliària. I per algú que, com jo, està sempre envoltat de llibres, a la feina i a casa, haver tingut aquesta oportunitat és un fet difícilment regraciable.

Aquest agraïment també el faig extensiu a tots els membres del Patronat de la Fundació del MIT i voldria tenir un especial record per la M. Rosa Collell que, em consta personalment, tenia un gran interès en el desenvolupament d’aquests temes d’estudi. Precisament, en realitzar el primer, el de les capelletes de carrer, vaig comptar amb la seva col·laboració de forma directa en el recull de la història de la capelleta de sant Martí.

També vull donar les gràcies a les persones que han participat i han deixat la seva empremta en la confecció del llibre i que potser no hi són, per part meva, degudament esmentades:


A Carles Martorell, de qui són una tercera part de les fotografies que hi trobareu, a Xef Vila, pel magnífic DVD que l’acompanya, i a l’editorial EUMO per la seva l’excel·lent feina realitzada.

I, especialment, dono les gràcies a totes aquelles persones que mantenen ben viu l’esperit i essència de les capelletes, tan les de carrer i com les de visita domiciliària, moltes de les quals, em van facilitar la informació necessària per confeccionar aquest llibre. Perquè aquestes persones, algunes us trobeu en aquesta sala, més que protagonistes d’aquest llibre sou els i les veritables autors i autores.

Sobre el llibre us en donaré algunes pinzellades. Primer de tot, voldria fer-vos saber dues anècdotes relacionades amb l’origen dels dos estudis que conté.

Era el 1994 o 1995, no recordo exactament, quan en el marc de les festes que, més endavant, es van passar a dir Artesanàlia estàvem l’amic Quim Oliu i jo donant un tomb pels carrers del Dalt i Baix Vila, esperant l‘inici d’alguna activitat. Aleshores, en Quim, sempre molt observador, va fer el següent comentari:

-Us heu adonat de quantes capelletes de carrer teniu a Manlleu? No seria interessant fer-ne un estudi?

Jo només vaig poder dir-li que potser sí que seria interessant. Però la seva indicació se’m va quedar gravada a la memòria...

Poc després vaig saber que els escolars d’El Carme ja havien fet un treball recollint algunes informacions sobre aquestes capelletes i que en algunes monografies històriques locals ja se’n parlava.

Va ser anys després, el 2005, que va sorgir l’oportunitat de presentar el projecte d’estudi de les capelletes de carrer per obtenir una beca del Centre de Cultura Popular. Del resultat de la investigació ja es van poder veure plasmats en l’exposició Petits temples, capelletes de carrer que es va dur a terme des del Museu Industrial del Ter i que va acollir en les seves sales.
Precisament, fent aquesta recerca, em van dir que per conèixer la història de la capelleta de carrer del passeig de sant Joan podia parlar amb la Maria Masoliver.

Vaig contactar-hi. I en el dia i hora indicat em va començar a explicar un relat que jo no acabava de veure relacionat amb la capelleta-fornícula del passeig de Sant Joan. Em parlava d’una capelleta que anava per una vintena de cases del seu barri un cop al mes i que ella es cuidava de treure els donatius i dur-los a la parròquia. Allò que m’explicava no tenia gaire relació amb el tema que jo estudiava en aquell moment i vaig mostrar-li la meva sorpresa. Aclarida la confusió ja em va explicar allò que jo volia saber però, a l’hora, em va descobrir que un altre tema interessant a observar en un futur era el de les capelletes de visita domiciliària.

Així, l’any següent, el Centre de Cultura Popular va rebre, de nou i de la meva mà, un projecte d’estudi. En aquest cas, es proposava l’anàlisi d’aquesta forma d’expressió religiosa de caràcter familiar però, al mateix temps, ben estesa: les capelletes de visita domiciliària.

Per tant, aquest llibre, conté allò que es podria considerar dues cares d’una mateixa moneda: la devoció pública, de portes en fora, o sigui, les capelletes de carrer, i la devoció íntima, la familiar, de portes endins, o sigui, les capelletes de visita domiciliària.

