30 de gen. 2009

La visita barcelonina de sant Joan Bosco el 1886 i la primera pedra simbòlica del temple del Tibidabo

Sant Joan Bosco (1815 – 1888), conegut en vida com a Dom Bosco, combinà la funció d’eclesiàstic i la de pedagog. L’any 1886, dos abans de morir, va visitar Barcelona i va participar en posar la primera pedra simbòlica del temple del Sagrat Cor del Tibidabo.
En la tasca educativa se li reconeix la fundació de la Societat de Sant Francesc de Sales, coneguda com els salesians, que va escampar pel món, concretament per Europa i l’Amèrica Llatina, la seva proposta educativa adreçada, especialment a la gent pobra (1). Aquesta congregació, justament, va tenir una presència destacada a Barcelona impulsada per la seva visita.
La visita barcelonina del futur sant, va tenir lloc en entre el 8 d’abril i el 6 de maig de 1886. Des de temps abans de la seva arribada ja s’esperava aquest religiós al qual la seva fama precedia. La Vanguardia, en una crònica dins la seva edició de tarda del 18 de març, esmentava: “Anuncia un colega que es esperado en Barcelona Dom Bosco, fundador de los Talleres Salesianos.... (2). Però no va ser fins tres setmanes després que Bosco arribava a la ciutat i l’esmentat diari se’n va fer ressò degudament tot i un to de certa sornegueria: “En el tren de las once y media de la mañana llegó ayer á esta capital el célebre Dom Bosco, autor de varios sainetes milagreros que han tenido desgraciado éxito (3)”. Aquesta referència als ‘sianetes’ correspon a un fet, al qual la mateix diari ja havia fet esment en el seu dia, en el qual era protagonista el mateix Bosco i el comte de Chambord (4)”.
En els seus dies d’estada a la ciutat comtal, Bosco va mantenir contactes amb personalitats eclesiàstiques –el 21 d’abril ho va fer, per exemple, amb el bisbe de Vic , Josep Morgades, que s’havia desplaçat expressament- i del món polític del país així com associacions de diferent tipus i va aprofitar per impulsar la seva obra salesiana a la ciutat.
La reunió que va tenir, almenys per efectes posteriors, una transcendència especial, va ser la del 5 de maig. La Vanguardia anunciava d’aquesta manera. “Esta mañana Dom Bosco visitará la iglesia de Nuestra Señora de las Mercedes (5)”. A la basílica de la Mercè va trobar-se amb un grup de barcelonins, encapçalats per l’aristòcrata i benefactora d’origen xilè Dorotea de Chopitea –que sembla que havia estat qui havia adreçat la invitació expressa a Bosco per visitar Barcelona-, que li van fer lliurament d’uns terrenys que havien adquirit al cim de la muntanya del Tibidabo per fer-hi un santuari dedicat al Sagrat Cor. La Viquipèdia explica la trobada de la següent manera: “La idea de construir un temple al cim de la muntanya del Tibidabo surt a finals del segle XIX davant dels rumors sobre la construcció d'un temple protestant i un hotel-casino, pel que una “Junta de Cavallers Catòlics” adquireix la propietat del terreny, cedint-lo el 1886 a Sant Joan Bosco, de visita llavors a Barcelona invitat per Dorotea de Chopitea, gran mecenes i promotora del projecte. Surt llavors la idea de fer un temple dedicat al Sagrat Cor de Jesús, advocació de moda en aquell temps gràcies a l'impuls del papa Pius IX, i seguint la línia del temple construït a Roma pel propi Bosco (Sacro Cuore di Gesù), així com del famós Sacré-Cœur de París (6)”.
De l’estada de Bosco a Barcelona hi ha alguna
fotografia.
L’endemà de la trobada que va representar l’apadrinament de la primera pedra simbòlica del temple del Tibidabo –que en aquell mateix any ja tindria edificada una petita ermita que actualment està integrada a la gran construcció-, Sant Joan Bosco es va acomiadar de Barcelona.


Imatges:
Superior.- targeta amb relíquia del Joan Bosco després de la seva proclamació com a beat el 1929
Inferior.- targeta amb relíquia del Joan Bosco després de la seva proclamació com a sant el 1934


1 Pladevall, Antoni. “Salesià, -ana”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 173
2 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido liberal de la provincia de Barcelona. Barcelona, any, VI, núm. 128, dijous, 18 de març de 1886, p. 1
3 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido liberal de la provincia de Barcelona. Barcelona, any, VI, núm. 164, divendres, 9 d’abril de 1886, p. 3
4 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido constitucional de la provincia de Barcelona. Barcelona, any, III, núm. 346, dijous, 28 de juliol de 1883, p. 9
5 La Vanguardia, diario político de avisos y noticias. Órgano del partido liberal de la provincia de Barcelona. Barcelona, any, VI, núm. 205, divendres, 5 de maig de 1886 p. 4
6 “Temple Expiatori del Sagrat Cor” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 29 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Temple_Expiatori_del_Sagrat_Cor

28 de gen. 2009

Sant Carlemany: una canonització popular d’un personatge ben real

La tradició i el llegendari popular solen bastir les biografies de personatges inexistents, sorgides de l’imaginari col·lectiu, com si haguessin existit en realitat i les doten d’una biografia digne d’un mortal. Amb l’emperador Carlemany, curiosament, va passar ben al contrari: un personatge de carn i ossos, que la història avala com el gestor del gran imperi dels francs, va ser alçat damunt els altars, seguint les formes de les antigues canonitzacions promogudes pel poble.
Carlemany (768 – 814), rei dels francs i emperador d’una gran part d’Europea (800 – 814), ha estat un personatge que, poc després de morir, ja va entrar a la llegenda i als cançons de gesta medievals, com la famosa Cançó de Rotllan (1), i la seva vida va adquirir connotacions d’heroi popular.
Miquel Coll i Alentorn explicava que “El 1165 l’arquebisbe de Colònia Reinald, per indicació de l’emperador Frederic I Barba-roja, canonitzà irregularment Carlemany, la festivitat del qual fou celebrada el 28 de gener. El culte, centrat a la catedral d’Aquisgrà, s’expandí per Alemanya, Suïssa i França (2)”. D’aquest culte encara es conserven algunes oracions d’origen francès resades a alemanya (3).
A Catalunya, Carlemany va ser objecte de, com diuen Joan Soler i Antoni Pladevall, “la força mitificadora del poble”; aquest l’autor explica com “la canonització popular de l’emperador alemany, aureolat d’un fabulós llegendari, venerat oficialment com a sant a Girona durant més de tres-cents anys, en una capella de la seu, amb altar i ofici propi que s’esqueia el 28 de gener” però que “el culte va ser abolit –segons Soler i Pladevall-, pel papa Sixt IV l’any 1484, bé que popularment es va mantenir durant més temps, dees del 1345 fins al 1563, invocat per coixos, cecs i leprosos (4)”. Joan Amades, en tractar del ‘servent de Déu Carlemany, el dia corresponent del seu Costumari Català, recorda la devoció expressada pels coixos, cecs i mesells a aquest suposat ‘sant’ a Girona i afirma que “el dia d’avui [28 de gener], d’arreu de Catalunya havien acudit a l’esmentada ciutat malalts dels defectes indicats a implorar el favor d’aquest sant apòcrif, una de les primeres figures de la Història (5)”. Així mateix, el folklorista diu que el seul te havia estat introduït pel bisbe gironí Arnau de Mont-rodon , el 1354 , i que “la veneració litúrgica del gran heroi de la Reconquesta va durar poc, però la devoció popular a Girona es va mantenir fins a temps moderns i encara n’hi ha record (6)”. En l’ofici propi que se li mostrava en devoció, la Gran Enciclopèdia Catalana en veu de Miquel Coll i Alentorn, diu que “hom commemorava la intervenció, llegendària, de Carlemany en l’alliberament de Girona del poder musulmà el 785, consignada en el fabulós ‘Tractatus de captione Gerundae’ (7)”.
De la vinculació gironina amb Carlemany se’n descriu en els principals aspectes al web ‘Pedres de Girona’.
D’aquests, en destaca que a la catedral de Girona, com s’ha esmentat, tenia altar propi a la capella lateral de la catedral que, posteriorment, va ser dedicada als suposats quatre sants màrtirs de la ciutat, Germà, Paulí, Just i Escici i amb el seu nom es coneixen elements arquitectònics, com la torre de l’antic campanar romànic que serveix de contrafort a la construcció gòtica (8), escultòrics, com la cadira episcopal de marbre, del segle XI, situada al presbiteri (9) i l’estàtua gòtica atribuïda a Jaume Cascalls que es guarda al tresor de la catedral (10)”.


