30 d’ag. 2009

Sant Feliu Sasserra es recorda de sant Pere Almató

Sant Feliu Sasserra (Lluçanès) celebra, en el darrer cap diumenge d’agost, la festa dedicada al seu fill Sant.
Sant Pere Almató va néixer a Sant Feliu Sasserra el primer de novembre de 1830. Molt aviat va sentir la vocació religiosa i es va fer dominicà de l’orde dels predicadors, per consell de qui també va arribar a ser Sant, Antoni Maria Claret. Va anar a les Filipines i, després, a Vietnam fent tasques de missioner. Llorens Galmés, en el seu llibre “Pere Almató i Ribera, O.P.: màrtir en el Vietnam: 1830-1861” (1), n’explica detingudament la biografia i els fets de la seva mort com a màrtir. A grans trets, en el darrer episodi, s’explica que la situació política del Vietnam, per aquelles dates, no era gens pacífica. A finals d’octubre de 1861, a Haidu’o’g, Tonquín (regió septentrional del Vietnam), Pere Almató i altres dos missioners van ser fets presoners. El primer de novembre, data en què Almató feia 31 anys, van ser conduïts a la mort per decapitació.
Les despulles dels tres missioners van ser enterrades prop del lloc. Galmés relata com “una pietosa cristiana anomenada Chop, va marcar amb carbó el lloc de la sepultura, cosa que va permetre després localitzar-los fàcilment (2)”. Els cossos, així com els caps, van ser recuperats i mantinguts en lloc secret després de diverses accions arriscades de part d’altres cristians de la zona.
El 1885, en època de major pau política, les restes d’Almató van ser identificades i col•locades en una arqueta. Després de passar per Manila, van ser conduïdes en vaixell a Barcelona i, posteriorment en tren, a Vic. Era l’any 1888.
A la ciutat osonenca, les relíquies van ser rebudes amb tots els honors. Sobre el relleu de l’esdeveniment, només cal esmentar que el gran poeta mossèn Jacint Verdaguer va dedicar-li una poesia de benvinguda. La primera estrofa diu el següent:

Ciutat de Vic, obre les amples portes
a l’Hèroe qui t’arriba d’Orient,
de més magnànims a tes verdes hortes
no n’ha vist arribar Tagamanent
(3)”

Els fets que van embolcallar la vida de Pere Almató, especialment el seu martiri, van comportar que fos beatificat pel papa Pius X, el 1906, i canonitzat per Joan Pau II, el 1988.
Una gran part de les relíquies, que havien estat dipositades a l’església de les religioses Dominiques de l’Anunciata de Vic, van perdre’s a l’inici de la Guerra Civil espanyola. Una petita part, que restava a Sant Feliu Sasserra, es va salvar i actualment es guarden en dos reliquiaris. Cada any, el darrer diumenge d’agost, se celebra una festa en commemoració seva, tot i que la data que li és reservada al calendari és la del 3 de novembre.


Podeu escoltar la música dels goigs ‘clicant’ sobre la imatge (per gentilesa de
Faristol d’Obaga) i veure els goigs ampliats per gentilesa de Bibliogoigs.


La dansa tradicional de Treure ball

Després de la missa, la plaça és escenari de la dansa tradicional anomenada Treure ball. D’aquesta dansa, l’espai web municipal de l’Ajuntament de Sant Feliu Sasserra, explica el següent: ”La nostra dansa (el Treure Ball) és antiquíssima, perquè si comptem els compassos trobem que té els mateixos que una sardana curta; la nostra dansa tota sencera té trenta-dos compassos, però com que la repetim quatre vegades ens dón el mateix tiratge que una sardana curta: cent vint-i-vuit.
Pel que fa al dansar-la és senzillíssim: tenim trenta-dos passos de passeig i trenta-dos punts de saltat, amb la particularitat que en el compàs setze el ballador, passa el ram per sobre el cap de la donzella i això és tot. Pel que fa a la música hi trobem dues classes de melodia, és a dir, dues tirades totes de setze compassos i cada vuit la melodia va repetint”.
El folklorista Joan Amades fa una anotació, en el seu Costumari català, en referència a aquest ball. Tot i que li canvi el nom no hi ha dubte d’allò que descriu. A la data del 14 de setembre diu: “Avui feia festa el poble de Sant Feliu Sasserra. Foren típiques les ballades, en les quals era dansat el “trencaball”, que es distingia perquè els ballaires lluïen una verga tota guarnida de flors i de cintes que penjaven i voleiaven en giravoltar. Elles duien caputxa o el tradicional mocador al cap. La presència d’aquesta verga enflocada pot recordar una cerimònia agrària (4)”.


Podeu veure les primers compassos d’aquest ball en el següent enregistrament videogràfic referent a l’any 2008:



Imatges:
Superior.- Altar de Sant Pere Almató a l’església de Sant Feliu Sasserra.
Central.- Reliquiari petit de sant Pere Almató
Inferior.- Reliquiari gran de sant Pere Almató


Bibliografia:
1 Galmés, Llorenç. Pere Almató i Ribera, O.P.: màrtir en el Vietnam: 1830-1861. Barcelona: Claret, 1988
2 Íbid. p. 89
3 Verdaguer, Jacint. Jacint Verdaguer i las Plana de Vic. Antologia. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1997, p. 161
4 Amades, Joan. Costumari català; el curs de l’any, vol. 5. Barcelona : Salvat, 1984,p. 101

28 d’ag. 2009

‘Per Sant Agustí, paga el fadrí’

El dia 28 d’agost és la festivitat de Sant Agustí. A Manlleu, des de mitjan segle XVIII, era el dia de celebració d’una fira ramadera.
La Fira de Sant Agustí, juntament amb la de Reis i un mercat setmanal, havia estat concedides per Ferran VI el 10 de desembre de 1751 (1) entre els privilegis concedits a Manlleu per la postura de la població davant la Guerra de Successió. No se sap amb quin criteri es van decidir aquestes dates per Manlleu les va sabr aprofitar durant un parell de centúries.
Durant un temps completaven el calendari firal les del 29 d’abril, anomenada Fira Nova o d‘en Weyler (es precís esmentar que quan es va posar en funcionament aquesta manifestació socioeconòmica –a la primera dècada del segle XX- havia estat nomenat fill adoptiu de la vila de Manlleu el general Valerià Weyler i Nicolau per amistat amb un dels prohoms de la població) i la de sant Martí, que s’anomenava així per escaure’s en dates properes a la festivitat d’aquest sant però que en realitat commemorava la consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu, el 8 de novembre; es va establir l’any 1862 quan era alcalde Francesc Xipell.
De la celebració de les dues fires més importants, la de Reis i la de Sant Agustí, en va quedar un refrany manlleuenc que deia:

"Per Reis,
paguen els veys*;
per Sant Agustí,
paga el fadrí"


* a causa del ieisme propi de la Plana de Vic se sol propunciar d’aquesta manera però vol dir, evidentment, “vells” (2).

