31 de març 2009

Sobre la cobdícia per la possessió de relíquies de sants

La consideració que es donava a les relíquies de sants en la societat de segles passats era diferent a la que es dóna actualment i difícil d’imaginar des de la nostra perspectiva.
Louis Réau explica que durant els segles dels primers cristians aquests consideraven un sacrilegi tocar i, pitjor encara, trossejar un cos sant; malgrat això, a partir del segle IV, les relíquies van esdevenir una forma d’augmentar la devoció dels fidels (1). A partir d’aleshores es van multiplicar les restes dels cossos sants. En alguns casos eren localitzats gràcies a somnis i revelacions que assenyalaven el lloc on es trobaven i que, el seu descobriment, passava a anomenar-se, curiosament, la seva “invenció”. D’aquest mot, entre altres significats, Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll destaquen el de “acte de trobar (una cosa que estava oculta) (2)”.
Al voltant de les relíquies també es va establir un comerç que aportava importants ingressos econòmics a qui les venia i també a ui les comprava ja que adquiria un gran reclam per a pelegrins al seu monestir o catedral (3). Igualment hi havia mètodes encara menys lloables com el de les sostraccions i robatoris.
Un exemple d’aquesta pràctica, o almenys així ho explica la llegenda –que curiosament no ha maquillat els fets- de com les relíquies de sant Eudald van anar a parar a Ripoll. Mossèn Jacint Verdaguer va recollir el relat llegendari de com uns monjos ripollesos van anar a cercar unes relíquies que dignifiquessin l’església del monestir de Santa Maria. Arribats a Ax dels Termas on van descobrir, a dins de la seva església, diversos cossos sants entre els quals el de sant Eudald se’ls va manifestar i els monjos, diu la llegenda, “encomanant—s’hi molt de cor, el prengueren, l’un pel cap, l’altre pels peus, i a més córrer picaren de sola església avall”; tot i que, en adonar-se del fet els vilatans els van empaitar una espessa boira va salvar-los a darrera hora (4). Segons diu Andreu Bosch a la introducció d’aquest recull, aquesta llegenda deuria ser aplegada per Mossèn Cinto durant l’estada que va fer l’agost de 1878 al santuari de Montgrony (5). Un cas semblant s’explica de les relíquies de sant Valentí venerades a Sant Benet de Bages [Vegeu l’article d’aquest bloc:
La devoció a un sant Valentí que reposa a Catalunya des de fa mil anys] i també de com els manresans van procurar-se les relíquies de Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici [Vegeu l’article: Les relíquies de sants i les corrandes sobre la rivalitat entre poblacions].
Fets sorprenents, de diferent caire però amb les relíquies com objecte, també s’havien de donar a d’altres monestirs pirinencs, a part del de Ripoll. Joan Amades, en tractar la figura de sant Romuald, que havia estat monjo del monestir de Sant Miquel de Cuixà, explica que “la gent del Pirineu sentia una devoció i una admiració molt fortes per sant Romuald, i temia que un bell dia no se n’anés del monestir per a sempre més i amb la seva absència perdessin la seva font de gràcia i el seu do d’inacabable virtut”. Per vèncer el seu temor, segueix Amades, “decidiren matar-lo, per tal de tenir així la seguretat de posseir les seves relíquies, que consideraven portadores de bé i de favor diví”. La iniciativa no va tenir bon resultat ja que “la conjura va arribar a oïda del sant, que decidí fugir una nit i d’amagat, a fi d’evitar que l’assassinessin per excés d’estimació (6)”.
I no era només coses de terres de muntanya sinó que a Barcelona i segles després hi va passar una interessant anècdota. El mateix Amades, en esmentar la festa i vida de sant Josep Oriol, dóna una referència clara de l’ànsia per acaparar relíquies encara que es fossin les d’un futur i hipotètic sant. El folklorista explica que “ja en vida del sant, la gent tenia gran afany per obtenir-ne records i relíquies, afany que va moure el barber seu a recollir el pèl que li afaitava, posar-lo en bossetes i vendre’l a bon preu”. Vet aquí que, en primera instancia, la idea va resultar brillant i, segons segueix dient Amades, “el negoci donava, i va despertar la cobdícia del barber”. Llavors, el barber se les va imaginar: “com que no reunia prou pèl per a satisfer les demandes que entenia, va servir-se de pèl de gos, i així en tenia tant com li’n demanaven”. L’enveja va provocar recels entre els veïns ja que “tanta abundor es va fer sospitosa a la gent, que va murmurar, i el cas arribà a orelles de la justícia, la qual va detenir el barber per castigar-lo rigorosament”. El resultat de les accions judicials, per falta de jurisprudència, va ser salomònic: “Els jutges van trobar que mai no s’havia donat el cas de vendre’s el pèl de cap sant, i, per tant no hi havia sanció establerta per a quest cas, que no van saber si podia ésser considerat com a delictiu o no”. El barber, però, no es va salvar de purgar la seva malifeta i els jutges “van convenir que vendre pèls de gos i fer-los passar com si fossin de sant era una estafada, i com a estafador van castigar durament el barber (7)”.
De ben segur que es trobarien moltes més històries, curioses als nostres ulls, que fessin esment de com es procuraven un bé tant preciós, en la seva època i en el seu context, com les relíquies de sants.


Imatges:
Superior.- Reliquiari de sant Eudald venerat a Ripoll.
Central.- Gravat dels ‘Gozos en alabanza de San Romualdo Abad, fundador del órden de los camaldulenses’.
Inferior.- Gravat dels ‘Goigs en llaor de Sant Josep Oriol, la imatge del qual es venera a l’església Parroquial de Santa Maria de Sans (Barcelona)’. Barcelona, 1950

Per gentilesa de Bibliogoigs.


Bibliografia:
1 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, vol 3. Barcelona Ediciones del Serbal, 2000, p. 467
2 “Invenció”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear (Vol. 6) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 712
3 Vegeu l’article: Carles Buenacasa Pérez. “La instrumentalización económica del culto a las reliquias: una importante fuente de ingresos para las iglesias tardoantiguas occidentales (ss. IV-VIII)”. Dins: Santos, obispos y reliquias : [actas del III Encuentro Hispania en la Antigüedad Tardía, Álcala de Henares, 13 a 16 de Octubre de 1998] Alcalá : Universidad de Alcalá, 2003, pags. 123-140
4 Verdaguer, Jacint. Totes les rondalles. Barcelona Pirene, 1995, p. 83 – 85
5 Verdaguer, Íbid, p. 10
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 742
7 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 182 i 183

29 de març 2009

Les marededéus medievals del MEV van ser protagonistes d’una conferència

Dijous 26 de març les marededéus medievals del Museu Episcopal de Vic van ser les protagonistes d’una interessant conferència organitzada per AFADIP (Associació Famílies Desenvolupament Integral Persona) de Manlleu. Va tenir lloc a l’auditori de Caixa Manlleu i va ser impartida per Assumpta Cirera Bergadà, llicenciada en Història de l’Art i responsable del Servei Educatiu del Museu Episcopal de Vic, en el marc de les conferències pro aula d’extensió universitària que s’imparteixen regularment a Osona.
Les imatges marianes, de l’època i estil romànic i gòtic representen la superació de la tradició pròpia del judaisme que no acceptava representacions de la divinitat. Així, superant l’oposició iconoclasta que va afectar al cristianisme durant els segles VIII i IX, ens han arribat aquestes imatges, amb un missatge especialment simbòlic i amb una funció específicament pedagògica que il·lustren la bellesa i encant de l’art entre els segles XII i XV a les nostres esglésies. En aquest cas, i del qual els exemples que es troben al Museu Episcopal de Vic són ben il·lustratives, cal destacar les imatges escultòriques i en tres dimensions de la Mare de Déu –conegudes tradicionalment com ‘marededéus- i les de imatges pictòriques sobre fusta en frontals d’altar. Més enllà de la seva utilitat, decorativa i didàctica, aquests elements artístics aporten informació de les transformacions socials d’aquells segles.
Assumpta Cirera va fer un recorregut per les marededéus romàniques i gòtiques, que formen part de la notable col·lecció del MEV, mostrant la seva evolució. Les primeres imatges presenten la Mare de Déu com a ‘tron de saviesa’ amb la missió de proporcionar un suport adient al seu fill Jesucrist i amb el qual no manté cap relació directe; responen un gest de una manca d’expressivitat i porten, al cap, una corona com a signe sagrat; aquest hieratisme és allò que, amb feines i treballs, ca permetre superar l’episodi iconoclasta que va afectar el cristianisme oriental. A partir del segle X, des del territori central francès, es comencen a fer presents les formes que esdevindran habituals en el romànic català, amb una diversitat de mides –segons el lloc on havien d’estar situades-, una rica policromia que proporcionava una gran vistositat, i uns trets bizantins en el vestir. A partir del segle XII, gràcies a l’empenta de l’orde del Císter, les marededéus es converteixen en una presència habitual en els temples religiosos i, en alguns casos, fins i tot compleixen la funció de reliquiaris.
És interessant, com va fer la conferenciant, de posar l’atenció en la figura del nen Jesús, que a l’art occidental sol ser representat com un ‘homenet’ i com, en el transcurs del temps, d’una posició central a la falda que l’acull va adoptant una mena de gir cap a un genoll, majoritàriament l’esquerra, fins a incrementar els gestos de complicitat entre mare i fill. A partir del segle XIII ja hi ha contacte ‘humà’ entre el dos personatges representats i adquireixen importància els símbols que porten a les mans: el llibre sagrat, l’esfera –que en el nen ve a ser la volta celestial com a missatge de perfecció i en la mare és la poma del pecat original en què van caure Adam i Eva i sobre el qual Maria redimeix la humanitat. També hi ha altres elements com una magrana, associada a la fertilitat, o una flor de lis, en referència a la reialesa. Els frontals d’altar contenen, a més, altres formes geomètriques de representació simbòlica, com l’anomenada ‘ametlla sagrada’ que testimonien la relació amb el cel dels personatges que engloben.
La imatge fòtica ,a partir del segle XIII, aporta una humanització de les dues figures, Mare de Déu i fill Jesucrist; la primera pren una forma més pròpia d’una dona i el segon mostra actituds més infantil. És així com es recupera la naturalitat perduda de l’escultura clàssica.
El discurs narratiu va cloure amb diversos exemples de representacions de la vida de la Mare de Déu que contenen algunes peces del Museu Episcopal de Vic. Entre aquestes, aparegudes per l’increment d’interès per la genealogia de Maria a partir del segle XIV i prenent om a base, especialment, els evangelis apòcrifs, es poden veure escenes de la infància, tant de la Mare com de Jesucrist. Malgrat la seva manca d’oficialitat, pel fet que alguns no són narrats en els evangelis canònics, són fets força coneguts i que, almenys en la seva versió iconogràfica, han arribat als nostres dies.
La conferència va acabar amb un col·loqui entre els assistents i la conferenciant que va acabar de constatar l’interès i importància del patrimoni artístic i cultural que conté el Museu Episcopal de Vic.

