30 de maig 2009

Fa sis segles del sermó de sant Vicent Ferrer a Vic que va promoure la pau a la ciutat

Els darrers dies maig de 2009 es van complir sis segles justos de l’estada de sant Vicent o Vicenç Ferrer a Vic (Osona). El moment més assenyalat, d'aquest fet, és el sermó que va donar a la plaça Major o del Mercadal i que va provocar uns efectes balsàmics entre les diferents bandositats que tenien dividida la ciutat: són les anomenades, en paraules d’Eduard Junyent, paus de sant Vicent Ferrer.
El segle XV, segons Antoni Pladevall, és un moment d’estancament i decadència, especialment, en l’àmbit de la religiositat popular. Afirma que “Catalunya entra en una fase de replegament en què sorgeixen arreu bandositats entre els ciutadans, i entre la gent del camp i els seus senyors” i explica com “les bandositats ciutadanes són ben conegudes a Barcelona i també en altres ciutats menors com Vic, on va venir a pacificar-les personalment el carismàtic sant Vicent Ferrer pel maig d 1409 (1)”.
La figura de sant Vicent Ferrer és, a Catalunya, força controvertida mentre que al País Valencià el tenen per patró . La seva participació en el Compromís de Casp ha estat discutida durant molt de temps i considerada com un dels factors que van ajudar a imposar Ferran d’Antequera al tron de la corona catalano-aragonesa (2). No és, però, la nostra intenció de tractar aquest tema tan discutit i, fins i tot, polèmic que deixem en mans dels historiadors.
Sant Vicent Ferrer va ser, sens dubte, una personalitat de primera magnitud en la baixa edat mitjana del territori de parla catalana. Martí de Riquer, dins la Història de la literatura Catalana que va compartir amb Antoni Comas, en fa la següent definició: “Savi mestre en Teologia, escoltat per tot Europa quan es debatia el greu problema del Cisma d’Occident, en alguns episodis del qual fou decisiva la seva actuació, argüidor impecable en les deliberacions del Compromís de Casp, eficaç apaivagador de bandositats i lluites, conseller de reis i de papes, reformador dels costums i convertidor dels pecadors i de jueus, home d’humilitat exemplar i d’una santedat de la qual ningú dels qui el sentiren i conegueren no dubtà mentre vivia i que ben aviat el portà a la canonització, voltat d’una fama sorprenent de miracles i prodigis de tota mena, que han perdurat en la tradició popular i piadosa... (3)”. En el camp literari són coneguts els seus sermons que recullen la seva acció predicadora. Alier destaca, de sant Vicent Ferrer, que “la seva tasca missionera i predicadora s’intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seva mort” i comenta que “travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas (4)”. És així com en un d’aquests viatges va passar per Vic que es trobava en una situació social ben especial.

Vic, una ciutat divididaLa ciutat de Vic restava dividia entre dues jurisdiccions des del segle XII. Per una banda, la partida del Bisbat, que posteriorment va passar a formar part de la jurisdicció reia,; per altra banda, la partida que havia estat de la família Montcada i que va anar a parar sota el domini dels Foix. La situació, després d’un breu període d’unificació, es va accentuar a principi del segle XV. Dos bàndols directament enfrontats, formats per diversos senyors amb possessions a la comarca, provocaven aldarulls i lluites. Eduard Junyent explica la situació esmentant que gran part dels habitants d’Osona estava implicat en un o altre bàndol i d’alguna manera se sentien afectats per la situació: “foren anyades tèrboles durant les quals sovintejaven els homicidis, les destruccions de collites i d’hisendes, en un estat permanent d’hostilitats, alimentades per les represàlies i les venjances (5)”.
Davant la situació, que no semblava tenir fi, va sorgir la idea de cercar l’ajuda de Vicent Ferrer que ja havia actuat en casos semblants i amb gran èxit. A l’inici de l’any 1409, Vicent Ferrer es trobava a Perpinyà. Allà, va ser reclamat a Barcelona, pel bisbe de la diòcesi o pel comte-rei Martí l’Humà, i va fer camí cap a la ciutat. El seu itinerari va passar per Elna i Girona i, aleshores, deixant el camí natural que el podia conduir pel Vallès o per la costa a la ciutat comtal, va travessar les Guilleries per fer-se present a la ciutat osonenca. Honorio Garcia diu que “potser no ens equivocaríem afirmant que la iniciativa va sorgir del sagristà Bernat de Despujol, canonge de gran prestigi a la ciutat, ja que el veiem jugar un paper decisiu en tot el procediment seguit fins arribar a l’acceptació de la concòrdia (6)”. Algú devia anar a cercar el futur sant per fer-lo intervenir.

Vicent Ferrer va posar pauEduard Junyent relata els esdeveniments que van tenir lloc en aquells dies: “El sant arribà a Vic el 24 o 25 de maig de 1409 i tot seguit començà les seves predicacions, que culminaren en el sermó predicat a la plaça del Mercadal, el divendres 31 de maig” i detalla que al recinte “s’hi havia congregat una multitud de nou o deu mil persones de tota la comarca i calgué enderrocar diverses taules del Mercadal per tal d’encabir-la-hi”. L’historiador constata com les paraules de Vicent devien tenir el seu poder teúrgic: “La unció evangèlica del sant missioner, en excitar al perdó i a la concòrdia, féu esclatar allà mateix el reconeixement de les culpes i la manifestació explícita, per part de la gent ofesa, del perdó als seus enemics pels greuges rebuts en els homicidis dels seus familiars” i resol que “en total es perdonaren més de vint-i-cinc homicidis, comesos darrerament a la comarca (7)”.
El resultat immediat d’aquesta transformació va ser la signatura d’una concòrdia l’endemà dissabte. Inspirada pel sant i redactada pels seus acompanyants, diu Junyent, el canonge Bernat de Despujol i el noble Ponç de Gurb, es va redactar el document que, en els dies següents, va ser subscrit per ambdós bàndols i ratificada amb una amnistia pel rei Martí (8).
Vicent Ferrer va marxar de Vic en una data desconeguda per refer la seva ruta inicial, vers Granollers i Barcelona. Els resultats de la seva pacificació, fora algun episodi esporàdic, van perdurar a la ciutat i comarca. El 1450, el rei Alfons IV va expedir un privilegi pel qual es constituïa el règim municipal de Vic, restant ja per sempre més, una ciutat unificada i representada per un consell.
D’aquella visita en resta el record en forma de capelleta, amb una imatge del sant, situada a la balconada des d’on es va dirigir a la multitud; l’acompanya una làpida, col·locada molt probablement al segle XVII –com la imatge- que diu:


TIMETE DEUM
DIVENDRES TRENTA HU MAIG
ANY MILQUATRECENTS Y NOU
AQUEST MERCADAL CONCLOU
QUE EN EL PREDICÁ AB DESPAIG
SANT VICENS FERRER QUE MOU

DIAG. C. XVII IN VITA S.














Imatges:
Superior 1: Capelleta de sant Vicent ferrer situada a una façana de la plaça Major de Vic arran de la balconada on va fer el seu sermó el 31 de maig de 1409
Superior 2: Suposada relíquia de sant Vicent Ferrer. Col.lecció de l’autor.
Central: Vista parcial de la plaça Major o del Mercadal de Vic amb la indicació del punt des d’on es devia dirigir sant Vicent Ferrer a la multitud
Inferior 1: Placa de marbre que recorda l’estada de Sant Vicent Ferrer a Vic situada en el mateix lloc del sermó
Inferiors 2: Dos exemplars de goigs dedicats a sant Vicent Ferrer. El primer és del segle XVII i el segon de 1955 (per gentilesa de
Bibliogoigs)Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 129
2 Roger Alier, a la Gran Enciclopèdia Catalana, esmenta que Vicent Ferrer “influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seva oratòria, el candidat Ferran d’Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d’Urgell”. Alier, Roger. “Vicent Ferrer”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 24, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 81
3 Riquer, Martí de. “Sant Vicent Ferrer”. Dins: Història de la literatura Catalana, vol. 2. Barcelona: Ariel, 1964, p. 197
4 Alier, Íbid.
5 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona Curial 1976, p. 138
6 García García, Honorio. San Vicente Ferrer en Vich. Castellón de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, 1951, p. 13
7 Junyent, Íbid,.p . 140
8 Junyent, Íbid.

28 de maig 2009

Just de Vic i Just d’Urgell, dos homes justos que la devoció popular va fer sants

Dos sants amb el mateix nom comparteixen, segons la tradició, en un cas, i segons la documentació, en l’altre, la festivitat. Són dos sant Just, el de Vic i el d’Urgell, que celebren la seva data el 29 (abans era el 28) de maig.

El sant Just vigatà
Del sant Just vigatà, Antoni Vicent Domènech a la seva ‘Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña’, en diu que el seu cos és venerat a la catedral de la ciutat que suposadament el va veure néixer i explica tres miracles que certifiquen la seva santedat. El primer d’aquests prodigis va ser la recuperació del seu sepulcre, intacte, després de caure-li al damunt un gran mur; igualment va passar amb una llàntia que cremava davant del seu altar amb idèntic resultat; i el darrer cas és que, segons s’havia escoltat, les seves restes òssies es movien soles dins la seva tomba tancada (1). Joaquim Salarich, a mitjan segle XIX, recull les paraules de Domènec i d’altres que també l’han precedit per donar testimoni d’aquest suposat sant del qual ni se sap quan va viure; fa esment de la referència que dóna un canonge de Ripoll, el 1818, en què se’n dóna per cert la pàtria vigatana i també recull que el 1827 es va esciure que els vigatans ja mostraven devoció per sant Just el segle XII i que havia nascut al carrer que tradicionalment ha dut el seu nom, en ple casc antic de la ciutat (2).
A Vic encara existeix el testimoni de l’
església de Sant Just. El web de l’oficina de turisme de la ciutat en fa la següent descripció: “D'època gòtica. La nau i l'absis daten del segle XVI i a l'interior s'hi guarda un retaule barroc. Fou l'antiga església d'un convent de jesuïtes i després formà part del seminari vell, edifici actualment en fase de rehabilitació. Aquí va funcionar des del 1770 a 1947 el famós Seminari de Vic, on hi estudiaren Jaume Balmes, Sant Antoni M. Claret o Jacint Verdaguer, entre molts d'altres (3)”.
Joan Amades explica que “abans, la Plana de Vic i la seva rodalia eren perjudicades per l’excés de pluja; la humitat podria els fruits, i gairebé sempre es perdien les collites, Sant Just tenia el do celestial de trencar els núvols” i segueix dient que “enmig de la tempesta més forta i desfeta sortia al ras i mai no es mullava, per més que plogués. Amb un dit assenyalava el cel, i el núvol al moment s’obria pel punt assenyalat pel sant. Seguidament, el forat fet al núvol restava esqueixat del tot, i als pocs minuts parava de ploure i no trigava a lluir el sol més resplendent (4)”. Per això, diu Valeri Serra, que era invocat quan perillaven les collites per massa pluja (5).

