28 de set. 2009

L’església de Sant Miquel d’Ordeig celebra la festa patronal

El veïnat de Sant Miquel d’Ordeig, prop de Vinyoles d’Orís del terme de les Masies de Voltregà (Osona), ha celebrat la festa del seu patró sant Miquel arcàngel aquest diumenge 27 de setembre.

La figura i diada de Sant Miquel
Joan Soler explica que sant Miquel és “l’arcàngel que vencé el drac apocalíptic” i afegeix que “la iconografia el presenta resplendent, de soldat romà amb ales celestials, a peu, trepitjant el Drac-Diable, mentre li clava una llançada o brandant una espasa de foc, amb una creu vermella a l’escut blanc o a la cuirassa...(1)”. La data que commemora la figura d’aquest arcàngel, diu Joan Amades, “correspon a l’equinocci tardoral, moment que marca una fita important dins la vida agrícola dels pobles europeus, puix que coincideix amb les veremes i amb l’inici de la sembrada, feines que han donat lloc a diversos costums i a nombrosos refranys (2)”.

Sant Miquel d’Ordeig
L’església de Sant Miquel d’Ordeig és un edifici antic. Antoni Pladevall i Albert Benet indiquen que “el lloc d’Ordeig es documenta el 975” quan s’esmenta una ‘villa Ordege’ i afegeixen que l’existència del temple religiós “es constata el 1059, quan el bisbe Miró Foguet, que més tard havia d’ésser senyor del castell de Voltregà, dóna l’església de Sant Miquel amb el domini de la quadra d’Ordeig al monestir de Santa Maria d’Amer (3)”. A partir d’aquesta data Sant Miquel resta associat al monestir d’Amer fins al 1835. Diverses restauracions , especialment la de 1618 que va canviar la porta principal de lloc, i la de 1978 que li va donar la imatge actual.

Festa per Sant Miquel
A l’església de Sant Miquel d’Ordeig es fan dues festes anuals. La primera se celebra propera a la diada de sant Joan i la segona el diumenge més proper a la festivitat de sant Miquel arcàngel, el 29 de setembre.
Se celebra una missa i es canten els Goigs al gloriós Arcàngel S. Miquel que s venera en sa capella nomenada S. Miquel d’Ordeig (4).

Podeu veure un fragment d’aquesta cantada gràcies a l’aportació d’uns veïns de Sant Miquel d’Ordeig:



Podeu escoltar la música dels goigs per gentilesa del
Col·lectiu Obaga. Podeu llegir-los per gentilesa de Bibliogoigs.

Acabat l’ofici, el veïnat es reuneix per jugar a la ‘virola’ per sortejar diferents presents entre els assistents.



Bibliografia:
1 Soler, Joan (1998). Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, p. 691
2 Amades, Joan (1956). Costumari català, el curs de l ‘any. Barcelona : Salvat, vol 5, p. 214
3 Benet, Albert; Pladevall, Antoni (1986). “Masies de Voltregà. Sant Miquel d’Ordeig” dins Catalunya romànica: Osona II. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, vol. 3, p. 420 – 421
4 Goigs al gloriós Arcàngel S. Miquel que s venera en sa capella nomenada S. Miquel d’Ordeig. Bisbat de Vic. Torelló: Impremta Puig, 1999

22 de set. 2009

De Santa Tecla és el braç que fa moure Tarragona

Tarragona celebra la seva festa major el 23 de setembre, festivitat de la seva patrona, santa Tecla . El programa d'activitats, dens i ric en manifestacions populars, té un moment en què convergeixen la l’autèntica festa i religiositat. Es tracta de la processó del braç de santa Tecla, la relíquia més preuada de la ciutat.
La processó de santa Tecla, el 23 de setembre, mou la població tarragonina al voltant del braç conduït pels carrers més cèntric de l’antic fòrum romà. Segons fonts del mateix Ajuntament “cap a les 20 h, al llindar de la Catedral. Apareix el tabernacle de la santa, la Banda Unió Musical interpreta la "Marxa de Santa Tecla" i els campaners engeguen el repic general fins que perden de vista la relíquia. El Capítol de la Catedral, el clergat, la Senyera de la ciutat, els representants de les ciutats germanes i la Corporació Municipal, amb escorta de macers, uixers i Guàrdia Urbana de gran gala, tanquen la processó”. L’itinerari parteix i finalitza al pla de la Seu i segueix pels carrers de Pare Iglésias, Merceria, Cols, Major, Misericòrdia, Cós del Bou, Pescateria, Pilat, Rei, Santa Anna, Fòrum (per les dues bandes de la plaça), Arc de Sant Bernat, Granada, pl. de Sant Antoni, Mercè, Oli, Peixateries Velles, Nou del Patriarca (1). El moment apoteòsic, conegut com l'Entrada de Santa Tecla, tanca un cicle i el renova fins l’any següent.

