29 de jul. 2009

L’aigua miraculosa de la Santa Tomba d’Arles i la devoció als sants Abdó i Senén

A la comarca pirinenca del Vallespir, a la riba esquerra del riu Tec, es troba la vila d’Arles [oficialment porta el nom d’Arles-sur-Tech] encerclant el seu antic monestir de Santa Maria. Allà hi ha dos elements d'especial interès enmig de la bellesa arquitectònica de tot el conjunt: és el lloc on apareix, de dins d’una tomba, una aigua miraculosa i és el punt d’origen de la gran devoció dels Països Catalans vers dos sants d’origen persa, sant Abdó i sant Senén, que són coneguts, popularment, com sant Nin i sant Non.
L’abadia de Santa Maria d’Arles, segons la Catalunya romànica, és la més antiga de la Catalunya Nord i va ser fundada “poc després de l’any 778, sota la invocació de Santa Maria de Vallespir (1)”. L’església romànica és de tipus basilical, amb tres naus paral·leles; el claustre és d’estil gòtic, realitzat a la segona meitat del segle XIII en substitució d’un claustre anterior. Al costat d’aquest patrimoni artístic de primera magnitud, els fulletons turístics editats a Arles destaquen un element que es troba prop de l’entrada a l’església: es tracta de l’anomenada Santa Tomba.
La Santa Tomba és un sarcòfag paleocristià que ha estat datat del segle IV. Tallat en un bloc de marbre, té 1,90 m de llargada per 0,65 m d’alçada i 0,50 m d’amplada, i la tapa té forma prismàtica d’uns trenta centímetres d’alçada (2). Les mesures interiors preses el 1950 proporcionen un volum de 330,88 dm3, o sigui, aproximadament 331 litres (3). A la cara lateral més visible hi té , en relleu, el símbol que ha estat relacionat amb el crismó o monograma del nom de Crist format per les dues primeres lletres en la grafia grega.
Cada 30 de juliol passa un fet que la tradició qualifica de miraculós: de l’interior se n’extreu certa quantitat d’aigua sense que hi hagi cap conducció que li aporti. Joan Amades explica la història que envolta a aquest fet extraordinari: “Temps era temps, va presentar-se per aquella contrada una gran plaga de simiots, mena de feram que no eren ni bèsties ni persones, vivien pels afores i causaven grans estralls al país (...) L’abat del monestir d’Arles, anomenat Arnús , va tenir la inspiració divina que aquell flagell terrible podria conjurar-se amb un cossos sants...”. El folklorista segueix dient que amb el propòsit de fer-se amb relíquies sagrades, l’abat va fer camí a Roma i allà, davant les tombes dels apòstols Pere i Pau es va posar a resar fervorosament. Gràcies a un “gran resplendor” aparegut dels sepulcres dels sants Abdó i Senén, antics reis perses que havien mort en martiri, va adornar-se que eren aquests els cossos que havien de salvar el seu país. El Papa –segueix dient- va concedir els cossos sants a l’abat però els tràfecs eren per a portar-los fins a Arles sense perill que els hi robessin. Arnús va tenir una gran pensada; va tancar els cossos dintre dues caixes de ferro, i les va posar dintre dues bótes, que va acabar d’omplir d’aigua; així la gent creuria que portava vi i no tractaria de robar-li les relíquies”. El relat acaba amb l’arribada a Arles quan “l’aigua que contenien les bótes fou donada a la gent, que amb ella es guarí tota mena de mals, i, amb tot i haver-ne donada fins ara, a tothom qui en demana des que els cossos sants van arribar a Arles, encara mai no s’ha extingit, i diuen que com més se’n dóna més n’hi ha (4)” [podeu veure aquesta narració representada pictòricament en el retaule gòtic de Jaume Huguet que es troba a l’església de Sant Pere de Terrassa (vegeu-lo a l'entrada de Jaume Huguet a la Viquipèdia).
És així com en aquesta data anual, festivitat dels dos sants patrons d’Arles, es pot obtenir aquest líquid de procedència enigmàtica: es col•loca una mena d’estri que fa sifó al costat del sarcòfag i se l’extreu des de l’interior per omplir-se ampolles i garrafes. Durant els dies posteriors, encara ara, se’n proporciona una ampolleta a qui mostra el seu respecte per aquesta tradició. El mateix Amades diu que, antigament, “la feien pagar a vint sous la xicra, i només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra; no en venien, ni a pes d’or, al qui en demanaven en francès o en altra llengua qualsevulla” i resol dient que “la gent d’avui atribueix a aquesta aigua gran virtut remeiera (5)”. Precisament, situada verticalment al mur que hi ha al costat de la tomba, es pot veure una imatge jacent de marbre que pertany al cavaller Guillem Gaucelm de Tellet que, segons la inscripció que hi consta, va morir l’any 1211. A aquesta figura li manca el nas; segons la tradició popular és la representació del càncer que aquest cavaller va patir a la cara i que va curar gràcies a l’aigua miraculosa que surt del sarcòfag (6). El rigor científic ha posat en dubte l’origen miraculós d’aquesta aigua. Fins i tot es va realitzar un col•loqui (7) organitzat per la Societé de Mythologie Française – section Pyrenées, que va ser celebrat el 25 de febrer de 1995 i que va comptar amb la participació de la Universitat de Perpinyà, per a tractar el tema. Aquestes i altres investigacions van relacionar l’aparició de l’aigua dins el sarcòfag a partir de les filtracions de la pluja i, també, de la condensació de la rosada (8).