24 de març 2009

Festivitat de l’Encarnació: antic primer dia de l’any i festa de les Mare de Déu ‘bones’

El 25 de març havia estat un dia molt important. El folklorista Joan Amades recorda com”antigament l’any començava per l’Encarnació (1)”. La Gran Enciclopèdia Catalana (2) explica que durant un temps aquest cas va regir els calendaris dels Països Catalans: “El concili de Tarragona del 1180, amb aprovació reial, va ordenar que a Catalunya els documents fossin datats pels anys del Senyor, segons l’estil florentí”. Aquest estil, com també diu questa mateix font, “fou usat a Florència i en una bona part de la Toscana fins l’any 1749, que consistia a comptar els anys a partir del 25 de març posterior a Nadal, és a dir, 2 mesos i 24 dies més tard que el nostre cap d’any”. I comenta com, des de Catalunya “s’estengué a Mallorca i al País Valencià després de llur conquesta, i passà també als països mediterranis conquerits més endavant”. Aquesta forma de comptar el temps va durar fins al 16 de desembre de 1350, a Catalunya i Aragó, mentre que al País Valencià va perdurar 8 anys més.
La raó de l’elecció d’aquesta data per iniciar l’any no és anecdòtica. Joan Soler i Amigó narra com l’any , segons, algunes creences, “va començar un vint-i-cinc de març –primavera-, quan la claror i la foscor divideix el dia a parts iguals –equinocci-, ja que, segons la Bíblia, el primer dia del món Déu va separar la llum de les tenebres, és a dir, meitat dia, meitat nit” i afegeix una altra idea: “la creença que Jesús fou engendrat -Encarnació- el vint-i-cinc de març, i que la Redempció començà doncs, el mateix dia que la creació; per tant, Jesús nasqué el vint-i-cinc de desembre, just als nou mesos de l’equinocci de primavera, al solstici d’hivern (3)”.
Després de perdre’s la memòria de l’ocasional inici d’any, aquesta diada va ser coneguda, popularment com la Mare de Déu de Març. Segons Amades, era considerada una de les quatre festes marianes de l’any i que fins al segle XVI s’havia celebrat la festa de la Mare de Déu del Roser “perquè en aquesta diada va encarnar-se en el si virginal de la Mare de Déu el Roser de puresa de què va néixer Jesús (4)”. Després de la batalla de Lepant, amb una victòria esdevinguda el 7 d’octubre, que segons es va creure va ser obtinguda gràcies a la col·laboració de la Mare de Déu del Roser, s’hi passà la festa que encara se celebra.
Festa de les Mare de Déu ‘bones’Entre la gran diversitat d’advocacions marianes que han rebut devoció a casa nostra hi ha aquelles que, en el seu, nom contenen el qualificatiu de ‘bo, bon o bona’. La pietat i devoció popular no en tenia prou en el simbolisme de la imatge i de la representació de la Mare de Déu que, a més, havia d’aportar un element més d’invocació en el mateix nom amb què la denominava. Joan Amades (5) esmenta que, en aquesta diada “es festivaven la majoria de les que es trobaven en aquest cas, però no totes, car la de Bon Any feia la seva festa per Cap d’Any, la del Bon Consell, pel Dijous Sant, i la de la Bonanova, pel 8 de setembre al continent, perquè a les Balears la veneraven avui”. Malgrat aquestes excepcions, segueix dient el folklorista, “el poble barceloní acudia devotament a demanar ajut a les imatges marianes de la Bona Sort, del Bon Part i de la Bona Mort, que es veneraven al convent de Santa Caterina, enrunat l’any 1835”. La gent de mar, per la seva banda, “a més de les imatges de la Guia i de la Bona Guia, acudien a les del Bon Viatge, del Bonsuccés [aquesta darrera, venerada a Osona i a Barcelona. Vegeu l’article ‘La confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés encara batega’], del Bon Tornar i del Bon Camí, totes elles protectores de navegants, i les dues darreres també de caminants i vianants de tota mena”.

Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):

-Gravat dels ‘Goigs en honor de la Mare de Déu del Bon Consell’ que es venera a la capella del Mas Duran. Barcelona : Altés, [s.d.]
-Gravat dels ‘Goigs de la Mare de Déu del Bon Part’ venerada a l’Ermita de Sant Bertran de la muntanya de Montjuïc de Barcelona. Barcelona : Novell, 1983
-Gravat dels ‘Goigs en llaor de la Mare de Déu del Bon Viatge’, venerada a l’ermita de Sant Elm, de Sant Feliu de Guíxols, Bisbat de Girona. Girona : Xilografies J. Pla i Dalmau [s.d.]
-Gravat dels ‘Goigs a la Mare de Déu del Bon Succés’ patrona del barri del Bonsuccés de Barcelona. Barcelona : Graf. El Tinell, 1963
-Gravat dels ‘Goigs a llaor de la Mare de Déu de la Bona Sort’, molt venerada a Collsabadell (Llinàs) i comarca del Vallès; Bisbat de Barcelona. - : Ed. Tortell de Reus [s.d.]
-Gravat dels ‘Goigs a llaor de la Ntra.. Sra. de la Bonanova’ compatrona de l’antic poble de Sant Gervasi, Barcelona. Barcelona : Imp. Rubí [s.d.]


Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 325
2 “Any. Any de l’Encarnació”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 2, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p.459
3 “Any”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 34
4 Amades, Íbid, vol. 3, p. 184
5 Amades, Íbid, p. 193

22 de març 2009

Sant Josep Oriol: per sobre les lleis de la física

Durant el segle XX, aquells personatges que podien superar les lleis de la física eren els superherois o les superheoïnes; generalment venien d’un altre planeta o havien estat víctimes d’algun experiment radioactiu. En les centúries anteriors però, els superherois eren aquelles o aquells que, havent nascut a la Terra, aspiraven arribar a l’altre món; aquells que, inspirats per la divina providència, tenien facultats que superaven tota llei de la física; eren aquelles o aquells sobre qui, a falta de còmics que il·lustressin les seves atzaroses vides, les proeses eren cantades als goigs i il·lustrades en fulls solts plens de gravats. Les seves capacitats no només estaven per sobre de tot allò vist sinó que s’anomenaven ‘miracles’.
Sant Josep Oriol va ser allò que, avui en dia, en diríem un ‘superman’. Nascut a Barcelona, molt aviat va resoldre seguir una vida religiosa.
Les biografies de sant Josep Oriol que “tingué en vida gran fama de sant, de miracler i d’auster; el poble li deia doctor pa-i-aigua (1)”. Efectivament, es va doctorar en Teologia i va aconseguir l’ordenació sacerdotal, ordenat prevere el 30 de maig 1676 i cantant la Missa Nova a Canet de mar l 29 de juny de l’any següent. Josep Gros explica que “va començar la pràctica d’una abstinència tan rígida com la que en altre temps havien fets els solitaris del desert, i hi perseverà fina a la mort (2)”.
El seu dejuni va ser rigorós i només el va trencar en comptades ocasions. Alguns dels seus miracles més destacats els va realitzar en el transcurs d’un viatge a Roma on anava per fer-se missioner. A l’anada, després de menjar en un hostal amb un acompanyant que no duia diners per pagar, Sant Josep Oriol va superar la seva obligada austeritat; diu Joan Amades que “el sant, sense immutar-se un moment, va agafar un rave que havia sobrat del berenar i en féu tants tallets com monedes alien per a pagar el consum efectuat, i els tallets, així que els tallava, anaven caient damunt de la taula i es tornaven monedes (3)”. En els goigs de 1955, amb lletra de Josep Massons i Andreu, es relata aquest miracle:

No poguent pagar a l’hostal,
per ser pobre, les despeses,
de la creu fent senyal,
d’un rave, a talls feu monedes.
L’hostaler, qui és creditor,
La moneda pren per bona.
Dels electes Senyor
assoliu-nos la corona
”.