Imatge: Signatura de Carlemany on diu "Signum KAROLVS Caroli gloriosissimi regis". Extret de: “Carlemany” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 27 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Carlemany

Bibliografia:
1 “Rotllan Cançó de”. Riquer, Martí de. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 38
2 “Carlemany de”. Coll, Miquel. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 38
3 Vegeu: ‘Prayer to Charlemagne’. [en línia] Tradition in Action, Inc. 2002-2008 [Consulta: 27 de gener de 2009] Disponible a : http://www.traditioninaction.org/History/A02CharlemagneTribute.html
4 Pladevall, A; Soler, J.”Els sants i santes en la religiositat popular” Dins: Tradicionari, vol. 8, L’univers màgic. Mites i creences. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 164
5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 607
6 Amades, Joan. Costumari... Íbid, p. 608
7 “Carlemany de”. Coll, Miquel. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 38
8 Adell, Joan-Albert. “La catedral (o Santa Maria) de Girona” Dins: Catalunya romànica, vol. 5, El Gironès, La Selva, El Pla de l’estany. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, DL 1984, p. 114
9 Sánchez, Imma. “La catedral (o Santa Maria) de Girona” Dins: Catalunya romànica, volum 5, El Gironès, La Selva, El Pla de l’estany. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, DL 1984, p. 117
10 Bracons, Josep “Jaume Cascalls” Dins: L’art gòtic a Catalunya, vol. Escultura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 235 - 236

27 de gen. 2009

Sant Mer cristià i la lluita contra el paganisme en forma de drac de Banyoles

En moltes ocasions, la tradició ens parla de forma simbòlica. Les llegendes i relats fabulosos són un enfilall de metàfores que ens expliquen de forma florida i, a vegades, aparentment innocent uns fets llunyans, mig oblidats o, deliberadament, mal recordats. D’aquesta manera passa en la vida i obra de sant Mer en el context de la conquesta franca de les terres catalanes en mans sarraïnes a finals del segle VIII, portada a terme per la dinastia carolíngia, i la conseqüent lluita del cristianisme per imposar-se a la fe musulmana.
La tradició situa sant Mer, o Emeri, va venir de França juntament amb els exercits francs capitanejats per l‘emperador Carlemany. La lluita, al voltant de la ciutat de Girona, no era només contra els sarraïns sinó, com diu Joan Amades, “les tropes cristianes havien de combatre un drac ferotge i enorme que tenia el seu cau a l’estany de Banyoles; aquest drac posseïa la propietat de volar, nedar i caminar i amb el seu alè fètid infestava tot el Gironès i feia la vida impossible a gents i bestiar” i la seva força era tan gran que els millors de l’exèrcit franc “tots morien fets xixina per les seves urpes o enverinats per la seva alenada (1)”. Sant Mer va acudir en ajuda del seu emperador i “tot sol es va adreçar al cau del monstre confiant en Déu, traçà el senyal de la creu sobre el drac i aquest perdé la ferotgia, mentre el Sant li posava el cíngol o l’estola al coll, amb el qual per regna el conduí mansoi com un gos fins a Carlemany (2)”.
Aquest relat fabulós és carregat, sens dubte, de simbolisme. Uns exèrcits ben preparats, amb el màxim comandant possible, un Carlemany que fins i tot va ser canonitzat pel poble gironí, no era suficient per vèncer un drac. La idea és clara, és drac no formava part de la concepció humana del món sinó que directament feia al·lusió a la fe, evidentment, la fe dolenta, la qual calia combatre amb una altra manera. Precisament, Joan Soler, en parlar dels dracs i després d’esmentar que la notable presència d’aquests essers en el llegendari català planteja, en forma que preguntes, la seva significació: “personificació del Moro (...) del poder sarraí que imposava tributs i exigia donzelles com a esclaves?, símbol del paganisme malvat, del pecat i de la depravació? (3)”.
La victòria de l’heroi contra el drac, en aquest cas sant Mer, representa sens dubte el triomf del cristianisme sobre el paganisme.
La figura de sant Mer, tot i la seva essència estrictament llegendària, ha estat estretament relacionada amb la història banyolina. El web de Banyoles Cultura explica que, tots i els intents de trobar l’existència històrica d’aquest personatge, no hi ha dades que la confirmin: “Pere Alsius i Torrent ja va demostrar el 1872 que segons la documentació històrica el monestir de Banyoles va ser fundat per l'abat Bonitus vers el 812 i que el seu successor fou l'abat Mercoral. A partir d'aleshores alguns autors han tractat d'identificar l'abat Mercoral amb sant Mer, com per exemple P. Villanueva, al seu Viaje literario a las iglesias de Espanya publicat a Madrid entre 1803 i1852. Aquesta interpretació és una mica forçada, en opinió de Mn. Lluís Constans, el qual creu que és millor considerar san Mer, únicament, com el fundador llegendari del monestir de Sant Esteve. De totes maneres, cal recordar que la presència de sant Mer a la comarca no fou només llegendària, perquè en el s. XIV hi havia ja una capella dedicada al seu culte a Sant Emeri, parròquia d'Olives (Sant Esteve de Guialbes). Allí, el 4 de juny de 1627, fou trobat el cos del sant, en una tomba davant de l'altar major (4)”.
És així com aquest fonament estrictament llegendari del sant que ens ocupa reforça, en cara més, el seu sentit simbòlic relacionat en la lluita entre religions en el context històric de l’alta edat mitjana.


Imatges: Gravat extret dels 'Goigs del gloriós Sant Mer abat de la vila de Banyoles que es venera a la parroquial església de Sant Esteve de Guialbes i en son santuari. Girona : Imp. Busquets [s.d.]

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 604
2 “Sant Mer”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 691
3 “Drac”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 231
4 “Sant Martirià i Sant Mer [en línia] Banyoles Cultura. Banyoles [Consulta: 26 de gener de 2009] Disponible a: http://www.banyolescultura.net/sants.htm

25 de gen. 2009

Els Gegants de Manlleu (i III): imatges i reportatge audiovidual de la trobada de gegants semblants als de Manlleu

Aquest diumenge 25 de gener de 2009 ha tingut lloc la Trobada de gegants semblants als de Manlleu; ha estat una reunió carregada de simbolisme emmarcada en la candidatura manlleuenca per ser assignada, el proper 7 de febrer a Sant Vicenç dels Horts, com a Ciutat Gegantera per a l’any 2010.
De bon matí, un esmorzar ha aplegat a les diferents colles que acompanyaven als gegants que, per qüestions històriques i d’elaboració, tenen una semblança als de Manlleu [vegeu els articles ‘Els Gegants de Manlleu (I): vuitanta-cinc anys d’història’ i ‘Els Gegants de Manlleu (II): parelles semblants arreu de Catalunya’ publicats anteriorment en aquest bloc]. Els gegants de les Borges Blanques, en Jaume (3,70 m) i Na Peronella (3,50 m), els del barri Sant Miquel de Cardona, en Batallador (3,20 m) i l’Esperança (3 m), la Diana (3,10 m) del carrer Viserta de Monistrol de Montserra que anava de parella en Ramir, i els gegants d’Amer, en Climent i la Brígida, van acompanyar a la parella jove dels gegants manlleuencs, en Galderic (3,74 m) i la M. Assumpta (3,74 m) –que estaven envoltats dels capgrossos i els gegantons Eloi i M. Gleva- per un cercavila pels carrers de la població; només faltaven, de les parelles previstes, els gegants del barri Sant Miquel d’Olot. La plantada va tenir lloc al carrer del Vendrell on, el 1923 i per a les seves festes veïnals, es van comparar els primers gegants manlleuencs.
El recorregut ha seguit el carrers de Sant Jaume, la plaça Fra Bernadí, el carrer Dr. Guardient, els de Baixa i Alta Cortada, el de la Pau i el Dr- Fleming per arribar al Parc d’Angela Roca on els esperaven els gegants originals, en Jordi (3,82 m) i la Montserrat (3,78 m). Allà han realitzats una ballada general i una ballada exclusiva realitzada per les dues parelles de Manlleu. S’ha donat els records, les autoritats locals han fet el parlament de benvinguda i agraïment als participants i s’ha desitjat molta sort en la candidatura de Ciutat Gegantera 2010. Posteriorment, s’ha realitzat un petit homenatge a la figura de Martí Molera, el causant que a Manlleu hi hagi gegants des de 1923, a través de la seva família.