La gran devoció catalana a sant Abdó i a sant Senén
La darrera edició del Martirologi romà esmenta que en dia 30 de juliol se celebra la festa dels màrtirs sant Abdó i sant Senén al cementiri de Poncià de Roma (9).
La pràctica totalitat d’autors que fan referència a aquests dos sants parteixen de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze el qual diu que van morir martiritzats vers l’any 253 per ordre de Deci. Els dos cristians, virreis perses, es cuidaven d’enterrar els màrtirs que la persecució de l’emperador romà deixava al pas de les seves conquestes per l’orient del territori imperial. Trobats culpables de tan greu crim, van ser portats a Roma on el senat els va oferir adorar als déus pagans; ells, com no podia ser d’altra manera, es van negar a fer tal ofensa al Déu dels cristians. Aleshores els van dur al circ on, ja que les feres els respectaven, van ser degollats sense compassió. Els seus cadàvers –segueix l’autor medieval- van ser abandonats davant una estàtua dedicada al sol; d’allà els va agafar un cristià pietós i els va enterrar a casa seva. Després d’aparèixer amb d’altres màrtirs a l’emperador Constantí van ser enterrats per segona vegada al cementiri de Poncià (10). D’allà, com s’ha descrit més amunt, els va sostreure l’abat Arnús per conduir-los a Arles on serien venerats per sempre més.
En el viatge de Roma cap a terres pirinenques, tot i la discreció de l’abat, va estar ple de miracles que delataven que transportava cossos sants. En una llegenda, que sembla impregnada de la tradició que relata el trasllat del cos de sant Vicenç de Saragossa a Conques [Vegeu l’article d’aquest bloc: Sobre la translació per Catalunya de les relíquies de sant Vicenç l’any 863], es descriuen aquestes suposades meravelles. Rosa Ribas esmenta com “conta una llegenda de la zona de Cadaqués, que l’abat Arnús o Arnulf, que havia sortit del port de Gènova, va arribar a les costes de l’Alt Empordà on es va salvar el vaixell en el que viatjaven les relíquies dels sants “ i que “en agraïment, prop del lloc del naufragi (a Port Lligat) es va construir una capella de la qual encara hi ha el record, tot i que ha canviat de titular celestial, l’antiga dedicació als dos sants perses (11). La llegenda també relata com, ja desembarcats i carregats de nou sobre una bèstia, en el seu pas per la Jonquera van obrar miracles així com en la seva arribada al Vallespir.
Des d’aquell lloc pirinenc es va difondre la devoció a sant Abdó i sant Senén per tot el territori de parla catalana que els va acollir amb el nom popular de sant Nin i sant Non. Joan Amades diu que “davant de la gran protecció que els sants Nin i Non van atorgar als conreus, a les collites i al bestiar, la pagesia catalana els va prendre per patrons, i eren, pot dir-se, els únics patrons de la gent de la terra abans de la introducció de sant Isidre (12)”. La referència que el folklorista fa de la funció dels sants, en bé de la protecció de les collites i del bestiar, es refereix a una imatge del subconscient col•lectiu: en tant que els sants van vèncer als simiots –personificació de l’esperit salvatge de la natura que, com ell mateix qualifica, venien a ser “genis primitius que personificaven i encarnaven els boscos” en contraposició de la natura humanitzada agrícola i ramadera- van esdevenir defensors de tot producte sorgit de la interacció de la mà de l’ésser humà amb l’entorn natural. Per extensió, també es van convertir en protectors davant les inclemències del temps que poden fer malbé les collites, com les pedregades. Tanmateix, és curiós el relat que ofereix Joan Soler en què explica una “peripècia grotesca” dels dos sants, que se solia comentar al País Valencià on tenen especial devoció: “van ser atrapats per la justícia per haver robat en un camp, però ells van negar-ho. L’un va dir: “Jo vaig entrar al camp però no vaig robar”; l’altre: “Jo vaig robar, però no hi vaig entrar”. L’un havia pujat a collibè de l’altre (13).
En moltes poblacions de l’àrea lingüística catalana hi ha algun record a aquests dos sants; a Barcelona mateix, a l’església del Pi, tenien encomanada una confraria (14). Un exemple ben evident d’aquesta difusió de la devoció són la gran quantitat de goigs que tenen dedicats.














Imatges:

Recull d’imatges de la Santa Tomba d’Arles i detall de la sostracció d’aigua cada 30 de juliol, del claustre de Santa Maria d’Arles i detall del retaule de Llàtzer Tremullas de la capella laterals dels sants; també, antiga fotografia d’A. L’Hoste dels reliquiaris de plata fets l’argenter Miquel Alerigues el segle XV.
Recull de goigs dedicats a sant Abdó i sant Senén de diferents poblacions (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Ponsich, Pere. “Santa Maria d’Arles”. Dins: Catalunya romànica, volum. 25. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 67
2 Charpak, G. i Broch, H. Conviértase en brujo, conviértase en sabio. Barcelona : Ediciones B, 2003, pàg. 145
2 Fitzherbert, Anthony. L’eau vive de la Sainte Tombe. Perpinyà : L’Imprimerie Catalane, 1999, pàg. 11
4 Amades, Joan. Costumari català. El curs de l ‘any, vol. 4. Barcelona : Salvat, 1984, pàg. 643 – 644
5 Amades. Íbid., pàg. 644
6 Ponsich, Pere. “Santa Maria d’Arles”. Dins: Catalunya romànica, volum. 25. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 83
7 L’eau de la Sainte Tombe. Mythe et realité. Actes du Colloque du 25 février 1995. Societé de Mythologie Française . section Pyrénnées- Arles-sur-Tech : Copylux, 1995, 137 pàgs.
8 Podeu veure les conclusions de les investigacions científiques sobre l’aigua de la Santa Tomba d’Arles a: Charpak, G. i Broch, H. Conviértase ne brujo, conviértase en sabio. Barcelona : Ediciones B, 2003, pàg. 145 – 168
9 Martirologio romano. Basauri : Comisión Episcopal Española de la Liturgia, 2007, p. 454
10 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada, vol. 1. Madrid : Alianza Editorial, p. 422 i 423
11 Ribas i Garriga, Rosa. Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya. Una proposta didàctica. Barcelona : Claret, 2007, p. 26
12 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 645
13 “Sant Nin i Sant Non”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 694
14 Vegeu el capítol que a aquest aspecte hi dedica Rosa Ribas a l’esmentat llibre.

27 de jul. 2009

Mataró i les relíquies de Juliana i Semproniana, les seves ‘Santes’

La ciutat de Mataró celebra la seva Festa major en honor a les ‘santes’. Amb aquesta denominació afectuosa assenyala la devoció per Juliana i Semproniana de les quals en conserven les relíquies. Joan Amades explica que les dues santes van ser convertides per sant Cugat i que “sacrificat a casa d’elles, van enterrar-lo amorosament (1). Aquest fet va ser causa del seu martiri.
A finals del segle IX, del monestir de Sant Cugat del Vallès en sortien diverses relíquies per a la consagració d’un altar de l’església de Sant Esteve de Banyotes entre les quals hi havia les de dues santes, Juliana i Semproniana. Dey anys después, és el mateix monestir de Sant Cugat qui consagra un altar dedicat a Santa Maria on hi depositen relíquies diverses tal com consta en el document de consagració: “el sepelivit in poden altare reliquias sanctorum martyrium Cucuphatis et Severi et virginum Juste ac Semproniane santique Cesarii et sancti Gelgardi et sanxti Lamberdi et sancti Ugberti et sancti Januarii et csanct Gregorii sanctique Felices atque sancte Eulalie (2)”. Les referències a les relíquies de les dues santes es repeteixen en diferents documents posteriors sense que es determini l’origen ni pàtria de les seves titulars. A partir de mitjan segle XVII, Joan Gaspar Roig i Jalpí, en una obra que equivocadament es considera anterior, esmenta que el lloc de naixement de les dues santes era la ciutat de Mataró; així ho manifestava aquest autor en el seu Libre dels feyts d'armes de Catalunya on expressa. “e dues altres sanctes vergens naturals de Ciutat Treta [nom que es vincularia amb Mataró] de prop de barcelona appellades per lur nom Juliana e Semproniana; e les beneytes reliquies de lurs beneyts cossos son en lo monestir de sant Colgat del Vallès... (3)”.
Sabedors de la possible, segons la historiografia del moment, vinculació de santa Juliana i santa Semproniana amb Mataró, aquesta ciutat del Maresme va començar a considerar-les com unes de les filles més rellevants de la població. El 1682 els mataronins ja havien adreçat una petició al monestir de sant Cugat per tal que, com a posseïdors de les relíquies d’unes conciutadanes seves, els fessin arribar tan sagrades restes per augmentar-ne la devoció i culte. No va ser, però, fins a 1772 que es va procedir, en una solemne processó, al trasllat de les relíquies sol·licitades (4).
Les relíquies de les dues santes, un cop arribades Mataró, van ser acollides amb una gran manifestació devota i van ser col·locades a l’Altar Major de l’església parroquial. Fins i tot la Festa major de la ciutat es va redistribuir dins el calendari per a honorar degudament a les dues filles recuperades. Finalment, el patronatge de santa Juliana i santa Semproniana a la ciutat va ser confirmat el 1852 pel papa Pius IX.