Així, segons Domènec Torrent i Garriga, per la fira de Reis se solien instal•lar parades ambulants de venda de turrons i altres dolços propis de l’època nadalenca i hivernal que els pares o avis compraven als més petits de la casa; en canvi, per la fira de Sant Agustí, s’establien a la plaça Major, l’actual plaça de Dalt Vila- tendes de roba i mocadors que els nois joves, en edat de festejar, compraven a les seves xicotes.
La primera de les fires en desaparèixer va ser, precisament, la darrera en iniciar-se. La del 29 d’abril o Fira Nova no va resistir el pas a la Guerra civil.
La fira de Sant Agustí, al llarg de la dècada de 1950, va entrar en vies de desaparició. Les cròniques periodístiques de l’època ho certifiquen molt gràficament:
El quinzenal Comarca, del 8 de setembre de 1956, deia que “entre las diversas ferias de ganado que se celebran en Manlleu, la llamada de San Agustín, es una de las que pasan sin pena ni gloria, por lo menos de unos años a esta parte. No fué ninguna excepción la celebrada hace pocos días en la que concurrieron escasos ganaderos y pocas cabezas de ganado” i afegia que “vemos como las ferias caducan cada día más, salvándose sólo algunas de mayor solera como la feria de Reyes y la de San Martín (3)”. L’any següent, el mateix mitjà esmentava que “pasó sin pena ni gloria esta antes lucida feria... “ i afirmava que “parece que ya no resucitará de sus cenizas, cosa de lamentar pues que para Manlleu era una jornada típica (4)”. Finalment, el 1958, el periòdic encapçalava el seu article amb un eloqüent “La exferia de San Agustín” i explicava que “por los derroteros de decadencia por que pasa esta otrora popular festividad manlleuense,
Dió escasos señales de vida la tradicional feria de San Agustín, por lo que creemos ajustado el título de esta breve gacetilla (5)”.
De les dues fires restants, la de Sant Martí, va perdurar fins entrada la dècada de 1960; la de Reis, després d’un parèntesi de pràctica desaparició a mitjan dècada de 1970, va reviscolar uns anys gràcies, en primera instància, al Gremi o Associació de Tonis de Manlleu i, posteriorment, a l’Ajuntament. Amb un format de fira multisectorial, on el bestiar tenia un espai més aviat anecdòtic i nostàlgic, va perdurar fins als primers anys del segle XXI.


Imatge: Fira de Sant Agustí al passeig del Ter, al llarg del canal industrial, de Manlleu; dècada de 1930. Foto Salarich. Arxiu Biblioteca Muniucipal de Manlleu.

Bibliografia:
1 Llibre de Privilegis, doc. 24. Arxiu Municipal de Manlleu
2 Torrent i Garriga, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imp. de Ramon Anglada, 1893, p. 204 i 205
3 “La feria de San Agustín”. Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales, any I, núm 7, 8 de setembre de 1956, p. 3
4 “Feria de San Agustín”. Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales, any II, núm 32, 31 d’agost de 1957, p. 7
5 “La exferia de San Agustín”. Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales, any III, núm 58, 30 d’agost de 1958, p. 8

26 d’ag. 2009

Sobre el cos de sant Irineu antigament venerat a Santpedor

Un deliciós opuscle signat per mossèn Antón Vila i Sala dóna a conèixer les vicissituds de les restes sagrades de sant Irineu, suposat màrtir. Aquest llibret, editat el 1925 a Manresa, porta el títol de ‘El cos de sant Irineu, màrtir’, i el subtítol ‘que’s veneraba en l’Iglésia del ex convent de franciscans i ara en la parroquial de Sant-pedor’. El dia 26 d’agost era la data en què la població que va acollir les relíquies celebrava la seva festa.
Mossèn Antón explica com les relíquies de sant Irineu, que constaven del cap i de la major part dels ossos del cos, van anar a parar a Santpedor.

La suposada vida de sant Irineu
Poques dades verídiques s’ha sabut mai de sant Irineu. Mossèn Antón Vila ho confirma dient que “la vida del gloriós Sant Irineu ens és del tot ignorada o desconeguda”. Malgrat aquesta manca de dades, segons els bol·landistes – com recull el mateix mossèn Vila- va ser martiritzat l’any 258 en la persecució iniciada pels emperadors romans Deci i Valerià. Les suposades actes martirials connecten la biografia amb la de sant Hipòlit, més conegut, i situen el dia de la mort tretze dies després de la de l’anterior. Aquestes actes esmenten que Irineu era un cloacarium, o sigui un encarregat de netejar les clavegueres. A ell, un soldat li va confiar el secret del lloc, dins el clavegueram de la ciutat, on havien dipositat el cos d’un cristiana, de nom Concòrdia, que creia que duia or i altres objectes preciosos; li va demanar que el conduís cap aquell punt. Després d’assegurar-se que no duia res de valor, el soldat va fugir. Irineu, que era cristià, va ser ajudat per un altre cristià de nom Abundi. Ambdós vna traslladar el cos de Concòrdia cap al cementiri on eren enterrat Hipòlit i altres màrtirs per donar-li la deguda sepultura. Sabedor d’aquest gest cristià, el prefecte Valeri va fer prendre a Irineu i a Abundi i els va fer matar tot dipositant les restes a la mateixa claveguera. Sant Justí , que sabia de la fe d’Irineu i de la seva fi, el va sostreure del lloc i el va enterrat, degudament, prop del cos de sant Llorenç.

El camí de les relíquies fins a Santpedor
Passats els segles, les relíquies de sant Irineu van ser extretes del cementiri de Santa Lucina de Roma per ordre del papa Innocenci XII i reconegudes com autèntiques del màrtir en data de 14 d’abril de 1700. Aquestes restes van ser donades a donya Olimpia Piustiniani Barberiri, princesa de Prenestini, que les va cedir al franciscà Francisco Antoni de la Portilla, bisbe de Mallorca el qual les va concedir al convent de framenors de Santpedor en el moment de la seva fundació, el 7 de setembre de 1732, per “honrar-lo i enriquir-lo espiritualment”.
Les relíquies van estar al convent dels franciscans fins i tot després que aquests, arran de la desamortització de 1835, n’haguessin marxat. L’edifici va estar destinat a diverses utilitats essent residència de les religiosos Cramelistes i de les religioses Josefines que es van encarregar de mantenir en lloc honorable les restes de sant Irineu, dipositades en una “elegant urna de vidre en un nínxol del seu altar propi”. No va ser fins al 24 d’octubre de 1912 que, per ordre del bisbe de Vic Josep Torras i Bages va manar el seu trasllat a l’església parroquial de Santpedoron es van situar dins un armari amb vidrieres.
L’any 1924, després de ser reconegudes pel bisbe Francesc Muñoz, van ser traslladades a un nou reliquiari descirt en el document que donava fe d’aquesta verificació i signat pel mateix bisbe en data de 29 d’abril de 1925: “Una teca sexagonal de latón niquelado, de medida cincuenta centímetros de ancho, protegida con cristales, en la que existen dos compartimientos separados con un crsital grueso. En la parte baja fueron puestos los huesos menosres del Santo y una bolsa de tejido de seda de colores amarillo y encarnado, conteniendo partículas de huesos y cenizas; y en el espacio superior fué colocado el cáneo entero, circuyéndolo de los huesos mayores”. Aquest reliquiari va ser introduït a la mateixa urna antiga, de fusta treballada, degudament restaurada.
Les relíquies de sant Irineu devien desaparèixer el 1936 a l’inici de la Guerra civil espanyola.


Imatges:
Superior.- Reliquiari de sant Irineu contingut al llibret de mossèn Antón Vila
Central.- Portada del llibret de mossèn Antón Vila
Inferior.- Gravat dels ‘Goigs en alabansa del gloriós màrtir San Irineo, que se venera en el convent de san Francesch de la vila de Sampedor cual festa se celebra lo dia 26 d’agost' (Per gentilesa de
Bibliogois. Podeu veure els goigs sencer 'clicant' a sobre la il·lustració)

Bibliografia:
Vila i Sala, Antón. El cos de Sant Irineu, màrtir, que’s veneraba en l’Iglésia del ex convent de franciscans i ara en la parroquial de Sant-pedor. Manresa : Imp. Cat. De Domingo Vives, 1925, 47 pàgines.