Imatges de la trobada

Plantada general a la plaça Fra Bernadí



En Jordi i la Montserrat esperaven, al Parc d’Àngela Roca, als participants de la tobada



Els gegantons manlleuencs, M. Gleva i Eloi, i els capgrossos de Manlleu també hi eren













Reunió de les gegantes on s’aprecia les semblances de la fesomia



Elements diferenciadors dels gegants masculins basats, especialment, en l’estri que duen a l’espatlla














Vegeu un reportatge audiovisual de la trobada:


24 de gen. 2009

Els Gegants de Manlleu (II): parelles semblants a Catalunya

Catalunya, juntament amb Flandes, és on la tradició dels gegants és més arrelada d’arreu d’Europa. Jan Grau afirma que “amb l’arribada de la democràcia i l’esclat de la cultura popular, dels tres àmbits de figures festives, el que va créixer més espectacularment pel que fa a nombre, tant de figures com de portadors, va ser el de gegants” i conclou dient que “dels pocs més de dos-cents gegants actius existents al final de la dècada de 1970, s’ha passat a la xifra de més de tres mil el 2004. (1)”. Entre aquesta quantitat, no és sorprenent que alguns gegants s’assemblin o, fins i tot, tinguin trets idèntics.
Miquel Ballbé , en un article titulat, precisament, “Semblances i atributs dels gegants (2)” esmenta que, entre els gegants, “hem de consignar dos tipus de representacions: la guerrera i la de personatges més propers als nostres temps que pretenen recordar-nos el tipisme local o regional, si bé a escala gegantina” i en detalla, entre d’altres, les característiques comuns: el fet de compartir material, el cartró pedra –tot i la inclusió del plàstic i altres materials moderns- i “quan són del tipus guerrer, tenen una mirada i una positura molt d’acord amb la seva representació; dues paraules ens descriuen el seu aire: fan por” i les gegantes o gegantesses “són l’anvers de la medalla: volen ser gracioses i a vegades, fins i tot, els seus llavis esbossen una rialla” i considera que “també és una característica comuna que la geganta no guardi una relació gaire directa amb el seu espòs. Les gegantesses pretenen remarcar la bellesa femenina i pels seus vestits hom s’adona que fan parella amb el gegant”. Ballvé, també passa a detallar els atributs, que en aquets cas considera com elements diferenciadors de cada parella, com les corones, diademes, el cas de guerrer, el barret de turc, el capell de moro, els sabres, espases i porres, els pergamins, els ramells de flors, els collars, les medalles, els escuts, la barretina, el llibre, el barret de copa i, fins i tot, la paleta mata-mosques.
Elements compartits i elements diferenciadors no eviten que algunes parelles de gegants tinguin unes similituds. En alguns casos, aquesta semblança és destacable com passa entre els de Manlleu, el barri de Sant Miquel de Cardona, els de les Borges Blanques o la geganta del carrer Viserta de Monistrol de Montserrat ; en d’altres, com els d’Amer, només hi ha una certa retirada. Aquests, juntament amb els del barri de Sant Miquel d’Olot participen, si el temps no ho condiciona, en una trobada gegantera el 25 de gener a Manlleu.
En l’article anterior editat a la Devocioteca s’ha historiat com els gegants de Manlleu provenen, en la seva forma original, de 1923. Aleshores, Martí Molera,a veí del carrer de Vendrell d’aquesta població osonenca va adquirir els gegants, en Jordi i la Montserrat, a Olot tot prenent de referència, per al gegant –model de guerrer-, el motlle de l’olotí, estrenat el 1889 i que va ser obra de l’escultor Miquel Blay que, com diu l’espai web dels Gegants d’Olot, “va prendre com a model un encarregat del taller de sants "L'Art Cristià”. Diferien, especialment, el casc, la maça i la barba –el de Manlleu en porta i el d’Olot només té bigoti.
Per a la geganta, en canvi i com ja es va relatar, es va prendre la imatge d’una noia olotina que Molera va veure pel carrer. D’aquests dos gegants originals, el 1961, es va fer una parella idèntica, en Galderic i l’Assumpta; el taller que els va elaborar, probablement, va ser El Ingenio, existent a la ciutat comtal des de 1838 (3).
És molt possible que, fins i tot abans de fer aquesta segona parella de gegants manlleuencs, i degut a les diverses reparacions dels originals, al taller El Ingenio n’hi haguessin motlles.
Durant la dècada de 1950, aquest taller barceloní va elaborar diversos gegants utilitzant, tot sembla indicar, el motlle dels de Manlleu. Així, el setembre de 1953 es van estrenar, a les Borges Blanques, en Jaume i Na Peronella; i el juny de 1957, en Batallador i L’Esperança, del barri Sant Miquel de Cardona. Un altre gegant, en aquets cas només la geganta, que s’assembla amb la geganta manlleuenca és Diana del carrer de Viserta de Monistrol de Montserrat. La Viquipèdia explica dels Gegants del carrer Viserta com, a partir dels gegants tradicionals estrenats el 1913, En Ramir i Na Constança, van fer una geganta nova: “Al principi de la dècada de 1950, en Ramir i la Constança, estaven força fets malbé i es va decidir restaurar-los. Però a iniciativa de l’artista del taller El Ingenio al qual s’encarregà la feina, finalment es va optar per restaurar només en Ramir i prescindir de la Constança, ja que per la seva envergadura com el seu pes feien difícil trobar geganters per dur-la. Per tant es va construir una nova parella per a en Ramir. Un cop acabada la nova geganta, es va veure que tenia unes faccions massa joves per l’arrufat Ramir, que presentava l’aspecte d’un home ja madur, i que la parella na acabava de quallar. Aleshores es va decidir restaurar també la Constança i convertir la parella en un tercet. A partir d’aleshores es va anomenar a la nova geganta la Jove”.
És així com, durant uns anys, van sortir del taller El Ingenio diverses parelles de gegants pràcticament idèntiques a les que, el 1923, es van estrenar a Manlleu. Hi havia, i encara hi ha, notables diferències que els personalitzen, a cadascun dels gegants, i els donen identitat pròpia com alguns dels elements que apuntava Miquell Ballvé i que s’han descrit anteriorment.
La raó, sense que hi hagi indicis raonables, pot raure en la trobada de gegants feta a Terrassa el 1950. A aquesta ciutat, els gegants manlleuencs van fer el segon viatge de la seva història. Allà s’hi van aplegar la representació gegantera de disset poblacions de les vint-i-cinc de tota la província que, aleshores, tenien aquests personatges (4)”. I aquí s’obre, de nou, una possibilitat: que aquesta reunió gegantera fos un aparador dels gegants manlleuencs davant les poblacions que desitjaven tenir uns gegants propis, o que volien fer-ne uns de nous, en els anys següents.
També hi ha gegants, que per alguna raó o altra, tenen un aire familiar. És el cas dels Gegants d’Amer, especialment el gegant, i els de Manlleu. En aquest cas, tot i que actualment ja hi ha una tercera generació de gegants amerencs, els actuals conserven l’aire de família dels que van ser estrenats el 1880 i que es van fer a Olot seguint les pautes que aleshores es realitzaven en els tallers olotins dels quals va sortir el de la mateixa ciutat i d’aquest, posteriorment, el de Manlleu.
Sigui com sigui, com diuen els castellers de Manlleu, “els gegants s’assemblen però no són iguals”. Cada població, sigui vila o ciutat, hi aporta aquell aspecte que els fa més estimats i apreciats pels seus veïns.


(Continuarà...)


