29 de jul. 2009

L’aigua miraculosa de la Santa Tomba d’Arles i la devoció als sants Abdó i Senén

A la comarca pirinenca del Vallespir, a la riba esquerra del riu Tec, es troba la vila d’Arles [oficialment porta el nom d’Arles-sur-Tech] encerclant el seu antic monestir de Santa Maria. Allà hi ha dos elements d'especial interès enmig de la bellesa arquitectònica de tot el conjunt: és el lloc on apareix, de dins d’una tomba, una aigua miraculosa i és el punt d’origen de la gran devoció dels Països Catalans vers dos sants d’origen persa, sant Abdó i sant Senén, que són coneguts, popularment, com sant Nin i sant Non.
L’abadia de Santa Maria d’Arles, segons la Catalunya romànica, és la més antiga de la Catalunya Nord i va ser fundada “poc després de l’any 778, sota la invocació de Santa Maria de Vallespir (1)”. L’església romànica és de tipus basilical, amb tres naus paral·leles; el claustre és d’estil gòtic, realitzat a la segona meitat del segle XIII en substitució d’un claustre anterior. Al costat d’aquest patrimoni artístic de primera magnitud, els fulletons turístics editats a Arles destaquen un element que es troba prop de l’entrada a l’església: es tracta de l’anomenada Santa Tomba.
La Santa Tomba és un sarcòfag paleocristià que ha estat datat del segle IV. Tallat en un bloc de marbre, té 1,90 m de llargada per 0,65 m d’alçada i 0,50 m d’amplada, i la tapa té forma prismàtica d’uns trenta centímetres d’alçada (2). Les mesures interiors preses el 1950 proporcionen un volum de 330,88 dm3, o sigui, aproximadament 331 litres (3). A la cara lateral més visible hi té , en relleu, el símbol que ha estat relacionat amb el crismó o monograma del nom de Crist format per les dues primeres lletres en la grafia grega.
Cada 30 de juliol passa un fet que la tradició qualifica de miraculós: de l’interior se n’extreu certa quantitat d’aigua sense que hi hagi cap conducció que li aporti. Joan Amades explica la història que envolta a aquest fet extraordinari: “Temps era temps, va presentar-se per aquella contrada una gran plaga de simiots, mena de feram que no eren ni bèsties ni persones, vivien pels afores i causaven grans estralls al país (...) L’abat del monestir d’Arles, anomenat Arnús , va tenir la inspiració divina que aquell flagell terrible podria conjurar-se amb un cossos sants...”. El folklorista segueix dient que amb el propòsit de fer-se amb relíquies sagrades, l’abat va fer camí a Roma i allà, davant les tombes dels apòstols Pere i Pau es va posar a resar fervorosament. Gràcies a un “gran resplendor” aparegut dels sepulcres dels sants Abdó i Senén, antics reis perses que havien mort en martiri, va adornar-se que eren aquests els cossos que havien de salvar el seu país. El Papa –segueix dient- va concedir els cossos sants a l’abat però els tràfecs eren per a portar-los fins a Arles sense perill que els hi robessin. Arnús va tenir una gran pensada; va tancar els cossos dintre dues caixes de ferro, i les va posar dintre dues bótes, que va acabar d’omplir d’aigua; així la gent creuria que portava vi i no tractaria de robar-li les relíquies”. El relat acaba amb l’arribada a Arles quan “l’aigua que contenien les bótes fou donada a la gent, que amb ella es guarí tota mena de mals, i, amb tot i haver-ne donada fins ara, a tothom qui en demana des que els cossos sants van arribar a Arles, encara mai no s’ha extingit, i diuen que com més se’n dóna més n’hi ha (4)” [podeu veure aquesta narració representada pictòricament en el retaule gòtic de Jaume Huguet que es troba a l’església de Sant Pere de Terrassa (vegeu-lo a l'entrada de Jaume Huguet a la Viquipèdia).
És així com en aquesta data anual, festivitat dels dos sants patrons d’Arles, es pot obtenir aquest líquid de procedència enigmàtica: es col•loca una mena d’estri que fa sifó al costat del sarcòfag i se l’extreu des de l’interior per omplir-se ampolles i garrafes. Durant els dies posteriors, encara ara, se’n proporciona una ampolleta a qui mostra el seu respecte per aquesta tradició. El mateix Amades diu que, antigament, “la feien pagar a vint sous la xicra, i només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra; no en venien, ni a pes d’or, al qui en demanaven en francès o en altra llengua qualsevulla” i resol dient que “la gent d’avui atribueix a aquesta aigua gran virtut remeiera (5)”. Precisament, situada verticalment al mur que hi ha al costat de la tomba, es pot veure una imatge jacent de marbre que pertany al cavaller Guillem Gaucelm de Tellet que, segons la inscripció que hi consta, va morir l’any 1211. A aquesta figura li manca el nas; segons la tradició popular és la representació del càncer que aquest cavaller va patir a la cara i que va curar gràcies a l’aigua miraculosa que surt del sarcòfag (6). El rigor científic ha posat en dubte l’origen miraculós d’aquesta aigua. Fins i tot es va realitzar un col•loqui (7) organitzat per la Societé de Mythologie Française – section Pyrenées, que va ser celebrat el 25 de febrer de 1995 i que va comptar amb la participació de la Universitat de Perpinyà, per a tractar el tema. Aquestes i altres investigacions van relacionar l’aparició de l’aigua dins el sarcòfag a partir de les filtracions de la pluja i, també, de la condensació de la rosada (8).