25 d’ag. 2009

El concepte d’enterrament ‘ad sanctos’ encara és viu

Aquests dies ha aparegut la notícia de la subhasta i posterior adquisició d’un nínxol per més de 4 mil dòlars de la tomba de Marilyn Monroe. Aquesta gens despreciable quantitat de diners pagada per disposar d’un enterrament al costat d’un altre que ostenta certa celebritat permet pensar que l’antic costum d’enterrament ad sanctos encara és ben viu.
Dins el culte als morts que va arrelar en els primers segles del cristianisme cal comptar, especialment, el costum d’enterrar els difunts prop de les tombes dels màrtirs per posar-los sota la seva protecció i per procurar amb la seva intercessió davant Déu. Era el que s’anomena enterrament ad sanctos o in sede sanctorum. Sant Paulí de Nola, per posar un exemple, estant a Barcelona a finals del segle IV, es va desplaçar a Alcalà d’Henares on va morir el seu fill Cels al qual van enterrar prop dels sepulcres dels nens màrtirs Just i Pastor (1). És així com el voltant dels sepulcres martirials es va convertir, en molts casos, en necròpolis cristianes.
A Tarragona, a la zona de ponent de la ciutat, a la riba esquerra del riu Francolí, l’arqueologia ha donat l’evidència que, a finals del segle VI o a principis del V, es va edificar una basílica; sembla que s'hi devien col·locar les relíquies o cossos del bisbe sant Fructuós, i els seus diaques sant Auguri i sant Eulogi martiritzats l’any 259 a l’amfiteatre de la ciutat. L’epigrafia recuperada sembla certificar aquest fet gràcies, precisament, a referències relacionades amb enterraments ad sanctos. Així, de la necròpoli tarragonina es conserva una làpida on es llegeix D[ulcis et c[arus] sanctoru[m se]de quiesces annis duobus mensum quattuor, sic meruere tui (2). També cal contemplar un altre epitafi que Jordi Casanovas, esmentant a M. Teresa Muñoz, atribueix a un mateixa situació i que seria dedicat a Marturia innoces, “una nena de quatre anys, morta l’any 393 i que duu la fórmula vivas cum beatos (3)”.
El cas de la tomba de Monroe i la capacitat d’atracció de la seva figura no és més que una equivalència, salvant la distància temporal i amb un sentit profà, de l’admiració que els antics sentien pels màrtirs. Els segles passen però els mecanismes de la ment humana no han canviat gaire.

Vegeu la notícia publicada per La Vanguardia.

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. “L’expansió cristiana del segle IV” Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 30
2 Aquestes inscripció és esmentada per Jordi Casanovas i Miró a: “Epigrafia funeraria”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 296, fent referència a l’anotació 1008 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.
3 Íbid. Aquesta fa referència a l’anotació 944 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.

24 d’ag. 2009

Davant la grip A o Nova, les autoritats sanitàries desaconsellen besar relíquies i altres objectes sagrats

Solem pensar que, en les tradicions, els canvis són progressius; fins i tot es pot considerar que són imperceptibles als mateixos actors que els porten a terme. A vegades, però, pot haver-hi fets o circumstàncies concretes que provoquen una ràpida i contundent transformació dels rituals. Aquests darrers dies tenim un bon exemple d’aquest fet arran de la proliferació de persones afectades per la grip A o Nova provocada pel virus de la soca H1N1 o H1N1 humana.
D’entre les indicacions que s’han fet públiques per prevenir el contagi hi ha la limitació del contacte directe amb persones que puguin ser portadores del virus així com amb objectes o elements que en puguin ser, igualment, transmissors. Precisament, d’entre els consells del
Ministerio de Sanidad y Política Social del Govern espanyol hi ha el d’”evitar els petons i el contacte molt proper, així com compartir vasos, coberts i altres objectes que hagin pogut estar en contacte amb saliva o secrecions” de persones afectades. És així com, en la concreció d’aquestes mesures i en referència als gests que s’aconsellen no fer, es recomana no besar relíquies, estampes o imatges i, fins i tot, no senyar-se amb aigua beneïda.
L’acte del bes o besada al reliquiari és el gest que ha esdevingut més popular en el context de devoció cap aquests objectes sagrats. El bes, besada o petó té connotacions diverses. Des del punt de vista gestual és “l’acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un petit soroll característic (1)”. Des del punt de vista simbòlic pot representar, segons Joan Soler i Amigó, estimació i amor, gest de salutació, de pau o de reverència (2).
Evidentment, la intenció d’aquest bloc no és posar en dubte ni discutir aquestes mesures. Només es vol deixar constància que, davant la possibilitat que la grip A o Nova esdevingui una pandèmia, algunes de les expressions de religiositat popular poden anar quedant arraconades i esdevenir veritables “relíquies” de temps passats.


Vegeu la notícia, sobre aquests consells, apareguda a El Periódico, La Vanguardia o Europapress.

Bibliografia:
1 “Petó”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 489
2 Soler i Amigó, Joan. “Petó”; Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 570

21 d’ag. 2009

Pius X, el darrer papa 'sant'

Ocupar la càtedra de sant Pere a Roma no assegura que s’assoleixi la dignitat de ‘sant’. En els darrers cinc segles només Giuseppe Sarto, Pius X (1903 – 1914), ha superat el procés de canonització pel qual se li pot mostrar devoció universal.
La biografia de Sarto explica que, “de família humil, fou ordenat sacerdot (1858), i exercí els oficis de vicari i rector. Designat bisbe de Màntua (1854), patriarca de Venècia i cardenal (1894), fou elegit papa (1903) després que Àustria posà el veto al cardenal Rampolla, considerat francòfil (1)”. Aquesta elecció, prou carregada de connotacions polítiques, semblava ser un indici de la difícil escena mundial que va desembocar, al final del seu pontificat, en la Primera Guerra Mundial; tot i els seus intents, no va poder evitar l’inici de la contesa que va esclatar una vintena de dies abans de la seva mort.
Al marge d’aquest fet prou significatiu esdevingut al final del seu papat, la Historia de la Iglesia Católica dirigida, entre d’altres, per J. Lenzenweger, resumeix el període de Pius X dient que “entre els mèrits permanents de Pius X hem de comptar les seves reformes de l’Església, mentre que el seu indiscriminat procedir contra el modernisme enfosqueix el seu pontificat (2).
El 25 de març de 1958 es va consagrar la basílica semisoterrada que li és dedicada a Lourdes (França), que té forma de quilla d’embarcació invertida amb les següents mides: 12.000 m²; 191 m de llargada i 61 m d’amplada amb una capacitat per a 25.000 persones.

Papes sants i papes beats
Gairebé tots els papes dels cinc primers segles han estat considerats ‘sants’. Des de Pius V (1566-1572) fins a l’actualitat només Pius X ha superat el procés de canonització. Aquest fet, aprovat per Pius XII, va tenir lloc el 29 de maig de 1954. En canvi, de beats –pas previ a la santedat- s’han proclamat dos papes dels darrers temps: Giovanni Maria Mastai, Pius IX (1846 – 1878), i Angelo Giuseppe Roncalli, Joan XXIII (1958 – 1963), que van ser beatificats per Joan Pau II, l’any 2000, després d’un procés no exempt de polèmica. Actualment està en fase oberta la beatificació de Karol J. Wojtyła mort fa poc més de quatre anys.

