28 d’abr. 2009

Festa dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt, dedicada a unes relíquies procedents de Càller (Sardenya)

La població de Vilassar es va procurar, com ho van fer la majoria de poblacions durant els anys posteriors al Concili de Trento, de relíquies de sants. Era una forma, impulsada des de la mateixa organització eclesiàstica, d’enfortir la fe i la devoció dels fidels. En aquest cas, però, les restes sagrades no es van anar a buscar a Roma, com solia ser habitual, sinó que van sorgir de Càller, la ciutat de l’illa de Sardenya.
L’antiga vinculació de Sardenya a la corona catalano-aragonesa i, posteriorment, castellana va durar fins a la guerra de successió quan, poc després, va passar a formar part de la influència geopolítica italiana. A principi del segle XVII, quan encara la relació entre Catalunya i l’illa era ferma, va tenir lloc l’obtenció de les relíquies d’un important nombre de màrtirs de cristians sards.
A finals de 1614, amb els vents contrarreformistes de Trento a favor, l’arquebisbe de la ciutat, Francisco d’Esquivel, va impulsar la recerca de restes santes en el subsòl dels antics edificis religiosos.
Els seus esforços es van veure premiats amb la troballa de diversos cementiris paleocristians amb un gran nombre d’esquelets i ossos humans relacionats amb antics cristians. D’aquests, es va donar importància especial a aquells que, al seu costat, tenien alguna referència al martiri, explícita o simbòlica, en defensa de la religió cristiana com a causa de la seva mort (1).
En aquella època, el vilasserenc Salvador Riera es trobava a la ciutat com a funcionari del virrei Alfons d’Erill. Gràcies al seu interès i esforç, el 1623 va obtenir del prelat esmentat anteriorment, un bon nombre de les restes localitzades. Segons els document que autentificaven la donació, les autèntica, es tractava de 78 relíquies que pertanyien a 67 màrtirs cristians. Segons aquest text es tractava de les següents: dues relíquies de sant Pere màrtir, sense que es tingui coneixement exacte de quins dels tres màrtirs de Caller, anomenats Pere, es tracta. I alguna relíquies dels altres sants: sant Martí, subdaica, màrtir; sant Vicenç, màrtir; sant Antoni, màrtir; sant Gelasi, màrtir; sant Esteve, màrtir; sant Sisina, màrtir; sant Guisità i sant Marturi; sant Restut, màrtir; sant Gracià, màrtir; santa Joana, màrtir; santa Restuta, màrtir; sant Suí, màrtir; sant Jaume, prevere i màrtir; sant Egiciós, màrtir; sant Pupaqui, màrtir; sant Ignaci, noble i màrtir; sant Prian, màrtir; sant Eutimi, bisbe i màrtir; sant Ponsà, màrtir;sant Julià, comte i màrtir; sant Bonifaci, màrtir; sant Marí, diaca i màrtir; sant Maure, màrtir; sant Sever, bisbe i màrtir; sant Gerí, màrtir; sant Edici, màrtir; sant Fèlix, arquebisbe i màrtir; Santa Mèrida, màrtir; santa Florentina, verge i màrtir; sant Bàrbara, verge i màrtir; santa Caterina, verge i màrtir; santes Teodosia, Eugènia i Dorotea, verges i màrtirs; santes Cecília i Suina, verges i màrtirs; santa Reparada, màrtir; santes Justa, Justina i Henedina, verges i màrtirs; sant Llell, màrtir; sant Màxim, màrtir; sant Teodoret i sant Feliu, màrtirs; sant Optanci, màrtir; sant Víctor, màrtir; sant Luxori, màrtir; sant Marcelí, màrtir; santíssim Terulià; sants Pia i Joaquim; santa Subvenía; sant Llarió, noi; santa Emerenciana; santa Savida; sant Janàs; sant Pere; santes Agnès i Lucrecia, verges; sant Timoteu; sant Erculià; santa Anneta; sant Jesmon; santa Victòria, sant Flor (2).
D’aquests màrtirs, alguns gràcies a restes epigràfiques que s’havien trobat al costat de les seves restes i d’altres per la imaginació fabulosa, se’n van enfilar biografies diverses.
Poc després, Salvador Riera viatjava amb aquest ‘tresor’ cap a la seva població nadiua i el 1624 en va fer donació a la parròquia de Sant Genís que les va acollir amb gran entusiasme.
Vilassar va construir diferents reliquiaris per a mostrar-los als fidels i un retaule per contenir-los a la capella que se’ls va dedicar. El 22 d’abril de 1654 va ser decretada la seva festa anyal pel 29 d’abril i que “fos festa de precepte a tot la feligresia (3)”.
El 1678 es va instituir la ‘Confraria dels Sants Màrtirs’ que, des d’aleshores, és l’organització encarregada de promoure el culte i devoció. El 1936, a l’inici de la Guerra Civil espanyola, la capella dels Sants Màrtirs va ser incendiada. Gràcies a l’empenta i valentia d’alguns vilasserencs, es van poder salvar algunes de les relíquies. Des de 1986, són venerades en un nou retaule i festejades en la
Festa Major dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt.

Imatges:
Superior.- Coberta del llibre Els sants màrtirs venerats a Vilassar de Dalt. Barcelona : Foment de pietat Catalana, 1923, 78 pp.
Central.- Recreació del viatge de Salvador Riera que va fer amb les relíquies, des de Càller a Vilassar el 1624
Inferiors.- Reliquiaris dels Sants Màrtirs existents abans de 1936. Reliquiari petit; reliquiari gra; i arqueta-reliquiari. Extretes del llibre Els sants màrtirs venerats a Vilassar de Dalt de 1923 a les pàgines 2, 15 i 28

Bibliografia:
1 Bastardes i Porcel, Albert [et al.] Vilassar i els Sants Màrtirs. Vilassar de Dalt: Museu Municipal, 1991, p. 23
2 Els sants màrtirs venerats a Vilassar de Dalt. Barcelona : Foment de pietat Catalana, 1923, p. 16 – 27
3 Bastardes i Porcel, Albert [et al.] Vilassar i els Sants Màrtirs. Vilassar de Dalt: Museu Municipal, 1991, p. 32

26 d’abr. 2009

Quan el color sí que importa: la marededéu de Montserrat, una ‘Verge bruna’, patrona de Catalunya

La marededéu de Montserrat és la imatge mariana per excel·lència. El color bru de la seva suposada pell ha captivat tothom des de fa uns segles. Aquesta morenor, que mossèn Cinto Verdaguer va musicar en “morena de la serra”, la va incorporar en l’àmbit de les ‘verges brunes’; un selecte grup que ha proporcionat moltes i diverses teories de la raó de la seva existència i, especialment, del motiu del color del seu rostre.
La imatge montserratina exemplifica, potser més que cap altra, allò que diu Xavier Fàbrega: “la icona conté la personalitat del personatge, i la conté amb una immediatesa material que hom no s’ha deturat mai a definir; però és indiscutible que constitueix en si mateixa una presència (1)”. Així la Mare de Déu de Montserrat esdevé el màxim exponent de la figura escultòrica, de factura humana, amb una significació que supera l’entitat terrenal i que l’acosta, tot i que només en dins l l’imaginari col·lectiu humà, a la mateixa divinitat. Potser per aquest motiu es va arrelar a la tradició la creença, com explica Joan Amades, que “aquesta marededéu seria un retrat fidel de la Mare de Déu, obrat directament per sant lluc que coneixia i tractava personalment a la Verge (2)”. La llegenda la va fer anar a parar a Barcelona i d’aquí a la muntanya on va ser amagada per la invasió sarraïna per ser descoberta en una cova, segons el mateix relat llegendari, l'any 880.
La descripció física més actual detalla que la talla montserratina és una “imatge romànica de la Mare de Déu, sedent en un tron amb l’Infant Jesús a la falda” amb unes dimensions de “92,2 cm. d’alçària, 39,4 cm. de fondària, 29 cm. d’amplària i 17,1 kg. de pes (3). Celina Llaràs (4), a la Catalunya romànica, afirma que ·respon al tipus de Mare de Déu en Majestat d’acord amb un model occidental derivat d’un tipus anterior bizantí” i afegeix que “amb caràcter estàtic, en posició sedent, aguanta el Fill a la falda en actitud rigorosament frontal”. Respecte la cronologia, la mateixa autora diu que es pot establir que “oscil·la, segons els autors que l’han estudiada, entre el final del segle XI i el segle XII” però determina que “els estudis més recents la situen de ple al segle XII, en la seva primera o segona meitat”.
La característica més destacada de la imatge de Montserrat és el color negre de les parts que corresponen a la pell tant de la mare com del fill. Una de les antigues referències al color de la imatge de Montserrat la va donar Narcís Camós al seu Jardín de María quan, al fer la descripció diu: “Es en el rostro de color moreno y tiene los ojos muy vivos y hermosos” i del nen esmenta que “sus facciones y rostro tiene el color y reverencia de la Madre (5)”. La percepció del color va esdevenir, amb el temps, l’aspecte més destacat, per sobre d’altres consideracions de tipus artístic. Aquest consens, però, no es va establir en trobar les raons d’aquest color. Joan Carreres afirmava que “no hi ha unanimitat d’opinió entre els autors que intenten explicar l’origen del color negre del seu rostre: uns tendeixen a creure que procedeix d’una lenta transfiguració química de la pintura amb què es va decorar originalment. Altres atribueixen aquest color al fum dels innombrables ciris votius que durant segles han anat cremant, al seu davant, nit i dia (6)”. Aquesta darrera versió ja havia estat apuntada pel monjo benedictí Anselm M. Albareda quan, a l’inici de la dècada de 1930, escrivia: “Com d’altres imatges antigues i molt venerades, la Mare de Déu de Montserrat i el seu Infant són negres de rostre. Aquest color no prové pas de la fusta, que no és negra, ni de pintura primitiva; testimonis històrics diuen que poc a poc s’ha anat enfosquint. La causa d’aquesta morenor cal cercar-la principalment en el fum dels ciris innombrables que nit i dia cremaven a l’altar de nostra Madona, a l’antiga i reduïda Església. A còpia d’anys, el fum entelà i enfosquí la faç i les mans de la Imatge, tan lentament, però, que no es notava. D’altra banda, la veneració intensíssima que els Custodis professaven a quest tresor, no els permetia tocar-lo; encara a principis del segle XVI l’Abat Burgos testifica que els Monjos encarregats d’agençar i vestir la Santa Imatge, no gosaven ni mirar-la fit a fit. Cada generació veié i estimà la Madona un xic més embrunida, fins que li escaigué el nom de ‘Moreneta’. La devoció ardent dels nostres avantpassats –amb els milers de ciris i de llànties que encengueren al seu Altar, testimonis vivents de pietat i gratitud- ha embrunit el rostre de la Mare de Déu de Montserrat (7)”. Més enrere encara, el mateix Narcís Camós a mitjan segle XVII ja havia notat i anotat aquet fet: “Es de mucho notar la muchedumbre de lámparas que de día y noche arden delante de esta santa imágen, las cuales son en número hoy de sesenta y tres, todas con sus bacías de plata, hechas y labradas con diferentes estilos y trazas, causando mucha devoción a los fieles (8)”.