A Marsella es va sentir malalt i una aparició de la Mare de Déu el va fer tornar a Barcelona. Durant la travessa marítima, que el va dur a la seva ciutat natalícia, va tenir lloc un dels miracles més recordats durant una forta tempesta que feia perillar el viatge; en aquella ocasió sembla que el sant ve vèncer la llei de la gravetat descrita per Newton. Amades explica com “durant el viatge, va desencadenar-se un temporal terrible, que posà en perill la nau (....) La maror no passava ni el temporal amainava, i aleshores sant Josep va conjurar els núvols i la mar, i al moment va sortir el sol i la mar es tornà plana com una bassa d’oli (4)”. Uns goigs de 1875 ho expliquen de la següent manera:

De nou á Italia passant,
caygut malalt en Marsella,
vos curá la Verge bella,
y per son orde tornant,
sobre lo barco volant,
calmàreu la tempestat,
Siáunos, Joseph Oriol,
llum, guia y ferm, advocat
”.

En uns altres goigs, amb lletra de mossèn Josep Cardona, el fet es relata sense la capacitat ingràvida:

Quan torneu en nau velera
gran tempesta al mar s’ha alçat
i el patró salvació espera
Per la vostra pietat.
El vent minva pel prec vostre
I el mar para son braol.
Protegiu a qui us invoca
o Sant Josep Oriol
”.

De manera semblant es descriu als goigs escrits per Josep Massons:

El llamp ratlla el firmament,
i es congria la tempesta;
al ferotge impuls del vent
el vaixell en perill resta.
A la instància dedl patró,
fent la creu amansiu l’ona.
Dels electes Senyor
assoliu-nos la corona
”.

Una altra facultat de sant Josep Oriol va ser, segons algunes versions, la bilocació. La Gran Enciclopèdia Catalana defineix quest terme com la “presència simultània d’una persona en més d’un lloc” i afegeix que “hom l’atribueix, com a fet miraculós, a alguns sants... (5)” la Viquipèdia esmenta que “al cristianisme, es diu que succeeix a través d'un acte de Déu amb la intenció de portar a terme alguna acció piadosa com curar a algú o predicar (6)” i s’atribueix a diferents santes i sants com Pius de Pietrelcina, Maria Jesús d’Ágreda, Martí de Porres i Joan Bosco, entre d’altres. El folklorista Joan Amades narra un episodi amb les següents paraules: “Una vegada, en passar per la plaça de Santa Anna, trobà la carrossa del marquès de Barbarà, que anava a sortir cap a Mataró. En saludar al marquès i dir-li que ell també anava cap aquella ciutat, el marquès va convidar-lo amb molta insistència perquè no anés pau i se’ls agregués, a ell i un seu company, en la carrossa. El sant va refusar la invitació” i acaba la història dient que “de molt tros abans d’arribar a Mataró ja van veure’l que estava llegint i resant assegut al peu d’una creu que hi havia, vora del portal, abans d’entrar en aquella ciutat” i resol que “el sant anant a peu hi havia arribat molt més de pressa que el marquès amb la carrossa i un bon tronc de cavalls al trot (7)”. El mateix Amades afegeix un altre relat, en el mateix sentit: “Sant Josep Oriol anava molt a fer oració al convent dels pares carmelites dels afores de Gràcia, o sia on avui en diem els ‘Josepets’. Sempre hi anava a peu, i mai no estava ni un segon pel camí, car just a la mateixa hora que sortia de Barcelona arribava als Josepets, i viceversa” i conclou que “moltes vegades, diverses persones havien fet la prova rellotge en mà (8)”. D’aquesta facultat se’n fan ressò diferents autors: Fernando Sánchez Dragó en diu que “se’l veia en diferents llocs a la mateixa hora (9)” ; Josep Guijarro descriu que “tot i que va mantenir vida d’asceta, Sant Josep Oriol mai va tenir una percepció des d’una ubicació diferent a la del seu cos físic. La seva etiologia coincideix amb el fenomen de les bilocacions” i acaba dient que “segons la parapsicologia la ment posseeix la capacitat de crear una forma material de si mateixa durant l’experiència (10)”. El mateix autor, però recull com “el testimoni de mossèn Pere Llagostera afirma que el va veure sortir caminant del convent de Gràcia amb destí a l’església del Pi a tres quart de 12 i a les 12 ja havia fet els 8 quilòmetres del trajecte (11)”.
Més enllà de les capacitats de transport físicament inexplicables, sant Josep Oriol va ser conegut pels seus dots de curació que va exercir de forma generosa, a l’església del Pi de Barcelona. En els seus darrers anys de vida, va ser pròdig en repartir el do celestial de llevar de les malalties a tot aquell que li ho demanava i que, segons, ell ho mereixia. A ell se li apropaven tot tipus de persones amb la més diversa forma de defectes. Els goigs escrits per mossèn Cardona així ho recorden:

Orbs, tolits, muts, sords, xacrosos,
en tan gra nombre cureu
que els metges en són gelosos
i blasmen del bé que feu,
Per guarir-se, al Pi gent que ora
s’espera de sol a sol
Protegiu a qui us invoca
o Sant Josep Oriol
”.

El 23 de març de 1702 va morir, fet que ja havia profetitzat, d’una pleuresia. El 5 de setembre de 1806 va sr declarat beat per Pius VII i el 20 de maig de 1909 va ser canonitzat per Pius X.

Imatges:
Dono les gràcies a Zerosetze de
Bibliogoigs per la seva aportació en les il·lustracions d’aquest article.

Superior:
Gravat dels ‘Goigs en honor del beato Joseph Oriol, pbre. Beneficiat de la Iglesia del Pi, pera cantarse en la de Sant Just i Sant Pastor, en la parròquia de la qual morí en 23 de mars de 1702, i es altre dels patrons de la enfermería de sa reverenda comunitat’. Barcelona. Estampa dels H. De la . Pla. 1875
Centrals:
Gravat dels ‘Gozos en elogio del beato doctor Joseph Oriol, dignísimo monacillo que fué de la Parroquial Iglesia de Santa Maria del Mar, de la presente ciudad”. Barcelona : Imp. De los H. De la V. Pla, 1893
Gravat dels ‘Goigs a llaor de Sant Josep Oriol. Lletra de mossèn Josep Cardona [s.d.]
Gravat dels ‘Goigs a llaor del miracler barceloní, Sant Josep Oriol, que es canten en la capella del Seminari Conciliar de Barcelona’. Barcelona : Impremta M. i R. Gilabert, 1955
Inferior:
Gravat dels ‘Goigs en llaor de Sant Josep Oriol, beneficiat que fou de l’església de Santa Maria del Pi, les relíquies del qual es veneren en dita església’. Barcelona : Imp. Fidel, 1972

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. “Josep Oriol” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 274
2 Gros, Josep. “Sant Josep Oriol”. Dins: Els sants de Barcelona: vides exemplars (trad. del castellà d’Ignasi Colomer). Barcelona : Balmes, 1970, p. 79
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 178
4 Amades, Íbid, p. 177
5 “Bilocació”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana ,vol. 5, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 58
6 “Bilocació” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 21 de març de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bilocació
7 Amades, Íbid, p. 179
8 Amades, ïbid.
9 “Josep Oriol, San”. Sánchez Dragó, Fernando. Dins: España mágica. Madrid: Espasa, cop. 1997, p. 354 i 355
10 Guijarro, Josep. Guía de la Cataluña mágica. Barcelona: Martínez Roca, 1999, p. 117
11 Guijarro, Ibíd., p. 116

19 de març 2009

Raons de la tardana devoció a sant Josep

El paper que els evangelis reserven a sant Josep és pràcticament anecdòtic. Fora dels episodis del naixement de Jesús i la fugida i tornada d’Egipte, la figura del pare humà de Jesucrist desapareix completament. Els evangelis canònics van obviar el paper que, durant la infància de Jesús, devia exercir Josep; quedaria en mans d’alguns dels anomenats evangelis apòcrifs enfilar la seva biografia.
D’aquest petit protagonisme, Joan Amades en parla diu clarament: “el sant patriarca, pare putatiu de Jesús, durant molt de temps va restar semioblidat per l’Església occidental, que no li va concedir la importància que mereix la seva categoria (1)”. Aquesta poca importància de Josep es pot deure, com apunten alguns estudiosos, a confusa funció de Josep en el seu matrimoni amb Maria; de la manca d’explicació simple i entenedora en va sorgir una devoció molt feble. Aquesta debilitat destaca, especialment, si es compara amb el culte a la figura de la seva esposa, Mare de Déu. Louis Réau afirma que “a l’edat mitjana, sant Josep ha estat sistemàticament al mateix temps que s’exaltava la figura de la Verge. En veritat, es tractava de provar la divinitat de Crist, nascut d’una Verge i de l’Esperit Sant, i de no permetre que es cregués que Josep pogués ser el seu veritable pare” i acaba sentenciant que “d’aquí la tendència afavorida per l’Església de reduir-lo a la condició de simple figurant (2)”. Possiblement, per aquets motiu, Iacopo da Varazze, que tant es va encarregar de florir les vides dels sants, a la seva Llegenda àuria pràcticament s’oblida de sant Josep i més que glorificar-ne la seva vida es dedica a destacar la importància del culte als sants i a donar diverses justificacions per no oblidar la figura de Josep (3).
La devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418), quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que “Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va troar el 19 de març per a la seva festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i, singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.
La figura de sant josep, però, va ser recuperada per l’Església oficial durant el segle XIX i principi . Com diu la Viquipèdia (7), el 1870 Pius IX el va declarar ‘patró de l’Església Universal’ (llegiu el decret) i Benet XV, el 1920, el va instituir, en clara voluntat alliçonadora i missatge polític, com a patró contra el relaxament moral i el comunisme (llegiu el decret); i finalment, el 1989, Joan Pau II li va dedicar una exhortació apostòlica.