Imatges:
Superior.- Detall de ‘Goigs a llaor de les Santes Verges i Màrtirs Juliana i Semproniana, patrones de Mataró’ on es pot veure (part superior dreta) un dels reliquiaris. Mataró, 1982 (Dibuix de Rovira Brull) Per gentilesa de Bibliogoigs)
Inferior.- Ventall religiós amb el mànec de fusta tornejada de la Processó de les Santes de Mataró utilitzat els anys 40 del s. XX (per gentilesa de Galderich de & piscolabis librorum)

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 632
2 Els Comtats d'Osona i Manresa, Vol. II, 2ª part.(a cura de Ramon Ordeig i Mata). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1997, p. 300 (doc. 270).


3 Roig i Jalpí, Joan Gaspar. Libre dels feyts d'armes de Catalunya. Barcelona, Llibrería d'Alvar Verdaguer, 1873. Disponible en línia a: http://www.cervantesvirtual.com/FichaObra.html?Ref=14949
3 Per tota aquest afer, vegeu : Ferrer i Clariana, Lluís. Testimonis el culte a les Santes Juliana i Semproniana en el Monestir de Sant Cugat del Vallès i a Mataró. Mataró : Imp. Minerva, 1961, p. 19 - 23

26 de jul. 2009

L’ermita manlleuenca de Vilamontà celebra l'aplec de Sant Jaume

L’ermita de Sant Jaume de Vilamontà de Manlleu, situada a un quilòmetre al nord del nucli urbà, va celebrar el seu aplec anual. La festa va tenir lloc el diumenge 26, l’endemà de la diada del seu patró. El programa va constar d'una missa matinal i esmorzar amb entrepans i xocolatada; i, a la tarda, una ballada de sardanes molt participada.

Una ermita sorgida d’un ‘vot de poble’
Aquesta ermita es va edificar el 1855 després que els manlleuencs, superada una mala anyada d’inclemències meteorològiques i un epidèmia, van decidir dedicar-la al copatró de la població.
Domènec Torrent i Garriga recorda que “el invierno de 1853-54 fué tal vez el más crudo que ha sentido Manlleu en el presente siglo [XIX]” i, més endavant explica que “si elinvierno fué malo, el verano de 1854 fué peor. Vino con él el cólera morbo, que causó muchas víctimas en la villa (1)”. Davant tanta dissort, els habitants de la Manlleu, desesperats per la gran mortalitat que es produïa la malaltia entre els veïns, van fer una prometença o un vot de poble (2): si la població superava aquest mal pas edificarien, amb els seus esforços, una ermita dedicada a sant Jaume. Les cròniques de l’època diuen que la pitjor afectació era una envestida del còlera va entrar pel port de Vigo (Galícia), el novembre de 1853, i que set mesos després, pel juliol de 1854, ja havia arribat al de Barcelona espantant tot el país. La població, que no veia remei a l’abast, es va refugiar en el sentiment religiós.
Jaume Serra, un manlluenc que ho va viure, recorda l’episodi amb les següents paraules: “davant aquella penosa situació els veïns de Manlleu dirigien els seus ulls al Cel, suplicant al Déu Totpoderós volgués apartar el flagell que sobre d’ells pesava, posant per intercessor de les seves súpliques, al gloriós Apòstol Sant Jaume a qui feren vot, si obtenia de l’Omnipotent que finís la pesta, d’aixecar una nova capella a ell dedicada, en substitució de la que feia més de cinc-cents anys existia en terres de
Vilamontà i era ja mig ruïnosa. Nostre Senyor sempre bondadós, atengué la súplica dels desolats manlleuencs, i als pocs dies desaparegué el terrible flagell, i aquests es disposaren a complir la promesa” (3). Un any després de tanta desgràcia, el 1855, el bisbe de Vic Antoni Palau va beneir el nou recinte sagrat que, des d’aleshores, va ser lloc habitual on s'expressaven les rogatives i precs davant les desgràcies més diverses.

La festa dedicada al patró sant Jaume
En un principi, la dependència orgànica de l’ermita va ser de la parròquia de Santa Maria però des de la inauguració de la nova parròquia de Sant Pau, a final de la dècada de 1960, va passar a dependre d’aquesta. És el consell de pastoral de Sant Pau qui es fa càrrec de les activitats festives dedicades al patró de l'ermita.

El diumenge més proper al dia 25 de juliol, es diu una missa matinal, oficiada pel rector de la parròquia de Sant Pau, Mn. Jordi Vila; al final d’aquesta es canten els goigs estrenats l’any 2000.
Posteriorment els participants poden fer un bon esmorzar amb entrepans de botifarra i xocolatada. A la tarda, hi ha una audició de sardanes, que enguany ha comptat amb la cobla Canigó, i que confia de la col·laboració de l’Agrupació Sardanista Manlleuenca.



Una ermita amb tres edicions dels seus goigs
L’any 1886, el manlleuenc Josep Casas i Reig va escriure uns goigs en lloança a Sant Jaume, que mereixen l’atenció pel seu contingut. Es titulen Goigs al gloriós Sant Jaume Apòstol que’s venera en la seva Hermita de la Parroquia de Santa Maria de Manlleu i van ser editats a la Impremta Anglada de Vic. En una estrofa, molt il·lustrativa de la història de l’ermita, es llegeix:

Quan lo cólera flagella
aquesta Vila ab rigor
promet fe’ una altra capella
més cerca y de més valor
Prest li tornau l’alegria
contenint la mà de Déu
Sant Jaume, de nit y dia
protegiu á tot Manlleu.

L’any 1955, amb motiu del centenari de l’ermita es van editar uns nous goigs. En aquest cas duien l’encapçalament d’ Antics goigs de Sant Jaume Apòstol venerat en la seva ermita de la Parròquia de Sta. Mª de Manlleu i van ser impresos a Gràfiques Manlleu. Finalment, l’any 2000, amb lletra de Lluís Badia i Torras, es van imprimir uns goigs nous; són els que es canten actualment i porten el títol de Goigs en Honor de Sant Jaume Apòstol la imatge del qual es venera a la seva ermita de Manlleu.