El sant Just urgellès
Antigament, quan encara no s’havia instituït que la canonització fos en mans exclusives del papa de Roma (segles XII i XIII), era freqüent la santificació popular. Aquelles persones que, d’entre la societat immediata i l’estament religiós, es creia que per la seva vida plena de virtuts i la seva labor evangelitzadors mereixien estar en lloc significat se’ls considerava santes. Per aquest motiu és que es compta, entre les santes i els sants, a un bon nombre dels bisbes que van regir, durant l’alta edat mitjana, algunes diòcesis catalanes. És el cas de sant Just d’Urgell, força diferentde l’anterior. Testimonis documentals autentifiquen que va viure a la primera meitat del segle VI i és considerat el primer prelat conegut del bisbat d’Urgell.
Just era d’una família molt culta per l’època. Tres dels seus germans, com ell mateix, van ser bisbes: Justina de València, Nebridi d’Ègara, l’actual Terrassa, i Elpidi d’Osca. Antoni Pladevall destaca el valor intel·lectual d’aquesta família de la qual en situa la formació al monestir d’Assan, a la Ribagorça, que defineix com a “gran centre d’espiritualitat i d’expnasió missionera per les contrades pirinenques (6) on devien rebre coneixements de sant Victorià.
Benigne Marquès, a la Catalunya romànica, relata la seva biografia dient que “subscriu com a bisbe d’Urgell al concili II de Toledo, de l’any 527, i al de Lleida del 546” i descriu la seva obra literària esmentant que “és autor d’un comentari al Càntic dels Càntics, de dues epístoles adreçades al metropolità de Tarragona, Sergi, i al diaca Just, relacionades amb l’obra anterior, i d’un sermó a llaor del màrtir sant Vicenç (7)”.
Antoni Vicent Domènech, després d’esmentar la seves virtuts escriu: “Y así aviendo vivido santísimamente alcançando con su buena vida una rara santidad, y governando la Yglesia de Urgel por tiempo de doze años, ò mas: sirviose Dios llevarlo a gozar de su cielo, y bienaventurança para siempre (8)”; situa la seva mort a l’any 540, dada incorrecta ja que apareix sis anys més tard signant el concicli de Lleida.
Joan Amades el fa fill de Barcelona i tot i que en recull la seva figura però especifica que “la tradició no ens diu res (9)”. Malgrat aquesta minsa referència de l’insigne folklorista, Just d’Urgell apareix al Martirologi romà (10) i Marquès afirma que “era venerat públicament a la Seu d’Urgell molt abans del segle XI, en què tenia un altar dedicat a la catedral (11)”.


Imatge: Gravat dels ‘Goigs de Sant Just, bisbe d’Urgell. La Seu d’Urgell : Pere M., 1984’. (Per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 121 i 122
2 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y glorias. Vic : IMmp. De Soler Hermanos, 1854, p. 175 - 176
3 “Ruta turística. Església de Sant Just” [en línia] www. victurime.net. Ajuntament de Vic [Consulta: 24 de maig de 2009] Disponible a: http://www.victurisme.net/ruta/ruta_05_catala.htm
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 660
5 Serra i Boldú, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1981, p. 169
6 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 18 i 19
7 Marquès i Sala, Benigne. “Els bisbes d’Urgell anteriors al 1300. Just”. Dins: Catalunya romànica, vol. 6. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 49
8 Domènec; Íbid, p. 110 - 111
9 Amades, íbid
10 Martirologio romano. Basauri : Corditores Litúrgicos : Comisión Episcopal Española de Litúrgia, 2007, p. 333
11 Marquès, Íbid

27 de maig 2009

1 any de la Devocioteca

Aquests dies es compleix justament un any des de la posada en funcionament d’aquest bloc. Era l’època en què la Mare de Déu de Montserrat feia cas dels precs que demanaven pluja després de la persistent sequera i l’aigua ens amarava a totes i a tots. Des d’aleshores han estat prop de 145 articles intentant tractar, amb més voluntat que traça, aspectes de la religiositat popular del territori en què la llengua mare és el català. Un any no és gaire però tampoc pensava arribar-hi amb les mateixes ganes, o més, del primer dia.
Han estat dotze mesos en què han sorgit amistats virtuals que valoro i agraeixo (Zerosetze de Bibliogoigs, Júlia de La panxa del bou, Galderich de & piscolabis librorum, Francesc de Petjades…, Víctor dels blocs paremiològics, Josep d’El Faristol d’Obaga, i molts d’altres (sense oblidar a tots els seguidors inscrits als quals també adreço el meu agraïment més sincer). La freda comunicació a cop de tecla ha estat, almenys en aquells missatges que he rebut, sobradament compensada per la calidesa dels continguts.
Tot i que el recompte de visites no es va fer des del primer dia, hi ha hagut prop de set mil visites que han mirat unes dotze mil pàgines. Moltes gràcies a totes i a tots. No tindria raó de ser aquest bloc si no fos perquè algú el llegeix. Aquesta és la màxima compensació que, en el meu cas valoro sobradament coberta per l’esforç esmerçat.
La cosa, però, no acaba aquí. Tot i haver cobert un cicle del calendari anyal han quedat moltes coses, volgudament o no, al tinter.
Precisament, aquest darrer mes s’ha proposat una enquesta sobre l’interès que té el bloc entre les seus lectors/res seguidors/res. D’un total de 12 respostes, 10 (83’5%) internautes han marcat que “molt interessant” i 2 (16,5%) internautes han considerat que era “gens interessant”. A totes i a tots les/els agraeixo la seva participació i sinceres respostes. Aquesta dualitat en les contestes, sense termes mitjos, deu significar que tot i que alguna cosa es deu fer bé encara hi ha àmbits de la nostra religiositat popular que no són tractats o no ho són prou degudament. Personalment sempre he cregut que el repte de la millora constant ha de ser ben present i regir el treball diari.

Ens anem veient, ens anem llegint, ens anem escrivint...

Gràcies.

Joan

22 de maig 2009

Barcelona embolcalla santa Rita amb pomells de roses

La festivitat de Santa Rita és un dia especial per al barri del Raval de Barcelona. En aquesta data, l’entorn de l’església de Sant Agustí -no gaire lluny de les Rambles, entre els carrers de l’Hospital i de Sant Pau- s’omple de gent, especialment dones, i de roses, moltes roses, que s’ofereixen devotament a la santa.
Santa Rita, coneguda com ‘Rita de Càssia’ (1381 – 1457), tot i la seva intenció de professar la vida religiosa va ser obligada a casar-se i no va ser fins al cap de divuit anys, que mort el seu marit i els seus dos fills, va aconseguir el seu objectiu ingressant al convent de les agustinianes de Càssia (1). Louis Réau explica que “quan feia oració demanant a Crist que la fes partícip dels seus patiments, una espina es va desprendre de la corona del Redemptor i la va provocar una fonda ferida al front que mai li va cicatritzar (2)”. Roger Costa relata el fet de forma diferent. L’antropòleg esmenta que va passar el 1411 quan el famós predicador Jaume de la Marca va apropar-se a Càssia per celebrar la Quaresma i “el Divendres Sant, mentre el religiós parlava de la corona d’espines de Jesús, Rita es va desmaiar i la van portar al convent. De matinada, l’abadessa i la infermera se la van trobar agenollada a la cel·la, amb un reg de sang que li baixava d’una ferida al front. L’estigma no desapareixeria fins al 1450, durant la visita a Roma amb motiu del jubileu, però tornaria a aparèixer a la tornada al convent i no l’abandonaria fins al dia de la seva mort (3)”.
La vinculació de la rosa a la Santa prové d’un altre episodi, en aquest cas, ocorregut en els darrer moments de la seva vida. Joan Amades recorda el fet amb aquestes paraules: “Santa Rita estava a les portes de la mort i feia dies que no tastava un senabre de res. Les seves germanes no paraven de preguntar-li què li venia de gust, i ella, per tal de fer-les desistir, els digué que només sentia desig d’olorar roses i de menjar figues, coses impossibles d’aconseguir perquè això passava pel gener. Van baixar a l’hort i trobaren tots els rosers florits i les figueres carregades de figues (4)”. Per aquest motiu i sobretot al fet d’haver aconseguit fer esclatar roses i produir figues en ple hivern que santa Rita ha esdevingut la patrona dels impossibles, sigui quina sigui la seva naturalesa.

Santa Rita al Raval de Barcelona
La devoció barcelonina per santa Rita, segons Manel Carrera, “va arribar a la ciutat de Barcelona amb els agustins, que s’instal·laren al barri de la Ribera, en un convent que ja no existeix. Posteriorment, el agustins es traslladaren a l'església de Sant Agustí del Raval (5)”. La construcció de la Ciutadella, diu el web del Raval, va obligar a desallotjar l’antic convent dels agustins i aquests, van situar-se entre el carrer de Hospital i el carrer de Sant Pau del Raval; a mitjan segle XVIII hi van edificar el nou convent que el 1835 va ser destruït per un incendi del qual només se’n va salvar l’església (6).
Cada 22 de maig, la placeta que hi ha davant l’espaiosa església de Sant Agustí esdevé un mercat de parades flors, concretament roses, que tenen un objectiu comú: anar a parar als peus de la imatge de santa Rita que es venera fins el temple. Una munió de gent, especialment dones, s’apropen amb un pomell a la mà o amb una espelma que oferiran a la santa. A les hores de missa es fa silenci i espera continguda. En el moment de la benedicció de les roses, les mans amb els ramells als dits s’alcen per amarar-los de l’aigua consagrada. Quan el pas és obert, amb pressa pietosa i amb delit devot, les flors van a paus de l’escultura que recorda la santa de Càssia. A mesura que passen les hores, el munt de roses es va fent més gran mentre que les candeles, també en gran nombre, espurnegen al voltant.
Cada flor és un prec i un desig, qui sap si impossible o no, que es dirigeix a la santa. Ella que amb pietat i pregària va fer possible que, en moment de fred rigorós, les roses esclatessin ufanes.