Les Verges negres o brunes, una atracció especial
L’existència de gran quantitat d’imatges marianes de rostre negre, escampades en santuaris i ermites del territori europeu cristià, ha captivat a investigadors i a pseudoinvestigadors de la història, l’art, la religió i d’altres disciplines menys ortodoxes dels darrers segles. Ean Begg, per posar un exemple, va subtitular un volum dedicar a aquestes imatges com “el gran misteri templari” i estudiava el tema, segons les seves mateixes paraules, “des del punt de vista de la psicologia arquetípica, tractant les llegendes i tradicions com narracions que tenen també un interès simbòlic potencial”. La seva tesi reposava en el fet que “la Verge negra és tan un fenomen cristià com una persistència de les deesses antigues” i les veia com la forma en què la idea de la societat matriarcal, desterrada des de l’edat mitjana, persistia en l’inconscient col·lectiu (9)”. De manera semblant, Joan Soler i Amigó va apuntar que “les marededéus negres recorden les imatges de Cibeles, Isis i d’altres expressions de la Deessa Mare (10)”.
Diverses són, però, les teories i models explicatius emeses al voltant de les imatges marianes brunes. Miquel Ballbé i Boada (11), en un detallat estudi, planteja diferents hipòtesis sobre l’existència la raó del color de les anomenades Verges brunes i proporciona la seva opinió que les valida o les rebutja. Les seves propostes són:
- La pintura s’ha anat alterant amb el pas del temps. Ballvé presenta total disconformitat ja que altres imatges que no són del grup de les ‘brunes’ no han tingut la mateixa transformació en el color tot i el tipus semblant de pintura.
- Les inclemències meteorològiques i la humitat. Aquests factors, tot i poder afectar a l’estat general de la mateixa imatge en conjunt no tenen una relació directa i única amb el color
- Focs a les ermites o esglésies. L’afectació d’un incendi en una imatge comportaria, posteriorment, o un recanvi o una restauració d’aquesta al seu estat original i no que a partir d’aleshores, pel fet d’haver estat cremada, fos considerada negra.
- De la brutícia, el fum i la falta de neteja. Aquesta hipòtesi és considerada com a molt possible per Ballvé que, després de comprovar l’estat de diverses imatges considerades ‘brunes’ va veure com aquelles parts que havien estat cobertes per roba –vestits amb els quals es cobria la imatge- s’havia conservat el olor original i que les que havien restat descobertes tenien un to més fosc.
- Les imatges reprodueixen el color de les antigues icones. L’autor creu “possible però no probable” la influència de les pintures del cristianisme oriental, que solen presentar la pell de la Verge i del Nen Jesús amb un to bru però no negre, a les imatges de l’Europa occidental.
- Les talles o escultures de la Verge eren realitzades sobre materials de color negre. Ballvé afirma que de totes les talles i escultures de les diferents avocacions de la Verge historiades en el seu llibre “cap d’Elles va ser tallada sobre banús ni basalt”.
- La Verge tindria el cutis bru o torrat. No hi ha en la documentació cap descripció física que permeti suposar en olor de la seva pell
- La copia d’imatges negres. En alguns casos, considera l’autor, es podria haver donat el cas d’ennegrir expressament les imatges en veure la gran deovció que tenien les Verges brunes.
- La interpretació del ‘Càntic dels Càntics’. Ballvé considera que, en alguns casos, algunes ordes religioses, coneixedores del llibre esmentat – que forma part de la Bíblia-, podrien haver pres al peu de la lletra la declaració, atribuïda a la Mare de Déu, que diu: “Nigra sum, sed formosa” (Sóc negra, però bonica)
Ballvé, per tant, ofereix diverses possibilitats i alguna de les quals coincideix amb la interpretació que s’han proporcionat, des de la simple observació i des de la constatació històrica ben allunyades que qualsevol imaginació esotèrica.
Per altra banda, Celina Llaràs en contextualitzar en fenomen al territori català, proporciona altres elements de judici en dir que “hem constatat que totes les imatges de la Mare de Déu negres pertanyien a rutes de pelegrinatge medieval i tites tenien una estreta relació amb abadies benedictines, cirtercenques o cases de templers” i especifica que “una d’aquestes rutes era la que anava des de Perpinyà, per la vora del riu Tec, per Arles i d’aquí, pel Coll d’Ares, fins a Ripoll, tot estirant-se fins a Montserrat; Una altra de les rutes seguides feia travessar el Pirineu pel Coll de Panissars i entrava a l’Empordà, des d’on seguia el curs del Fluvià fins a arribar a Besalú, i continuar fins a Olot. Des d’aquí anava a Ripoll o a Vic, Manresa i Montserrat (12)”.
De tota manera, allò que és veritablement constatable i apartat de qualsevol formulació teòrica és la gran devoció de les imatges marianes, brunes o no brunes, veritables icones receptores de culte al nostre país.

Bibliografia:
1 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans: la pervivència de la Catalunya. ancestral. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 11
2 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1989, p. 277
3 “Estudis tècics, restauració i resultats referents a la imatge romànica de la Mare de Déu de Montserrat”. A l’apartat ‘annex’ del volum La imatge de la Mare de Déu de Montserrat. [Barcelona]: Abadia de Montserrat, 2003, p. 181
4 Llaràs, Celina. “Monistrol de Montserrat. Santa Maria de Montserrat”. Dins: Catalunya romànica, volum 11, El Bages. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 314
5 Camós, Narcís. Jardín de María, plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Orbis, 1949, p. 343
6 Carreres i Péra, Joan. Guía para visitar los santuarios marianos de Cataluña. Madrid: Encuentro, cop. 1988, p. 54
7 Albareda, Anselm M. Història de Montserrat. Montserrat: Monestir de Montserrat, 1931, p. 141 – 142
8 Camós, Íbid, p. 344
9 Begg, Ean. Las vírgenes negras. Barcelona : Martínez Roca, 1987
10 “Mare de Déu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol.14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 424
11 Ballbè i Boada, Miquel. Las Vírgenes negras y morenas en España. Vol 1. Matadepera: [s.n.], 1991, p. 93 -105
12 Llaràs, Íbid.

24 d’abr. 2009

Sant Marc, dia de ‘processó de lledànies’, rogatives i un llarg reguitzell de lletanies

El dia de Sant Marc era la data destinada, juntament amb els dies anteriors a l’Ascensió, per exercir un ritual ancestral. En processó es demanava la protecció i preservació dels sembrats i dels fruits de la terra en general. Aquestes manifestacions, com eren totes les rogatives, havien estat una forma habitual, dins la religiositat popular, d'implorar clemència a la divinitat davant l’atzar de la vida i els perills que, contínuament, assetjaven la població.
Joan Amades (1) explica que antigament les llagostes i altres insectes que atacaven els camps eren molt més grossos que no pas ara i, fins i tot, les amida “com una testa de cavall” i tenien la capacitat d’agafar pedres molt voluminoses amb facilitat. Segons la tradició, diu Amades, “Sant Marc les va reduir a llur mida actual i els va fer perdre el braó i la força”. Per aquest motiu, diu el folklorista, que “en agraïment, foren instituïdes les tres processons que encara avui se celebren. Aquestes processons, generals en el món catòlic, tenen per objecte impetrar del cel la protecció dels fruits de la terra i l’auxili contra les tempestats que perjudiquen els camps”. L’establiment d’aquestes processons va fer-se a partir d’uns successos concrets. Segons el mateix folklorista “foren instituïdes pel papa Gregori I, l’any 590, per tal de conjurar el flagell que planava damunt de Viena del Delfinat. Una gran plaga de feres envaïa els camps i destruïa les collites i les gents. Les processons van conjurar ràpidament el flagell”. De la mateixa manera relata Joan Soler l’origen de les processons: “Al segle VI, amb motiu d’una plaga de llagostes i feres que assolava els sembrats, el papa Gregori el Gran va ordenar fer processons amb pregàries i cant de les lletanies dels sants, i la plaga va desaparèixer (2)”.
Ambdós autors es posen d’acord, també, en atribuir aquest costum a la cristianització d’un ritu agrari més antic. I, segons el Tradicionari, eren “un ritu de protecció dels camps contra plagues que substituïa les ‘Robligalia’ romanes (3). Amades esmenta que les processons “primitivament, donaven la volta per tot el terme. Cada una tenia un significat especial: l’una tenia per finalitat preservar les herbes; l’altra, els grans i cereals, i l’altra, els fruits i la vinya (4)” i Soler detalla que “aquest ritu agrari de protecció, conjura o maledicció va popularitzar-se per totes les comarques agrícoles; són les processions “de les lletanies” o de les “lledànies”, o també de “matar la cuca (5)”.
La Gran Enciclopèdia Catalana defineix “lledània” com cadascuna de les processons de pregàries que hom feia per Sant Marc (lledànies majors) i els tres dies abans de l’Ascensió (lledànies menors), en què hom visitava capelles, santuaris o creus de terme. Pel camí hom cantava les lletanies dels sants, d’on ha derivat el nom (6)”. Per altra banda ‘lletania’ és, segons la mateixa font, una “súplica, consistent en una sèrie de peticions o d’invocacions breus, a les quals hom respon cada vegada amb un refrany (al més sovint, “tingueu pietat”, “escolteu-nos”,etc)” i afegeix que “pel seu caire suplicatori, les lletanies han anat sempre lligades amb processons de rogatives (7)”.
Diversos documents de finals del segle XVIII i principis del XIX ofereixen, per algunes parròquies rurals de la comarca d’Osona, indicis de la importància que adquirien certes pràctiques i mostres de religiositat. En aquests escrits es constata que per la diada de Sant Marc se celebrava processó al voltant de l’església o pels carrers del poble amb el cant de Lletanies i se solia dur la vera creu de què disposava la parròquia i es cantava un ofici de rogatives (8). A Sora, la processó feia camí fins al pedró del poble on es cantaven els evangelis i es deia missa (9).
A principi del segle XX, Salvador Vilarrasa recollia els costums de terres del Ripollès i, en relació a Sant Marc, deia: “no es fa festa, però el matí tots els que poden van a la parròquia per anar a la processó que volta l’església, amb la creu i els ganfarons al davant, com en totes, portant el Sr. Rector la vera creu i canten les lletanies dels Sants, responent el poble tot corejant l’ora pro nobis, etc. (...) La processó torna a l’església, acaben les lletanies i comença la missa. En ser llevar Déu, tothom agenollat fa llurs pregàries menys la mainada que distrets fan fressa (...Quan surten de missa desfilen depressa pels camins dels encontorns dret a llurs cases a treballar (10)”
A Manlleu, el 1952 encara se celebraven les processons de lledànies abans del dia de l’Ascensió. La Hoja Dominical (11) deia el següent “En plena primavera y en el mes de mayo, en tres ías seguidos antes de la Ascensión se pide al Señor por intercesión de todos los Santos que bendiga los sembrados, nos aparte las tempestades, la peste, la guerra, el hambre, etc. Se bendicen con la Vera Cruz todos los campos de la parroquia”. La participació no debia ser massa quantiosa ja que l’escrit, seguidament, feia aquesta crida: “¿Cuántos se acordarán de asistir a estas ceremonias? Toda la parroquia se beneficia de estas rogativas, por tanto a todos los feligreses se invita a que hagan acto de presencia pues la procesiones no las hacen los sacerdotes sino los fieles que deben en consciencia acudir a la llamada de la Iglesia”. I acabava amb el desig d’una major participació: “A ver si este año aumenta la asistencia como en tiempos pasados”. De la migrada assistència dels manlleuencs a aquestes activitats en deixa constància Josep Prat i Roca (12), el 1956, quan escriu: “També hem de plànyer-nos del poc fervor amb què vull són acollides aquelles processons de les lletanies. Era una falta un bon xic considerable el mancar-hi en un temps”; també explica que “aquest ritu litúrgic, s’interpretava com una petició de tot el terme a Déu perquè beneís les collites”. Tot i la disminució de la presència de participants a les manifestacions, esmenta que “afortunadament subsisteix amb tot vigor el beneir l’olivera” que solia tenir lloc per Sant Marc i en la diada de l’Exaltació de la Santa Creu i explica com “uns brtots d’aquesta olivera beneïda solen plantar-se en un cantó de la masia i en alguna margenera dels camps, com a parallamps protectors de llampecs i pedregades”.

