29 de juny 2009

Els veïns del carrer de sant Pere de Manlleu resen davant el seu patró

En alguns carrers amb capelleta, o amb el nom dedicat a algun sant, santa o advocació mariana, encara se celebren, modestament, algunes manifestacions de religiositat popular. En aquells llocs que tenen més empenta fins i tot es fan diversos dies d’activitat amb sopar al mig del carrer, ball o jocs per a la mainada; en la resta és possible que només perduri el rés de rosari davant la fornícula que acull la imatge de la patrona o el patró veïnal.
El carrer de Sant Pere de Manlleu és un dels espais urbans que des de fa temps, cada 29 de juny, honoren al conegut com ‘príncep dels apòstols’. Fins fa una dècada hi havia una veritable festa, amb sopar popular, ball i xocolatada; ara només resta el prec del rosari davant de la fornícula amb el sant, situada en la façana d’una casa deshabitada i després es fa un petit refrigeri, amb coca i begudes, per acabar de fer tertúlia.
La capelleta va ser inaugurada el 29 de juny de 1944 aprofitant una finestra de la façana de l’edifici que l’acull. En aquesta data es va fer una gran festa després de portar la imatge des de l’església parroquial de Santa Maria, on havia estat beneïda. Els veïns d’aleshores van aprofitar per embellir el carrer amb branques de boix i cintes de colors; un sistema assequible i a l’abast de les febles economies de la postguerra.
Es dóna el cas curiós, però, que el nom d’aquest carrer no es deu al Sant sinó que és el testimoni toponímic de l’antic camí que anava de Manlleu a Sant Pere de Torelló. Aprofitant aquesta circumstància, els veïns van aprofitar per dedicar-lo al ‘primer papa’ de l’Església catòlica.

Podeu veure en breu reportatge audiovisual:

28 de juny 2009

Sant Pere, patró dels pescadors de canya manlleuencs

Els pescadors de canya de Manlleu tenien sant Pere com a patró. Tant se’n feia que l’apòstol hagués fet servir altres estris per a recollir la fauna aquàtica del llac de Tiberíades. El 29 de juny, i el dia abans, aquest col•lectiu celebrava amb tota magnificència la festa del seu sant preferit.
Pel fet de ser un municipi situat a la riba del Ter, a Manlleu, sempre hi ha hagut qui n’ha fet passatemps o, antigament, ofici de llençar l’ham, penjat d’una canya, a les seves aigües. Una de les primeres anotacions que fan referència a aquesta ocupació és del 1746 quan en el document de venda d’un hort, a les clàusules de l’escriptura de la qual és venedor Jacint Cortada, consta la prohibició dirigida al comprador, Rafael Roura, de treure pedres i sorra i pescar. Més endavant, el 1782, Segimon Trias del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris) fa constar que és artesà dedicat a la confecció de xarxes i filats per a pescar i caçar (1).
En algun moment del segle XIX, uns manlleuencs van construir una capelleta al carrer Horta de Font dedicada a sant Pere. Es va salvar de la destrucció de símbols religiosos a la via pública, decretada per les autoritats locals el novembre de 1936. La paret on es troba, aleshores era la façana posterior d’un forn de pa que atenia als compradors per la plaça de Fra Bernadí. El propietari de l’edifici, sense fer cas de les ordres governamentals, treure la imatge de la fornícula i la va situar a la rebotiga tot voltant-la de sacs de farina; només es va malmetre un gall –símbol propi del seguidor de Jesús que el va negar tres vegades- que mai més va retornar al lloc original. Després de la guerra civil, el Sant va retornar a la façana, sense el gall, on encara es pot veure mostrant, a la mà dreta, les seves claus.
La devoció dels manlleuencs per Sant Pere, va dur a un grup d’amics, pescadors i excursionistes, a aixecar un pedró o petit oratori dedicat al Sant a la zona de les Gorgues, prop de la confluència de la riera de les Gorgues i la riera de Sant Martí, a tocar del riu Ter. Era l’any 1876 (2).
Anys després, el 1891, es va constituir la Societat de Pescadors de Manlleu tot formalitzant l’activitat que, ja més per afició per altra raó, practicaven molts manlleuencs. Aquesta entitat va prendre, com ja s’ha esmentat, Sant Pere com a patró i, molt aviat, va prendre cos la idea de construir una capella on ja hi havia el pedró inaugurat uns anys abans; d’aquesta manera podrien retre devoció al patró en lloc proper al riu i on els agradava pescar. Així, diu Àlex Roca, “l’any 1897, el quart diumenge del mes de setembre, amb nombrosa assistència, és beneïda i inaugurada la capella que presideix una petita imatge de l’apòstol (3)”. Aquesta imatge, segons el mateix Roca, un anys després va ser substituïda per una altre de més gran.
Joan Amades recull en el seu Costumari Català que el dia 28 de juny, vigília de la festivitat de Sant Pere, els pescadors de canya manlleuencs “fan una solemne funció religiosa, després de la qual celebren una processó, presidida per una imatge del sant; darrera va la bandera del gremi, seguida de tots els pescadors amb la seva canya”. L’endemà, el dia 29, segueix Amades, “s’apleguen a L’Esquirol, on hi han fet erigir un templet i celebren un concurs de pesca”. També remarca que “antigament havien fet ball com un complement de la festa (4)” i que a d’altres poblacions properes, com Torelló i Roda de Ter també celebraven la diada.
Actualment, la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu segueix ben viva malgrat no se celebri, amb la devoció d’abans, la diada de Sant Pere.

Bibliografia:
1 Pujol, Francesc, d’A. “Precedentes de la Pesca en Manlleu“ Dins. Butlletí informatiu de la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu, any 1952, que es va recollir a: “La pesca fluvial a Manlleu”. Dins: Manlleu, Ediciones y Publicaciones Populares : núm. 420 – 421, agost de 1972
2 Roca, Alexandre. “Noves notícies de l’ermita de Sant Pere Pescador”. Dins: Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 236 - 237
3 Roca, Alexandre. “L’ermita de Sant Pere Pescador”. Dins: Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 233
4 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any, volum. 4. Barcelona: Salvat, 1984, , p. 303

22 de juny 2009

El santuari de Puig-agut celebra la festa dedicada al Sagrat Cor de Jesús

El santuari situat al cim de Puig-agut, molt a prop de la confluència dels termes municipals de Manlleu, Torelló i Santa Maria de Corcó – L’Esquirol, ha celebrat la festa en honor al seu patró principal, el Sagrat Cor de Jesús.
Diumenge 21 de juny, a les 6 de la tarda, ha tingut lloc la celebració de la missa dedicada al Sagrat Cor de Jesús; mitja hora abans s’ha iniciat el rés del rosari. La celebració ha estat presidida monsenyor Joan Godayol, bisbe emèrit d'Ayaviri (Perú).
En finalitzar la missa els assistents han cantat els ‘Goigs a Honor del Sacratíssim Cor de Jesús, venerat en l’ermita de Puig-agut (Lourdes de Madirolas) de la Parròquia de Manlleu’amb lletra de mossèn Ramon Roca i música de mossèn Lluís Brugarola.

