6 de març 2009

Sants incorruptes: sant Oleguer i altres cossos que van vèncer la putrefacció

El culte a les relíquies de sants té la seva màxima expressió quan les restes es refereixen a la totalitat del cos humà, sense vida, i no a una part. I assoleix el súmmum quan aquest cos és incorrupte; o sigui, quan el cadàver no ha estat subjecte a les normes biològiques de la putrefacció.
Les diferents biografies de sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, destaquen allò que, precisament, va fer després de mort: restar incorrupte. Aquesta propietat del seu cadàver fa que el sant català formi part d’un selecte grup que, juntament amb d’altres cossos de personalitats canonitzades, presenten la seva condició divina tot saltant-se el procés de la putrefacció.

Sant Oleguer, un incorrupte de casa nostra
Josep Baucells a la Catalunya Romànica, en fer un breu esbós biogràfic d’Oleguer, ja explica que “el poble, tot seguit del seu traspàs, el venerà com a sant (1)”. Pere de Ribadeneyra, al seu Flos Sanctorum, qualifica el fet com que “fué canonizado al uso antiguo de la Iglesia, que era la veneración de los Fieles, y el permisso de los Sumos Pontífices (2)”. Malgrat aquestadeclaració popular, va caldre el l’aprovació, des de Roma, del seu culte fent efectiu el 1675.
La fama de santedat d’Oleguer devia fer-se més gran –o potser en va ser-ne la causa- quan es devia descobrir que, passats uns anys, el cadàver resultava incorrupte. Uns antics goigs de sant Oleguer exposen que “su cuerpo se conserva entero i flexible” [vegeu la imatge que acompanya aquest article]. Aquesta flexibilitat li devia ser una important ajuda quan, en paraules de Joan Amades, “el seu cos es guardava incorrupte en un altar especial de la Catedral de Barcelona” i seguiex dient que “en una de les reformes fetes a l’altar, van canviar-li la mitra, perquè estava una mica malmesa, i segons la tradició, el cos sant va aixecar per ell mateix la testa per tal de facilitar l’operació (3)”.
Així ho assenyalen els seus goigs, aquests en castellà, quan diuen:

Vuestro cuerpo, en quien se esmera
el pueblo humilde y atento,
de mármol en monumento
incorrupto persevera;
por los siglos que venera
la admiración llega á ser:
sed nuestro abogado,
glorioso obispo Olaguer


El cos de sant Oleguer va ser col·locat, després de la seva canonització oficial el segle XVII, a l’antiga ala capitular de la catedral barcelonina que va passar a ser ceneguda com a capella de Sant Oleguer i del Santísim Sagrament. La Viquipèdia explica que “en ser canonitzat el bisbe de Barcelona Sant Oleguer, el 1676, es va decidir destinar-la al seu mausoleu. Sobre el sagrari està col·locat el sepulcre barroc amb una urna de vidre que permet veure des del cambril el cos incorrupte del sant, obra dels escultors Francesc Grau i Domènec Rovira II; sobre aquesta obra es va posar l'estàtua jacent del bisbe Oleguer que ja havia estat executada per l'escultor Pere Sanglada al 1406 (4)”.
La convocatòria a la commemoració litúrgica que cada any se li adreçaven no s’oblidaven de destacar, en majúscula, la condició incorruptible del cos de sant Oleguer. Al diari La Vanguardia del 5 de març de 1883 va aparèixer la següent anotació:

Con motivo de ser mañana la fiesta de San Olegario, arzobispo que fué de Tarragona y obispo también de Barcelona, se expondrá á la veneración pública el cuerpo INCORRUPTO del Santo en el camarín de su propia capilla, en la Catedral Basílica, estando visible todos los días del octavario desde las nueve á las doce de la manyana (5)”

A l’inici de la guerra civil espanyola, amb la destrucció que va partir la catedral de Barcelona, el cos de sant Oleguer va ser sostret del sepulcre i despullat dels elements relacionats amb el seu càrrec que l’acompanyaven, com el bàcul, la mitra i l’anell . Segons sembla, un sagristà de la catedral ajudat per mossos d’esquadra el van amagar dins la cripta –construïda el 1615- situada al centre del cor i que servia per guardar les restes mortals dels canonges on va restar durant tota la guerra (6).
L’any 1951 es van reprendre les manifestacions de devoció al cos incorrupte. Així ho diu l diari de l’època: “Ayer, en que la normalidad renació en nuestra capital, el desfile de fieles ante el cuerpo incorrupto del bendito obispo fué realmente impresionante, como si quisieran agradecerle las veces que ante el trono del Altísimo habrá desgranado el santo por la tranquilidad y prosperidad de su Barcelona (7)”. El 1952 li serien retornats els elements identificatius del càrrec i revestits de gran valor artístic.