Imatges:

Superior: Altar de Santa Rita de l’església de Sant Agustí del Raval de Barcelona el 22 de maig de 2009

Central 1: Targeta amb relíquia de santa Rita de Càssia. Editada a Roccaporena di Cascia amb terra de l’hort on va tenir lloc el miracle de les roses i les figues (Col·lecció de l’autor)

Central 2:Goigs que els devots de santa Rita, canten a la Parròquia de Sant Agustí de Barcelona. Barcelona : Imp. JlA, 1957. (Per gentilesa de
Bibliogoigs)

Inferior 1: Pomells de roses alçats esperant l’aigua beneïda. 22 de maig de 2009

Inferior 2: Les devotes a santa Rita dipositen roses als peus de la seva imatge. 22 de maig de 2009

Bibliografia:
1 “Rita”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 19, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 396
2 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano, t. 2. vol. 5. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 136
3 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p.143
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 654
5 Carrera i Escudé, Manel. “Festa de Santa Rita” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 21 de maig de 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=63
6 “Dels orígens fins al segle XVIII. Sant Agustí” [en línia] El Raval. Patrimoni històric i artístic. Ravalnet. Xarxa ciutadana del Raval. Xarxanet.org [Consulta: 21 de maig de 2009] Disponible a: http://www.ravalnet.org/patrimoni/m1810.htm

18 de maig 2009

Davant la pròxima canonització del beat Francesc Coll i Guitart

La propera canonització del beat Francesc Coll i Guitart (Gombrèn, 1812 – Vic, 1875), que tindrà lloc el pròxim 11 d’octubre, convida a analitzar quins van ser els passos previs, els de la beatificació, i com es va desenvolupar el que va ser primer acte d'aquest tipus celebrat pel papa Joan Pau II.
Les xifres de beatificacions i canonitzacions de Joan Pau II van batre records (482 sants i 1341 beats); mai fins aleshores cap pontífex havia decretat tants santes / sants i beates / beats i, fins i tot –tradicions locals al marge- s’afirma que fins aleshores, en tota la història de l’Església catòlica se n’havien fet tantes i tants. Possiblement, per aquest minsa activitat beatificadora i canonitzadora precedent a Joan Pau II, Francesc Coll -el pare Coll- va haver d’esperar prop de cinquanta anys des dels primers passos per inscriure’l en el selecte llistat de mitjancers amb Déu.


Va ser la primera beatificació de Joan Pau II
L’any 1956, amb motiu del centenari de l’Institut de les Dominiques de l'Anunciata la premsa de l’època esmentava que la beatificació estava molt avançada (1); aleshores ocupava el papat Pius XII i encara no s’havia produït cap miracle, gràcies al religiós, que pogués ser investigat per l’Església. El procés havia començat el 1930 i el 1970 el papa Pau VI havia reconegut les seves virtuts i capacitats heroiques i fins i tot havia indicat la data del 22 d’octubre de 1978 per a fer efectiu l’acte protocol·lari. No seria, però, fins al 29 d’abril de 1979 i dos ‘papes’ després que la intenció esdevindria realitat.
La beatificació arribava després de la confirmació de l’autenticitat d’un miracle atribuït a, l’aleshores venerable, Francesc Coll; aquesta era la condició indispensable, en el cas de no haver mort en situació de martiri, per declarar-lo beat. Es tractava de la curació miraculosa de l’asturiana Justa Barrientos que havia estat afectada per una ‘peritonitis aguda’ que semblava que havia de causar-li la mort. Després de la invocació a Coll i la col·locació d’una relíquia al coixí de la malalta, aquesta va gaudir d’una recuperació, el 31 de desembre de 1958, que científicament no va tenir l’explicació adequada [podeu llegir més sobre aquest miracle al web del Colegio Ntra. Sra. del Rosario Sama de Langreo - Asturias anunciata.org.es a l’adreça:
http://www.anunciata.org.es/anunciata/milagro.htm]. El reconeixement efectiu del miracle va tenir lloc el 7 de juliol de 1977 per Pau VI.
Es tractava de la primera beatificació de Joan Pau II –que va compartir amb el francès Jacques-Désiré Laval- i l’esdeveniment va adquirir connotacions interessants: per una banda, pel fet de ser el primer acte d’aquest tipus del papa recentment elegit; per una altra, pel fet que es preveia l’assistència de personalitats de l’espai polític espanyol i català així com de l’àmbit religiós enmig del procés de la Transició, que podrien tenir un dels primers contactes amb les esferes vaticanes; i, com a darrer aspecte, perquè s’esperava la utilització del català entre els idiomes que el s’utilitzarien durant la cerimònia.
Així, el 29 d’abril de 1979, la basílica de Sant Pere es va omplir de catalans que van poder ser testimonis de la beatificació. Tot i que Joan Pau II no va fer servir el català en les seves intervencions, explicava el periòdic La Vanguardia (2), sí que la nostra llengua va ser present en algunes pregàries fetes en el moment de l’ofertori. Entre les personalitats eclesiàstiques que també hi van assistir, encapçalats pel president de la Conferència episcopal espanyola, es podia comptar als arquebisbes i bisbes catalans, acompanyats de l’arquebisbe d’Oviedo i el bisbe d’Albacete. En un context més íntim, l’endemà, l’arquebisbe de Barcelona cardenal Jubany va oficiar una missa a la basílica de la Minerva.

Un segon miracle el permet fer sant per Benet XVI
El passat 6 de desembre passat, el papa Benet XVI aprovava un segon miracle atribuït, en aquest cas, al beat Coll. Era el requisit necessari per iniciar els passos per fer-lo sant.

Es tractava de la curació d’una nena que en néixer patia una malaltia extremadament greu. Sembla que la invocació al beat, des del primer moment, va comportar una millora i curació de la malaltia Aixa com l’eliminació de les possibles seqüeles. Després el procés que va verificar l’autenticitat del fet prodigiós, i reconèixer la intercessió de Coll, el Vaticà va acceptar iniciar els tràmits per promoure la canonització. Posteriorment es va informar que la data seria l’11 d’octubre d’enguany.
Juntament amb la canonització del beat Coll tindrà lloc la formalització d’altres nous sants; d’aquests en destaca la figura del castellà-lleonès Rafael Arnáiz Barón (1911 – 1938) que, amb Coll, acompanyaran la canonització de quatre italians, un belga, un polonès, un portuguès i una beata francesa.



Goigs a lloança del beat P. FRANCESC COLL, O. P. Fill de Gombrèn i Missioner de la nostra. Fundador de les Germanes Dominiques de l’Anunciata. Sant Pere de Gombrèn. Bisbat de Vic. Ripoll : Imp. Bonet, 1979 (Per gentilesa de FARISTOL D'OBAGA. Col·lectiu Obaga)



Imatges:

Diverses formes de contenir relíquies de Francesc Coll i Guitart (col·lecció de l'autor)
Superior: targeta amb relíquia del pare Francesc Coll i Guitart impresa abans de la e la consideració de ‘venerable’.
Central1: anvers i revers de medalla amb relíquia de Francesc Coll en tant que servent de Déu, realitzada de la beatificació
Central 2: plaqueta de metall de 55 x 40 mm amb relíquia del beat Francesc Coll


Inferior: Petit bust de l’aleshores venerable pare Coll realitzat amb motiu del centenari de la fundació de les Dominiques de l’Anunciata celebrat el 1956. Bust numerat amb el número 280.

Bibliografia:
1 “I Centenario de la RR. Dominicas de la Anunciata”. Dins: La Vanguardia, 27 d’abril de 1956, p. 15
2 “Juan Pablo II beatificó al padre Coll”. Dins: La Vanguardia, 1 de maig de 1979, p. 33

15 de maig 2009

Els catalans, la Torre de Babel i les ganes d’orinar

Del dia 15 de maig, en el seu Costumari Català l’insigne folklorista Joan Amades explica un fet que mereix ser recollit per la forma en què està redactat i per la curiositat del seu missatge. Que als catalans (i suposo que també a les catalanes) ens ha tocat viure, per alguna raó o altre, en certa desgràcia té, segons el l’autor, un motiu ben concret i una pena eterna.
Amades diu que “segons la tradició, en tal dia com avui
[15 de maig] va produir-se la confusió dels pobles. Van ploure del cel les llengües de foc, per tal de desbaratar el projecte d’arribar fins al cel per mitjà de la Torre de Babel. Segons la llegenda, la base de la torre tenia set-centes passes de radi. Quan fou abandonada, arribava al setè pis i, al punt de migdia, projectava una ombra de set hores de llargada. Afegeix la tradició que la gran gentada que pertot arreu del món havia acudit per dur a terme la magna obra, no feien més que parlar i discutir, però ningú no fou capaç de posar mans a l’obra. Els catalans, que ja aleshores gaudien de fama de bons mestres de cases, foren els únics que es van posar a la feina, i ningú més que ells van emprendre la gran obra. En baixar el càstig del cel, tothom va eludir la responsabilitat i, com que ningú no hi havia posat les mans, llevat dels catalans, damunt d’ells va descarregar tot el pes de l’arriscada empresa. Tothom els va acusar com a autors i va demanar per a ells un càstig que sempre i pertot arreu els delatés i els posés en evidència, puix que simplement per la llengua no es farien reconeixedors. Déu va castigar-los a tenir la necessitat d’orinar sempre que veiessin orinar un altre. I aquest càstig encara dura, i sobre aquest cas diu el refrany:

Si vols conèixer un català,
orina, i orinarà

No és bon català
el qui no orina
quan veu orinar

El bon català
orina quan veu orinar”


Valgui per a tots, per tant, el coneixement sobre la desgràcia autèntica dels catalans (i suposo que també per a les catalanes) i la seva veritable causa. Ara podem dormir més tranqui-les i tranquils.