Patronatges

L’ofici de sant Josep, d’això no hi ha dubte, era el de fuster. Per aquest motiu els professionals d’aquest gremi el van tenir, arreu, com a patró. Amades situa aquesta adopció en el segle XVI (8).
Per altra banda, un altre patronatge de sant Josep és relacionat amb un episodi que la tradició s’ha encarregat d’embellir; degut a la manca d’informacions concretes, el moment i circumstàncies de la seva mort, va prendre una lectura pescial. Tot i que s’ignora quan va esdevenir el traspàs, aquest se situa en els anys de joventut de Jesús ja que no apareix en els relats relacionats amb període de la Passió. Aleshores, com diu Josefina Roma, esdevé “el patró de la bona mort, ja que es considera que, havent expirat amb l’assistència de Jesús i Maria, és l’exemple de la mort més desitjable”; per això, continua l’0antropòloga, “aviat començaren a estendre’s les devocions, novenes i els goigs dedicats a demanar-li un traspàs semblant al seu (9)”.

“Joseps, Joans i ases..." i Pepes
Un exemple de l’empenta assolida per la devoció popular a sant Josep és la dita: “De joseps, joans i ases, n’hi ha per totes les cases”. Efectivament, el nom de Josep ha estat, des de fa temps, un dels més posats per a designar persones. Segons dades de l’Institut Català d’Estadística, amb informacions a 1 de gener de 2007, el nom de Josep era el vuitè, el primer el algunes comarques, més utilitzat entre els homes. Cal remarcar que si es pren el nom en grafia castellana, “josé”, aquest és el primer de tots en el conjunt de Catalunya (10).Josep, però, s’ha tingut com un nom dels que es qualifiquen com a tradicionals. La seva assignació a persones ha disminuït en les darreres dècades. Si es fa la comparativa, segons dades de l’Idescat (11) es pot veure aquest progressiu retorcés:


El fet que, en castellà, el nom de Josep sigui, popularment, transformat en el de Pepe té una explicació ben curiosa, almenys per a José Sendín Blazquez. Aquest autor ho explica de la següent manera: “Quan parlaven d’ell [sant Josep] sempre afegien ‘pare putatiu’ (12), de Jesús. Afirmació que per coneguda es va arribar a escriure abreviadament només amb les inicials: sant Josep P.P. Quan es va deixar d’entendre el significat, la gent es limitava a dir les lletres. D’aquí que va passar a dir-se ‘sant Josep pepe’. Aquest és el motiu que explica que a tots els Joseps se’ls anomeni, també ‘Pepes’ (13)”.

Imatges:

Superior.- Capelleta del carrer de Sant Josep de Manlleu col·locada el 19 de març de 1953

Centrals.- Per gentilesa de Bibliogoigs.
- Gravat dels ‘Goigs a llaor del Patriarca Sant Josep, venerat a la Col·legiata Basílica de la Seu de Manresa’ Gràf. Bausili : Manresa, 1962
- Gravat dels ‘Goigs a llaor de l’espòs de Maria Santíssima, el Gloriós Patriarca Sant Josep”. Barcelona : Forallada, 1953. Aquests goigs dedicats a la imatge de sant Josep del santuari de la Muntanya de Barcelona destaquen el seu paper de patró ded l’Església Universal declarat per Pius IX.
- Gravat dels ‘Goigs del Gloriosíssim Patriarca Sant Joseph, espòs de Maria Santíssima” Barcelona : Tip. Hereus Vda. Pla Fontanella

Inferior.- Capelleta de carrer, actualment inexistent, que estava al carrer de la Cavalleria de Manlleu. La pedra de la clau de volta duia la data de 1957 però la seva existència era molt anterior, possiblement del segle XIX.


Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 904
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 164
*2 Roma, Josefina. “Sant Josep”. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 181
3 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 2,. Madrid: Alianza, 2005, p. 962 - 963
4 “Josep”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 65
6 “Sant Josep”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 684
7 “José de Nazaret” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_de_Nazaret
8 Amades, Íbid, p. 905
9 Roma, Íbid.
10 Cercar el nom “Josep” a: Població; onomàstica, [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Josep
11 Cercar el nom “Josep” a: Població; onomàstica, Història per dècades [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 [Consulta: 17 de març de 2009] Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=190834

12 “Putatiu”: 'Dit del pare, del germà, etc, que no ho és o del qual existeixen dubtes que ho sigui'. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 18, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 273
13 Sendín; Íbid, p. 470

14 de març 2009

Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona

Al llarg de la seva història, la ciutat de Barcelona ha compartit una devoció preferent, considerant-les com a patrones, per tres figures de l’esfera celestial. L’actual, la Mare de Déu de la Mercè, des de 1637; santa Eulàlia, des de l’edat mitjana; i santa Madrona. Aquesta darrera ha anat perdent importància, dins el patronatge barceloní, fins a pràcticament desaparèixer. És curiós, però, constatar com durant segles la ciutat va compartir sense problemes el patronatge entre les dues santes, Eulàlia i Madrona. D’alguna manera, s’hi veuen dues formes diferents de devoció: mentre que Eulàlia es trobava a la catedral, al centre de Barcelona, Madrona era als afores.
La vida de santa Madrona es barreja entre la llegenda i algunes dades històriques de fràgil fonament. Només cal dir que no apareix en el martirologi romà. Tot i que la tradició la va fer filla de Barcelona, l’origen de la santa se situa a Tessalònica (Macedònia – Gràcia) on va ser martiritzada per la seva condició de cristiana al voltant de l’any 300.
La seva arribada a Barcelona forma part, també, del llegendari fabulós. Explica Joan Amades (1) que “la tradició conta que els cristians de Salònica anaven a adorar el cos de la santa i que els infidels, per tal de desbaratar-ne el culte, es van vendre el cos a uns mercaders francesos que es proposaren fer-hi negoci (...) Embarcaren el cos en una nau que anava cap a Marsella i van fer-se a la mar”. El mateix Amades apunta que una variant del relat diu que les restes de santa Madrona anaven adreçades, per un magnat oriental, al rei de França que es trobava malalt i que creia que es podria guarir amb la presència d’un cos sants. “Quan el vaixell passà per davant de Barcelona –diu l’insigne folklorista- va desencadenar-se un tràngol furiós que posà la nau en perill. El patró dva atracar a la platja de Sant Bertran, just vers l’indret on s’esqueia l’ermita de Sant Fruitós, a la muntanya de Montjuic. Per tal d’evitar la pèrdua del cos sant, si la nau s’arribava a enfonsar, el van desembarcar i van dipositar-lo en l’esmentada ermita”. La narració diu que cada vegada que, un cop passat el temporal, volien retornar les restes santes al vaixell, es reprenia el mal temps i que, d’aquesta manera van interpretar que era el desig de la santa de restar a Barcelona. Això va passar, segons alguna referència gens segura, l’any 992.

Actualment, Madrona és un nom femení en clar retrocés. L’ Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), segons informació a 1 de gener de 2007, indica que només hi havia 195 catalanes amb aquest nom i que la majoria (el 58 %) es repartien entre les comarques del Baix Llobregat, Barcelonès i Vallès Occidental. La dada més contundent, però, apareix si es determina en quines dècades han nascut aquestes dones; el 84 % d’aquestes va néixer abans de 1950. Vegeu aquestes dades:



Les relíquies i els seus diversos canvis d’emplaçament
Les relíquies de santa Madrona van ser objecte de diverses translacions dins la ciutat barcelonina. El seu cos, arribat a la ciutat sembla que va restar, durant força temps a l’ermita de Sant Fruitós situada a Montjuïc. Respecte aquesta capella, diu M. Lluïsa Ramons, que “sembla que al llarg del segle XVI l’advocació de sant Fruitós fou canviada per la se santa Madrona, tot i que a la muntanya de Montjuïc ja hi havia una capella ermitana dedicada a aquesta santa des de 1403. Tanmateix, alguns autors indiquen que el canvi d’advocació esmentat es produí al segle XV, centúria dins la qual desaparegué definitivament questa capella (2)”. És molt possible que el canvi d’advocació apuntat es degués, precisament, a la presència de les relíquies de la santa. I del sostre d’aquest modest edifici, recorda Amades, “en penjaven molts vaixells oferts per la gent de mar com a exvots en agraïment d’haver-la salvada [per invocació de la santa] de mals trànsit (3)”. D’aquest lloc primigeni, les restes de santa Marona inicien un continuat canvi d’emplaçament (4). Per estat ruïnós de la capella, sembla ser que les relíquies van ser transportades l’església de Sant Pau del Camp. A mitjan segle XVI, el 1558, és inaugurada a Montjuïc mateix una església dedicada a la santa, que aviat seria centre conventual ocupat pels caputxins, on es situen les relíquies. Aquest edifici és destruït durant la guerra de Successió i les restes es guarden a la catedral on resten fins al 1723; aleshores es traslladen al convent dels caputxins dedicat precisament, a santa Madrona i situat a la zona de la plaça Reial. La desamortització de 1835 va afectar aquesta construcció, que va donar pas a la plaça esmentada, i va ser desmantellat. És així com, per breu temps, les relíquies van estar a la parròquia de Sant Miquel, actualment desapareguda,. Artur Llopis recorda que “las relíquies van patir nous trasllats fins que els bisbe doctor Josep Maria de Urquinaona va fer construir un temple parroquial dedicat a la Santa, a la zona de Poble Sec, conegut amb el nom de ‘França Xica’ i que l’Ajuntament va cedir al nou temple les relíquies que guardava de la santa”. Després, per reformes d’aquesta darrera construcció, se’n va fer una de nova en el mateix Poble Sec inaugurada en els dies del ‘Exposició de 1888. “Poc després –recorda Llopis- l’Ajuntament va pagar una bella urna que acollir-hi, de manera digna, les relíquies de santa Madrona”. El 1909, per la Setmana Tràgica, l’església va ser cremada amb el seu ‘sant’ contingut.
Aleshores, semblava que qualsevol record físic de la patrona barcelonina havia desaparegut. Un ciutadà, anomenat Evelí Bulbena, va aparèixer amb una petita relíquia que, des d’aquell moment, va passar a rebre l’atenció dels antics devots de la Santa.