En els dos casos, es tracta de dues manifestacions que encara es mantenen vives i de les quals, al meu entendre, calia deixar constància. I a ser possible, fer un retrat per mostrar, a les generacions futures, que a Manlleu, en la primera dècada del segle XXI, encara existeixen aquestes formes i models de relació social.

- Calia donar a conèixer, per exemple, que se celebren diverses festes veïnals al voltant de capelletes de carrer; com en moltes d’altres encara es diu el rosari per la festa de la marededéu o del sant que acull la fornícula; i com en la majoria de capelletes hi ha qui les neteja i les guarneix i qui procura mantenir-hi la llum encesa nit i dia.

També calia fer saber que unes 25 capelletes de visita domiciliària circulen diàriament i de forma silenciosa per llars manlleuenques. Fem números: 25 capelletes per, posem, 20 famílies, vol dir que cada mes, 500 famílies manlleuenques posen la imatge de la Sagrada Família, de la Mare de Déu del Sagrat Cor o de Lurdes en un lloc destacat de casa seva i, potser, li adrecen alguna oració, prec o gest d’agraïment.

He de dir, en honor a la veritat, que aquest capítol dedicat a les capelletes de visita domiciliària és una visió panoràmica d’aquesta manifestació de religiositat. Aquest tractament més general que en el cas de les capelletes de carrer, de la qual hi ha un estudi una per una, es deu al fet que es tracta d’un fenomen més difícil d’estudiar en les seves particularitats. És a dir, l’estudi realitzat el 2006, que ha servit de base per escriure la segona part del llibre, no va poder detectar i analitzar tots i cadascun dels circuits que existeixen a Manlleu.

Tot i això, la mateixa dificultat per conèixer si una capelleta formava part d’un circuit o d’un altre i qui era la persona encarregada, generalment una zeladora, era part de l’atractiu del tema. Precisament, un dels aspectes que més m’atreia en un principi era el fet que, una família integrant del circuit, possiblement només coneixia quina era l’altra família que li portava la capelleta i, evidentment, a quina família l’havia de dur però no necessàriament qui coordinava i vetllava perquè la capelleta seguís el seu itinerari cíclic de forma adequada ni molt menys quines altres famílies integraven el grup. Era com una cadena de devoció invisible però ben real.

I per assolir aquest propòsit de deixar constància d’aquestes dues mostres de cultura popular què podia ser millor que un llibre?

Gràcies al Museu Industrial del Ter i amb la participació de diverses institucions ha estat possible donar llum pública dues realitats ben quotidianes de la nostra població però potser no prou conegudes que, a més, es reprodueixen en moltes localitats osonenques i d’arreu del país. Per aquest motiu, embolcallo el desig que aquest sigui un llibre de lectura molt més àmplia que estrictament Manlleu.

Aquesta amplitud s’intenta expressar en el seu títol, que consta de les tres paraules DEVOCIÓ, FESTA I VEÏNAT. Devoció pel fet de tractar de mostres de religiositat popular. Festa, perquè celebrar el dia del sant o de la marededéu que representa una capelleta de carrer o acollir la capelleta a la llar familiar és un moment fora de l’ordinari, o sigui, extraordinari; i veïnat perquè sense el sentit de comunitat, de relació social col·lectiva i solidària, potser no serien possible cap de les anteriors.

La màxima expressió d’això que acabo d’esmentar es pot veure i escoltar en el el reportatge audiovisual que trobareu al DVD i que ha estat realitzat, com deia abans, per Xef Vila. Va ser elaborat per acompanyar l’exposició de fa dos anys i, per aquest motiu, el tema central és, exclusivament, el de les capelletes de carrer. Hi podreu copsar allò que és difícil d’expressar amb lletres impreses: la passió i el sentiment d’un veïnat que aprecia i s’estima el seu entorn més proper.

Si us sembla, podem fer-ne el visionat...

Desitjo que la lectura d’aquest llibre i els futurs visionats d’aquest reportatge que acabem de veure us siguin plaents i de profit i, especialment, que pugueu perdonar aquelles errades o omissions provocades pel meu desconeixement o per la meva poca traça.

