15 de maig 2009

Els catalans, la Torre de Babel i les ganes d’orinar

Del dia 15 de maig, en el seu Costumari Català l’insigne folklorista Joan Amades explica un fet que mereix ser recollit per la forma en què està redactat i per la curiositat del seu missatge. Que als catalans (i suposo que també a les catalanes) ens ha tocat viure, per alguna raó o altre, en certa desgràcia té, segons el l’autor, un motiu ben concret i una pena eterna.
Amades diu que “segons la tradició, en tal dia com avui
[15 de maig] va produir-se la confusió dels pobles. Van ploure del cel les llengües de foc, per tal de desbaratar el projecte d’arribar fins al cel per mitjà de la Torre de Babel. Segons la llegenda, la base de la torre tenia set-centes passes de radi. Quan fou abandonada, arribava al setè pis i, al punt de migdia, projectava una ombra de set hores de llargada. Afegeix la tradició que la gran gentada que pertot arreu del món havia acudit per dur a terme la magna obra, no feien més que parlar i discutir, però ningú no fou capaç de posar mans a l’obra. Els catalans, que ja aleshores gaudien de fama de bons mestres de cases, foren els únics que es van posar a la feina, i ningú més que ells van emprendre la gran obra. En baixar el càstig del cel, tothom va eludir la responsabilitat i, com que ningú no hi havia posat les mans, llevat dels catalans, damunt d’ells va descarregar tot el pes de l’arriscada empresa. Tothom els va acusar com a autors i va demanar per a ells un càstig que sempre i pertot arreu els delatés i els posés en evidència, puix que simplement per la llengua no es farien reconeixedors. Déu va castigar-los a tenir la necessitat d’orinar sempre que veiessin orinar un altre. I aquest càstig encara dura, i sobre aquest cas diu el refrany:

Si vols conèixer un català,
orina, i orinarà

No és bon català
el qui no orina
quan veu orinar

El bon català
orina quan veu orinar”


Valgui per a tots, per tant, el coneixement sobre la desgràcia autèntica dels catalans (i suposo que també per a les catalanes) i la seva veritable causa. Ara podem dormir més tranqui-les i tranquils.


Imatge:
La torre de Babel es una pintura de Pieter Brueghel el Vell, 1563. Oli sobre fusta. 114 x 154 cm. Museu ‘Història de l’Art de Viena. Àustria.

Bibliografia:

Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 631 i 632

6 comentaris:

vpamies ha dit...

Ja deia jo que tanta malastrugança havia de venir de lluny!

Vols dir que no hem purgat ja prou elsnostres pecats? ;-)

Galderich ha dit...

Ara m'explico perquè les dones sempre van a pixar juntes i els homes són aficionats a les pixeres col·lectives i a veure qui arriba més lluny...

Zerosetze ha dit...

Homes de poca fe!

¿Que no us queda prou evident que recitant o cantant goigs les penes se superen?
Tot es trobar l’advocat adient
Per als problemes d’orina dos sants ofereixen bones solucions: el sector de la Catalunya Central s’adreça principalment a sant Llibori. Dos textos dels seus goigs un de Vic i un altre d’Urgell diuen:

“Vostros goigs ab fe fundada
Sant Libori cantarem;
Puig de mal de pedra e hillada
Per vos lliures nos vejem”

“Puix que de l'art curatori
teniu virtut ensalçada,
de pedra i de mal d'illada
deslliureu-nos, sant Llibori”

Per als de la Catalunya Nord sant Honorat és el tradicional:

“Tota malaltia en vós
troba la medecina,
febres, dolor, mal d'orina
sempre logren lo repòs;
vostre mèrit poderós
consola tot deshauciat.
Pregau per vostres devots
gloriós Sant Honorat”

Quan ‘toqui’ penjaré el de sant Llibori que tinc!

Júlia ha dit...

Segur que la tena leidi aquesta deu haver-se fabricat per inspiració celestial i per fer minvar els efectes de la condemna divina.

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Veig que tothom s'ha agafat aquest text amb bon humor i, perquè no dir-hi, santa paciència per la part que ens toca a tots. Aquest era l'objectiu: ajudar a provocar alguna rialla que mai està de més. Això si, la cita és de l'Amades i no se sap ben bé d'on ho va treure, però alguna raó hi deu haver pel fet que als catalans sovint ens toqui el rebre...
Gràcies a totes i a tots per la vostra contribució i al toc de bon humor aportat.

Puigmalet ha dit...

Com a mínim no deixa de ser original que ens titllin de pixaners i no de garrepes. L'Alcover-Moll també ho recull, circumscrit a l'àmbit rural:

—f) No és bon català qui no pixa quan veu pixar: es diu humorísticament quan, aturant-se algú a orinar pel camp, els seus companys senten la mateixa necessitat d'evacuar l'orina.

Per pixar-se de riure!