28 d’oct. 2009

Sant Narcís és el protagonista de les festes de Girona

La devoció gironina a sant Narcís és de tradició medieval tot i que la llegenda el fa evangelitzador de les terres catalanes juntament amb el seu diaca Feliu. El seu cos va ser localitzat, meravellosament, en data indeterminada. Joaquim Pla en diu que “és possible que el seu cos fos trobat en temps del bisbe Miró (inici del segle XI) quan va ser trobat el cos de sant Feliu [l’històric sant Feliu africà, veritable cristianitzador de Girona el 303] ja que el sepulcre d’aquest es diu que estava entre dos d’altres sants gironins. Malgrat això, cap dada ha comprovat plenament que cap d’aquests dos sepulcres fos precisament el que contingués el cos de Sant Narcís (1)”. Aquesta reserva no és compartida per altres autors. Josep Mercader, per exemple, no dubta de l’autenticitat de la troballa: “La maravillosa integridad e incorrupción del cuerpo del glorioso San Narciso fué un hecho históricamente cierto y demostrado, pese a las soeces bravatas de los iconoclastas de nuestros tiempos, por lo menos hasta muy cerca del siglo XII (2)”. La primera menció documental del culte al sant és del segle XI. Com diu Àngel Rodríguez Vilagran en La Web que Sant Narcís (3), que és dedicada íntegrament a la figura i devoció del sant gironí, es recull que “en aquest document no hi consta l’any que es predicà el sermó, però devia ser a la primera meitat del segle XI, ja que Oliba va morir el 1046. L’abat va fer una predicació molt interessant lloant les excel•lències del sant Narcís. Aquí s’ofereix un fragment d’aquell sermó:

"Per tant, germans estimadíssims, ja que avui se’ns manifesta amb tant d’ esclat la solemnitat del confessor de Crist i apòstol i màrtir nostre, donem gràcies i lloances al Creador omnipotent i, encomanant-nos a les oracions d’aquell Narcís, autèntica flor del paradís, estimem tot allò que ell va estimar, creguem tot allò que ell ens va predicar de paraula i imitem tot allò que ens va ensenyar amb les seves obres. (...) I tu, oh Sant Narcís, flor del paradís, accepta les nostres lloances per pobres que siguin, i com que, en presència del Senyor, estàs ja segur de la teva felicitat, mostra’t sol•lícit i clement davant del pes de les nostres misèries, a fi que, tots aquells que ara ens alegrem de la teva festa, meresquem ser partícips dels teus mèrits per sempre; que ens ho concedeixi Aquell que et va coronar admirablement a lloança i glòria del seu nom i misericordiosament et va fer el nostre guia de cara al benestar present i a la salvació eterna, Jesucrist, Déu i Senyor nostre, al qual amb el Pare i l’Esperit Sant, escau tota lloança i acció de gràcies, el poder, la força i la benedicció pels segles dels segles. Amen".


