28 de febr. 2009

D’un hipotètic cas de transvestisme iconogràfic: les ‘Majestats’

Amb el nom de ‘majestat’ es fa referència, entre d’altres accepcions, “als crucifixos vestits amb túnica datables dels ss XI al XV” dels quals “se’n conserven una quarantena a Catalunya (1)”. És l’especial indumentària amb la qual està vestit el Crist allò que els fa destacables i objecte de la controvèrsia. No són la imatge que s’ha acabat imposant del cos nu i tibant fixat a la creu amb els claus –esdevingut el model iconogràfic habitual des del barroc- sinó que presenten Nostre Senyor vestit de cap a peus amb una gramalla. És així com la imaginació popular ha fet, en una missatge que amaga un cert ingredient de misogínia, que s’hagi confós aquestes representacions amb imatges de personatges femenines, en concret de santa Múnia i santa Lliberada.
El folklorista Joan Amades, en fer referència al dia 28 de febrer en el seu Costumari català (2), esmenta que és el dia de la festivitat de santa Múnia. Aquesta santa, barcelonina de naixement, “era una donzella d’una bellesa sense parió” i que, en sentir la vocació religiosa i cansada de tants pretendents, “va demanar a Déu Nostre Senyor que li tragués totes les gràcies i la fes tornar ben lletja i repulsiva”. El seu desig va sr concedit que “va tornar-se d’un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es féu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona”; és així com, els seus pretendent,s sentint forta indignació, “van conjurar-se contra ella i un dia la van clavar en creu”. Aquesta història, l’enllesteix Amades dient que “hi ha unes imatges que la gent anomena ‘majestats, i que creu que són del Sant Crist i són de santa Múnia, segons la veu popular, puix que la imatge va vestida més a tall de dona que d’home”.
En el mateix sentit, la Gran Enciclopèdia Catalana, en definir aquests crucifixos anomenats ‘majestat’, acaba dient que “es confon sovint amb les representacions de santa Lliberada (3)”. D’aquesta santa, que celebra la seva festa el 20 de juliol, Amades en diu que “era la patrona i l’advocada de les dones lletges i desafavorides físicament” i explica un història molt semblant a la de santa Múnia, desig de tornar-se lletja inclòs i un final clavada a la creu. També esmenta, per aquest martiri i mort, que “a santa Lliberada hom la figura clavada en creu com Nostre Senyor. Les imatges de Jesús clavat en creu i amb una llarga barba i túnica fins als peus, conegudes per ‘majestats’ la gent diu que són de santa Lliberada, coneguda també per la ‘santa barbuda i bigotuda’ (4)”.
Aquí tenim, per tant, dues biografies calcades l’una de l’altra, de dues santes de diferent nom; així mateix, per qüestió de la seva representació iconogràfica, la fantasia de la tradició les veia representades en les talles romàniques anomenades ‘majestats’. En realitat, aquests crucifixos presenten, en paraules de Diether Rudloff “una forma espacial” en la qual “el redemptor és representat a la creu del martiri abillat amb una túnica llarga, però no patint, sinó triomfant, com a vencedor sobre la mort i la feixuguesa terrenal (5)”. Del seu origen iconogràfic, Xavier Barral manifesta que “fou un model molt difós per Occident i segueix un prototip que avui és representat pel crist dit Volto Santo de Lucca del final del segle XII (6)”. Se’n conserven diversos exemples al Museu Nacional d’Art de Catalunya (
Majestat Batlló) i al Museu Episcopal de Vic (Majestat de Sant Boi de Lluçanès o Majestat de Santa Maria de Lluçà).

Imatges:Superior.- Gravat dels ‘Goigs en lloança de la Santa Magestat de Crist que es venera en l’església parroquial de Caldes de Montbui. Barcelona : Casa Bañeres
Central.- 'Cobles a Jesucrist Nostre Senyor, adorat en la miraculosa imatge de la Santíssima Majestat de Beget'. Olot : Imp. Bonet, 1970. Per gentilesa de Bibliogoigs.
Inferior.- 'Goigs de la Santa Majestat de la Vila de la Pobla de Lillet, bisbat de Solsona'.La Pobla de Lillet : Imp. Armenteras
Per gentilesa de Bibliogoigs.
1 “Majestat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 258
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 808 i 809
3 “Majestat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 258
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 552 i 553
5 Rudloff, D. Catalunya romànica: art, cultura i història. Barcelona: Polígrafa, DL 2007, p.175
6 Barral, X. “L’escultura en fusta. L’escultura romànica a Catalunya”. Dins: Catalunya romànica, vol. 1. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 108

25 de febr. 2009

El ‘Carnestoltes manlleuenc’ i VIII: Dimecres de Cendra; final de Carnestoltes

Els galers no treballaven durant aquest dia. Es dedicaven a recaptar tot els diners que els havien promès o que els devien després de les ballades davant cases particulars el dia anterior. Si no cobraven, els dies de festa, després de cada missa, es dedicaven a empaitar els deutors. Un cop havien recollit tot el capital esperaven el dia de Pasqua per pagar aquells deutes que havien contret ells mateixos arran de l’organització de les festes.
A la tarda es trobava la gent al capdavall del pont de can Molas i s’hi ballava un
contrapàs en senyal de comiat del Carnestoltes.
A la vesprada es feia l’enterrament del personatge. En una carrossa il·luminada amb atxes de vent acompanyaven la figura o ninot que havien anat a rebre el diumenge anterior. Ploraven, llençaven crits, feien contorsions llastimoses i ridícules, com moguts de gran pena i algun corrandista solia també engegar-hi alguna melangiosa cobla d’acomiadament (1).
Aleshores començava, oficialment, la Quaresma.

Vegeu, també:
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ I: la tarda de la diada de Reis
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ II: diumenge anterior a Dijous Gras. Cançons i cobles del segle XIX
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ III: la història
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ IV: Dijous Gras
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ V: Diumenge de Carnestoltes
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ VI: Dilluns de Carnestoltes
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ VII: Dimarts de Carnestoltes

1 Gasol, Josep M. "Calendari folklòric manlleuenc". Dins: Lletres Amicals, núm 18, Manlleu, 1958, pàg. 70

24 de febr. 2009

El ‘Carnestoltes manlleuenc’ VII: Dimarts de Carnestoltes

El dimarts de Carnestoltes teambé era un dia destacat. Hi havia balls en els diversos carrers i les places, sobretot a la plaça major, l’actual de Dalt Vila. El primer era el contrapàs cerdà en el qual els balladors posaven tanta empenta que provaven de fer caure els músics del seu seient, cosa que havien aconseguit en alguna ocasió. Durant el matí també es ballava el contrapàs de l’Alcalde. Primer ballaven dos galers vestits de levita i barret de copa, i després d’un contrapàs entrava en dansa el batlle, vestit també com ells, el qual escollia per balladora una familiar seva. Cap altra parella fora d’aquestes tres no intervenien en la dansa (1). En aquesta diada també es ballava l’anomenat contrapàs del Rector. El ballaven, a la plaça, un representant de la màxima autoritat religiosa de la vila i per això era permès utilitzar els bancs de l’església, que servien de seient als nombrosos espectadors. Subsistí fins a principis del segle XIX tal com va testimoniar la memòria de molts manlleuencs que el recordaven presidit pel rector Raimon Mas, mort el 1847 (2). Aquests dos balls són el testimoni del respecte, volgut o no, que el poble adreçava a les autoritats fins i tot en moments tan anàrquics com en carnestoltes. Després tothom dinava en un hostal.
A la tarda, la mateixa cobla del dia de Reis ja era a la plaça, es col·locava dalt d’un entarimat, i es dansava el
contrapàs cerdà. Els homes duien barret copalta i gambeto. Les dones, caputxa blanca. Posteriorment s’organitzava la dansa per la Vila en la qual tothom es guarnia segons la seva voluntat: els galers duien calça curta, espardenyes i polaines de cascavells; els homes anaven vestits com millor podien; i les dones solien guarnir-se amb corbates de grans serrells i virolades, faldilla molt arrugada i mocadors de cap florejats. Només hi permetien participar les parelles que ho havien sol·licitat prèviament. La dona o noia que havia de ballar la dansa calia que portés abans d’hora el berenar a casa del seu ballador, i aquest ho ajuntava al seu i els duia o lliurava a un home –anomenat el cisteller– que duia el de tots (3). Es començava ballant i donant dues o tres voltes a la plaça. Després, els balladors es distribuïen en dues fileres, en una els homes i en l’altre les dones, i anaven pels carrers de la població. Quan al cap de colla li semblava bé feia parar i es ballava en aquell lloc. Generalment ho feien davant d’algun hostal o d’un amic, o a casa d’algú que ho havia sol·licitat (en aquest darrer cas s’havia de pagar). Després de les ballades el cisteller repartia els paquets de berenar i tothom menjava i bevia; el vi solia ser un regal dels hostals on s’havia ballat.
Tot plegat s’acabava amb el
Tirabou, ball esbojarrat amb aires de bacanal, a la plaça. Agafant-se uns i altres per les mans corrien i saltaven, tant com podien, resseguint els principals carrers. Si el de davant s’entrebancava, o ho feia veure, tots els del darrere es llençaven al damunt dels que els precedien. Quan estaven cansats de saltar i córrer tornaven a la plaça on s’havien quedats els galers; aquests es posaven de dos en dos davant per davant i es posaven les mans a les espatlles tot fent un pont, per sota del qual anaven passant els del Tirabou. Finalment es ballava un contrapàs.
A la nit, en un local, es repetia el
contrapàs i s’acabava amb un ‘sarau de Llum’, el tercer i darrer dels galers.

(Continuarà...)