Imatge:
La torre de Babel es una pintura de Pieter Brueghel el Vell, 1563. Oli sobre fusta. 114 x 154 cm. Museu ‘Història de l’Art de Viena. Àustria.

Bibliografia:

Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 631 i 632

14 de maig 2009

Fogueres de la pagesia catalana enceses la vigília de sant Isidre

La biografia de sant Isidre, ben conegut per l’adjectiu de ‘llaurador’, incideix en el seu origen, madrileny, i en la seva facultat de trobar col·laboració en els àngels per fer-li anar l’arada quan es dedicava a l’oració.
La seva existència se suposa que va tenir lloc en terres castellanes entre els segles XI i XII. Precisament, Louis Réau dubta que existís veritablement i estableix que “la historicitat d’aquest sant rústic és dubtosa” i afegeix que “és possible que es tracti d’un cas de duplicació o dicotomia”. Aquest autor francès explica, com si estigués relatant un episodi polític de l’Espanya de les autonomies, que “per competir amb Sevilla, Madrid també volia tenir el seu sant Isidor, molt diferent per cert, al Doctor egregius: un treballador manual en lloc de l’intel·lectual, que treballa no amb el seu cervell sinó amb les seves mans” i conclou evidenciant allò que suposa una paradoxa: “Però resulta sorprenent que una ciutat que va ser elevada al rang e capital del regne en el segle XVI hagi elegit precisament un pagès com sant patró (1)”. La beatificació li va arribar, a sant Isidre, el 1618 i només quatre anys després va ser canonitzat.

La devoció catalana per sant Isidre
La devoció a sant Isidre, en terres catalanes, és indubtable; la mateixa Gran Enciclopèdia Catalana en diu que “és molt venerat a tota la Península Ibèrica (és el sant patró de Madrid) i també a Catalunya, com ho demostra la toponímia (2)”. Joan Amades apunta que “a la primeria del segle XVI, la pagesia catalana va adoptar per patró dels fruits de la terra el sant madrileny, en substitució dels sants que fins aleshores havia venerat, alguns d’ells pagesos catalans” i esmenta sant Galderic, pagès rossellonès, sant Medir, pagès vallesà, sant Faust, del pla de Lleida, i els sants Abdó i Senen, els cossos dels quals són venerats a Arles de Vallespir; finalment fa una rotunda afirmació quan diu que “l’actitud dels pagesos catalans no fou seguida pels camperols de la resta de la Península, entre els quals sant Isidre és gairebé desconegut (3)”. Per aquets motiu seria que, a terres del País Valencià, per posar un exemple, van seguir essent considerats patrons de la pagesia Abdó i Senen.
De la ràpida adopció de sant Isidre com a personatge celestial a tenir en compte en terres catalanes en dóna compte el mateix Amades quan explica que “l’any següent al de la seva canonització, és a dir, el 1623, les parròquies rurals barcelonines de Santa Maria del Mar i del Pi van obtenir unes relíquies del sant Madrileny i van celebrar unes solemnes festes, seguides de lluïdes processons, per la translació d’aquelles (4)” i, més endavant, apunta com “el mateix any 1623, li fou dedicat un altar a l’església rural de Santa Creu d’Olorde, del vell terme de Sarrià (5)”.Las substitució dels sants pagesos catalans per sant Isidre madrileny, però, es considera un efecte de la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana exercida després de la guerra de Successió i, sobretot, per la implantació del Decret de Nova Planta a partir del primer quart del segle XVIII. Així es manifesta en documentació impresa pel
Patronat de Sant Galderic, amb seu a Barcelona, que treballa per a la recuperació i per donar relleu al sant occità entre la pagesia del nostre país. Podeu veure aquest document mitjançant l’enllaç: ‘Sant Galderic ‘2008. Patró de la pagesia catalana’.
Una iniciativa que va consolidar definitivament el patronatge del sant marileny va ser, segons Dolors Llopart que durant “el segle XIX es posaren sota l’advocació de sant Isidre diverses associacions de pagesos, la més important de les quals fou l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, fundat el 1851 (6)”, que en paraules de Joan Soler era una “mena de sindicat dels pagesos terratinents (7)”.

Fogueres de primavera
Una de les manifestacions festives al voltant de la festivitat de sant Isidre, de marcat caràcter ancestral, era l’encesa de fogueres, especialment per la pagesia. A més de les vigílies de sant Joan i de sant Pere, per la de sant Isidre, es prenia la flama un munt de fusta seca i estris inservibles.
Joan Amades troba la raó d’aquesta encesa en el fet que “segons la tradició, sant Isidre va encendre una gran foguera, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda” i resol que “així va despertar en ells la flama de la fe (8)”. Joan Soler atribueix aquest fet a “l’antiga tradició d’encendre fogueres pel maig” i indica que “es feien a les eres i tenien la virtut d’esquivar mals esperits i guardar la gent i el bestiar d’embruixaments (9)”.
El mateix Amades esmenta com “a Manlleu i en d’altres poblacions de la plana de Vic i de les Guilleries havia estat costum encendre fogueres pels carrers” i afegeix que també ho feien en altres llocs com el Penedès, la Segarra, el Cabrerès, les valls d’Olot, la Garrotxa i la Vall d’Hòstoles (10). Precisament, a finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga diu, en referir-se a la festivitat de sant Isidre celebrada a Manlleu, que “la nit anterior a aquesta data es fan fogueres en els carrers i cases de pagès (11)”. En una crònica periodística de l’any 1916 es pot llegir: “La festa que anyalment celebren los pagesos amb motiu del seu St. Patró St. Isidro, fou en extrem lluïda, puig ja a la vigília a cada pas nos entrebancaven amb los focs, que la quitxalla ens obsequià donant una extraordinària animació a la població (12)”.
Respecte a aquest costum, el manlleuenc Josep Prat i Roca afirmava que “no sabríem a pagès quin significat d’etimologia agrícola guarda un ritu tan arrelat” i establia que “creiem més bé que són reminiscències mil·lenàries, indicadores d’un popular alegria”. Malgrat el dubte de la raó d’encendre les fogueres Prat no deixava de dir que “el cert és que a l’entrada de la nit, fa goig de debò el veure des de qualsevol altura les fogueres innúmeres que cremen al davant de les masies. Per Sant Isidre sobretot, creiem que no n’hi ha ni una que no l’encengui ben grossa. I la festa es veu més i més reeixida si alguns coets o bengales dibuixen fosforescències il·luminant l’estelada, solemnitzant-ho amb una detonant tronada (13)”.
A finals de la dècada, el Dr. Josep M. Gasol també en donava testimoni en dir que “la vigília de Sant Isidre amb els focs que hom encén a les eres dels nostres masos i àdhuc pels carrers de la població, ja fa propaganda de la solemnitat gran de la diada (14)”.
Les fogueres de sant Isidre no eren, com va manifestar Amades, patrimoni manlleuenc. Precisament l’insigne folklorista s’encarrega de dir que “hi havia indrets, com el Lluçanès o el Ripollès, on s’encenien fogueres amb les males herbes del camp en la creença que d’aquesta manera s’allunyaven els mals esperits que podien malmetre les collites (15)”. Precisament, del costum seguit en terres del Ripollès, hi ha un bona referència en paraules de Salvador Vilarrasa i Vall (16) quan relata com “en la vigília de llur sant patró, els pagesos fan el tradicional ‘foc de sant Isidre’, escollint un lloc alteroset, una mica apartat de la casa, per allunyar el perill del foc als pallers. Cap al tard apiloten argelagues seques, brostes de pi i de roure, coves i cistelles dolentes i algun boscall perquè estigui prestat i quan ja és llustre, homes, dones i mainada es posen al voltant i així que veuen lluny o aprop claror d’altre foc, encenen un manat de palla amb un misto de teia que són més baratos que les cerilles però fan pudor de sofre, i als pocs moments ja està abrandat”. Vilarrasa segueix narrant la situació: “el jovent i la mainada resten contents perquè la llamarada és grossa i es veurà de lluny. Alegres el voltegen i fent salts i rialles donant-se les mans i amb l’ardor de les flames, i el saltar d’aquella sardana, si vermelles són les barretines les cares també”. I acaba recordant que quan “mimba la llamarada i pleguen la sardana per contemplar el grandiós espectacle de tants i tants focs encesos alhora i aviat els xicots i algun home que encara es té per lleuger el traspassen fent un bon salt”.
Fins fa uns trenta anys, l’autor d’aquest bloc havia estat partícip, en un entorn ja força urbanitzat, de les fogueres de sant Isidre que es feien a Manlleu. Pel fet de ser les primeres, després vindrien les de les vigílies de Sant Joan i les de Sant Pere, tenien una major dotació d’elements combustibles; les fogueres o, com es deia simplement, ‘focs’ eren cosa de la quitxalla, supervisats, és clar, pels familiars adults. Aquestes de mig mes de maig marcaven, d’alguna manera, l’inici del període estival i del temps de jugar al carrer.