Imatge: Gegants de Manlleu, Jordi i Montserrat, any 1997. Fotografia de Facund Pérez. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Grau, Jan. “Els col·lectius de les figures de la festa. Les colles de gegants”. Dins: Tradicionari, vol. 4, La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 94
2 Ballbé i Boada, Miquel. “Semblances i atributs dels gegants”. Dins: Gegants. Aportació de Matadepera al nostre folklore. Matadepera: Caixa d'Estalvis de Terrassa, 1982, p. 32 – 36
3 “El Ingenio” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 24 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Ingenio
4 Botifoll i Orriols, Lluís “La trobada de gegants a Terrassa l’any 1950” Dins: Gegants. Aportació de Matadepera al nostre folklore. Matadepera: Caixa d'Estalvis de Terrassa, 1982, p. 44 - 49

23 de gen. 2009

Els Gegants de Manlleu (I): vuitanta-cinc anys d’història

Parlar dels ‘gegants’ d’un poble, vila o ciutat és fer-ho de les seves festes i tradicions que, com en aquest cas, tenen unes arrels en la devoció i religiositat popular. Joan Soler i Amigó defineix el gegant i la geganta com “figures de fusta i cartró de grans proporcions, pròpies de la iconografia festiva de processons i cercaviles” que “solen anar acompanyats de nans o capgrossos i, a vegades, de parelles de gegantets o gegantons, de mida inferior (1)”. La història d’aquests personatges l’explica Jan Grau: “L’origen documental dels gegants, els nans i el bestiari que participen en les festes actuals s’ha de buscar en les relacions de les processons de Corpus del segle XV” i conceptualitza que “provinents de mites ancestrals i de l’imaginari popular, l’Església va reutilitzar les imatges que ja formaven part de creences anteriors i, convenientment cristianitzades, les va incorporar a la processó del Corpus” i anota que “trobem el primer gegant documentat al Corpus del 1424, representant Goliat en la lluita contra el rei David” en la representació d’episodis de l’Antic Testament (2).
Manlleu fa vuitanta-cinc anys que té gegants i actualment desitja ser, en sana competició amb Terrassa, Ciutat Gegantera de Catalunya 2010.
La història dels gegants manlleuencs és com segueix:

Els gegants d’un carrer
La història dels Gegants de Manlleu s’inicia el 1923 quan el veí del carrer de Vendrell,de nom Martí Molera i Pagès –conegut per “Martí de “can Xaran”, per la casa d’on era, o per “Martí del Cacauets”, per la parada que tenia a plaça de venda d’aquests fruits i que, d’aleshores endavant seria recordat com ‘Martí dels Gegants’, va creure interessant d’adquirir uns gegants per a les festes del veïnat. En aquells anys era molt lluïda la celebració que, el 8 de setembre, en aquella via urbana manlleuenca dedicaven a la seva patrona, la Mare de Déu de la Gleva de qui tenien, i tenen, una imatge en una capelleta.
Després de recollir diners amb una rifa, el mes de juny d’aquell mateix any, va fer contactes amb un taller olotí i va fer tracte lliurant 500 pessetes. L’esculor dels gegants va ser Josep Soy i Cambras del Taller ‘El Immaculado Corazón de Maria’ de J. Ventolà Plana d’Olot i la fusteria va anar a càrrec del Sr. Barberí.
Els gegant va sorgir del mateix motlle del gegant d’Olot però l’elecció de la geganta va ser més difícil. Explica l’anècdota que Martí Molera no estava satisfet amb la fesomia de la geganta olotina i, preocupat, va sortir a donar un tomb per la ciutat. Després d’una estona, decidit i impetuós com era, Martí va veure una noia olotina que tenia una cara que li complaïa i se la va endur al taller on els va dir: “voler com ella” (3); vet aquí, doncs, que la imatge de la geganta manlleuenca correspon a una olotina anònima.
Finalment, Molera va fer el tracte de comprar els dos gegants i cinc nans al preu de 2.020 pessetes amb 30 cèntims que es van pagar a terminis, fins al març de 1924, que va acabar pagant, de la seva butxaca, el mateix Martí amb un darrer deute restant de 150 pessetes.
El viatge inicial dels gegants va ser el següent: d’Olot a Sant Joan de les Abadesses van anar en camió enfilant la sinuosa carretera de Capsacosta. De Sant Joan de les Abadesses a Manlleu van fer el trajecte en tren.
Francesc Pujol i Esteve Gaja descriuen els gegants de la següent manera: “El gegant es presenta com un guerrer envoltat d’un caire majestuós i amb faccions d’exquisida perfecció. Va armat amb una mena de maça de combat, que aguanta amb la mà dreta a l’espatlla i d’on en surt una destral. A la mà esquerra hi porta un pergamí enrotllat i segellat. La cara, dura i bella, ve coberta amb una frondosa barba negra i uns opulents bigotis” i “la geganta té unes faccions hel·lèniques, una bellesa clàssica; el cabell clar i rissat, pentinat de mig i guarnit amb daurada diadema, serveix de marc al seu rostre. Uns tirabuixons arrodoneixen el conjunt. A la mà dreta duu un ramet en tant que al braç esquerre és deixat a lleure en graciosa actitud femenina. L’expressió facial contrasta per la suavitat amb la duresa de la seva parella (4)”.

Els gegants passen a ser del municipi
Durant la dècada de 1920 els gegants del carrer de Vendrell van ser tot un atractiu que meravellava tot Manlleu i, en alguna ocasió, eren llogats per l’Ajuntament i els feien sortir a la resta de la població. L’any 1929, però, un enfrontament de Martí Molera amb els veïns del carrer Vendrell per la seva festa per motiu que el primer no volia un grup musical ‘modern’ a la festa va provocar que la festa no se celebrés. Així, Molera –que pel fet d’haver pagat el darrer deute de la compra dels gegants en tenia la pràctica propietat- va fer tracte amb l’Ajuntament del municipi que els cedia els gegants i els nans; tot i això, els havia de retornar, sense cap càrrec, al carrer de Vendrell si la festa es tornava a celebrar. La festa a la Mare de Déu de la Gleva no va retornar i els gegants van passar a ser, definitivament, de tot Manlleu i se’ls bateja amb el nom dels patrons de Catalunya, Montserrat i Jordi.
A la dècada següent, els gegants i els nans van passar per dos tràngols. El primer, a l’inici de la guerra civil espanyola, Martí Molera els va salvar de la crema a la qual els havien condemnat per les reminiscències religioses de les figures. El segon, a l’octubre de 1940, la crescuda del Ter va omplir d’aigua el local on estaven guardats, al carrer de Sant Joan cantonada amb el carrer de Sant Jaume; als gegants l’aigua els va arribar al coll i els vestits es van malmetre; els nans, per la seva menor alçada, van ‘morir’ ofegats.
Passada la guerra civil i l’aiguat, l’Ajuntament va comprar quatre nans nous i va adquirir nous vestits per al gegant i la geganta.
Poc a poc, els gegants de Manlleu, s’emancipen i surten del municipi. El 1948 van a Granollers, convidats per l’Ajuntament d’aquesta ciutat, el 1950 viatgen fins a Terrassa en el primer concurs de gegants la província de Barcelona i el 1952 s’arriben a Roda de Ter per a la inauguració dels gegants d’aquesta població.

Una nova parella de gegants
A final de la dècada de 1950 els gegants n’han passat de tots colors i, en alguna ocasió, han caigut a terra per culpa d’una ventada o d’un cable posat a poca alçada. Això fa que siguin reparats amb el mateix material en què es van construir i, poc a poc, van guanyant pes. És així com, el 1957, quan els gegants ja pesen massa prop de 100 quilos i ja no surten per Corpus; és massa difícil de portar-los (5).
Aleshores es creu l’Ajuntament creu convenient que cal fer dos gegants nous amb materials més lleugers per s’obre un debat entre els manlleuencs: cal fer uns gegants idèntics o ben diferents? (6)
Mentre es discuteix sobre el tema, el 1958, l’Ajuntament compra tres nans més que, juntament amb els que hi havia, són els que encara surten a ballar.
Finalment, el debat es clou: els nous gegants seran iguals. S’inaugura la nova parella, construïda a Barcelona, per la Festa major de 1961 (7).
Cap a 1970, un senyor molt ben relacionat que duia per nom Artur Blasco volia un parella per a la població d’Arsèguel (Alt Urgell). Va demanar a l’Ajuntament de Manlleu que, com que tenia dues parelles de gegants, els podia vendre la parella vella; Manlleu, però, no es va voler desprendre definitivament dels seus primers gegants i el va cedir temporalment amb el compromís de ser retornats quan fossin reclamats.
Francesc Pujol explica una anècdota de l’estada de la Montserrat i en Jordi a Arsèguel. Allà, hi havia l’agutzil, de nom Pau Lloveras, molt valent i forçut i d’uns 60 anys que es va enamorar de la geganta. Cada dia la feia sortir a donar un tomb pel poble; se li formava comitiva de vailets que anaven cridant pels carrers per on passaven: “Sortiu, mireu, ja torna a passar la Montserrat”.
El primer Ajuntament democràtic reclama els gegants vells de Manlleu i els recupera el 1985. La festa de benvinguda coincideix amb el bateig de la parella nova, que encara no tenien nom; a partir d’aleshores serien coneguts com Assumpta i Galderic (8).