Podeu veure’n unes imatges en aquest breu reportatge audiovisual:



La pabordia de Puig-agut edita una publicació periòdica, d’aparició quadrimestral, que és la capçalera degana de les publicades a Manlleu. El Far de Puig-agut, que s'edita des de 1886, des de fa uns números es pot llegir per Internet a l’adreça web elfardepuig-agut.blogspot.

20 de juny 2009

Festa i devoció dedicada a les relíquies de sant Patllari que es troben a Camprodon

La vila de Camprodon (1) celebra la seva Festa majorel 21 de juny, data en què –segons la tradició arrelada- van arribar-hi les relíquies de sant Patllari (o en grafies antigues, Palladi, Pal·ladi o altres de similars), el seu patró.
La biografia de Sant Patllari, amb possible fonament històric, situa la seva vida a la vila francesa d’Embrun als departament dels Hautes-Alpes. Va haver de fugir de la seva població nadiua obligat pels heretges que rebutjaven les seves conviccions cristines. Ho va fer acompanyant l’arquebisbe i es van refugiar a la ciutat de Viena. Allà, un cop mort el prelat, Patllari va ser nomenat pel càrrec i va retornar a Embrun on va morir en fama de santedat l’any 518 (2).
L’arribada de les relíquies de Sant Patllari a Camprodon va tenir lloc, com s’ha esmentat, un 21 de juny d’anyada imprecisa. La llegenda conta com un monjo de l’ordre benedictina del monestir de la Portella les duia des d’Embrun ficades en una bota i carregades en un burro. Després d’haver travessat els Pirineus i tot dirigint-se al seu lloc de partida va passar per Camprodon on va fer nit a l’hospital del monestir de Sant Pere. L’endemà, després de moltes hores de camí es va adonar que miraculosament tornava a ser a Camprodon. Aquest fet va ser senyal que sant Patllari s’hi volia quedar (3). Malgrat que no se sap en quina data va passar aquest fet cal situar-la a l’alta edat mitjana ja que se sap que el 1470 els francesos van saquejar el monestir i les van retornar el 1484 (4).
El lloc on va estat hostatjades les restes durant segles va ser el monestir de Sant Pere que, al costat, té l’església parroquial de Santa Maria. En aquesta darrera es pot veure el reliquiari de sant Patllari, ja que el1835 -a causa de la desamortització- van traslladar-lo des la primera localització. Aquest reliquiari és una rica urna del primer quart del segle XIV, dins les pautes artístiques gironines, de plata repujada amb escenes de la vida i miracles del Sant (5). L’acompanya un bust del mateix material amb funció simbòlica i ornamental. Actualment ,està situat en una fornícula d'una capella lateral de l’església parroquial. Durant la Guerra civil va ser traslladada a la catedral de Girona d’on va ser retornada el 22 de setembre de 1939. De semblant valor simbòlic hi ha una imatge de plata del Sant, d’uns 40 centímetres, robada el 1973 i posteriorment recuperada, que per un medalló situat a la part inferior devia complir la funció de reliquiari auxiliar.
De Patllaris n’hi ha ben pocs a Catalunya. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de juliol de 2004, només hi havia 13 homes a tot Catalunya que duien aquest nom sense que en cap comarca fossin en nombre superior a 4 (6); el 2007 en nombre havia disminuït a 12, i se sap que 5 dels quals vivien a l’Alt Empordà (7). De la versió femenina del nom no hi ha constància de la seva existència.
El nom de Patllari és present en algun altre lloc de Catalunya sense que hi hagi connexió aparent. Es tracta d’una ermita situada al municipi de Porqueres (Pla de l’Estany) i que és documentada des de 1327 tot i que Antoni Pladevall afirma que “el seu origen és certament més antic (8). Aquest modest edifici, possiblement i sense que es tingui documentació que ho avali, hauria pogut tenir una relació de propietat del monestir camprodoní en les terres del Pla de l’Estany. La serra de l’entorn adopta, així mateix, el nom del sant. També és constatada l’antiga devoció al sant en d’altres llocs de Catalunya, com a la mateixa catedral de Barcelona, testimoniada per un goigs antics.

La Font de sant Patllari i la seva “pedra” que curava la ceguesa
Una referència molt freqüent en les llegendes catalanes relacionades amb el trasllat de relíquies de sants és la presència d’una font. La trobem en la narració del viatge de les relíquies de sant Eudald, venerat a Ripoll, o de sant Prim i sant Felicià, venerats a Besalú.
En el cas que ens ocupa es relata el fet que el burro que traslladava les relíquies de sant Patllari, en no voler continuar el seu camí, va clavar tres fortes guitzes a terra; en aquell punt, tot seguit, van brollar tres rajos d’aigua. En record del fet, com encara es recorda, a la font se li va dir ‘de sant Patllari’(9).
Un segon element natural relacionat amb sant Patllari, en aquest cas desaparegut a l’actualitat, és l’anomenada “pedra” que refereixen els goigs més antics. Precisament, els ‘Goigs del gloriós arquebisbe Sant Palladi, advocat per la vista, que se cantan en la sua Capella, en los Claustros de la Cathedral de Barcelona’ de 1753 (10), diuen:

“Vostra Pedra ab que recobra
la vista, lo ull en ques posa,
es la mes singular cosa
que en las Historias se troba;
Molts tenen experimentat
ser lo Collyri millor,...”


De forma semblant, els ‘Goigs que en honor del St. Palladi se cantan en la Iglesia de St. Pere del Real Monastir de Benitos de la antigua Vila de Camprodon’ (11), impresos a Olot i possiblement una mica més moderns –no gaire- que els anteriors, esmenten:

“En vos los pobres subsidi,
los malalts curació,
los indefensos presidi,
los desamparats Patró,
los ciegos en vostra pedra
Troban remey prodigiós,...”


Aquest darrer text es reprodueix en les edicions posteriors dels goigs que, fins als nostres dies, s’han anat editant.
No es té coneixement de quina forma o de quin mineral estava formada aquesta pedra.
La única referència la dóna Antoni Vicent Domènech, a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña quan, en tractar dels miracles que proporcionen les relíquies de sant Patllari, diu: “en los que padecen mal de ojos, poniendo una piedra, que ay en el dicho monasterio, sobre ellos, la qual, se tiene pot cosa cierta, es, la que el Santo llevara en su anillo, quando era Arçobispo. Es esta Reliquia de tanta virtud, que luego, que la han puesto sobre los ojos, quedan sanos miraculosamente (12)”. De l’existència d’aquesta ‘pedra’ i de la devoció que se li professava, especialment, per casos de mal als ulls, Joan Amades, en tractar del mes de maig en el seu Costumari Català, diu que “les gents de l’alt Ripollès, de les valls d’Olot i de la rodalia acudien a cercar remei per a la vista a la pedra de sant Patllari, venerat a Camprodon, que dóna remei i claredat fregant-se-la pels ulls, pedra que es conserva com a preuada relíquia i de la qual parlen els goigs (12)”.
La pedra es devia perdre, molt possiblement, durant la Guerra civil espanyola o abans. Actualment, a semblança d’allò que es fa a Ripoll amb sant Eudald, a l’acabament de l’ofici de Festa major, el rector reparteix un cotó que, havent tocat les relíquies, proporciona alleujament i cura pels mals de cap i d’orella.