Podeu veure un breu reportatge audiovisual de l'aplec en el qual es canten els goigs a Sant Jaume:

Imatges: Selecció d’imatges de la festa de l’any 2009
Les tres versions dels goigs dedicats a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà (anys 1886, 1955 i 2000)

Bibliografia:
1 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 109

2 Segons Joan Soler i Amigó, un 'vot de poble' és una "prometença col·lectiva feta a Déu o a un sant de complir -una sola vegada o, més sovint, cada any o amb una periodicitat establerta- una determinada pràctica piadosa -processó, missa, peregrinació. amb motiu de ser estalviada la població d'una pesta o altra calamitat pública".- "Vot. Vot de poble”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 799. Els manlleuencs, en el cas que ens ocupa, van prometre edificar tota una ermita.
3 Serra, Jaume. Homenatge a la vila de Manlleu al [sic] apostol Sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa [sic] ermita de Vilamontà. Vic : Tip. Franciscana, 1928, p. 6

25 de jul. 2009

Sant Cugat i el seu possible 'martyrium' del Vallès

El martirologi romà situa la festa de sant Cugat el 25 de juliol; la coincidència amb la diada un altre sant de tanta fama com sant Jaume va aconsellar posposar la celebració dos dies, o sigui, a 27 de juliol.

Cugat cantat per Prudenci
El poeta cristià Prudenci feia referència, en el seu llibre Peristephanon o Llibre de les Corones, escrit a finals del segle III o principis del IV, els màrtirs honorats en el territori de la futura Catalunya i Llenguadoc i els vinculava a les seves ciutats. Imaginant com seria el dia del judici final presumia que cada lloc exposaria quines han estat les seves glòries davant Déu:


Quan a tu, Tarragona, oferiràs al Crist una esplèndida diadema guarnida de tres gemmes, tu, procreadors de sants, per a la qual Fructuós teixí, ben trenat, aquest cercle.
Tal és el nom de la gemma encastada en la teva corona; prop d’ella brillen dues altres pedres, i l’esplendor de totes dues fulgura amb un foc igualment radiant.
La petita Girona, rica de sagrades relíquies, presentarà la glòria de Feliu; la nostra Calahorra portarà els dos sants que venerem.
Barcelona s’aixecarà, confiada en el seu ínclit Cugat, com també la Narbona ben vistent, amb Pau; quant a tu, sant Genís, et posseirà la puixant Arle
(1)”

En aquest text s’esmenten, entre d’altres, el sant tarragoní Fructuós, que va ser bisbe de la metròpoli a mitjan segle III, i indirectament, també, als seus diaques, les “dues altres pedres” que van ser martiritzats el 21 de gener del 259 a l’amfiteatre. També apareixen el gironí Feliu, del qual en devia quedar el seu martyrium que posteriorment esdevindria l’església que li és dedicada a la ciutat (2) i Cugat, que en el text és adscrit a Barcelona, del qual es diu que va ser martiritzat en l’anomenat castrum Octavianum, posterior monestir de Sant Cugat del Vallès.

Sant Cugat i el seu possible martyrium
Segons la tradició, Cugat estaria emparentat amb Feliu de Girona amb qui hauria vingut del nord d’Àfrica per difondre el cristianisme per terres de Barcelona. Segons aquestes mateixes fonts, durant la persecució de Dioclecià, el 303, va ser decapitat en la zona del Castrum Octavianum, situat a l’entorn del municipi de Sant Cugat del Vallès (3). Tot semblava indicar que el monestir de Sant Cugat del Vallès s’havia originat, com emplaçament de culte religiós, en el martyrium de sant Cugat. Diferents excavacions dutes a terme entre els anys 1931 i 1936, així com el 1971, havien proporcionat elements de judici que permetien situar l’origen del conjunt d’edificis a l’època alt imperial romana, en el lloc de creuament de les vies que anaven de Tarragona a Narbona i de Barcelona a Ègara. Segons les conclusions despreses d’aquestes excavacions, Joan-Albert Adell (4) afirmava que s’havien localitzat restes d’un primer castrum, anomenat Octavià “potser perquè fou aixecat en temps de l’emperador August (27 aC – 14 dC)”. A partir de les cendres detectades en un primer estrat es va deduir que “el castrum fou destruït per primera vegada a mitjan segle III per invasors franco -alamans. Reconstruït al final de segle III o a principis del IV, el castrum degué mantenir la seva funció militar, almenys durant alguns anys. Aquí, segons la tradició, va patir el martiri, l’any 304, durant una de les persecucions de l’emperador Dioclecià, el cristià Cugat, que l’Església venera com a sant”. Adell, segueix afirmant: “Aquest fet, unit al decret de tolerància religiosa del 313 (edicte de Milà), va fer que durant el mateix segle IV s’eclipsés el valor militar de l’enclavament i s’hi desenvolupés el religiós. Degué ser llavors que en el lloc que la tradició identificava com el del martiri, es bastí una petita construcció funerària, un martyrium, on es degueren dipositar les despulles de Cugat. Les excavacions realitzades el 1931-36 al claustre del monestir actual posaren al descobert les restes d’aquest primer martyrium, i també d’una aula rectangular contigua construïda probablement al començament del segle V. Nombroses sepultures, excavades a l’interior i a l’exterior de l’aula, constitueixen el millor testimoni el caràcter sagrat d’aquelles estructures paleocristianes”.
Tot semblava indicar, per tant, que la localització del martyrium de sant Cugat era indubtable així com els indicis d’enterraments ad sanctos al seu voltant. Noves excavacions, realitzades pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya els anys 1993 – 95, van permetre una revisió de les conclusions anteriors. Eduard Riu-Barrera, a partir d’aquestes noves investigacions arqueològiques així com la revisió de les fonts hagiogràfiques. A partir d’aquestes darreres, Riu afirma que “en realitat, va ser entre els segles VIII i IX que es va inventar l’origen nord-africà de sant Cugat i la germandat amb sant Feliu, a més de subdividir el martiri del primer en diferents episodis i fer-lo acabar amb una decapitació (5)”. De manera idèntica, el mateix autor juntament als d’altres arqueòlegs que van efectuar les prospeccions la dècada de 1940 (6) concloïen que cap referència documental de caràcter hagiogràfic anterior al segle XII no relacionaven el martiri de sant Cugat amb la fortalesa romana anomenada castrum Octavianum i, en canvi, ho feien, directament, amb la ciutat de Barcelona, com d’altra banda ja fa el poeta Prudenci. És així com, a partir de les noves dades documentals i arqueològiques, Riu podia afirmar: “La nul·la historicitat de la llegenda en general i,encara més, el darrer episodi del martiri a Octavià, fan que, en rigor, no tinguin cap valor per a contextualitzar l’edifici funerari. S’ha de dir, abans de res, que aquesta construcció tenia d’origen un caràcter netament funerari i, per tant, també de culte, però no hi ha res que indiqui que es tractés d’un temple cristià i, de fet, podria haver estat, simplement, un mausoleu familiar (7)”. De la mateixa manera, les conclusions a les darreres excavacions manifestaven que: “L’establiment alt imperial, la fortificació, el recinte funerari - basílica i el monestir posterior són quatre implantacions que se succeeixen en el temps en un mateix indret, sense que a hores d’ara i a partir del registre arqueològic sigui possible establir-ne el lligams, sobretot quan la vinculació de la basílica amb el lloc de martiri i de culte primitiu a Sant Cugat resulta més que dubtosa (8)”. En aquets cas, per tant, la localització del martyrium de sant Cugat, que la tradició donava per suposat que havia tingut lloc a l’emplaçament ocupat, des de l’edat mitjana, pel monestir posat sota la seva advocació no és gens segura. Tot i això, aquet fet no elimina l’existència de fonts prou fiables de la devoció a sant Cugat i a les seves relíquies des de l’alta edat mitjana. Els mateix autors que, després de les investigacions arqueològiques, han refutat la relació entre el monestir i el sant, afirmen –seguint a Baoudouin de Gaiffier- que “segons el testament de l’abat Fulrad de Saint-Denis, l’any 777, un cos atribuït al sant era en una cel·la d’Alsàcia de la seva possessió. El 862, d’acord amb la notícia més fiable i abans segons d’altres, la mateixa relíquia era a l’església monàstica de Saint-Denis de l’Illa de França. La tradició franca fa procedir la relíquia d’Hispània, però d’una forma prou imprecisa i amb veus discordants que atribueixen la iniciativa bé a Carlemany, bé als abats Fulrad i Hilduí, a l’últim dels quals també s’atribueix la translació del cos des de la cel·la fins al cenobi, i no aporten cap detall ni indicació cronològica fora del dia en què s’hauria efectuat i que també varia sensiblement (9)”. Algunes relíquies de sant Cugat també van anar a Barcelona, la ciutat que li atribueix Prudenci. Sant Cugat del Rec va ser una antiga parròquia barcelonina que, tot i desaparèixer el seu edifici a inici de la Guerra civil espanyola, es va recuperar el 1944 a un local del carrer de la Princesa sunbsistint fins no fa gaire. Sembla ser, com diu la Gran Enciclopèdia Catalana, que posseïa relíquies de sant Cugat "que li foren donades al s XVII, en un petit cofre d'argent repussat del s XIV (10)”. Després de la destrucció de l’església, situada al peu de l’antic camí que anava cap al monestir vallesà, les relíquies van ser dutes a la basílica de Santa Maria del Mar on escara es poden trobar.