La família de gegants va creixent
Poc a poc, a més, la família de gegants manlleuencs va creixent. El 1988 s’estrena un gegantet que portarà el nom d’Eloi, fet al Taller Art Cristià d’Olot, i el beneeix Mn. Jordi de la Parròquia de Sant Pau. El 1995 s’estrena i es bateja la geganteta M. Gleva, feta al mateix taller que Eloi, en una concorreguda trobada gegantera; els seus padrins són els gegants de Vilafranca de Conflent (Conflent, Catalunya Nord) i els de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès).
El 2008, per la Festa major manlleuenca, els gegants vells estrenen vestit, confeccionat per Ramona Valls, i un ball inspirat en la llegenda i cançó del Serpent de Manlleu, coreografiat per Xavier Blancafort [vegeu aquesta llegenda i la gran festa que se celebra cada 14 d’agost al web
El serpent de Manlleu].

Futur enllà
Els gegants manlleuencs es preparen per una de grossa. El 2010 Manlleu és candidata a Ciutat Gegantera (de la comarca d’Osona, el 1986 va ser-ho Tona i el 1999 va ser-ho Vic) que vol celebrar-ho coincidint amb els 25 anys de la colla de Geganters de Manlleu. Aquesta associació es prepara de valent per aconseguir aquesta fita [Podeu veure la seva activitat al seu web
Gegants de Manlleu on podeu trobar informació com la que recull aquest article i d’altre en clau de futur.
Precisament, aquest diumenge dia 25 de gener de 2009, han organitzat una ‘Trobada de gegants semblants als de Manlleu’ on es reuniran diferents parelles de diferents llocs de Catalunya i que tenen una aparença pràcticament idèntica als manlleuencs.
La raó d’aquest fet, i del perquè de l’existència de gegants pràcticament idèntics o molt aproximats, serà el tema del proper article de la Devocioteca.


(Continuarà...)

Properament: Els Gegants de Manlleu (II): parelles semblants arreu de Catalunya

Imatges:
Superior: Els gegants de Manlleu, Jordi i Montserrat, en la dècada de 1920 amb Martí Molera al capdavant. Foto Antoni Piella / Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior: Gegants i capgrossos a la plaça Fra Bernadí, aleshores Plaza Espanya, durant la dècada de 1960. Foto Jaume Gaja / Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu


Bibliografia:
1 “Gegant, geganta”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 330
2 Grau, Jan. “Els col·lectius de les figures de la festa. Gegants, nans i bestiari”. Dins: Tradicionari, vol. 4, La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 89 - 90
3 Programa de Festa Major de Manlleu, any 1950. Núm. XIX. Manlleu : Delegación de prensa y propaganda, p. 12. Disponible en línia a: http://www.diba.cat/xbcr/temp/MANLLEU_LPP-1950-MANLLEU_LPP_19500801.PDF#page=1
4 Pujol, F; Gaja, E. Croquis manlleuencs. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1952, p. 87 – 88
5 “Un Corpus sin gigantes” Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales núm. 27, 22 de juny de 1957, p. 7
6 Un article publicat duia el següent titular: “El problema de los gigantes supeditado a un plebiscito”. Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales núm. 53, 21 de juny de 1958, p. 1 i 3
7 “Nueva pareja de gigantes” Dins: Comarca. Manlleu : Servicio Provincial de Información y Publicaciones Sindicales núm. 134 - 135, 4 d’agost de 1961, p. 26
8 “Els gegants i Sant Jordi, en una setmana d’intensa activitat cultural”. Dins: Manlleu-publicació. Manlleu : Premsa d’Osona, núm 340, 26 d’abril de 1985, p. 1

22 de gen. 2009

Sobre la translació per Catalunya de les relíquies de sant Vicenç l’any 863

El diaca Vicenç és un sant que comparteixen l’Aragó i el País Valencià. En la seva vida terrenal, diu la tradició, va ser ajudant del bisbe Valeri de Saragossa però va partir martiri a la ciutat de València, on va ser traslladat per ordre de Dacià en temps de l’emperador Dioclecià l’any 303 o 304. El poeta cristià Prudenci li va dedicar un himne que comença dient: “màrtir benaurat, fes feliç per a nosaltres el teu dia de triomf en què, Vicenç, se’t lliura la corona, recompensa de la teva sang (1)”. I la seva popularitat va depassar l’àmbit local per, segons diu Louis Réau, “en primer lloc pel seu nom, interpretat com a símbol de victòria, i també per les traslacions de les seves relíquies (2)”. Va ser, precisament, un d’aquests transports de les seves restes que el van fer passar per Catalunya i aquets fet va quedar recollit en un document de gran valor històric.
La ‘Llegenda àuria’ explica que, un cop va haver mort dels turments aplicats, el seu cos va ser abandonat a la intempèrie per tal que la bèsties el devoressin però uns àngels el van recollir i que, fins i tot un corb, els va ajudar. Va ser llavors quan va ser conduït al mar on va ser llençat amb una pedra o roda de molí lligada al coll; abans, pe`ro, que la barca que l’havia endut mar endins hagués tornat a la platja, les restes del sant ja hi havia arribat portades per les onades. Després d’aquest fet va rebre sepultura (3)”.
La Viquipèdia explica que “en el lloc de València on se suposa que fou martiritzat el diaca Vicenç cap al 304-305 fou construïda l’església primitiva de la Roqueta, per venerar-hi les restes del màrtir. Aquest lloc es trobava junt a la Via Augusta, al sud de la ciutat, a l’altura del número 136 de l’actual carrer de Sant Vicent Màrtir (4)”. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, en aquets lloc, es va aixecarm el segle IV l’església a l’indret on se suposava havia estat martiritzat Vicenç “damunt d’una roca que s’alçava davant una de les portes de la ciutat, a la fi del ‘cardo’ (5)”.
A aquest edifici que devia estar en runes l’any 855, explica Antoni Pladevall, es van dirigir “dos monjos de Conques (Llenguadoc), Hildebert i Eudald, emprengueren el camí vers València per rescatar el cos del màrtir i portar-lo al seu monestir. Una malaltia obligà Hildebert a abandonar l’empresa, i la dugué a terme el monjo Eudald, amb la complicitat d’un jueu, Zacaries, que el portà a l’església de San Vicent”. D’allà, segueix comentant Pladevall, “Eudald en partí amb el cos del sant, i fou deturat a Saragossa, on el bisbe li prengué el cos, que fou venerat a l’església de Santa Maria, la principal de la ciutat”. El cos de sant Vicenç, però, no es va quedar a Saragorra i “el 863 el comte Salomó de Cerdanya i dos monjos de Castres, amb autorització del valí de Còrdova, rescataren el cos i el dugueren a Castres a través de Balaguer, Berga, Alp i Llívia, localitats on foren exposades les relíquies i obrà miracles (6)”.
Aquest pas per Catalunya és relatat per Aimó, monjo de Saint-Germain-des-Prés en la Història de la invenció i translació del cos de Sant Vicenç des d’Hispània al monestir de Castres (7) en un document que representa, en alguns casos, la primera referència escrita de les diferents poblacions catalanes per on va fer parada el trasllat de sant Vicenç. La primera parada va ser a Balaguer i qualifica aquest lloc d’’oppidum’, o sigui, fortificat. Aimó explica, segons Josep Giralt, “que molta gent, en saber la notícia de la presència del sant màrtir, li oferiren presents, i que una dona recuperà la vista que feia poc que havia perdut (8)”. Balaguer, aleshores encara era un nucli musulmà proper a la frontera cristiana. En el seu pas per Berga, per ‘Berga castellum”, guareix un tolit (9). I a Alp, o segurament les relíquies devien arribar a través del pas natural de Coll de Jou, les relíquies són dutes a l’església de Santa Maria, que des de poc després seria dedicada a Sant Pere (10). Finalment, i com a darrera etapa catalana, el seguici va passar per Llívia, on també es van obrar miracles, en el seu camí cap a Carcassona de pas cap a Castres.
Sembla com si aquesta història del monjo Aimó hagués encomanat, a partir de la seva difusió pels monestirs de les terres dels comtats catalans en plena formació, el desig per aconseguir relíquies de sants de lloc ben llunyans a les seves seus: el 971 els monjos de Ripoll s’apropiarien de les restes de sant Eudald i, en un altre moment no gaire llunyà d’aquest, els monjos de Sant Pere de Camprodon passarien a posseir les de sant Patllari originari d’Embrú, entre d’altres exemples.