Mostres barcelonines de devoció: les rogatives per pluja i la processó de les peregrines
La devoció barcelonina a santa Madrona, en segles passats, és fora de tot dubte. Els goigs que li són dedicats esmenten, en la seva entrada:

Des del vostre baldaquí
vetlleu sobre Barcelona,
Volgueu Vós, Santa Madrona
que del Cel poguem gaudir


Joan Amades (5) diu que Santa Madrona havia estat invocada contra l’eixut i que, en aquesta casos, s’organitzava una processó que sortia de la catedral de la ciutat i anava a buscar les relíquies a la capella de Montjuïc; a la seu es feia una missa de rogatives i, posteriorment, santa Madrona era conduïda, de nou, a la de nou, a la seva capella de la muntanya. En alguns casos la pluja ja s’havia fet present en el mateix transcurs del recorregut.
La intercessió de santa Madrona va ser implorada fins a temps relativament recents. El 25 de febrer de 1896 va tenir lloc una missa per demanar pluja. El diari La Vanguardia de l’endemà ho explicava així: “Ayer se celebró la función de rogativas para que llueva, por acuerdo é iniciativa del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, de Barcelona. A las diez de la manyana e clero de Santa Madrona trasladó las reliquias de esta Santa, á la iglesia de San Agustín, de donde salió después la procesión... (...) La procesión se dirigió á la Catedral, donde se celebró una misa á dos coros. Hasta que haya llovido lo suficiente para fecundar los campos permanecerán depositadas en la Catedral las reliquias de Santa Madrona (6)”
Aquestes processons també es realitzaven en ocasió d’altres motius interpretats com a dificultosos per a la ciutat. És així com en temps de guerra, com la dels Segadors o la de Successió, s’esposaven les relíquies a l’altar major de la catedral.
El 1563, la festa de Santa Madrona, 15 de març, va ser declarada ‘festa de precepte’ per a tots els barcelonins i era especialment celebrada per les dones. Amades (7) testifica que eren aquestes, especialment fadrines, les que sortien al carrer vestides de pelegrines amb una indumentària concreta: “duien ample barret negre, amb una petxina cosida damunt la part davantera de l’ala, sostinguda enlaire, i aplanada a la copa del barret. Vestien roba llarga i tirada i esclavina a les espatlles, tot negre. Damunt e l’esclavina portaven unes quantes petxines més. Es cenyien el cos amb un cordó ben llarg. Duien a la mà una gaiata alta, amb una carbassa lligada part d’amunt”. Amb aquesta vestimenta feien diversos viatges, peregrinacions, des de l’església dels caputxins a l’antiga ermita de Sant Fruitós de Montjuïc. Era un dia en què, per la gran quantitat de dones que voltaven per la ciutat amb aquesta imatge es coneixia com ‘el dia de les pelegrines’.

La pedra de santa Madrona situada a Seva (Osona)
La devoció a Santa Madrona es va estendre més enllà de la ciutat de Barcelona. És, per exemple, copatrona d’Alella. La localització més curiosa, però, és la de l’ermita que li és dedicada al municipi de Seva i, especialment, el menhir que hi ha al davant.
Del motiu de la presència d’una pedra clavada a terra a la falda del Montseny i relació amb la Santa l’ofereix, com no podia ser d’altra manera, el folklorista Amades: “Conta la tradició que quan aixecaven el campanar del poble de Seva, a la Plana de Vic i al peu de la serralada del Montseny pel costat de tramuntana, es trobaven que no el podien acabar perquè els faltava una pedra. Sabedora del cas, santa Madrona decidí portar-hi la pedra que hi mancava, i se’n carregà al cap una d’enorme, que pesava unes quantes ones. Però heus aquí que, en passar pe Aiguafreda de Dalt, va saber que el campanar ja estava llest, i decidí no traginar més aquella mola de pedra i la deixà caure al mateix punt en què es trobava, on encara es conserva i tothom la coneix com la ‘Pedra de Santa Madrona’. En record d’aquesta feta, davant mateix de la pedra va aixecar-se una ermiteta, dedicada a aquesta santa (8)”. Afegeix que, en temps passats, es feia un aplec en el qual es ballava a l’entorn del menhir.
Aquesta monument megalític va ser estudiat per Antoni Rovira i Virgili (9) el qual comentava que”afecta, vist de l’est i de l’oest, la forma d’una dona embolcallada que s’inclina cap endavant” i afegia que “la irregularitat de la pedra no permet l’amidar-lo amb tota exactitud· però en facilitava les següents dades: “3,05 metres d’alçada, 0,65 m. d’amplada en son terç superior i 0,90 a la base, amb un gruix de 0,34 metres”. Comenta, però, que “fa temps que el propietari del terreny excavà la terra del peu del menhir fins que aquest trontollà. Hi trobà una mena de cagaferro La part colgada de la pedra té tanta longitud com la part que puja del nivell del sòl, i s’eixampla a mesura que s’enfonsa”.
El monument, a més de la llegenda que intenta explicar-ne l’origen i motiu, sembla que va ser objecte de diverses accions de cristianització. En aquest sentit, Rovira i Virgili esmenta que “presenta al cantell de dalt un sec o encaix amb restes de plom foc, restes sens dubte de la creu que hi havia al cim” i afegeix que “a la cara de ponent té gravada una creu que al primer cop d’ull ja s nota que és feta modernament”.

Imatges:
Per gentilesa de Biblio goigs.
Superior.- Gravat dels ‘Goigs a llaor de la Verge i Màrtir Santa Madrona, compatrona de la ciutat de Barcelona i titular de la seva parròquia.
Central..- Gravats dels ‘Goigs a llaor de la Verge i Màrtir Santa Madrona. Compatrona de la Ciutat de Barcelona. Barcelona : Ed. Sta. Teresa de Jesús, 1959. Col·lecció ‘Nostres Sants’, núm. 33

Inferiors.- Imatges de la ‘pedra de Santa Madrona’ i ermita del terme municipal de Seva (Osona). Realitzades per l’autor el 1983.


Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 890 - 891
2 Ramos i Martínez, M. Lluïsa. “Sant Fruitós de Montjuïc”. Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonés, el Baix Llobregat. El Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 42
3 Amades, Íbid; p. 891
4 Vegeu l’article de Llopis, Arturo. “Santa Marona, protectora de la ciudad” Dins: La Vanguardia espanyola, 14 de març de 1965, p. 49
5 Amades, Íbid; p. 892
6 La Vanguardia, 26 de febrer de 1896
7 Amades, Íbid; p. 892 – 893
8 Amades, Íbid; p. 896 – 897
9 Antoni Rovira i Virgili fa una descripció del menhir relacionat amb santa Madrona a: Història de Catalunya, vol. 1, Bilbao: La Gran Enciclopedia Vasca, 1972-1984, p. 391

10 de març 2009

Avui fem una recomanació

Avui volem recomanar un interessantísism article: De peus i relíquies virtuals a partir del Peu de Rocaprevera.
Amb un encertat enfocament i una rica documentació el blocaire Galderich ha enfilat un interessant estudi en el seu bloc
& PISCOLABIS LIBRORUM sobre la devoció que té per objecte el suposat peu de la Mare de Déu.
No us el perdeu!

6 de març 2009

Sants incorruptes: sant Oleguer i altres cossos que van vèncer la putrefacció

El culte a les relíquies de sants té la seva màxima expressió quan les restes es refereixen a la totalitat del cos humà, sense vida, i no a una part. I assoleix el súmmum quan aquest cos és incorrupte; o sigui, quan el cadàver no ha estat subjecte a les normes biològiques de la putrefacció.
Les diferents biografies de sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, destaquen allò que, precisament, va fer després de mort: restar incorrupte. Aquesta propietat del seu cadàver fa que el sant català formi part d’un selecte grup que, juntament amb d’altres cossos de personalitats canonitzades, presenten la seva condició divina tot saltant-se el procés de la putrefacció.