Seguidament Rodríguez explica que “a part del sermó de l’abat Oliba, hi ha un altre document del segle XI força interessant, em refereixo a la Carta del bisbe Berenguer Wifred de Girona que va fer a l’abat del Monestir de Sant Udalric i Santa Afra d’Augsburg, després que aquest últim li sol•licités relíquies del sant. El bisbe gironí li contesta que li envien fragments d’ossos i vestits de Sant Fèlix (màrtir de Girona, l’apòstol africà), però no del diaca Sant Fèlix ja que Carlemany se’l va emportar a França i molt menys podien enviar-li ossos de Sant Narcís. En aquella epístola, el bisbe de Girona explica el per què; "del gloriosíssim pare nostre Narcís, Pontífex i Màrtir de Crist, n’enviem fragments dels vestits i de l’estola amb què fou posat al sepulcre, però no hem volgut enviar-ne el seu cos, ja que fins ara es conserva incorrupte, per la gràcia de Déu".
El cos incorrupte de sant Narcís va ser degudament venerat a la seva capella situada dins l’edifici de l’església de Sant Feliu de la ciutat gironina. La seva devoció va rebre un empenta destacable en fer-lo protagonista de la defensa i posterior alliberament de la ciutat de les armes franceses, el 1285, en llençar-los una munió de mosques. Àngel Rodriguez en fa el seu corresponent relat a “
Les mosques de Sant Narcís” dins el web esmentat.
El 1936, però, el sant gironí tampoc es va deslliurar de la destrucció dels símbols catòlics ni va tenir la sort del seu homòleg Oleguer. Mossèn Josep Mercader, en recollir les abrandades paraules aparegudes en un opuscle titulat “En desagravio” editat per l’arxiver diocesà de Girona Tomàs Noguer explica que “... el día 21 de agosto de 1936 se comete contra las sagradas relíquias de San Narciso el más nefando de los crímenes y al no poder (esa hubiera sido la intención de alguno de los presentes en aquel acto que la historia recordarà con horror) saciar su odio en un cuerpo mortal, profanan aquellos venerandos restos que constituían el honorde nuestro pueblo y la gloria de nuestra Ciudad, y Màrtir nuevamente en sus sagrados despojos, se cometieron contra éstos los más vergonzosos y sacrílegos ultrajes al amparo de infamantes propagandas” . La narració de Mercader segueix explicant que el cos de sant Narcís va ser exposat, tot i que s’havia pactat de resguardar-lo en una tomba del temple, a la Biblioteca Municipal. Posteriorment, segueix dient que les restes van desaparèixer misteriosament i que, segons informacions que qualifica de ‘fidedignes’, va saber que “metieron con incalificable y sacrílega irreverencia dentro de un saco los sagrados despojos, llevándolos secretamente al extremo de la Dehesa, muy cerca del río y de la plaza denominada Turín, y que, una vez incinerados, parece que arrojaron las santas cenizas al río Ter... (4)”.
Més enllà d’aquest lamentable final, la devoció gironina per sant Narcís segueix ben viva. La seva festa major segueix celebrant aquesta figura llegendària que la tradició ha insistit en fer autòcton.


Imatge: gravat dels Goigs de Sant Narcís, fill, bisbe i patró de la ciutat de Girona. Girona : Jordi Carreras, 1955. Vegeu el document sencer a Bibliogoigs.

Bibliografia:
1 Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona (Sant Félix, San Narciso y otros santos). Girona [etc.]: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 50
2 Mercader, Josep, pvre. Vida e historia de San Narciso. Girona : Talleres Tipográficos ARIEL SL, 1954, p. 114
3 Rodríguez Vilagran, Àngel “La web de Sant Narcís” [en línia] web personal d'Àngel Rodríguez Vilagran [consulta: 5 de març de 2009] Disponible a: http://www.terra.es/personal/santnarcis/home.htm
4 Mercader; Vida... Íbid, p. 154 - 156

26 d’oct. 2009

Llegenda i tradició dels sants màrtirs, Llucià i Marcià, antics patrons de Vic

Les relíquies dels popularment anomenats Sants Màrtirs, Llucià i Marcià –antics patrons de Vic-, van ser trobades segons la tradició a l’església de Sant Sadurní de la ciutat. Aquest edifici estava situada a la seva part alta just al costat de la torre comtal. Ambdós edificis confrontaven per la part de l’àbsis de del primer i a la part posterior del segon, que havia substituït a l’antic temple romà. Durant la segona meitat del segle XV, la capella de Sant Sadurní va ser incorporada a la construcció de l’església de la Pietat. Encara es pot veure la portalada en el mur de ponent de l’edifici actual.
El relat llegendari (1) que explica com van ser localitzades aquestes restes situa com a protagonista a un tal Ramon Ferrer “qui era domer en la seu de Vich”. La història, a grans trets, és com segueix:
<<Segons les referències que proporciona el mateix relat, la troballa va tenir lloc el 9 d’octubre de l’any 1051.
L’explicació fabulosa de la localització de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vic se sustentava en la narració que atribuïa l’origen local a Llucià i Marcià. Aquesta llegenda relatava com dos nois joves de la ciutat romana d’Ausa, pagans i ensinistrats en la nigromància, s’haurien convertit al cristianisme en veure com una bonica noia de la mateixa ciutat, de qui s’havien enamorat, havia compromès la seva virginitat al Déu dels cristians. Un cop convertits a la nova fe i després d’un temps de reflexió i apartada penitència haurien estat identificats com a convertits i cremats a la mateixa ciutat d’Ausa en data del 26 d’octubre de l’any 255 essent emperador Deci i Sabí, el seu lloctinent (2)>>.
Tradició i llegendari a part, allò que no es pot obviar és de la presència d’aquestes relíquies a la ciutat des d’un moment indeterminat de la seva història.
La primera referència amb suficient crèdit és del 24 de maig de 1342 quan es van traslladar les relíquies dipositades des de l’urna de fusta de roure original a una de daurada pagada pel vigatà Andreu Barrat. En aquest translació, sota la responsabilitat de tres canonges del capítol catedralici que, segons Joaquim Salarich “hallaron muchos huesos intactos, y cenizas de otros que despendían olor muy agradable, y una toalla de seda (3)” va succeir un fet inexplicable: tot i que les dimensions de les dues urnes, la vella i la nova eren de la mateixa capacitat, les relíquies no van cabre al nou continent i va caldre utilitzar un sac de roba per dipositar les cendres sobreres. Aquest fet, que es va atribuir a un miracle festejat anualment a el dilluns de Pentecostès (4). Aquesta urna, conservada dins una altra de color verd, es va substituir, el 1386, per una de nova d’alabastre, més luxosa (hi ha qui creu que identifiquen aquesta urna d’alabastre amb la que es va estrenar el 1342 (5)). Aquesta, al seu torn, va ser canviada, el 1657, per una altra urna de plata, pagada pel canonge Pere Ramis i el ciutadà Jaume Brunells, i que va perdurar fins al 1936 en que va desaparèixer. Després de la contesa bèl·lica civil es va realitzar l’urna actual, a imitació a l’anterior que encara avui es pot veure a l’altar de l’església de la Pietat (6).
El patronatge dels dos suposats màrtirs vigatans, que actualment es donen per irreals i resultat del doblament dels màrtirs homònims de Nicomèdia, es va substituir pel de sant Miquel dels Sants quan aquest va ser canonitzat. Malgrat aquets fet, la ciutat vigatana encara guarda moltes referències artístiques relacionades amb Llucià i Marcià; d’aquestes se’n poden destacar la font monuments i la capelleta de la plaça dels Màrtirs on la tradició suposava que van ser cremats.

