29 de nov. 2009

Sant Andreu: un apòstol molt venerat a Catalunya

Sant Andreu és un dels apòstols amb més devoció a Catalunya. Aureli Capmany intenta explicar aquest fet i intenta donar-ne raó sense trobar-la. Esmenta, però, que “tenim per cert que de molt antic se li ha tributat extraordinària veneració i el tenen per patró i titular de llurs parròquies, encloses generalment en la Catalunya Vella, cosa que demostra que fou ben primerenc el culte que se li dedicà, comptant-hi Barcelona, que l’escollí per patró de l’honorable Consell de Cent, com també el poble establert en el territori ciutadà anomenat de Palomar... (1)”. En referència a aquest patronatge del Consell de Cent apuntat per Capmany, Joan Amades en diu que “per efecte d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei en Jaume I, avui [diada de sant Andreu] tenia lloc l’elecció dels consellers o jurats que havien de regir la ciutat i que havien d’integrar l’anomenat Savi Consell de Cent (2)”. Fet que va perdurar fins al Decret de Nova Planta dictat per Felip V.
Assenyalat com un dels primers apòstols de Jesús i germà de Pere, Andreu és un personatge del santoral de gran relleu en molts països. És patró de Rússia, Romania i Escòcia. La Viquipèdia (3) explica que segons la tradició “va ser crucificat en una creu en forma de "X" (crux decussata), sense claus sinó amarrat, on va estar predicant dos dies” i comenta que “les seves restes es trobaven a Patres, des d'on van ser traslladades a Constantinoble”. Posteriorment, segons aquesta mateixa font “els croats van prendre Constantinoble al segle XIII; poc després, les relíquies van ser robades i traslladades a diversos llocs, entre ells la catedral d'Amalfi, a Itàlia, o a la població de Saint Andrew a Escòcia. El seu cap va ser traslladat a Roma el 1462 i va ser col·locat a la Basílica de Sant Pere. El papa Pau VI, com a gest ecumènic, el va retornar a l'Església Ortodoxa el 1964”.

La seva festa és marcada al calendari per ser el dia que tanca el mes de desembre. Així, el refranyer català és indicat per dues dates assenyalades: “Tots Sants és el primer i sant Andreu el darrer”. Així mateix, la seva diada també és considerada una de les primeres de l’hivern i el refranyer també ha recollit: “Per Sant Andreu, o pluja o neu, o fred molt greu”.

Imatge: Gravat dels ‘Goigs a llaor de l’apòstol St. Andreu, tutelar de Pujalt. Bisbat de Vic’ (Podeu veure tot el document dels goigs a Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona : Editorial Laia, vol. 2, p. 94
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol 5, p. 736
3 “Sant Andreu” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 28 de novembre de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_ap%C3%B2stol

14 de nov. 2009

Una dita osonenca: “Poder anar darrera un combregar”. (Dedicada a Víctor Pàmies per les 300.000 parèmies)

(Una nova aportació, si cal, per a l'obra d'en Víctor) El recull de “dites manlleuenques” que va fer a la dècada de 1950 Francesc d'A. Pujol conté frases que eren incorporades al llenguatge quotidià i col·loquial d’aquella època i que estaven estretament relacionades amb manifestacions de la religiositat popular. De les diverses que en proporciona [vegeu l’article d’aquest bloc: Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres] hi ha aquella que estava relacionada amb el combregar general. El diumenge posterior a Pasqua, s’organitzava una processó presidida pel rector que anava sota tàlem i acompanyat per una gran quantitat de vilatans en què es duia el Santíssim Sagrament als malalts que no havien pogut confessar per Quaresma.
Pujol explica que “no fa molts anys que a la nostra vila [Manlleu], quan tocaven a combregar o viàtic, tots els feligresos que podien, agafaven una candela i a corre-cuita es dirigien a l’església per acompanyar el Viàtic. Com que la solemnitat de l’acte no els permetia informar-se on era la casa del malalt, si és que no ho sapiguessin per endavant, resultava que moltes vegades havien de desplaçar-se, junt amb la processó que es formava, als carrers més apartats i, fins i tot a les cases de pagès. Ademés cal fer constar per donar més valor al sentit de la frase que la processó que es forma per acompanyar el viàtic va depressa i els que segueixen han de forçar els passos per no quedar-se enrere, produint el consegüent fatic”. I resol, aquest autor, que “d’ací que la dita “ja pots anar darrera un combregar” restà proverbial després d’haver-se atipat o d’haver pres molt aliment, car encara que fos llarga la caminada, podria resistir-se sens defallir”.
Així, el seguiment del “combregar general” era un exercici físic de primera magnitud, com tants esforços dels que es realitzaven en temps passats. Com l’esforç de Víctor Pàmies per assolir les 300.000 parèmies. Moltes felicitats per la fita i moltes gràcies per tanta feina feta sobre la nostra llengua!!!