Sant Oleguer, un incorrupte de casa nostra
Josep Baucells a la Catalunya Romànica, en fer un breu esbós biogràfic d’Oleguer, ja explica que “el poble, tot seguit del seu traspàs, el venerà com a sant (1)”. Pere de Ribadeneyra, al seu Flos Sanctorum, qualifica el fet com que “fué canonizado al uso antiguo de la Iglesia, que era la veneración de los Fieles, y el permisso de los Sumos Pontífices (2)”. Malgrat aquestadeclaració popular, va caldre el l’aprovació, des de Roma, del seu culte fent efectiu el 1675.
La fama de santedat d’Oleguer devia fer-se més gran –o potser en va ser-ne la causa- quan es devia descobrir que, passats uns anys, el cadàver resultava incorrupte. Uns antics goigs de sant Oleguer exposen que “su cuerpo se conserva entero i flexible” [vegeu la imatge que acompanya aquest article]. Aquesta flexibilitat li devia ser una important ajuda quan, en paraules de Joan Amades, “el seu cos es guardava incorrupte en un altar especial de la Catedral de Barcelona” i seguiex dient que “en una de les reformes fetes a l’altar, van canviar-li la mitra, perquè estava una mica malmesa, i segons la tradició, el cos sant va aixecar per ell mateix la testa per tal de facilitar l’operació (3)”.
Així ho assenyalen els seus goigs, aquests en castellà, quan diuen:

Vuestro cuerpo, en quien se esmera
el pueblo humilde y atento,
de mármol en monumento
incorrupto persevera;
por los siglos que venera
la admiración llega á ser:
sed nuestro abogado,
glorioso obispo Olaguer


El cos de sant Oleguer va ser col·locat, després de la seva canonització oficial el segle XVII, a l’antiga ala capitular de la catedral barcelonina que va passar a ser ceneguda com a capella de Sant Oleguer i del Santísim Sagrament. La Viquipèdia explica que “en ser canonitzat el bisbe de Barcelona Sant Oleguer, el 1676, es va decidir destinar-la al seu mausoleu. Sobre el sagrari està col·locat el sepulcre barroc amb una urna de vidre que permet veure des del cambril el cos incorrupte del sant, obra dels escultors Francesc Grau i Domènec Rovira II; sobre aquesta obra es va posar l'estàtua jacent del bisbe Oleguer que ja havia estat executada per l'escultor Pere Sanglada al 1406 (4)”.
La convocatòria a la commemoració litúrgica que cada any se li adreçaven no s’oblidaven de destacar, en majúscula, la condició incorruptible del cos de sant Oleguer. Al diari La Vanguardia del 5 de març de 1883 va aparèixer la següent anotació:

Con motivo de ser mañana la fiesta de San Olegario, arzobispo que fué de Tarragona y obispo también de Barcelona, se expondrá á la veneración pública el cuerpo INCORRUPTO del Santo en el camarín de su propia capilla, en la Catedral Basílica, estando visible todos los días del octavario desde las nueve á las doce de la manyana (5)”

A l’inici de la guerra civil espanyola, amb la destrucció que va partir la catedral de Barcelona, el cos de sant Oleguer va ser sostret del sepulcre i despullat dels elements relacionats amb el seu càrrec que l’acompanyaven, com el bàcul, la mitra i l’anell . Segons sembla, un sagristà de la catedral ajudat per mossos d’esquadra el van amagar dins la cripta –construïda el 1615- situada al centre del cor i que servia per guardar les restes mortals dels canonges on va restar durant tota la guerra (6).
L’any 1951 es van reprendre les manifestacions de devoció al cos incorrupte. Així ho diu l diari de l’època: “Ayer, en que la normalidad renació en nuestra capital, el desfile de fieles ante el cuerpo incorrupto del bendito obispo fué realmente impresionante, como si quisieran agradecerle las veces que ante el trono del Altísimo habrá desgranado el santo por la tranquilidad y prosperidad de su Barcelona (7)”. El 1952 li serien retornats els elements identificatius del càrrec i revestits de gran valor artístic.

Sant Narcís, un incorrupte forà a Girona
A terres de parla catalana hi ha constància més cossos de sants incorruptes. Un altre sant incorrupte ben conegut i objecte de devoció durant segles ha estat sant Narcís de Girona.
La devoció gironina a sant Narcís és de tradició medieval tot i que la llegenda el fa evangelitzador de les terres catalanes juntament amb el seu diaca Feliu. El seu cos va ser localitzat, meravellosament, en data indeterminada. Joaquim Pla en diu que “és possible que el seu cos fos trobat en temps del bisbe Miró (inici del segle XI) quan va ser trobat el cos de sant Feliu [l’històric sant Feliu africà, veritable cristianitzador de Girona el 303] ja que el sepulcre d’aquest es diu que estava entre dos d’altres sants gironins. Malgrat això, cap dada ha comprovat plenament que cap d’aquests dos sepulcres fos precisament el que contingués el cos de Sant Narcís (8)”. Aquesta reserva no és compartida per altres autors. Josep Mercader, per exemple, no dubta de l’autenticitat de la troballa: “La maravillosa integridad e incorrupción del cuerpo del glorioso San Narciso fué un hecho históricamente cierto y demostrado, pese a las soeces bravatas de los iconoclastas de nuestros tiempos, por lo menos hasta muy cerca del siglo XII (9)”. La primera menció documental del culte al sant és del segle XI. Com diu Àngel Rodríguez Vilagran en La Web que Sant Narcís (10), que li és dedicada es recull que “en aquest document no hi consta l’any que es predicà el sermó, però devia ser a la primera meitat del segle XI, ja que Oliba va morir el 1046. L’abat va fer una predicació molt interessant lloant les excel·lències del sant Narcís. Aquí t’ofereixo un fragment d’aquell sermó:

"Per tant, germans estimadíssims, ja que avui se’ns manifesta amb tant d’ esclat la solemnitat del confessor de Crist i apòstol i màrtir nostre, donem gràcies i lloances al Creador omnipotent i, encomanant-nos a les oracions d’aquell Narcís, autèntica flor del paradís, estimem tot allò que ell va estimar, creguem tot allò que ell ens va predicar de paraula i imitem tot allò que ens va ensenyar amb les seves obres. (...) I tu, oh Sant Narcís, flor del paradís, accepta les nostres lloances per pobres que siguin, i com que, en presència del Senyor, estàs ja segur de la teva felicitat, mostra’t sol·lícit i clement davant del pes de les nostres misèries, a fi que, tots aquells que ara ens alegrem de la teva festa, meresquem ser partícips dels teus mèrits per sempre; que ens ho concedeixi Aquell que et va coronar admirablement a lloança i glòria del seu nom i misericordiosament et va fer el nostre guia de cara al benestar present i a la salvació eterna, Jesucrist, Déu i Senyor nostre, al qual amb el Pare i l’Esperit Sant, escau tota lloança i acció de gràcies, el poder, la força i la benedicció pels segles dels segles. Amen".

Seguidament Rodríguez explica que “a part del sermó de l’abat Oliba, hi ha un altre document del segle XI força interessant, em refereixo a la Carta del bisbe Berenguer Wifred de Girona que va fer a l’abat del Monestir de Sant Udalric i Santa Afra d’Augsburg, després que aquest últim li sol·licités relíquies del sant. El bisbe gironí li contesta que li envien fragments d’ossos i vestits de Sant Fèlix (màrtir de Girona, l’apòstol africà), però no del diaca Sant Fèlix ja que Carlemany se’l va emportar a França i molt menys podien enviar-li ossos de Sant Narcís. En aquella epístola, el bisbe de Girona explica el per què; "del gloriosíssim pare nostre Narcís, Pontífex i Màrtir de Crist, n’enviem fragments dels vestits i de l’estola amb què fou posat al sepulcre, però no hem volgut enviar-ne el seu cos, ja que fins ara es conserva incorrupte, per la gràcia de Déu".
El cos incorrupte de sant Narcís va ser degudament venerat a la seva capella situada dins l’edifici de l’església de Sant Feliu de la ciutat gironina. La seva devoció va rebre un empenta destacable en fer-lo protagonista de la defensa i posterior alliberament de la ciutat de les armes franceses, el 1285, en llençar-los una munió de mosques. Àngel Rodriguez en fa el seu corresponent relat a “Les mosques de Sant Narcís” dins el web esmentat.
El 1936, però, el sant gironí tampoc es va deslliurar de la destrucció dels símbols catòlics ni va tenir la sort del seu homòleg Oleguer. Mossèn Josep Mercader, en recollir les abrandades paraules aparegudes en un opuscle titulat “En desagravio” editat per l’arxiver diocesà de Girona Tomàs Noguer explica que “... el día 21 de agosto de 1936 se comete contra las sagradas relíquias de San Narciso el más nefando de los crímenes y al no poder (esa hubiera sido la intención de alguno de los presentes en aquel acto que la historia recordarà con horror) saciar su odio en u cuerpo mortal, profanan aquellos venerandos restos que constituían el honorde nuestro pueblo y la gloria de nuestra Ciudad, y Màrtir nuevamente en sus sagrados despojos, se cometieron contra éstos los más vergonzosos y sacrílegos ultrajes al amparo de infamantes propagandas” . La narració de Mercader segueix explicant que el cos de sant Narcís va ser exposat, tot i que s’havia pactat de resguardar-lo en una tomba del temple, a la Biblioteca Municipal. Posteriorment, segueix dient que les restes van desaparèixer misteriosament i que, segons informacions que qualifica de ‘fidedignes’, va saber que “metieron con incalificable y sacrílega irreverencia dentro de un saco los sagrados despojos, llevándolos secretamente al extremo de la Dehesa, muy cerca del río y de la plaza denominada Turín, y que, una vez incinerados, parece que arrojaron las santas cenizas al río Ter... (11)”.