Vegeu, també, l’article d’aquest bloc: El ‘cotó de sant Eudald’ i el ‘cotó de sant Patllari’

Imatges:
Superiors.- Fornícula i reliquiari de sant Patllari a l’església parroquial de Santa Maria de Camprodon
Inferiors.- Goigs dedicats a sant Patllari, esmentats a l’article, en els quals s’esmenta la ‘pedra’ guaridora dels mals de vista (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Per dades històriques i sociològiques de Camprodon podeu consultar: Camprodon [en línia] Wikipedia. Wikimedia Fundation, Inc. Disponible a: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Camprodon> [Consulta: 18 de juny de 2007]
2 Soler, Joan. Història de Sant Patllari, patró de Camprodon. Consell Parroquial de Camprodon : Camprodon, 1991, p. 11 – 12
3 Montsalvatge i Fossas, Francisco. Monasterios del antiguo condado de Besalú, vol. VI. Olot: Imprenta y Librería de Juan Bonet, 1895, p. 106 i 107
4 Pladevall i Font, A. “Cronologia del monestir de Sant Pere de Camprodon”. Dins: Catalunya Romànica, vol. 10. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 95
5 Dalmases i Balaña, Núria de. “L’objecte artístic. Els reliquiaris”. Dins: L’art gòtic a Catalunya, volum ‘Arts de l’objecte’. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2008, p. 70
6 Podeu cercar el nom “Patllari” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: [Consulta: 19 de juny de 2007]
7 Podeu cercar el nom “Patllari” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: < tc="L&VN=" vok="Confirmar"> [Consulta: 16 de juny de 2009]
8 Pladevall, Antoni. "Porqueres. Sant Patllari”. Dins: Catalunya romànica, vol. 5. El Gironès, La Selva, El pla de l’Estany. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 455
9 “Llegenda de Sant Patllari” [en línia] Coneix. Llegenda de Sant Patllari. Ajuntament de Camprodon. Disponible a:< http://webspobles.ddgi.cat/sites/camprodon/Pages_LeftMenu/llegenda_st_patllari.aspx> [Consulta. 16 de juny de 2009]
10 ‘Goigs del gloriós arquebisbe Sant Palladi, advocat per la vista, que se cantan en la sua Capella, en los Claustros de la Cathedral de Barcelona’. Barcelona : Joan Solis, 1753
11 ‘Goigs que en honor del St. Palladi se cantan en la Iglesia de St. Pere del Real Monastir de Benitos de la antigua Vila de Camprodon’. Olot, Miquel Roca [s.d]
12 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 121
13 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any,volum 3: Corpus. Primavera. Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 402

18 de juny 2009

Dedicatòries al Sagrat Cor de Jesús a les acaballes del segle XIX

La devoció al Sagrat Cor de Jesús és una mostra de pietat força antiga. Ja al segle XIII, diu la Gran Enciclopèdia Catalana (1), a partir de les visions de santa Matilde i santa Gertrudis es va començar a estendre. L’impuls definitiu el va rebre a partir d’una nova visionària, en aquest cas de santa Margarite-Marie d’Alacoque (1673-75). Un segle després, el papa Climent XIII en va aprovar el culte, que es va estendre per tota l’Església Catòlica gràcies a l’impuls de Pius IX que en va determinar la festivitat el divendres després de l’octava de Corpus.
La imatge del Sagrat Cor de Jesús és, segons el doctor en periodisme Salvador Alsius, la representació de l’efigie de Jesús amb exhibició explícita del seu cor, com a símbol del seu amor per tota la humanitat (2); a aquesta definició hi afegeixen, Josep Manuel Udina i Joan Galtés, que aquesta representació de Jesús ho és en tant que símbol alhora del seu amor humà i diví (3).
El culte a la província Tarraconense va ser promogut a partir dels sínodes dels segles XVIII i XIX i al bisbat de Vic són indissociables d’aquesta devoció els noms dels bisbes Josep Morgades i Gili (que va ocupar el primer lloc de la diòcesi entre 1882 i 1899) i el seu successor Josep Torras i Bages (bisbe de 1899 a 1916).
El bisbe Morgades, en l’orientació marcada per Lleó XIII, va promoure, en paraules de l’historiador, “la regeneració religiosa de la societat mitjançant la presència més activa de l’església davant la població i els governants” i va procurar una “mobilització doctrinal i devocional a nivell popular” entre la qual es comptava amb manifestacions de religiositat popular (4). En aquest sentit, recorda el mateix historiador, el bisbe va refermar, el 13 de maig de 1883, la consagració de la diòcesi al Sagrat Cor de Jesús com ja s’havia fet per primera vegada vuit anys abans (5).
Morgades va comptar, en aquest empresa per difondre la devoció al Sagrat Cor de Jesús, amb la col·laboració de Ramon Madiroles i Codina. Aquest va impregnar la seva actuació, exemplificada en el santuari de Puig-agut, amb la seva gran devoció al Sagrat Cor. Com recollia el Correo Catalán (6), després de proposar el seu projecte als altres propietaris amb qui creia compartir els drets del turó, Madirolas va manifestar-lo al bisbe Morgades, que “acogió benévolo el proyecto, animó á sus autores á que lo realizasen cuanto antes”. D’aquí que, en l’acte de col·locació de la primera pedra, el 29 de desembre de 1883, es va comptar amb la presència del mateix prelat.
Així mateix, Madirolas va transmetre aquesta personal estimació pel Sagrat Cor a tota la seva capacitat d’influència. Per aquesta raó, el 10 de setembre de 1885, l’Ajuntament de Manlleu prenia dues decisions en sessió plenària: per una banda, preveia una dotació econòmica de 750 pessetes (ara serien 4,51 €) per a la construcció del santuari de Puig-agut; per altra banda, tal com consta a l’Arxiu Municipal, es prenia el següent acord: “por unanimidad consagrar esta Villa y término municipal al Sagrado Corazón de Jesús (que se venerará en el templo que se levanta en Puig-agut) a fin de que bajo el amoroso amparo de su tierno Corazón, podamos nosotros y nuestros descendientes vernos libres de todas las calamidades presentes y futuras y á su vez colmados de prosperidades” i acabava el text dient que “entiende este municipio atraer así las Bendiciones que augura León XIII (del Sagrado Corazón de Jesús) sobre esta Villa y comarca y en las cuales nos confirma con su Bendición Apostólica (7)”.
D’aquesta simbòlica però decidida actuació municipal en gaudim, encara ara, segle i quart després, amb la possibilitat d’honorar al Sagrat Cor de Jesús en cada visita al santuari. En resten, també, múltiples mostres més modestes, més privades, escampades per tot el municipi. I és que Nostre Senyor, quan es va aparèixer a santa Margarite-Marie, va transmetre diverses promeses a qui li oferís culte; una d’aquestes promeses va ser la d’omplir de benedicció la llar on la imatge del Sagrat Cor fos esposada amb devoció (8). Segurament per aquest motiu, i com a prova d’estimació popular al Sagrat Cor, és present, en lloc destacat, a moltes llars de famílies manlleuenques. En aquestes es pot trobar la figura, generalment entronitzada, del Sagrat Cor, com també és freqüent copsar-la en forma de plaqueta de metall a l’entrada principal de moltes d’aquestes cases com a signe de benvinguda i acolliment.