Imatge: ‘Logo’ exprés per commemorar l’assoliment de les 300.000 de parèmies diverses a càrrec de Víctor Pàmies realitzat per Palli:Disseny

Bibliografia: Pujol, Francesc d’A. (1955). “Dites manlleuenques” dins: “Lletres amicals”. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol. 14. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu].

11 de nov. 2009

Sant Martí Sescorts ha celebrat la seva Festa Major

Aquest dimecres, diada de sant Martí, la parròquia de Sant Martí Sescorts va celebrar la seva festa major. Una missa presidida pel bisbe Romà Casanova -que va aprofitar la seva estada a la parròquia per fer dues confirmacions- i un generós aperitiu a la sortida, van ser actes destacats d’aquest festeig.
El bisbe Casanova, en glossar la figura del patró de l’església i el poble, sant Martí, va esmentar l’estreta relació entre els sants i els seus noms amb el territori. Precisament, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, en el seu Atles del comtat d’Osona (798-993) recorden que la presència de sants d’origen francès, i el cas de sant Martí és innegable, assenyalen la seva fundació en època de la conquesta franca (1).
Sant Martí, segons relata Roger Costa (2), va néixer a Panònia, zona situada a l’actual Hongria el 316 i va fer carrera de militar. Descontent amb aquest estil de vida, va abandonar les armes i es va fer company de sant Hilari de Poitiers. Per la seva fama de santedat el van fer bisbe de Tours i, en morir, el 397, va ser declarat el primer sant no màrtir, o sigui confessor.

Una església antiga i amb tradició
La història de l’església parroquial de Sant Martí Sescorts és una successió d’episodis de diverses dependències jurisdiccionals. Tot i que ara està integrada al municipi de l’Esquirol-Santa Maria de Corcó, Joan-Albert Adell i Dolors Arumí (3) expliquen que “es trobava al terme de la ciutat de Roda, i posteriorment, quan aquest terme es desintegrà, formà part del castell de Manlleu, en un indret anomenat Cots o Codines” . La primera referència documental d’aquest edifici, segons els mateixos autors, apareix esmentada l’any 934 i la primera indicació que exercia funcions parroquials és del 1033.
La destrucció del temple primitiu va obligar a una reedificació i nova consagració, que es va dura terme el 1068. Al segle XII va estar vinculada a la canònica de Santa Maria de Manlleu. Segles després, en disgregar-se la canònica manlleuenca, a principis del segle XIX, va passar a dependre administrativament de la població de l’Esquirol-Santa Maria de Corcó.
Arquitectònicament, segons Adell i Arumí, l’església és de planta en forma de creu llatina amb una nau amb transsepte, rematat amb un absis central i dues absidioles. Té un campanar romànic aixecat en època posterior a la nau. Originalment tenia tres absis dels quals només en queden dos. Antigament estaven ben decorats. Joan Bracons esmenta que al
Museu Episcopal de Vic es conserven diversos fragmentsde decoració pictòrica de l’àbsis de l’església i que en la seva majoria representen episodis del Gènesi (4).

Imatges de l’interior de l’església de Sant Martí Sescorts i de la celebració posterior a la missa

Bibliografia:
1 Bolòs, Jordi; Hurtado, Víctor. Atles del comtat d'Osona: 798-993. Barcelona: Rafael Dalmau, 2001, p. 39
2 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona : Ara Llibres, 2007, p. 115
3 Adell, Joan-Albert; Arumí, Dolors. “Sant Martí Sescorts” dins Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 563
4 Bracons, Joan. “Sant Martí Sescorts” dins Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 569

10 de nov. 2009

El motiu pel qual la capa de sant Martí va generar el mot comú ‘capella’