Les rogatives, precs i altres peticions
Els precs adreçats a la divinitat podien tenir causes i motivacions puntuals. Llavors esdevenia l’acte de petició d’ajuda ajustat a la demanda concreta. Joan Soler explica que “les rogatives es van introduir a la litúrgia romana entre els segles V i VI, com a resposta als mals i calamitats que assolaven els pobles (pestes, epidèmies, fam, guerres, plagues, sequeres, gelades, calamarsades, riuades, etc.); calia fer penitència i demanar perdó a Déu pels pecats i impetrar-ne l’auxili contra les calamitats, tingudes per un càstig” i afegeix que “Déu no causa el Mal, però a vegades el permet, per a un major bé; respondre-li amb blasfèmies doncs, encara el provocava més; amb rogatives, tanmateix, se’l pot aplacar (13)”
Les relíquies dels sants eren objecte i destí habitual de les peticions més diverses, especialment de pluja. Les restes de
sant Fortià, dels màrtirs vigatans sants Llucià i Marcià, dels sants màrtirs venerats a Manlleu (Justa, Clara, Víctor i Pacífic) i d’altres de repartides a les diferents parròquies eren sol·licitades per rebre el favor desitjat.
Les rogatives, però, també afectaven a les imatges marianes més venerades per la pagesia com era el cas de la
marededéu del Bonsuccés de Vic.
Fins i tot, a nivell comarcal, es va instituir un protocol de mesures que, segons el pare Josep M. Capdevila (14), seguia el següent procediment en cas que la pluja no fos present: 1. Les relíquies dels màrtirs sant Llucià i sant Marcià són dutes a la catedral de Vic. 2. Les relíquies de sant Miquel dels Sants són dutes a la catedral i s’exposen amb les de sant Benet i santa Escolàstica. 3. Totes aquestes relíquies són conduïdes en processó al Prat de la Riera i es fa benedicció del terme amb la Vera-creu. 4. Es porten en processó a la catedral la imatge dels Dolors, el Sant Crist de l’Hospital, la Mare de Déu del Remei i la del Bonsuccés. 5. Les relíquies de sant Llucià i sant Marcià són dutes a la Gleva. 6. Si la sequera persisteix, la imatge de la Mare de Déu del Bonsuccés és conduïda a Torelló a visitar les relíquies de sant Fortià.A Manlleu, per posar un exemple, s’havien fet rogatives per diverses raons i a diversos llocs. Segons semblava constar a l’Arxiu parroquial, en data de 14 d’abril de 1775, durant 9 dies, s’havien fet rogatives “para alcanzar de la Divina misericordia, que la Princesa de Asturias, nuera del Rey, tuviese un feliz alumbramiento (15)”. En aquella ocasió s’havia exposat el Santíssim i les relíquies dels Sants Màrtirs així com una processó amb aquestes darreres pels carrers de la població.
El 1898, a l’església parroquial de Santa Maria i per la festa de la Candelera “cantóse un solemne Te-Deum (...) por la terminación de la campanya del Archipiélago filipino, con asistencia de las autoridades gubernativas y militar locales y de numerosos fieles (16)”. A mitjan mes de maig del mateix any es va fer una processó fins a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà “para que interceda al Todopoderoso decline la victoria a favor de esta nación (17)” referint-se a la guerra de Cuba.
El santuari de Puig-agut, en la dècada de 1940 i 1950, era lloc habitual per celebrar misses de rogatives. El 1948 i 1949 se’n fan diverses per demanar pluja. Generalment eren convocades pels pagesos del terme mitjançant els administradors del santuari. El 1952, la publicació parroquial contenia el següent text: “Dios mediante, el próximo jueves 19, vigília de la fiesta del Sagrado Corazón de Jesús, habrá una misa rezada en honor a su Sacratísimo Corazón, por los devotos y protectores del santuario, en acción de gracias por las cosechas y para pedir su reinado en el individuo, en la familia y en la sociedad (18).
De manera semblant es feia en les altres ermites i capelles. A l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà, per exemple, s’havien fet oficis demanant pluja pel febrer de 1953 i fins i tot hi havia anat una processó des del temple parroquial de Santa Maria de Manlleu el mes de maig del mateix any. En aquesta, segons la crònica de l’època, “en la que la concurrencia masculina superaba a la de las mujeres” s’havia dut una imatge de sant Isidre president el seguici juntament amb el crucifix (19)
En algunes ocasions, quan els precs havien estat escoltats i la gràcia obtinguda, es realitzaven misses d’agraïment. Així, el 27 desembre de 1953, es va celebrar una missa “en acción de gracias por la cosecha de este año y el beneficio de la lluvia tan abundantemente prodigada en las últimas semanas (20)”.


Imatges:
Superior
.- Imatge de processó en la parròquia de Sant Esteve de Granollers (municipi de Gurb) el 1914. Arxiu El Rosell. Biblioteca Municipal de Manlleu

Centrals.- Gravat dels ‘Goigs del gloriós evangelista Sant March’ Barcelona : Estamper Francisco Suriá y Burgada (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Gravat dels ‘Goigs del gloriós evangelista Sant Marc, que es venera en sa pròpia ermita de la parròquia de Sta Mª de Calldetenas’. Vic : Impr. Anglada (per gentilesa de
Bibliogoigs)

Inferior.- Gravat dels ‘Goigs a lloança de Sant Marc evangelista, venerat a l’ermita de Carbassers. El Priorat, bisbat de Tortosa. La seva festa: 25 d’abril’. 3a edició, 1968
(per gentilesa de
Bibliogoigs)



Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 308
2 Soler i Amigó, Joan. “Pasqüetes”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 688
3 Carrera, M; Roma, J; Soler, J. “Pasqua i primavera. Sant Marc”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 197
4 Amades, Íbid
5 Soler, Íbid
6 “Lledània”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol.14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 27
7 “Lletania”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol.14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 59
8 La documentació és relacionada amb les parròquies d’Alpens, Rupit, Sant Pere de Castanyadell, Sora, Vidrà i Sant Julià de Cabrera i tractada en el següent volum: Girbau, Valentí. Església i societat a la Catalunya central: el bisbat de Vic a l'època del bisbe Veyan: 1784-1815. [Barcelona]: Facultat de Teologia de Catalunya: Herder, 1996, p. 427
9 Recollit per la font anterior i fent referència a documentació de l’Arxiu Episcopal de Vic. Sora, I,1
10 Vilarrasa i Vall, Salvador. La Vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 143 - 144
11 Hoja Dominical. Manlleu : Parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 1156, 18 de maig de 1952
12 Prat i Roca, Josep. La pagesia a Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1956, p. 169
13 “Rogatives” Soler, Enciclopèdia, p. 643
14 Vegeu: Capdevila, Josep M. La Mare de Déu del Bon-succés i la seva confraria. Vic : Seràfica, 1931, 52 – 53
15 El Ter: Periódico independiente defensor de los intereses morales y materiales de la villa de Manlleu, núm. 25, 19 de novembre de 189816 El Ter: Periódico independiente defensor de los intereses morales y materiales de la villa de Manlleu, núm. 5. 12 de febrer de 1898
17 El Ter: Periódico independiente defensor de los intereses morales y materiales de la villa de Manlleu, núm. 12. 21 de maig de 1898
18 Hoja Dominical. Manlleu : Parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 1161, 15 de juny de 1952
19 Hoja Dominical. Manlleu : Parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 1214, 3 de maig de 1953
20 Hoja Dominical. Manlleu : Parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 1254, 25 de desembre de 1953

22 d’abr. 2009

Sant Jordi, patró de Catalunya, venç el paganisme a Puiseslloses (Osona)

La figura de sant Jordi és, no hi ha dubte, de primera magnitud entre els patronatges del nostre país; ni més ni menys és el patró nacional. Aquesta dimensió, però, no sembla adir-se gaire amb el fet que les esglésies que li són dedicades són més aviat escasses. Joan Soler afirma que “la història de la celebració de la diada de Sant Jordi i del seu patrocini ha estat viscuda amb una fe i una adhesió ben desiguals” i assenyala que “si observem, per exemple, la toponímia dels pobles, de les viles i ciutats de Catalunya, ens adonarem que ben pocs duen el seu nom” i afegeix que “tampoc gaires esglésies, santuaris i ermites no estan sota l’advocació de sant Jordi” i ho il·lustra amb una dita que s’utilitza per indicar quan una cosa és més aviat escassa: “N’hi ha menys que de capelles de Sant Jordi, que només n’hi ha una a cada bisbat (1)”. Un d’aquests pocs edificis eclesiàstics dedicats al patró català es troba a Folgueroles (Osona) i és força particular.
La capella de Sant Jordi de Puigseslloses, segons Antoni Pladevall, es va erigir el 1477, va ser reformada i ampliada el 1883, i restaurada el 1988; està situada damunt d’un petit serradet a 531 metres d’altitud, prop del mas de Puiseslloses del terme de Folgueroles (2). El nom li ve donat per una construcció megalítica –de grans lloses de pedra-, evidentment anterior, que està situat davant mateix a l’edifici religiós; les pedres ‘llepen’ literalment la façana o, més ben dit, la façana ‘llepa’ les gran pedres clavades a terra. Una visió romàntica ens l’ofereix Domènec Torrent i Garriga en descriure els llocs d’interès de l’entorn manlleuenc de finals de segle XIX. El 1893, en esmentar Sant Jordi de Puiseslloses, descrivia: “cerca de dicha capilla existe un ‘dolmen celta’, y si es cierto que los dómenes sirvieron de altar de sacrificios ó que sobre ellos se proclamaban los jefes que habían sido elegidos, de fijo que no carece de historia aquel lugar, pero que nosotros desconocemos completamente (3)”.