(Article publicat a El Far de Puig-agut, núm. 83, juny de 2009)

Imatges:
Superior.- Imatge del Sagrat Cor de Jesús situada damunt l’altar del santuari de Puig-agut de Manlleu
Inferior.- Placa metàl·lica del Sagrat Cor de Jesús en la porta principal d'una llar catalana. Manlleu (Osona)

Bibliografia:
1 Udina, J.M.; Galtés, J. “Cor de Jesús, Sagrat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 193
2 “Sagrat Cor”. Dins: Alsius, Salvador. Hem perdut l'oremus: petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona La Campana 1999, p. 240
3 Udina, J.M.; Galtés, J. Íbid
4 Figuerola, Jordi. “Regeneració religiosa i catalanisme: el cas del bisbe Morgades”. Dins. L’Avenç, revista d’història. Núm. 177, gener de 1994, p. 22
5 Figuerola, Jordi. El bisbe Morgades i la formació de l’Església catalana contemporània. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1994, p. 156 i 157 (vegeu, especialment, la nota a peu de pàgina núm. 147)
6 Reproducció de la notícia “Un nuevo templo al Sagrado Corazón de Jesús” del Correo Catalán del 3 de gener de 1884 que es pot llegir a: Madirolas i Codina, Ramon. Discursos y narraciones. Barcelona: Sucesores de N. Ramírez, 1885, p. 159 i 160
7 Arxiu Municipal de Manlleu. Actes de ple de l’Ajuntament. 1878 – 1893, governació 3, llibre 2. L’Ajuntament actuava sota la presidència de l’alcalde Pere Homs i consten com a regidors els també manlleuencs: Antoni Roqué, Josep Vilamala, Josep Poquí, Josep Sanglas, Josep Viladecans i Joaquim Baucells; signa l’acord Nicolau Prat en funció de secretari.
8 Alsius, Íbid.

15 de juny 2009

Vic segueix revivint la processó del Corpus, cinc anys després de recuperar-la

Durant vint-i-cinc anys Vic (Osona) no va celebrar la processó del Corpus; aquesta ciutat havia estat el primer lloc de Catalunya en festejar la diada dedicada al Santíssim Sagrament, el 1318. L’any 2005, pocs mesos després de la presa de possessió de l’actual bisbe Romà Casanova, la va recuperar. Aleshores, més d’un centenar i mig els vigatans van sortir al carrer per admirar-la; dotze mesos després el nombre va superar els tres-cents.
La processó d'enguany estava encapçalada per diversos símbols referents a la catedral – basílica. Per una banda el ‘tintinacle’ (1) i per l’altre el ‘pavelló’ (2), recuperats, el 1993 en la processó dedicada a Sant Miquel dels Sants en la Festa Major de Vic. També han estat presents, com no podia ser d’altra manera, els dos gegants, els anomenats Comtes d’Osona, i les dues figures del bestiari festiu vigatà, el bou i l’àguila o àliga. Cal remarcar que els gegants van celebrar el seu 175 è aniversari el 2007 i que els dos elements del bestiari, tot i sembla que havien estat presents en les processons del Corpus vigatà, el bou va ser estrenat el 9 de desembre de l’any 2007; en la notícia que
Osona.com donava en aquells data explicava que aquest “a la ciutat de Vic feia la funció que més tard se li va conferir al Merma: empaitar la mainada de davant dels gegants” i afegia que “precisament, la figura del bou es va perdre arran de la creació del Merma, ara fa 175 anys (3)”. L’àguila o àliga és estudiada, més endavant, en aquest mateix article. La part religiosa del seguici era oberta per la creu processional de la catedral i, a continuació, hi havia la custòdia, amb el Santíssim Sagrament, sostinguda pel bisbe Romà Casanova sota pal·li.
El recorregut de la processó, que va comptar amb la participació de la Capella Gregoriana dels Dolors, va començar de la celebració eucarística de les 5 de la tarda. Va partir de l’interior de la catedral i va fer el següent recorregut pels carrers del nucli antic vigatà: plaça Catedral; plaça Bisbe Oliva, carrer Cloquer, carrer Baixada de l’Eraime, plaça Pietat; carrer P. Xifré; carrer Cardona; plaça Paradís; plaça Canonge Collell; carrer d’en Canyelles; plaça Sant Felip; carrer de l’Escola, plaça Bisbe Oliva. plaça Catedral. La processó va acabar a l’interior de la mateixa catedral de Sant Pere. Els primers i darrers metres de l’itinerari estava indicat mitjançant diverses catifes de colors, no de pètals de flors –com havia estat tradicional- sinó de encenalls de fusta de colors; havien estat confeccionades per diferents entitats i col·lectius de la ciutat.
La processó ha estat emmarcada per un programa d’actes litúrgics i festius dedicats a la festa del Corpus i en el qual han intervingut diverses entitats i col·lectius de Vic.

Vegeu un reportatge audiovisual sobre la processó de Corpus:



L’àliga i el seu ball
La processó de Corpus va finalitzar amb el ball de l’àguila o –l’àliga- del compositor Miquel Subirats. L’àliga actual del bestiari vigatà es va estrenar l’any 2001. Es va confeccionar a partir de les poques dades que es tenien de la figura medieval. Es va prendre, com a referència amb possibles arrels històriques, les representacions d’àguiles presents a la casulla mortuòria de sant Bernat Calbó i que es conserva al Museu Episcopal de Vic. És una àliga bicèfala possiblement pel fet que fins a la baixa edat mitjana, la ciutat estava dividida entre dues jurisdiccions, la del bisbat i la dels Montcada [agraeixo a Geganters de la Ciutat de Vic les informacions facilitades sobre l’àliga de Vic].
El simbolisme d’aquesta figura i de la seva dansa davant el Santíssim Sagrament és carregat de significat. Primer de tot cal dir que els estudiosos de la cultura popular, almenys en aquelles fonts de les quals hem pogut disposar, no es posen d’acord en la forma d’anomenar aquesta peça. Joan Amades utilitza la forma ‘àguila’, mentre que Joan Soler i Jan Grau, entre d’altres, fan servir, fan servir la d’àliga’. A més , els diccionaris situen els dos mots com a sinònims. Per aquesta raó, i per destacar que es parla d’un objecte i no pas d’un animal viu, creiem més interessant d’emprar el segon terme.
Ja Grau explica que en el bestiari festiu hi ha quatre grans grups: el primer, format pel bestiar de foc (dracs, víbries i animals fantàstics de darrera creació, tenen una funció principalment lúdica; el segon, en el qual hi ha els animals domèstics com la mulassa o el bou; i el tercer, que inclou el lleó i l’àliga (4). Aquests darrers són, especialment, animals de sumptuositat i el mateix Grau afirma que, en referir-se a l’àliga, “no cal dubtar del sentit ni de la seva funció solemne (5)”. Del mateix criteri és Joan Soler quan apunta que “l’àliga coronada –reina dels ocells- és l’entremès culminant del bestiari tradicional. Àmplia còrpora, llarga cua, i cos esvelt (6)”.
Joan Soler, des de l’idea que tot element del seguici del Corpus conté un missatge relacionat amb la ‘història sagrada’ i la Bíblia es refereix a l’àliga com a “un dels quatre animals del tetramorf, apocalíptic, figura de l’evangelista Sant Joan: és la Paraula de Déu, l’esperit de profecia, emblema de l’ascensió a través de la mística (7)”. Malgrat això, Joan Amades (8), en tractar del bestiari present a la processó de Corpus, i en concret l’àliga –que ell anomena amb la forma d’àguila- diu que “és molt, però molt, anterior a la instauració de la festa del Corpus” i afegeix que “el seu simbolisme és molt confús”. El folklorista, en referir-se a les interpretacions sorgides de bestiaris antics, afirma que “l’àguila simbolitzava la justícia” i afegeix que “la representació dels Evangelis és tardana, dins la vida d’aquesta figura”.
A
l costat d’aquest caràcter religiós hi ha referències més prosaica: la representació d’aquest animal, com a símbol imperial, en escuts i representacions heràldiques. Amades, utilitzant paraules de Josep Pijoan, diu que “la nostra àguila podria arribar a simbolitzar la casa d’Aragó, atenent que era d’origen gibel·lí i que aquesta branca tenia la gran au com emblema (9)”. I en el cas de les àligues bicèfales –com la de Vic-, Soler la relaciona amb el Regne de Nàpols i les Dues Sicílies (10). En aquest sentit ési nteressant constatar com a Vic la doble testa simbolitza, o almenys així es creu, la doble jusrisdicció de la ciutat durant l'edat mitjana.
Fins fa poc, hi havia el consens que la presència de les àligues en el bestiari festiu era propi de les ciutats. Amades ho referma en dir que “d’àguila només podien tenir-ne les ciutats (11)”; Soler, per la seva banda, especifica que “representa les ciutats alliberades del jou feudal i, doncs, amb privilegi reial (12)”. Aquesta idea compartida la rebutja Jan Grau i aposta per reinterpretar aquesta afirmació i dóna dos exemples, Berga i Reus, que tenien àliga abans de tenir concedit el títol de ciutat (13).
En qualsevol cas, la representativitat d’aquesta au, especialment quan mostra el seu moviment cerimoniós i pausat, es relaciona amb la imatge del poder cívic i ciutadà. Amades il·lustra aquesta representació en dir que “el major honor que es podia fer a un hoste o foraster era enviar-li l’àguila a visitar-lo, dedicant-li una ballada” i afegeix que “equivalia a posar-se la ciutat a les seves ordres (14)”. És així que, just abans de retornar a l’interior de la catedral, el Santíssim Sagrament rep la submissió de l’àliga mitjançant el seu ball. La bèstia, amb el cap cot, ofereix a la representació divina la seva obediència almenys fins l’any següent, fins a la propera processó de Corpus.

Vegeu el desenvolupament de la dansa en aquest reportatge audiovisual:



Bibliografia:
1 “Tintinacle”: Emblema de les basíliques consistent en una campana col·locada al capdamunt d’un pal i que hom sol portar a les processons. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 22, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 351
2 “Pavelló”: Conjunt de peces de tela penjades d’un punt central, a manera de tenda o dosser, destinat a cobrir un llit, un altar, etc. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 331
3 “Els Geganters de Vic recuperen la figura del bou” al diari digital Osona.com (07/12/2007). Disponible a:
http://www.osona.com/noticia/5333/geganters/vic/recuperen/figura/bou
4 Grau, Jan. "Pèls, escates i sobretot plomes... però de cartró”. Introducció al llibre: Gort, Ezequiel; Palomar, Salvador. L’Àliga de Reus. Reus : Lacreu Blanca Primera Òptics, 1996, p. 8
5 Grau, Íbid, p. 10
6 “àliga”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 13
7 Soler, Íbid, p. 12
8 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 76 i 77
9 Íbid, p. 77
10 Soler, Íbid, p. 12
11 Amades, Íbid, p. P. 77
12 Soler, Íbib, p. 13
13 Grau, Íbid, p. 9
14 Amades, Íbid, p. 77

13 de juny 2009

Una marededéu i una font celebren la seva festa a Manlleu

El diumenge dins l’octava de Corpus, antany tan celebrada, té lloc la Festa de la Mare de Déu de la Font de Manlleu. Aquesta imatge mariana, situada en un templet construït el 1722, presideix una font per on raja l’aigua que, antigament, era extreta d’un pou situat davant mateix de l’església de Santa Maria i de la Casa del Comú de Manlleu.
El viatger Francisco de Zamora en els seus escrits descriptius del Manlleu de finals del segle XVIII esmenta textualment que: Hay también una fuente hecha pocos años hace por medio de una mina que extrae el agua de uno de los pozos antiguos més elevados: tiene tres caños, es buena agua, hay su abrevador, y el sobrante pasa por medio de la calle, de donde la toman para regar las huertas.

La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Font és molt antiga i destacada. A la primera meitat del segle XIX, el Dr. Ramon Andreu, fill de Manlleu, va els primers goigs dedicats a la imatge. D’aquests, en queden poquíssims exemplars:


En aquella època, segons Domènec Torrent i Garriga, estava envoltada de retaules i altres ofrenes de devots, però el bisbe de Vic els va fer retirar per considerar-los poc apropiats per aquell lloc.
El 1929 es van estrenar uns goigs nous que actualment encara es canten. La lletra és de mossèn Joan Puntí i Collell i la música de mossèn Ferran Gorchs. Podeu escoltar els goigs per gentilesa de FARISTOL D'OBAGA.Col•lectiu OBAGA clicant damunt la reproducció:


El dia 28 de març de 1935 la imatge va ser apedregada per un jove manlleuenc i en va destrossar la cara de la Verge i el braç del nen Jesús. Les obres de restauració es van donar per finalitzades per la Festa Major d’aquell mateix any.
La font també va ser víctima dels temps polítics. El 1936, iniciada la Guerra Civil, es va destruir la imatge de la Verge. Aleshores es va acordar canviar-ne el nom pel de “Font de la Igualtat”.
Un cop finalitzada la guerra el 1939, un devot manlleuenc va iniciar una subscripció per reconstruir-la novament. Va fer-se una nova imatge de pedra, obra de l’escultor Pere Puntí, reproducció de l’antiga. Per fer aquesta reproducció va aprofitar les restes de pedra de la figura de Sant Bernat Calbó que, en els primers dies de la Guerra Civil, s’havia estimbat de la part alta de la façana de la catedral de Vic. La reposició es va fer l’1 de setembre de 1940.