La profecia de Malaquies i la fi dels temps
Quan es tracta de pontificats és interessant fer una revisió de l’anomenada ‘profecia de Malaquies’. El seu suposat autor, sant Malaquies, va ser un eclesiàstic irlandès que va viure a finals del segle XI i primera meitat del XII. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que es tracta d’un “document apòcrif del segle XVI, publicat per A Wion el 1595, sobre la successió dels papes, des de Celestí III (1143) fins a la fi del món, amb un total de 111 papes (3)”.
La divisa relacionada amb Pius X és la núm. 103 i està format per les paraules Ignis ardens. Jean-Charles de Fontbrune estableix que aquesta pot tenir quatre sentits: la Primera Guerra Mundial (1914 – 1918), el descobriment de l’àtom, la pròpia canonització del papa o l’incendi de San Francisco ocorregut el 1906 (4): Sembla, però, que el qualificatius de ‘foc intens’ és més propi, per les seves dimensions i per les repercussions, que pugui fer referència a la contesa bèl•lica internacional que va sacsejar el món durant la segona dècada del segle XX.
Les profecies de Malaquies esdevenen d’actualitat cada vegada que hi ha l’elecció d’un nou papa. No és sorprenent en tant que a l’actual pontífex, Benet XVI, li correspon la penúltima de les divises de la llista amb les paraules “De gloria olivae” sobre la qual s’han comentat diverses conjectures. El proper papa seria, per tant, el darrer i aniria acompanyat de la divisa “Petrus romanus, en una mena de retorn als orígens ja que, a més, ca acompanyada de la següent declaració: “In persecutione extrema Sacrae Romanae Ecclesiae, sedebit Petrus romanus qui pascet oves in multis tribulationibus, quibus transactis, civitas septicollis diruetur, et judex tremendus judicabit populum”; o sigui, més o menys: “En la darrera persecució de la Santa Església Romana, ocuparà el tron Pere el romà, que farà pasturar les seves ovelles enmig de nombrosos atribolaments; passats aquests atribolaments, la ciutat dels set turons serà destruïda i el Jutge terrible jutjarà al poble (5)”. Les interpretacions, com sempre passa en aquest tipus de prediccions, són per a tots els gustos i, en qualsevol cas, tothom pot tenir la seva. S’accepten propostes...
Si voleu informar-vos més a fons d’aquesta profecia, podeu llegir la referència a la Viquipedia: “
Profecia de Sant Malaquies

Imatge:
Superior.- Targeta amb relíquia de Pius X editada en idioma alemany el 23 d’abril de 1954 (col•lecció de l’autor)
Central.- Vista exterior de la Basílica de Sant Pius X a Lourdes de França. Juny de 2008
Inferior.- Vista interior de la Basílica de Sant Pius X a Lourdes de França. Juny de 2003


Bibliografia:
1 “Pius X”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 18. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 84 - 85
2 Lenzenweger, J [et. al.] Historia de la Iglesia Católica. Barcelona : Herder, 1989, p. 530
3 “Malaquies”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 268
4 Fontbrune, Jean-Charles de. La profecía de los papas. Barcelona : Martínez Roca, 1985, p. 253
5 Fontbrune, Íbid, p. 281

18 d’ag. 2009

Sant Magí, submistrador d’aigua, el Moisès català

D’entre els sants catalans que tenen una vida fabulosa (de faula, és clar), hi ha sant Magí. Aquest, personatge de gran devoció per terres tarragonines especialment, de la Segarra i la Conca de Barberà, entre d’altres. La seva figura està associada a un element tan necessari pel desenvolupament de la societat humana com és l’aigua.
La Gran Enciclopèdia Catalana qualifica sant Magí de “personatge llegendari (1)” però la tradició li ha construït una biografia ben complerta. Antoni Vicenç Domènec, a principi del segle XVII, va escriure la ‘Vida del Bienaventurado San Magin Martyr, cuyas sagradas reliquias tiene una principal Iglesia de su nombre, edificada en la parrochia de San Jayme de Rocamora, de la Baronia de la Lacuna, en el Arzobispado de Tarragona” en la qual situava l’existència de Magí en època de l’emperador romà Maximilià i explica que “vinieron de un mesmo tiempo tres hermitaños hermanos, y siervos de Iesu Christo a la montañas de Brufagaña” i espeficia que “uno de estos era el binaventurado San Magin (2)”. Algunes versions diuen que van venir de la Borgonya francesa, com també ho hauria fet un altre ermità, sant Segimon, que va residir al Montseny (3) però Joan Amades en diu que era fill de Tarragona (4).
La tradició explica que es va retirar a una cova propera a l’actual santuari, precisament, de sant Magí de Brufaganya, al terme municipal de Santa Perpètua de Gaià (5). Allà va guanyar fama de virtuós, bon cristià i miraculós. Aquesta fama va arribar a oïdes del governador de Tarragona que el va fer detenir i conduir a la ciutat. Allà, tot i guarir la mateixa filla del governador –que estava posseïda pel diable- no es va salvar de la presó. El cas és, però, que per art miraculós va poder fugir i retornar a la seva cova. El governador, enutjat, va manar cercar-lo de nou. En el trajecte de tornada a la ciutat, lligat amb cadenes i arrossegat pels soldats, va ser provocat en la seva santedat pels seus guardians assedegats a fer sortir aigua de la roca. Llavors, explica Joan Amades, “el sant va donar tres copets a terra amb la punta del seu bastó i féu eixir tres fonts, que encara avui ragen i guareixen de molts mals (6)”. Sant Magí, però, va ser dut a Tarragona on va morir martiritzat havent fet, de camí cap al seu suplici, diversos miracles.
De la figura de sant Magí, inventada o no, han quedat especialment les fonts que va fer rajar amb el bastó; d’aquest fet li escauria, com li va atribuir Aureli Capmany, el qualificatiu de “Moisès de Catalunya” (7). Diu Josep M. Sans, sobre aquestes fonts, que “com que l’aigua es considerava aigua miraculosa hom bastí al seu costat un petit hospital per a atendre els malalts” que ja és documentat el 1556 però que posteriorment es va traslladar al santuari proper (8) on cada 19 d’agost se celebra un gran aplec. És tradició, també, que diverses poblacions van a cercar aigua en romiatge i enmig d’una gran festassa: és el cas de Cervera i Tarragona, per posar dos exemples.
A l’enciclopèdia Tradicionari (9) s’explica que “a Cervera, la festa es comença a viure uns quans dies abans de Sant Magí, pels volts del 15 d’agost, amb l’anada a la font de la Brufaganya a cercar l’aigua del sant, que la vigília al vespre és entrada pels carrers engalanats, portada per animals de tir guarnits amb rams de boix i espígol que es recullen també a l’anada a la font, i encapçalada per un actuant disfressat de sant Magí”. L’aigua es reparteix per les cases el mateix dia del sant. En aquesta data se celebren balls i sopars populars propis de la Festa major. A Tarragona, diu la mateixa obra, “l’acte central gira també a l’entorn de la portada de l’aigua a la ciutat des de les fonts de la Brufaganya” que es condueix a la ciutat on és rebuda amb gran manifestació d’alegria i amb la celebració, com no podia ser d’altra manera, d’una diada castellera i una solemne processó.
És molt interessant la càrrega simbòlica de la història de sant Magí i la seva relació amb el subministrament d’aigua, d’una aigua domesticada i apte per al consum. Igualment és remarcable que des de diferents llocs de la geografia catalana es tingui el referent, no només d’un mateix relat compartit, sinó d’una mateixa font a la qual atribueixen poders miraculosos.