La santa dels tres braços
La iconografia sol representar santa Tecla aguantant, ella mateix, la relíquia venerada a Tarragona. És així com, curiosament, esdevé la única santa amb tres braços.
La Viquipèdia explica la biografia d’aquesta santa, deixeble de sant Pau, amb ben poca informació: “Segons els Actes de Pau i Tecla, Tecla (Taqla) va ser una jove noble verge que va escoltar Pau quan feia el seu "discurs sobre la virginitat" i se'n féu seguidora. La mare de Tecla i el seu promès, Tamiris, en assabentar-se que volia ser casta i canviar de vida, van voler escarmentar-la, a ella i Pau. Va ser miraculosament salvada per una tempesta, quan estava a punt de ser cremada a una foguera i va marxar amb Pau a Pisídia. Allí, un noble anomenat Alexandre va desitjar-la i intentà prendre-la per la força. Tecla va defensar-se i va ser presa i jutjada per haver atacat un noble. Va ser sentenciada a ésser menjada per bèsties salvatges, però aquestes no van voler fer-li mal i, ans al contrari, la van protegir dels seus botxins. La llegenda ja no en diu res més (2)”.
La Gran Enciclopèdia Catalana afirma que el seu culte a Tarragona ja hi era professat en el segle XII (3) arran, especialment, de la creença que sant Pau va predicar a la ciutat i va dur-hi la devoció per la seva deixebla
Una expedició catalana, enviada per Jaume II es va dirigir a Armènia amb un tron d’or, 200 cavalls andalusos i 400 formatges de Mallorca per adquirir la preuada relíquia de santa Tecla. La tornada a Tarragona, amb el preuat tresor, va tenir lloc el 17 de maig de 1321. La ciutat va rebre la relíquia amb una gran festa, preludi de la que es repeteix anualment.
Aquest esdeveniment va marcar, per a les generacions futures, com havia de ser i quina magnitud havia de tenir la festa de la seva patrona. Al Tradicionari s’explica que “l’any 1370, l’arquebisbe Pere Clasquerí, a instància del consistori, promulgà unes ordinacions on s’equiparava la festa de Santa Tecla amb la del Corpus (4)”.


Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):
Superior.- Gravat dels Goigs de la gloriosa verge, y protomartyr Santa Tecla, Patrona de la Santa Iglesia Metropolitana de Tarragona primada de las Españas. Barcelona : Estampa de Joseph Llopis, 1695
Inferior.- Gravat dels Goigs en llaor de la Gloriosa Verge i protomàrtir Santa Tecla. Deixebla de l’apòstol Sant Pau. Advocada dels agonitzants. Patrona de Sitges.


Bibliografia:
1 “Processó del braç de Santa Tecla” [en línia] Sandra Coloma Santos. Conselleria de Festes, Joventut, Cooperació i Centres Cívics. Tarragona : Ajuntament de Tarragona, 2009[Consulta: 19 de setembre de 2009] Disponible a: http://www.tarragona.cat/lajuntament/conselleries/festes-i-joventut/agenda/processo-del-brac-de-santa-tecla
2 “Tecla” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 19 de setembre de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Tecla
3 “Tecla”, dins Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 22. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 199 – 200
4 ”Temps d’estiu. Les últimes festes majors d’estiu. Les festes de Santa Tecla de Tarragona” Boya, Francesc X. [et. al.] dins: Tradicionari. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2006, vol.5 El calendari festiu, p. 301