Imatges:
Superior.- Imatge situada en fornícula de la façana d’una casa del carrer del comte de Manlleu
Central 1.- Gravat dels ‘Goigs a llaor de sant Isidre, llaurador, que es venera a l’Església de Santa Maria de Corbera de Llobregat’
Central 2.- Gravat dels ‘Goigs del Gloriós Sant Isidro, llaurador, que es canten a les Llosses, Bisbat de Vich’. Rpoll : Tip. Ripollesa de Daniel Maideu i Hauguet, 1947
Central 3.- Gravat dels ‘Goigs en alabansa de Sant Isidre llauradó. Parròquia de Torà’. Cervera : Tip. Minerva
Inferior.- Dibuic dels ‘Goigs a Sant Isidre Llaurador, patró de la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos” que es venera en l’Església Parroquial de St. Feliu de Torelló (Bisbat de Vich)


Bibliografia:
1 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano, t. 2. vol. 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 1302 “Isidre”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 15935 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 607 i 608
4 Íbid, p. 608
5 Íbid, p. 609
6 Llopart, Dolors. “Sant Isidre”. Dins: Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 252
7 Soler i Amigó, Joan. “Sant Isidre”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 679
8 Amades, Íbid, p. 629
9 Soler, Íbid
10 Amades, Íbid, p. 627 - 628
11 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 198
12 Ideal manlleuense, semanario de actualidades, avisos, notícias y literatura. Órgano oficial de la Villa de Manlleu. Vic : Tip. Balmesiana, 20 de maig de 1916
13 Prat i Roca, Josep. La pagesia de Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1956, p. 169
14 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc” Dins: Lletres amicals, vol. 18 pàgs. 50 a 135 - Manlleu, agost de 1958
15 Amades, "Sant Isidre i els cultes agraris" Dins: Festes i costums dia a dia: calendari de la cultura tradicional viva segons Joan Amades. [Barcelona]: diari Avui, 1991, fascicle 2.
16 Vilarrasa i Vall, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imprenta Maideu, 1975, p. 172

11 de maig 2009

Segon diumenge de maig: aplec a l’ermita de Sant Salvador d’Horta (Les Masies de Roda)

Aquest diumenge, a l’entorn de l’ermita de Sant Salvador d’Horta -antiga capella de la colònia industrial de Còdol-Dret del terme municipal de les Masies de Roda- es va celebrar la vint-i-tresena edició del seu aplec. Els actes organitzats van ser una arrossada popular, que va aplegar un centenar de comensals, una missa dedicada al patró -oficiada per mossèn Ramon Bufí-, i una ballada de sardanes amb la cobla Genisenca.
Aquesta manifestació festiva és una de les poques activitats anyals que fan reviure l’antiga colònia industrial de Còdol-Dret, tancada des de 1964, i que serveixen de record per a moltes dones i molts homes que hi van treballar.

Una ermita dedicada a un sant miracler
Sant Salvador d’Horta (santa Coloma de Farnés, Selva 1520 – Càller, Sardenya 1567). De nom Salvador Pladevall i Bien, en entrar a l’orde dels franciscans, va ser destinat per la seva fama de miracler, a diferents convents del territori català on era motiu d’atracció per la gent que li demanava la realització de proeses miraculoses. Explica Antoni Pladevall que el religiós va ser destinat a Tortosa, Bellpuig d’Urgell, Lleida, Horta de Sant Joan (d’on va prendre el nom), Reus, Madrid, i Barcelona; finalment va anar a Càller, a l’illa de Sardenya, on va morir (1). La seva beatificació va tenir lloc el 1711 i la seva canonització el 1938.
D’entre els miracles que va obrar, Joan Amades (2) n’esmenta diversos entre els quals destaca el que va fer quan “un dia d’estiu molt calorós, que Sant Salvador d’Horta i el beat Dalmau Muner anaven de camí, la set els abrusava i no trobaven una gota d’aigua per remei” i, després que el beat Dalmau va caure a terra defallit, “Sant Salvador va tocar una penya viva amb el palmell de la mà i al moment va brollar un raig d’aigua fresca i cristal•lina”. D’aquest fet hi ha dues versions situades en llocs ben diferents on encara es conserva la font que li va ser dedicada. Amades, precisament, situa una d’aquestes “vora de Còdol Dret” on diu que hi ha una font de ‘Sant Salvador’; esmenta, també, que “en record del miracle, allí a la vora fou aixecada una capelleta” que li va ser dedicada.
L’origen real de la capella cal cercar-lo, amb tota seguretat, en l’oratori que devia tenir el mas Sangles proper que li devia cedir l’advocació de Sant Salvador d’Horta. Això ho permet suposar la referència que apareix en els goigs editats el 1845 (3), uns anys abans de l’inici de la colònia; una estrofa diu:

“En la Capella del Sangles
la vostra imatge tenim,
y postrats á vostras plantes
humils los cors vos rendim
y dels camps lo fruit copiós
Siau lo nostre advocat
Salvador d’Horta gloriós”

Tot i que no es tenen informacions documentades anteriors a la Guerra Civil espanyola, a causa de l’incendi de tot l’arxiu, l’ermita de Sant Salvador se suposa que va ser edificada a finals del segle XIX quan la colònia de Còdol-Dret era propietat de la societat Bosch Hermanos, Llusá i Cia que va gestionar-la des dels seus inici i fins a 1923. D’aquesta època només se sap, segons Raquel Castellà, que a l’interior “no hi havia figures de sants, aquestes hi eren presents per mitjà d’un paper pintat que es trobava a les parets, on també hi havia exvots (4)”.
El 1939, explica Josep M. Rovira, que “durant la retirada de les tropes republicanes estacionades a Còdol, un escamot de milicians incendià la fàbrica”. El foc va arribar a diverses parts de l’edifici central de la fàbrica i altres dependencies i especifica que “tampoc escapà de la crema l’ermita de Sant Salvador, la capella de la colònia (5)”.
El 21 de novembre de 1943 va tenir lloc la festa de restauració de l’edifici. Havia estat promoguda per la gerència i direcció de l’empresa Unión Industrial Algodonera SA (UIASA) que va comptar amb el vist-i-plau del bisbat que havia delegat en mossèn Guiteres de Vic. L’acte va comptar amb la presència del bisbe Joan Perelló i l’assistència de representants de l’empresa propietària de la colònia així com d’un nombrós grups de treballadors de la colònia i dels altres centres de l’entorn. El prelat va fer la benedicció del nou altar i de la nova imatge de Sant Salvador d’Horta (6).
En els anys posteriors, s’hi val col•locar dues imatges més: sant Antoni M. Claret, patró del sector tèxtil, i de sant Juli, papa; aquest darrer, com imposició de Julio Muñoz Ramonet propietari de la Unión Industrial Textil SA (UNITESA) que des de 1944 i fins al seu tancament, va dirigir la colònia. Damunt l’altar també s’hi pot veure una imatge de la Puríssima.
En aquella data, es van estrenar uns nous goigs, escrits per mossèn Guiteres i per l’escrivent de la colònia, Joaquim Mercader, i que en essència eren una còpia dels anteriors (7).
Des de 1943 fins a 1963, la capella era utilitzada per dir missa, els diumenges i en dates assenyalades dins el calendari anyal de la colònia, com l’Homenatge a la Vellesa, les diades de Reis, Pasqua, Corpus, Tots Sants, Santa Tecla i per activitats de tipus familiar, com bateigs, comunions i casaments (8).
A partir del tancament de la colònia, la capella va restar més o menys abandonada. L’any 1987, l’actual propietari Josep Montmany, la va adquirir com un integrant edifici de la finca i en va iniciar la restauració interior i exterior.
Josep M. Rovira explica que actualment, cada segon diumenge de maig, s’hi celebra l’Aplec de Sant Salvador (que va iniciar-se el 1986) i que s’hi diu missa el 18 de març, festivitat del sant, de la qual s’encarrega el mossèn de Roda de Ter. De tant en tant encara s’hi fa algun casament i afirma que “la gent de Còdol s’estima molt l’ermita, alguns s’hi van casar, d’altres s’hi van batejaren o hi feren la primera comunió” i que “hi ha extreballadores de Còdol-Dret que s’encarreguen de la conservació i neteja de l’església (9)”.

Podeu veure un breu reportatge audiovisual de l’aplec d’enguany:



Ermites i capelles en colònies industrial
Durant el segle XIX, després de la difusió i certa imposició de les idees liberals i els episodis de desamortització, l’Església catòlica veu perillar la seva posició preeminent en el disseny de la societat. Cap a finals d’aquesta centúria, i especialment a partir de l’encíclica
Rerum Novarum (1891) de Lleó XIII, apareix una reinterpretació del context històric, interpel•lat pel fenomen obrer, per l’emergent model econòmic capitalista i, especialment, per l’aparició del socialisme.
Aquestes idees van tenir un seguiment molt important pels bisbe vigatans Josep Morgades i Josep Torres i Bages. Mitjançant un bon nombre de visites i cartes pastorals van intervenir directament en el món obrer de la seva diòcesi. I és en aquest territori en el qual es troba la conca mitjana del riu Ter i les diverses colònies industrials. En aquest sentit, l’historiador Jordi Figuerola afirma que “l’entronització de Lleó XIII cal capdavant dels catòlics seria un fet definitiu perquè Morgades trobés la guia i el camí a seguir en la seva tasca”. La direcció, diu Figuerola, era “l’acceptació del món modern, la necessària recristianització de la societat, l’esforç de mobilització constant del catolicisme, la presència directa de l’Església en sectors, com els obrers, per exemple , on mai no havia entrat (10)”.
L’ermita de Sant Salvador s’emmarca en la tipologia d’edificis religiosos relacionats amb les colònies industrials. Segons Josep M. Ainaud i de Lasarte, a la Gran Enciclopèdia Catalana, les colònies industrials eren un “conjunt d’instal•lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències (11)”. L’edifici religiós era, per tant, una de les construccions imprescindibles per a la colònia mitjançant la qual es mantenia la comunitat obrera dins els marges morals de la fe catòlica; aquesta esdevenia, juntament amb d’altres vincles de poder, una forma adequada per a modelar i conduir els treballadors, la seva forma de ser i de pensar. Així, els obreres tenien l’obligació de complir els deures religiosos, ja que a la colònia hi havia capellà que es cuidava de la capella (12). Josep M. Rovira relata com “els obrers de Salou [també colònia industrial de les Masies de Roda] i Còdol Dret es passaven tota la setmana reclosos a la colònia i els dissabtes al capvespre i diumenges els dedicaven a descansar, oir missa o s’arribaven fins a Roda” i especifica que “les colònies també celebraven les festivitats del calendari litúrgic i gaudien de les pròpies festes (13)”.