L’origen de les paraules és, algunes vegades, ben curiós. És el cas del mot ‘capella’ sorgit, ni més ni menys, que de la cèlebre capa de sant Martí, aquella que, al partir-la, va propiciar –segons la tradició- l’estiuet sol endolcir el temps a mitjan novembre.
Segon la Gran Enciclopèdia Catalana, el mot ‘capella’ fa referència al “lloc destinat al culte en un palau, casa, convent, escola, etc, i que no té la plenitud dels drets d’una església parroquial (1)”. Aquesta definició neutra amaga, en l’etimologia del mot, un petit secret que el vincula amb la sagrada relíquia de la capa de sant Martí. Com ja es va comentar en un anterior article d’aquest bloc [Vegeu:
Mite i realitat de ‘l’estiuet de Sant Martí’], la tradició atribueix la circumstància meteorològica que existeixin alguns dies d’estranya bonança en plena tardor al fet que sant Martí, essent cavaller romà, va partir la seva capa per donar-ne una meitat a un pobre que patia fred.
La meitat conservada d’aquesta peça, suposadament antiga propietat del Sant francès, hauria provocat la transformació del nom. En aquest sentit, el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll esmenta que ‘capella’ prové del diminutiu de ‘cappa’ i que aquest té ‘l’origen de l’evolució del significat de ‘petita capa’ a ‘petita església’ en el lloc del palau dels reis francs que es consagrà a conservar la relíquia de la capa de Sant Martí de Tours i a tributar veneració a aquest sant” i conclou que “de França s’estengué el nom a les altres terres romàniques (2)”.
És aquest un cas, ben singular, que atribueix a una suposada relíquia, la importància de ser motiu per originar tot un nom comú que ha estat les diverses llengües romàniques.


Vull mostrar el meu agraïment a Francesc Roma i a la seva afició a cercar la vinculació d’elements naturals amb la tradició per proporcionar, ja fa un temps, coneixement d’aquest cas.


Imatge: Composició formada per trencadís de rajola situada el 1924 a la casa de l’industrial Martí Vilaseca situada al carrer de Sant Domènec, 9 de Manlleu. Es va salvar de la destrucció decretada per les autoritats locals, al novembre de 1936, gràcies al fet que va ser tapada per una capa de pintura.


Bibliografia:
1 “Capella” dins Gran Enciclopèdia Catalana, 2a edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 210
2 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. “Capelleta” dins Diccionari català-valencià-balear, segona edició. Palma de Mallorca: Gràfiques Miramar, 1962, vol 2, p. 964 - 965

8 de nov. 2009

La imatge de sant Antoni de Pàdua retorna (provisionalment) a la seva plaça

El barri de l’Erm de Manlleu ha remodelat la seva plaça major. Nascut després de l’empenta immigratòria espanyola de les dècades de 1950 i 1960, aquest sector urbà de Manlleu va dedicar el seu punt central a sant Antoni de Pàdua. Enmig de diversos blocs de pisos va representar, durant uns anys, dels pocs espais urbanitzats de tot el seu entorn. La devoció a sant Antoni de Pàdua, que segons Joan Amades “era indubtablement el sant més venerat a casa nostra i el que gaudia d’un culte popular més intens (1)”, i en especial al seu patronatge de paletes i personal dedicat a la construcció –en un temps de gran eufòria constructora- van fer que la plaça li fos dedicada.
Fins a principi de la dècada de 1980, aquest lloc no va ser més que un aparcament del cada vegada més intens parc d’automòbils. Aleshores, però, l’Ajuntament de Manlleu en va decidir la seva reordenació i en part es va reservar a zona de vianants i d’esbarjo. En aquell moment, també es va aprofitar per col·locar, en una fornícula de factura moderna, una imatge de sant Antoni. La figura va ser feta per l’escultor Alfons Casas i va ser inaugurada, com el conjunt de la plaça, l’1 de juliol de 1984. Estava situada en el mur de la zona de ponent, envoltat d’heures i altres plantes d’enjardinament.
Des de fa uns mesos, i a partir de l’anomenada Llei de Barris impulsada per la Generalitat de Catalunya, la plaça s’ha estat reformant de nou. El barri, especialment pel caràcter urbà, requeria d’una actuació modernitzadora i que el fes més amable als seus habitants. Per altra banda, el perfil social d’aquestes persones havia variat de forma destacable durant els darrers anys. La barriada havia tornat a ser punt d’atracció de persones de fora però, en aquets cas, de l’Àfrica en la seva gran majoria. Per aquest darrer aspecte, en algun moment, es va témer la temptació de l’eliminació de la simbologia catòlica que representava el nom i la figura del sant. L’Institut de Desenvolupament de l’Erm, és l’organisme que des de l’Ajuntament de Manlleu està gestionant la transformació del barri. A instàncies del mateix veïnat, va rebre el consell que, en les obres projectades, caldria “trobar un lloc visible i segur per a la figura e Sant Antoni on quedi protegida d’actes vandàlics (2)”.
De fet, però, la inauguració que ha tingut lloc en data d’avui, la imatge de Sant Antoni de Pàdua ha estat col·locada en un lloc i en un pedestal metàl·lic que evidencia una certa provisionalitat . De moment, a hora d’escriure aquest text i per qui les escriu, s’ignora si aquest serà el destí final.