La definició real d’aquesta construcció seria la de ‘galeria coberta’ i que representa un segon grau d’evolució entre els monuments d’aquest tipus a la comarca (4). Més detalladament, Miquel Cura i Roser Vilardell, anomenen a aquest tipus el de ‘falses galeries cobertes’ que “diferencien clarament la cambra del seu corredor, que és d’una alçada més petita i sempre es presenta dins d’un túmul circular (5)”. Del túmul, a Puigseslloses, no en resta res: les pedres són pelades i clavades directament a terra. No es pot descartar, però, que en el moment original existís però les diferents ocupacions i utilitzacions de la part superior del serrat ha fet desaparèixer qualsevol indici i, fins i tot, les lloses que devien fer de teulada. Té una orientació NW – SE, una llargada màxima d’uns 10 metres amb una amplada màxima de 3,5 metres i mínima de 2 metres. De totav manera, del tipus de falsa galeria coberta, “és una de les mostres més notables de Catalunya (6)”.
Pladevall recorda que aquest la construcció prehistòrica de Puigseslloses va ser excavada el 1922 i les restes que s’hi van trobar es troben al Museu Episcopal de Vic (7). S’hi van trobar diverses restes antropològiques, que permeten suposar que hauria contingut diferents cossos humans, i restes materials relacionades amb l’aixovar d’enterrament. La datació correspon a l’època final del tercer mil·lenni i primera meitat del segon (2100 – 1500 aC) en el període conegut com a calcolític o eneolític i bronze inicial (8). També s’hi van trobar elements datats d’època iberoromana; aquest fet permet suposar una continuïtat d’utilització del lloc per un espai llarg de temps.

Una ermita significada
La significació sociocultural d’aquest edifici no s’acaba aquí. El 1836, a l’església de Sant Jordi va dir-hi la primera missa Francesc Coll, actual beat i futur sant i l’octubre de 1870, Jacint Verdaguer va ser qui hi va cantar la primera missa. Verdaguer va dedicar un poema al megàlit que consta davant mateix, en un monòlit, amb el nom “El dolmen de Sant Jordi”:

La vall hermosa de Vic,
planera n’és i rodona,
planera com un diner,
rodona com una mola,
sobretot per qui la veu
des del cim de Puigseslloses
que deixa plana és el cor.

El botó d’aqueixa roda
entre eix dolmen i eix altar
amb que ma terra es corona
el dia del Sant Roser
amb sa cadena de roses
comptarà vint-i-cinc anys
que allà canti missa nova.

Precisament, Verdaguer, en ser acusat de tractar temes mitològics en alguns dels seu poemes més destacats i barrejar-los amb elements de la fe cristiana, va fer referència al monument de Puiseslloses i va respondre: “lo nom d’aquest turó és tantost de ‘Sant Jordi’ tantost de ‘Puig ses Lloses’, és a dir, que en sa cima viuen en íntim maridatge la llegenda cristiana i la ciclòpea, les dues fonts de poesia en què he begut amb preferència. Quan traguí a faró mos ‘Idil·lis i cants místics’, a algú que volia fer-me escrúpol d’haver escrit L’Atlàntida, responguí que per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un ‘dolmen’ i un altar (9)”.

Sant Jordi i el drac, la lluita del bé contra el mal
El dualisme format per un monument megalític i un edifici cristià no és casual i es troba en d’altres llocs de Catalunya. L’evident significat pagà –a ulls cristians, és clar- d’una sepultura neolítica no devia passar desapercebut; potser per això van edificar una església dedicada a un sant amb una història, fabulosa, de lluita contra un drac. Com passa en el cas de sant Mer [Vegeu l’article d’aquest bloc:
Sant Mer cristià i la lluita contra el paganisme en forma de drac de Banyoles], l’episodi ben conegut i publicitat de sant Jordi contra un drac que s’havia de menjar la filla del rei, conté un missatge sobre la capacitat de la fe cristiana per vèncer sobre la religió pagana. Iacopo da Varazze (~1266), després de descriure l’episodi esmentat, posa en veu del mateix sant Jordi el següent discurs adreçat al poble que restava atemorit per la fera:

- No tingueu por: Déu m’ha dut fins aquesta ciutat per lliurar-vos d’aquest monstre. Cregueu en Crist i bategeu-vos! Ja veureu com jo mato aquesta bèstia així que tots us hagueu batejat (10).

La figura de sant Jordi i el drac, però, té altres connotacions i arrels més fondes en l’imaginari col·lectiu. Francesc Fontbona esmenta que “el tema de sant Jordi matant el drac pot tenir l’origen en el déu ‘cavaller’ dels perses matant l’esperit del mal i que és recollit a Egipte pel tema d’Horus matant el cocodril (11). Louis Réau dóna la mateixa versió, però matisant-la: “sant Jordi seria la rèplica cristiana d’Horus, vencedor de Set” i “els cristians de Síria van fer de la seva lluita contra el drac el símbol de la conversió de Capadòcia al cristianisme (12)”. Joan Soler, per la seva banda, veu en sant Jordi el record d’un “ésser sobrenatural amb la missió de menar les ànimes dels difunts al País dels Morts, amb el seu cavall blanc, havent-les estalviades de la gola del monstre devorador (13)”. Seria sant Jordi l’encomanat de fer fugir, cap aquest país de difunts les ànimes contingudes en el sepulcre megalític de Puigseslloses?

Sant Jordi, festejat com a patró de Catalunya
La devoció a Sant Jordi es va iniciar força aviat a Catalunya. Joan Soler recull que al nostre país ja al segle VIII ja hi ha catalans que porten el nom de Jordi: “un diaca de l’església de Tarragona, anomenat Jordi, es va embarcar cap a Itàlia per salvar de la invasió musulmana les restes del màrtir tarragoní sant Fructuós” i afegeix que es deia Jordi un bisbe de Vic de principis del segle X, que l’any 937 va consagrar un temple a sant Jordi a Manresa; i el 1022, l’abat Oliba va dedicar un altar a al sant en el monestir de Santa Maria de Ripoll (14)”. No seria, però, fins a la baixa edat mitjana, que prendria el relleu amb el qual és conegut. Amades diu que “a València, la festa de Sant Jordi ja se celebrava l’any 1343. A Mallorca, no la van festivar fins al 1407. A Catalunya, va generalitzar-se l’any 1427 (15).
Joan Amades explica que “els rituals de l’Església catalana, impresos fins a les primeries del segle XIX, assenyalen la festa de Sant Jordi com a patró de Catalunya i com a doble major de primera classe amb octava” i detalla que “fins a temps ben recent, a les parròquies de muntanya, per ésser dia de mitja creu, la gent pagesa no faltava a missa (16).

Bibliografia:
1 Soler i Amigó, Joan. Sant Jordi: la diada. La tradició. L'actualitat. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya, 2000, p. 81
2 Pladevall, Antoni. “Folgueroles”. Dins: Gran geografia comarcal de Catalunya, (2a edició) vol. 8.– Osona i Ripollès, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 136
3 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 245
4 Albareda, Joaquim [et. al] Història d’Osona. Vic : Eumo, 1984, p. 37
5 Cura, Miquel; Vilardell, Roser. “El fenomen megalític a les comarques centrals de Catalunya”. Dins: Ausa, núm. 102 – 104 (1982). Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1980, p. 158. Disponible en xarxa a: http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38582/38456
6 Albareda, Íbid
7 “Sant Jordi de Puigseslloses”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 344
8 Albareda, íbid, p. 36
9 Aquest text va ser publicar-lo Verdaguer a: Discursos, articles, prólechs. Barcelona: Ilustració Catalana, [1913-1925] (OC. XXVI), 133 -134. Està recollit a: Molas, Joaquim. “Jacint Verdaguer”. Dins: Història de la literatura catalana, part moderna, vol. VII. Barcelona: Ariel, 1986-1988, p. 228
10 Vorágine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1,. Madrid: Alianza, [1990], p. 250
11 “Jordi”. Fontbona, Francesc. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 13. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 270
12 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol. 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 154
13 “Sant Jordi”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 683
14 Soler; Sant... Íbid, p. 43
15 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 286
16 Amades, Íbid.

19 d’abr. 2009

Diumenge de Pasqüetes: dia del ‘combregar general’

La capvuitada de Pasqua florida o el que és el mateix, el diumenge posterior a Pasqua, era conegut amb el nom de Pasqüetes, ‘diumenge in albis’ o, segons Salvador Alsius, com diumenge de Quasimodo, “perquè amb les paraules “quasi modo” començava l’introit de la missa d’aquell dia (1)”.
Joan Amades recorda que, en aquesta data, “hom celebrava el Combregar general” dient que “Nostramo era portat als malalts impossibilitats i, en general, als qui per malaltia no havien pogut anar a confessar durant la Quaresma” i remarcant que “mai no es deixava de visitar els hospitals i cases de beneficència”. L’escenificació, segons el mateix Amades, era important: “el Sagrament era acompanyat per un gran nombre de feligresos que tocaven una tonada de gralles especial per a acompanyar el combregar, tota melangiosa i planyívola” i que “antigament, hom havia celebrat com una processó, molt concorreguda de devots, per acompanyar Nostramo als hospitals (2)”. A Manlleu, almenys fins a la dècada de 1950 es realitzava d’aquesta manera descrita. Josep M. Gasol en recorda que era una activitat organitzada per la Confraria de la Minerva “la qual ací té la denominació d’Associació de Portants del Tàlem” i que “a primera hora del matí, es fa la processó que acompanya Nostramo que és dut als malalts i impossibilitats d’acudir a l’església per al compliment pasqual. Surt i retorna a la Parròquia i segueix tots els carrers on habita algun d’aqueixos malalts sens oblidar la visita a l’hospital de Sant Jaume” i conclou que “sol ésser molt gran l’acompanyament d’aquest combregar general (3)”. A Barcelona, segons Amades, el sagrament era conduït processionalment per un seguici de fidels portant atxes enceses (4)”.
Aquesta diada també era especial a muntanya. Joan Soler explica que era una data molt important dins el calendari dels pastors i esmenta com “als pobles de muntanya comença la tosa dels ramats, que, segons les contrades, dura fins a l’altra Pasqua o fins a Sant Joan” i que “el bestiar de llana és xollat i marcat –antigament al foc, actualment amb pega fosa- amb el respectiu senyal de propietat, a fi d’emmenar-lo als Prats comunals d’alta muntanya on pasturaven barrejats en grans ramats col·lectius, de primavera a tardor (5)”.

