5 de nov. 2009

Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres

La relació del món dels vius amb el dels morts sempre és molt suggerent. Antigament, si hi havia un moment en el calendari que aquests dos àmbits de l’existència humana coincidien, aquest era el Dia dels Difunts i el Novenari de les Ànimes. L’ambient creat, amanit amb fabuloses supersticions o amb referències reals d’altres llocs, facilitava l’existència d’anècdotes i fets ben curiosos.
El període conegut com el Novenari de les Ànimes va proporcionar, a Manlleu, una frase que durant algunes dècades va ser localment molt coneguda: “veure la bomba del Novenari”. Aquesta al·locució volia dir que es tenia por o massa consideració per poca cosa.
Sembla ser que l’origen remot d’aquesta frase cal cercar-la en els fets esdevinguts al Teatre del Liceu, en la inauguració de la temporada 87 de novembre) en què Santiago Salvador, durant una representació de Guillem Tell, de Rossini, va llençar dues bombes sobre la platea, una de les quals va provocar vint morts (1). Francesc Pujol (2) explica que “fou uns dies després d’aquell atemptat, quan a la parròquia de Santa Maria de Manlleu se celebrava el novenari d’ànimes, estant l’església plena de gom a gom com fa uns anys s’acostumava en tal tradicional i pietós acte”. Segons l’autor, “un infant assegut als genolls de la seva mare jugava amb una capsa de llumins. Amb el sacseig se li encengué tot de cop, produint un esglai a totes del veïnes dels bancs propers. Propagant-se el pànic a tota la nau, al veure la “llanternada” que va fer el sofre encès”. No van servir de res les crides a la calma de mossèn Nofraries i la gran majoria dels fidels van abandonar ràpidament el temple religiós.
Constata Pujol que “durant molts anys es comentà a Manlleu aquesta incidència promoguda per un infant de dos anys a qui la seva mare havia deixat una capsa de llumins perquè s’entretingués durant el sermó de la conclusió del novenari d’ànimes” i explica que “d’aquell fet en va sorgir la frase que es comenta, aplicada a qui té por o s’esvera per poca cosa”. En el mateix sentit esmenta el doctor Gasol: “d’ençà d’aquest fet, veure la bomba del Novenari, és sinònim, a Manlleu, d’una alarma infundada (3)”.
Per altra banda, Joan Amades explica que, per la Plana de Vic, creien que durant el novenari de difunts no es podien “bellugar ni remoure pedres, mobles ni d’altres objectes que toquin a terra, ja que de sota en surten una borinor de cucs blancs (5)”. Aquests cucs, segons el mateix autor, tindrien relació amb la creença dels morts vivents.



Imatge.-
Superior.- Façana actual del temple de Santa Maria de Manlleu
Inferior.- Vinyeta núm. 42 de l’Auca de les funcions de Barcelona. Barcelona : Imp. de Ignacio Estivill [s.d.]


Bibliografia:
1 Alier, Roger. “Liceu, Gran Teatre del” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 13, p. 463
2 Pujol, Francesc d’A. (1957). “Dites manlleuenques” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 14. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
3 Gasol, Josep M. (1958). “Calendari folklòric manlleuenc” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
5 Amades, Joan (1956). Costumari català, el curs de l ‘any. Barcelona: Salvat, vol 5, p. 664

3 comentaris:

Galderich ha dit...

Ha, ha... excel·lent apunt!

Zerosetze ha dit...

Joan, m'encanten aquestes històries, estàs fet un Amades!

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Moltes gràcies a tot dos pel vostres comentaris.
Evidentment la intenció del text era treure un pessic de l'esperit tètric del període del Novenari. És clar que, suposo, per als innocents protagonistes i espectadors de la "bomba" no els devia fer, ealmenys en un primer moment, molta gràcia...