Sant Narcís, un incorrupte forà a Girona
A terres de parla catalana hi ha constància més cossos de sants incorruptes. Un altre sant incorrupte ben conegut i objecte de devoció durant segles ha estat sant Narcís de Girona.
La devoció gironina a sant Narcís és de tradició medieval tot i que la llegenda el fa evangelitzador de les terres catalanes juntament amb el seu diaca Feliu. El seu cos va ser localitzat, meravellosament, en data indeterminada. Joaquim Pla en diu que “és possible que el seu cos fos trobat en temps del bisbe Miró (inici del segle XI) quan va ser trobat el cos de sant Feliu [l’històric sant Feliu africà, veritable cristianitzador de Girona el 303] ja que el sepulcre d’aquest es diu que estava entre dos d’altres sants gironins. Malgrat això, cap dada ha comprovat plenament que cap d’aquests dos sepulcres fos precisament el que contingués el cos de Sant Narcís (8)”. Aquesta reserva no és compartida per altres autors. Josep Mercader, per exemple, no dubta de l’autenticitat de la troballa: “La maravillosa integridad e incorrupción del cuerpo del glorioso San Narciso fué un hecho históricamente cierto y demostrado, pese a las soeces bravatas de los iconoclastas de nuestros tiempos, por lo menos hasta muy cerca del siglo XII (9)”. La primera menció documental del culte al sant és del segle XI. Com diu Àngel Rodríguez Vilagran en La Web que Sant Narcís (10), que li és dedicada es recull que “en aquest document no hi consta l’any que es predicà el sermó, però devia ser a la primera meitat del segle XI, ja que Oliba va morir el 1046. L’abat va fer una predicació molt interessant lloant les excel·lències del sant Narcís. Aquí t’ofereixo un fragment d’aquell sermó:

"Per tant, germans estimadíssims, ja que avui se’ns manifesta amb tant d’ esclat la solemnitat del confessor de Crist i apòstol i màrtir nostre, donem gràcies i lloances al Creador omnipotent i, encomanant-nos a les oracions d’aquell Narcís, autèntica flor del paradís, estimem tot allò que ell va estimar, creguem tot allò que ell ens va predicar de paraula i imitem tot allò que ens va ensenyar amb les seves obres. (...) I tu, oh Sant Narcís, flor del paradís, accepta les nostres lloances per pobres que siguin, i com que, en presència del Senyor, estàs ja segur de la teva felicitat, mostra’t sol·lícit i clement davant del pes de les nostres misèries, a fi que, tots aquells que ara ens alegrem de la teva festa, meresquem ser partícips dels teus mèrits per sempre; que ens ho concedeixi Aquell que et va coronar admirablement a lloança i glòria del seu nom i misericordiosament et va fer el nostre guia de cara al benestar present i a la salvació eterna, Jesucrist, Déu i Senyor nostre, al qual amb el Pare i l’Esperit Sant, escau tota lloança i acció de gràcies, el poder, la força i la benedicció pels segles dels segles. Amen".