15 de set. 2009

Sant Corneli i sant Cebrià s’alien amb el paganisme al Cabrerès

El paisatge del Collsacabra conté espais de gran bellesa i d’una extraordinària càrrega simbòlica. En una talaia natural, sobre el mas Novelles d’Avall, dins l’antic terme de Tavertet, s’aixeca l’església de sant Corneli i sant Cebrià.
Antoni Pladevall i Albert Benet diuen que “l’església no es documenta com a existent fins al 1292” i constaten com “l’any 1305 la capella tenia ermitans o donats amb dotació pròpia per al sosteniment del culte (1)”.
L’edifici és, segons paraules dels mateixos autors, “molt humil i senzill, però d’una gran bellesa”. Ha estat reformat en diverses ocasiona, al llarg de la seva història. Arran de l’ensorrament de l’atri, el 1966, els veïns de Tavertet van col·laborar en refer-lo i en agençar l’entorn. La neteja i adequació de l’entorn, realitzada pel masover del mas La cau, va permetre descobrir l’existència d’un enterrament prehistòric.
En la memòria de la gent més gran de la contrada pervivia la informació que darrera mateix del temple hi havia hagut un cementiri. Efectivament, prop a la paret de tramuntana hi havia un túmul, amb forma ovalada, que llepava el mur. Retirada una part de la terra es va descobrir que hi havia diverses lloses disposades en forma de caixa. Temps després, coneguda la notícia de la troballa, uns arqueòlegs van efectuar un reconeixement i excavació. El resultat d’aquestes investigacions van evidenciar que la construcció prehistòrica era un sepulcre dels anomenats “petites falses galeries cobertes” que , segons Miquel Cura i Roser Vilardell, són “un reflex dins el temps i l’espai de l’adaptació local a l’estímul que va provocar l’aparició de les ‘grans galeries’, sobre les quals dirà molt encertadament Maluquer que són obra de professionals”. Cura i Vilardell assenyalen les petites dimensions, entre 3 i 5 metres de longitud (2)”. Aquesta construcció, per tant, és producte de la iniciativa i capacitat d’obra de la zona.
La ‘petita falsa galeria coberta de Sant Corneli’, en ser descoberta, es presentava dividida en dues parts per una llosa transversal. En una de les dues parts hi havia una llosa que formava un sostre que s’havia trencat i havia caigut cap a l’interior. A sota, en fer la primera inspecció, es va trobar un sol esquelet, en posició fetal assegut sobre una llosa estreta i de cara a tramuntan. Aquesta cambra tenia un metre per metre i mig, aproximadament. L’altra part del sepulcre, que no estava tapada, era una mica més llarga. Aquest sepulcre presentava una orientació NE-SW i estava separat del mur de l’església uns 3,30 m en la seva màxima longitud i 1,63 en la mínima. Un cercle de pedres al voltant del túmul, que presentava uns 10 metres de diàmetre, estava trencat per la mateixa capella.
Aquesta superposició de cultures, la megalítica i la cristiana, es dóna en molts indrets i en múltiples formes [vegeu l’article d'aquets bloc: Sant Jordi, patró de Catalunya, venç el paganisme a Puiseslloses (Osona)]. Generalment, la nova fe, la cristiana, se sol identificar amb algun personatge –com el cas de sant Jordi o sant Miquel- amb connotacions guerreres, amb elements iconogràfics referents a la guerra i relacionats amb llegendes i hagiografies fabuloses en el qual tenen una posició de força. El cas que ens ocupa, sant Corneli i sant Cebrià sembla més aviat el contrari: el motiu de contacte entre ells i el paganisme sigui més d’aliats que d’impositor.
Diu la gran Enciclopèdia Catalana que Corneli va ser papa entre els anys 251 i 253 i que “fou elegit pels partidaris de concedir indulgència als apòstates” i que degut a aquest gest que suposava clemència amb els renegats de la fe cristiana “La minoria partidària del rigorisme elegí pel seu compte el prevere Novacià” però però conclou que “el cisma s'afeblí quan Cebrià, bisbe de Cartago, es posà al costat de Corneli (3)”. Cebrià, per seva banda Bisbe de Cartago (249-258) i, segons Anscari M. Mundó, un “bon teòleg, dotat alhora d'esperit pastoral i de caràcter afable, resolgué diverses qüestions plantejades pel problema dels renegats (lapsi) durant les persecucions de Deci i de Valerià, per la validitat del baptisme administrat pels cismàtics, per la polèmica amb els novacians. S'enfrontà amb el bisbe de Roma Esteve, que Cebrià creia massa lax, i propugnà una doctrina sobre el poder del papa, al qual només reconeixia una primacia d'honor” i afegeix que “exiliat primerament de Cartago i amagat després per tal de defugir la policia imperial, morí màrtir (4)”.
Sembla, per tant, que les figures de Corneli i Cebrià tendeixen més a la condescendència que la imposició, a l’entesa que a la confrontació.
No deixa de ser interessant i curiosa, pel cos que ens ocupa i en referència a la relació entre el megalitisme i la capella de Tavertet, allò que recull Louis Réu en tractar de sant Corneli: “D’acord amb una llegenda bretona nascuda d’una assonància entre Corneli i Carnac, hauria fet sorgir els alineaments de Carnac convertint en menhirs un exèrcit de soldats pagans” i conclou que “d’aquí que a l’esmentat alineament se l’anomeni ‘els soldats de sant Corneli (5)”.
De sant Cebrià també se n’explica una història que el fa interessant. Réau diu que, de jove, Cebrià “va dur una vida poc edificant” i que, “fins i tot hauria intentat seduir una noia amb l’ajuda des dimonis (6)”. Un cop convertit, i després de renunciar a les arts de la màgia, hauria lluitat contra aquesta. En aquest sentit, Joan Amades diu, recollint la tradició catalana, que era barceloní i que “era bon coneixedor de les males arts i de tots els secrets de la màgia” i que “va compondre una oració per tal que les persones creients i fidels puguin alliberar-se, per mitjà d’ella, de la influència de bruixots encisers, posadors de mal i tota mena de mala gent (7)”.
Vet aquí com les figures de sant Corneli i sant Cebrià van compartit molt més que el dia del calendari. Dins l’imaginari col·lectiu tenien la capacitat de conjurar el paganisme i la bruixeria fent-lo esdevenir neutre per als cristians. Devien pensar això els constructors de l’ermita del Collsacabra?