Vegeu, també:El ‘Carnestoltes manlleuenc’ I: la tarda de la diada de Reis
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ II: diumenge anterior a Dijous Gras. Cançons i cobles del segle XIX
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ III: la història
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ IV: Dijous Gras
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ V: Diumenge de Carnestoltes
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ VI: Dilluns de Carnestoltes

1 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, pàg. 273
2 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Ramon Anglada, 1893, pàg. 193
3 Contijoch, Antoni. "Coses de Manlleu". Dins: Lletres Amicals, núm 8, Manlleu, 1955

23 de febr. 2009

El ‘Carnestoltes manlleuenc’ VI: Dilluns de Carnestoltes

El dilluns era un altre dia principal del carnestoltes manlleuenc. Era conegut com el dilluns de les Pastores perquè sembla que antigament eren precisament les pastores les qui en aquesta ocasió tenien predomini en la dansa del matí. Més endavant, les dones procuraven vestir-se més o menys de pastora i triaven un ballador per a cada ball. Els homes requerits estaven obligats a ballar, si us plau o per força (1). Com que era dia de mercat, es reunien a la població moltes noies de les pagesies veïnes i de les masies i llogarets del Collsacabra, que aprofitaven l’estada per prendre part en els saraus que s’hi organitzaven. El ball central de la diada era, precisament, anomenat de les Pastores; era de parelles i ball rodó o agafat, i en aquest eren les dones que havien d’anar a buscar al ballador, en lloc de fer-ho els homes com era normal tot temps de l’any. Aquesta costum va perdurar fins ben entrat del segle XX quan pel dilluns de Carnestoltes eren les dones que anaven a cercar el ballador que més gràcia els feia (2).
En aquesta diada tenia lloc, també, un curiós ball. Era el
contrapàs o ball del Burro on participava, de forma ben directa, un d'aquests animals. La fadrinalla es disfressava de manera grotesca, i s’agafava les mans per formar una llarga tira en actitud de ballar el contrapàs. En el penúltim lloc del rengle s’hi posava un ase que el ballador immediat havia de tenir del ronsal. Darrere l’ase i com a últim contrapassaire figurava una dona, la qual, com que havia d’agafar-se amb el ballaire que duia al costat i aquest era l’ase, no podent donar-li la mà, li agafava la cua. Quan el ball, d’acord amb els passos del contrapàs, en continuat moviment d’avanç i retrocés, tirava endavant l’ase seguia fàcilment ja que era estirat pel ronsal; quan havia de recular, però, era estirat per la dona que li agafava la cua i la bèstia, en lloc de seguir, s’enfuriava i no tardava a engegar un seguit de guitzes que la dona havia d’esquivar. Per tal que el mal li fos el menor possible s’embolcallaven les potes de l’ase amb un manyoc de draps. La dona que s’avenia a fer un paper tan poc lluït era generalment alguna infeliç llogada per pocs diners (3).


A la nit s’organitzaven els anomenats balls de la Llum. En un principi eren veritables orgies; no s’anunciava prèviament ni l’hora ni el lloc i calia perseguir la música del cercavila que tenia lloc. Aleshores una llum –d’aquí el nom- assenyalava el local on, en un racó, es col·locava una botella de vi que estava a disposició de balladors i balladores. Quan aquest envàs era buit s’apagava el llum i s’iniciava la disbauxa.
(Continuarà...)

Vegeu, també:
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ I: la tarda de la diada de Reis
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ II: diumenge anterior a Dijous Gras. Cançons i cobles del segle XIX
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ III: la història El ‘Carnestoltes manlleuenc’ IV: Dijous Gras
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ V: Diumenge de Carnestoltes


1 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l'any, volum 2, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, pàg. 335
2 Contijoch, Antoni. "Coses de Manlleu". Dins: Lletres Amicals, núm 8, Manlleu, 1955
3 Amades, Joan. Les diades populars catalanes, volum 4, Barcelona : Barcino : 1932 – 1949, pàg. 10

22 de febr. 2009

El ‘Carnestoltes manlleuenc’ V: Diumenge de Carnestoltes

El matí de diumenge de Carnestoltes es formava una comparsa, integrada per homes sols, que anava voltant els carrers al so d’alegre música i s’aturava davant de les cases on hi havia noies, a les quals feia sortir per tal de ballar amb elles uns quants punts de dansa. Aquest ball rebia, com un d’anterior, el nom de Ball de les Gitanes (1). A la nit tenia lloc el segon gran sarau dels galers.
En algunes ocasions, en aquest dia, s’havia interpretat el
Ball d’en Serrallonga .Era una dansa - entremès, o sigui, una comèdia coreogràfica o ballet amb argument. Inspirat en episodis de l’accidentada vida del famós Joan Sala “Serrallonga”, hi intervenien tot un seguit de personatges, encapçalats pel mateix Serrallonga i la seva oponent femenina Joana de Torrelles. Els figurants -protagonistes i comparseria- anaven dialogant i movent-se en rudimentàries evolucions coreogràfiques en un clos reservat al centre de la plaça i enmig de l’expectació de nombrosa concurrència.

1 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l'any, volum 2, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, pàgs. 326-327

(Continuarà...)

Vegeu, també:
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ I: la tarda de la diada de Reis
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ II: diumenge anterior a Dijous Gras. Cançons i cobles del segle XIX El ‘Carnestoltes manlleuenc’ III: la història
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ IV: Dijous Gras

20 de febr. 2009

La ‘Miraculosa llum’ de Manresa i altres fenòmens prodigiosos que han quedat marcats al calendari festiu

Diverses poblacions catalanes mantenen, dins el seu calendari festiu, manifestacions que es van iniciar a partir de fenòmens o fets extraordinaris vinculats la religiositat popular; hi ha exemples diversos com els de la ‘Miraculosa llum’ de Manresa ‘ o el del ‘Santíssim Misteri’ de Cervera. Tots tenen en comú diferents aspectes: el primer és que el seu origen esdevé arran d’un fet inexplicable, almenys per als espectadors que els van contemplar aleshores, i que potser ara se sabrien explicar; el segon és que passen en un moment de conflicte moral o social davant algun dogma religiós; finalment, la solució és interpretada com una evidència de quina és la veritat, indicada per causa divina.

La Santíssima Trinitat dirimeix en un conflicte territorial
El fet ocorregut a Manresa, el 1345, és commemorat cada any, el 21 de febrer. L’enciclopèdia Tradicionari (1) recull que “segons diu la llegenda, la manca d’aigua que patia la capital del Bages en l’edat mitjana malmetia els cultius, i la fam amenaçava la vida de bona part de la població. Enmig de la desesperació, uns notables manresans es van proposar de construir una sèquia que, des de Balsareny, conduís l’aigua del Llobregat a la ciutat”. Les obres, tot i obtenir el permís del rei Pere III, van ser aturades pel senyor feudal del terme de Sallent, el bisbe de Vic Galceran Sacosta, que va amenaçar a tots amb l’excomunicació si continuaven les obres. Aturades les obres i condemnada a ciutat de Manresa a patir set i fam, el 1345, va morir el bisbe. Elegit un successor, els manresans van dirigir-se-li per demanar permís per continua la sèquia “i vet aquí que el dia escollit per a signar la concòrdia i anul·lar l’excomunió, una claror enlluernadora procedent de Montserrat il·luminà l’església del Carme, i les campanes de la ciutat es van posar a repicar totes soles”. Aquest fet extraordinari s va repetir “fins a res vegades va anar i tornar la llum misteriosa de l’altar de la Trinitat a la volta de l’església”. Joan Amades, al Costumari Català detalla com “inesperadament, el veïnat va adonar-se que des de Montserrat baixava una gran bola lluminosa que s’encaminava vers la població, va creuar per damunt del cel i va entrar dins del temple de la Mare de Déu del Carme, on es va destriar en tres boles que simbolitzaven la Santíssima Trinitat (2)”. El resultat del fet prodigiós va ser l’aixecament de sancions de part del bisbe, que des de Santpedor va escoltar com les campanes de Mantera es posaven a tocar totes soles, i va permetre la finalització de l’esperada obra hidràulica. A tota la ciutat de Manresa en pes, com diu el mateix Amades “tothom va creure que el cel li havia donat la raó en enviar-li aquella llum misteriosa”.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana (3), la primera referència documental de la llum data del mateix 1345 i una primera al·lusió històrica de la celebració, en record del fet, es remunta al 1536. La mateixa font especifica que la festa “des del segle XVII i fins al XIX se celebrà el segon diumenge de quaresma i que té un sentit religiós d’acció de gràcies a la Santíssima Trinitat”.
Un goigs titulats ‘Goigs de la Miraculosa Llum, que vingué de Nostra Senyora de Montserrat á la iglesia de Nostra Senyora del Carme de la ciutat de Manresa, á 21 de febrer de 1345’, contenen una referència evident a l’origen de la llum, la Santíssima Trinitat. Sembla com si amb el fet inexplicable ocorregut a la capital bagenca, es volgués aprofitar per reforçar un misteri dogmàtic de difícil comprensió. L’entrada dels goigs diuen:

“Aquella llum resplandent,
tant gentil, tant clara y pura,
la Trinitat nos figura
Misteri tant excel·lent”

I acaba amb una referència encara més contundent:

“La distinció que feu,
Es mirall molt verdader,
Tres persones y un sol Deu,
Un ser, voler y poder:
¡O encubert ornament!
¡O distinció i juntura!
¡O dificil tancadura!
¡O profundo fonament!”

Evidentment, però, no ha mancat qui ha volgut trobar una explicació racional al fet extraordinari esdevingut un 21 de gener del reculat 1345 a Manresa. Josep Guijarro apunta la possibilitat del descobriment dels meteoròlegs d’un fenomen elèctric, que anomenen raig globular que es manifesta de cop amb una forma esfèrica o ovoïdal que no supera els 30 centímetres de diàmetre i amb una lluminositat variable (4). No s’ajusta, però, per diferents factors, com al velocitat, la durada i alguns efectes físics posteriors que solen manifestar aquets raigs amb les cròniques sorgides de l’esdeveniment de Manresa.