Imatge: Processó del Combregar general, a Manlleu, després de visitar l’Hospital de Sant Jaume. Foto Salarich / Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu.

1 Alsius, Salvador. Hem perdut l’oremus, petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona : La campana, 1998, p.89
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 2. Barcelona: Salvat, 2001, p. 950
3 Gasol, Josep M. “El sapàs. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958
4 Amades, Íbid,
5 “Pasqüetes”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 542

17 d’abr. 2009

Aplec a Ivorra on un ‘dubte’ va fer vessar sang d’un calze

Aquest diumenge, Diumenge de Pasqüetes, és el dia del tradicional aplec d’Ivorra (Segarra). En aquest lloc, especialment a l’església de Santa Maria i l’any 1010, va succeir un fet sorprenent. Explica Fermí Manteca (1) que, “deia la missa el rector Bernat Oliver, fill de l’Aguda de Torà. Després de la consagració, el mossèn va començar a dubtar sobre la presència eucarística de Jesucrist en les espècies del pa i del vi”. Aquell fet, aquell ‘dubte’, va provocar, segueix dient Manteca, que el calze es convertís en una font d’on rajava sang que tacà els corporals de l’altar i el terra” i que, posteriorment, “unes dones que filaven prop de l’església recolliren la sang amb les estopes procedent dels seus filats”.
L’espai web dedicat a aquets fet prodigiós esmenta com "Sant Ermengol, que va ser bisbe d'Urgell des del 1010 fins al 1035, es trobava a Guissona i el van avisar del que havia passat a Ivorra. Tot seguit s'hi va presentar, va recollir el calze i les tovalles tacades de sang i se les endugué cap a Roma. El papa Sergi IV, després de sentir el relat del bisbe Ermengol, va signar una Butlla pontifícia certificant que es tractava d'un veritable miracle, es va quedar amb el calze i va donar a Ivorra una sèrie de relíquies, concedint al poble privilegis per a la Confraria de Santa Maria d'Ivorra que Sant Ermengol hi havia fundat. Aquestes relíquies, juntament amb una part de les tovalles tacades de sang i el document pontifici, van ser col·locades sota l'altar major de l'església parroquial d'Ivorra dedicada a Sant Cugat, inaugurada l'any 1055 pel bisbe Guillem d'Urgell (2)”.
Fermí Manteca, rector d’Ivorra, indica que el fet del Sant Dubte convé emmarcar-lo en dos contextos: el primer, la reconquesta territorial i espiritual promoguda del bisbe Ermengol d’Urgell i, en segon lloc, “convé situar-lo en un marc més ampli, caracteritzat per les doctrines de Berengari, arxidiaca d’Angers, que l’any 1004 va començar a estendre l’heretgia de negar la presència real de Crist en l’Eucaristia (3)”. És així com, de nou, un fet de difícil explicació per les lleis de la física venia en auxili de conflictes morals i ben terrenals.
Curiosament, en una notícia apareguda al diari La Vanguardia (4) s’explicava com es posava en mans de la ciència el fet d’Ivorra mitjançant l’anàlisi dels corporals. El periodista Pau Echauz relatava com: “Mil años después, la ciencia puede ayudar a despejar las dudas que aún puedan tener los más incrédulos. El resultado de unos análisis efec-tuados en una universidad norteamericana han certificado la auten- ticidad de la tela y de la sangre con-tenida en algunas de las reliquias que se conservan en el santuario de la Mare de Déu de Ivorra, donde se venera el Sant Dubte” i continuava dient que “las pruebas no acaban aquí, porque todavía es-tán pendientes más análisis que se llevarán a cabo en un labotario de Alemania”. De moment no se sap res dels resultats. És probable que se’n tinguin notícies en la propera celebració del mil·lenari, del fet extraordinari, que s’està preparant per al proper any 2010.

Aplec per Pasqüetes
El diumenge de Pasqüetes, el diumenge posterior a Pasqua, Ivorra celebra aplec. Ho indica el Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja de la Fundació Serveis de Cultura Popular. Esmenta que “sortint de missa hi ha repartiment de coca i mistela als assistents” i afegeix que “hi acudeixen gent dels pobles del voltant; en especial, per un antic vot de poble, els veïns de Torà (5)”. El folklorista Joan Amades, per la seva banda, explica que els assistents de l’aplec d’Ivorra tenien costum de venerar el cabell de la Mare de Déu que s’hi guardava i que era “prim i subtil que gairebé era invisible” i afegeix que “el qui l’havia vist podia estar segur de no morir cec” i que tothom que s’ha apropava ho feia “per tal d’assegurar-se per sempre el do de la vista”. Conclou que “la virtut atribuïda a aquesta relíquia feia concórrer a l’aplec molts devots curts de vista o de vista defectuosa (6)”.

Imatge: Goigs del Sant Dupte que‘s venera en la parroquial iglesia de la vila de Iborra en lo bisbat de Solsona. Edició realitzada amb motiu de 35è Congrés Eucarístic Internacional. 1952
(Per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Manteca, Fermí “El Sant Dubte d’Ivorra: Mil anys” Dins: Full diocesà. Solsona / Vic. Vic : Mitjans de comunicació social del bisbat de Vic, any 103, num. 5.099, 11 de gener de 2009, p. 4 i 5. Disponible a: http://www.bisbatvic.com/documents/full11.01.09.pdf
2 “El Sant Dubte d’Ivorra. Història [en línia] Ivorra : Santuari del Sant Dubte d'Ivorra, 2009 [Consulta: 18 de febrer de 2009] Disponible a: http://www.santdubte.com/historia.htm
3 Manteca , Fermí “El Sant Dubte d’Ivorra: Mil anys” Dins: Full diocesà. Solsona / Vic. Vic : Mitjans de comunicació social del bisbat de Vic, any 103, num. 5.099, 11 de gener de 2009, p. 4. Disponible a: http://www.bisbatvic.com/documents/full11.01.09.pdf
4 Echauz, Pau.“La ciencia sale en ayuda del milagro de Ivorra”. Dins: Vivir en Barcelona, suplement del diari La Vanguardia, p. 7. 13 de maig de 2000. Disponible a:
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2000/05/13/pagina-7/34064142/pdf.html?search=sant%20dubte
5 Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja; Fundació Serveis de Cultura Popular. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 233
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 2. Barcelona: Salvat, 2001, p. 954 - 955

13 d’abr. 2009

Dilluns de Pasqua florida: aplec al santuari del Munts amb cantada de caramelles

El santuari dels Munts està situat en una balconada, a 1.059 metres d’altitud, que s’atansa des del Lluçanès cap a la Plana de Vic. Situat al terme municipal de Sant Agustí de Lluçanès però dins la parròquia de Sant Boi de Lluçanès, aquest temple de devoció mariana celebra el seu aplec el Dilluns de Pasqua.
Segons Antoni Pladevall, aquest santuari ja és esmentat el 1170 (Sancte Mariae de Monte) (1) i podria estar relacionat amb una atalaia de vigilància i defensiva de l’alta edat mitjana. Tot i aquesta antiguitat, l’edifici actual és molt més modern. Ramon Vinyeta (2), en una de les seves guies monogràfiques dirigida als excursionistes i descobridors de les joies de la geografia catalana, ho explica dient que “l’actual església és una construcció relativament moderna, erigida l’any 1692, en substitució d’una altra més modesta capella, probablement d’estil romànic, de la qual res en concret no podem dir” i en fa la següent descripció: “Arquitectònicament l’església és de la major simplicitat de línies i estructura, sense cap detall ni particularitats dignes de glossar-ne”; afegeix que “interiorment forma una sola nau de volta de canó que amida 20 metres de llarg, 7 d’ample i 9 d’altura, aproximadament” i esmenta un cor de proporcionades dimensions al qual es puja des de l’interior del temple.
Si bé el contenidor no mereix més comentaris per la seva arquitectura el continent és d’allò més elogiable: la marededéu dels Munts. Aquesta representació mariana, del grup d’imatges brunes, és de les poques que actualment reben devoció i que responen a a l’escultura original. Vinyeta en destaca el seu estil romànic –tot i que l’any 1926 va ser objecte d’una profunda restauració- i que amida un metre aproximadament. La llegenda diu que va ser trobada per un pastor a l’afrau del Munts on hi ha l’anomenada Cova de la Verge (3). Igualment d’aquesta marededéu s’explica que “a Sant Boi de Lluçanès, a tots els pobles de la resta del Lluçanès, a Orís o a Sant Quirze de Besora, escara es pot sentit la llegenda infantil que tots els nens vénen de la Mare de Déu dels Munts (4)” i no és massa forassenyat fer una afirmació d’aquest tipus si es té en compte que el santuari, tradicionalment, ha estat lloc de molts casaments de parelles de la contrada.

.











Aplec del Dilluns de Pasqua
Com molts santuaris marians, els Munts celebra el seu aplec anyal per Dilluns de Pasqua. En l’obra Santuaris d'Osona i el Ripollès s’esmenta que “els aplecs dels Munts han decaigut, però una munió de gent segueix pujant, de manera més irregular, a aquesta muntanya sagrada (5)”; malgrat aquesta afirmació, Antoni Pladevall dóna testimoni de l’estimació que la gent de la rodalia sent pel santuari en afirmar que “és un centre viu de devoció popular (6)”. En l’edició d’enguany, el programa ha estat format per una missa, una cantada de caramelles i una rifa a benefici de Mans Unides.