Vull acabar agraint-vos l’assistència a aquesta presentació, desafiant el fred que fa al carrer, i desitjar-vos unes Bones Festes.




15 de des. 2009

TOTES I TOTS HI ESTEU CONVIDADES I CONVIDATS!!!



Llibre:
Devoció, festa i veïnat. Capelletes de carrer i capelletes de visita domiciliària a Manlleu.

Les dades tècniques del volum:
144 pàgines
21 x 21 cm
Rústica
ISBN: 978-84-9766-351-9
Edició: EUMO / Museu Industrial del Ter de Manlleu (llibre núm 4 de la col•lecció ‘La turbina’)

Informació del contingut:
Passejant per Manlleu es pot veure en la façana de molts edificis petites capelletes, també dites fornícules, ocupades per la imatge d'un sant o de la Mare de Déu. Són mostres de devoció popular que protegeixen o representen la comunitat que ofereix l'advocació. Antigament se solien trobar ubicades als ponts, cruïlles de camins o a les portes de nuclis habitats. El llibre descriu i recull la significació històrica de les prop de 30 capelletes de Manlleu, que ens parlen dels carrers i de la gent que hi vivia quan encara el carrer era la unitat principal de relació i veïnatge.
Dintre de les cases la religiositat també té una expressió singular amb un caràcter més íntim. És el cas de les capelletes de visita domiciliària, capelletes portàtils també vinculades a una advocació, que segueixen una ruta específica de casa en casa en el context d'una parròquia. El llibre analitza també el funcionament d'aquestes capelletes domèstiques, els seus itineraris i les seves advocacions a Manlleu.
El llibre conté un DVD.

13 de des. 2009

Que santa Llúcia ens conservi la vista!

Aquesta dita catalana tan gastada per a les ocasions on hom no veu allò que té davant dels ulls esdevé materialitzada en data del 13 de desembre en ple barri gòtic de Barcelona. Des de bon matí una corrua infinita de fidels, homes i dones, fan cua per venerar les relíquies de la santa de Siracusa que té església pròpia al costat de la catedral. La seva espera es veu recompensada amb dos gests que simbolitzen la devoció a la santa patrona de les modistes i altres oficis que tenen la vista com eina imprescindible. Joan Amades (1), al Costumari català, esmentava la solemnitat de la diada dient que en la festivitat de la santa, a la seva capella adossada a la Seu de Barcelona se celebra “una solemne festa religiosa, a la qual assisteix el poble en munió”. I com exemple d’aquesta devoció assenyalava que “és passada, una relíquia de la santa, pels ulls de tothom que ho desitja, en la creença que cura la vista i afavoreix la potència visual dels qui la tenen flaca”. I, efectivament, encara ara, qui procura fer filera per entrar a la capella de podrà obtenir el goig de veure com una relíquia atribuïda a la santa li és acostada als ulls en promesa d’una millora del sentit visual i, posteriorment, podrà besar el reliquiari que conté una altra relíquia sagrada.
Curiosament, el mateix Amades, descriu una altra forma devota de procurar-se una millora a la vista que en el seu temps ja no s’utilitzava. El folklorista relata que “també es creia que l’aigua beneita de la petita pica que es troba en sortir de la capelleta per la porta que dóna al claustre posseïa, durant aquest dia, virtuts remeieres, i la gent s’hi anava a rentar els ulls, convertint-la així, inconscientment, en un focus d’infecció.” I afegeix que “per aquesta causa, fa anys que fou manat que ni hi hagués aigua beneita en la dita piqueta”. Aquesta resolució eclesiàstica, d’alguna manera, es va avançar força temps als mètodes de prevenció que actualment es mantenen per la Grip A i que també poden afectar a les piques d’aigua beneïda [vegeu l’article d’aquest bloc: Proper adéu a les típiques piques beneiteres o aiguabenditeres per la grip A].