El Sant Misteri de Cervera i unes relíquies falses
La paraula ‘misteri’ té diferents accepcions ; una d’aquestes és la que aporta Joan Soler i Amigó quan esmenta que “hi ha objectes sagrats tinguts popularment com a “misteris”” i, en primer lloc, es refereix a la relíquia de la Vera Creu venerada a Cervera (5). Amades, en el seu Costumari Català (6), dóna referència d’aquest ‘lignum crucis’ que “procedent del saqueig de Roma per les forces de l’emperador Carles V, un soldat català va recollir d’una casa romana on va entrar i el va portar fins a casa nostra”. El folklorista assenyala que “en passar per Martorell va sentir-se malalt i abans de morir el va lliurar al sacerdot que va assistir-lo”. Aquest es deia Jaume Albesa i era de Cervera i “va donar la relíquia a la comunitat de preveres d’aquesta ciutat, on fou guardat amb gran cura, si bé ignorant la seva gran virtut per molts anys”.
El descobriment dels poders del bocí de la creu de Nostre Senyor els va arribar des del poble de Tarròs (Tornabous – Urgell) on utilitzaven una relíquia semblant per exorcitzar persones posseïdes pel dimoni. En una d’aquestes activitats, la veu del dimoni va rebutjar les facultats de la peça de Terròs i va assegurar que la veritable era guardada a Cervera.
La tradició explica, en veu d’Amades, que “el sacerdot de Tarròs va comunicar a la comunitat de Cervera el que havia dit el mal esperit” i va demanar de posseir un bocí de la peça cerverina a la qual cosa van accedir els preveres. És així com, explica Josep M. Llobet (7), en un text que acompanya els goigs dedicats al ‘Misteri de Cervera’, que “el divendres dia 6 de febrer de 1540, cap a les tres de la tarda, es trobaven reunides a la capella de Sant Nicolau de l’església de Santa Maria de Cervera unes dotze persones per procedir a la divisió d’un bocí de fusta que creien pertanyent a la creu que morí Jesús”. Continua dient que “després de diversos intents de tallar-lo amb un ganivet que resultaren inútils, un sacerdot anomenat Bartomeu Amorós el pogué partir fàcilment amb els dits”; i el miracle es va produir en tant que “en aquell precís moment, va caure de la Veracreu una grossa gota de sang i es va oir, estant el cel serè, un fort tro”. Els cerverins van sortir al carrer cridant “misteri, misteri” i així es va conèixer el fet prodigiós.
El Sant Misteri de Cervera és un enigma que ben bé es podria emmarcar en els corrents protestants i a la influència reformista provocada per Luter. El dubte sobre la relíquia de Tarròs sembla més propi de ments que dubtaven d’allò que posseïen i que, el Concili de Trento es va encarregar d’il·luminar. És clar que les reunions de Trento no van començar fins al 1545, cinc anys després dels fets de Cervera.

Imatges:
Superior.- Gravat que acompanya els ‘Goigs de la Miraculosa Llum, que vingué de Nostra Senyora de Montserrat á la iglesia de Nostra Senyora del Carme de la ciutat de Manresa, á 21 de febrer de 1345’. Manresa : imp. Roca
Inferior.- Gravat que acompanya els ‘Goigs en alabansa del Santíssim Misteri de Cervera. Bisbat de Solsona’. Cervera : Josep Maria Ubach i Molina, 1981

Bibliografia:
1 Carrera, M.; Cubillos, J.; Orriols, X.; Palomar, S.; Soler, J. “Els carnavals. La Misteriosa Llum de Manresa”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 164
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 78 i 789
3 “Llum, festa de la”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p.141
4 Guijarro, Josep. Guía de la Catalunya màgica. Barcelona: Martínez Roca, 1999, p. 46 i 47
5 “Misteri”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 449
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 739
7 Llobet i Portella, Josep Maria. “Retall d’història”. Text complementari dels ‘Goigs en alabansa del Santíssim Misteri de Cervera. Bisbat de Solsona’. Cervera : Josep Maria Ubach i Molina, 1981

19 de febr. 2009

El ‘Carnestoltes manlleuenc’ IV: Dijous Gras

El Dijous Gras era el dia que marcava l’inici de les principals activitats carnavalesques de Manlleu durant el segle XIX. Durant el matí els galers anaven pels carrers de la població i per les fàbriques per tal de convidar els treballadors a començar activament el Carnestoltes. Feien un ball dit ‘de les gitanes’. Per aquest ball, en un principi, es comptava amb les noies que anaven sortint de casa seva a mesura que la comitiva passava pel davant; posteriorment el ballaven davant de les fàbriques, amb l’autorització prèvia dels amos o dels contramestres. Era un ball de parelles molt animat; els balladors vestien peça llarga i barret de copa i les balladores es posaven les millors robes que tenien. S’hi ajuntava molta de la gent dedicada al treball de les fàbriques, la qual ja no tornava a posar-se a treballar un cop havia sortit al carrer per veure la dansa. Portaven una bèstia de càrrega amb unes alforges de traginer per carregar els ous que solien rebre en donatiu, a part d’alguna quantitat en metàl•lic que solien donar els patrons. Es tractava, per tant, d’una capta amb el qual s’arreplegaven els donatius que patrons i treballadors feien per al Carnestoltes.
A la vesprada era el moment de fer el ‘ball de la Post’. El ballaven homes sols guarnits estrafolàriament i amb molts cascavells penjats, la meitat del quals duien una fusta a l’esquena (anomenada ‘post’) que a meitat segle XIX es va substituir per un sarró de pell o cuiro farcit de palla, i l’altra meitat unes pales de fusta. Es col•locaven en dues fileres i al so d’una orquestra formada per una cornamusa, un flabiol, un tamborí, un tabal i, a vegades, altres instruments. Tot el grup anava desfilant pels carrers de la població i s’aturava de tant en tant per fer el ball que tenia el punt d’inici davant la casa del rector. Els de la pala es col•locaven davant dels de la post i, al ritme de l’orquestra, anaven saltant per, quan s’indicava, els primers picar els segons, fusta sobre fusta; en moments determinats s’assenyalava, al toc d’una corneta, un repic continuat que s’aturava, també, quan es donava l’ordre. Els ballaires del ‘ball de la post’ anaven seguits d’un carro amb una bóta de vi, i després de cada ballada la colla feia una tirada tan abundosa, que en acabar el ball pocs n’hi havia que es poguessin aguantar ben drets. El vi era pagat pel qui portaven la pala (1). L’escenari es completava amb una escenificació formada per dones amb caputxa o mantellina i un llum encès; també es col•locaven petits focs que donaven una ambientació tètrica i fantàstica. No hi havia una cançó expressa per a aquest ball, però la mainada, quan feien la simulació d’aquesta dansa havien adaptat la música rítmica a la lletra de: “Ballarem lo ball de la Post, que pica ó no pica; ballarém lo ball de la Post, que pica ben fort” [‘cliqueu’ damunt la imatge i escoltareu la música d’aquest ball per gentilesa de
FARISTOL D'OBAGA.Col•lectiu OBAGA segons anotació musical de J. Tomàs que apareix al Costumari Català (2)]

El recorregut acabava a la plaça major on es feia el ‘ball del Llop’. Enmig del recinte, a la segona meitat del segle XIX, descosien els sarrons i en treien la palla, amb la qual armaven una gran foguera, i al voltant d’aquesta, produint xisclets estridents, feien una darrera dansa saltant i guimbant (3). En algun moment, els balladors s’havien posat pells de xai i feien crits com d’un llop.

Imatge: Il•lustració del ‘Ball de la Post o del Llop’ segons el ‘Costumari Català’ de Joan Amades [vegeu nota 2]

(Continuarà...)

Vegeu, també:
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ I: la tarda de la diada de Reis
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ II: diumenge anterior a Dijous Gras. Cançons i cobles del segle XIX
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ III: la història

Agraïment: Vull donar les gràcies a FARISTOL D'OBAGA.Col•lectiu OBAGA per la seva col•laboració en la interpretació de la partitura del Ball de la Post.

1 Amades, Joan. Costumari Català, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, pàg. 321-322
2 Amades, Joan. Costumari Català, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, pàg. 107
3 Amades, Joan. Costumari Català, volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, pàg. 242