La gran devoció catalana a sant Abdó i a sant Senén
La darrera edició del Martirologi romà esmenta que en dia 30 de juliol se celebra la festa dels màrtirs sant Abdó i sant Senén al cementiri de Poncià de Roma (9).
La pràctica totalitat d’autors que fan referència a aquests dos sants parteixen de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze el qual diu que van morir martiritzats vers l’any 253 per ordre de Deci. Els dos cristians, virreis perses, es cuidaven d’enterrar els màrtirs que la persecució de l’emperador romà deixava al pas de les seves conquestes per l’orient del territori imperial. Trobats culpables de tan greu crim, van ser portats a Roma on el senat els va oferir adorar als déus pagans; ells, com no podia ser d’altra manera, es van negar a fer tal ofensa al Déu dels cristians. Aleshores els van dur al circ on, ja que les feres els respectaven, van ser degollats sense compassió. Els seus cadàvers –segueix l’autor medieval- van ser abandonats davant una estàtua dedicada al sol; d’allà els va agafar un cristià pietós i els va enterrar a casa seva. Després d’aparèixer amb d’altres màrtirs a l’emperador Constantí van ser enterrats per segona vegada al cementiri de Poncià (10). D’allà, com s’ha descrit més amunt, els va sostreure l’abat Arnús per conduir-los a Arles on serien venerats per sempre més.
En el viatge de Roma cap a terres pirinenques, tot i la discreció de l’abat, va estar ple de miracles que delataven que transportava cossos sants. En una llegenda, que sembla impregnada de la tradició que relata el trasllat del cos de sant Vicenç de Saragossa a Conques [Vegeu l’article d’aquest bloc: Sobre la translació per Catalunya de les relíquies de sant Vicenç l’any 863], es descriuen aquestes suposades meravelles. Rosa Ribas esmenta com “conta una llegenda de la zona de Cadaqués, que l’abat Arnús o Arnulf, que havia sortit del port de Gènova, va arribar a les costes de l’Alt Empordà on es va salvar el vaixell en el que viatjaven les relíquies dels sants “ i que “en agraïment, prop del lloc del naufragi (a Port Lligat) es va construir una capella de la qual encara hi ha el record, tot i que ha canviat de titular celestial, l’antiga dedicació als dos sants perses (11). La llegenda també relata com, ja desembarcats i carregats de nou sobre una bèstia, en el seu pas per la Jonquera van obrar miracles així com en la seva arribada al Vallespir.
Des d’aquell lloc pirinenc es va difondre la devoció a sant Abdó i sant Senén per tot el territori de parla catalana que els va acollir amb el nom popular de sant Nin i sant Non. Joan Amades diu que “davant de la gran protecció que els sants Nin i Non van atorgar als conreus, a les collites i al bestiar, la pagesia catalana els va prendre per patrons, i eren, pot dir-se, els únics patrons de la gent de la terra abans de la introducció de sant Isidre (12)”. La referència que el folklorista fa de la funció dels sants, en bé de la protecció de les collites i del bestiar, es refereix a una imatge del subconscient col•lectiu: en tant que els sants van vèncer als simiots –personificació de l’esperit salvatge de la natura que, com ell mateix qualifica, venien a ser “genis primitius que personificaven i encarnaven els boscos” en contraposició de la natura humanitzada agrícola i ramadera- van esdevenir defensors de tot producte sorgit de la interacció de la mà de l’ésser humà amb l’entorn natural. Per extensió, també es van convertir en protectors davant les inclemències del temps que poden fer malbé les collites, com les pedregades. Tanmateix, és curiós el relat que ofereix Joan Soler en què explica una “peripècia grotesca” dels dos sants, que se solia comentar al País Valencià on tenen especial devoció: “van ser atrapats per la justícia per haver robat en un camp, però ells van negar-ho. L’un va dir: “Jo vaig entrar al camp però no vaig robar”; l’altre: “Jo vaig robar, però no hi vaig entrar”. L’un havia pujat a collibè de l’altre (13).
En moltes poblacions de l’àrea lingüística catalana hi ha algun record a aquests dos sants; a Barcelona mateix, a l’església del Pi, tenien encomanada una confraria (14). Un exemple ben evident d’aquesta difusió de la devoció són la gran quantitat de goigs que tenen dedicats.