A primers de la dècada de 1970, es va arranjar l’entorn de la font i es van canviar les rajoles que en decoraven el frontal. Les antigues estaven molt malmeses, s’havien col•locat al segle XIX i eren d’una gran senzillesa. Les noves van ser obra del ceramista barceloní J. Vives, amb dibuix de Francesc d’A. Pujol i Escalé on consta un fragment dels goigs escrits l’any 1929 que diu Puix Manlleu us correspon i a l’entorn de vós s’apila, empareu tota la vila, Mare de Déu de la Font.
Del manteniment i l’ornamentació se n’ocupen unes veïnes del carrer que porten el títol de pabordesses de la font.
Anualment organitzen la seva festa, que ja se celebrava a finals del segle XIX en paraules de Domènec Torrent i Garriga, i que té lloc el diumenge dins l’octava de Corpus; al matí es diu una missa a l’església de Santa Maria i, a la tarda, es resa el rosari i es canten els goigs.






Vegeu un petit reportatge sobre la Festa celebrada el 5 de juny de 2005

10 de juny 2009

Recordant la festa de Corpus

La diada de Corpus es pot situar segons diverses referències del calendari: el dijous següent a l’octava de Pasqua Granada (1), el dijous després de la vuitada de la Pentecosta (2) o el dijous següent al diumenge de la Santíssima Trinitat (3). El seu origen és ben conegut. Tots els autors consultats expliquen com després de les visions de santa Juliana de Lieja i degut a l’empenta dels teòlegs dominics es va establir una festa que honorava el sagrament de l’eucaristia i el posava al centre de tota la litúrgia. El papa Urbà IV la va establir el 1264 i va ser universalitzada per Joan XXII el 1316.
La celebració semblava venir a l’auxili i defensa de la idea de la transsubstanciació, que segons la Viquipèdia és “la doctrina teològica que afirma que les espècies de l'eucaristia, el pa i el vi, prenen la substància del cos i la sang de Crist, respectivament. D'aquesta manera, els fidels, quan combreguen, no prenen pa i vi, sinó, literalment, el cos i la sang de Crist (4). Berengari de Tours (~1000 – 1088) havia posat en dubte aquesta transformació i recalcava el caràcter simbòlic del pa i el vi. Per la mateixa època havien ocorregut fets com el ‘Sant Dubte d’Ivorra’ [vegeu d’article d’aquest bloc: ‘
Aplec a Ivorra on un ‘dubte’ va fer vessar sang d’un calze’]. Seria, precisament, a partir del concili de Laterà, l’any 1215, que es va començar a fixar i definir aquest misteri.
La festa del Corpus, però, adoptava formes i motius ben diversos. Josefina Roma (5) en proporciona tres: per una banda, elements relacionats amb la plenitud de la primavera, especialment les enramades i els guarniments florals; per altra banda, elements repetitius del Dijous Sant i Pasqua, del qual destaca l’”Ou com ball”; i per darrera banda, elements de les festivitats dedicades a les altes personalitats de la societat, com seria el seguici en forma de processó. Finalment, Roma en destaca l’aspecte pedagògic: “calia instruir la massa de la població sobre les veritats cristianes i el significat profund de la festa i, per això, es fan representacions de la història sagrada i s’aprofiten unes altres representacions de nivell europeu de sant Miquel i el dimoni o de sant Jordi i el drac, o bé encara la popular representació del Mal en forma de turc”.

Catalunya i el Corpus
La institució de la festivitat del Corpus va ser molt ben acollida a les terres catalanes. A Vic ja es va celebrar el 1318, només dos anys després de la confirmació de Joan XXII; Girona i Barcelona ho van fer el 1320 i poc temps la van acollir Lleida, Tortosa, València i Perpinyà. Al voltant de 1370, el Corpus era festejat a la majoria de parròquies catalanes. A Barcelona va ser una de les primeres ciutats, concretament la segons després de la francesa de Tours, en fer-se la processó; aquesta manifestació multitudinària va esdevenir associada al Corpus; aquest seguici va assolir una gran capacitat per generar elements que es van introduir progressivament en la cultura popular.
La processó, la de Barcelona i la d’altres ciutats catalanes, va adquirir una vistositat remarcable. Segons Joan Soler, aquest tipus de manifestació de la qual la de Corpus era el gran exponent, la processó “prové de procedir, desfilar ordenadament o en corrua pels carrers, pels camins, pels camps, per mar, o per un temple, al voltant dels claustres” i que esdevé “una forma de manifestar-se, d’expressar públicament adhesió, reconeixement, alegria, dol,...” amb un component d’acció “propagandística, d’ostentació pública d’idees o creences, d’exaltació del sentiment religiós o social, d’un grup humà, sovint revestides de gran solemnitat (6)”.
El mateix autor, en parlar de la processó de Corpus en concret diu que incorpora, com ha fet Roma més amunt, “elements pagans anteriors: figures mítiques o al•legòriques, com dracs, unicorns, óssos, víbries, tarasques, lleons, bous, gegants...” i afirma que “treure-les en processó significa el triomf de l’Eucaristia sobre d’elles, la seva submissió, vençudes per una divinitat superior (7)”.
Paràgraf a part mereixen dues representacions associades al Corpus català: la Patum de Berga i l’Ou com balla.
Evidentment, cal una referència a la Patum, que perdura en el mateix dia de Corpus. A Berga (Berguedà) els protagonistes de la processó perd el seu ordre lineal i esdevé un conjunt d’entremesos i balls, que antigament se celebraven dins el temple parroquial, i omplen l’espai exterior: la plaça.
També és necessari d’esmentar l’Ou com balla, de vinculació catedralícia; es tracta d’un ou buit posat en sobre el raig d’un sortidor de la font del claustre que el fa rodar i que Soler vincula als països eslaus i la celebració de l’equinocci de primavera però que, a casa nostra, esdevé “la figuració de l’ou enlairat com una Hòstia eucarística en l’acte d’elevació (8)”. Jan Grau, per la seva banda, li treu sacralitat i afirma que “personalment, penso que és només un espectacle, com tants d’altres fets amb aigua a l’Edat Mitjana” i afegeix que “és com un autòmat que funciona permanentment, però sense mecanismes ni circuits integrats (9)”.
Tot i només destacar aquestes dues, es podria fer una relació de moltes altres activitats ben presents al Corpus català com les enramades d’Arbúcies o Sallent o les catifes de flors de Sitges. Podeu llegir-ne sobre totes al web de
festes.org.