Imatges:
Superiors: Devoció a santa Llúcia en la capella que li és dedicada al barri gòtic de Barcelona. 2009
Inferiors: dos exemplars de goigs a santa Llúcia. Per gentilesa de Bibliogoigs.-
Goigs en llaor de la gloriosa santa Llucia verge i martir . Venerada en la sua capella de la Seu de Barcelona. Tip. Religiosa: [s.d.]
Goigs de la gloriosa verge i martir Santa Llucia, advocada de la vista, que es venera en sa propia capella de la catedral de Barcelona. Imp. Peninsular: [s.d.]


Bibliografia:
1 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 5, 2001, p. 875 - 876

10 de des. 2009

Fa un segle de la primera pedra de la 'Casa facsímil de Loreto' a Puig-agut de Manlleu

La tradició que envolta Loreto, ciutat italiana propera a la mar Adriàtica, diu que, el 1294, uns àngels van transportar-hi la casa de Natzaret on va esdevenir l’Anunciació de l ‘àngel Gabriel a la Mare de Déu. El fet llegendari va ser origen d’una devoció molt difosa, no només a Itàlia.
Els projectes que Ramon Madiroles preveia a les seves terres al nord del terme de Manlleu no es limitaven al santuari de Puig-agut. A més del temple religiós dedicat al Sagrat Cor –l’única de les propostes reeixides- va concebre l’explotació agrícola i la deu d’aigües medicinals, de la construcció d’un balneari al costat de la seva masia mil·lenària; Madiroles, també, va iniciar una curiosa i poc coneguda construcció: la rèplica de la Casa de Loreto envoltada de tretze oratoris.
La devoció de Madiroles per la Mare de Déu i a la Casa de Loreto el va dur a establir lligams amb l’anomenada Congregació Universal Lauretana de la qual va arribar a ser nomenat ‘Guàrdia i Cavaller d’Honor’. Aquesta relació va comportar que oferís una part de les seves terres per construir el que es va anomenar “facsímil de la Santa Casa de Loreto” a la falda del turó del santuari en direcció a la masia de Madiroles.
El 10 de desembre de 1909, festivitat de la Mare de Déu de Loreto de fa justament un segle, es va col·locar la primera pedra d’aquesta singular edificació. Hi van assistir el zelador general i màxim representant de la congregació lauretana a Espanya, mossèn Llorenç Arbussà, que va oficiar una missa que presidia una imatge de la Mare de Déu de Loreto dins el temple de Puig-agut. Posteriorment es va beneir la pedra que va ser portada, en processó, al lloc on s’havia d’aixecar l’edifici. Aquell mateix dia, un grup de paletes van fer els fonaments i van aixecar els primers murs. L’obra, però, va restar aturada en aquell punt fins a la primavera següent.
Les previsions suposaven que s’acabaria ocupant una superfície de 10.500 metres quadrats. En el centre de l’espai es construïa la casa de Loreto i, al seu voltant, els tretze oratoris. Aquests, fruit d’una idea anterior de Madirolas, simbolitzaven les dotze promeses que Jesucrist va fer a santa Marguerite-Marie d’Alacoque i la que va fer al venerable Bernardo d'Hoyos.
L’oratori número 13, que havia d’estar dedicat al venerable Bernardo d'Hoyos , era el principal. Aquest havia estat projectat per August Font, el mateix arquitecte del santuari de Puig-agut, amb unes dimensions i característiques especials. La primera pedra havia estat col·locada el 8 de desembre de 1904. L’edifici no va anar més enllà d’aquest grau inicial ja que, segons el mateix Madirolas, “una desgracia imprevista, que obligó a salir de España al antes rico caballero, que se encargó de costear dicho Oratorio, ha sido la causa de no haberse aún levantado o construïdo”.
La resta del projecte, que també estava en mans dels donatius de catòlics de l’estat espanyol i d’Amèrica, no va anar gaire més lluny. Aquestes aportacions econòmiques no van arribar amb les quantitats que es preveien i, insistentment, es feia saber que mancaven 3.000 duros per poder-lo enllestir. La construcció principal, la casa fascímil de Loreto, no es va acabar mai; dels tretze oratoris que havien d’acompanyar-la només se’n van construir dos: el dedicat a la promesa XII, gràcies als donatius del gallec Manuel Amor i inaugurat a finals de juny de 1914, i el dedicat a sant Joan.
Aquests dos oratoris van restar abandonats, uns anys després, i van ser enrunats a principi de la dècada de 1990; aleshores,encara es podia veure la planta de la casa de Loreto.