Imatges:
Superior.- L’ermita de Sant Corneli i sant Cebrià de Tavertet. Any 1983
Central 1.- Vista posterior de l’ermita amb la ‘petita falsa galeries coberta’. Any 1983
Central 2.- Planta de la ‘petita falsa galeries coberta’ i la seva posició respecte l’església (producció pròpia)
Inferior.- ‘Coblas dels gloriosos Sants Corneli y Cirpiá que’s veneran en la sua Santa Capella, en la parròquia de Tavertet, Bisbat de Vich. Vic : imprmpta Ausetana [s.d.] ('cliqueu' damunt la imatge per veure'n l'apliació per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Benet, Albert; Pladevall, Antoni. “Tavertet. Sant Corneli”. A: Catalunya romànica. Barcelona : Fundació Enciclopèdia Catalana, 1986, volum 3 – Osona II, p. 629
2 Cura, Miquel; Vilardell, Roser. “El fenomen megalític a les comarques centrals de Catalunya”. A: Ausa, Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, any: 1982 Vol.: 10 Núm.: 102 – 104, p. 160
3 “Corneli”. A: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 209
4 Mundó, Anscari M. “Cebrià”. A: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, p. 121
5 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 3, p. 336
6 Réau, ïbid, p. 304
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 5, p. 205

8 de set. 2009

Festa del naixement de la Mare de Déu o diada de les ‘marededéus trobades’