Imatges:
Superior: Gravat dels ‘Goigs al gloriós màrtir Sant Vicenç Espanyol, patró de la vila de Prats de Lluçanès del Bisbat de Vic’.
Central: Suposat recorregut de les relíquies de sant Vicenç en la translació de l’any 863
Inferior: Vista panoràmica de la ciutat de Berga, des del santuari de Queralt, el novembre de 2006


Bibliografia:
1 Prudenci. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 83
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, tom 2, vol. 5. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 323
3 Vorágine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1,. Madrid: Alianza, [1990], p. 122 i 123
4 “Sant Vicent màrtir” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 21 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Vicent_M%C3%A0rtir
5 Pladevall, A. “Sant Vicent de la Roqueta” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 409
6 Pladevall, Íbid.
7 El text sencer, en llatí d’aquest document es pot trobar a: Saxer, Victor. Saint Vincent, diacre et martyr. Brussel·les : Societé des Bollandistes, 2002, p. 317 – 353. Els paràgrafs relacionats amb les poblacions catalanes és a les pàgines 330 a 333
8 Giralt, Josep. “Ciutat de Balaguer”. Dins: Dins: Catalunya romànica, volum. 17 La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 220
9 Santandreu, M. Dolors. “Castell de Berga”. Dins: Dins: Catalunya romànica, volum. 12 El Berguedà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 122
10 Delcor, Maties. “Sant Pere d’Alp”. Dins: Dins: Catalunya romànica, volum. 7 La Cerdanya / El Conflent. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 75

21 de gen. 2009

La devoció a les relíquies de sant Fructuós i diaques de Tarragona

Sant Fructuós i els seus diaques, sant Auguri i sant Eulogi, no són sants de molta devoció popular. Tot i això ningú els pot negar el fet que siguin els primers sants catalans, històricament parlant, i els primers als quals se'ls va mostrar devoció mitjançant les seves relíquies. Precisament, avui es commemora el 1750 aniversari del seu martiri a l’amfiteatre de Tarragona (1).
La referència documental de l’existència d’aquests tres sants, malgrat el protagonisme sempre se’l sol endur Fructuós, ha arribat en forma de les actes del seu martiri. Joan Bada confirma la importància d’aquest escrit: “el primer testimoni històric –escrit i arqueològic- que presenta una clara evidència de la implantació del cristianisme a Tarragona són les actes del martiri del bisbe Fructuós i dels seus diaques, Auguri i Eulogi, que foren cremats a l’amfiteatre de la ciutat el 21 de gener de l’any 259, sota l’emperador Valerià i essent governador Emilià” i específica, en referència a la primerenca organització cristiana tarragonina, que “de la narració es desprèn la presència d’una comunitat estructurada, que s’havia anat gestant cap a finals del segle II i durant la primera meitat del segle III, un llarg període en el qual predominà la tolerància religiosa per part de les autoritats romanes (2)”.
A la ‘
Passió dels sants màrtirs Fructuós, bisbe, Auguri i Eulogi, diaques, que van patir martiri a Tarragona, el dia 21 de gener, sota els emperadors Valerià i Gal·liè’ s’esmenta com, després de ser cremats sobre l’arena de l’amfiteatre de Tarragona, els cristians de la ciutat i seguidors dels màrtirs “quan caigué la nit, van córrer cap a l’amfiteatre fent memòria de la seva fe i del seu combat. Portaven vi per apagar els cossos mig cremats. Després, recollides les cendres, cadascun en va prendre tantes com va poder”. Aquest gest d’apagar els ossos amb vi era freqüent després de la incineració d’un cadàver, mètode ben arrelat entre els romans, així com la seva recollida i l’aplicació d’ungüents i olis perfumats per dipositar-los, amb les cendres, a l’urna funerària (3). L’ús del vi està estretament relacionat, com ja va apuntar Llorenç Riber (4) amb el costum dels antics d’oferir aliments als morts. Ian Jenkins ho explica dient que: “Tant a Grècia com a Roma es creia que els morts seguien vius, i en determinades dates, després del funeral i al llarg de l’any, els oferien libacions i els duien aliments... (5)”. Precisament havia de ser vi perquè es creia que era l’element líquid més semblant a la sang (6). Així mateix, recollir els ossos era, diu Olaf B. Rader, “entre els grecs i els romans el més sagrat deure dels familiars més propers en la cremació (7)”. “Fructuós –segueix dient el text de la Passió- s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut”. Aquesta és, sens dubte, la primera referència documental a un possible culte de relíquies a les terres de parla catalana però que planteja una situació ben diferent a la forma de devoció de les relíquies dels segles medievals i posteriors. L’esmentat Jenkins apuntava que “a l’antiguitat, el fet de quedar-se sense sepultura o no rebre les honres fúnebres es considerava una desgràcia major que la mateixa mort (8)” i això devia afectar, fins i tot, a la manipulació del cadàver o a les seves restes que, per altra banda, podien suposar penes i sancions als manipuladors; Rader ho explica perfectament en dir que en el context polític i jurídic de l’Imperi romà, “un altre aspecte de la ‘violatio’ de les tombes – a més del robatori o destrucció d’elements que la conformaven- afectava a les alteracions del cadàver mateix, el fet de ‘extrahere corporis’ o de ‘spoliare cadaveris’. Infraccions greus com el robatori o la profanació de cadàvers eren perseguits pel Dret imperial i sancionades amb les penes més severes (9)”.
Les restes dels tres màrtirs, un cop recollides, es devien recollir i traslladar a lloc segur. Llorenç Riber (10) considerava, sense tenir-ne cap prova, que les cendres es deurien dur al mausoleu de Centcelles, que encara es pot admirar a l’actual terme de Constantí. L’arqueologia, però, ha donat l’evidència que, a finals del segle VI o a principis del V, es va edificar una basílica a la zona de ponent de la ciutat de Tarragona, a la riba esquerra del riu Francolí on es van col·locar les relíquies. Jordi López afirma que aquest edifici “constitueix amb quasi total certesa la memòria / martyrium de Sant Fructuós, Auguri i Eulogi que devia estar aixecada en quests moments per substituir-ne un altre que l’arqueologia ha estat incapaç de localitzar (11)”. Tot i que, en les excavacions realitzades al lloc no han permès localitzar amb tota seguretat quina devia ser, de les diferents que s’han estudiat, la tomba dels màrtirs, es dóna per segur que hi devia ser. Maria Dolors del Amo ho confirma quan diu que “si gairebé és segur que la basílica de la necròpoli del Francolí era dedicada a Fructuós, Auguri i Eulogi, i, per tant, les seves relíquies eren allí mentre el temple era en ús, dissortadament no hi ha cap element que ens permeti identificar amb seguretat el lloc de deposició de les restes d’aquests màrtirs (12)”. En qualsevol cas, el lloc va esdevenir focus d’atracció per altres enterraments cristians, en el que es coneix com enterrament ad sanctos. L’epigrafia que l’arqueologia ha pogut recuperar semblar confirmar-ho. De la necròpoli tarragonina es conserva una làpida on es llegeix D[ulcis et c[arus] sanctoru[m se]de quiesces annis duobus mensum quattuor, sic meruere tui (13). Així mateix, també cal contemplar un altre epitafi que Jordi Casanovas, esmentant a M. Teresa Muñoz, atribueix a un mateixa situació i que seria dedicat a Marturia innoces, “una nena de quatre anys, morta l’any 393 i que duu la fórmula vivas cum beatos (14).
Es creu que la basílica, on devien estar venerades les relíquies dels sants tarragonins i que va esdevenir centre de la necròpolis, es va abandonar a finals del segle VI o a l’inici del VII. A partir d’aquest moment, el culte va passar a l’església edificada sobre la mateixa arena de l’amfiteatre que deuria haver estat construïda amb una intencionalitat especial. Macías, Menchon i Muñoz ho indiquen: “és el mateix emplaçament on, l’any 259, es va produir el martiri del bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi” i continuen afirmant que “l’elecció d’aquest indret reflecteix la voluntat de rememorar aquells fets i simbolitza el triomf del cristianisme sobre l’antic món pagà (15)”. La disposició d’aquest edifici és força peculiar, no només pel fet d’estar dins l’amfiteatre sinó de com hi està. Cristina Godoy, considera que la disposició devia perseguir dos objectius: “d’una banda aconseguir una orientació aproximada EW a l’edifici de culte –l’única que permetia l’edifici romà- i, en segon lloc, incloure dins la construcció cristiana el lloc precís de la fossa. Sens dubte, aquest complicat projecte arquitectònic obeïa a raons molt poderoses, segurament la inclusió del lloc exacte on la memòria popular creia –i les fonts escrites ho corroboren- que havien patit martiri Fructuós i els seus dos diaques (16)”. La invasió sarraïna del primer quart del segle VIII va obligar a abandonar els edificis cristians, i entre aquests la basílica de l’amfiteatre. L’arquebisbe Pròsper, el 713, va fugir de Tarragona i es va emportar les relíquies dels sants. Va fundar una abadia a la Liguria, S.Fruttuoso di Capodimonte, des d’on, possiblement, es va propagar la devoció a sant Fructuós per aquelles terres, la Provença i la Catalunya Vella (17). La basílica de l’amfietatre, abandonada arran de la invasió sarraïna, va restar en runes. Quan Tarragona va ser conquerida de nou per tropes cristianes, sobre seu es va aixecar un nou edifici. Efectivament, Godoy considera que si bé el monument visigòtic edificat dins l’amfiteatre havia quedat abandonat arran de l’arribada del poder sarraí “no així la seva memòria, ja que durant la repoblació de Tarragona es va erigit a l’arena de l’amfiteatre una església romànica, dedicada a Santa Maria del Miracle” i estableix que “la construcció d’una església a l’amfiteatre romà de Tarragona s’ha de posar en relació, sense cap mena de dubte, amb la sacralització de l’escenari de la passió i mort dels màrtirs tarragonins (18)”. Així, l’església romànica de Santa Maria del Miracle ja és esmentada durant la segona meitat del segle XII.