Vegeu les ‘Cobles en les qvals se declara la vida y martyri del gloriós S. Magí. Reproducció facsímil de “Iconografia de Tarragona”. J. Morant, 1972.

Imatges:
Superior.- Estampa de sant Magí. Tarragona : Imp. de Antonio Puigrubí y Canals, 1853
Inferior.- Gravat dels ‘Goigs a llaor de Sant Magí, copatró de Tarragona, venerat a la seva ermita del carrer Portal del carro (reproducció per gentilesa de Bibliogoigs. Podeu escoltar la música per gentilesa de Faristol d’Obaga)

Bibliografia:
1 “Magí de Brufaganya”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 240
2 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 154 – 156
3 Entre aquestes ja recollida a: Soler i Amigó, Joan.“sant Magí”. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 687
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 869
5 Sans, Josep M. “Santa Perpètua de Gaià. Sant Magí de Brufaganya”. Dins: Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 5. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 441 - 422
6 Amades, Íbid, p. 870
7 Capmany, Aureli. Costums i tradicions catalanes. Barcelona : Laia, 1982, p. 114
8 Sans, Íbid, p. 442
9 Boya, Francesc X.[et. al.] “Temps d’estiu. Sant Magí i l’arribada de l’aigua”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 275

16 d’ag. 2009

El gos de sant Roc, el cas curiós d’un patronatge animal

Actualment és costum considerar sant Antoni abat com el patró de tot tipus d’animals domèstics, que són aquells que s’han acostumat a viure al costat dels humans o que li donen un servei. Antigament, en el cas dels gossos, el patró era un altre i ben curiós: el gos de sant Roc. Simbòlicament se li havia dedicat l’endemà de la festa del seu company humà, el 17 d’agost.
Iacopo da Varazze, a la Llegenda àuria, relata la seva biografia: fill de la ciutat de Montpellier va abandonar la seva llar i les seves possessions per fer—se pelegrí i anava per les terres on hi havia epidèmia de pesta i guaria els seus afectats. Un cop mort, ja amb fama de guaridor, va ser considerat sant i advocat contra la greu malaltia epidèmica (1). La seva existència, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és dubtosa tot i es creu que la seva va ser entre els anys 1295 i 1327 (2). Joan Amades, però, va recollir la tradició d’un viatge de sant Roc a Barcelona per guarir els malalts de la pesta; a la ciutat catalana, però, va contraure el mal i el cos li va quedar ple de nafres. Aleshores va ser expulsat de la casa on s’hostatjava i es va arraconar a la torre de l’esquerra de la plaça Nova. Un gos que passava, al veure’l, “va compadir-se d’ell, va llepar-li les nafres i el va guarir” i, segueix dient el folklorista, “per tal que pogués alimentar-se mentre no es podia valer d’ell mateix, aquell gos cada dia va robar un pa de casa seva, que era una fleca, i va portar-lo al sant” i conclou que “quan aquest va estar bo, el gos, portat per l’afecte que sentia vers ell, mai no el va deixar per res i va seguir-lo pertot arreu fins que va morir (3)”. D’aquesta llegenda en va sorgir allò que explica Joan Soler sobre el fet que, a part de sant Roc, és patró dels gossos el seu mateix gos i que per la seva diada “se li feien ofrenes, li cremaven cera, es deixava entrar els gossos a les esglésies i no se’ls podia fer mal (4)”. Així, diu Amades, “la gent invocava el gos i deia que l’endemà de sant Roc era sant gos, i seguia fent llum a la imatge, contant els goigs i fent oració, dedicats, però, no al sant, sinó al ca (5)”. La tradició barcelonina, a més, deia que el gos de sant Roc, en la seva diada, rondava pels carrers i places de la ciutat i que feia fugir els gossos folls. Per aquest motiu, diu Soler, “la gent deixava pa a les cantonades per quan passés” i que “els guaridors de mal de ràbia s’hi encomanaven perquè els renovés el do de guarir, amb oracions o bé amb la saliva, llepant i bufant les mossegades de la ràbia (6)”.
És a dir¡: tothom que el 17 d'agost -i la resta de l'any, és clar- es trobi una gossa o un gos, en honor a l'acompanyant de sant Roc, ha de mostrar-li el seu respecte o, almenys, dedicar-li una festa afectuosa.


Imatges:
Superior.- Imatge de sant Roc venerada al carrer de la Passió de Manlleu
Central superior.- Capelleta dedicat a sant Roc a la plaça Nova de Barcelona, en el mur de la torre romana, on segons Amades va passar un temps sant Roc i on l’anava a subministrar pa el seu gos
Central inferior.- ‘Goigs que els veïns de la Plaça Nova canten al gloriós Sant Roc, terciari franciscà, alliberador de la pesta. R.P. Hilari d’Arenys de Mar, 1948, música del mestre Font Palmarola, dibuix; Ant. P. Rigau (per gentilesa de
Bibliogoigs on els podeu veure a major resolució).
Inferior.- Gravat dels ‘Goigs del Gloriós Sant Roc que es canten a la parròquia arxiprestal de Santa Maria de Corcó. Vic : Imp. Anglada [s.d.]

Bibliografia:
1 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 954 - 955
2 “Roc”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 19. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 415
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 847
4 Soler i Amigó, Joan. “Gos. 2. Gos de sant Roc”. Dins:. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 340
5 Amades, íbid, p. 848
6 Soler, ídem

14 d’ag. 2009

Dormir més que la Mare de Déu d’agost

El dia 15 d’agost se celebra l’Assumpció. És aquella festa que commemora “l’elevació de la Mare de Déu en cos i ànima al cel (1)”. Joan Soler explica aquesta creença dient que “la teologia popular deduí que, havent nascut immaculada de pecat original –privilegi pel fet de ser destinada a ser Mare de Déu-, el seu cos fou estalviat, si no de la mort –essent de natura humana, és a dir, mortal-, sí de la corrupció de la Mort; i d’envellir, conservant la seva bellesa virginal (2)”. Aquesta creença popular es va estendre a tota la cristiandat des de fa segles malgrat que oficialment no va ser aprovada fins al papat de Pius XII, el 1950.
Una de les expressions de la religiositat popular al voltant de l’Assumpció eren la instal·lació de l’anomentat Llit de la Mare de Déu. Aquesta construcció temporal, explica el Tradicionari, es tractava que “durant tota l’octava es parava un llit al mig de l’església amb la imatge de la Mare de Déu jacent en un cadafal guarnit i envoltat de flors i herbes oloroses, amb un sumptuós dosser, i amb un infant vestit d’àngel a casa costat” i especifica que “en alguns pobles se l’anomenava la ‘Mare de Déu Morta’ o ‘del Llit’ (3)”.
Aquest element, que es podia trobar en moltes poblacions a mitjan mes d’agost, havia generat diverses dites. El Dr. Josep M. Gasol al seu Calendari folklòric manlleuenc diu que “era tanta la fastuositat d’aquest llit-altar que s’han pervingut un adagi que diu:
anar enflocat com el llit de la Mare de Déu”. De la durada, tota una vuitada, dins l’edifici de l’església i al mig de la nau, n’explica una altra dita que se solia dir d’algú el o la qual no s’acabava d’aixecar del llit: Dormiries més que la Mare de Déu d’agost (4)”.
La tradició va perdurar, en la majoria de llocs, fins a la Guerra civil espanyol (1936 – 39); en alguns es va intentar recuperar per la postguerra però no va passar d’una manifestació de poca durada.