Podeu veure uns goigs de sant Llucià i sant Marcià al bloc Bibliogoigs.

Podeu escolar la música dels goigs al web del Col·lectiu Obaga.

Vegeu, també l’article d’aquest bloc:
La festa dels antics patrons de Vic, sant Llucià i sant Marcià, gairebé passa desapercebuda

Imatges:
Superior.- Restes de la façana de l’antiga església de Sant Sadurní, incorporada en un mur lateral de l’església de la Pietat.
Central.- Altar de l’església de la Pietat, actualment en procés de reforma i rehabilitació,. Al seu interior es pot veure l’urna, que imita la que existia abans de la Guerra Civil espanyola, i que suposadament havia guardat les cendres dels dos màrtirs
Inferiors.- Font monumental i capelleta situades a la plaça dels Màrtirs de Vic en record dels antics patrons de la ciutat

Bibliografia:
1 Podeu llegir el relat a nota 1 a peu de pàgina a: Salarich, Joaquim. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p.129 – 131. També és reproduïda a: Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs” dins Ausa, vol. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 208-212
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l ‘any. Barcelona : Salvat, 1984, vol. IV, pàg. 522. És recollida a: Ordeig i Mata, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 26
3 Salarich, Íbid, p.147
4 Ídem, p. 148
5 Ho diu: Ordeig, Llegendes..., p. 41
6 Ordeig, Ídem, p. 41

17 d’oct. 2009

Imatges de la canonització de Francesc Coll i Guitart

Una destacada presència catalana va fer-se notar a la plaça de la basílica de Sant Pere del Vaticà. La vinculació de Francesc Coll amb diferents poblacions del territori català, en especial de les comarques del Ripollès, Osona i Bages, va fer que, des de la parròquia d’Artés, s'hagués organitzat un pelegrinatge parroquial diocesà del bisbat de Vic que va ser presidit el bisbe Romà Casanova. Del 8 al 13 d’octubre, 82 persones de 20 poblacions diferents, van participar en un pelegrinatge que va tenir el seu moment culminant el diumenge 11 d'octubre.
Us oferim unes imatges d'aquest esdeveniment que, per qüestions informàtiques alienes al blocaire, no s'han pogut oferir abans.