Imatges:
Superior 1.- Vista exterior de l’ermita de Sant Salvador d’Horta.
Superior 2.- Vista de l’altar de l’ermita amb les imatges de Sant Salvador d’Horta, Sant Antoni M. Claret, sant Juli, papa, i la Puríssima
Superior 3.- Imatge de la missa de l’aplec de Sant Salvador oficiada per mossèn Ramon Bufí. 10 de maig de 2009
Central 1.- Antics goigs a Sant Salvador d’Horta, impresos el 1845
Central 2.- Nous goigs a Sant Salvador d’Horta, estrenats el 21 de novembre de 1943
Inferiors 1 i 2.- Audició de sardanes per l’aplec de Sant Salvador a càrrec de la cobla Genisenca de Taradell i ballada pels assistents


Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. “Salvador d’Horta”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 201
2 Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 901
3 ‘Goigs en alabansa del català dels miracles el beato Salvador de Horta, que se cantan en la sua Capella de la Casa del Sangles de la Parroquia de Sant Pere de Roda, bisbát de Vich’ Vic : Ignasi Valls, 1845
4 Castellà, Raquel. Còdol-Dret, vida d’una colònia industrial (1862 – 1964). Ajuntament de les Masies de Roda : les Masies de Roda, 2006, p. 119
5 Rovira i Montells, Josep M. Les Masies de Roda. Història del nostre poble. Ajuntament de les Masies de Roda : les Masies de Roda, 2005, p. 183
6 Castellà, Íbid, p. 120 – 121
7 ‘Goigs a honra del català dels miracles, Sant Salvador d’Horta que es canten el la seva capella de Còdol-Dret de la Parròquia de Sant Pere de Roda, bisbat de Vich’. Roda de Ter : Imp. Fluvià [s.d.]
8 Rovira, Íbid, p. 228
9 Íbid.
10 Figuerola, Jordi. “Regeneració religiosa i catalanisme: el cas del bisbe Morgades”. Dins: L’Avenç. Barcelona: L'Avenç, S.A., 1976-. Núm. 177, gener de 1994, p. 21 [dossier: Església i societat a la Catalunya contemporània]
11 Ainaud, Josep M. “Colònia. Colònia industral”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 471
12 Ollich, I; Ocaña, M; Ramisa, M; Rocafiguera, M. de. A banda i banda del Ter. Història de Roda. Vic: Eumo Roda de Ter: Ajuntament de Roda de Ter, 1995, p. 181
13 Rovira. Íbid, p. 280

10 de maig 2009

Sant Eudald, el patró mil·lenari de Ripoll

La vila de Ripoll (1), és el centre de l’arxiprestat del Ripollès i capital de la comarca del mateix nom i ostenta, amb orgull, el lema de ser el “bressol de Catalunya”. El seu monestir (2) i les construccions annexes són, efectivament, un bocí de la història del país.
Precisament, en un espai lateral del monestir de Santa Maria de Ripoll, just després de la monumental portalada romànica, hi ha la capella de sant Eudald; en aquesta es pot visitar i retre culte, tot l’any, a les relíquies de sant Eudald.
La vida de Sant Eudald i l’arribada de les seves restes a Ripoll es troben en relats de tipus llegendari; malgrat això, proporcionen dates concretes que li donen validesa històrica. Diu la tradició més consolidada recollida per Ramon Bonet (3) que Sant Eudald va néixer l’any 535 a la terra llombarda de pares gots i de religió arriana. El 554, tot caçant isards va perdre’s a la boscúria i va trobar un savi, Pancraci, que el va convertir al cristianisme. Després d’un temps de vida eremítica a Catalunya, on vindria amb el seu mestre, als trenta-vuit anys es va dirigir a Tolosa on va fer el miracle de ressuscitar un nen. Poc després va anar a Roma i, allà, va sentir la vocació de convertir arrians. Es va dirigir, de nou, a les terres catalanes on els gots seguien aquesta heretgia. Va arribar a la població d’Ax dels Termas on va ser empresonat i forçat a renegar de la seva fe. Degut a la seva fermesa va ser martiritzat amb fuetades i ficat dins una bota plena de claus. Finalment, va morir a causa d’un cop d’espasa al cor. Va ser l’11 de maig del 581 i Eudald tenia l’edat de quaranta-sis anys
Un cop acabada la conversió dels arrians de la zona, el 587, les restes del Sant Eudald van ser dutes a l’església de Sant Vicenç d’Ax on van rebre veneració durant un temps.
L’any 977, a Ripoll s’havia consagrat una nova església i el seu abat, Guidiscle, volia donar-li magnificència tot dotant-la de relíquies sagrades. A finals d’octubre de l’any següent, uns monjos ripollesos van arribar a Ax i es van endur les restes de Sant Eudald. Van arribar a la vila de Ripoll el 6 de novembre on van ser rebuts en processó. De l’obtenció d’aquestes relíquies hi ha diferents llegendes que defineixen la situació de “robatori” (4).

El camí de les relíquies
La mateixa llegenda especifica el camí que van fer els monjos amb les relíquies adquirides a Ax. En aquest sentit, Tomàs Raguer (5) va especificar que “cal suposar que tornant de la vila d’Ax els dos monjos que hi anaren a buscar el cos de Sant Eudald, o a robar-lo, com diuen la gent, en ésser a l’indret de Toses agafarien el camí de Coma Armada i Montgrony, passant per la vall del Rigat a la del Mardàs” i detalla que “es comprèn aquesta ruta perquè segurament farien nit a Monagals, lloc més ençà de Montgrony on es diu hi havia un monestir de benets /encara es veuen ruïnes) d’on sortiren els monjos que vingueren a fundar el de Ripoll.
En el trajecte d’aquest camí que suposadament van fer les relíquies en van quedar recollits a la llegenda alguns miracles i prodigis com el de fer rajar diverses fonts seques. Així mateix, des d’aquest trajecte van quedar incrustades en la toponímia del territori diverses referència al sant en la seva versió més popular o primitiva, sant Hou. És així com prop de Montgrony hi ha la font de sant Hou i
el forat de sant Hou; aquest darrer és un profund avenc, relacionat amb la Llegenda de Sant Arnau, que segons les guies excursionistes (6) va ser explorat a principi del segle XX pel pioner de l’espeleologia catalana, Norbert Font i Sagué, i té 74 metres de fondària essent la cavitat més profunda explorada als Pirineus durant molts anys. La llegenda feia creure que era el lloc per on l’ànima en pena del comte Arnau sortia de l’infern i el poeta Jacint Verdaguer, a la seva obra Canigó, hi situa l’habitatge de les goges que circulen per les galeries entre aquest forat i les coves de Ribes de Freser. La guia explica que “tant era el nivell de superstició que envoltava l’avenc, que Font i Sagué hagué d’esperar per a la seva exploració que els pagesos haguessin fet la collita per tal que la seva entrada no despertés el comte Arnau o portés la maledicció a aquelles contrades”.

Sant Eudald dins la història de Ripoll
La primera dada històrica sobre les relíquies de Sant Eudald a Ripollès data del 1008 quan l’abat Oliba, en fer inventari del tresor del monestir, va trobar monedes d’or per fer un reliquiari per cobrir el cap de sancti Eovalli (7). Quatre anys abans havia estat nomenat patró de Ripoll per haver salvat aquelles terres d’una gran sequera després de treure les relíquies en processó.
Després de passar per diversos reliquiaris les restes de Sant Eudald van ser dipositades l’urna actual l’any 1670. Es tracta d’una urna de plata decorada amb relleus referents a la vida del sant; al damunt hi ha un bust buit del qual pengen unes campanetes. Dintre del cap hi ha una cavitat buida on es guarden diversos fragments d’ossos; a la part anterior del bust, enmig del pit, hi ha una obertura circular que permet contemplar-ne l’interior; l’arqueta inferior és decorada amb diversos episodis de la vida del Sant (8). Fins al 1936 el reliquiari va estar a l’església pròpia (9). Des d’aleshores es troba a una capella de Santa Maria, just a la dret de l’entrada principal.
La vinculació de Ripoll i comarca amb el seu patró és un element ben viu en el context social de la vila. És un signe de patriotisme local el fet de dur, o posar a un fill o filla, el nom d’Eudald o Eudalda que, en les formes col·loquials solen ser Dalet, Dalda o Daldeta; així, el nom d’Eudald i Eudalda portat per alguna persona vol dir que aquesta té alguna vinculació amb Ripoll.
Dels 933 homes que duien el nom Eudald (10) l’1 de gener de 2007 a Catalunya, 134 homes (14,36 % del total) vivien a la comarca del Ripollès, 104 (11,14% del total) al Barcelonès i 102 homes (10,93%% del total) ho feien a Osona, comarca vinculada geogràficament i socialment al Ripollès; la resta es repartien per diverses comarques catalanes. Aquestes dades representen que Eudald es troba, en el conjunt de Catalunya, en el lloc 306 dels noms més posats, posició que és la 18ena en el cas del Ripollès. En el cas de les dones, les Eudaldes (11) eren 24 a Catalunya, de les quals 7 (el 29,16%) eren del Ripollès. Mentre que en els homes s’ha mantingut o, fins i tot, augmentat la freqüència del nom Eudald posat en les darrers dècades, la seva versió femenina és pròpia de les dones nascudes abans de 1940 (12).
Al voltant de les relíquies de Sant Eudald, Ripoll ha celebrat, tradicionalment, dues manifestacions festives: la primera, l’11 de maig, se celebra la Festa Major en motiu de la diada onomàstica del Sant; el 6 de novembre, ara desapareguda del calendari festiu ripollès, tenia lloc l’anomenat “Sant Eudald petit” quan es commemorava la data d’arribada o translació de les relíquies a la vila (13).
La Festa Major de Ripoll té el dia central a l’11 de maig. Aquesta data, segons el santoral català, és la festivitat de Sant Eudald. Es tracta, per tant, d’una adscripció onomàstica que no té a veure amb la commemoració de l’arribada de les seves relíquies. Abans, aquest fet se celebrava per la diada anomenada “Sant Eudald petit”, el 6 de novembre; des de fa uns anys, aquesta data ha desaparegut del calendari festiu local i només és recordada en l’àmbit estrictament litúrgic.
Cal esmentar una tradició, força antiga, que esdevé en aquesta diada. Es tracta del repartiment d’un bocí de cotó beneït, que rep el nom de ‘cotó de sant Eudald’ [sobre aquest tema podeu veure l’article d’aquest bloc:
El “cotó de sant Eudald” i el “cotó de sant Patllari”.