El Corpus i la religiositat popular
La diversitat i empenta que encara té el Corpus a molts llocs de Catalunya no treu arguments a la transformació que ha viscut la festa en els darrers temps. La dita popular, generalment expressada en castellà, deia que el dia de Corpus era un dels tres dijous de l’any –juntament amb el Dijous Sant, i l’Ascensió- que lluïen més que el sol. La conversió en dia feiner i el traspàs de la celebració religiosa al diumenge següent van desmantellar molts dels al•licients de la festa del Corpus i van treure de moltes poblacions les seves expressions tradicionals.
A l’enciclopèdia de cultura popular Tradicionari constaten aquesta progressiva desaparició del Corpus: “va començar Pius XII eliminant l’octava de Cropus; a mitjan dècada de 1960, a conseqüència d’un canvi en la sensiibilitat religiosa, que rebutjava la processó per l’ostentós barroquisme formal que havia anat adoptant, i la reforma litúrgica empresa pel concicli II del Vaticà va decidir de suprimir-la pel seu caràcter ostentós i d’exhibició de poder. Després, l’any 1980 va deixar de ser festa “de precepte” i fou esborrada, doncs, del calendari laboral: Corpus va passar a ser un dia feiner, un dijous com un altre (10)”. Després de la upressió, especialment de la processó, molts dels elements –especialment el bestiari- van seguir el mateix procés que temps abans havien fet els gegants: cercar una nova utilitat social i aparèixer en diversitat de noves manifestacions al voltant del foc o en diferents moments del calendari festiu.
És curiós constatar com l’origen d’aquesta festa, estrictament litúrgic, al voltant d’un misteri dogmàtic que la majoria del poble poc podia entendre, va traspassar a l’àmbit ciutadà amb una gran força. Més sorprenent és el fet que des del concili Vaticà II el camí ha estat l’invers. Aureli Capmany, al seu Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes ho explicava encertadament: “L’Església actual, amb la seva tendència a laïcitzar les celebracions religioses, ha fet que el Corpus, com altres diades festivo-religioses, quedi reduït a un migrat ritus intern. De mica en mica, primer van ser foragitats els “balls”, després les “bèsties del comú”, per acabar amb els “gegants”, va anar despullant aquesta gran manifestació popular de goig, color i imaginació que era la Processó de Corpus, per acabar retirant-la del carrer i recloure-la dins dels temples (11)”.
Algunes poblacions, però, han conservat –amb el beneplàcit de l’Església- alguna mostra de l’antiga festa del Corpus i d’altres, sortosament o no –nosaltres creiem que sí- anat fent marxa enrere en la laïcitat d’algunes de les manifestacions litúrgiques que anteriorment havien tingut una exteriorització. És el cas de Vic, que cal recordar que va ser el primer lloc català en celebrar el Corpus, i que des de fa uns anys ha recuperat la processó pels carrers del cas antic.

Imatges:
Superior.- Il•lustració de la custòdia de la catedral de Barcelona (s. XIV), de tipus turriforme, que apareix als ‘Goigs a llaor del Santíssim Sagrament’ que utilitza com a base l’anomenada ‘cadira del rei Martí
Inferior.- Capçalera dels ‘Goigs en alabança del Santíssim Sagrament’. Girona : Tipografia Carreras, 1950
(Per gentilesa de Bibliogoigs)



Bibliografia:
1 “Corpus”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 179
2 Roma, Josefina “Corpus Christi”. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 331
3 Duran, Agustí [et. al.] 2Corpus”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 224
4 “Berengario de Tours” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 8 de juny de 2009] Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Berengario_de_Tours
5 Roma, Josefina “Corpus Christi”. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 331
6 “Processó”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 599
7 “Processó de Corpus”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 601
8 “L’ou com balla”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 525
9 Grau, Jan, “L’ou com balla”. Podeu llegir aquest document al web de festes.org. Disponible a: http://www.festes.org/arxius/oucomballa.pdf
10 Carrera, Menal [et al.] “De maig a Sant Joan. La Diada de Corpus”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 226
11 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (juny-juliol-agost). Barcelona : Laia, 1978, p. 22

8 de juny 2009

Les relíquies de sant Prim i sant Felicià venerades a Besalú

La presència de relíquies de sants a Catalunya té dues grans fases. La primera cobreix des de l’antiguitat tardana, partint del moment mateix de difusió d’aquest tipus de culte a les restes dels personatges considerats sants per l’Església, i arriba a la baixa edat mitjana; la segona ocupa des finals del segle XVI, a partir de les directrius del concili de Trento, i arriba, en els seus efectes, fins a l’actualitat.
De la primera fase cal destacar-ne l’aprovisionament de relíquies, especialment ‘cossos sants’ que en van fer dos tipus de nuclis habitats, els monestirs i les grans ciutats. Explica Antoni Pladevall que “A França, Bèlgica, Alemanya i altres indrets del centre d’Europa feren sants la majoria dels fundadors del monestirs dels segles VII al X i per Aixa cada monestir tenia en seu cos sant” i afegeix que “a casa nostra no fou així i, en conseqüència, els monestirs cercaven relíquies i cossos sants (1)”.
L’any 977 era fundat, a Besalú, el monestir de Sant Pere; l’any següent, el comte-bisbe Miró Bonfill (~928 – 984) la confirmava, ampliava les donacions i donava la propietat del cenobi a Sant Pere de Roma. Aquestes gestions amb Roma li van valer aconseguir, entre d’altres privilegis, la possessió de dos dels ‘cossos sants’ esmentats. Manel Galimany, a la Catalunya romànica, relata com “els bons oficis de Miró feren que fos traslladat al monestir, tal com s’esqueia a la seva importància, “corpus venerandi martiris nomine Primi, pro cuius intercessionibus omnipotens Deus multuis in eodem loco dignatus est fieri virtutibus (2)”. Com diu el mateix autor, Prim i Felicià eren dos màrtirs, morts durant la dominació romana, venerats fins aleshores a l’església de Santa Maria D’Agen, a la Gascunya francesa.
El trasllat d’aquestes relíquies a Besalú va ser embellit, com era costum, amb pietoses llegendes. Francesc Monsalvatge, a finals del segle XIX, fa esment que els portadors de les urnes amb les relíquies sagrades, provinents d’Agen, van aturar-se, assedegats i cansats, en un lloc de la parròquia de Maià (municipi de Maià de Montcal) on havien d’esperar els seus convilatans per iniciar la processó d’entrada a Besalú. Allà, diu Monsalvatge, van quedar profundament adormits i “quan es van despertar van veure prop d’ells una font d’aigua saborosíssima, fresca com el gel i transparent com el cristall (3)”. Al costat de la font, en record del prodigi, es va edificar una església, dedicada als dos sants; avui, aquesta construcció, es pot veure enmig d’un bosquet i però sembla que va ser edificada durant el segle XVII i restaurada posteriorment.
Les relíquies de sant Prim i sant Felicià, finalment, van ser conduïdes a Sant Pere de Besalú –se’n celebra el trasllat el 24 de setembre (4)- i dipositades ne lloc destacat de l’església. Segons Monsalvatge, compartien protagonisme amb d’altres restes sagrades com les dels sants Concordi, Evidi, Patró i Macrí.
Tot i la insistència de la tradició en fixar l’origen de les relíquies de sant Prim i sant Felicià a la població francesa d’Agen és molt probable que no sigui res més que una fabulació. Antoni Vicent Domènec a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Catalunya (5) insisteix, a principi del segle XVII, que són francesos; Pere de Ribadeneyra al Flos sanctorum de las vidas de los santos (6), escrit a finals del XVIII, ja els situa a Roma i que el seu martiri va tenir lloc l’any 386.
Com deia passar amb relíquies d’altres monestirs per aquella època, l’origen veritable de les relíquies podria ser la ciutat de Roma (cal recordar el cas de sant Valentí a Sant Benet de Bages) degut a la intensa relació de l’església catalana amb la Santa Seu durant l’alta edat mitjana. La intensa relació del comte-bisbe Miró amb aquesta ciutat i el centre de l’Església semblarien indicar-ho més encertadament. Corroboraria aquesta versió que Iacopo da Varazze, a la seva Llegenda àuria, fa esment de dos germans, Prim i Felicià, que haurien viscut en temps dels emperadors Dioclecià i Maximià; aquests, segons aquesta versió, van patir martiri, en no voler renegar de la seva fe cristiana, l’any 287 (7). Louis Réau esmenta que, curiosament, les relíquies de sant Prim es conserven a la ciutat austríaca de Salzburg (8). Més curiós, encara, és que en la data de 9 de juny, el nostrat Joan Amades només esmenta a sant Prim, sense referència al seu germà, i el situa, evidentment, a Besalú (9).
Malgrat la confusió i manca d’autenticitat en algunes dades referents als dos sants és indubtable la seva veneració a Besalú. Antoni Vicent Domènec (10) esmenta que eren reclamats per solucionar moltes malalties, com la migranya així com el mal de queixals –en aquest cas calia tocar una peça dental de sant Prim dipositada en un reliquiari; així mateix, eren tinguts per advocats contra les pedregades.

