22 d’abr. 2009

Sant Jordi, patró de Catalunya, venç el paganisme a Puiseslloses (Osona)

La figura de sant Jordi és, no hi ha dubte, de primera magnitud entre els patronatges del nostre país; ni més ni menys és el patró nacional. Aquesta dimensió, però, no sembla adir-se gaire amb el fet que les esglésies que li són dedicades són més aviat escasses. Joan Soler afirma que “la història de la celebració de la diada de Sant Jordi i del seu patrocini ha estat viscuda amb una fe i una adhesió ben desiguals” i assenyala que “si observem, per exemple, la toponímia dels pobles, de les viles i ciutats de Catalunya, ens adonarem que ben pocs duen el seu nom” i afegeix que “tampoc gaires esglésies, santuaris i ermites no estan sota l’advocació de sant Jordi” i ho il·lustra amb una dita que s’utilitza per indicar quan una cosa és més aviat escassa: “N’hi ha menys que de capelles de Sant Jordi, que només n’hi ha una a cada bisbat (1)”. Un d’aquests pocs edificis eclesiàstics dedicats al patró català es troba a Folgueroles (Osona) i és força particular.
La capella de Sant Jordi de Puigseslloses, segons Antoni Pladevall, es va erigir el 1477, va ser reformada i ampliada el 1883, i restaurada el 1988; està situada damunt d’un petit serradet a 531 metres d’altitud, prop del mas de Puiseslloses del terme de Folgueroles (2). El nom li ve donat per una construcció megalítica –de grans lloses de pedra-, evidentment anterior, que està situat davant mateix a l’edifici religiós; les pedres ‘llepen’ literalment la façana o, més ben dit, la façana ‘llepa’ les gran pedres clavades a terra. Una visió romàntica ens l’ofereix Domènec Torrent i Garriga en descriure els llocs d’interès de l’entorn manlleuenc de finals de segle XIX. El 1893, en esmentar Sant Jordi de Puiseslloses, descrivia: “cerca de dicha capilla existe un ‘dolmen celta’, y si es cierto que los dómenes sirvieron de altar de sacrificios ó que sobre ellos se proclamaban los jefes que habían sido elegidos, de fijo que no carece de historia aquel lugar, pero que nosotros desconocemos completamente (3)”.

La definició real d’aquesta construcció seria la de ‘galeria coberta’ i que representa un segon grau d’evolució entre els monuments d’aquest tipus a la comarca (4). Més detalladament, Miquel Cura i Roser Vilardell, anomenen a aquest tipus el de ‘falses galeries cobertes’ que “diferencien clarament la cambra del seu corredor, que és d’una alçada més petita i sempre es presenta dins d’un túmul circular (5)”. Del túmul, a Puigseslloses, no en resta res: les pedres són pelades i clavades directament a terra. No es pot descartar, però, que en el moment original existís però les diferents ocupacions i utilitzacions de la part superior del serrat ha fet desaparèixer qualsevol indici i, fins i tot, les lloses que devien fer de teulada. Té una orientació NW – SE, una llargada màxima d’uns 10 metres amb una amplada màxima de 3,5 metres i mínima de 2 metres. De totav manera, del tipus de falsa galeria coberta, “és una de les mostres més notables de Catalunya (6)”.
Pladevall recorda que aquest la construcció prehistòrica de Puigseslloses va ser excavada el 1922 i les restes que s’hi van trobar es troben al Museu Episcopal de Vic (7). S’hi van trobar diverses restes antropològiques, que permeten suposar que hauria contingut diferents cossos humans, i restes materials relacionades amb l’aixovar d’enterrament. La datació correspon a l’època final del tercer mil·lenni i primera meitat del segon (2100 – 1500 aC) en el període conegut com a calcolític o eneolític i bronze inicial (8). També s’hi van trobar elements datats d’època iberoromana; aquest fet permet suposar una continuïtat d’utilització del lloc per un espai llarg de temps.

