10 d’ag. 2009

Filomena, una santa discutida en vies d’extinció

El paradigma dels sants i santes ‘fabricades’, arran d’una troballa fortuïta i la posterior construcció d’una història fabulosa, es troba en santa Filomena. Des d’inici del segle XIX, amb una empenta devocional poc comparable, moltes dones han dut el seu nom. La revisió del calendari sorgit del concili Vaticà II la va eliminar del santoral i actualment està en clara via de desaparició.
El 24 de maig de 1802, a les catacumbes de Santa Priscil·la situades a la via Salaria de Roma es va descobrir una tomba Roberta amb unes lloses amb la següent inscripció: LUMENA PAXTE CUM FI. Una nova disposició d’aquestes lloses, involuntària o no, va permetre llegir una nova frase: PAX TECUM FILUMENA. La interpretació d’aquesta nova lectura va permetre suposar que es referia a ‘La pau sigui amb tu, Filomena’. Dins la tomba es va descobrir un esquelet que havia pertangut a una dona jove que semblava haver mort de forma violenta.
Ben aviat, es va creure que les restes havien estat les d’una màrtir que havia mort defensant la fe cristiana. L’any 1863, quan la devoció ja estava ben consolidada, diverses persones van tenir unes visions que els revelaven la biografia de la suposada màrtir. Segons aquestes revelacions, havia estat una noia, filla d’una família grega establerta a Roma que per la seva bellesa era pretesa pel mateix emperador Dioclecià. En veure que no es correspost, l’emperador va manar torturar-la fins matar-la per decapitació.
La devoció a santa Filomena va arrelar aviat. El 1805, després que fos reclamada per un sacerdot de Mugnano, població propera a Nàpols, les restes hi van ser traslladades; era el 10 d’agost. Ben aviat, els miracles van envoltar la figura de santa Filomena i la seva fama de guaridora es va començar a estendre, des d’Itàlia, per tota la cristiandat; fins i tot va ser anomenada, com conta en uns goigs seus, “la gran taumaturga (faedora de miracles) del segle XIX”. A França, la devoció va prendre molta força gràcies a la gran veneració per la ‘santa’ que va mostrar sant Jean Marie Baptiste Vianney (1786 – 1859), conegut com el Rector d’Ars.
A terres catalanes, el culte a santa Filomena també es devia estendre amb força. Li van ser dedicades diverses capelles en diferents indrets del territori. El folklorista Joan Amades explica que els firaires de Barcelona havien pres la ‘santa’ com a patrona, de la qual en veneraven una imatge a Santa Maria del Mar. En la seva la festivitat, l’11 d’agost, durant alguns pocs anys “feien una fira pels voltants del temple, especialment per la plaça i pels carrers de Santa Maria i dels Sombrerers” i que “per celebrar llur festa, donaven a preu molt baix els articles deslluïts, avariats, desaparellats i de venda difícil (1)”. Per altra banda, un interessant llibret de Montserrat Palau i Martí explica com, a partir de la fugida de religiosos catalans arran de la desamortització, el bienni 1835 – 36, van portar la devoció a terres andorranes on també va tenir certa difusió (2).
El culte a santa Filomena va assolir caire oficial el 30 de gener de 1837 quan el papa Gregori XVI va admetre la seva santedat. A finals del segle XIX però, es va començar a dubtar de la idoneïtat de la devoció a unes restes de les quals s’ignorava pràcticament tot. Alguns hagiògrafs, entre els quals es trobaven reconeguts bol·landistes van promoure la seva eliminació del santoral. En aquest sentit, Louis Réau afirma, sense cap dubte, que “en realitat, aquesta recentment arribada a la devoció catòlica mai va existir” i afirmant que “per això, l’Església s’honraria a si mateixa eliminant el culte usurpat per una falsa santa” i concloïa que “és més fàcil inventar una santa que fer-la baixar dels altars (3)”. La reforma del santoral promoguda després del concili Vaticà II va eliminar a santa Filomena de la diada en què era celebrada i la va treure de la llista de santes i sants reconeguts per al seu culte oficial. Malgrat això, segueix tenint els seus devots i el seu santuari a
Mugnano segueix essent lloc de peregrinació.
Si voleu saber més sobre aquesta suposada santa podeu enllaçar amb el web de
corazones.org. I si voleu aprofundir sobre la discussió respecte de la seva autèntica existència podeu enllaçar a “La controversia sobre santa Filomena”.

El nom de Filomena
En casos com aquest és interessant verificar quina amb quina freqüència s’ha posat –i es posa- el nom de Filomena a les dones catalanes. L’Idescat, en dades de l’1 de gener de 2007, diu que aleshores hi havia 2.097 ‘filomenes’ al país (4). En l’anàlisi de les dècades en què van néixer aquestes dones sorgeix una veritat absoluta: el nom està de baixa i ho fa des de la dècada de 1920; fins i tot, les dades mostraven que entre l’any 2000 i el 2007 s’havia posat menys de quatre vegades (5).

Vegeu la gràfica:



Imatges:
Superior.- Gravat dels ‘Goigs en honor de Santa Filomena, anomenada la Taumaturga del sigle XIX. Vic : Imp. Llucià Anglada, 1861”
Central.- Encapçalament dels ‘Goigs en honor de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Filomenam anomenada la Taumatura del sigle XIX. Vic : Imp. d’Ignasi Valls, 1844”. Podeu veure’ls sencers a Bibliogoigs.
Inferior.- Targeta amb suposades relíquies de santa Filomena, editada amb motiu del segon centenari de la translació de les restes a Mugnano

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 777
2 Palau i Martí, Montserrat. El culte de santa Filomena a Andorra. Lleida : Pagès editors, 1999
3 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, tom 2, vol. 3. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 530
4 Cercar el nom “Filomena” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2009 [Consulta: 8 d’agost de 2009] Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Filomena&VOK=Confirmar
5 Cercar el nom “Filomena” a: Població; onomàstica. Història per dècades [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2009 [Consulta: 8 d’agost de 2009] Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=122999

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Això dels noms va a modes, com tot, més enllà de la veracitat sobre els sants, només cal veure què ha passat amb noms com Madrona, també, que van ser molt populars. Quan jo era petita coneixia diverses senyores del veïnat amb aquest nom, després va ser un nom que 'sonava malament' i per això ja no es va posar. Jo em dic Júlia com la meva àvia, quan era petita no li agradava a ningú, el meu nom, aleshores eren moda Maria Rosa, Rosa i Rosa Maria. I ara n'hi ha tantes que m'estan agafant ganes de canviar-me'l i tot (és en broma, això).

La llàstima és que no es recuperi la tradició de posar noms de la família, sense arribar als extrems aquells en els quals tothom es deia Pep, Josep, Fina o Pepito, segur que hi ha noms bonics en qualsevol genealogia.

Per cert, recordo una peli que ens van passar a les monges quan era petita, era sobre 'El cura de Ars' i se li apareixia Santa Filomena.

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Hola Júlia,
Gràcies per la teva aportació tan interessant. Tens tota la raó en relacionar els noms amb modes. Malgrat tot només cal que miris l'Idescat per tenir sorpreses.
Un exemple semblant al cas que expliques és el nom de Paula. El duia la meva àvia i a mi sempre m'havia semblat nom d'àvia. Ara és un nom femení 'a la última'.