Imatges:

Recull d’imatges de la Santa Tomba d’Arles i detall de la sostracció d’aigua cada 30 de juliol, del claustre de Santa Maria d’Arles i detall del retaule de Llàtzer Tremullas de la capella laterals dels sants; també, antiga fotografia d’A. L’Hoste dels reliquiaris de plata fets l’argenter Miquel Alerigues el segle XV.
Recull de goigs dedicats a sant Abdó i sant Senén de diferents poblacions (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Ponsich, Pere. “Santa Maria d’Arles”. Dins: Catalunya romànica, volum. 25. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 67
2 Charpak, G. i Broch, H. Conviértase en brujo, conviértase en sabio. Barcelona : Ediciones B, 2003, pàg. 145
2 Fitzherbert, Anthony. L’eau vive de la Sainte Tombe. Perpinyà : L’Imprimerie Catalane, 1999, pàg. 11
4 Amades, Joan. Costumari català. El curs de l ‘any, vol. 4. Barcelona : Salvat, 1984, pàg. 643 – 644
5 Amades. Íbid., pàg. 644
6 Ponsich, Pere. “Santa Maria d’Arles”. Dins: Catalunya romànica, volum. 25. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 83
7 L’eau de la Sainte Tombe. Mythe et realité. Actes du Colloque du 25 février 1995. Societé de Mythologie Française . section Pyrénnées- Arles-sur-Tech : Copylux, 1995, 137 pàgs.
8 Podeu veure les conclusions de les investigacions científiques sobre l’aigua de la Santa Tomba d’Arles a: Charpak, G. i Broch, H. Conviértase ne brujo, conviértase en sabio. Barcelona : Ediciones B, 2003, pàg. 145 – 168
9 Martirologio romano. Basauri : Comisión Episcopal Española de la Liturgia, 2007, p. 454
10 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada, vol. 1. Madrid : Alianza Editorial, p. 422 i 423
11 Ribas i Garriga, Rosa. Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya. Una proposta didàctica. Barcelona : Claret, 2007, p. 26
12 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 645
13 “Sant Nin i Sant Non”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 694
14 Vegeu el capítol que a aquest aspecte hi dedica Rosa Ribas a l’esmentat llibre.

2 comentaris:

Galderich ha dit...

A Catalunya, com dius, aquests eren uns dels sants patrons de la pagesia abans de la vinguda de St. Isidre.
Malgrat que es digui erròniament que Sant Galderic fou el patró dels pagesos catalans, aquests si que van gaudir d'una bona devoció arreu. De Sant Galderic ningú en sabia res, fora del Rosselló!

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Galderich,
El tema dels patronatges aixeca molta controvèrsia, en alguns casos. El cas de sant Isidre en el context de la pagesia és el cas més evident. És clar que els sants tampoc s'escapen del moment polític que toca viure; la recent promoció de Galderic al patronatge de la pagesia catalana és l'evidència.