Imatges:
Superior: Dos gravats referents a sant Cugat de dues versions, de 1950 i 1959, dels goigs de la parròquia de Salt. Girona : Tipografia Carreras, 1950
Inferiors: Diferents goigs vinculats al seu lloc de culte i que canten la figura de sant Cugat
(per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Prudenci. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona : Fundació Bernat Metge 1984, p. 76
2 Pel culte a sant Feliu vegeu: Chamorro Trenado, M. A. “La construcció de l’església de Sant Feliu de Girona al segle XIV. Els llibres d’obra” [en línia] Girona, Universitat de Girona, 2004 [consulta : 5 d’abril de 2007]. Disponible a: http://www.tdx.cesca.es/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-0922104-141552/tmact.pdf
3 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya, vol. 1. Barcelona : Editorial Catalana, SA, 1919, p. 127 – 1342
4 Adell, J.A. “Sant Cugat del Vallès”. Dins: Catalunya romànica, vol. 18. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 159 – 160
5 Riu-Barrera, Eduard. “Sant Cugat d’Octavià o del Vallès”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 185
6 Artigues, Pere Lluís; Blasco, Mònica; Riu-Barrera, Eduard; Sardà, Maria. “La fortalesa romana, la basílica i el monestir de Sant Cugat del Vallès o d’Octavià (Catalunya): Les excavacions de 1993 – 1995”. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, núm. 37, 1996 - 1997, p. 1081-1116
7 Riu-Barrera, Íbid, p. 185
8 Artigues [et al.] Íbid, p. 1107
9 Artigues [et al.] Íbid, p. 1086
10 “Sant Cugat del Rec”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 20. Enciclopèdia Catalana : Barcelona, p. 302

19 de jul. 2009

Santa Justa i santa Rufina, dues santes sevillanes al cor dels Pirineus

El cas de santa Justa i santa Rifuna és una de tantes apropiacions de sants d’altres contrades esdevingudes per la tradició catalana. La presència de les seves relíquies en plena serralada pirinenca, a Prats de Molló, pressuposen un llarg viatge des de la seva Sevilla natalícia. Com va passar amb altres dos sants d’origen andalús, sant Iscle i santa Victòria, les seves restes devien ser transportades en època de l’ocupació sarraïna per aquelles terres del sud de la península i per ‘afincar-se’ a la població del Vallespir.
La pàtria sevillana de Justa i Rufina, posteriorment màrtirs, sembla indubtable. Louis Réau esmenta que eren filles d’un terrissaire i que van morir en mans dels pagans després de negar-se a adorar els seus déus (1). A Catalunya, però, la tradició les va fer barcelonines o camprodonines tot i mantenir que regentaven una botiga de terrissa. Joan Amades explica que van fugir per culpa d’un veí taverner seu que barrejava aigua al vi; les dues santes el van descobrir en fer passar la beguda per un sedàs i quedar algunes gotes del suc del raïm en el colador i, en canvi, un gibrell ple d’aigua. La llegenda acaba dient que es van refugiar a Prats de Molló, lluny del malèvol conciutadà.
Prats de Molló té santa Justa i santa Rufina com a patrones i a elles té dedicada l’església parroquial i la Festa major. Precisament, a l’altar de l’església, es poden veure els dos bustos-reliquiaris que contenen, suposadament, algunes de les seves restes. Segons Joan Badia i Homs, la construcció primitiva d’aquest edifici religiós es devia consagrar al voltant dels anys 984 i 988 però es va ratificar aquest acte sagrat el 23 d’abril de 1245; ho testifica un document que cita, textualment: “consecravit ecclesiam eiusdem loci, quae est aedificata in honore sanctarum Iustae et Ruffinae (3)". Les festes dedicades a les dues santes havien assolit una certa importància, com les descriu Amades, en el lloc citat.
Altres parròquies e l’àmbit català també les tenien per patrones. És el cas que ens ofereixen aquestes cobles de 1675 que les relaciona amb Malgrat de Mar, probablement l’antiga Vilanova de Palafolls, i ara gran municipi del baix Tordera. En el text devot s’hi llegeix:

En la Iglesia de Malgrat
Per patronas las dos tenan,
los Ollers que de bon grat
vostras Reliquias veneran;
on vuy estan trasladadas
per la voluntat Divina,
siau nostres advocadas
Santa Iusta i Ruffina.

De tota manera, la vinculació de les dues santes amb la terrissa que les diferents versions de llegendes i altres textos, les ha fet protectores dels oficis vinculats amb la fabricació de plats i olles i dels terrissaires en general, com asseguren aquestes antigues cobles referenciades.