17 de febr. 2009

El ‘Carnestoltes manlleuenc’ III: la història

La història del ‘Carnestoltes manlleuenc’ es perd en el record dels segles. Les poques dades que hi ha de la seva celebració en temps passats es deu a referències indirectes d’algun autor dedicat a la recerca del folklore o a la memòria, volàtil, d’un manlleuenc.
El primer esment del qual es té constància el va aportar Domènec Torrent i Garriga (1) a finals del segle XIX quan, en paraules seves, el Carnestoltes ja es trobava en plena decadència. La dada més antiga que aporta és de l’Arxiu Municipal, document de 1652 que no s’ha pogut localitzar, que en forma de ban prohibia les activitats carnestoltesques a causa d’una epidèmia, menys el ball de la Post “per ser de molta serietat”. De cent anys després, concretament de 1755, i pel mateix Torrent se sap que un altre ban municipal prohibia la utilització de màscares (2)
Durant el segle XIX es devia produir, veient el ressò i anotacions que en van fer els estudiosos posteriorment, el màxim moment del Carnestoltes a Manlleu. Així devia ser quan el 1856 Martí Alsina va compondre el Sermó i les Cobles d’en Carnestoltes que durant força dècades es van llegir amb motiu de la festa i que a hores d’ara permeten resseguir les principals activitats que se celebraven.
La industrialització de Manlleu devia condicionar decisivament el desenvolupament del Carnestoltes. Per noms de danses i per les referències conceptuals dels diversos balls que es duien a terme, cal remetre’s a un moment preindustrial i de fonament agrícola: pastores, llop, llum, etc. Els moviments de població, entre nuclis, i la segmentació horària –sobretot des de la generalització de l’energia elèctrica que va desdibuixar el límit entre el dia i la nit- i de la transformació del calendari –que va deixar de basar-se en els processos naturals per fer-ho en les necessitats de producció- van trencar amb les manifestacions populars ancestrals. Se sap que en alguns moments del cicle del Carnestoltes es parava la fàbrica, com era el cas del Dijous Gras, i sens dubte l’ambient festiu devia influir en la bona marxa de la maquinària. És en aquest punt, i per aquesta raó, que pels darrers anys del XIX Domènec Torrent assenyalava els mals temps i la “decadència” de la festa.
La nova societat va comportar, per altra banda, uns canvis d’escenaris. La barreja entre la utilització de l’espai públic per excel·lència, el carrer i la plaça, i l’espai privat, la casa particular on es feien alguns dels balls de llum, va donar pas a la utilització d’uns espais –es podrien considerar semipúblics o semiprivats- que van acabar essent els locals de les entitats culturals i recreatives que prenien força. Les nombroses societats, dels més variats caires polítics i socials, prenien el relleu, de forma més organitzada i reglamentada, a la massa popular, de moviment espontani. D’aquesta manera es van començar a organitzar balls de màscares en recinte tancat i de nou disseny festiu.
Alguns fets històrics, d’abast internacional, també van afectar negativament l’ànim del carnestoltes. El 1898, en plena Guerra de Cuba –a la qual havien anat a lluitar alguns manlleuencs- i en moment de crisi econòmica, es van desenvolupar molt poques celebracions i malgrat que el sentiment es deixava notar les autoritats no havien deixat mai de fer el ban obligat en el qual es demanava tranquil·litat i poca disbauxa (3) El mateix va passar el 1899, any en què només es va fer algun ball del llum i algunes danses públiques a la plaça Quintana on va assistir molta gent, sobretot quitxalla (4)
L’any 1900 va ser una ocasió ben especial. En un intent de recuperar l’antiga magnificència es van programar les mateixes activitats tradicionals. D’aquesta manera, el dia de Reis va tornar a marcar l’inici del cicle festiu dedicat al rei de la broma. El periòdic La Veu de Catalunya, editat a Barcelona, recollia la notícia de l’esdeveniment (5). En aquella ocasió, també es van fer funcions al teatre dels Germans de les Escoles Cristianes (La Salle) i al local de la Joventut catòlica, i balls a can Garcia i al Círcol Lliure Republicà. Aquesta darrera entitat, a més, va veure avortat el seu intent, per ordre de les autoritats provincials, de fer una carrossa referent als presos de Montjuïc, fet que sacsejava el moment polític.
Tot i que aquelles festes no eren gaire problemàtiques, des del punt de vista de l’ordre públic, se seguien publicant els ban que prohibien, des de la clàssica por governamental a l’ocultació de la identitat personal de la població, la utilització de caretes al carrer (6)
.
L’església, però, no deixava de desconfiar de les lleugereses que suposava la festa. Era tradicional que a santa Maria hi haguessin sermons, el diumenge, dilluns i dimarts de Carnestoltes, de desgreuge i petició de perdó per les ofenses que ocasionalment es poguessin fer a qualsevol dels sagraments.
L’any 1901 devia marcar un abans i un després en el Carnestoltes manlleuenc. Els fets ocorreguts pel mes de març (7) van sacsejar la vida social de la població. Unes setmanes abans, en plenes festes, ja van ocórrer desgràcies i fets conflictius que indicaven l’ambient de conflictivitat (8).
Després d’aquells fets mai més, per tradició o de forma organitzada, es va tornar a celebrar un Carnestoltes seguint l’esquema antic.
Els nous temps van comportar una nova festa. Les associacions i societats van prendre, definitivament, el relleu i organitzaven balls de disfresses i funcions teatrals. El 1916 la festa va transcórrer sense gaire per destacar; només en va sobresortir una petita rua, el dilluns, amb dues carrosses. La primera era l’anomenada Ronda del Tast, simulant una cuina, i l’altra la de la Societat dels Pescadors de Canya.
Durant la dècada dels vint es va imposar la moda de fer concursos de disfresses. L’Ateneu Manlleuenc, la Societat l’Estrella i la Unió Choral, al teatre de can Garcia i al Teatre Edison organitzaven grans balls on les millors indumentàries podien aconseguir un premi de fins a 150 pessetes. En una ocasió va guanyar una dona vestida de tal manera que imitava la font central de la plaça Fra Bernadí de l’època; el 1929 la guanyadora va ser Quitèria Castells imitant una odalisca (Esclava o concubina d'un harem turc). Aquesta va ser una nova època daurada del carnestoltes local.
L’any 1933, a més dels actes socials, va tenir lloc una rua a la plaça Fra Bernadí amb carrosses guarnides. Tres vehicles engalanats van desfilar, acompanyats d’orquestra, pels principals carrers de la població [vegeu la imatge que acompanya aquest article].
El carnestoltes de 1936 va ser el darrer abans de la Guerra Civil. L’anterior no havia estat massa lluït, segons la crònica de la premsa, i aquell tampoc devia ser-ho gaire. Pocs mesos després esclataria el conflicte bèl·lic que portaria més de tres dècades de dictadura i la desaparició definitiva de qualsevol celebració carnestoltesca per molt de temps.


Imatge: Carrossa del Carnestoltes de 1933 a Manlleu. Foto Salarich. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu

(Continuarà...)

Vegeu, també:
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ I: la tarda de la diada de Reis
El ‘Carnestoltes manlleuenc’ II: diumenge anterior a Dijous Gras. Cançons i cobles del segle XIX


Notes:

1 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Ramon Anglada, 1893
2 El Ter, 8 de juliol de 1899
3 El Ter, 26 de febrer de 1898
4 El Ter, 25 de febrer de 1899
5 La Veu de Catalunya, 5 de març de 1900
6 El Ter, 16 de febrer de 1901
7 Bayón, Emili “Els fets de març de 1901 a la conca del Ter (I i II)”. Dins: El Ter, Manlleu : Ajuntament de Manlleu, núms. 60 i 61, març i abril de 2001
8 El Ter, 5 de març de 1901


Bibliografia general:

Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l'any; volum II, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984
Amades, Joan. Les diades populars catalanes. Barcelona : Barcino : 1932 - 1949
Caro Baroja, Julio. El carnaval. Barcelona : Taurus, 1979
Soler Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona : Barcanova, cop, 1998
Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Ramon Anglada, 1893

Articles sobre el carnestoltes manlleuenc en premsa periòdica

Albareda, Joaquim. "El Carnestoltes i el Ball de la Post de Manlleu". Dins: Manlleu Publicació, núm. 183, 26 de febrer de 1982, pàg. 4 i 5
Arimany, Joan. "De quan Manlleu es disfressava". Dins: Manlleu Publicació, núm. 466, 12 de febrer de 1988, pàg. 3 i 4
Arimany, Joan. "Carnestoltes a Manlleu, fa cent anys". Dins: Manlleu Publicació, núm. 816, 16 de febrer de 1996, pàg. 8 i 9
Contijoch, Antoni. "Coses de Manlleu". Dins: Lletres Amicals, núm 8, Manlleu, 1955
Gasol, Josep M. "Calendari folklòric manlleuenc". Dins: Lletres Amicals, núm 18, Manlleu, 1958, pàg,s. 50 - 122
Pujol, Marta. "Carnestoltes". Dins: Manlleu Publicació, núm. 814, 8 de febrer de 1996, pàg. 9
Pujol, Marta. "Carnestoltes II". Dins: Manlleu Publicació, núm. 815, 16 de febrer de 1996, pàg. 9

15 de febr. 2009

El ‘Carnestoltes manlleuenc’ II: diumenge anterior a Dijous Gras. Cançons i cobles del segle XIX

El diumenge anterior al Dijous Llarder (alguns autors situen aquesta activitat el diumenge posterior) arribava el gran personatge: el gran Carnestoltes. Havent dinat s’acostumava a organitzar una gran rua que anava a rebre ‘en Carnestoltes’. Joan Amades explica que a l’entrada del Manlleu, uns quants, que ja s’havien avançat, lliuraven als que arribaven un ninot de palla estrafet, amb careta i vestits estrafolaris que era passejat per tota la població. De tant en tant, un pregoner proclamava les excel·lències del Carnestoltes. De retorn i acompanyant en Carnestoltes es feia camí cap a la plaça major i s’acabava la festa amb el contrapàs cerdà enmig de gran tabola i follia. Els ballaires tenien gran punt a envoltar amb les seves evolucions els pobres músics fins a fer-los caure i rodolar per terra, emportats per l’enfollit remolí, i més d’un n’hi havia hagut que havia sortit esbroncat de la jovenívola bromada (1).
A la nit, hi havia el ‘sarau de Llum’. Aquests ‘saraus’ es feien cada dia del període de Carnestoltes, i consistien a improvisar ball a cada barri o carrer, ja fos en una taverna o a casa d’un del veïnat (2).

Les cançons, cobles i sermons
Hi ha dos exemples de cançó dedicada a ‘en Carnestoltes’ que, per les seves estrofes, es poden considerar plenament manlleuenques. una i altra mantenen grans semblances i relaten algunes de les manifestacions pròpies de les festes locals.

La primera de les cançons la va recollir Antoni Contijoch de la veu de Josep Casas (Pep de l’Erm) que l’havia sentit a cantar al seu padrí durant las segona meitat del segle XIX (3).


CANÇÓ DEL CARNESTOLTES

Poseu-vos tots en bon ordre,
Tots els que voleu seguir
Les bullícies d’aquell home
Que ens farà molt divertir.

Preneu tots una advertència
I dieu si no és veritat
Que si voleu pastar “en grande”
N’heu de posar un bon llevat.

Carnestoltes, quinze voltes
De Nadal de més a més
Tots els dies fossin festes
La Quaresma mai vingués.

El bordó de les butxaques
Mireu que esvorat està.
Tot el dia obra i tanca
Sense mai no reposar.

Les butxaques escurades
A fiar tots anirem.
No us espanteu taberneres
Que per Pasqua pagarem.

Les butxaques proveïdes
No diguessin mai que no
Tot el dia cridaríem
Noia! Porta’m el porró.

Pel dijous llarder es comença
Aquell goig amb gran tropell.
De dies de les grans ballades
I al vespre tots a la pell.

Tot saltant i fent postures
N’hi van tombant algun got
I després és gust de veure
Com fan la dansa del Llop.

Perquè els galers, amb franquesa,
Els paguem algun porró.
Menjar i beure a costa d’altres
M’estalvio tot això!

El dia de Carnestoltes
És un dia principal
Que es va a buscar aquell home
com si fos un general.

Ai mares que teniu filles
Compreu-los-hi un bon vestit
Que anar a les ballades
A la tarda i a la nit.

El dilluns de les pastores,
Ai! Quin dia n’és aquell!
Donzelles, viudes i casades
Totes tenen gran tropell.

Per què n’és la llur diada
Que poden anar a triar.
Totes diuen: Ara passa,
És hora d’aprofitar.

El dimarts de Carnestoltes
És un dia principal
A la tarda a les ballades
I de nits tots al sarau.

De dies a les ballades
i de nits tots al sarau..
Ja podem estalviar-nos
De tancar la bossa amb clau.

El divendres i el dissabte
Tothom conta el que ha passat
Principalment d’aquells homes
Que n’agafen algun gat.

I també d’aquelles dones
Que les han d’acompanyar
I que quan són a casa seva
No se’n saben despullar.

La Quaresma és arribada
Bé ho podeu considerar
Que no es pot menjar costella
Sinó ous i bacallà.