Vegeu un petit reportatge audiovisual de la cantada de caramelles de l’aplec d’enguany:



Joan Soler i Amigó defineix les ‘caramelles’ com “corrandes i cançons que canten els caramellaires anunciant la Pasqua Florida de casa en casa i pels masos, a la Catalunya rural, tot fent recapte per au na berenada el diumenge vinent, Pasqüetes (7)”. La Gran Enciclopèdia Catalana (8) les defineix com a “cançons populars que canten les colles a la festa de les caramelles per a la celebració de la Pasqua” i estableix que “els goigs de caràcter exclusivament religiós, especialment a la Mare de Déu del Roser, semblen ésser les caramelles més antigues”; de la festa en diu que és una celebració pasqual i que “té lloc tradicionalment a la Catalunya Vella i al nord de la Nova” en la qual “una colla de cantaires visiten cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles” i que, generalment, sortien el dissabte de Glòria al vespre” però que,actualment, ho fan “el diumenge i el dilluns de Pasqua”.
Jaume Ayats, Xavier Orriols i Salvador Palomar, en parlar de les caramelles i caramellaires actuals en fan una descripció molt ajustada a la realitat d’avui dia i com ha canviat en sentit de les caramelles respecte temps passats. Aquests autors afirmen que: “les característiques dels cantaires, de l’acte i de la disposició també s’han transformat: de les colles de joves, s’ha passat a grups d’edat diverses (o només infantils) amb un director i assaigs; de la disposició gairebé sempre en cercle tancat, i sense llegir textos ni partitures, s’ha passat a la disposició model de concert coral contemporani; de l’itinerari que resseguia les cases del territori, s’ha passat a cantades en els llocs més simbòlics del municipi; i el seguici nocturn gairebé sempre s’ha transformat en una passejada el matí de Pasqua” i conclouen dient que “el repertori, l’estètica del cant i l’acompanyament instrumental, és clar, també n’han resultat transformats (9)”.

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. “Sant Agustí de Lluçanès”. Dins: Gran geografia comarcal de Catalunya, (2a edició) vol. 8.– Osona i Ripollès, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 259
2 Vegeu: Vinyeta i Leyes, Ramon. Els Munts, Alt Lluçanès. Granollers: Alpina, 1953, p. 45 i següents
3 Santuaris d'Osona i el Ripollès [Fascicles del setmanari La Marxa de Catalunya]. Vic: Edicions del Bon Temps, 1995, fiscicle núm. 4, p. 12
4 Santuaris..., Íbid, p. 3
5 Santuaris..., Íbid, p. 15
6 Pladevall, Íbid
7 “Caramelles”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 121
8 “Caramelles. Festa de les caramelles”. Alegret, Salvador; Lloretr, Teresa. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 6. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 243
9 Ayats, J.; Orriols, X; Palomar, S; “La música popular. La cançó. Caramelles i goigs de Pasqua” Dins: Tradicionari, vol. 6, Música, dansa i teatre popular. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 54

12 d’abr. 2009

Bellmunt, una ermita mariana ‘al cel suspesa’, ja té l’aplec a punt

Qui sap si el gran poeta mossèn Cinto, en escriure el seu poema L’emigrant, feia referència a aquesta ermita; certament, però, tothom qui s’acosta al nord de la Plana de Vic pot assegurar que Bellmunt es troba a la frontera entre l’àmbit terrenal, al qual tots estem subjectes, i el regne celestial. No en va està situada a 1.246 m d’altitud.
La primera dada històrica del santuari de Bellmunt, segons Antoni Pladevall, es refereix a una deixa econòmica feta per Pere de Serra que, a més de cessions a d’altres llocs, donava dotze diners a Sancte Marie de Bello Monte (1). A aquesta referència la seguirien d’altres en els anys següents. Una i altres deixarien constància de l’edifici, dedicat a Santa Maria, que esdevenia la continuació de la capella del castell de Sa Reganyada que havia estat situat, a l’alta edat mitjana, al cim que s’alça davant mateix de l’actual santuari; es tracta, per tant, d’un santuari dels més antics, del tipus nascut prop d’un castell feudal [vegeu l’article d’aquest bloc:Santuaris marians (I): generalitats]. Així, diu Pladevall, el nom de Bellmunt “es devia donar la gent del lloc al santuari o capella de la Mare de Déu, mentre que restaria el de Sa Reganyada per a la muntanya i la fortalesa (2)”.
Joan Amades (3) fa referència a la tradició que explica que “la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt fou esculpida per sant Marc i sant Mateu” i que “un navegant la portava d’Alexandria quan, pel camí, es desencadenà un temporal imponent”, després de fer parada a Malta i emprendre la navegació va anar a parar a la costa catalana “des d’on s’encaminà a la muntanya de Serragrenyada, on amagà la imatge sota un pedregall”. La narració conta com “un estel molt més resplendent que els altres, el qual amb el seu intens centellejar va revelar l’existència de la imatge”. A aquell lloc, segueix explicant Amades, “de tot arreu van anar-hi milers i milers d’alades, que es van deixar caure mortes davant del munt de pedres formant-hi petites muntanyes amb els seus cossos”. Un bou va indicar a uns pastors on es trobava la imatge que, després d’intentar dur-la a l’església parroquial de Sant Pere de Torelló i després de tornar per tres vegades al lloc inicial van adonar-se que li havien d’aixecar una capella.
De la referència a les formigues alades i a la seva vinculació amb la Mare de Déu de Bellmunt ja en va deixar constància, a mitjan segle XVII, Narcís Camós. En la seva obra Jardín de María, esmentava com “acuden, de donde las envía Aquel que todo lo guía, muchas hormigas de las que vuelan, que son harto grandes y llamadas aladas, y ocho o quince días antes de la Asunción de la Virgen, se ponen por diferentes partes de la iglesia, donde muy presto mueren todas, sin volverse ninguna (4)”. Aquest fet extraordinari ha copsat l’atenció d’autors de tots els temps. Xavier Fàbregas per la seva part, en comentar com “un fenomen meteorològic o zoològic determina la sacralització d’un indret” fa referència a Bellmunt esmentant que “l’arribada de les formigues amb ales a aquest punt constitueix una invasió impressionant (5)”. Amades conclou el relat de l’episodi dient que “les alades van a morir davant de la Mare de Déu; i si n’hi ha alguna que es mor pel camí, les seves companyes les recullen i la porten fins a l’ermita, perquè, morta o viva, vegi la imatge” i resol que “amb tants milions i milions d’alades com hi acuden, mai no se n’ha posat cap a la cara de la imatge de la Mare de Déu (6)”.
La imatge mariana de Bellmunt és una figura de mida petita. Pladevall en diu que “és una imatge gòtica, d’alabastre, feta avançat el segle XIV” i determina que “per tant, no és la primera imatge de les donacions o deixes testamentàries del segle XIII (7)”. Malgrat aquesta apreciació, la figura que es veu actualment és la original del XIV ja que ha superat les diverses vicissituds que han afectat, en el curs dels segles, al santuari així com la destrucció iconoclasta de 1936.
D’entre les cases per les quals era invocada la Mare de Déu de Bellmunt hi ha la de protegir els captius i presoners per tal que els procurés la llibertat. Amades diu que, un cop est robaven llirs, els antic presoners li oferien els grillons i les cadenes, a mena d’exvot, que restaven penjades al santuari (8). Ho esmenten un antics goigs:

“De molts presoners les penes
són dels miracles exemple,
puix posen en voltre temple
per banderes ses cadenes;
amb salutacions amenes
us confessen Redemptora:
Verge i Mare de Bellmunt,
Siau nostra Protectora”

És el cas d’un cadenat i els seus grillons que encara es pot veure actualment i que, segons el inventaris estudiats per Antoni Pladevall, ja hi serien entre 1438 i 1441 (9).

Aplec per Dilluns de Pasqua
L’aplec de Bellmunt se celebra el Dilluns de Pasqua. Antigament havia tingut lloc el 25 de març, dia de l’Anunciació o Encarnació però des del segle XVII s’esdevé l’endemà de Pasqua florida. Des de fa temps aquest aplec és organitzat pel grup Amics de Bellmunt que reben, als visitants que s’hi apropen, amb coca i llonganissa. Enguany, a més, la celebració conté interessants novetats
.

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, 1992, p. 37. Extret de: Arx. Cur. Fumada Vic. Testament I (1240 – 1252), fol. 16
2 Pladevall, Íbid, p. 46
3 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1989, p. 75 – 80
4 Camós, Narcís. Jardín de María, plantado en el Principado de Catalunya. Barcelona: Orbis, 1949 (reedició de l’obra publicada a Barcelona el 1657 i reimpresa a Gerona el 1772), p. 373
5 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979 p. 100
6 Amades, Íbid, p. 77
7 Pladevall, Íbid, p. 46
8 Amades, Íbid, p. 77
9 Pladevall, Íbid, p. 96

11 d’abr. 2009

És temps d’aplecs als santuaris marians

La primavera porta, com cada any, unes temperatures més suaus que les precedents i empeny l’activitat humana cap a l’exterior. És temps dels aplecs que criden a apropar-se als santuaris marians escampats per la geografia catalana.

Qüestió de nom
La definició d’’aplec’ indica que es tracta d’una reunió de gent, generalment a l’aire lliure, amb motiu d’una festa o celebració determinada (1). Per aquest motiu, i entenent l’aplec en el seu sentit més ample, la motivació que el genera no ha de ser necessàriament religiosa. Antoni Pladevall (2) al Tradicionari, contempla quest fet i esmenta com “inicialment es reservava el nom d’aplec a una trobada religiosa i festiva, normalment a l’aire lliure, però entorn d’un santuari o indret amb algun emblema o significat religiós” i esmenta com pel juliol l’anomenat ‘aplec de Matagalls’ reuneix excursionistes de tota mena al cim del Montseny per commemorar, com en la seva primera edició, la canonització de sant Antoni M. Claret o la trobada que hi ha al cim del Canigó, la vigília de Sant Joan per encendre la flama que ha de recórrer els Països Catalans. Afegeix, però, que “això ja ens indica que el mot ‘aplec’ ha anat prenent amb el temps una extensió més àmplia, i avui dia s’aplica a ballades de sardanes en dies fixats i en llocs determinats, a trobades patriòtiques com la del Pi de les Tres Branques al pla de Campllong, al Bergadà, i a altres diferents concentracions festives, que agafen el significat bàsic d’aplec, això és, de reunió de grups diferents en un lloc determinat, per a una celebració”.