Sant Eudald, sant Hou de Celrà i l’esquelet de Sorba
Al voltant de la figura de sant Eudald hi ha un parell de consideracions a tenir en compte [Aquest apartat és especialment dedicat a la Júlia, a Francesc i a Galderich, tot esperant que satisfaci la seva curiositat].
Per una banda, cal desfer l’equívoc que són el mateix el màrtir de Ripoll, de nom Eudald o en versió popular Hou, que el màrtir venerat a Celrà. Alexandre Olivar, a la Gran Enciclopèdia Catalana, en tractar de sant Eudald, esmenta que “cal identificar-lo amb el sant homònim venerat a Celrà (14)”. Malgrat aquesta afirmació rotunda, la tradició proporciona elements per diferenciar-los clarament. Ramon Bonet explica, de màrtir de Ripoll, que el nom d’Eudald ve de la paraula llatina Eudaldus i que la gent del poble, que utilitzava el llatí vulgar, va transformar-lo en les versions de sant Thou o Tou, sant Hou o Ou i Santou (15). En canvi, en referència al sant de Celrà, es diu que és un nom que ha rebut diverses modificacions al llarg de la història i que “autors antiquísims anomenen Teobaldo, i en els Anals de Catalunya, Acta Sanctorum, i en altres documents se llegeix Eovald” i es recull que segons Antoni Vicent Domènech “en català se diu Hou, encara que vulgarment se digui Thou, que resulta de la contracció de Sant Hou (16). Així es constata que la única coincidència, pel que fa al nom, és en la versió utilitzada, en algun moment, d’Eovald ja que en el Diplomatari i escrits literaris de l’abat-bisbe Oliba d’Eduard Junyent, en referència a la primera menció de les relíquies, d’esmenta a sancti Eovalli (vegeu nota núm. 7). Un altre aspecte diferenciador és la referència és l’edat que, sempre segons la tradició i les poques anàlisi antropològiques que s’hi ha efectuat, tenien els dos sants en el moment de patir martiri. El màrtir ripollès, segons la versió més consolidada, va morir a l’edat de quaranta-sis anys (17); en canvi, el màrtir de Celrà, seria un infant; segons reconeixement fet el 1750, el vicari general i canonge de Girona Dr. Veray va declarar que tant sant Sixt com sant Hou havien de ser molt joves es morir “perquè els restos de sant Sist denoten poca robustesa i complexió de membres i majorment els de sant Hou que apareixen de la tendre edat dels vuit o nous anys (18)”.
Per altra banda, la segona consideració ens condueix a l’església de Santa Maria de Sorba, al municipi de Montmajor (Berguedà); aquesta conté una construcció que l’arqueologia ha atribuït al martyrium de sant Eudald, datat al segle VI, on s’ha conservant gran part del seu esquelet. Situat al sudoest del terme municipal de Montmajor a la comarca del Berguedà, el nucli de Sorba té com a centre l’església de Santa Maria. Des de finals del segle IX i fins a mitjan XVIII va dependre del monestir de Ripoll fins que al XIX va passar, directament, al bisbat de Solsona.L’edifici de Santa Maria de Sorba conté elements arquitectònics de les diferents èpoques comptant, entre els més antics, el suposat martyrium de sant Eudald. Els anys 1977 i 1979 s’hi van realitzar unes excavacions, dirigides per Manuel Riu, realitzades per l’equip del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i patrocinades per la Subdirección General de Arqueología del Ministerio de Cultura del govern espanyol que van proporcionar dades i plantejar hipòtesis molt interessants sobre la veritable naturalesa de la construcció (19). Es va considerar que ‘edificació d’aquest suposat martyrium del segle VI, en un lloc on ja hi hauria estat habitat en època romana. Estava format per una rotonda amb un cos de planta quadrada a l’exterior (5,25 m x 5,75 m) i circular a l’interior, coberta amb una cúpula de quatre metres de diàmetre i que semblava correspondre al lloc d’enterrament del màrtir sant Eudald. Per atribuir aquesta correspondència es prenia com a referència la inscripció, present a la tapa de calç fina que tapava el reconditori de l’ara d’un altar que hi havia damunt de la cambra sepulcral i al bell mig de la rotonda, on es podia llegir [E]UBALDIS RELIQUIAE SUNT MARTYRIS XRISTI. AMEN (20). Amb aquesta identificació, es va donar per suposat que l’enterrament situat en aquest edifici pertanyia a sant Eudald.La sepultura tenia un espai interior d’uns 2,30 m de llargada per 60 centímetres d’amplada i 40 d’alçada i tenia, a la part superior, una obertura, tapat per una tègula plana per on, es va suposar, s’havien pogut introduir peces de tela amb el propòsit d’obtenir relíquies per contacte amb les restes del Sant (21); o sigui el procediment utilitzat correntment en les tombes del màrtirs i amb les peces de roba que es coneixien com a ‘brandea’.Dins la tomba es va fer una troballa encara més interessant: la del suposat esquelet del sant. Les conclusions de les excavacions presenten que “l’estudi antropològic, realitzat per Elisenda Vives, ens diu que l’esquelet correspon a un home adult, mort al voltant dels cinquanta anys, i afectat de reumatisme hiperuricèmic (gota), que deuria mesurar de 1,65 a 1,70 m d’alçada, de complexió robusta i destre, si bé les insercions musculars poc desenrotllades, cosa que revela que no deuria exercir una activitat física pesant (22)”. Va ser enterrat, es complementa en un altre lloc, “en posició de decúbit supí amb les cames estirades i els braços creuats all sotaventre. Hi manquen els ossos del crani, la mandíbula inferior i algunes vèrtebres i costelles, a causa d’haver estat violada la sepultura per la capçalera en temps antic (23)”. Juntament amb els ossos es conservaven onze claus de forja amb alguna estella de fusta que devien provenir del bagul. Al voltant del martyrium, segons Manuel Riu, “s’estenien tombes de tègula plana, pròpies de l’antiguitat tardana (24)”. Aquestes tombes s’atribuirien a la forma d’enterrament ad sanctos i, segon Riu, “era usual que els fidels volguessin ésser sebollits a prop del màrtir “. Precisament, en la ubicació cronològica de l’estudi de Santa Maria de Sorba que apareix a Catalunya Romànica esmenta: ben aviat, al voltant d’aquest martyrium devia créixer un cementiri, amb tombes amb volta de canó, sarcòfags i tegular planes, i alguns edificis hi foren adossats, un almenys on devia viure el sacerdot encarregat de tributar culte al sant (25)”. D’aquesta manera, cal entendre que la rotonda original, amb les restes humanes que guardava, deuria ser ampliada en els segles següents amb un atri i posteriorment, en diferents fases, s’hi afegirien altres construccions fins a resultar l’actual edifici.Després d’aquestes campanyes d’excavació i de l’anàlisi de les dades, Manuel Riu considerava, tot i afirmar que no es podien donar com a resultats definitius, que es podia tractar del martyrium de sant Eudald. Fins i tot apuntava la possibilitat que les restes trobades a la sepultura del martyrium estiguessin relacionades amb les relíquies venerades al reliquiari de Ripoll . Unes excavacions posteriors, realitzades el 1994 i de les quals es van publicar les conclusions al volum de Catalunya romànica dedicat a les troballes i excavacions realitzades en els darrers temps (respecte l’edició de l’obra, és clar), van oferir noves dades respecte les Santa Maria de Sorba. Josep Pujades i Cavalleria (26) descriu les conclusions d’unes excavacions al subsòl de la capçalera de l’església de Santa Maria de Sorba, realitzades al desembre de 1994, on diu que “l’anàlisi dels seus resultats proporciona algunes diferències respecte a les conclusions de campanyes arqueològiques realitzades anteriorment” (en referència a les descrites fins ara) i afirma que “el més interessant és la determinació de l’època de construcció de l’estructura de planta circular, fins ara considerada la part més antiga de l’edifici; en la proposta de conclusions, aquesta estructura se situa en la darrera fase de reformes de l’edifici” i respecte la sepultura considera que “abans de construir-se ja existia un nivell de paviment, una part del qual va haver de ser destruït per a encabir-hi l’individu inhumat; la capçalera de la sepultura va ser destruïda parcialment durant la construcció d’una estructura absidal, la qual cosa planteja la hipòtesi de si fou en aquets moment que van desaparèixer part dels ossos cranials i el maxil·lar inferior”. És així com, a les conclusions finals “sempre a tall d’hipòtesi” considera que hi ha elements que es poden datar d’època romana i que “a Sorba es repetiria el procés, prou conegut, de l’habilitació de part de les dependències d’una vil·la com a zona de culte cristià” però que “es pot determinar que l’estructura circular de la capçalera no és anterior al segle XVII”.Per la seva banda, Manuel Riu es va fer ressò d’aquestes dades posant-les en dubte i esmentant que Pujades “mai no parla de martyrium, ni del cos de sant Eudald” ni altres elements de l’estructura i acaba resolent que “en línies generals i en poques paraules: la interpretació de Pujades, innovadora certament, no creiem que pugui ésser convincent i infravalora un monument que, per ara, cal considerar únic a Catalunya (27)”.
En qualsevol cas i mentre no hi hagi noves investigacions, algunes de les quals ja són impossibles per la desaparició de les restes de Celrà, queda a l’aire la identitat d’un sant molt venerat a Ripoll i comarca. El dubte, en aquets cas, només resta ens mans de la fe i la devoció.(Aquest darrer apartat va ser publicat l’11 d’octubre de 2008 al bloc Reliquiari amb el títol
'Martyrium" de sant Eudald a Santa Maria de Sorba (Montmajor)















Imatges
Superior.- Reliquiari de sant Eudald disposat de la nau de l’església de Santa Maria de Ripoll en la diada de la seva festa, 11 de maig. Ripoll, 2007

Central superior.- Banderola situada en un balcó d’una casa de la vila de Ripoll com a símbol d’identitat i estendard del patró. Ripoll 2007

Central inferior.- Besada al reliquiari i obtenció del ‘cotó de sant Eudald, un cop acabat l’ofici solemne dedicat al sant patró de Ripoll. Ripoll, 2007

Inferiors.- Cincs versions dels goigs dedicats a sant Eudald, impresos per les impremtes Bonet i Maideu els anys 1957, 1972, 1983 i posteriorment. Per gentilesa de Bibliogoigs.