Article publicat a: EL FAR DE PUIG-AGUT- Núm. 85, desembre de 2009

Imatges:
Superiors: Gravat dels ‘Goigs en alabansa de Nostra Senyora de Lorito. Venerada en la sua hermita situafa en lo Terme de la Ciutat de Tarragona, 1977’. Facsímils d’uns goigs publicats per Joseph Barber, a Tarragona, el 1750.


Central: Relíquia / Fragment del vel que el Dijous i Divendres Sant cobreix la Mar de Déu de Loreto a la ciutat italiana d’Ancona

Inferior: Dues imatges d’una inspecció a les obres del “Facsímil” amb una visió de les obres de la Casa de Loreto a Manlleu i el primer dels oratoris prop del santuari de Puig-agut . Any 1910 (Lluís Coll)

Per més informació, vegeu:
“La primera piedra del Fascímil”. Dins: Mensajero Lauretano, any IV, núm. XII, desembre de 1909. Mataró, p. 407 i 408 [vegeu també altres números]
Madirolas i Bertrana, Joan. Pàgines viscudes pel polifacètic manlleuenc Ramon Madirolas i Codina. [Manlleu] : [l'autor], 2002. Treball inèdit [Volum dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu], p. 202 – 203

7 de des. 2009

La Fira de Santa Llúcia és una icona del Nadal barceloní

Per la diada de la Mare de Déu Immaculada o Festa de la Puríssima és quan, d'acord amb la tradició, hauria d'obrir les seves parades la Fira de Santa Llúcia de Barcelona (1). A l’ombra de la catedral, i des de fa uns anys en la Pla de la Seu i l’avinguda que porta el nom del temple religiós, s’instal·len una munió d’estructures de la més diversa tipologia que contenen elements propis del temps nadalenc.
Esmenta el web festes.org que “la Fira de Santa Llúcia ja està documentada des de 1786, moment en què competia amb d'altres fires de les mateixes característiques: la del 8 de desembre a la plaça de Sant Jaume i la del 21, per Sant Tomàs, a la plaça Nova. A principis del segle XX, les tres fires es van unificar i van trobar el seu emplaçament definitiu a la plaça de la Catedral”. I Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i Joan Soler, al Tradicionari (3), es fan ressò d’aquesta primera referència en recollir les paraules de Rafael d'Amat i de Cortada ( 1746 - 1819) que a la seva obra Calaix de sastre va descriure: “Dia 13 de desembre, Santa Llúcia Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins la catedral, en la capella i altar a on s’hi venera, a un costat la imatge de bulto de Santa Llúcia, amb alguna relíquia; (...) amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palacios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d’imatges de sants i pastors, i mules i altres bèsties”.
Joan Amades (4) fa menció d’aquesta important trobada de firaires, a més de moltes d’altres que se celebraven arreu de Catalunya, i la qualifica de “la fira d’elements per a pessebre més important que es fa aquesta temporada”. Esmenta que “s’hi venen figuretes, casetes de suro i de cartró, suro per a simular els panorames, l’herbei i els elements vegetals per a vestir el paisatge”. I és així com “els pessebristes i amics del pessebre acudeixen a visitar-la”. El mateix folklorista explica com “fou costum que hi anés tota la mainada de la ciutat acompanyada dels seus pares. Era obligat de comprar-los quelcom. En arribar a casa, hom endega un pessebre més o menys important, segons les possibilitats. Aquest pessebre havia estat eminentment infantil i servia només d’entreteniment a la mainada, la qual frisava per veure convertits en realitat plàstica els elements que li havien comprat a la fira amb les despulles del pessebre de l’any anterior”. Afegeix, però, que “els pessebristes veritables que segueixen la tradició no inauguraven el pessebre fins a la nit de Nadal, perquè consideraven irreverent de simular el misteri del naixement del nen Jesús abans d’haver-se produït”.
Actualment, la Fira de Santa Llúcia segueix oferint l’encant del Nadal més íntim i tradicional. Aquell que passa al voltant del pessebre i de la representació simbòlica del naixement de Nostre Senyor. És clar que els temps la han fet canviar i ara s’hi poden trobar la més gran diversitat d’objectes decoratius, arbre de Nadal inclòs. Dels més variats colors i formes, aquests elements permeten transformar la llar de cadascú, per uns dies, indicant que no és un moment de l’any qualsevol.
Les “estrelles” de la Fira són, com en els darrers anys, els caganers i les caganers que han estat notícia en els darrer dotze com, per exemple, l’’estudiant de Bolonya’.