Aplecs als santuaris marians
Més enllà de qualsevol discussió semàntica, els aplecs als quals ens referim en aquest bloc són els dedicats als santuaris marians, i més concret les imatges que contenen, com am ostra de devoció comunitària. Joan Soler i Amigó en diu que “tenen una finalitat ritual de veneració dels “genis locals”, afavoridors de les collites i protectors del poble o la comarca” i afegeix que “el caràcter festiu del Dilluns de Pasqua deriva d’aquest costum (3)”.
La funció social d’aquestes trobades, en la societat del passat i en un context rural, era de primera magnitud. Era moment de trobada de la gent de la contrada. Soler diu que “sovint els aplecs han fet la funció de fires de donzelles o d’enamorats; les ballades –sobretot els balls del “vano i del ram”- eren ocasions de festeig i prometatge” i conclou que “moltes marededéus eren invocades per les noies per aconseguir promès, i al seu entorn es feien ritus diversos per obtenir l’amor, ofrenes de ciris, etc. (4)”. En aquest sentit és prou evident allò que explica Josep M. Gasol (5) de l’aplec de la Mare de Déu de Palau, ermita situada a la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana dins el terme municipal de Gurb, i que se celebra el primer diumenge de maig: “El jovent hi acut en gran nombre, si el temps ho permet, puix és fama que el dia de l’Aplec de palau sempre plou. Com a nota folklòrica senyalem que la Verge de Palau és invocada per les noies fadrines que van a “la que salta de marit” [sic], i que -segons la corranda- són de bon conformar:

“Mare de Déu de Palau,
doneu-me marit, si us plau;
sigui esguerrat i xacrós,
tan solament marit fos!”


El calendari dels aplec és molt extens com ho és la geografia on es troben els santuaris. A més, hi ha llocs on són diverses les dates, que varien segons la procedència dels aplequistes. El mateix Soler en diu, en referència als aplecs de santuaris marians, que “són típics, sobretot, els de Dilluns de Pasqua –Florida i Granada-, per la Creu de Maig (3 de maig), per les Marededéus Trobades (8 de setembre) (6). La relació de dates, però, és molt més àmplia.
Demanem, des d’aquestes ratlles, la col·laboració de tothom per tal d’anar completant la llista següent:

* Cal tenir en compte que si el dia s’escau en feiner pot ser que es passi al diumenge més proper o següent.

Bibliografia:
1 “Aplec”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 2. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 478
2 Pladevall, Antori. “Aplecs i romiatges.”. Dins: Tradicionari, vol. 4, La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 203
3 “Aplec”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 38
4 Soler, Íbid.
5 Gasol, Josep M., prevere. “Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals v. 18. - Manlleu, agost de 1958, pàgs 50 a 135.

9 d’abr. 2009

El 'salpàs': un ritual de protecció de les cases pairals catalanes

D’entre les pràctiques litúrgiques relacionades amb la Setmana Santa, en desús en els últims temps, hi ha el ‘salpàs. Salvador Alsius, a la seva obra Hem perdut l’oremus, petita enciclopèdia de la cultura catòlica defineix aquesta manifestació com la “benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual (1)”. El mateix autor explica que el seu origen cal cercar-lo en la pasqua jueva i que es realitzava a partir de la sal que els mateixos devots aportaven. Per la seva banda, Salvador Vilarrasa, en relatar la vida a pagès del Ripollès, en deia que “començava el diumenge de Rams a la tarda, continua el dilluns i acaba el dimarts de Setmana Santa al dematí, havent seguit totes les cases de la Parròquia (2)”.
El ritual, segons Antoni Pladevall, comptava que es “beneïa la sal posada en un plat amb una candela al mig i, un cop barrejada amb aigua beneita, s'hi aspergien les portes i les quadres del bestiar (3).” Vilarrasa, en fer referència a les terres ripolleses, explicava que anaven de casa en casa el rector amb l’acompanyament del campaner que l’ajudava i duia els estris necessaris [el roquet (*), l’estola i un boix] i que en arribar a cada casa “la gent els donen el Déu vos guard i si hi ha mainada besen la ma al senyor Rector. Damunt la taula de la sala hi ha preparat un plat amb sal i una candela plantada al mig” i continuava dient que “el rector es posa el roquet i l’estola i fa l benedicció, acabada la qual el campaner tira la sal a l’escudelleta i una mica d’aigua, tirant també aigua al rentamans per mullar el llindar de les portes amb el boix i allavors el capellà agafant una cullerada de sal molla la tira en el punt del llindar que ha ruixat el campaner quedant-lu així la sal enclastada” per concloure narrant que “acostumen a posar sal per la porta grossa d’entrar i en van posant en totes les demés que els hi diuen, com seran les de les corts de les vaques, eugues, porcs, etc. A dalt –afegeix- ne solen posar a la porta del cap d’escala, cambres i sobre tot al faldar de la xemeneia, que és el lloc on perilla més de baixar les bruixes (4)”; finalment, es beneïa el mateix bestiar.
Els elements que formaven part del ritual tenien unes propietats especials de protecció davant les calamitats o malalties, antigament mal enteses o científicament gens verificades. Pladevall indica que “era costum també de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l'aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties (5)”. I Vilarrasa relatava com les cases disposaven d’estris “amb aigua per beneir, en més o menys quantitat, segons la fe que tenen d’usar-ne per les malalties de la gent o del bestiar i en dies de mal temps en tiren, com fent ‘espergis’ per les finestres. Així és que en moltes cases no es contenten amb una ampolla ni un barral sinó que n’hi posen per beneir, fins galledes i perols (6)”. I Alsius encara afegeix que “l’aigua es feia beure a les criatures que quedaven així protegides contra les malalties (7)”.
En referència als donatius que feien les cases per pagar aquesta protecció que rebien, Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana detalla que “als Països Catalans, en les poblacions petites, sobretot pageses, el salpàs anava acompanyat de tot un costumari sobre els verals de masos, llocs on menjava el capellà i acompanyants, i donatius, normalment una o més dotzenes d'ous, segons la categoria de les cases (8)”; en el mateix sentit, respecte aquesta mateixa tradició, esdevinguda fa anys a Manlleu, Josep M. Gasol esmenta que “la cerimònia sagramental, acompanyada de la benedicció del bestiar domèstic i de treball, sol ésser recompensada amb ous (9); i Salvador Vilarrasa precisava que “per paga les cases grosses donen una dotzena d’ous i les petites mitja dotzena (10)”.
Acompanyant aquesta tradició també hi havia la de col·locar, fixades a les portes de les cases, creus fetes amb fulles de palma beneïda el Diumenge de Rams. La revista manlleuenca El Record, editada amb motiu de Setmana Santa entre 1917 a 1971, donava testimoni que “les masies del nostre terme acumulen, any darrera any, les simbòliques creus que el temps asseca i desfà (11)”. Aquesta i altres manifestacions venien a significar que no fa pas molts anys i en alguns llocs encara ara, malgrat totes les invocacions religioses pròpies de la litúrgia cristiana, seguia perdurant, en l’inconscient col·lectiu, una credulitat més pròpia de la superstició que de la religió oficial.

* “Roquet”: Ornament litúrgic de lli blanc, amb mànigues estretes, vorejat normalment d’una àmplia punta brodada, que duen sobre la sotana els bisbes, prelats i altres dignataris eclisiàstics. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 19. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 504

Imatges:
Superior: Fotografia de Lluís Coll del ‘salpàs’. Dins: Llibre d’ El Record: història i antologia de la revista setmanasantera manlleuenca: 1917 – 1959. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1960
Inferior: Porta d’una masia del municipi de Sant Sadurní d’Osormort on, al costat de les creus de palma es troben unglots de senglar


1 Alsius, Salvador. Hem perdut l’oremus, petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona : La campana, 1998, p. 242 - 243
2 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll : Imp. Maideu, 1975, p. 137
3 Pladevall, Antoni. “Salpàs”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 188
4 Vilarrasa, Íbid.
5 Pladevall, Íbid.
6 Vilarrasa, Íbid.
7 Alsiu, Íbid.
8 Pladevall, Íbid
9 Gasol, Josep M. “El sapàs. Calendari folklòric manlleuenc”. Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135, Manlleu, agost de 1958
10 Vilarrasa, Íbid
11 Revista ‘El Record’. Història i antologia de la revista setmanasantera manlleuenca. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1953

6 d’abr. 2009

Processó dels Dolors de Vic. Reportatge audiovisual d’un acte tradicional de Setmana Santa

Diumenge de Rams, a l’entrada de fosc, Vic es torna a omplir per veure la tradicional Processó dels Dolors o, com es coneix popularment, “dels armats”. Els soldats romans esperen davant de l'autèntic Temple romà, escenari idoni per a la recreació prèvia, l'hora d'inici de la processó. Mentre, ja es va aplegant una munió de gent en els sinuosos carrers de la ciutat per contemplar la manifestació religiosa, carregada de sentiment pietós, organitzada per l'antiga Congregació dels Dolors.

A l'hora convinguda se surt de l’església dels Dolors, just darrera la catedral. Amb pas lent, com és habitual, tot el seguici fa camí pel casc antic vigatà fins a retornar al lloc de sortida.


El seguici està format per més de més de 500 persones vestides d’’armats’ o de penitents, portant amb els símbols de la passió, que van acompanyar el pas de la Mare de Déu dels Dolors.

Aquesta processó, que prové del segle XVIII, reuneix any rere any a un nombrós públic que manté un rigorós silenci; per aquest darrer motiu es coneix, també, com la processó del silenci.

És una de les manifestacions de religiositat popular més genuïnes que es mantenen, actualment, a la comarca d'Osona.