Nou mesos després que hagués estat concebuda immaculada del pecat original, l’església celebra el naixement de la Mare de Déu. La vinguda al món d’una figura amb tanta significació dins el cristianisme i, especialment, en el context de devoció popular, no podia passar gens desapercebuda en el calendari festiu.
L’episodi del naixement de Maria no consta en els evangelis canònics sinó que s’ha de buscar en els apòcrifs i concretament en el Llibre de la Nativitat de Maria; aquest, tot i que s’ha atribuït en alguna ocasió a sant Jeroni, segons Aurelio de Santos Otero, el seu autor cal cercar-lo en l’època i cort franca de l’alta edat mitjana (1). D’aquest text devia pouar Pere de Ribadeneyra en escriure el seu Flos Sanctorum de las vidas de los Santos (2), quan va descriure: “El padre de la Virgen fue Joachin, de Nazareth; su Madre Ana, de la Ciudad de Bethlén; y los dos eren de la Tribu de Judá, y del linage de David” i que “havian vivido veinte años casados, sin tener hijos, porque Ana era estéril; y por esta causa andaban muy tristes, y afligidos. Mas Dios nuestro Señor con gran providencia ordenó, que Ana fuesse estéril, para que el nacimiento de su Hija Santísima fuesse milagroso, y no de atribuyesse à la naturaleza, sino à la gracia”. Un àngel –segueix Ribadeneyra, els va fer saber la notícia que, finalment, tindrien una filla a qui haurien de posar el nom de Maria i que ella seria la mare del Messíes. Així “la parió à los 8 de Septiembre en Nazareth, en una saca, que tenían sus Padres en el campo, entre los balídos de las Ovejas, y alegres cantares de los Pastores.... y 9 días después, que fue à los 17 del mismo mes (segun la costumbre de los Hebreos) le fue puesto el nombre de Mari, que en la lengua Hebrea, ò Syriaca, quiere dcecir Senyora, Alumbrada, y Alumbradora, y Estrella del Mar; porque ella es la que por haver parido al Rey, y Senor del Mundo, es verdaderamente Senyora de todas las cosas criadas”.
El culte a la Mare de Déu, , diu Joan Soler, “s’inicia a partir del concili de Nicea, l’any 325, però es desenvolupa sobretot durant els segles XII i XIII (3)”. Aquest esclat, a Occident, va tenir una gran difusió a partir de les aportacions de diversos autors medievals com Bernat de Claravall i Bonaventura, com diu Evangelista Vilanova, “i l’ús de l’avemaria al costat del parenostre encoratjà i justificà la creença en l’eficàcia de la intercessió de Maria (4)”.
En el dia en què se celebra el naixement de Maria, en el territori de parla catalana, se festeja popularment el “dia de les marededéus trobades”. Aquest, tot i que no exclusiu de l’àmbit català, sí que hi té una profusió extraordinària. Com molt encertadament va escollir Narcís Camós en titular en seu entranyable llibre, el nostre país és un “Jardí de Maria (5)”. Joan Amades recorda que “la quasi totalitat d’imatges marianes, venerades als paratges solitaris, majorment de muntanyes alteroses, segons la tradició foren trobades en circumstàncies excepcionals i miraculoses, ordinàriament per pastors, i sovint guiats per un animal del ramat, gairebé sempre d’un bou” i afegeix que “una bona part de les imatges trobades ho foren dins d’una cova; és a dir, de l’habitacle del primer home, que li havia de servir alhora de casa i de temple on guardava els primers ídols” però també, afegeix el folklorista, “són innombrables les imatges trobades i relacionades amb vegetals, ordinàriament amb espècies boscanes (6)”. Respecte a aquestes narracions i la voluntat d’edificar santuaris marians en llocs específics, sovint de difícil orografia, Joan Prat comenta que hom ha volgut veure “creences, ritus i cultes pagans entorn de les deesses mares i de les diferents divinitats femenines de la fecunditat, cultes que s’haurien donat per tot el món mediterrani (7)”. I la celebració, en paraules de Soler” és una “festa agrícola en honor a la Terra Mare abans d’iniciar el calendari del pagès amb la sembra” i afegeix que “també festa clau en el calendari ramader; tornen a la terra baixa els grans ramats de les pastures en els prats comunals d’alta muntanya, on han estat tot l’estiu (8)”.

Vegeu, també, l’article d’aquest bloc: Santuaris marians (I): generalitats

Imatges: Diverses representacions escultòriques de la Mare de Déu venerada en diferents santuaris repartits per la geografia catalana.

Bibliografia:
1 de Santos Otero, Aurelio. “Libro sobre la natividad de Maria”. Dins: Los evangelios apócrifos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 1985, p. 243
2 “La Fiesta de la Natividad de la Virgen Santissima nuestra Senyora”. Ribadeneyra, Pere. Dins: Flos Sanctorum de las vidas de los santos, vol. 3. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, p. 21
3 “Mare de Déu”. Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 422
4 “Mariologia”. Vilanova i Bosch, Evangelista. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 413
'5 Camós, Narcís. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (Reedició de l'obra publicada a la ciutat de Barcelona l'any 1657 i reimpresa a la ciutat de Girona l'any 1772). Barcelona: Orbis, [1949?]
6 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona : Ed. Selecta . Catalònia, 1989, p. 10 – 11
7 “Nativitat de la Mare de Déu”. Prat, Joan. Dins: Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 444
8 Mare de Déu”. Soler... Idem