Imatges:
Superior.- El famós pont medieval de Besalú. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Central.- Façana de l’església de Sant Pere de Besalú. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Capçalera dels ‘Goigs dels Gloriosos Màrtirs Sant Prim i Sant Felicià’ Olot : Imp. Ramon Bonet, 1935 (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 252
2 Galimany, Manel. “Sant Pere de Besalú”. Dins: Catalunya romànica, vol. 4. Garrotxa. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 191
3 Monsalvatje i Fossas, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos, vol. 2. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, p. 74
4 Galimany, Íbid.
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 186 - 188
6 Ribadeneyra, Pere de. Flos sanctorum de las vidas de los santos, vol. 3. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, p. 577
7 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1, Madrid: Alianza, 2005, p. 324 - 325
8 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano; t. 2, vol 5. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 98
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 858
10 Domènec, Íbid, p. 188

2 de juny 2009

Festivitat dels 'Quatre màrtirs de Girona': sants Germà, Paulí, Just i Sici

Més enllà d’allò que la documentació certifica, la tradició s’ha entossudit a indicar fets i noms d’escassa veracitat històrica com a certeses indubtables. És el cas de la vida i mort d’aquells que Joaquim Pla Cargol (1) va identificar com a primers màrtirs de Girona. Són Germà, Paulí, Just i Sici o Escici, antigament de gran devoció a la ciutat gironina, que haurien existit fins i tot abans que sant Feliu -aquest de vida ben certa- i de l' imaginat sant Narcís. Potser per aquest motiu la referència a la festivitat desl quatre màrtirs ha anat ballant: Joan Amades la situa, des de 1420, el dilluns de la Trinitat però, diu, anteriorment se celebrava el 31 de maig; ara se’ls recorda el 2 de juny.
Amades (2) fa la biografia d’aquests quatre germans que haurien nascut a la població de la Pera (Baix Empordà). D’ofici, dos eren picapedres o mestres d’obra i dos eren fusters; per aquest motiu se’ls havien repartit com a patrons diverses confraries de picapedrers i fusters.
Al voltant de l’any 303, van ser cridat pel governador Rufí (un dels dolents que sol esmentar la tradició, situat a Girona, i que devia rebre ordes del mateix emperador Dioclecià) per construir un temple als déus. Els quatre germans, com a bons cristians, es van oposar fer un servei a les divinitats paganes. Aleshores van ser empresonats i posteriorment martiritzats en un lloc fora muralles de la ciutat de Girona. Els martiris van ser diferents segons el receptor: Germà va morir a cops de pedra i de martell, Paulí va ser clavat a la creu, Just va ser decapitat i Sici cremat.
La
Viquipèdia en parla i afirma que “Alguns tractadistes, com el pare Papebroch, qualifica la seva llegenda d'apòcrifa i en dubta de la historicitat d'aquests quatre sants: és probable que es creés la llegenda a partir de la història dels Quatre Sants Coronats de Pannònia (i els de Roma, creats a partir d'aquests últims), barrejant-ne elements (els sants pannonis eren, justament, els patrons tradicionals dels escultors a molts llocs d'Europa i també a Catalunya) (3)”.
Per molt inventats que hagin pogut ser, els quatre màrtirs gironins han rebut devoció destacable. A la catedral de Girona tenen la seva capella lateral dedicada amb un ric reliquiari que podeu veure al web ‘
Pedres de Girona’ (4). La construcció d’aquesta capella, en estil gòtic, va ser encarregada pel bisbe Arnau de Mont-rodon (1335 – 1348); aquest, juntament amb el seu nebot Bertran de Mont-rodon (1374 – 1384), hi van ser enterrats. L’obra es deu al mestre Jaume de Faveran i, a més del sepulcre dels bisbes, conté l’arca dels Quatre Sants Màrtirs, com són anomenats (5). Per aquesta capella, també hi havia hagut la imatge relacionada amb sant Carlemany de Jaume Cascalls.
Les relíquies van arribar a ser venerades en llocs tan diversos com Barcelona, Manresa, la Pera, Flaçà, Arbeca, Corcà, Canet d’Adri, Perpinyà o Tortosa durant el segle XVII i XVIII (6).

Imatge: Gravat de les ‘Cobles en alabansa dels Sants Quatre Màrtirs , Germà, Just, Paulí i Cici, naturals de la Pera, les relíquies dels quals es veneren en l’església catedral de Girona, en la Pera i altres pobles circumveins’. Ripoll : Imp. Maideu, 1983 (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona (Sant Félix, San Narciso y otros santos). Girona [etc.]: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 21 i 22
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 2. Barcelona: Salvat, 2001, p. 998
3 “Quatre Sants Màrtirs de Girona” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc.
[Consulta: 1 de juny de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Germ%C3%A0_de_Girona
3 “Capella dels Sants Màrtirs i, temporalment ,de Sant Carlemany” [en línia] Xunclà, Fèlix. Parés, Assumpció. Pedres de Girona [Consulta: 1 de juny de 2009] Disponible a: http://www.pedresdegirona.com/capelles_cat_10.htm
4 Freixas, Pere. “La catedral de Girona”. Dins: L’art gòtic a Catalunya, vol. Arquitectura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002, p. 304
5 Pla, Íbid, p. 24