Una altra cançó apareix en el recull El Rec del Tint (4) aportada per la manlleuenca Eulàlia Homs i Soldevila que recordava que es cantava a principi de segle XX a la plaça de Dalt Vila :


CANÇÓ DEL CARNESTOLTES

Carnestoltes quinze voltes
de Nadal a més a més.
Tot lo dia fossin festes
la quaresma mai vingués.
La quaresma és arribada
ja ho podeu considerar
no podrem menjar costelles
sinó ous i bacallà.
Ai mares, a les canalles,
poseu-los un bon vestit
per anar a veure en Carnestoltes
que és un home divertit.
El dilluns de les pastores
ai quin dia n’és aquest:
donzelles, vidues, casades,
totes tenen grans tropells.
Perquè n’és la llur diada
que poden anar a triar
totes diuen: - Ara passa
n’és hora d’aprofitar.
El dijous llarder es comença
aquest goig amb gran tropell:
de dies a les ballades
i al vespre tots a la pell.
El divendres i el dissabte
tothom conta el que ha passat
principalment aquells homes
que n’agafen un bon gat.
I també aquelles dones
que les han d’acompanyar
i quan són a casa seva
ja les han de despullar.

L’any 1856, el manlleuenc Martí Alsina (5) va compondre unes cobles dedicades al Carnestoltes. Aquests versos, escrits en català de l’època i amb més intenció que encert, són una gran prova de l’admiració i seguiment que rebia aquest personatge bufó i el seu simbolisme. A les seves lletres s’hi pot llegir les diverses manifestacions festives, balls, danses i altres activitats, que es realitzaven amb gran admiració. En van recitar fins a finals del XIX el dia de l’arribada d’en Carnestoltes.


COBLAS DEN CARNESTOLTAS

Patricis den Carnestoltas
Escolteu lo que os diré,
Venerem en Carnestoltas,
Mireuse que ara convé
Com que som als últims días
No ´l voldriam agraviar
Perque un altre any ab franquesa
A Manlleu vulga tornár.
Poseuvos tots ab bon órdre
Los que desitjeu seguir
Las bullicias de aquest home
Que os fará molt divertír;
Preneu tots una advertencia
Y´m direu que es veritat:
Si voleu fer bona pasta,
Heu de posar bon llevat.
Carnestoltas quinze voltas
Y Nadal de mes en mes,
Tots los días fossen festa
La quaresma may vingués;
La butxaca provehida
Que no digués may que nó,
Tot lo día cridaría
Noya portam´lo porró.
Lo dijous llardé ´s comensa
Aquell goig ab gran tropell:
Lo dematí las Gitanas
Y ´l vespre picá a la pell;
Tot saltant y fent posturas
Ni van tombant algún got,
Y després es gust de veurer
Com fan la Dansa del Llop.
Lo divendres y ´l dissapte
Tot es conta ´l que ha passat
Principalment aquells homes
Que agafaren un bon gat:
Perque ´l Galés, ab franquesa,
Als pagan algun porró;
I menjant á costa de altres
M´estalvío tot aixó.
Diumenge de Carnestoltas,
Día alegre y divertit,
A joves, vells i canalla
Poseulos un bon vestit
Per ´na veurer las balladas
A la tarde, y a la nit
Venerem en Carnestoltas,
Qu ‘es un home divertit.
Lo dilluns de las Pastoras,
¡Ay quin dia n és aquell!
Las donzellas y casadas
Totas tenen gran tropell
Perque n ‘es la llur diada
Que poden ana’ á triar
Totas diuhen: ara passa
Y es hora de aprofitar.
Quina diada n és aquella
¡Si sempre pogués durar!
Que las donzellas tingueren
Lo dret de pogues triar;
Moltas hi ha que fant pesebre
Que no ne farian may
Y ‘ls Galés no ‘s queixarían
De tenirhi tant poch ball.
Lo dimars de Carnestoltas
Es lo día principal
De festejar aquell home
Com si fos un General;
De días á las balladas,
Y ´l vespre tots á sarau:
¡Ja podeu estalviarvos
De tancar la bossa ab clau!
En sé´al vespre vos convida
Que ho aneu tots ben vestits,
Que éll ha de marxá á desterro
Y vol veure al seus amichs.
Los encárrechs que ell vos donguia
Procureulos á cumplir,
Y ensent l ’endemá enterreulo
Que may més puguia surtir.
Lo botó de la butxaca
Mireu qu ‘esmolat qu’está,
Tanca y obra, y obra y tanca,
Mentres res hi pot trobá;
Mes quan veu que res hi troba
Ne llensa un profund sospir:
Veusaquí; teniu las mantas
Sobre tot porteu més ví
La quaresma es arribada.
Ja us podeu figurá’
No ‘s pot menjar butifarra
Sinó ous y bacallá,
La butxacas escuradas
Y tots á fiá anirem
No us espanteu, taberneras,
Que per Pasqua pagarém.
Al enterro os recomano
Que no fasseu escaldums,
Sobre tot feu bona feyna
Que no faltin pas molts llums
Perque després no hi haguessim
De tornarhi á remana’
Que ni hauria que dirían
Aixó sempre durará.

Del mateix Martí Alsina es conserva un sermó que ‘en Carnestoltes’ va llegir, durant la segona meitat del segle XIX, en la seva arribada a la població. Tot i que s’havia intentat substituir en alguna ocasió, per fer-ne un de més crític amb la situació de la població, es va mantenir durant aquest llarg temps:


SERMÓ DEN CARNESTOLTAS

Nobles vehins de Manlleu
Que m’escolteu,
Potser que alguns ja tindreu
Cabals memorias
De certas requisitorias
Que´s van passá’
Molt poch temps há
De un home tal
Que tenía gran cabal
Y gran comers,
Vivía guanyant diners
Tractant ab banyas:
Un día per sas assanyas
Tot ho perdé,
Y’l pensament li digué
(Y aixís ho feu)
De venirsen á Manlleu
Per Carnestoltas.
Al día daba mil voltas
Seguint cafés,
Saraus hostals, y ademés
Carrers y Plassas,
Anant ell ab sos sequassas
Per tot corrent
Desencaminant jovent
Y gent antiga,
Era tota sa fatiga
Desviá ‘l mon,
Gran trevall tingué tothom
En perseguirlo,
Sense poder conseguirlo,
Pero al fi n’és encontrat
En un hostal amagat
Molt contentó
A sota ´l bot del recó.
Si no te ´l gat
Prou los hauría escapat
Lo gran tarydó!
Lo portan á la presó
Encontinent.
Dos homes de enteniment
Varen marxá,
Com en Botxa y son germá.
La causa passa a la Audiencia
Y ´ls Jutges feren sentencia
Ab brevetat.
Deu mesos fou desterrat
Nostre atrevit
Per ferli perdre ´l dalit
Ab lo desterro.
Y ara se ha deixat enterro
Com si fos mort,
Y ha recomanat molt fort
A sos companys
Que en lo present y altres anys
En semblants días
Ab las majors alegrías
Junts al hostal
Fassin un sarau com cal
Ben resoluts
Ballant lo ball dels cornuts
Y li cantin las absoltas
Dient: ¡Viva en Carnestoltas!

Aquestes composicions són es testimoni i la prova que a meitat segle XIX el Carnestoltes era una manifestació festiva i social ben viva a Manlleu de la qual, properament, se’n relatarà la història.

Imatge: retrat d’estudi. Dècada 1930. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu

(Continuarà)

Vegeu, també: El ‘Carnestoltes manlleuenc’ I: la tarda de la diada de Reis

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari Català, volum 2, Barcelona : Salvat, 1982 – 1984, pàg. 296
2 Contijoch, Antoni. "Coses de Manlleu". Dins: Lletres Amicals, núm 8, Manlleu, 1955
3 Contijoch, Coses... Íbid
4 El Rec del Tint: recull de cançons populars. Vic : Impremta Daví, 1980, pàg.s. 76 i 77
5 El Ter, periódico independiente. Manlleu. any III, núm. 31, 11 de febrer de 1899, p. 2

13 de febr. 2009

La devoció a un sant Valentí que reposa a Catalunya des de fa mil anys

El 14 de febrer és el dia dedicat a sant Valentí. Tot i que internacionalment és reconegut pel seu patronatge dels enamorats, a Catalunya –que aquesta funció l’exerceix un altre sant- ha tingut una altra dimensió ben especial; concretament per la presència física del seu suposat cos terrenal, a la comarca del Bages, des de fa més de mil anys.
La biografia de sant Valentí, segons Antoni Pladevall, explica que va ser un prevere romà que va morir sota martiri el temps de l’emperador Claudi II, que va exercir entre el 268 i el 270 (1). Loius Réau esmenta que amb el mateix nom de Valentí es veneren tres personatges diferents (un sacerdot romà, un bisbe de Terni (Úmbria – Itàlia) i un bisbe itinerant de Recia (província de la frontera centreeuropea de l’imperi romà) però determina que, almenys els dos primers, són un de sol per la coincidència de la festivitat (14 de febrer) i que el tercer va esdevenir molt popular a terres alemanyes (2).
La presència a casa nostra de sant Valentí i la devoció catalana vers ell arrenca en ple segle X. El fet va esdevenir quan un prohom anomenat Sal·la i la seva dona Ricarda van considerar adient, per salvar la seva ànima de la dels seus familiars, d’edificar un convent. Va construir-lo en una de les seves propietats situades al comtat d’Osona, actual comarca del Bages El va dedicar a sant Benet i el va posar sota la protecció de Roma. La decisió i compromís d’aquesta empresa sembla que la va adquirir a la capital italiana, on va viatjar l’any 951, i d’on es va endur, cap al seu futur cenobi, el cos de sant Valentí que, aleshores, ja es devia considerar un màrtir de renom (3). És així com el sant esmentat es va fer present a la història de la comarca del Bages.
Tot i això, el pes de la tradició i les referències explícites al sant, Albert Benet a l’enciclopèdia ‘Catalunya romànica’ (4) posa en dubte quin sant Valentí és el que, des de fa mil anys es venera a Catalunya; Aquest autor, esmentant estudis de mossèn Fortià Solà, indica que “el sant Valentí, màrtir i bisbe de Terni (Itàlia), la festa del qual se celebra el 14 de febrer, no correspon al que es venerava al monestir de Sant Benet de Bages, ja que el seu cos es custodiava el segle XVII en la mateixa Terni”. Allò que sí que és provat és que un sant Valentí era present a Sant Benet des de la seva consagració. Albert Benet, a la mateixa font, ho diu amb aquestes paraules: Únicament hom pot afirmar per les informacions documentals que el 965 el cos de sant Valentí era venerat al monestir, car aquest any tingué lloc una donació al monestir de Sant Benet i de Sant Valentí i més tard s’anà ampliant la informació, com la del 1006 que es féu una donació a la casa de Sant Valentí, “el cos del qual és recondit a la basílica del cenobi de Sant Benet” i acaba esmentant que “un reconeixement de les relíquies del monestir fet el 1596 conten diversos ossos d’un cos humà atribuïts a sant Valentí”. La conclusió a la qual arriba Benet, després de descartar que Sal·la pogués endur-se el cos sencer d’un màrtir de Roma i de no admetre que la procedència fos de la zona musulmana, contempla com a possibilitat més plausible que el sant ja fos venerat en el mateix lloc on es va construir el monestir (5). Aleshores el cenobi de Sal·la hauria estat la reforma d’un ‘martyrium’ més antic o, com a darrera possibilitat, com diu L’Hiperenciclopèdia de l’Enciclopèdia Catalana que “fossin les despulles d'algun sant anacoreta d'aquestes mateixes afraus —si atribuïm la fundació bagenca a un aplec d'antics ermitans que vivien dispersos des de l’època visigòtica per indrets no gaire llunyans del nou monestir (6)”.
Per acabar –ho de complicar, les restes de Sant Valentí també se les competeixen entre diferents llocs. Uns antics goigs, de 1859, que li són dedicats a Ribes de Freser (Ripollès) diuen:

Ja que vostre sagrat cos
A Ribas habeu donat;
Vullau ser nostre advocat
Sant Valentí gloriós
(7)”

Mostres de devoció a sant Valentí
Més enllà de les elucubracions anteriors, i com ja s’ha esmentat, la presència de les relíquies de sant Valentí a Sant Benet es va donar per descomptat i van desenvolupar diverses manifestacions de devoció popular al seu voltant. L’esmentat Fortià Solà recorda que “ja en el sigle XI se celebrava sa festa el dia 14 de febrer” i que la devoció ab que Sant Valentí era venerat pet tota la comarca [del Bages] feu que per centúries cremás continuament devant de son altar una llàntia de plata (8)”.
La devoció a sant Valentí es va estendre per la comarca i, especialment, a Navarcles va adquirir un sentit popular. El 1633, quan el monestir de Sant Benet va patir un gran incendi, tres navarclins van aconseguir salvar les relíquies del foc. És així com el 2 de febrer de 1690, explica Solà, que els de Navarcles “elevaren al Il, Sr. Pasqual, bisbe de Vic, un memorial acompanyat de 78 firmes de cáps de cases demanant que se’ls concedís per patró a Sant Valentí , y comprometentse a celebrar sa festivitat el 14 de febrer (9)”. L’any següent el rector del poble va sol·licitar a l’abat de Sant Benet una relíquia del cos del sant i se’ls va concedir una part de la relíquia que va passar a ser venerada dins una urna guardada a l’església parroquial (10)”.Aquest lligam entre Navarcles i el seu patró es va enfortir a partir de la desamortització que va afectar al mosnestir de Sant Benet i i la desafectació dels seus béns del monestir de Sant Benet a partir de 1835.
És així com al seu patró els navarclins li han dedicat diverses composicions de goigs. La més antiga, titulada “Goigs del gloriós bisbe y màrtir Sant Valentí, patró de Navarcles y de tot lo plá de Bages” (11), comença dient:

Puig per vostra caritat
gosan glorias celestials:
Sant Valentí ab los mortals
usau de benignitat


Uns de posteriors, amb lletra de mossèn Fortià Solà i música de mossèn Josep Aulet, en canvi, tenen aquesta entrada:

Puix al cel gaudiu sens fi
de la glòria divinal:
Gloriós Sant Valentí
preserveu-nos de tot mal
(12)”

El ‘cristall de Sant Valentí’, una peça curiosa
Una curiosa peça relacionada amb sant Valentí és l’anomenat, precisament, “cristall” de Sant Valentí. Joan Amades explica l’origen llegendari d’aquest objecte: en una època de secada molt forta que un frare, que no semblava gaire entenimentat, va prometre acabar amb una relíquia. Així, es va apropar a Tolosa (França) on va robar les relíquies de sant Valentí. Els habitants del lloc el van empaitar fins a trobar que un riu barrava el pas al lladre; aleshores, les aigües es van obrir i el van deixar passar. Després d’aquest prodigi ja no el van seguir més. Camí enllà, cap al seu destí, el frare va passar pel Pont de Cabrianes on, al molí que hi havia, la molinera anava de part i estava a punt de morir. Aleshores, diu Amades, “el monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt ca convertir-se en un vidre transparent i cristal·lí (13)”. El monjo va ensenyar aquest cristall a la partera que va poder infantar degudament. “Aquell vidre –segueix dient el folklorista-, fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts, i diverses vegades, quan la reina havia d’infantar, l’havien portat al palau reial junt amb moltes d’altres relíquies”. D’un fet d’aquest tipus es recorda en el cas de la reina espanyola Isabel II quan, l’any 1857, va infantar al seu fill que seria el futur Alfons XII (14).
D’aquest cristall en parlen, també els goigs. Els més antics diuen:

Aquell cristall miraglós
que formàreu de aigua pura
fins entre ls’ Reys assegura
quan ab Déu sou poderós;
puig per Ell ajudau Vos
á las donas en son part...”


I els de 1945 relaten:

Si us reclama la partera
l’escolteu benignament
sia reina o molinera
té de vostre ajut esment.
El cristall és la senyal
d’estar vós atent allí


Podeu veure una imatge antiga d’aquest miraculós cristall amb el següent enllaç del web
santfruitosdebages.org.

Imatges:
Superior.- Gravat de sant Valentí dels “Goigs del gloriós màrtir Sant Valentí”. Vic : Imp. De Valls, 1859, cantats a Ribes de Freser
Central.- “Goigs del gloriós bisbe y màrtir Sant Valentí, patró de Navarcles y de tot lo plá de Bages”. Manresa : Imp. y Lit. De Ll. Roca [s.d.]
Inferior.- “Goigs a llaor de Sant Valentí, Bisbe i Màrtir que es venera a Navarcles, bisbat de Vich”. Manresa : Imp. Sant Josep, 1945

Bibliografia:
1 Pladevall, A. “Valentí”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 23, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 355
2 “Valentín”Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol. 5. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 305
3 Mestre, Jesús: Adell, Joan-Albert. Monestirs de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, 2001, p. 75
4 Benet, Albert. “Sant Benet de Bages”. Dins: Catalunya romànica, vol. 211. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 412
5 Íbid
6 "Sant Fruitós de Bages.-Altres indrets del terme.- Sant Benet de Bages" [en línia] Enciclopèdia Catalana, S.A. 1999-2004 [Consulta: 12 de febrer de 2009] Disponicle a: http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0611391
7 “Goigs del gloriós martir Sant Valentí”. Vic : Imp. De Valls, 1859
8 Solà, Fortià. Navarcles: notes històriques. Manresa: Imp. de D. Vives, 1910, p. 99
9 Íbid
10 Girbau, Valentí. Poble i parròquia: l'esglèsia de Navarcles el segle XVIII. Navarcles: Ajuntament de Navarcles, 2002, p. 19
11 “Goigs del gloriós bisbe y màrtir Sant Valentí, patró de Navarcles y de tot lo plá de Bages”. Manresa : Imp. y Lit. De Ll. Roca [s.d.]
12 “Goigs a llaor de Sant Valentí, Bisbe i Màrtir que es venera a Navarcles, bisbat de Vich”. Manresa : Imp. Sant Josep, 1945
13 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 782
14 Girbau, Poble... Íbid, p. 27

11 de febr. 2009

Santa Eulàlia de Barcelona o la veritable construcció del mite

La devoció de Barcelona vers la seva suposada ciutadana santa Eulàlia està fora de tot dubte. Des de l’època visigòtica, juntament amb la presència de les seves relíquies, les manifestacions de culte vers aquesta màrtir no s’han deixat de celebrar. Tot i que la documentació històrica sembla indicar que no va existir en determinat moment històric no es van estalviar esforços per convertir-la en un personatge real i es va aconseguir construir un mite que, encara ara, es recorda cada 12 de febrer.
Diversos historiadors i antropòlegs, exercint d’hagiògrafs, han dubtat que existís una Eulàlia a Barcelona, víctima del martiri, i creuen que es tracta d’un doblament de sant Eulàlia de Mèrida [vegeu un article anterior d’aquest bloc: És santa Eulàlia de Barcelona un doblament de la santa Eulàlia de Mèrida].
La tradició llegendària va presentar santa Eulàlia com una nena cristiana que als tretze anys va declarar la seva religió i que, per aquest motiu, va morir martiritzada. Joan Amades, com tots els que en recullen la seva suposada vida barcelonina, esmenta que “era filla de Sarrià, d’una gran casa senyorial que s’aixecava en l’indret conegut pel ‘desert’ (1)”. El folklorista relata els principals episodis d’una vida dedicada al proïsme i com, un cop declarada la seva fe va partir fins a “tretze martiris com tretze eren els seus anys (2)”, el darrer dels quals va ser clavar-la en una creu en forma d’X. La Viquipèdia descriu breument aquests martiris.
Després de morir, cal seguir altra cop a Amades, per conèixer que “diu una altra tradició que la nit següent [de morir] uns cristians innominats, induïts per llur fervor, desclavaren el cos de la santa d’amagat i van donar-li sepultura cristiana en lloc secret i desconegut durant molts segles... (3)”. D’aquest aspecte en parla dóna algun indici poc més concret Àngel Fàbrega quan afirma que “no sabem pas on era l’indret exacte de la primera sepultura, però certament havia de ser en algun dels cementiris situats a ran dels camins més propera a la ciutat antiga (4)”