Bibliografia:
1 Per dades de tipus històric i sociològic de Ripoll podeu consultar: Ripoll [en línia] Wikipedia. Wikimedia Fundation, Inc. Disponible a: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Ripoll> [Consulta: 23 de juny de 2007]
2 Per fer un recorregut per la història i arquitectura del monestir de Ripoll podeu consultar: Imágenes del monasterio de Ripoll [en línia] Davinci-systems.es. Disponible a:<http://www.davinci-systems.es/ripoll/ripollc.htm> [Consulta: 23 de juny de 2007]
3 Les diferents versions són contrastades a: Bonet i Llach, Ramon. Vida i culte de Sant Eudald: patró de la comtal vila de Ripoll: la història, la tradició, la llegenda. Ripoll: [s.n.], 1981, 19 – 42
4 Un dels relats referents a l’obtenció de les relíquies pels monjos de Ripoll és del mateix Mn. Jacint Verdaguer i pot llegir-se a: "Jacint Verdaguer. Rondalles" [en línia] Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya Disponible a: http://www.xtec.es/sedec/verdaguer/rondalle.pdf> pàg. 10 [Consulta: 23 de juny de 2007]
5 Raguer, Tomàs. “Secció folklòrica. Dues tradicions campdevanolines de Sant Eudald”. Dins: Scriptòrium. Ripoll, novembre de 1924, núm. 23, p. 7 – 9
6 Montgrony: Fonts del Llobregat: guía cartogràfica: notes geogràfiques, excursions, senders, escalada, espeleologia, allotjaments: mapa topogràfic,… Granollers: Geogràf Salvador Llobet Edicions Cartogràfiques, 1996, p. 30
7 Junyent, E. Diplomatari i escrits literaris de l’abat-bisbe Oliba. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 235
8 Bonet. Íbid, p. 52 – 55
9 Podeu resseguir la història a: "Any 2004. Mil·lenari de la proclamació de Sant Eudald com a patró de Ripoll" [en línia] Ripoll : 2004 Disponible a: <http://www.terra.es/personal/fleiva/sant_eudald.htm> [Consulta: 23 de juny de 2007]
10 Cercar el nom “Eudald” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Eudald&VOK=Confirmar [Consulta: 8 de maig de 2009]
11 Cercar el nom “Euldalda” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Eudalda&VOK=Confirmar [Consulta: 8 de maig de 2009]
12 Cercar el nom “Eudald” i “Euldalda” a: Població; onomàstica. Història per dècades [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 [Consulta: 8 de maig de 2009] Disponible a: http://www.idescat.net/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=656 i Institut d’Estadística de Catalunya [en línia] Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=113720 [Consulta: 8 de maig de 2009]
13 Boixés i Sabatés, Joaquim. El Petit país del Ripollès. Ripoll: Maideu, 1970, p. 102, 216 i 217
14 Olivar, Alexandre. “Eudald” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 10. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 364
15 Bonet, Íbid, p. 12
16 Els gloriosos màrtirs de Celrà Sant Sist i Sant Hou. Celrà : Imp. La Editorial Gerundense, 1921, p. 13
17 Bonet, Ídib, p. 42
18 Els gloriosos... Íbid, p. 15 i 16
19 Vegeu: “Martyrium de Sant Eudald, Santa Maria, Sorba” Dins: Les Excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys . Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura (Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 1), pàg. 408 - 411.
20 “Martyrium...”, Íbid, p. 408
21, Riu, Manuel. “El martyrium de Sant Eudald, a Sorba” Dins: L’Erol. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 63, p. 29
22 “Martyrium...”, Íbid, p. 408 i 409
23 Riu. “El martyrium...” Íbid, p. 30
24 Íbid
25 Riu, Manuel “Santa Maria de Sorba”. Dins: Catalunya romànica, volum 12. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 331
26 Vegeu: Pujades, Josep. “Santa Maria de Sorba. Montmajor”. Dins: Catalunya romànica, volum 27. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 188 – 189
27 Riu. “El martyrium...” Íbid, p. 31

8 de maig 2009

Sant Anastasi i el patronatge imaginari de dues grans ciutats catalanes: Lleida i Badalona

La possessió de relíquies de sants ,o simplement el suposat dret a estar sota la seva protecció, havien estat motiu de confrontacions entre poblacions com ja s’ha esmentat en algun article anterior. Per aquets motiu és interessant de constatar que dues ciutats de la importància de Lleida i Badalona comparteixen, amistosament, el mateix patró i protector: sant Anastasi. Aquesta lloança però, cal acompanyar-la amb l’advertiment, constatat per gairebé tots els autors, que d’aquest sant se’n dubta que hagués existit mai, almenys en el context que la tradició més nostrada ha instituït. Sembla clar que es tracta, en el millor dels casos, de l’adopció d’un altre màrtir Anastasi d’origen i existència ben llunyana; això no impedeix, però, que sigui remarcable la construcció de la llegenda, amb localitzacions reals d’alguns dels seus escenaris, d’un ben Anastasi català.
Les primeres notícies que es tenen de sant Anastasi provenen del segle XVII. Antoni Vicent Domènech, a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña, en l’edició de 1630, ja contenia un capítol dedicat a sant Anastasi i als seus companys que deia: “El bienaventurado San Anastasio fue Catalan de nación (llamando Catalanes, los que son de la Espanya Tarraconense, que agora dezimos Catalunya) y natural de la ciudad de Lerida (1)”. De la mateixa època hi ha la menció que prové del Libre dels feyts d'armes de Catalunya escrit per Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624 – 1691). En aquesta obra, que li ha estat atribuïda però de la qual se’n dubta l’autoria, esmenta: “e tambe en la ciutat de Betulonia prop de barcelona, e de Ciutat Freta, pres martyri lo benaventurat Anastasi natural de Leyda ab setanta companyons seus, qui tots eren de la milicia o hosts del emperador Dioclecià; e Anastasi era molt noble e de gran linatge; e tants daltres ne va faer preterir aquell malvat Dacia, quen feria cosa molt longa haver-ho d’scriure....(2)”.
D’aquestes primeres referències se’n va enfilar la història, llegendària, que Joan Amades (3) va recollir explicant que Anastasi era “soldat, fill de Lleida” i detallava que “formava part de les legions romanes i estava de guarnició a Tarragona, on fou iniciat en el cristianisme”. La seva conversió va ser seguida per setanta-tres companys seus degut a la seva capacitat i influència. El governador Decià els va posar tots a presó arran de ser delatats per un altre soldat que havia mantingut una controvèrsia amb un dels integrants grup cristià. Van ser duts a diferents presons, fins acabar a la de Badalona. Amades esmenta que Decià, al veure que no podia fer-los abjurar de la nova fe, “un matí els féu matar tots setanta-quatre a la platja de Badalona, i féu tirar llurs cossos al mar”. Això devia passar, segons resolen les fons que en parlen al voltant de l’any 305.
Certa o no certa, la vida de sant Anastasi, o almenys allò que se’n va escriure, va ser suficient per declarar-lo patró. Primer va ser Lleida, lloc del seu suposat naixement, que el va declarar solemnement, no sense feinada, protector de la ciutat el 9 de maig de 1627. Badalona, ciutat del seu suposat martiri, va declarar-lo copatró després de bastir-li un altar a l’església de Santa Maria i d’un progressiu reconeixement; era l’any 1672.
En ambdues localitats van començar, cadascuna en el seu moment, unes festes que van derivar en l’actual Festa major de
Lleida i en les Festes de Maig de Badalona.

Llocs ben reals per a fets imaginaris
És curiós comprovar com, tot i la més que segura falsedat de la biografia d’Anastasi, en les dues ciutats que el tenen per patró s’han esmerçat esforços per trobar evidències de la seva existència.
A Lleida, on hauria nascut a l’entorn de l’any 263, s’indica el lloc on hauria vingut a aquest món. Jordi Curcó explica que “la tradició ens assenyala, fins i tot, l’indret del seu bressol; aquest honor li escau al que fou barri de l’antiga parròquia de Santa Maria Magdalena” i assenyala que “la creença del poble de Lleida ha situat la casa del sant, coneguda antigament per Casa Prous, en l’actual número 22 del carrer Magdalena, anomenat antigament carrer de la Bruneteria... (4)”. La curiositat és que, després d’unes excavacions arqueològiques, en el lloc es van descobrir les restes reals d’una antiga llar romana.
A Badalona, per la seva banda, diu Amades que, fins als seus temps, s’havien conservat “uns enderrocs de la vella presó de sant Anastasi, damunt dels quals va néixer un ametller, que era el més gos i gemat de tota aquella contornada i el que primer floria (5)”. Curcó, per la seva banda, recorda que “els badalonins, fa vora 200 anys, van fer troballa de la presó on sant Anastasi i els seus companys de milícia foren engarjolats es espera de la glòria del martiri” i detalla que “en diuen el pou de Sant Anastasi” i que “es tracta d’una construcció subterrània, una cisterna certament d’època romana (s. I), localitzada al carrer de Fluvià d’aquesta població, sota les cases 23 i 25 (6)”.

Si voleu llegir sobre confrontacions i disputes al voltant de les relíquies de sants, podeu llegir l’article:
Les relíquies de sants i les corrandes sobre la rivalitat entre poblacions

Imatges: Diversos gravats i il·lustracions que acompanyen els goigs dedicats, en diferents èpoques, a sant Anastasi. Per gentilesa de Bibliogoigs.

Bibliografia:
1 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 160, p. 232
2 Roig i Jalpí, Joan Gaspar. Libre dels feyts d'armes de Catalunya. Barcelona, Llibrería d’Alvar Verdaguer, 1873, p. 44. Disponible en línia a: http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01715963548924933008813/ima0087.htm
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 596
4 Curcó, Jordi. Sant Anastasi de Lleida: història, tradició i llegenda. Lleida: Ajuntament de Lleida, 2002, p. 34
5 Amades, Íbid
6 Curcó, Íbid, p. 46