16 d’ag. 2009

El gos de sant Roc, el cas curiós d’un patronatge animal

Actualment és costum considerar sant Antoni abat com el patró de tot tipus d’animals domèstics, que són aquells que s’han acostumat a viure al costat dels humans o que li donen un servei. Antigament, en el cas dels gossos, el patró era un altre i ben curiós: el gos de sant Roc. Simbòlicament se li havia dedicat l’endemà de la festa del seu company humà, el 17 d’agost.
Iacopo da Varazze, a la Llegenda àuria, relata la seva biografia: fill de la ciutat de Montpellier va abandonar la seva llar i les seves possessions per fer—se pelegrí i anava per les terres on hi havia epidèmia de pesta i guaria els seus afectats. Un cop mort, ja amb fama de guaridor, va ser considerat sant i advocat contra la greu malaltia epidèmica (1). La seva existència, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és dubtosa tot i es creu que la seva va ser entre els anys 1295 i 1327 (2). Joan Amades, però, va recollir la tradició d’un viatge de sant Roc a Barcelona per guarir els malalts de la pesta; a la ciutat catalana, però, va contraure el mal i el cos li va quedar ple de nafres. Aleshores va ser expulsat de la casa on s’hostatjava i es va arraconar a la torre de l’esquerra de la plaça Nova. Un gos que passava, al veure’l, “va compadir-se d’ell, va llepar-li les nafres i el va guarir” i, segueix dient el folklorista, “per tal que pogués alimentar-se mentre no es podia valer d’ell mateix, aquell gos cada dia va robar un pa de casa seva, que era una fleca, i va portar-lo al sant” i conclou que “quan aquest va estar bo, el gos, portat per l’afecte que sentia vers ell, mai no el va deixar per res i va seguir-lo pertot arreu fins que va morir (3)”. D’aquesta llegenda en va sorgir allò que explica Joan Soler sobre el fet que, a part de sant Roc, és patró dels gossos el seu mateix gos i que per la seva diada “se li feien ofrenes, li cremaven cera, es deixava entrar els gossos a les esglésies i no se’ls podia fer mal (4)”. Així, diu Amades, “la gent invocava el gos i deia que l’endemà de sant Roc era sant gos, i seguia fent llum a la imatge, contant els goigs i fent oració, dedicats, però, no al sant, sinó al ca (5)”. La tradició barcelonina, a més, deia que el gos de sant Roc, en la seva diada, rondava pels carrers i places de la ciutat i que feia fugir els gossos folls. Per aquest motiu, diu Soler, “la gent deixava pa a les cantonades per quan passés” i que “els guaridors de mal de ràbia s’hi encomanaven perquè els renovés el do de guarir, amb oracions o bé amb la saliva, llepant i bufant les mossegades de la ràbia (6)”.
És a dir¡: tothom que el 17 d'agost -i la resta de l'any, és clar- es trobi una gossa o un gos, en honor a l'acompanyant de sant Roc, ha de mostrar-li el seu respecte o, almenys, dedicar-li una festa afectuosa.


Imatges:
Superior.- Imatge de sant Roc venerada al carrer de la Passió de Manlleu
Central superior.- Capelleta dedicat a sant Roc a la plaça Nova de Barcelona, en el mur de la torre romana, on segons Amades va passar un temps sant Roc i on l’anava a subministrar pa el seu gos
Central inferior.- ‘Goigs que els veïns de la Plaça Nova canten al gloriós Sant Roc, terciari franciscà, alliberador de la pesta. R.P. Hilari d’Arenys de Mar, 1948, música del mestre Font Palmarola, dibuix; Ant. P. Rigau (per gentilesa de
Bibliogoigs on els podeu veure a major resolució).
Inferior.- Gravat dels ‘Goigs del Gloriós Sant Roc que es canten a la parròquia arxiprestal de Santa Maria de Corcó. Vic : Imp. Anglada [s.d.]

Bibliografia:
1 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 954 - 955
2 “Roc”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 19. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 415
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 847
4 Soler i Amigó, Joan. “Gos. 2. Gos de sant Roc”. Dins:. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 340
5 Amades, íbid, p. 848
6 Soler, ídem

1 comentari:

Francesc ha dit...

Molt interessant aquest article.
Se sap per on va pelegrinar? Segurament seria a Compostel·la, perquè a la zona del sud-oest francès és molt comuna la seva advocació.
Molt interessant i suggerent. Seria interessant comparar la versió de l'Amades amb les versions més eclesiàstiques, que segur que apareixerien coses interessants.