Podeu llegir més refranys i dites de la Mare de Déu d’agost al Refranyer temàtic de Víctor Pàmies.

Imatge: Altar i ‘Llit de la Mare de Déu’ que s’instal·lava durant la vuitada de la Mare de Déu de l’Assumpció abans de 1936 a l’església de Santa Maria de Manlleu. Foto Coll. Extreta del llibre: Pujol i Escalé, Francesc. Santa Maria de Manlleu: edició commemorativa del milenario de Hoja Dominical. Manlleu: Parròquia de Santa Maria, 1949, p. 56

Bibliografia:
1 Lloret, Teresa; Tomàs, Jordi. “Assumpció, l’”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 3. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 288
2 Soler i Amigó, Joan. “Assumpció”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 50
.3 Boya, Francesc X.[et. al.] “Temps d’estiu. L’Assumpció de la Mare de Déu”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 270
4 Gasol, Josep M. “Agost, 15. Mare de Déu d’agost. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958

10 d’ag. 2009

Filomena, una santa discutida en vies d’extinció

El paradigma dels sants i santes ‘fabricades’, arran d’una troballa fortuïta i la posterior construcció d’una història fabulosa, es troba en santa Filomena. Des d’inici del segle XIX, amb una empenta devocional poc comparable, moltes dones han dut el seu nom. La revisió del calendari sorgit del concili Vaticà II la va eliminar del santoral i actualment està en clara via de desaparició.
El 24 de maig de 1802, a les catacumbes de Santa Priscil·la situades a la via Salaria de Roma es va descobrir una tomba Roberta amb unes lloses amb la següent inscripció: LUMENA PAXTE CUM FI. Una nova disposició d’aquestes lloses, involuntària o no, va permetre llegir una nova frase: PAX TECUM FILUMENA. La interpretació d’aquesta nova lectura va permetre suposar que es referia a ‘La pau sigui amb tu, Filomena’. Dins la tomba es va descobrir un esquelet que havia pertangut a una dona jove que semblava haver mort de forma violenta.
Ben aviat, es va creure que les restes havien estat les d’una màrtir que havia mort defensant la fe cristiana. L’any 1863, quan la devoció ja estava ben consolidada, diverses persones van tenir unes visions que els revelaven la biografia de la suposada màrtir. Segons aquestes revelacions, havia estat una noia, filla d’una família grega establerta a Roma que per la seva bellesa era pretesa pel mateix emperador Dioclecià. En veure que no es correspost, l’emperador va manar torturar-la fins matar-la per decapitació.
La devoció a santa Filomena va arrelar aviat. El 1805, després que fos reclamada per un sacerdot de Mugnano, població propera a Nàpols, les restes hi van ser traslladades; era el 10 d’agost. Ben aviat, els miracles van envoltar la figura de santa Filomena i la seva fama de guaridora es va començar a estendre, des d’Itàlia, per tota la cristiandat; fins i tot va ser anomenada, com conta en uns goigs seus, “la gran taumaturga (faedora de miracles) del segle XIX”. A França, la devoció va prendre molta força gràcies a la gran veneració per la ‘santa’ que va mostrar sant Jean Marie Baptiste Vianney (1786 – 1859), conegut com el Rector d’Ars.
A terres catalanes, el culte a santa Filomena també es devia estendre amb força. Li van ser dedicades diverses capelles en diferents indrets del territori. El folklorista Joan Amades explica que els firaires de Barcelona havien pres la ‘santa’ com a patrona, de la qual en veneraven una imatge a Santa Maria del Mar. En la seva la festivitat, l’11 d’agost, durant alguns pocs anys “feien una fira pels voltants del temple, especialment per la plaça i pels carrers de Santa Maria i dels Sombrerers” i que “per celebrar llur festa, donaven a preu molt baix els articles deslluïts, avariats, desaparellats i de venda difícil (1)”. Per altra banda, un interessant llibret de Montserrat Palau i Martí explica com, a partir de la fugida de religiosos catalans arran de la desamortització, el bienni 1835 – 36, van portar la devoció a terres andorranes on també va tenir certa difusió (2).
El culte a santa Filomena va assolir caire oficial el 30 de gener de 1837 quan el papa Gregori XVI va admetre la seva santedat. A finals del segle XIX però, es va començar a dubtar de la idoneïtat de la devoció a unes restes de les quals s’ignorava pràcticament tot. Alguns hagiògrafs, entre els quals es trobaven reconeguts bol·landistes van promoure la seva eliminació del santoral. En aquest sentit, Louis Réau afirma, sense cap dubte, que “en realitat, aquesta recentment arribada a la devoció catòlica mai va existir” i afirmant que “per això, l’Església s’honraria a si mateixa eliminant el culte usurpat per una falsa santa” i concloïa que “és més fàcil inventar una santa que fer-la baixar dels altars (3)”. La reforma del santoral promoguda després del concili Vaticà II va eliminar a santa Filomena de la diada en què era celebrada i la va treure de la llista de santes i sants reconeguts per al seu culte oficial. Malgrat això, segueix tenint els seus devots i el seu santuari a
Mugnano segueix essent lloc de peregrinació.
Si voleu saber més sobre aquesta suposada santa podeu enllaçar amb el web de
corazones.org. I si voleu aprofundir sobre la discussió respecte de la seva autèntica existència podeu enllaçar a “La controversia sobre santa Filomena”.

El nom de Filomena
En casos com aquest és interessant verificar quina amb quina freqüència s’ha posat –i es posa- el nom de Filomena a les dones catalanes. L’Idescat, en dades de l’1 de gener de 2007, diu que aleshores hi havia 2.097 ‘filomenes’ al país (4). En l’anàlisi de les dècades en què van néixer aquestes dones sorgeix una veritat absoluta: el nom està de baixa i ho fa des de la dècada de 1920; fins i tot, les dades mostraven que entre l’any 2000 i el 2007 s’havia posat menys de quatre vegades (5).

Vegeu la gràfica:



Imatges:
Superior.- Gravat dels ‘Goigs en honor de Santa Filomena, anomenada la Taumaturga del sigle XIX. Vic : Imp. Llucià Anglada, 1861”
Central.- Encapçalament dels ‘Goigs en honor de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Filomenam anomenada la Taumatura del sigle XIX. Vic : Imp. d’Ignasi Valls, 1844”. Podeu veure’ls sencers a Bibliogoigs.
Inferior.- Targeta amb suposades relíquies de santa Filomena, editada amb motiu del segon centenari de la translació de les restes a Mugnano

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 777
2 Palau i Martí, Montserrat. El culte de santa Filomena a Andorra. Lleida : Pagès editors, 1999
3 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, tom 2, vol. 3. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 530
4 Cercar el nom “Filomena” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2009 [Consulta: 8 d’agost de 2009] Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Filomena&VOK=Confirmar
5 Cercar el nom “Filomena” a: Població; onomàstica. Història per dècades [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2009 [Consulta: 8 d’agost de 2009] Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=122999

2 d’ag. 2009

Encara se celebra la festa de la ‘Invenció del cos de Sant Esteve’