8 d’oct. 2009

La canonització del beat Francesc Coll ja és a punt

La ciutat de Roma, ciutat eterna, es prepara per una jornada de gran significació per a la comunitat catòlica del nostre país: la canonització d’un català. En aquest cas es tracta de Francesc Coll i Guitart, conegut com el ‘pare Coll’. Després de la confirmació feta pel Vaticà el passat mes de desembre [vegeu els articles d’aquest bloc: El beat Francesc Coll podrà ser sant aviat, i Davant la pròxima canonització del beat Francesc Coll i Guitart] els preparatius per aquest esdeveniment no s’han aturat
A partir de les 10 del matí de diumenge, la plaça de Sant Pere del Vaticà s’omplirà de catòlics de tot el món per presenciar la canonització de cinc beats: el bisbe polonès, nat a Ucraïna, Zygmunt Szczęsny Feliński –Segimon Fèlix Felinski- (1822 – 1895), el belga Jozef Damiaan de Veuster –conegut com a Damià de Molokai- (1840 – 1889), la francesa Marie de la Croix (Jeanne) Jugan (1792 – 1879), el castellà lleonès Rafael Arnáiz Barón (1911 – 1938) i el català Francesc Coll i Guitart (1812 – 1875). En una cerimònia que s’espera molt emotiva el papa Benet XVI conclourà el ritual pel qual aquestes cinc persones podran ser objecte de culte públic a tot el món.
Es preveu un acte multitudinari, per la personalitat dels cinc beats canonitzats i pel gran reconeixement de la seva tasca en diversos àmbits de la vida religiosa i social d’arreu del món. [Podeu veure el llibret de la cerimònia al web del
Vaticà]

Pelegrinatge parroquial diocesà del bisbat de Vic
La vinculació de Francesc Coll amb diferents poblacions del territori català, en especial de les comarques del Ripollès, Osona i Bages, ha comportat que, des de la parròquia d’Artés, s’hagi organitzat un pelegrinatge parroquial diocesà del bisbat de Vic que serà presidit el bisbe Romà Casanova. Del 8 al 13 d’octubre, prop de 90 persones de 20 poblacions diferents, participaran d’aquest viatge que els permetrà assistir a l’acte de canonització i, a més, gaudir de diverses visites per la ciutat de Roma.
Es preveu que hi hagi molta altra representació catalana, especialment de la Congregació de les terciàries dominicanes de l’Anunciata.

El futur ‘sant’ Francesc Coll i la seva població natalícia al Ripollès
El petit nucli ripollès de Gombrèn estarà de festa aquest diumenge. Un dels seus fills més destacats, Francesc Coll i Guitart, serà elevat als altars. Nascut en una casa d’aquesta població, el 18 de maig de 1812, actualment seu de la Congregació de les terciàries dominicanes de l’Anunciata; la casa conserva alguns dels records dels anys d’infantesa del petit Francesc. Va ser batejat a l’església parroquial de Santa Magdalena, on també es conserva la pica baptismal. A partir de 1830 va fer el noviciat a Girona i l’any següent va professar com a frare dominic a Girona. El 1835 va ser exclaustrat i a Vic va enllestir els estudis de teologia. Va exercir de vicari a Artés i Moià, època en què exerceix de predicador per les terres catalanes.
El 1856 va fundar la congregació de les Dominiques e l’Anunciata en la qual es va plantejar tres propòsits: donar continuïtat a la tasca missionera, especialment a les zones rurals, proporcionar formació a la dona i, finalment, proporcionar una via d’accés a la vida religiosa dominicana a les noies amb poques possibilitats econòmiques.
FRancesc Coll va morir, a Vic, el 1875 deixant ben encarrilada aquesta missió relacionada amb la formació i que, el 2005, comptava amb 140 cases i 1.102 membres.


Bibliografia: González, M. Otilia. Francesc Coll i Guitart O. P. Fundador de la Congregació de les germanes Dominiques de L’Anunciata, 2008