La devoció de Barcelona a Eulàlia
Fins aquest punt tot es fonamenta en la tradició i la llegenda, en allò que sobreposadament s’ha anat afegint a uns fets que, probablement, són imaginaris. La història, però, es va afanyar a establir fets i actuacions per consolidar l’existència d’Eulàlia. Roger Costa explica com “vers el 635, Quirze, abat d’un monestir de la rodalia de Barcelona, per tal de restaurar-ne i d’impulsar el culte i per posar en pràctica una de les resolucions del concili IV de Toledo (633), hi erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví –recollint la tradició oral- les actes del seu martiri, i compongué un himne i els textos d’una Missa pròpia (5)”. I és que, certament, és totalment verificable l’existència de la devoció a santa Eulàlia durant l’època visigòtica a Barcelona. Llorenç Riber (6), que utilitza la grafia ‘Eulària’ en referir-se a Eulàlia, així ho manifesta quan diu que l’himne escrit per Quirze “és una demostració de que, de molt antic, la nostra Santa Eulària era honrada amb ofici propi, distint de la Santa Mèrida, qui el tenia també, i amb l’himne de Prudenci” i n’escriu la primera estrofa:
“Brilla aquí l’honor del sepulcre de la màrtir Eulària qui el segellà amb el sagrat estigma de sos patiments. Aquí ens crida tots; en hi cal concórrer”.
Una estrofa d’aquest mateix himne, segueix Riber, “indicà més tard el lloc de l’enterrament de la ínclita verge, la fressa del qual es perdé, com la de altres tants màrtirs que Déu servava en el tresor del seu secret”.
És així com es va perdre de la memòria dels fidels barcelonins el lloc de la sepultura de la seva ‘santa’ però que, segles després, l’abat Quirze –futur bisbe- devia localitzar. Aquest lloc sempre s’ha associat amb una església anterior a Santa Maria del Mar, al barri de Ribera, coneguda com Santa Maria de les Arenes. Malgrat aquesta creença popular, Josep Bracons, en estudiar l’actual Santa Maria a l’enciclopèdia de l’Art gòtic a Catalunya, certifica que, almenys des de l’any 998, en aquell mateix lloc hi havia una església que duia el nom de Santa Maria de les Arenes “però la tradició parla de la presència de culte cristià des de l’antiguitat tardana” i fa esment de la llegenda de la sepultura de santa Eulàlia al segle IV i la descoberta posterior; afirma, però, que “l’excavació de la necròpoli de l’antiguitat tardana que s’estén per tot el b arri de Santa Maria no ha aportat cap testimoni explícit de culte cristià (7)”. I és que, des de la mateixa narració llegendària, com recorda Roger Costa, les restes hi serien dutes en el segle VIII quan “durant la invasió sarraïna les despulles de la santa foren amagades, fins que l’any 877 foren dipositades a la primitiva església de Santa Maria de les Arenes (avui del Mar) (8)”.

Santa Eulàlia al centre d’una operació políticoreligiosa
La vinculació real del santa Eulàlia, les seves relíquies, i Santa Maria de les Arens [després, del Mar] apareix associada amb la figura del bisbe Frodoí el qual va ser nomenat pel rei Carles el Calb l’any 861. Martí Vergès i M. Teresa Vinyoles (9) indiquen que “el bisbe es dedicà a combatre enèrgicament certs brots d’origen got i mossàrab, i segons sembla, portava l’encàrrec d’acabar amb el culte local visigòtic i substituir-lo pel romà o el carolingi” i especifiquen que “en aquestes circumstàncies Frodoí reestructurà la catedral. La raó principal devia ser la necessitat de fonamentar la reforma litúrgica”. En aquest context politicoreligiós apareix santa Eulàlia ja que, com diuen els mateixos autors, “el culte romà es refermava en el culte dels màrtirs i el gran nombre de temples que es van construir a l’imperi franc amb la següent organització arquitectònica: una cripta o confessió amb les restes dels màrtirs d’autoritat, generalment de procedència o vincula local”. És així com el bisbe, segueixen dient, “inicià un procés de recerca de les despulles d’un màrtir local, que donà lloc a la nova estructura catedralícia”.
És així com, Llorenç Riber, relata la localització, més o menys inspirada per Déu, de les restes de santa Eulàlia que es va fer al subsòl de l’església de Santa Maria de les Arenes. En un primer moment no es va tronar el cos sant però, després, “Frodoí, servent de Déu, després de celebrats els divinals misteris, baixà novellament a les fosses excavades, i al corn dret de l’altar veié un ofrat, a on hi meté el bacle, i sentí que era buit. Manà a sos clergues que hi cavassen, i en traguessen la terra a fora. I quan això fou fet, per llarguíssim mercè del Senyor, fou trobat el sepulcre preciós, que era estat construït i llavorat per una mà amorívola. Una olor de suavitat se’n exhalà d’ell, en obrir-lo, com si fos estat una urna d’aromes (10)”. I així va ser com el 23 d’octubre de l’any 877 es van traslladar les despulles de santa Eulàlia cap a l’edifici catedralici on van quedar integrades. L’any següent al trasllat o translació, un precepte del rei Lluís, el Tartamut, adreçat al mateix bisbe Frodoí ja establia aquesta associació en ajudar per la seva restauració i esmentar que “en reverència a la Santa Creu en honor de la qual és dedicada l’església de Barcelona, i de santa Eulàlia, el cos de la qual descansa en la mateixa església... (11)”.
D’aquesta primera ubicació de les restes de santa Eulàlia a la catedral barcelonina es conserva una làpida sepulcral, que devia acompanyar la corresponent urna funerària, i que ara es troba a l’actual cripta. En aquesta làpida hi consta la inscripció al·lusiva al trasllat esmentat anteriorment:
“Aquí reposa Santa Eulàlia màrtir de Crist, la qual va patir en la ciutat de Barcelona, sota la presidència de Dacià, el dia segon 10 dels idus de febrer i fou trobada pel bisbe Frodoí amb el seu clergat, en l’església de Santa Maria el (...) de les calendes de novembre. A Déu gràcies (12)”.
Tot i que no es pot llegir correctament, la tradició i algun document antic indiquen que la data és la del 23 d’octubre, tal com se celebrava com a Dia de la Translació.
Tot sembla indicar que santa Eulàlia, més enllà de la seva significació religiosa ha tingut, sempre, una carrega de significació política. La funció d’afirmació del poder episcopal, en la persona de Frodoí, i la consolidació de la seu barcelonina exercida per la suposada localització de les relíquies d’Eulàlia, el 877, així com el seu trasllat des de fora muralles a la seu catedralícia es pot emmarcar en és indubtable. Es tracta, com descriu Martí Gelabertó (13) en estudiar el paper de les relíquies en la societat de l’Antic Règim, de variar l’equilibri de poder entre el context rural i l’urbà. Gelabertó afirma, recollint estudis anterior, que “durant els darrers segles de l’edat mitjana són molt freqüents els trasllats de relíquies a l’interior de les muralles de les ciutats, capelles i ases de religiosos extramurs depenents per la seva proximitat del nucli urbà (...) Aquest procés es consolidarà en segles posteriors i marcarà profundament l’equilibri entre l’interior i exterior de la ciutat”. Així, diu Gelabertó fent pròpies unes paraules de Peter Bow: “Al voltant dels cossos dels sants cristal·litzen estructures socials, polítiques i religioses diferents” i fa un afirmació que, salvant la diferència d’època, és aplicable perfectament a l’episodi de santa Eulàlia: “La translació de relíquies a l‘interior de la ciutat constitueix una funció política de primer ordre els principals beneficiaris de la qual són les classes privilegiades” i afegeix que “durant l’edat mitjana la cerimònia de rebuda de relíquies dins dels murs de la ciutat esdevé un element de reforçament del poder del bisbe de la diòcesi, ara convertir en agent monopolitzador del cos sant que rep”.

Fets imaginats en indrets ben reals
Allò més curiós és constatar com, tot i la incertesa de l’existència real de l’Eulàlia barcelonina, a la ciutat es van fixar certs llocs com escenaris veritables dels principals episodis de la seva vida i, evidentment, de la seva mort heroica.
Joan Soler i Amigó fa un breu repàs d’aquests indrets del paisatge urbà que es relacionen amb la Santa: “La ciutat vella manté el seu record llegendari, a l’arc de Santa Eulàlia hi fou presoners, a la baixada de Santa Eulàlia fou llençada rodolant dins una bóta plena de vidres trencats, fins a tretze vegades; a la plaça del Pedró finalitzà el seu martiri (14)”. I Joan Amades n’assenyala un per cada martiri i “tres punts diferents de la ciutat on Santa Eulàlia fou clavada en creu” i afegeix que “la tradició més arrelada i persistent és que fou al Pla de la Boqueria, i diu que per això el carrer dit avui de la Boqueria i el portal que va obrir-se al seu començament havien dut el nom de Santa Eulàlia... (15)”.
Amb tota la càrrega simbòlica descrita, tant gran i arrelada entre els barcelonins, no ha de sorprendre que fos l’estendard de santa Eulàlia el que enarborava Rafael de Casanova l’11 de setembre de 1714 ni que, encara avui, en la festa major d’hivern, la ciutat, segueixi recordant el seu mite ben real.


Imatges:
Superior: “Goigs en llahor de la gloriosa verge i màrtir Santa Eulàlia qual cos sant se venera en la Seu de Barcelona. Sa festa als 12 de febrer”. Barcelona : Llibreria de J. Batlle
Central: Accés a l’actual cripta de Santa Eulàlia a la catedral de Barcelona. 13 de desembre de 2008
Inferior 1: Plafó de rajoles situats a la coneguda com Baixada de santa Eulàlia de Barcelona
Inferior 2: Cartell de les Festes de Santa Eulàlia 2009


S’agraeixen les aportacions de Zerosetze de Bibliogoigs.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 747
2 Amades, Costumari... Íbid, p. 748
3 Amades, Costumari... Íbid, p. 753
4 Fàbrega, Àngel. “Santa Eulàlia, verge i màrtir” Dins: Els sants de Barcelona. Barccelona : Editorial Balmes, 1979, p. 16
5 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 83
6 L’escriptor Llorenç Riber, en la seva funció d’hagiògraf, dedica a sant Eulàlia diversos capítols del primer volum de la seva obra dedicada als sants catalans. Riber, LL. Els sants de Catalunya. El Cicle Romà: des de Sant Fructuós: any 259 fins a Sant Narcís: any 303?: els màrtirs. Barcelona : Editorial Catalana, 1919-1922, p. 91 - 124
7 Bracons, Josep. “Santa Maria del Mar”. Dins: L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura 2. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 72
8 Costa, El gran llibre... Íbid
9 Vergès, M; Vinyoles, M. T. “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona”. Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 156
10 Riber; Els sants... Íbid, p. 108 – 109
11 “Precepte del rei Lluís II, dir el Tartamut, al bisbe Frodoí de Barcelona. 9 de setembre del 878” (Traducció de Josep M. Pons i Guri). Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 30
12 Riu, Eduard; Pladevall, Antoni; Mundó, Anscari M. Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 174
13 Gelbertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Catalunya (siglos XVII – XVIII). Lleida : Milenio, 2005, p. 179 i 180
14 “Santa Eulàlia”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 703 i 704
15 3 Amades, Costumari... Íbid, p. 752