Imatges:
Superior.- Altar de l’església de santa Justa i santa Rufina de Prats de Molló (Vallespir)
Central 1.- Detall de l’altar de l’església parroquial de Prats de Molló amb els dos reliquiaris
Central 2.- Església parroquial de Prats de Molló dedicada a santa Justa i santa Rufina
Inferior.- Coblas de las Gloriosas Verges, y Martyrs S. Iusta i S. Riffina. Girona : Geroni Palol, 1675. Extrets de: Batlle, Los goigs a Catalunya. Barcelona: L'Arxiu, 1924, p.72 (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, tom 2, vol. 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 219
2 Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 546 i 547
3 Badia i Homs, Joan. “Sant Prats de Molló i la Presta. Santa Justa i Santa Rifuna de Prats de Molló”. Dins: Catalunya romànica, vol. 25. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 167 i 168

18 de jul. 2009

Veïnes i veïns del carrer d'Arnau de Corcó resen el rosari a sant Arnau

El veïnat del carrer d’Arnald (o d'Arnau) de Corcó de Manlleu manté viva la tradició, iniciada a mitjan dècada de 1980, de resar el rosari davant la imatge de sant Arnau que presideix el carrer. Tot i ser una via urbana força recent, oberta durant l’eixampla urbana manlleuenca de la segona meitat del segle XX, és un dels pocs llocs que encara fan aquesta mostra de devoció popular.
Per iniciativa d’alguns dels residents, el 18 de juliol de 1987, es va estrenar un plafó de rajoles, adquirit a Montserrat i a la Bisbal, dedicat al sant que celebra la seva festa el 18 de juliol. Aleshores, aquests veïns cercaven el moment oportú per fer la seva festa i van trobar que el nom de carrer tenia una semblança amb el del sant;
realment, la denominació oficial no fa referència al bisbe canonitzat, conegut també per Arnulf, sinó que recorda un prior del monestir agustinià de Manlleu que va néixer a la masia de Corcó al segle XIII. Va ser així com la festa, ja que s’esqueia a mitjan juliol i en dates prou propícies per a les manifestacions festives a l’aire lliure, i la figura de sant Arnau van esdevenir el referent religiós del veïnat.
Les festes ja s’havien iniciat l’any anterior i van durar uns deu anys. Es feien jocs per a la mainada, xocolatada, dinar, sopar popular i espectacle. En algunes edicions, gràcies a l’empenta dels organitzadors que cercaven diners d’on podien i a la sort que els va proporcionar un número de loteria, van tenir lloc actes de gran relleu; es recorda, especialment, l’actuació d’un faquir que va meravellar petits i grans.


Podeu veure un breu reportatge audiovisual del rés de rosari:



Imatges:
Superior: Figura de sant Arnau, formada per un plafó de rajoles decorades, amb una ornamentació floral
Inferior: Veïnes i veïns del carrer d’Arnau de Corcó just abans de dir el rosari. 18 de juliol de 2009

16 de jul. 2009

La Mare de Déu del Carme, patrona dels obrers manlleuencs

L’assignació d’un sant, santa o Mare de Déu com a protector o protectora d’un ofici és molt antic. L’elecció solia dependre d’episodis de la seva hagiografia que estaven incorporats, a vegades de forma forçada, a la vida de la santa o sant. La suposada ocupació o, simplement, un element del martiri eren motiu suficient per establir quina o quin havia de ser la patrona o el patró. En alguns casos, però, es fa més difícil de determinar la raó.
Un exemple d’aquesta poca claredat és el patronatge de la Mare de Déu del Carme sobre els obrers manlleuencs. Cal dir que per obrers del segle XIX manlleuenc –que és el context històric del que parlem- cal entendre tot el grup de treballadors de les fàbriques tèxtils que hi havia arran de riu Ter i del canal industrial d’aquesta ciutat osonenca; la manufactura del cotó va ser, almenys en la segona meitat de l’esmentada centúria, el sector industrial predominant.

Possiblement la devoció manlleuenca a la Mare de Déu del Carme sigui antiga. Al carrer de Sant Domènec, que ha estat considerat com a “carrer del fabricants”, hi ha un plafó de rajoles decorades on es pot veure la imatge de la Mare de Déu en la seva faceta de protectora de les ànimes del purgatori. Tot i que no es poden datar amb exactitud, ni la seva elaboració ni la seva col•locació, es pot afirmar que es tracta de rajoles que se solien posar amb freqüència com elements decoratius de l’interior de les masies, en especial la sala principal o la cuina, els segles XVII i XVIII.
Per altra banda, al carrer de Vendrell, prop del canal industrial, hi ha una capelleta de carrer, amb el format de fornícula, amb la imatge de la Mare de Déu del Carme. Tampoc es tenen referències concretes de quan s’hi va posar però sembla que és de mitjan segle XIX. Abans de la Guerra Civil i de l’aiguat de 1940 estava situada en la façana d’un edifici construït uns metres avall; era just davant de les anomenades “Tres fàbriques”, el primer nucli industrial de la població. Possiblement, degut al mateix patronatge de la Mare de Déu, es situés en un lloc tant freqüentat per obrers.