3 d’oct. 2009

Les malalties epidèmiques i la religiositat popular

Les conseqüències de les malalties que esdevenien epidèmies eren molt greus per a les societats de segles passats. Hi ha molts exemple que demostren com, davant de la desgràcia i sense mitjans científics ni equipaments sanitaris com els actuals, la religiositat era un refugi molt habitual. A Manlleu i el seu entorn, hi ha elements arquitectònics, fins i tot santuaris, que constaten aquest.
Madirolas va escriure, en data del 8 d’octubre de 1885, una carta a l’Ajuntament de Torelló per tal que s’adherís a la iniciativa de dedicar un edifici al Sagrat Cor de Jesús dalt dle turó de Puig-agut i considerés la possibilitat de sumar el municipi als territoris dedicats al Sagrat Cor. En aquesta carta, explica Fortià Solà a la seva Història de Torelló, Madirolas “addueix el testimoni de vàries ciutats franceses, les quals a aquesta pràctica atribueixen l’haver-se deslliurat del còlera i d’altres calamitats (1)”. Aquesta referència la llegim precisament ara, en el 2009, que en els darrer mesos els mitjans de comunicació han avisat, entre comentaris de prevenció i avís, de l’arribada d’una possible epidèmia; l’anomenada grip A o Nova, causada pel virus H1N1, sembla que pot fer estralls entre la població. Per això pot ser interessant veure com els catalans del segle XIX, especialment en l’època de la construcció del santuari de Puig-agut, es prenien aquest casos de malalties especialment encomanadisses i com els eren motiu per expressar la seva profunda religiositat.
Esteve Gaja, en el seu llibre El Manlleu del segle XIX, comenta la incidència de les epidèmies en la societat d’aquell període (2). El 1809 el tifus va afectar una societat que vivia les conseqüències de la guerra del Francès i va provocar unes tres-centes seixanta defuncions sobre un miler i mig d’habitants. El 1834 el còlera es va fer present però sense provocar gaire desgràcia; aquesta epidèmia va retornar l’estiu de 1854 després d’un hivern molt cru; va deixar uns 150 morts respecte un global de 3.300 persones. Deu anys després, per la tardor, una greu epidèmia que es va qualificar de verola, va provocar diverses víctimes. El 1883 va ser, de nou, aquesta malaltia la que va provocar el traspàs de 83 manlleuencs. Va arribar a la població el 22 d’agost i, el període més dur, va acabar el 17 de novembre; un lleu rebrot va arribar el gener següent. Gaja explica com “en el curs d’aquesta epidèmia, Manlleu tingué el consol d’ésser assistit amb la presència del Sr. Bisbe de la diòcesi, qui visità diversos malalts i aquest gest fou d’allò més ben vist (3)”. El bisbe Morgades, precisament, havia vingut Manlleu amb motiu de la col·locació de la primera pedra del santuari de Puig-agut.
Un any i mig després, el 1885, el còlera va tornar a sacsejar la vida manlleuenca i aleshores va produir la mort de 30 o 40 persones. El primer difunt produït per la passa va ser el 10 d’agost i l’Ajuntament va suprimir els balls de la Festa Major per evitar-ne la propagació i es va estar a punt de fer el mateix amb el de la Fira de Sant Agustí. Per la seva banda, Domènec Torrent i Garriga esmenta que, a finals de 1889, la grip va fer emmalaltir prop de 600 manlleuencs però cap mort (4). Ramon Puntí explica a Les generacions parlen com van viure aquest període les manlleuenques i manlleuencs: “les famílies, matí i tarda, fregaven amb zotal les cases de manera exagerada. Algunes persones, a causa d’això, tardaren un temps o tota la vida sense sentir l’olor de les coses (5)”.
Les successives malures, en aquell temps, no estaven acompanyades de l’atenció sanitària i dels quals gaudim ara ni de les efectives mesures de prevenció que es promouen. Potser per aquets motiu, com devia manar la tradició, la resposta es cercava al cel i en els designis de la divina Providència. El 1854, després de la fuetada del còlera van prometre i complir, en vot de poble, edificar una ermita a sant Jaume com Manlleu havia tingut anteriorment. El 1884, recordant aquesta acció i els seus efectes benefactors, lligant-la a la figura de sant Jaume –copatró de Manlleu- li van construir una fornícula al carrer que li era dedicat. I en acabar l’epidèmia del còlera de 1885, el 8 d’octubre, l’Ajuntament va fer cantar un solemne Te Deum en acció de gràcies (6). Per algun motiu semblant, tot i que en data desconeguda, sembla que van ser col·locades les imatges de la Mare de Déu dels Àngels al carrer del Pont i la Mare de Déu del Carme del carrer de Vendrell.
No ens ha de sorprendre, per tant, que fos present en l’ànim general de la població que vivia en la dècada de 1880 allò que el mateix Madirolas havia dit de França: que el Sagrat Cor de Jesús protegia la debilitat humana i vetllava per la salut dels pietosos fidels.

Article publicat a El Far de Puig-agut, núm. 84, octubre de 2009

Biliografia:
1 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, volum. 2, p. 221
2 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 75 – 77
3 Gaja, íbid, p. 774 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 114.
5 Puntí, Ramon. Les Generacions parlen: biografia "Cal noi Ramon" Manlleu, 1745 a 1930.[Vic: COPIVIC], 1978, p. 135
6 Gaja, ídem