A continuació podeu veure un petit reportatge audiovisual:

5 d’abr. 2009

Resseguint el ‘camí de les creus’: l’antic viacrucis urbà de Manlleu

Abans, les mostres de religiositat eren evidents, fins i tot, en el paisatge urbà. Les diverses referències en el nomenclàtor dels carrers, la presència de monuments de recordatori de manifestacions col·lectives com la Santa Missió o d’altres elements arquitectònics procuraven deixar molt present, en el dia a dia quotidià, el deure constant amb la fe. Un exemple d’aquest fet es pot trobar a Manlleu on encara resten, fixades en algunes cases del casc antic, algunes creus de l’antic camí del Viacrucis.
La Setmana Santa era, anys enrere, un temps de gran agitació per a la població manlleuenca, d’acord amb les celebracions litúrgiques pròpies del fet religiós quaresmal. La més destacada d’aquestes manifestacions era la processó del Sant Enterrament que fins al 1955 es va celebrar a la tarda de Dijous Sant; d’acord amb les reformes decretades per la mateixa Església, des d'aleshores va passar a l'endemà, Divendres Sant. El 1972, a Manlleu, van deixar de fer-se els actes al carrer per Setmana Santa.
Aquest període ple de pietosa actitud, contenia actes molt diversos com, la benedicció de les palmes –que encara perdura en certa manera,- el salpàs a pagès, la benedicció de les aigües i, més enllà de la diada de Pasqua, el combregar general que portava el “Cos de Crist” entre els malalts del poble.
L’atenció especial d’aquest article, però, es refereix a l’anomenat Viacrucis, o sigui, “camí de les Creus”, que se celebrava el Diumenge de Rams a primera hora de la tarda, entre les tres i les quatre. El seguici partia i finia a l’església parroquial i desfilava per diversos carrers de la població en un circuit ben definit.
El ritual del viacrucis consisteix a seguir, en processó silenciosa i amb acció de prec i meditació, la Passió i Mort de Jesús. Aquest recorregut es fa d’acord a catorze aturades o “estacions”, en què es recorda una escena concreta. Així, des de la casa de Pilat fins al Calvari –amb la crucifixió i enterrament- s’interpretaven episodis que la litúrgia popular ha destacat especialment dins el conjunt de la commemoració de les darreres hores de Jesucrist. La tradició, nascuda en ple segle V, presenta la mateixa Verge Maria resseguint, dies després de la mort del seu Fill, els 1.361 passos que se suposava que separaven el punt d’inici i el cim del mont del Calvari. El costum havia arribat, fins i tot, a establir la distància, en passes, entre estació i estació (1).
Posteriorment va anar arrelant el costum i arribaria a ser un dels motius de les peregrinacions a Jerusalem i progressivament s’anirien establint les catorze estacions que han quedat definides fins a l’actualitat.
Les primeres representacions del viacrucis públic manlleuenc es perden en la memòria del temps, però reberen una gran empenta, com tota la Setmana Santa, a partir de 1917 quan un col•lectiu de vilatans emprengueren aquesta tasca; només els dos anys de plena Guerra Civil es deixen de celebrar totes les manifestacions religioses i populars. El mateix 1939 es reprenen unes i altres i no seria fins al 1969 que el viacrucis se celebraria per darrera vegada davant del poc seguiment del públic. Aquest cessament s’avançaria tres anys al comiat de tota representació pública del període. L’establiment de la Parròquia de Gràcia, durant els seixanta, va suposar que durant pocs anys hi hagués doble celebració. De tots aquests esdeveniments n’hi ha testimoni fidel a la revista anual El Record que va sortir per quaresma entre aquests dos extrems, 1917 i 1972, i que aporta un gran valor documental.
Abans de 1936 la processó estava presidida per una imatge de Jesús de Natzaret, pas que representava el Crist carregant la creu i que havia estat ofrena del reverend Tomàs Puigcarbó. Estava organitzada per la Lliga de la Perseverància i l’Schola Cantorum cantava lletres del pare Lluís M. De Valls musicats per Lluís Millet. Tres penitents encaputxats -el central mostrava una creu- obrien la comitiva. Després de la Guerra Civil, que va comportar la destrucció de la talla del Natzarè, el 1949 se’n va inaugurar un de nou, fet per l’artista Silvestre Blasco i patrocinat pels joves de la població. Més curiós és el fet que el Crist crucificat que acompanyava el seguici fins al 1936, quan va ser, també, destruït, va reaparèixer com una imatge procedent de Rupit; Casualment s’havia conservat a Manlleu i es va fer servir fins que l’artista manlleuenc Ramon Pujol en va fer un de propi el 1942.

El viacrucis manlleuenc
Les dues estacions, la que obria i la que tancava la processó, o sigui la primera i la catorzena tenien lloc en el mateix temple parroquial; o davant de la façana durant els anys de la reconstrucció posteriors a la Guerra Civil.
A la sortida del temple parroquial, a la plaça de Crist Rei es formava la comitiva. En aquest punt s’iniciava el recorregut. La primera estació (Jesús és condemnat a mort) es trobava molt a prop, a la plaça de Dalt Vila. Seguidament es baixava pel costat de la Font de la Mare de Déu; trencant a la dreta encara es pot contemplar la més ben conservada de les creus. Era la segona estació (Jesús carrega la creu), arran de la porta de l’antiga Barberia Bajona. La següent estació (Jesús cau per primera vegada) estava situada a la primera casa del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris), passat el que havia estat l’abeurador, i coneguda com a Can Blatdemoro o Can Molera; d’aquesta manera la processó trencava a mà esquerra tot dirigint-se cap al riu Ter.
D’allà, i en línia recta es feia camí fins a trobar l’entrada del carrer Horta de Font on, a la casa de mà dreta, hi havia la quarta estació (Jesús es troba amb sa Mare. Més avall, a la casa pairal de can Rifà (davant per davant del carrer de Sant Domènec) hi havia la cinquena estació (Simó de Cirene ajuda Jesús). Precisament en aquell lloc també es pot veure un altra de les creus que es conserven, però sense la barbacana.
La sisena de les estacions era al capdavall del carrer, concretament a casa de la família de mossèn Targarona (Verònica eixuga la suor del rostre de Jesús).
Arribada al passeig del Ter es tombava a mà esquerra altre cop i en un tram llarg s’aturava a la casa de Lluís Coll i Espadaler, entre els carrers de Sant Ferran i del Pont. Aquesta era la setena estació (Jesús cau per segona vegada).
Arribada al pont de Can Moles, el viacrucis retornava en direcció al temple parroquial seguint el carrer del Pont. En el mateix molí Muntada trobava la vuitena estació (Jesús consola dones de Jerusalem). Més endavant es trobava una nova creu, la novena estació (Jesús cau per tercera vegada) a la casa que va ser enderrocada, a mitjan anys cinquanta, per obrir el tram de carrer que va del carrer del Pont al passeig de Sant Joan –seguint el carrer de Sant Domènec- i que es va dedicar a la Verge del Pilar. Aquest fet va obligar a ressituar-la a la casa que va passar a fer cantonada.
Seguint via s’arribava a la cantonada amb l’actual carrer de Sant Jordi, concretament a l’edifici on hi havia la tradicional Farmàcia Torrents. Allà hi havia la desena estació (Jesús és despullat).
Des d’aquest punt ja es veia l’onzena estació (Jesús és crucificat) al principi del carrer. Eren les conegudes Tres Creus que, després d’haver-se convertit en un indret simbòlic per tots els manlleuencs, per als seguidors del viacrucis era el Calvari. Aquestes creus ja provenien del segle XIX i van ser escenari especial durant la Santa Missió de 1924. A finals dels anys seixanta del segle XX se’ls va donar la imatge actual en la gran reforma de l’espai on estan situades.
Enfilant el carrer de la Font i tancant el cercle imaginari del recorregut, es feia la dotzena estació (Jesús mor) al mur de les torres de Can Vilaró –al capdamunt de les escales que provenen de la plaça de Fra Bernadí.
Posteriorment, refent la pujada lateral de la Font de la Mare de Déu, el seguici feia la tretzena estació (Davallen Jesús de la Creu) a la plaça del Pou o de Crist Rei, davant mateix del Temple parroquial, preparant el conjunt per entrar a l’edifici per realitzar la darrera estació (Jesús és posat en el sepulcre).

Fets i observacions
Les creus del viacrucis van ser objecte de la destrucció durant els primers mesos de la Guerra Civil. Com la majoria de símbols religiosos -el mateix temple parroquial en va ser el major exemple- van ser víctimes de la incoherència del moment. El mateix Ajuntament de Manlleu va proposar actuar en aquesta direcció; en una llista, on també hi havia fornícules o capelletes de carrer, s’indicaven les creus que calia destruir, la del carrer de la Font (tercera estació), una al Call del Ter (la cinquena estació, a can Rifà), la del passeig del Ter (setena estació), una al carrer del Pont i, finalment, a les Tres Creus(3). Totes i cadascuna van ser restituïdes per a la celebració de la Setmana Santa de 1939 –ja en període franquista-, que va esdevenir un acte principal d’aquell viacrucis, recuperat després de dos anys de no fer-se.
Localismes a part, des d’un punt de vista etnològic, el viacrucis, segons Joan Soler i Amigó, representa un camí dur i penós, ple de perills, proves i sofriments als quals s’havien de sotmetre els qui volien anar des del centre del món al centre íntim; així mateix, és ritu de pas del profà al sagrat, de l’efímer a l’etern, de la mort a la vida, de la humanitat a la divinitat (4). No és sorprenent, per tant, que en els durs afers quotidians de la vida sorgeix l’expressió de “passar un viacrucis”.
L’interès d’aquest article, però, fora del sentit religiós que expressa el viacrucis, resideix a recuperar de la memòria del pas del seguici que es feia a Manlleu. A la població, precisament, hi havia la particularitat destacable que les estacions estaven indicades per unes creus de fusta, amb una mena de barbacana del mateix material col•locada al damunt fent doble pendent; aquestes estaven fixades a cases particulars –possiblement de devots fidels del l’activitat- i que ja devien ser-hi des del segle XIX –com ho demostren les fotografies més antigues dels carrers de la població. Més enllà de marcar la situació de cadascuna, l’objectiu principal és indicar les que encara es conserven –en ple 2006- i que no deixen de ser testimoni d’un bé patrimonial i etnològic –, a part de religiós. Per tant, en un passeig, que pot ser totalment laic i simplement de curiositat turística, es poden veure, encara ara, algunes creus que perduren al pas del temps. Les reformes de moltes façanes han comportat que s’hagin retirat moltes d’aquestes creus, des del ja llunyà darrer viacrucis –del 1969-, i que en restin pocs exemplars.
Es pot aprofitar per contemplar els testimonis que representen les creus de la segona estació –al costat de les escales que condueixen des del carrer de la Font a la plaça de Dalt Vila (la més ben conservada i amb tota la seva autenticitat); la de la cinquena estació, a l’antiga casa de can Rifà – al carrer d’Enric Delaris just enfront del de Sant Domènec- en què manca la barbacana de fusta però que encara es dibuixa en el mur; la de la vuitena –a Can Muntada, al capdavall del carrer del Pont- a l’alçada d’un primer pis i, com l’anterior, sense barbacana; les reconegudes Tres Creus –a l’altre extrem del carrer del Pont- amb la fesomia reformada fa uns quaranta anys; i, finalment, com una petita resta, una fusta travessera de la creu que hi havia al mur posterior de can Vilaró –damunt de les escales de la plaça Fra Bernadí- i que cal observar amb certa atenció pel fet de ser pintada amb el mateix color de l’entorn immediat.

Article publicat a la revista El Ter, núm. 122, maig de 2006. Manlleu : Manlleu Mitjans de Comunicació SLU, p. 20 – 21.

1 A Manlleu no es té constància que aquesta tradició fos ajustada al recorregut real
2 Llibre d’ El Record: història i antologia de la revista setmanasantera manlleuenca: 1917 – 1959. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1960
3 Arxiu Municipal de Manlleu. Incautacions. Governació 18, exp. 7/1936
4 Soler i Amigó, J. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona : Barcanova, 1998, pàgs. 600 - 601