Una ermita significada
La significació sociocultural d’aquest edifici no s’acaba aquí. El 1836, a l’església de Sant Jordi va dir-hi la primera missa Francesc Coll, actual beat i futur sant i l’octubre de 1870, Jacint Verdaguer va ser qui hi va cantar la primera missa. Verdaguer va dedicar un poema al megàlit que consta davant mateix, en un monòlit, amb el nom “El dolmen de Sant Jordi”:

La vall hermosa de Vic,
planera n’és i rodona,
planera com un diner,
rodona com una mola,
sobretot per qui la veu
des del cim de Puigseslloses
que deixa plana és el cor.

El botó d’aqueixa roda
entre eix dolmen i eix altar
amb que ma terra es corona
el dia del Sant Roser
amb sa cadena de roses
comptarà vint-i-cinc anys
que allà canti missa nova.

Precisament, Verdaguer, en ser acusat de tractar temes mitològics en alguns dels seu poemes més destacats i barrejar-los amb elements de la fe cristiana, va fer referència al monument de Puiseslloses i va respondre: “lo nom d’aquest turó és tantost de ‘Sant Jordi’ tantost de ‘Puig ses Lloses’, és a dir, que en sa cima viuen en íntim maridatge la llegenda cristiana i la ciclòpea, les dues fonts de poesia en què he begut amb preferència. Quan traguí a faró mos ‘Idil·lis i cants místics’, a algú que volia fer-me escrúpol d’haver escrit L’Atlàntida, responguí que per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un ‘dolmen’ i un altar (9)”.

Sant Jordi i el drac, la lluita del bé contra el mal
El dualisme format per un monument megalític i un edifici cristià no és casual i es troba en d’altres llocs de Catalunya. L’evident significat pagà –a ulls cristians, és clar- d’una sepultura neolítica no devia passar desapercebut; potser per això van edificar una església dedicada a un sant amb una història, fabulosa, de lluita contra un drac. Com passa en el cas de sant Mer [Vegeu l’article d’aquest bloc:
Sant Mer cristià i la lluita contra el paganisme en forma de drac de Banyoles], l’episodi ben conegut i publicitat de sant Jordi contra un drac que s’havia de menjar la filla del rei, conté un missatge sobre la capacitat de la fe cristiana per vèncer sobre la religió pagana. Iacopo da Varazze (~1266), després de descriure l’episodi esmentat, posa en veu del mateix sant Jordi el següent discurs adreçat al poble que restava atemorit per la fera:

- No tingueu por: Déu m’ha dut fins aquesta ciutat per lliurar-vos d’aquest monstre. Cregueu en Crist i bategeu-vos! Ja veureu com jo mato aquesta bèstia així que tots us hagueu batejat (10).

La figura de sant Jordi i el drac, però, té altres connotacions i arrels més fondes en l’imaginari col·lectiu. Francesc Fontbona esmenta que “el tema de sant Jordi matant el drac pot tenir l’origen en el déu ‘cavaller’ dels perses matant l’esperit del mal i que és recollit a Egipte pel tema d’Horus matant el cocodril (11). Louis Réau dóna la mateixa versió, però matisant-la: “sant Jordi seria la rèplica cristiana d’Horus, vencedor de Set” i “els cristians de Síria van fer de la seva lluita contra el drac el símbol de la conversió de Capadòcia al cristianisme (12)”. Joan Soler, per la seva banda, veu en sant Jordi el record d’un “ésser sobrenatural amb la missió de menar les ànimes dels difunts al País dels Morts, amb el seu cavall blanc, havent-les estalviades de la gola del monstre devorador (13)”. Seria sant Jordi l’encomanat de fer fugir, cap aquest país de difunts les ànimes contingudes en el sepulcre megalític de Puigseslloses?