Anna Maria Antigó, una incorrupte a Catalunya Nord
Un altre cas és el d’Anna Maria Antigó (Perpinyà, 1602 – 1676)–de la qual es conserva el cos incorrupte al convent de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà. Pep Vila, en dedicar-li un article (12), feia referència un opuscle editat el 1905 i a documents del llibre de memòries de la comunitat de la qual en va extreure les següents dades: “En 1842 i després d’aixecar la coberta del taüt, l’atmosfera va quedar embalsamada amb l’aroma que exhalava aquell dipòsit. Després de netejar la pols del cadàver i veure l’estat dels hàbits, les monges la vestiren de nou sense cap dificultat perquè el cos era flexible com el d’una dona viva”. I en el mateix article recull les declaracions de doctor Carcassone que, en l’acta redactada amb la descripció de la revisió del cadàver va fer les següents observacions: “La forma exterior del cos és la natural; els seus relleus musculars són marcats amb tota exactitud; té els ulls tancats, però sense enfonsament; tota la pell està dissecada i com assaonada. (...) els òrgans interiors es troben enterament dissecats, sense haver sofert la putrefacció ordinària (...) els seus ossos conserven la força i la consistència primitives, sense que s’hi noti alteració de cap mena”. Vila esmenta, més tard, que “com que morí , com afirma la tradició, en olor de santedat, el seu cos fou enterrat fora del sepulcre comú, en un nínxol de la paret de la capella. El seu cos, que fou mogut de lloc tres vegades, en 1805, 1842 i 1878, oferí sempre aquesta imatge de puresa i d’incorruptibilitat”.

Incorruptibilitats modernes
Tot i que en aparença la incorruptibilitat pot confondre’s amb la momificació hi ha una diferència, gens menyspreable, que cal tenir en compte com apunta Carmen Porter en la seva obra ‘Misterios de la Iglesia’. En aquest llibre afirma que “els incorruptes, al contrari de les mòmies, no es mostren rígids, ni la seva pell està seva i arrugada, és més, apareixen humits i els seus músculs es mostren flexibles (13)”. Aquesta darrera afirmació ens permet recordar el cas de sant Oleguer, de com segons Amades, va aixecar el cap per dixar-se posar la mitra i la menció que es fa en els seus goigs a la seva flexibilitat.
La capacitat de vèncer la descomposició de tot cos sense vida ha estat un element associat a la fama de santedat i que aparentment evita les regles de la física i la biologia. Heather Pringle (14), després de recordar que a l’Europa medieval el cos físic era menyspreat i se li atribuïa ser el vehicle de les temptacions inspirades pel diable, esmenta que n’hi havia uns que, en canvi, eren valoritzats. Pringle diu que “aquests cossos, o més bé, allò que en quedava, van ser santificats, segons es deia, per l’esperit Sant, que una vegada va viure al seu interior i que través d’ells guaria als malalts, parlava amb saviesa i ajudava als humils i als pobres, i va impregnar la seva marca per sempre en aquells fràgils cossos humans fets de carn i ossos, i per l’alquímia de la fe aquests cossos s’havien transmutat en quelcom sant; per això, les seves restes posseïen grans poders per a fer el bé”. Entre els prodigis que l’Esperit Sant feia mitjançant aquests cossos era la de permetre la seva conservació de forma incorrupte, com si volgués donar proves de la seva elecció. Així, segueix explicant l’autora, “L’església catòlica ha desenterrat a molts incorruptibles al llarg de la seva història” i recordant els estudis de l’escriptora Joan Carroll va realitzar durant la dècada de 1970 en què “va localitzar cent dos incorruptibles, des de santa Cecília, màrtir romana del segle II, fins santa Charbel Majluf, monja libanesa del segle XIX, el cos de la qual segueix exsudant sang i suor després de seixanta anys de la seva mort”.
Els cossos incorruptes relacionats amb personatges beatificats o canonitzats per l’Església catòlica també és un fenomen actual. L’any 2001 es va procedir al trasllat del cadàver de Giuseppe Roncalli, que va ser ‘papa’ de Roma amb el nom de Joan XXIII, després de la seva beatificació. Aleshores es va comprovar que, gairebé 38 anys després de la seva mort, el cos era incorrupte. El diari La Vanguardia publicava la notícia amb el següent titular: “Un cardenal revela que el cuerpo de Juan XXIII está incorrupto (15)”. Aleshores, tot i la declaració de la incorruptibilitat que presentava, ja es va apuntar la possibilitat que algunes de les atencions que s’havia dispensat els dies després a la defunció havien pogut permetre la conservació del cos. És així, com mesos després, quan es va exposar al públic, ja es va donar a saber que “en 1963 l’anatomista de l’hospital Gemelli Gennaro Goglia va injectar deu litres d¡in líquid ideat pel ell mateix en el cos del Papa Roncalli que va bloquejar la descomposició (16)”.
En d’altres casos l’explicació no és tan senzilla ni tant simple. Es barreja la fe amb les ganes de creure.

Imatges:
Superior.- Capçalera dels ‘Goigs de S. Olaguer, obispo de Barcelona y arzobispo de Tarragona, se venera en su propia capilla en la catedral de Barcelona. Murió en los años 1136 , y su cuerpo se conserva entero y flexible’. Barcelona : Imp. De los Herederos de la V. Pla
Central: Gravat de sant Narcís que pertany als ‘Gozos en honor de San Narciso, patrono del pueblo de Tayala del obispado de Gerona’. Girona : Imp. Carreras

Per gentilesa de Bibliogoigs.


Inferior.- Pàgina il·lustrada del llibre de mossèn Josep M. Mercader, ‘Vida e historia de San Narciso’, on hi ha fotografies del cos incorrupte de sant Narcís abans de la guerra civil espanyola (Làmines 41.. Cara posterior del sepulcro de C. Narciso con su antigui sagrado contenido del cuerpo del Santo. Iglésia de S. Félix. Gerona i 42.- Cabeza de San Narciso actualmente desaparecida)


Vegeu altres articles relacionats apareguts en aquest bloc:
Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat
Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat (complement)

Bibliografia:
1 Baucells, Josep. “Els bisbes de Barcelona anteriors al 1300. Oleguer” Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 52
2 Ribadeneyra, Pere de. Flos sanctorum de las vidas de los santos, vol. 1. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, p. 415
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 877
4 “Catedral de Barcelona” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 5 de març de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Barcelona
5 La Vanguardia, 5 de març de 1883, pàg. 3
6 La Vanguardia, 29 de desembre de 1993, pàg. 21
7 La Vanguardia, 7 de març de 1951, pàg. 11
8 Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona (Sant Félix, San Narciso y otros santos). Girona [etc.]: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 50
9 Mercader, Josep, pvre. Vida e historia de San Narciso. Girona : Talleres Tipográficos ARIEL SL, 1954, p. 114
10 Rodríguez Vilagran, Àngel “La web de Sant Narcís” [en línia] web personal d'Àngel Rodríguez Vilagran [consulta: 5 de març de 2009] Disponible a: http://www.terra.es/personal/santnarcis/home.htm
11 Mercader; Vida... Íbid, p. 154 - 156
12 Vila, Pep. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23
13 Porter, Carmen. Misterios de la Iglesia. Madrid : EDAF, 2002, p. 74
14 Pringle, Heather Anne. El Enigma de las momias: la ciencia y la obsesión ancestral por vencer a la muerte. Barcelona: Grijalbo, 2002, p. 213 - 214
15 La Vanguardia, 28 de març de 2001, pàg. 33
16 La Vanguardia, 4 de juny de 2001 , pàg. 27

3 de març 2009

Medir i Ermenter, dos noms per a un mateix sant

El dia 3 de març és el dia de sant Medir. És la data en què alguns barcelonins, en especial de l’antiga vila de Gràcia, s’apropen en romiatge a una ermita situada al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquesta festa, com explica Joan Carrera al web festes.org, es va iniciar quan“pels voltants de 1830 Josep Vidal i Granés, un forner santcugatenc que vivia al carrer Gran de Gràcia, es trobava greument malalt i va prometre que si es guaria aniria a donar les gràcies cada any muntat a cavall a l’ermita del seu patró Sant Medir, a l'altra banda de la Rabassada. Per fer pública la seva promesa va sortit al carrer el mateix dia de sant Medir, el 3 de març, tocant un timbal i un sac de gemecs. Poc temps després, es va trobar molt millor i els anys següents, acompanyat d’un bon nombre de familiars i veïns engrescats i riallers, va complir la seva paraula (1)”. Aquesta ermita està dedicada a un sant que la Antoni Pladevall (2) qualifica de “llegendari” i del qual Joan Soler en recorda la llegenda que embolcalla la seva figura explicant que era un pagès d¡un mas proper de Sant Cugat del Vallès i que “un dia estava plantant faves quan passà pel seu costat el bisbe Sant Sever fugint de la persecució arriana contra els cristians. Quan poques hores després van arribar els soldats d’Euric, Medir va assegurar-los que Sant Sever havia passat per allí mentre ell plantava el favar, però miraculosament, les faves ja eren crescudes, florides i granades. Els soldats, creient que Medir es reia d’ells, el van martiritzar i degollar (3)”.

Els llarg viatge de les relíquies
El caràcter fabulós de la llegenda és indiscutible i l’existència del sant no és res més que fruit de la tradició. Tot i això, en cert moment es va retre devoció a unes suposades relíquies de sant Medir aparegudes a l’església de Sant Cugat del Vallès. Josep Serra Rosselló (4) ja afirma que “el culte a les relíquies de sant Medir no tenia l’antiguitat secular d’altres cossos sants que es veneraven a l’església del monestir de Sant Cugat” i explica que “per aquesta causa no es troben commemoracions ni festes en els calendaris, rituals i consuetes antigues; només consta el rés el dia de la festa del sant”. La presència de les restes sagrades, però, es van fer presents. Serra recorda com aquest fet va tenir lloc en un dia concret dient que “la invenció de les relíquies va tenir efecte en aquella església el dia 10 de setembre de l’any 1646 a conseqüència d’un exorcisme” i que “el culte públic va ser instituït per l’abat Bonaventura Gayolà i de Vilosa”. En aquella època, en la direcció que les directrius dictades pel Concili de Trento s’aprofitava qualsevol ocasió per donar volada a la religiositat i la troballa, real o suposada, d’unes relíquies no podia passar desapercebuda.