De la data que es té referència certa és la de l’any 1883; aleshores, els fabricants de Manlleu van oficialitzar el patronatge tot nomenant la Verge del Carme com la seva protectora. En aquella data, diu Esteve Gaja, “amb tal motiu, el dia 16 e juliol, es celebra un ofici solemne, a les sis del matí, en el que predica el Bisbe de Vic qui, accidentalment, es trobava a la Vila (1)”.
D’aquesta devoció s’explica una anècdota ben curiosa. Rafael Puget, industrial manlleuenc del segle XIX, en la veu que li dóna Josep Pla (2), esmenta una anècdota sobre la importància que la devoció a la Mare de Déu del Carme tenia pels obrers manlleuencs:
“Quan l’Església va suprimir com a festa de precepte la de Nostra Senyora del Carme, el meu pare va preguntar als obrers de la seva fàbrica què pensaven fer: si treballar o quedar-se a casa. Per unanimitat van decidir treballar.
Això va caure malament en diverses fàbriques, i sobretot en la massa obrera de Manlleu, que llavors era dominada per un tal Payent (...) Payent i els seus amics van creure que l’acord pres pels obrers de la fàbrica del meu pare era una provocació. El meu pare va quedar meditant sobre l’interès que podien tenir Payent i els anarquistes en què els obrers celebressin la festivitat de la Verge del Carme.
Així, quan va arribar el dia es va observar que els obrers entraven a la fàbrica, es va organitzar una gran agitació, els anarquistes van llençar una arenga a la massa i a un grup de dues-centes persones, capitanejades per Payent es va presentar, cridant, davant el despatx: -Mori Puget – cridaven –S’ha de tancar!- Cremarem la fàbrica! És festa de precepte!”.
L’anècdota acaba amb la destrucció de les rescloses del salt del riu que donava força a la fàbrica però amb la victòria moral de Puget i acabant dient que “des de llavors es va treballar sempre a Manlleu el dia del Carme”.
Tot i que aquesta anècdota és il•lustrativa de la devoció dels manlleuencs a la Mare de Déu del Carme no sembla certa del tot. Més aviat està redactada amb més intenció de lloar la figura de Puget que no pas per a narrar la veritat.
Gaja, per altra banda, esmenta un fet que podria ser ben bé el mateix i el situa en un moment concret: “l’any 1885, trobant-se enmig d’una vaga que ja durava cinc setmanes i a la que hom no veia la fi, a l’arribar la diada de la Mare de Déu del Carme, els treballadors acudeixen, processionalment, lluint l’atxa, segons el costum d’altres anys, a l’església parroquial per celebrar, juntament amb els amos, un solemne ofici en honor de llur patrona (3)”
La premsa de final de segle XIX esmenta com la festivitat de la Mare de Déu del Carme se celebrava. El 1899 s’hi diu que “Els obrers van celebrar la seva festa el diumenge darrer amb ofici solemne amb orquestra i per la tarda amb ball a la font de la Teula que va estar animadíssima (4). L’any 1900 s’esmenta que “el dia de Nostra Senyora del Carme, els obrers d’aquesta vila van obsequiar a la seva Patrona amb ofici solemne amb orquestra i per la tarda, després d’una cercavila a càrrec de l’orquestra Antigua de Manlleu, com la de la nit de la vigília, van sortir moltes famílies a berenar a les fonts de l’extraradi, principalment a la de la Teula; a l’esplanada que hi ha junt a aquesta, es va ballar al so de l’esmentada orquestra, regnant la gatzara pròpia i el perfecte ordre de sempre (5)”.
La relació entre la figura de la Mare de Déu del Carme i els obrers manlleuencs va cristal•litzar en diverses facetes. Una d’aquestes va ser la dedicació a aquesta advocació mariana de diverses societats de protecció mútua. La primera entitat que va dur-ne el nom va ser fundada el 14 de març de 1888. Es va dir Asociación de operarios de ambos sexos, de Manlleu, dedicados a la fabricación de algodon, bajo la invocación de Nuestra Señora del Carmen. Va durar molt pocs anys ja que es va dissoldre l’11 d’octubre de 1891. Una segona entitat, anomenada Societat de Nostra Senyora del Carme, va ser fundada el 5 de novembre de 1897. La majoria de socis eren de classe obrera i tenia com a finalitat el socors mutu entre els seus associats. Aquesta entitat va tenir una durada més llarga que l’anterior, encara que no gaire més, i es va dissoldre el 9 de novembre de 1913. (6)
A mesura que avançava el segle XX, la celebració de la Mare de Déu del Carme va perdre seguiment. A finals de la dècada de 1920, la premsa ho relatava així: “La festa del Carme, patrona dels treballadors, s’ha celebrat enguany molt desanimada. A la parròquia de Santa Maria hi tingué lloc un solemne Ofici, com així també al col•legi de les Germanes Carmelites (7)”. El 1931, el seguiment de la festa tampoc va ser unànime: “Uns obrers celebraven la tradicional festa del Carme i altres volgueren treballar (8)”. Els darrers anys de la celebració de la diada, just abans de la Guerra civil, el seguiment devia ser més el propi de qualsevol tarda d’estiu que no el d’una festivitat amb vinculació religiosa: “Diada del Carme.- La clàssica jornada festival de Nostra Sra del Carme va transcorre molt lenta i calurosa. La nostra vila presentava una alegre matinada riolera, notant-se gran afluència pels voltants dels temples que en aqueix dia es veieren molt concorreguts (9)”.
Després de la Guerra civil, el patronatge dels oficis va canviar radicalment. A primeries de la dècada de 1940 el sector tèxtil manlleuenc va festejar la diada de l’aleshores beat Antoni M. Claret, el 24 d’octubre, i els metal•lúrgics la de Sant Eloi, l’1 de desembre.

Imatges:
Superior.- Plafons de rajola decorada situades al carrer de sant Domènec (carrer dels fabricants) de Manlleu
Inferior.- Capelleta de carrer situada al carrer de Vendrell de Manlleu, prop de les anomenades 'Tres fàbriques" que van ser el primer grup industrial de la població a mitjan segle XIX

BIbliografia:
1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 155
2 Pla, Josep. Un senyor de Barcelona. Barcelona : Ediciones Destino, 1945, p. 25
3 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 55
4 El Ter, periódico independiente. Manlleu, any III, 22 de juliol de 1899, núm. 42, p. 3
5 El Ter, periódico independiente. Manlleu, any IV, 14 d'agost de 1900, núm. 67, p. 4
6 Vegeu l’apartat de societats de l’espai web Manlleu d’ahir
7 MANLLEU, portaveu quinzenal dels manlleuencs i de llur vila. Manlleu, I època, any I, 20 de juliol de 1929, núm. 14, p. 11
8 PROGRAMA DE FESTA MAJOR. Manlleu, 1931.
9 MANLLEU, portaveu quinzenal dels manlleuencs i de llur vila. Manlleu, I época, any VII, 20 de juliol de 1935, núm. 261, p. 7