Entre les parròquies més antigues de Catalunya, organitzades a l’antiguitat tardana, es compten algunes que porten l’advocació de sant Esteve. N’hi ha, especialment les d’àmbit rural, que pel fet d’escaure la diada del seu patró en plenes festes nadalenques i enmig del rigor dels freds de l’hivern celebren la festa major a primers d’agost; el dia 3 d’aquest mes estiuenc és la festivitat de la Invenció del cos de Sant Esteve.
Una paraula molt pròpia de l’àmbit de les relíquies de sants és la d’invenció; entre altres significats, Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll destaquen el d'“acte de trobar (una cosa que estava oculta) (1). Així, de la suposada troballa de les restes santes, emparada per la inspiració divina, se’n va dir invenció i no descoberta com hauria estat en llenguatge més planer.
La primera trobada de relíquies de sants de les quals se n’havia oblidat la localització remeten a sant Ambròs i a l’any 386. Louis Réau explica que el bisbe Ambròs “buscant la forma d’enfortir el catolicisme ortodox, amenaçat a Milà per l’arrianisme, va descobrir les relíquies de dos màrtirs, sant Gervasi i sant Protasi, dels quals se n’havia esborrat el record a la seva ciutat natalícia” i segueix explicant que “en el lloc designat per una visió miraculosa, va exhumar dos esquelets decapitats. Com que la terra estava tenyida de vermell, es va arribar a la conclusió que estava xopa de la seva sang” i conclou que “l’autenticitat de les relíquies va ser confirmada immediatament per curacions i miracles (2)”. A aquesta ‘invenció’ la van seguir moltes d’altres. El 393 es van descobrir els cossos dels màrtirs, sant Agrícola i sant Vidal, a Bolonya, i posteriorment els de sant Nazari i sant Cels.
La invenció que va tenir més ressò arreu de la cristiandat va ser la del cos de sant Esteve, el protomàrtir. Aquest fet meravellós va tenir lloc entre el 3 i el 20 de desembre de l’any 415 prop de Jerusalem. Explica Iacopo da Varazze a la Llegenda àuria (3) com va ser trobat el cos de sant Esteve uns segles després de la seva mort: Gamaliel, qui havia recollit el cos de sant Esteve i l’havia enterrat al seu propi sepulcre, es va aparèixer a un sacerdot de Jerusalem, de nom Llucià, en tres nits seguides en les quals li va identificar en quin lloc estava enterrat Esteve, juntament amb el seu propi cos de l’aparegut i els de dos familiars seus; també li va indicar com distingir el de cadascun. Una vegada Llucià va estar convençut, va explicar les aparicions al bisbe Joan de Jerusalem el qual, amb d’altres bisbes de la zona es van disposar a desenterrar les restes. Poc després d’iniciades les tasques de desenterrament, d’unes esquerdes es va escampar una olor perfumada que va obrar miracles entre els assistents. Finalment, trobats els cossos dels quatre cossos sants, els van dur a l’església de Sió on, només entrar, van obrar una pluja intensa a l’exterior que va acabar amb la sequera persistent que, des de temps, afectava aquelles terres. Això passava, segons sembla, entre el 3 i el 20 de desembre del 415 tot i que da Varazze situa els fets l’any 417. Aquest descobriment va ser un fet de tal importància que, com afirma Réau, “només d’aquesta data es van consagrar nombroses esglésies a sant Esteve (4)”.
Algunes parròquies catalanes van establir la seva festa major d’acord amb la data del 3 d’agost. És el cas de sant Esteve de Granollers de la Plana (municipi de Gurb, comarca d’Osona) que encara la celebra o la de Sant Esteve de Vila-setrú (municipi de Manlleu) que des de fa dècades la ha deixar de festejar. D’aquesta darrera, diu el Dr. Josep M. Gasol, que “la Sufragània pagesa de la parròquia de Manlleu celebra avui la festa patronal a llaor del titular Sant Esteve protomàrtir. S’hi canten uns Goigs, que acaben amb aquesta estrofa:

Ja que posseïu la glòria
després d’aquell cent per ú,
siau propici a est terme.
titulat Vilacetrú.

Pues que mai de vos ningú
ha quedat desconsolat,
Esteve, màrtir invicte,
siau lo nostre advocat
(5)”.

[Vegeu, també, l’article d’aquest bloc: Un antic conflicte religiós, a Menorca, provocat per les relíquies de sant Esteve]

Imatges:
Superior: Encapçalament dels Goigs de Sant Esteve, protomàrtir, patró de Granollers de la Plana. [vegeu-los sencers a Bibliogoigs]
Central: Encapçalament dels Goigs del protomàrtir S. Esteva, patró de Vilacetrú, sufragània de Manlleu. Manlleu : Gràficas Manlleu [s.d.]
Inferior: ‘Descobriment de les relíquies dels sants’. Dibuix de Gero Lucente, gravat de - Francisco Haylan que apareix com il•lustració núm. 3 del llibre de Julio Caro Baroja, Las Falsificaciones de la historia: en relación con España. Barcelona: Círculo de lectores, 1991


Bibiliografia:
1 Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, vol. 6. Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 712
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, vol 3. Introducción general. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 468
3 Vegeu: da Varazze, Iacopo. La leyenda dorada, vol. 1. Madrid : Alianza Editorial, p. 436 – 440
4 Réau, Íbid
5 Gasol, Josep M. “Agost, 3. Invenció de sant Esteve. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958

Quan el 2 d’agost era el dia de guanyar-se el 'Jubileu de la Porciúncula'

La tradició litúrgica de temps enrere aconsellava, en data del 2 d’agost –festivitat de la Mare de Déu dels Àngels-, guanyar-se el Jubileu de la Porciúncula. Era una de tantes ocasions que tenien els fidels per assegurar-se un tros de cel i deixar de banda els pecats comesos durant l’atzarosa vida quotidiana.
La Gran Enciclopèdia Catalana explica que es tracta d’una “indulgencia que hom guanya en la visita a la capella de la Porciúncula, prop d’Assís, on sant Francesc d’Assís establí el primer centre de l’orde franciscà” i afegeix que “testimoniada ja al segle XIII, la indulgencia –atribuïda a Honori III- s’estengué a d’altres esglésies, franciscanes sobretot, que amb aquesta finalitat hom freqüenta del 2 d’agost al diumenge següent (1)”. La tradició, d’acord amb la referència esmentada, diu que va ser una petició del mateix sant Francesc, feta el 1216, per tal que, com es feia en d’altres casos, es guanyessin la indulgència plenària els qui assistissin a l’església on va néixer l’orde franciscana. Aquest costum, en el decurs dels temps, es devia estendre per molts llocs de la cristiandat. Dins l’església calia fer les oracions oportunes, confessar els pecats i participar de l’eucaristia.
A Montserrat, aquest privilegi de concedir la indulgència de la Porciúncula li va ser atorgat el 1397. Segons Francesc Xavier Altés, “pel que fa a la primera il·lustració de
Llibre Vermell, cal tenir en compte que no encapçala un text de caràcter montserratí, sinó la concessió a Montserrat del jubileu anual de la Porciúncula; per tant, tant podria representar la Mare de Déu de Montserrat, com la Mare de Déu dels Àngels, envoltada de romeus que acuden al seu santuari per lucrar-hi la indulgència (2).
Joan Amades, de la data del 2 d’agost, diu que del jubileu que es guanyava el 2 d’agost “era conegut pel ‘dia dels perdons’” i resol que “obeeix a una concessió pontifícia especial (3)”. I Valeri Serra i Boldú, en el seu Calendari folklòric d’Urgell, recull la següent narració poètica que fa referència a aquesta indulgència:

A dos d’agost és lo dia
de alegria,
per a tots los pecadors,
estenent-se los favors
de Maria
(4)”

Dels costum d’aquest dia i del seu seguiment en altra època, diu el Dr. Josep M. Gasol, que en el Manlleu de mitjan segle XX, “ amb motiu d’aquesta diada es guanyen Jubileu visitant l’església parroquial" i específica que "en algun temps era tant el concurs de fidels que acudien a beneficiar-se d’aquesta gràcia espiritual, que calia regular la circulació dels mateixos a la porta del temple mitjançant unes cledes enramades amb boixos (5)”.
Per tant, arribat el 2 d’agost –festivitat de la Mare de Déu dels Àngels- cal assegurar-se si a la parròquia corresponent, i amb quin procediment, podeu guanyar la indulgència que possiblement obrirà la porta celestial.