Imatges.-
Superior.- Figura va ser realitzada per l’escultor Alfons Casas (Carles Molist. Biblioteca Municipal de Manlleu)
Central.- Fotografia de l’acte d’inauguració de l’escultura, l’1 de juliol de 1984, amb el seu autor i l’alcalde manlleuenc d’aleshores Joan Usart (Carles Molist. Biblioteca Municipal de Manlleu)
Inferior.- Situació
provisional de l’escultura en la data de la inauguració de la darrera remodelació de la plaça de Sant Antoni de Pàdua del barri de l’Erm, el 8 de novembre de 2009.

Bibliografia
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p, 863
2 Plaça Sant Antoni. Projecte de reforma de la plaça Sant Antoni de Manlleu. Els veïns i veïnes donen la seva opinió. Manlleu: Institut de Desenvolupament de l’Erm-Ajuntament de Manlleu, 2009, vol. 2, p. 11

5 de nov. 2009

Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres

La relació del món dels vius amb el dels morts sempre és molt suggerent. Antigament, si hi havia un moment en el calendari que aquests dos àmbits de l’existència humana coincidien, aquest era el Dia dels Difunts i el Novenari de les Ànimes. L’ambient creat, amanit amb fabuloses supersticions o amb referències reals d’altres llocs, facilitava l’existència d’anècdotes i fets ben curiosos.
El període conegut com el Novenari de les Ànimes va proporcionar, a Manlleu, una frase que durant algunes dècades va ser localment molt coneguda: “veure la bomba del Novenari”. Aquesta al·locució volia dir que es tenia por o massa consideració per poca cosa.
Sembla ser que l’origen remot d’aquesta frase cal cercar-la en els fets esdevinguts al Teatre del Liceu, en la inauguració de la temporada 87 de novembre) en què Santiago Salvador, durant una representació de Guillem Tell, de Rossini, va llençar dues bombes sobre la platea, una de les quals va provocar vint morts (1). Francesc Pujol (2) explica que “fou uns dies després d’aquell atemptat, quan a la parròquia de Santa Maria de Manlleu se celebrava el novenari d’ànimes, estant l’església plena de gom a gom com fa uns anys s’acostumava en tal tradicional i pietós acte”. Segons l’autor, “un infant assegut als genolls de la seva mare jugava amb una capsa de llumins. Amb el sacseig se li encengué tot de cop, produint un esglai a totes del veïnes dels bancs propers. Propagant-se el pànic a tota la nau, al veure la “llanternada” que va fer el sofre encès”. No van servir de res les crides a la calma de mossèn Nofraries i la gran majoria dels fidels van abandonar ràpidament el temple religiós.
Constata Pujol que “durant molts anys es comentà a Manlleu aquesta incidència promoguda per un infant de dos anys a qui la seva mare havia deixat una capsa de llumins perquè s’entretingués durant el sermó de la conclusió del novenari d’ànimes” i explica que “d’aquell fet en va sorgir la frase que es comenta, aplicada a qui té por o s’esvera per poca cosa”. En el mateix sentit esmenta el doctor Gasol: “d’ençà d’aquest fet, veure la bomba del Novenari, és sinònim, a Manlleu, d’una alarma infundada (3)”.
Per altra banda, Joan Amades explica que, per la Plana de Vic, creien que durant el novenari de difunts no es podien “bellugar ni remoure pedres, mobles ni d’altres objectes que toquin a terra, ja que de sota en surten una borinor de cucs blancs (5)”. Aquests cucs, segons el mateix autor, tindrien relació amb la creença dels morts vivents.



Imatge.-
Superior.- Façana actual del temple de Santa Maria de Manlleu
Inferior.- Vinyeta núm. 42 de l’Auca de les funcions de Barcelona. Barcelona : Imp. de Ignacio Estivill [s.d.]


Bibliografia:
1 Alier, Roger. “Liceu, Gran Teatre del” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 13, p. 463
2 Pujol, Francesc d’A. (1957). “Dites manlleuenques” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 14. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
3 Gasol, Josep M. (1958). “Calendari folklòric manlleuenc” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
5 Amades, Joan (1956). Costumari català, el curs de l ‘any. Barcelona: Salvat, vol 5, p. 664