12 de jul. 2009

A Sant Hipòlit de Voltregà beneeixen els cotxes en honor a sant Cristòfol

El diumenge més proper a la festivitat de sant Cristòfol, 10 de juliol, en moltes poblacions i parròquies catalanes se celebra el ritual de beneir els automòbils. Aquest gest es fa en honor del patró dels vehicles i els seus conductors, ja sigui de cotxes o d’altres ginys que generen, per raó de la física i la mecànica, la força motriu que els fa moure. Sant Hipòlit de Voltregà és una d’aquests llocs que segueix una tradició que en molts d’altres indrets ja s’ha extingit.
Sant Cristòfol era un sant molt reconegut anys enrere. Joan Amades esmenta que era, com d’altres personatges celestials, advocat contra la pesta i detalla molts d’altres patronatges, ja fossin localitzats o més generals, que el feien un sant ben popular (1).
De les invocacions que se li adreçaven destacava la de protegir els caminants i vianants en època que desplaçar-se entre poblacions era un risc personal. Aquesta atribució de sant Cristòfol, que tenia una gran estatura, deu venir de la llegenda que en relatava la seva vida. Joan Soler l’explica de la següent manera: Sant Cristòfol, diu aquest autor, “tenia la dèria de servir la persona més important de la Terra, i es va posar al servei d’un rei poderós, fins que s’adonà que tremolava de por en sentir anomenar el Diable; es va anar a llogar al Diable, que devia ser més poderós, i va començar a fer les malifetes que el nou amo li manava. Fins que, un dia, pel camí van passar per una creu de terme i el Diable, en veure-la, va fugir esperitat. Llavors va pensar que la creu era l’emblema d’algú més poderós, va deixar el Diable i va anar a córrer món. Va trobar un ermità adorant una creu, i aquest li va dir que podia servir la creu ajudant la gent a passar un riu cabalós on molts s’ofegaven. Va arrencar un pi i se’n va fer un bastó per ajudar-se.
Una nit de llamps i trons va trucar a la seva cabana un nen, i li va demanar si seria capaç de passar-lo a l’altra riba; ell, irritat, l’agafà d’una braçada, però, essent a mig riu, li pesava tant que no podia avançar, de feixuc que se li feia. En increpar-lo dient que pesava tant com tot el món, el nen va dir que ell era Crist, que havia fet el món. Dit això, desaparegué, i el gegant va veure que el seu bastó, que havia clavat en terra, havia arrelat i floria (2)”. D’aquest fet, diu Soler, el nom del personatge va esdevenir el de Cristophoros o “portador de Crist”.
El patronatge dels que anaven a peu, en aparèixer els automòbils, va traspassar als mateixos vehicles i als conductors d’aquests. Amades relata que un dels llocs on era festejat sant Cristòfol, amb més força, era l’antic barri de Regomir, a la zona marítima barcelonina, on tenia una modesta capella; allà, en ser suprimida la festa de l’any 1906 per ordre municipal–diu el folklorista- als veïns “se’ls acudí que, puix que diversos pobles estrangers havien posat els automòbils sota l’advocació de sant Cristòfol, semblantment podien fer a Barcelona i que durant la festa hom els podia beneir tal com per sant Antoni es feia amb el bestiar de tir i de càrrega. La idea –segueix explicant- semblà acceptable i es comunicà al Club automobilista, el qual ho féu saber als socis, i el primer any, o sia el 1907, van presentar-se deu automòbils a la benedicció, tots enramats i engarlandats, en presència d’una gentada atreta per la innovació, que fou anunciada per la premsa” i acaba dient que “la novetat fou ben rebuda i el costum, que anà prenent increment, no trigà a ésser adoptat per d’altres poblacions (3)”. A l’enciclopèdia Tradicionari, en paraules de Jordi Pablo, es diu que “la benedicció va ser imitada de França” i que “l’any 1907 només es van beneir 14 cotxes, entre els quals el del pintor Ramon Casas i el de Santiago Rusiñol, els primers matriculats a Barcelona (4)”.
La progressiva popularització dels cotxes, com a mitjà de transport de persones i mercaderies, va estendre la tradició de beneir-los tot desitjant un correcte funcionament i, sobretot, una servitud productiva i gens penosa per als seus propietaris. És costum, per tant, que en la data de sant Cristòfol o en una festa propera en el calendari, el rector de la parròquia aspergeixi aigua beneïda a la rua d’automòbils, de tota mida, marca, model i tipologia, que passen pel seu davant.
A Sant Hipòlit de Voltregà (Osona) es manté aquesta manifestació de religiositat. El diumenge més proper a la data de Sant Cristòfol, en aquest cas el 12 de juliol, una quinzena de cotxes van desfilar per davant l’església parroquial on mossèn Jordi Castellet els va beneir amb el ritual corresponent.

Podeu veure un breu reportatge audiovisual de la benedicció:



Imatges:
Superior: Benedicció de cotxes a Sant Hipòlit de Voltregà, el 12 de juliol de 2009, després de la missa del diumenge.
Inferior: Goigs en alabança del gloriós Sant Cristòfol patró del Montepio de xòfers. Vic : Imp. Anglada [s.d] (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 474 a 498
2 Soler i Amigó, Joan. “Sant Cristòfol”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 675
3 Amades, Íbid, p. 482
4 Autors diversos. “Temps d’estiu. El santoral d’estiu i les festes majors. Sant Cristòfol”. Dins: Tradicionari, vol. 5: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, p. 259

5 de jul. 2009

La processó de Sant Miquel dels Sants és l’eix de la Festa major de Vic

La Festa major de Vic se celebra al voltant de la diada de sant Miquel dels Sants. Coneguda, precisament, com “la ciutat dels sants” , la capital osonenca celebra la seva festa gran recordant un dels seus fills que han estat, almenys oficialment, canonitzats: Miquel Argemir i Mitjà (1591 – 1625).
Beatificat el 1799 i canonitzat el 1862, la diada i figura de sant Miquel dels Sants és l’eix dels actes protocol·laris del dia central de la Festa major vigatana. De bon matí, davant seva la casa natalícia, a l’antic carrer de sant Hipòlit, s'escampen brots d'espígol. Després d’haver recollit aquest vegetal, que en aquestes dates es troba en el màxim esclat de floració, s’escampen brots florits davant dels llocs on hi haurà més concurrència d’assistents. La propietat de la flor de l’espígol, que també ha donat nom a una dansa pròpia de Vic, fa que quantes més vegades es trepitja més aroma desprèn. El costum d’escampar aquesta flor d’olor dolça es va recuperar, a Vic fa uns anys tot recordant els rituals antics de purificació.A l’hora determinada, des de l’Ajuntament de Vic, situat a la plaça Major, surt el seguici format per personatges de la festa vigatana i per polítics del municipi acompanyant l’alcalde. El recorregut segueix pel carrer de Sant Miquel dels Sants. A la casa natalícia, després del tintinacle i el pavelló de la catedral –símbols característic d’una catedral-basílica- són seguits per la imatge de sant Miquel dels Sants, que és extreta de l’edifici, i un membre del clergat que sosté el reliquiari davant seu. En aquest punt, el seguici es parteix per encabir els nous elements i la processó queda formada per una primer part popular profana (caps de llúpia (nans) amb el conegut Merma, gegants, mulassa; àliga (que curiosament és bicèfala), orquestra i guàrdies de la policia local vestits de gala), una part central, la religiosa (tintinacle, pavelló, bandera de Sant Miquel dels Sants -que cada any porta un vigatà diferent que s’anomena Miquel dels Sants-, relíquies de Sant Miquel dels Sants, i la imatge del Sant (acompanyada per dues fileres d’atxes enceses) duta sobre espatlles i, per acabar, la part municipal (amb el cavaller de Corpus acompanyat de dos heralds dalt de cavall i membres de la corporació municipal presidida per l’alcalde); tot el grup és seguit per per la gent de la ciutat que vol participar de la festa. I amb aquest ordre i sense pausa, el seguici fa camí cap a la catedral de Sant Pere. Dins la catedral, guarnit per a l ‘ocasió, resta l’atar al Sant, en una capella lateral, on hi ha la tela que va presidir l’acte de canonització al Vaticà. Les relíquies – com a presència física del Sant- i la imatge conduïda per la processó són disposades, però, en lloc preferent i en posició de presidir l’acte que és oficiat pel bisbe de Vic. Acabada la missa, es procedeix a l’acte propi de devoció a les relíquies de Sant Miquel dels Sants en forma de la besada al reliquiari. Aquest gest és, sens dubte, el gest que es repeteix a tots els llocs on les relíquies de sants tenen un paper protagonista.

La presència de les relíquies de Sant Miquel dels Sants és el nexe d’unió entre les antigues celebracions dedicades al Sant i l’actual Festa Major farcida d’actes lúdic.

Vegeu un audiovisual sobre la processó de Sant Miquel dels Sants:



Imatges:
Superior 1.- Processó de Sant Miquel dels Sants amb les relíquies i la imatge del Sant

Superior 2 i 3.- Casa natalícia de sant Miquel dels Sants guarnida per a la seva festa i imatge que presideix l’altar de la capella de la casa natalícia del Sant
Central .- Altar de Sant Miquel dels Sants en una capella lateral de la catedral de Vic
Inferior.- El bisbe de Vic, mons. Romà Casanova, espargint encens davant la imatge i les relíquies, disposades en diversos reliquiaris, que presideixen l’Ofici solemne de Festa major