Imatge: portada d’una targeta en format díptic amb relíquies i records vinculades a sant Francesc d’Assís i del lloc de la Porciúncula. Editada a la Basílica de Nostra Senyora dels Àngels de la província de Perusa, Itàlia (col·lecció de l’autor)

Bibliografia:
1 “Porciúncula”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 18. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 237
2 Altés i Aguiló, Francesc X. “La santa imatge de Montserrat i la seva ‘morenor’ a través de la documentació i de la història’. Dins: La imatge de la Mare de Déu de Montserrat. [Barcelona]: Abadia de Montserrat, 2003, p. 119 i 120
3 Amades, Joan. Costumari català; el curs de l ‘any, volum. IV. Barcelona : Salvat, 1984, pàg. 728
4 Serra Boldú, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. [Barcelona]: Abadia de Montserrat, 1981, p. 212. Disponible en línia a: http://books.google.cat/books?id=TGhKmiQmF3gC&pg=PP4&dq=serra+bold%C3%BA+calendari+urgell&lr=lang_es&hl=es
5 Gasol, Josep M. “Agost, 2. Mare de Déu dels Àngels. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958

1 d’ag. 2009

'Martyrium' i devoció a sant Feliu de Girona

El poeta Prudenci diu que Girona és una petit ciutat “rica de sagrades relíquies” i entre aquestes, la que destaca com a més important, és la de Feliu que va ser martiritzat en la persecució de l’emperador romà Dioclecià l’any 303; unes actes del martiri, escrites amb posterioritat, el fan familiar del màrtir Cugat i fills, ambdós, de Scilli de Mauritània (1). Pel seu origen sol ser conegut amb el sobrenom de l'africà.
Tot i que una tradició tardana assenyala que Feliu va ser mort llençant-lo al mar amb una roda de molí lligada al coll –element que acompanya la seva imatge en la iconografia- i finalment mort a Sant Feliu de Guíxols (2), es creu que els fets devien passar a la mateixa ciutat de Girona. Josep Maria Nolla i Jordi Sagrera afirmen que “sempre s’ha suposat l’existència, al subsòl de l’actual església de Sant Feliu, d’un martyrium que es bastí damunt la tomba del sant titular del temple, que hauria estat executat a Gerunda durant la persecució de Dioclecià de l’any 303 (3)”. De la cita que fa Prudenci de Feliu, Narcís Amich diu que “a part de cofirmar la innegable autenticitat del martiri de Feliu (...) sembla assenyalar, per altra banda, el fet que les seves despulles i relíquies (el seu sepulcre), ja descansaven i eren venerades a la mateixa ciutat en aquells mateixos anys (4)”. El mateix autor indica que “encara que Aureli Prudenci en cap moment parla directament de l’existència a la ciutat d’un temple martirial o d’una basílica dedicada a la seva memòria, sembla molt probable que aquesta ja existís en el mateix segle IV” i esmenta com “la important difusió, nord enllà, sobretot a la regió de la Gàl·lia, del culte i de les relíquies del sant, fet que es documenta amb seguretat des de mitjans segle V, semblaria confirma aquets extrem (5)”.
Dels temps posteriors hi ha dades més consistents. Tant Amich com Antoni Sanz (6) esmenten la referència que el bisbe i historiador Julià de Toledo (~642 – 690) fa d’una corona votiva d’or que el rei visigot Recared, que va viure entre els anys 586 i 601, havia obsequiat al sepulcre de sant Feliu i que el general Paulus, en la reva rebel•lió contra el reu Vamba ocorreguda el 673, va fer servir per a coronar-se; després del fracàs d’aquest aixecament, la corona seria restituïda al seu lloc. Del mateix segle VII se sap que el bisbe Nonnit (621 – 635) va compondre un himne litúrgic a sant Feliu pel qual sentia gran devoció (7).
De l’existència i importància que va prendre, des de poc després del martiri, el sepulcre de sant Feliu a Girona hi ha testimonis arqueològics evidents. En aquest cas, es pot certificar que van existir enterraments ad sanctos posats sota la protecció del Sant. De l’àrea cementirial que existia al voltant del martyrium han perdurat, conservats encara a les parets de l’església, vuit sarcòfags, sis de paleocristians i dos de pagans, que han estat datats del segle IV.
D’un dels sarcòfags, la tradició ha mantingut que és el que va pertànyer a sant Feliu. Sergi Vidal diu que és una peça de marbre blanc, encastat a la zona inferior oriental del costat nord del presbiteri i fa 2,2 x 0,58 m, que caldria datar d’entre els anys 315 i 335. Respecte la decoració diu que “els temes que el decoren són, d’esquerra a dreta, l’escena del miracle de l’aigua, de Pere a la presó, l’empresonament de l’apòstol, la curació del paralític, l’anunci de la negació de Pere o escena del gall, el miracle de la conversió de l’aigua en vi a les noces de Canà, que inusualment ocupa un espai molt petit, la curació del cec de naixement, la multiplicació dels pans i els peixos i, finalment, la resurrecció de Llàtzer (8)”.
Val a dir, per acabar, qu sant Feliu -juntament amb el seu suposat germà Cugat- és un dels pocs màrtirs el territori català del qual no se'n dubta de l'existència.

Imatges:
Gravats, D’esquerra a dreta, de: 'Goigs en honor del insigne màrtir S. Feliu Afruicà. Patró de la Iglesia Parroquial de la Vila de Torelló. Bisbet de Vich. Vic : Imp. Anglada, 1910' / 'Goigs en honor del diaca i màrtir Sant Feliu El Africà, patró de la Capella de la Verneda, sufragania de la Parroquia de Osormort del Bisbat de Vic, 1946' / 'Goigs del gloriós màrtir Sant Feliu. Patró de l’església i parròquia de San Feliu Sasserra, Bisbat de Vich. Vic : Imp. Anglada, 1960]'

Bibliografia:
1 Pladevall, A. “Els inicis del nostre cristianisme”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 28
2 Sant Feliu màrtir [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre.
Wikimedia Foundation, Inc.[Consulta feta el 14 de setembre de 2008] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Feliu_m%C3%A0rtir
3 Nolla, JM., Sagrera, J. “Ciutat de Gerunda” Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 97
4 Amich Raurich, Narcís. Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII). Girona : Universitat de Girona, 2002, p. 369. Disponible en línia a:
http://www.tdx.cat/TDX-5 0415104-140324
5 Íbid
6 Sanz, Antoni. “Sant Feliu de Girona”. Dins: Catalunya romànica, vol. 5. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 142
7 Roura, Gabriel. “ Episcolpologi de Girona. Segles VI – XII”. Dins: Catalunya romànica, vol. 5. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 30
8 Vidal, Sergi. “Escultura funerària. 8.- El sarcòfag dit de sant Feliu”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 217