1 de set. 2009

Sant Gil, la seva relíquia, la creu, la campana i l’olla de Núria

El primer dia de setembre, la vall de Núria (Ripollès) s’omple de festa; és l’aplec dels pastors. Es recorda la data en què, antigament, amb els ramats s’iniciava el descens des dels pasturatges d’alta muntanya, pels camins ramaders, cap a terres més planeres on passar l’hivern. Aquest dia és, precisament, la festivitat de sant Gil, el patró de pastors.
Joan Amades (1) explica la biografia de sant Gil esmentant que “era fill d’Atenes, i, desitjós de fugir de la vanitat mundana i de fer vida de penitència, va retirar-se a una cova del Pirineu a fer oració. La cova que serví de sopluig al penitent s’obria en la vall de Núria. De fusta de noguera, va fer una imatge de la Mare de Déu i una creu”. Continua dient el folklorista que “tot l’utillatge d’aquest sant ermità consistia en la imatge i la creu, que, ambdues, ell mateix va fer-se; una olla, per coure’s la trista minestra que menjava i una campana, amb la qual convocava els pastors i la gent bosquerola que rondava per aquells afraus, als quals presidia en llurs oracions i pràctiques religioses”. Reclamat per missions més elevades, l’ermità va amagar els seus elements més propis i preuats en una cova on van restar oblidats durant alguns segles. Aquest tresor va ser descobert, segueix Amades, “passat molt temps” (algunes fonts diuen que va ser el 1072) per un pastor anomenat Amadeu que va tenir una revelació: “que en una cova del Pirineu hi havia, enterrades, una imatge de Maria, una olla i una campana, les quals havien pertangut a un sant, i aquest, des del cel, desitjava que la imatge obra seva fos tornada a la veneració.” Va ser així, com arribat a Núria, va trobar la cova i els objectes de sant Gil. La imatge mariana va rebre, a partir d’aleshores, la devoció merescuda en el santuari que presideix la seva vall.
La devoció per sant Gil és internacional. Segons Louis Réau, el seu nom prové d’Aegidius, derivat de la paraula grega cabra; en diversos països europeus es vincula la imatge de sant Gil amb una cérvola (2). Gil. Egidi, Gilles són les formes més comuns amb què és recordat.
La coincidència de la data de la festivitat de sant Gil amb la de sant Llop –amb un nom ben explícit- ha dur a Joan Soler i Amigó a teixir una teoria que lliga aquesta figura amb la veritable essència de la natura. Diu aquest autor que “en la devoció a sant Gil s’integren diversos elements de creences ancestrals: el Llop era una de les principals divinitats ibèriques i dels pobles ramaders. Sant Gil era un heroi o un sant sacerdot que sotmetia a la ‘nova llei’ cristiana els poders en què es fonamentava el vell culte; o, més aviat, la figura cristianitzada d’una divinitat o d’un geni silvà de tants com es troben en el panteó pirinenc, dels que viuen als grans boscos, en els límits entre la vall i l’alta muntanya, coneixen coves, fonts i torrents, vetllen pels ramats i en procuren la fecunditat, demiürg i protector de pastors i bosquerols (3)”.

La capella i la relíquia de sant Gil
En el mateix pla del santuari de Núria, a la seva dreta tot resseguint el lloc, hi ha la capella dedicada a sant Gil. La construcció actual és una aplicació del modes edifici construït el 1615.
A l’interior d’aquest edifici, en una fornícula que conté un reliquiari, es pot veure una relíquia de sant Gil. Aquestes restes del sant, una falangeta d’un dit, van arribar a Núria el 8 de maig de l’any 2003 provinents de l’abadia que va fundar, a Saint Gilles du Gard de Nimes (França), on té la tomba. Realment, però, era una relíquia que havia estat molt venerada a Tolosa i que havia retornar a l’abadia esmentada (4).


Imatges:
Superior.- Ermita de sant Gil prop del santuari de Núria
Central 1.- Creu, olla i campana que la tradició atribueix a sant Gil i que es troben l santuari de Núria
Central 2.- Reproducció d’uns antics goigs dedicats a sant Gil editats a Barcelona el 1675 (per gentilesa de
Bibliogoigs.) Podeu veure’n una altra edició a Bibliogoigs.
Inferior.- Relíquia de sant Gil arribada el 2003 a la capella del sant


Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 1 – 2
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, tom 2, vol. 3. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 420 – 421
3 “sant Gil”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 678
4 Podeu llegir la notícia de l’arribada d’aquesta relíquia a: Bardolet, Xavier. “Sant Gil, en cremallera”. Dins: El 9 Nou, Vic : Premsa d’Osona, 9 de maig de 2003, p. 21