De la Rioja a Catalunya
És probable que les relíquies esmentades fessin referència a un sant ben real però d’origen ben diferent i llunyà al que la llegenda li assigna. El 3 de març coincideix en ser la festa del Medir català i de dos sants martiritzats a Calahorra (La Rioja), Celdoni i Ermenter; precisament el nom de Medir es considera una derivació i apropiació d’Ermenter o Emeteri; així ho considera Josep M. Albaigès en dir que Medir “és una forma evocionada d’Emeteri: literalment, ‘vomitiu’ (emeterion), o sigui ‘defensor’ (5)“
Celdoni i Ermenter són segons les fonts documentals dos sants autèntics. Alexandre Olivar (6) esmenta que els dos van ser màrtirs sota Dioclecià. El poeta Prudenci els va dedicar un himne que comença dient:

Escrits són al cel els noms de dos màrtirs, que el Crist hi gravà amb lletres d’or; escrits en caràcters de sang, els ha transmesos també a la terra (7)”.

Els seus cossos guardats a la seva ciutat de martiri, Calahorra, sembla que van ser traslladats al monestir de Leyre al Prirneu navarrès fugint de la invasió sarraïna. José C.. Miralles (8), en estudiar el culte als dos sants, fa un recorregut pels diferents llocs on es va estendre la devoció i, especialment, la presència de les seves relíquies i esmenta que a l’alta edat mitjana “la difusió del culte als màrtirs segueix creixent i estenent-se per diverses zones del nord d’Espanya” i constata que des de l’any 986 hi ha constància documental de l’església de Sant Celoni a Cellers però afirma desconèixer si aleshores ja hi havia arribat les relíquies dels màrtirs o si ho van fer després. Apunta, però, que “alguns autors sostenen que, poc després de ser traslladats els seus cossos a Leyre davant la invasió dels àrabs, van sr portats a Cellers per considerar-lo un lloc més segur”.

De Cellers cap a Cardona
Efectivament, Antoni Pladevall a la Catalunya romànica, en parlar de la zona de Cellers (Solsonès) apunta que el mateix nom “és interpretat per alguns, com a lloc de ‘cel·les’ o nuclis eremítics” i que aquest fet “ha fet suposar que des del segle X, com a mínim, hi devia haver aquí un nucli d’eremistisme o de tipus monacal, sense una clara definició jurídica, entorn de l’església” i afirma que, en aquest edifici s’hi guardaven les relíquies del sant Celdoni i sant Ermenter “que una llegenda o tradició, recollida per J. Serra i Vilaró, creu que varen dipositar aquí uns cristians que fugien de la invasió àrab de Calahorra (9)”. Realment, les relíquies dels màrtirs van ser venerades al monestir benedictí situat al municipi de Llanera del Solsonès, fins al 1399.
El trasllat d’aquests cossos sagrats a Cardona van tenir lloc en una situació de rivalitat entre nobles que la tradició popular ha acabat envoltant de llegenda. Joan Amades (10) esmenta que a Cellers terra de la baronia de Pinós, les relíquies “gaudien de gran fama de remeieres”. Quan el duc Ramon Folch de Cardona es va posar malalt les va invocar i va recuperar molt aviat la salut. És així com, diu Amades, “per demostrar als sants el seu agraïment, volgué honorar-los en l’església del seu castell, i una nit, seguit de molta de la seva gent, va presentar-se a Cellers i va robar els cossos sants furtivament. Els que intervenien en el fet van fugir cames ajudeu-me, fins arribar a terrers de fora de la baronia, i un cop allí, que ja no podien témer res de Pinós, van organitzar una processó, molt solemne, a la qual van assistir nombrosos prohoms, que van conduir i acompanyar els cossos sants fins a Cardona”. L’insigne folklorista recorda que “tot això va passar durant el pontificat del papa Lluna, Benet XIII, amic conegut de Folch de Cardona, a qui va absoldre del pecat del furt”.
Del seguici organitzat per rebre aquestes relíquies obtingudes furtivament, fet del qual el mateix Amades diu que unes variants del relat parlen de venda o cessió de les relíquies dels Pinós als Cardona, hi ha constància documental. D’aquest text es desprèn que l’esdeveniment va adquirir un relleu especial en la història de Cardona. A la “Relació de com s’efectuà el trasllat des de Sellers a Cardona de les relíquies dels “Cossos Sants” (11) i de les dignitats i demés persones que les acompanyaren” es fa la següent descripció:

“Los Nobles y Excelens Senyors, lo Compte de Cardona Dn. Juan Ramon de Cardona, Admirant del Rey Martí d’Aragó; lo qual tractà, ab lo Sr. De Sallers, Dn. Ramon de Pinós (que a les hores tenía y posehía la vall de Sallers, en fou del sobredit Compte de Cardona) y ab los de Cardons de que los Cossos dels sobredits Sants para més honra de Déu y dells y per més augmen de la devoció dels fiels Christians, fossen aportats ab gran veneració, a la Iglésia Parroquial e S. Miquel de Cardona...”

El fet va tenir lloc el 19 d’octubre de 1399 i les relíquies van ser dipositades a l’altar de major de l’església de Sant Miquel de Cardona per passar, posteriorment, a la cripta que s’hi va construir.

De Cardona a Sant Cugat del Vallès
Per tancar el cercle, cal esmentar un article de Joan Tortosa titulat ‘
Sant Medir, calahorrenc?’ en el qual ja es planteja la possibilitat que l’origen del Medir Vallès sigui l’Emeteri de Calahorra i afirma que “el més probable és que a Cellers sols hi hagués relíquies i no és gens aventurat pensar que els monjos de Sant Cugat, també benedictins com els de Cellers, d’una manera o d’una altra volguessin adoptar –adaptar- un d’aquells dos sants que s’havien fet famosos en les regions llunyanes del nord d’Espanya (12)”.
La hipòtesi més probable seria, com diu Joan Tortosa, que la relíquia referent a sant Medir i que, com explica Josep Serra, va ser localitzada a l’església del monestir de Sant Cugat, fos de sant Ermenter, de les de Cellers –i després Cardona- o d’algun altre lloc; això si, pel camí hauria perdut el seu company de martiri. Malgrat aquesta possibilitat ben possible pel que fa a les relíquies queda a l’aire en quin moment sant Ermenter o Emeteri va prendre el paper de sant Medir en la llegenda de sant Sever i que, en qualsevol cas, serà objecte d’un futur article.


Imatges:
Superior.- Gravat de Josep Grau per als ‘Goigs al gloriós màrtir Sant Medir que es venera en l’ermita de la parròquia de Sant Pere, de Sant Cugat del Vallès’. Col·lecció Pelegrinatge, secció Festes i aplecs del Vallès, sèrie 1, núm. 3. Foment de Cultura Pàtria, 1950
Central.- Gravat imprès a la quarta pàgina del document al qual fa referència la nota num. 11
Inferior.- ‘Goigs als gloriosos sants màrtirs Celdoni i Ermenter : dels quals se'n veneren les relíquies a la Vila de Cardona i Comarca’ que pertanyen a la primera pàgina del document al qual fa referència la nota núm 11

Bibliografia:
1 Carrer i Escudé, Manel “Festa de Sant Medir” [en línia] Festes.org, l’espai on comença la festa. 1999-2008 festes.org [Consulta: 2 de març de 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=10
2 Pladevall, A. “Medir” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 15, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 46
3 “Sant Medir”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 690
4 Serra i Rosselló, Josep. San Medir: el valle, el santo, la capilla, las reliquias, devoción popular. Barcelona: [s.n.], [19--?], p. 109 -110
5 Albaigès, Josep M. Diccionari dels noms de noi. Barcelona : Edicions 62, 2003, p. 122 - 123
6 Olivar, Alexandre. “Ermenter” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 80
7 Prudenci. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 45
8 Miralles Maldonado, J.C. “Naturaleza y difusión del culto a los mártires calagurritanos Emeterio y Celedonio”. Dins: Kalakorikos: Revista para el estudio, defensa, protección y divulgación del patrimonio histórico, artístico y cultural de Calahorra y su entorno, Nº 5, 2000, pags. 217-236
9 Pladevall, Antoni. “Sant Celoni (o Celdoni) i Sant Ermenter de Cellers”. Dins: Catalunya romànica, vol. 13. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 142
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 873
11 Vegeu el text complert en l’edició que es va fer acompanyant els goigs:
Rovira Badies, Ramon. Goigs als gloriosos sants màrtirs Celdoni i Ermenter : dels quals se'n veneren les relíquies a la Vila de Cardona i Comarca / text: Ramon Rovira Badies ; música i harmonització del Rnd. Dr. Ricard Penina ; transcrita per Mn. Josep Casafont ; [nota històrica], P. Salvador Pons. [1] f. plegat ([4] f.) : il., música; 32 cm Barcelona : [Torrell de Reus?], 1973 (Impr. Altés). Díptic amb, a la portada, els Goigs amb la imatge dels Sants, orla tipogràfica i text a tres columnes. A les pàgines interiors hi ha la nota històrica
12 Tortosa, Joan “Sant Medir, calahorrenc?” En: El diari de Sant Cugat – setmanari independent de la ciutat, any VIII, núm. 421, 14 de març de 2002