Seguidament Rodríguez explica que “a part del sermó de l’abat Oliba, hi ha un altre document del segle XI força interessant, em refereixo a la Carta del bisbe Berenguer Wifred de Girona que va fer a l’abat del Monestir de Sant Udalric i Santa Afra d’Augsburg, després que aquest últim li sol·licités relíquies del sant. El bisbe gironí li contesta que li envien fragments d’ossos i vestits de Sant Fèlix (màrtir de Girona, l’apòstol africà), però no del diaca Sant Fèlix ja que Carlemany se’l va emportar a França i molt menys podien enviar-li ossos de Sant Narcís. En aquella epístola, el bisbe de Girona explica el per què; "del gloriosíssim pare nostre Narcís, Pontífex i Màrtir de Crist, n’enviem fragments dels vestits i de l’estola amb què fou posat al sepulcre, però no hem volgut enviar-ne el seu cos, ja que fins ara es conserva incorrupte, per la gràcia de Déu".
El cos incorrupte de sant Narcís va ser degudament venerat a la seva capella situada dins l’edifici de l’església de Sant Feliu de la ciutat gironina. La seva devoció va rebre un empenta destacable en fer-lo protagonista de la defensa i posterior alliberament de la ciutat de les armes franceses, el 1285, en llençar-los una munió de mosques. Àngel Rodriguez en fa el seu corresponent relat a “Les mosques de Sant Narcís” dins el web esmentat.
El 1936, però, el sant gironí tampoc es va deslliurar de la destrucció dels símbols catòlics ni va tenir la sort del seu homòleg Oleguer. Mossèn Josep Mercader, en recollir les abrandades paraules aparegudes en un opuscle titulat “En desagravio” editat per l’arxiver diocesà de Girona Tomàs Noguer explica que “... el día 21 de agosto de 1936 se comete contra las sagradas relíquias de San Narciso el más nefando de los crímenes y al no poder (esa hubiera sido la intención de alguno de los presentes en aquel acto que la historia recordarà con horror) saciar su odio en u cuerpo mortal, profanan aquellos venerandos restos que constituían el honorde nuestro pueblo y la gloria de nuestra Ciudad, y Màrtir nuevamente en sus sagrados despojos, se cometieron contra éstos los más vergonzosos y sacrílegos ultrajes al amparo de infamantes propagandas” . La narració de Mercader segueix explicant que el cos de sant Narcís va ser exposat, tot i que s’havia pactat de resguardar-lo en una tomba del temple, a la Biblioteca Municipal. Posteriorment, segueix dient que les restes van desaparèixer misteriosament i que, segons informacions que qualifica de ‘fidedignes’, va saber que “metieron con incalificable y sacrílega irreverencia dentro de un saco los sagrados despojos, llevándolos secretamente al extremo de la Dehesa, muy cerca del río y de la plaza denominada Turín, y que, una vez incinerados, parece que arrojaron las santas cenizas al río Ter... (11)”.

Anna Maria Antigó, una incorrupte a Catalunya Nord
Un altre cas és el d’Anna Maria Antigó (Perpinyà, 1602 – 1676)–de la qual es conserva el cos incorrupte al convent de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà. Pep Vila, en dedicar-li un article (12), feia referència un opuscle editat el 1905 i a documents del llibre de memòries de la comunitat de la qual en va extreure les següents dades: “En 1842 i després d’aixecar la coberta del taüt, l’atmosfera va quedar embalsamada amb l’aroma que exhalava aquell dipòsit. Després de netejar la pols del cadàver i veure l’estat dels hàbits, les monges la vestiren de nou sense cap dificultat perquè el cos era flexible com el d’una dona viva”. I en el mateix article recull les declaracions de doctor Carcassone que, en l’acta redactada amb la descripció de la revisió del cadàver va fer les següents observacions: “La forma exterior del cos és la natural; els seus relleus musculars són marcats amb tota exactitud; té els ulls tancats, però sense enfonsament; tota la pell està dissecada i com assaonada. (...) els òrgans interiors es troben enterament dissecats, sense haver sofert la putrefacció ordinària (...) els seus ossos conserven la força i la consistència primitives, sense que s’hi noti alteració de cap mena”. Vila esmenta, més tard, que “com que morí , com afirma la tradició, en olor de santedat, el seu cos fou enterrat fora del sepulcre comú, en un nínxol de la paret de la capella. El seu cos, que fou mogut de lloc tres vegades, en 1805, 1842 i 1878, oferí sempre aquesta imatge de puresa i d’incorruptibilitat”.