Imatges
Superiors: Fotografies de la Fira de Santa Llúcia de Barcelona de l’any 2008
Centrals: Gravat extret de l’antiga Auca de les funcions de Barcelona. Barcelona: Imp. d’Ignacio Estivill
Inferiors: Caganers i caganeres a dojo en l’edició d’enguany


Bibliografia:
I Prat, Joan; Contreras, Jesús. Les festes populars. Barcelona : Dopesa, p. 29
2 “Fira de Santa Llúcia” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 de desembre 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=247
3 de Montoya, J.; Pedrals, X; Soler, J. “La Fira de Santa Llúcia de Barcelona”. Dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5 (El calendari festiu), p. 128
4 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 5, 2001, p. 885 - 886

6 de des. 2009

Proper adéu a les típiques piques beneiteres o aiguabeneiteres per la grip A

Mesos enrere es comentava en aquets bloc que les mesures contra la difusió de la grip A podien arribar a desaconsellar, i fins i tot prohibir, actes tan ancestrals com la besada a les imatges religioses, medalles o als reliquiaris de les esglésies. L'acció devota podia ser motiu de contagi entre les persones que la realitzessin.
Fa poc que ha aparegut la informació que aquestes mesures podrien arribar, fins i tot, a les modestes piques beneiteres. Així, aquests recipients que, a l’entrada dels edificis religiosos catòlics, solen contenir aigua beneïda haurien de deixar de fer la seva funció o, en una altre opció, transformar-se. Amb aquesta mesura s’intentaria evitar que el contacte amb el líquid també sigui focus de dispersió del virus.
L’aigua beneïda, diu la Gran Enciclopèdia Catalana, és “aigua preparada amb una infusió de sal, sobre la qual el sacerdot ha pronunciat uns exorcismes i unes benediccions, emprada com a sagramental a la litúrgia cristiana (1)”. Per altra banda, segons Salvador Alsius, és “aigua que ha rebut la benedicció d’un ministre de l’Església i que es fa servir per rendir culte a persones o objectes” i afegeix que, a més d’aspergir-la amb el salpasser o hisop “també es posa aigua beneita en unes petites piques que sol haver-hi a l’entrada de les esglésies i en les quals els fidels unten la punta dels dits abans de senyar-se (2).
La grip A i la possibilitat que es desenvolupi com a pandèmia comporta que aquest gest de mullar els dits i fer el ‘senyal de la Creu’ sigui un transmissor del virus H1N1 ha aguditzat l’enginy als inventors. Des d’Itàlia ha arribat una innovadora pica que, funcionant com un dispensador de sabó, dispensa unes gotes d’aigua beneïda sense que hi hagi contacte físic; un detector o detector de moviment. Podeu llegir les notícia i veure imatges d’aquest curiós artefacte a diversos mitjans d’informació de difusió digital (
europapress.cat, elperiodico.cat i ABC.es).
Serà, potser, gràcies a aquest interessant invent que, com constata Alsius, els catalans podrem seguir utilitzant la frase “pixar aigua beneita” aplicant-la a les persones que són extraordinàriament devotes (3).

Bibliografia:
1 “Aigua. 11.2 Aigua beneita” dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona,: Gran Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 1, p. 308
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus. Petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona: La Campana, 1988, p. 19
3 Alsius, Ídem