10 de febr. 2009

Dels primers pelegrinatges catalans a Lourdes

El pelegrinatge és una de les manifestacions de religiositat popular més conegudes. Tot i que no són exclusius del cristianisme, a la nostra cultura han adquirit, per suposat, una especial rellevància aquells que hi han estat vinculats. Són destacables, en un breu repàs, els pelegrinatges a lloc i espais significatius d’aquesta religió com són Terra Santa, Roma, Santiago de Compostel·la i, en el darrer segle i mig, Lourdes (1). Han estat una mena de turisme religiós que, en el conjunt de la història, s'han avançat al món globalitzat actual.
Dolors Bramon i Josep Torras, a la Gran Enciclopèdia Catalana, en fan la següent definició: “pràctica devocional consistent a visitar col·lectivament o individualment un santuari per acomplir-hi actes especials de religió: devoció, penitència, vot, etc (2)”. Antoni Bach (3), per la seva banda, inicia un interessant article titulat Pelegrins als grans santuaris medievals constata que “el fenomen dels pelegrinatges a llocs sagrats és molt primitiu, perquè en tenim exemples a la Bíblia, en el santuari de Silo i després al temple de Jerusalem” i detalla aquells casos que, a l’edat mitjana, tenien el punt de partença a Catalunya. I Mònica Miró afegeix que “la pràctica dels pelegrinatges pressuposa la idea que en determinats llocs es manifesta de manera espacial el poder diví (4)”.
De l’antiguitat de pelegrinatges amb origen a Catalunya en fan esment Bramon i Torras quan constaten que “els primers testimoniatges catalans de pelegrinatges són del s. X i molt freqüents als segles següents; els llocs més visitats eren Terra Santa, Roma i Sant Jaume de Galícia (5)”. Els pelegrinatges, però, no són un model de religiositat antic o desaparegut, al contrari, tenen una gran vigència a l’actualitat. Des de fa poc menys de segle i mig, el punt d’atracció ha esdevingut als Pirineus francesos, a Lourdes o Lorda [vegeu l’article d’aquest mateix bloc:
Lorda i els quatre elements primordials].
Parlar de Lourdes és fer-ho de pelegrinatges, com retrata Pep Coll a Les senyoretes de Lourdes(6). El focus d’atracció van ser les aparicions que van tenir com a protagonista a Bernadeta Soubirous esdevingudes entre l’11 de febrer i el 16 de juliol de 1858, a la cova de Masabièla propera al nucli pirinenc de Lourdes. Molt aviat, van acudir-hi les multituds que endevinaven, en aquelles visions, la manifestació de la Mare de Déu.
El 1862, l’Església catòlica va aprovar al veracitat d’aquestes revelacions a Bernadeta i el 1874: el Papa Pius IX va concedir el títol de basílica a l’edifici aixecat damunt de la cava de Masabièla i el 1876 es va coronar, com a acte simbòlic, l’estàtua de la Verge.
La història dels primers pelegrinatges col·lectius de relleu va tenir la primera fita l’any 1872 quan s’hi atansa el primer pelegrinatge nacional de francès. De Catalunya, al marge de viatges de grups reduïts i amb voluntat privada, ja se’n va fer el 1879. Des de la diòcesi de Vic, on es va constituir una primera Junta Diocesana, en va sortir un grup nombrós el 2 de setembre que van fer el viatge en tren cap a Granollers i, després, en el mateix mitjà cap a França passant per Portbou. Josep M. Solà i Sala recorda que “el bitllet de primera classe, anar i tornar, costava 270, unes 68 pessetes [actualment 0,41 €]. Pels de segona el bitllet costava unes 45 pessetes [actualment 0,27 €]. El modest pelegrí de tercera pagaria 116 rals, 29 pessetes [actualment 0,17 €] (7)”.
L’any 1883 es va realitzar un pelegrinatge general dels catalans a Lourdes coincidient amb el vint-i-cinquè aniversari de les aparicions. El diari La Vanguardia, amb un cert to crític, anunciava aquesta manifestació popular de la següent manera: “Los ultramontanos de esta capital proyectan realizar una romería al santuario de Lourdes” i tancava la informació dient que “ya que de celebrar remoerís se trata, cuya costumbre ha merecido graves censuras de santos varones, reconocidos como tales por la Iglesia, podían los ultramontanos de esta capital dirigirse á un santuario español y de este modo las cantidades que en ella se inviertan, no saldrán del país (8)”. D’aquest pelegrinatge hi ha un testimoni de primer mà en la ploma del manlleuenc Ramon Madirolas i Codina (9) el qual en va fer el següent crònica: “El 11 de Junio del presente año de 1883, se partió de Barcelona en número de 700 peregrinos. Venían conmigo, mi senyora y 10 peregrinos más. El día 12, á medio día, llegamos felizmente á Lourdes. Los días 13 y 14, respectivamente, hubo Comunión general en la Basílica y en la Gruta (...) El día 16 del mismo mes, y á la misma hora en que habíamos partido (empleando en la vuelta como en la ida 24 horas de viaje). Llenos de dulces impresiones llegábamos otra vez á Barcelona, á las dove del medio día”. D'aspectes particulars d’aquest pelegrinatge, Ramon Madirolas, esmenta que “en estos días adquirí la hermosa Imágen, que más tarde debía veranearse en su Capilla del Sagrado Corazón, situada en Puig-agut. Esta Imágen fué bendecida en la santa gruta, por el Padre misioners (hijo de Lérida, en Catalunya), encargado de recibir las peregrinaciones” i afegeix que “por medio de este Sacerdote pude adquirir rosas de las que florecen del rosal que nizo nacer la Vírgen á sus plantas”. De tota manera, aquest relat no deferiria gaire del que pot fer, actualment, tot pelegrí que s’apropa a Lourdes ja que, entre les visites a la població, diu Madirolas “visité también la casa de Bernadeta, que és, cómo entonces molino todavía” i detallava que, d’aquell viatge, “llevamos con mi esposa agua milagrosa de la gruta, para con ella bautizar la criatura de debía nacer dos meses más tarde...”.
Els peregrinatges, amb més o menys assiduïtat, ja no es van aturar. El 5 de juliol d’aquell mateix 1883 arribava a Barcelona un vaixell de vapor amb peregrins de Palma de Mallorca de camí cap a Lourdes (10) i el 1887 passava un altre peregrinatge que havia sortit de València (11).
En les darreres dècades els pelegrinatges col·lectius més nombrosos que es fan cap a Lourdes són organitzats per les diferents ‘hospitalitats’ amb vinculació amb els bisbats. De la de les Diòcesis de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu, la
Viquipèdia en diu que “és una entitat religiosa fundada el 1910 com a associació de fidels d'apostolat seglar i solidari que ofereix un servei, sense ànim de lucre, d'atenció a persones malaltes i amb disminucions psíquiques” i afegeix que “funciona des del 2002 com a una fundació (12)”
Des del 1966 ho fa la de Girona, des de 1968 les de Vic i Solsona, des de 1973 la de Tarragona, des de 1978 la d’Urgell, des de 1985 la de Lleida i Tortosa.
Com a dada destacable, cal deixar constància de la peregrinació general de 2004. Del 15 al 19 d’octubre d’aquell any, les hospitalitats dels diferents bisbats catalans van fer un pelegrinatge conjunt a Lourdes, la primera amb la participació de les deu diòcesis, que tenia el propòsit de commemorar els 150 aniversari de les aparicions de la Mare de Déu a Bernadeta i el 125è aniversari d’aquell primer pelegrinatge que havia tingut origen a Catalunya; va comptar amb la participació d’un miler de malalts, uns dos mil voluntaris i voluntàries hospitalaris i uns tres mil pelegrins.











Imatges:
Superior.- Diversos recipients, de diferents èpoques i materials utilitzats per al transport d’aigua de Lourdes. El de metall és de la dècada de 1910, el de vidre és de la dècada de 1990 i el de plàstic és de 2008
Central.- Fotografia d’un pelegrinatge manlleuenca a Lourdes. Dècada de 1930. Fotografia: Lluís Coll i Espadaler. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferiors.- Imatges del pelegrinatge conjunt de les Hospitalitats catalanes l’octubre de 2004

Bibliografia:
1 Tot i que en català és més adient la utilització de la grafia ‘Lorda’ per anomenar la ciutat gascona a l’occitània francesa de ‘Lourdes’, en aquest article s’utilitza aquesta darrera forma d’ús més comú.
2 Bramon, Dolors; Torras, Josep. “Pelegrinatge”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 368
3 Bach, Antoni. “Pelegrins als grans santuaris medievals” Dins: Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, núm. 48, 2002 , pags. 547-562. Disponible en línia a: http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/16955/16796
4 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” Dins: Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 31
5 Bramon, Dolors; Torras, Josep. “Pelegrinatge”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 368
6 Coll, Josep. Les senyoretes de Lourdes. Barcelona : Proa, 2008
7 Solà i Sala, Josep M. Petjades a la gruta. Vic : Hospitalitat de la Mare de Deéu de Lurdes a Vic, 1992, p. 22
8 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido constitucional de la provincia de Barcelona (edició de tarda). Barcelona, any, III, núm. 142, dimecres, 28 de març de 1883, p. 1 i 2
9 Ramon Madirolas i Codina (Manlleu, 1856 – 1927) va ser un propietari rural i agricultor molt devot i religiós que va promoure l’edificació del santuari de Puig-agut de Manlleu i altres iniciatives socioculturals. Va escriure, entre d’altres, el llibre del qual se n’han extret els fragments esmentats a l’article: Madirolas i Codina, Ramon. Discursos y narraciones; que Ramon Madirolas y Codina ofrece como legado a sus descendientes. Barcelona: Sucesores de N. Ramírez, 1885, p.127 – 128 i 163
10 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido constitucional de la provincia de Barcelona (edició de tarda). Barcelona, any, III, núm. 307, dimecres, 5 de juliol de 1883, p. 1 i 2
11 Solà i Sala, Josep M. Petjades a la gruta. Vic : Hospitalitat de la Mare de Deéu de Lurdes a Vic, 1992, p. 29
12 “Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 7 de febrer de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Hospitalitat_de_la_Mare_de_Déu_de_Lourdes