Incorruptibilitats modernes
Tot i que en aparença la incorruptibilitat pot confondre’s amb la momificació hi ha una diferència, gens menyspreable, que cal tenir en compte com apunta Carmen Porter en la seva obra ‘Misterios de la Iglesia’. En aquest llibre afirma que “els incorruptes, al contrari de les mòmies, no es mostren rígids, ni la seva pell està seva i arrugada, és més, apareixen humits i els seus músculs es mostren flexibles (13)”. Aquesta darrera afirmació ens permet recordar el cas de sant Oleguer, de com segons Amades, va aixecar el cap per dixar-se posar la mitra i la menció que es fa en els seus goigs a la seva flexibilitat.
La capacitat de vèncer la descomposició de tot cos sense vida ha estat un element associat a la fama de santedat i que aparentment evita les regles de la física i la biologia. Heather Pringle (14), després de recordar que a l’Europa medieval el cos físic era menyspreat i se li atribuïa ser el vehicle de les temptacions inspirades pel diable, esmenta que n’hi havia uns que, en canvi, eren valoritzats. Pringle diu que “aquests cossos, o més bé, allò que en quedava, van ser santificats, segons es deia, per l’esperit Sant, que una vegada va viure al seu interior i que través d’ells guaria als malalts, parlava amb saviesa i ajudava als humils i als pobres, i va impregnar la seva marca per sempre en aquells fràgils cossos humans fets de carn i ossos, i per l’alquímia de la fe aquests cossos s’havien transmutat en quelcom sant; per això, les seves restes posseïen grans poders per a fer el bé”. Entre els prodigis que l’Esperit Sant feia mitjançant aquests cossos era la de permetre la seva conservació de forma incorrupte, com si volgués donar proves de la seva elecció. Així, segueix explicant l’autora, “L’església catòlica ha desenterrat a molts incorruptibles al llarg de la seva història” i recordant els estudis de l’escriptora Joan Carroll va realitzar durant la dècada de 1970 en què “va localitzar cent dos incorruptibles, des de santa Cecília, màrtir romana del segle II, fins santa Charbel Majluf, monja libanesa del segle XIX, el cos de la qual segueix exsudant sang i suor després de seixanta anys de la seva mort”.
Els cossos incorruptes relacionats amb personatges beatificats o canonitzats per l’Església catòlica també és un fenomen actual. L’any 2001 es va procedir al trasllat del cadàver de Giuseppe Roncalli, que va ser ‘papa’ de Roma amb el nom de Joan XXIII, després de la seva beatificació. Aleshores es va comprovar que, gairebé 38 anys després de la seva mort, el cos era incorrupte. El diari La Vanguardia publicava la notícia amb el següent titular: “Un cardenal revela que el cuerpo de Juan XXIII está incorrupto (15)”. Aleshores, tot i la declaració de la incorruptibilitat que presentava, ja es va apuntar la possibilitat que algunes de les atencions que s’havia dispensat els dies després a la defunció havien pogut permetre la conservació del cos. És així, com mesos després, quan es va exposar al públic, ja es va donar a saber que “en 1963 l’anatomista de l’hospital Gemelli Gennaro Goglia va injectar deu litres d¡in líquid ideat pel ell mateix en el cos del Papa Roncalli que va bloquejar la descomposició (16)”.
En d’altres casos l’explicació no és tan senzilla ni tant simple. Es barreja la fe amb les ganes de creure.

Imatges:
Superior.- Capçalera dels ‘Goigs de S. Olaguer, obispo de Barcelona y arzobispo de Tarragona, se venera en su propia capilla en la catedral de Barcelona. Murió en los años 1136 , y su cuerpo se conserva entero y flexible’. Barcelona : Imp. De los Herederos de la V. Pla
Central: Gravat de sant Narcís que pertany als ‘Gozos en honor de San Narciso, patrono del pueblo de Tayala del obispado de Gerona’. Girona : Imp. Carreras

Per gentilesa de Bibliogoigs.


Inferior.- Pàgina il·lustrada del llibre de mossèn Josep M. Mercader, ‘Vida e historia de San Narciso’, on hi ha fotografies del cos incorrupte de sant Narcís abans de la guerra civil espanyola (Làmines 41.. Cara posterior del sepulcro de C. Narciso con su antigui sagrado contenido del cuerpo del Santo. Iglésia de S. Félix. Gerona i 42.- Cabeza de San Narciso actualmente desaparecida)


Vegeu altres articles relacionats apareguts en aquest bloc:
Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat
Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat (complement)

Bibliografia:
1 Baucells, Josep. “Els bisbes de Barcelona anteriors al 1300. Oleguer” Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 52
2 Ribadeneyra, Pere de. Flos sanctorum de las vidas de los santos, vol. 1. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, p. 415
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 877
4 “Catedral de Barcelona” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 5 de març de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Barcelona
5 La Vanguardia, 5 de març de 1883, pàg. 3
6 La Vanguardia, 29 de desembre de 1993, pàg. 21
7 La Vanguardia, 7 de març de 1951, pàg. 11
8 Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona (Sant Félix, San Narciso y otros santos). Girona [etc.]: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 50
9 Mercader, Josep, pvre. Vida e historia de San Narciso. Girona : Talleres Tipográficos ARIEL SL, 1954, p. 114
10 Rodríguez Vilagran, Àngel “La web de Sant Narcís” [en línia] web personal d'Àngel Rodríguez Vilagran [consulta: 5 de març de 2009] Disponible a: http://www.terra.es/personal/santnarcis/home.htm
11 Mercader; Vida... Íbid, p. 154 - 156
12 Vila, Pep. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23
13 Porter, Carmen. Misterios de la Iglesia. Madrid : EDAF, 2002, p. 74
14 Pringle, Heather Anne. El Enigma de las momias: la ciencia y la obsesión ancestral por vencer a la muerte. Barcelona: Grijalbo, 2002, p. 213 - 214
15 La Vanguardia, 28 de març de 2001, pàg. 33
16 La Vanguardia, 4 de juny de 2001 , pàg. 27

2 comentaris:

Galderich ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Joan Arimany Juventeny ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.