1 de nov. 2009

El Novenari de les Ànimes: el llarg prec col·lectiu per salvar pecadors

La condició humana està subjecte, inevitablement, a la mort. La finalització del procés vital, però, ha estat matitzat segons quina sigui la religió en què cadascuna i cadascú manté la fe. Així, la preferència de les grans religions majoritàries, ofereixen la possibilitat de creure en un estat més enllà posterior a la mort física. La major o menor fortura d’aquest futur postmortal dependrà, en qualsevol cas, de les accions comeses en vida.
La religió catòlica, segons Joan Soler, diu que “si els sants van de dret al Cel i els malvats s’enfonsen a l’Infern, les ànimes del comú dels mortals han de passar diversos estadis successius, pel fet de tenir encara pecats venials per expiar i deutes per saldar (1)”. El lloc on es pasa aquesta purificació és l’anomenat Purgatori. Diu Antoni Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana, que el Purgatori és “Segons la teologia catòlica, lloc o estat d'expiació temporal, en el qual les ànimes dels justs, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per culpes mortals ja perdonades, satisfan abans d'ésser admesos definitivament al cel (2)”. Per la seva banda, Joan Soler el defineix com “una avantsala del Cel, un estadi on “purgar” de forma sofrent –hi ha flames, bé que no pas com les de l’Infern” i que, segons diu, se’ls poden fer més lleugers “amb l’ajut dels vivents a través de misses, sufragis, sacrificis, rosaris, novenes, parenostres, ofrenes o almoines (3)”. Una figura especial per ajudar a accelerar la alvació és la de la Mare de Déu del Carme i, especialment, la possessió del seu escapulari.
És així com es fa necessari que els vius preguin per les ànimes dels morts que encara no han assolit entrar a l’esfera celestial. Es període mési ndicat per fer-ho és l’anomenat ‘Novenari de les Ànimes’. Joan Soler diu que “comena el dia dels morts (2 de novembre) i dura els nou vespres següents (4)” . El Dr. Josep M. Gasol, explicava, a mitjan dècada de 1950, que “la costum tan estesa arreu del nostre país, de dedicar uns dies del mes de novembre a la predicació extraordinària i intensiva de la Divina Paraula i sufragis pel bé de les ànimes del Purgatori” i afirmava que “té lloc durant nou (o set) dies d’aquest mes de novembre (5)”.
Els temples parroquials es guarnien de manera especial en aquestes diades. Soler esmenta que “damunt l’altar major es guarnia un escenari amb imatges pintades d’ànimes de reis i clergues, rics i pobres de tots els estaments, cremant en el Purgatori; i la Mort dalt d’un corser blanc, amb un rellotge d’arena i una dalla”. Del cas de la decoració de l’església de Santa Maria de Manlleu, fins a la Guerra Civil de 1936, Gasol relata que “s’hi solia posar una espectacular composició pictòrica, que representava amb varis plans una visió del Purgatori de les beneïdes ànimes detingudes en aqueix lloc d’expiació. Completaven l’escenografia sengles figures d’esquelets, que la gent anomenada basives, per la semblança que hom hi veié algun dia amb un conciutadà, molt sec, que tenia per motiu 'Basiva'. Dir En Basiva ja és a l’església equivalia a dir que ja havia començat o estava per començar el novenari (6)".
Diu aquets mateix autor que en les funcions d’aquests dies de solemne sufragis i de meditació de les Veritats eternes, se sent cantar aquesta antiga lletra, tan patètica com popular: “O, mortal i viadors que tan descuidats viviu, a les ànimes oïu,que criden: Ai, quin dolor!” i que podeu llegir i veure sencera en la il·lustració que acompanya aquest text.


Imatges:
Superior.- Il·lustració en forma de rellotga que conta en el ‘Divino a los mortals lo qual tracta del morir. Manresa : Imp. De Lluís Roca, [s.d.]
Central 1.- Composició de rajoles situades al carrer de Sant Domènec de Manlleu representant la Mare de Déu del Carme en el seu auxili i protecció de les ànimes del Purgatori.
Central 2.- Reproducció dels ‘Dolorosos Sentiments de les Santes Ànimes del Purgatori que es canten a la parròquia de Sant Martí de Centelles, bisbat de Vich. Balenyà : Graf. Artis [s.d.]
Inferior.- Reproducció dels ‘Dolorosos Sentiments de les Santes Animes del Purgatori. Vic : Imp. Portavell, 1946’ Que es cantaven a Manlleu i altres llocs pel Novenari de les Ànimes.


Bibliografia:
1 Soler i Amigó, Joan. “Ànimes del Purgatori” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 32
2 Pladevall, Antoni. “Purgatori” dins Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona : Gran Enciclopèdia Catalana, 1988 v. 18, p.467
3 Soler i Amigó, Joan. “Purgatori” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 609
4 Soler i Amigó, Joan. “Novenari de les Ànimes” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 33
5 Gasol, Josep M. (1958). “Calendari folklòric manlleuenc” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
6 Gasol, ídem