Sant Jordi, festejat com a patró de Catalunya
La devoció a Sant Jordi es va iniciar força aviat a Catalunya. Joan Soler recull que al nostre país ja al segle VIII ja hi ha catalans que porten el nom de Jordi: “un diaca de l’església de Tarragona, anomenat Jordi, es va embarcar cap a Itàlia per salvar de la invasió musulmana les restes del màrtir tarragoní sant Fructuós” i afegeix que es deia Jordi un bisbe de Vic de principis del segle X, que l’any 937 va consagrar un temple a sant Jordi a Manresa; i el 1022, l’abat Oliba va dedicar un altar a al sant en el monestir de Santa Maria de Ripoll (14)”. No seria, però, fins a la baixa edat mitjana, que prendria el relleu amb el qual és conegut. Amades diu que “a València, la festa de Sant Jordi ja se celebrava l’any 1343. A Mallorca, no la van festivar fins al 1407. A Catalunya, va generalitzar-se l’any 1427 (15).
Joan Amades explica que “els rituals de l’Església catalana, impresos fins a les primeries del segle XIX, assenyalen la festa de Sant Jordi com a patró de Catalunya i com a doble major de primera classe amb octava” i detalla que “fins a temps ben recent, a les parròquies de muntanya, per ésser dia de mitja creu, la gent pagesa no faltava a missa (16).

Bibliografia:
1 Soler i Amigó, Joan. Sant Jordi: la diada. La tradició. L'actualitat. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya, 2000, p. 81
2 Pladevall, Antoni. “Folgueroles”. Dins: Gran geografia comarcal de Catalunya, (2a edició) vol. 8.– Osona i Ripollès, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 136
3 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 245
4 Albareda, Joaquim [et. al] Història d’Osona. Vic : Eumo, 1984, p. 37
5 Cura, Miquel; Vilardell, Roser. “El fenomen megalític a les comarques centrals de Catalunya”. Dins: Ausa, núm. 102 – 104 (1982). Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1980, p. 158. Disponible en xarxa a: http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38582/38456
6 Albareda, Íbid
7 “Sant Jordi de Puigseslloses”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 344
8 Albareda, íbid, p. 36
9 Aquest text va ser publicar-lo Verdaguer a: Discursos, articles, prólechs. Barcelona: Ilustració Catalana, [1913-1925] (OC. XXVI), 133 -134. Està recollit a: Molas, Joaquim. “Jacint Verdaguer”. Dins: Història de la literatura catalana, part moderna, vol. VII. Barcelona: Ariel, 1986-1988, p. 228
10 Vorágine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1,. Madrid: Alianza, [1990], p. 250
11 “Jordi”. Fontbona, Francesc. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 13. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 270
12 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol. 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 154
13 “Sant Jordi”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 683
14 Soler; Sant... Íbid, p. 43
15 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 286
16 Amades, Íbid.

3 comentaris:

Galderich ha dit...

Felicitats una vegada més per l'article.
M'ha agradat la reflexió de si Sant Jordi és patró de Catalunya com és que té tant poques esglésies dedicades.
Sobre el tema de les devocions a Catalunya és molt important el Catàleg d'Esglésies de Catalunya de l'Arxiu Gavín. Els seus índex són molt orientatius de les devocions més escampades.
Bon Sant Jordi

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Moltes gràcies Galderich,
Algunes vegades o, més aviat, sovint l'oficialitat no va parella del sentiment popular. Possiblement una raó semblant, o a justament a la inversa, pot haver passta amb sant Jordi. Un Sant que ha estat molt ben acceptat a nivell ciutadà -especialment en els darrers temps- o militar -en temps medievals, és clar- però no tant a nivell eclesiàstic. Enigmes de la tradició que, en qualsevol cas, és curiós de constatar.

Josep Guardiet Pujol ha dit...

Hola! Faré servir el teu article sobre Sant Jordi per a la classe de demà -La fe dels sants-. I naturalment recomanaré el teu diccionari. Moltes gràcies!