Imatges:
Superior: Dibuix que il·lustra els ‘Goigs a llaor dels màrtirs tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi’. Barcelona : Carles Babot, 1967
Central i inferior: Imatge de l’amfiteatre de Tarragona on es veuen les parets de l’antiga església edificada en el mateix lloc del martiri dels Sants

1 L’arquebisbat de Tarragona ha celebrat, del 21 de gener de 2008 al 21 de gener de 2009 l’Any jubilar ‘1750 aniversari del martiri de Sant Fructuós, bisbe de Tarragona, i Sant Auguri i Sant Eulogi, diaques’. Podeu accedir a l’espai web realitzat per aquesta ocació: http://ajubilar.arquebisbattarragona.cat/index.php
2 Bada, Joan. Història del cristianisme a Catalunya. Lleida : Pagès, 2005, p. 19
3 El culto a los muertos: las creencias romanas en una vida después de la muerte [en línia] Agamador & Tiresias, 2001 [Consulta: 19 de setembre de 2008] Disponible a: http://www.culturaclasica.com/cultura/creencias.htm
4 Riber es preguntava: “Seria això un record de les libacions que prwacticaven els antics després de la cremació dels cadàvers?” a: Riber Llorenç. Els sants de Catalunya ((volum 1; cicle romà)). Barcelona : Editorial Catalana, S:A, 1919, p. 64
5 Jenkins, I. La vida cotidiana en Grecia y Roma. Madrid : Akal, 1998, p. 40 - 41
6 Sobra recordar que en la cerimònia cristiana per escel·lència el vi és la “sang de Crist”
7 Rader, O. B. Tumba y poder; el culto político a los muertos desde Alejandro Magno hasta Lenin. Ediciones Siruela, : Madrid, 2006, p. 43
8 Jenkins, Íbid, p. 40
9 Rader, Íbid. p. 48
10 Riber, ïbid, p. 68
11 López Vilar, Jordi. Tàrraco paleocristiana. El suburbi del Francolí. Tarragona : Universitat Rovira i Virgili, 2004, p. 264. Consultable en línia a: http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0712105-124932/
12 Amo, Maria Dolors del. “Basílica de la necròpoli del Francolí”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 175
13 Aquestes inscripció és esmentada per Jordi Casanovas i Miró a: “Epigrafia funeraria”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 296, fent referència a l’anotació 1008 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.
14 Íbid. Aquesta fa referència a l’anotació 944 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.
15 Macías, J.M., Menchón, J.J., Muñoz, A. “Ciutat de Tàrraco” Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 79
16 Godoy, C. “Basílica de l’amfiteatre de Tarragona”. Dins: Catalunya romànica, vol. 21. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 178
17 Slavadó, Joan. Història medieval d’un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X – XVI). Ajuntament de Sant Fruitós de Bages : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 576
18 Godoy. Íbid, p. 177

20 de gen. 2009

Antigues i actuals devocions a sant Sebastià

Sant Sebastià ha estat un sant amb molts devots, sobretot pel fet que se l’havia tingut com a protector per la pesta. Així mateix, havia esdevingut el patró d’un gremi de gran importància per a l’economia econòmica catalana anterior a la industrialització, el dels paraires. Aquest ofici i el seu gremi, en desaparèixer, es va endur el seu patró cap als llimbs; sant Sebastià, però, no va sortir de l’imaginari col·lectiu ja que és, encara ara, molt recordat gràcies a antics vots de poble dictats en moment d’epidèmies.
La biografia d’aquest sant apunta que va morir màrtir durant la persecució de Dioclecià ocorreguda l’any 303 essent mort a causa de nombroses sagetes i fuetades llençades contra el seu cos (1). La importància que se li va donar, des de temps antics, la va adquirir per ser assignat com un dels protectors contra la pesta. Les societats occidentals van conviure, especialment des de l’edat mitjana, amb successives afeccions generals que van malmetre les poblacions. La pandèmia de 1348, coneguda com la Pesta Negra, va causar efectes de nivell universal i de forma directa a Catalunya. Les xifres de referència local indiquen que un terç de la població manlleuenca, per posar un exemple, va morir i que de les 22 famílies que vivien a la sagrera a finals del segle XIII només n’hi havia 7 a mitjan segle XIV (2). Fins la centúria dissetena la pesta va esdevenir endèmica i rebrotava cada deu anys amb certa força.
La vinculació de sant Sebastià amb aquesta malaltia epidèmica prové, segons Roger Costa, de quan “segles després de la seva defunció, prengué volada la popularitat del sant, ja que de manera miraculosa l’any 680 salvà de la pesta als habitants de Roma (3)”. Certament, Iacopo da Varazze ho explica al la seva ‘Llegenda àuria’ quan “en temps del rei Gumbert es va estendre per tota Itàlia una pesta tan espantosa, que en treballs es trobaven persones que poguessin enterrar als morts. L’epidèmia presentava especials característiques de gravetat i universalitat a Roma i a Pavia. Van ser molts els que, aleshores, van veure un àngel del cel, armat amb un dardell , perseguint i intentant matar a un dimoni, que era qui escampava i propagava la malaltia portant el contagi de casa en casa, de manera que, just al moment que aquest esperit malèfic picava a una porta, tots els qui habitaven allà morien aviat. Algú, per revelació divina, va conèixer que la pesta no s’acabaria fins que a Pavia fos alçat un altar en honor de sant Sebastià. Va fer-se, es va construir l’altar a l’església de Sant Pere ad Víncula, i va acabar la pesta (4)”. Costa, però, assenyala que “en terres de parla catalana, però, no serà fins al segle XV que hi arrelà la devoció de sant Sebastià arran de repetides epidèmies (5)”. Joan Soler és de la mateixa opinió quan diu que “a Catalunya la devoció data dels segles X – XI, però no arrela en el poble fins al segle XV, el temps fort de les pestes, quan li són dedicades moltes capelles i se celebren processons en honor seu (6)”.
De la devoció catalana a sant Sebastià hi ha nombroses manifestacions populars que encara perduren. Una de les més característiques és la del “pelegrí de Tossa” en què es recorda el vot de poble i l’agraïment d’aquesta població de costa pel fet d’haver estat salvada, per sant Sebastià, de la pesta i que comporta repetir el romiatge fins a una ermita de Santa Coloma de Farners, vuitanta quilòmetres lluny en un ritual que podeu llegir a la pàgina de festes.org.
Així mateix, en molts goigs dedicats a sant Sebastià hi consta aquesta protecció que exercia el sant contra la pesta. En els que es canten a la seva capella de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà (Osona) es diu:

“Màrtir Sant molt singular,
Supliquem vostra clemència.
Volgueu a Jesús pregar
Que ens guardi de pestilència”

Sant Sebastià i els paraires catalans
El patronatge de sant Sebastià, però, va tenir una altra especialitat a part de la que li era més comuna, la de protector contra la pesta. Així, sant Sebastià va esdevenir el patró dels paraires de moltes de les poblacions on l’important gremi d’aquests artesans hi tenia representants. Pere Molas, a la Gran Enciclopèdia Catalana, defineix ‘paraire’ com la “persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge” i afirma que “fou essencial en la indústria tèxtil dels Països catalans entre el s. XIII i el principi del s. XIX (7)” i esmenta que van desaparèixer a partir del procés d’industrialització i l’aparició del nou model de fabricant, menys subjecte a la reglamentació gremial.
És així com sant Sebastià es va fer present en la societat i poblacions on els paraires tenien un important paper econòmic. La devoció a sant Sebastià mostrada pels paraires, segons Antoni Pladevall, no es deu al fet que la biografia o el martiri del sant tinguessin relació directa amb l’ofici “sinó que com a patró contra la pesta va tenir un gran augment de devoció als segles XVI i XVII, temps en què el país es veigé atacat per fortes pestes (8)”.
Així, a Manlleu (Osona) el dia del sant era festejat, especialment per aquest col·lectiu. Dr. Josep M. Gasol explica que “fins ben entrat el segle dinou, els paraires (cardadors, filadors i teixidors de llana) constituïen la indústria més important de Manlleu” i que celebrava “la festa de llur patró, Sant Sebastià, amb molt d’esplendor (9)”. Era una festa celebrada per tot el poble i tenia un cert relleu com demostra que, un altar lateral de l’antiga església de Santa Maria –enrunada el 1936 amb motiu de l’inici de la guerra civil espanyola- tenia un altar lateral pagat, en el seu moment, pel gremi de paraires.
Pocs quilòmetres Ter avall, a Roda de Ter, hi havia hagut 86 mestres paraires i 60 oficials i aprenents i també s’havia establert la devoció a sant Sebastià (10). Fins i tot, s’havia construït una capella que li era dedicada i que el 1845 es va incorporar a una fàbrica nascuda arran de la industrialització (11).
De manera semblant va passar a Taradell, on el gremi de paraires i teixidors va assolir una gran importància. Pladevall indica que “el primer indici de la devoció a Sant Sebastià trobat a Taradell és un rústic dibuix del sant assagetat, que omplena tota una pàgina d’un manual del segle XV del nostre arxiu (12)”; en aquesta població osonenca, el sant també va gaudir d’una capella lateral del temple parroquial dedicat a sant Genís. I precisament, els taradellencs encara celebren la Festa Major d'hivern per sant Sebastià com podeu llegir a Taradell Bloc.


Imatge: Gravat extret dels “Goigs del gloriós Sant Sebastià que es canten en la seva capella de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà. Bisbat de Vic”. Vic : Imp. Anglada

Bibliografia:
1 “Sebastià”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 491
2 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu: Jaimes, 1976, p. 91
3 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 63
4 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1,. Madrid: Alianza, [1990], p. 116
5 Costa, El gran llibre…, Íbid.
6“Sant Sebastià”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 700
7 “Paraire”. Molas i Ribalta, Pere; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 237
8 Pladevall, Antoni. Taradell. Passat i present d’un terme i vila d’Osona. [Vic]: Eumo[Taradell]: Ajuntament de Taradell, 1995, p. 391
9 “20 de gener”. Gasol, Josep M. Calendari folklòric manlleuenc. Dins: ‘Lletres amicals’, vol 18. Manlleu: [s.n], agost de 1958, pàgs. 50 a 135
10 Ollich, I; Ocaña, M; Ramisa, M; Rocafiguera, M. de. A banda i banda del Ter. Història de Roda. Vic: Eumo Roda de Ter: Ajuntament de Roda de Ter, 1995, p. 160
11 Podeu veure una fotografia de la capella a: Ollich, I; Ocaña, M; Ramisa, M; Rocafiguera, M. de. A banda..., Íbid, p. 161
12 Pladevall, A. Taradell..., Íbid

19 de gen. 2009

Reportatge audiovisual del passant dels Tres Tombs i del ‘Ball del Ciri’ de Manlleu

Diumenge 18 de gener de 2009, com a acte centrals de les Festes dels Tonis 2009 de Manlleu, va tenir lloc el tradicional passant dels Tres Tombs i el Ball del Ciri.
Desprès de la missa solemne en honor de sant Antoni del ‘porquet’ i de la benedicció, a càrrec del rector de la parròquia de Santa Maria mossèn Joan Serrabassa, de les cavalleries i altres animals que solen conviure amb les persones va tenir lloc el tradicional passant del tres Tombs. Seguit per un nombrós públic escampat pels carrers de la ciutat osonenca, el seguici format per una gran quantitat de
carruatges, carros, carretes i altre tipus de vehicles estirats per força animal va visitar -com sol ser habitual-, els domicilis del banderer d’enguany, Antoni de Lamo, la cordonista, Imma Palomar i el cordoner Miquel Rifà; també ho van fer en el cas del banderer infantil, Martí Bosch i els seus cordoners, Arnau Estrada i Roc Pujadas.



El recorregut va finalitzar, després de fer les tres passades de rigor per la plaça Fra Bernadí, a la una del migdia on va tnit lloc la ballada del tradicional ‘Ball del Ciri’. Tres grups, de diferents edats, van ser els balladors d’aquesta típica i centenària dansa manlleuenca. El tercer, el grup de major edat, va estar format pel banderer i cordoners de l ‘any passat que, d’aquesta manera, donaven pas als d’enguany, que també ballaven.

17 de gen. 2009

Els Tres Tombs i la devoció centenària de Manlleu a sant Antoni del ‘porquet’

La devoció a sant Antoni abat, o del ‘porquet’, és molt antiga i arrelada a Catalunya. La seva biografia, manllevada de la Gran Enciclopèdia Catalana, diu que va viure la segona meitat del segle III i primera del IV i esmenta que “retirat al desert de Nítria vers el 270, la seva fama d’home de pregària, de lluitador contra els dimonis i de guaridor de malalts atragué al seu voltant un gran nombre de deixebles, i així restaren establerts els primers grups d’anacoretes (1)".
La festa al voltant de la diada de Sant Antoni, explica Roger Costa, està “estretament vinculada al món agrari i especialment dedicada a la protecció dels animals de feina” i afirma que “ha estat la festa principal de la pagesia catalana (...) i la festa patronal dels oficis relacionats amb el transport de persones i mercaderies (2)”.
Una de les manifestacions vinculada a aquesta festa són els anomenats Tres Tombs. Joan Soler veu el seu inici al record de les “festes ‘Consualia’ romanes, celebrades el desembre, amb cavalls, mules i ases guarnits de murtres i llorers, amb la finalitat de preservar de malures el bestiar de llaura i de càrrega (3)”. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, antigament es tractava d’una “cavalcada organitzada a Barcelona pels gremis de llogaters de mules, traginers de mar i bastaixos de capçana”. Estava encapçalada per tres genets, el banderer (que era el millor licitador dels membres dels oficis esmentats) acompanyat de dos cordoners que es dirigien a l’església de Sant Antoni on eren beneïts juntament amb tot el grup acompanyant que anava vistosament guarnit. El nom de “tres tombs” es deu que “després de la benedicció, el millor genet feia alçar la cavalcadura sobre les potes del darrere i li feia fer tres tombs. Més endavant –assenyala la mateixa font- fou tota la cavalcada que donava tres voltes entorn de l’illa de cases on hi havia l’església (4)”. Soler, però , no té tant clar que el nom respongui al fet esmentat i diu: “El nom dels ‘tres tombs’ no té un origen precís: el cavall feia tres tombs alçat sobre les potes del darrere?, o la processó, tres voltes a l’entorn d’una creu prop d’on es beneïen els cavalls?, o al voltant de l’església? (5)”.

La festa de Sant Antoni a Manlleu
Manlleu celebra, com moltes altres poblacions catalanes, la festa de Sant Antoni abat o del porquet. Es tracta d’una veritable festa major d’hivern que mobilitza l’anomenat Gremi de Tonis.
A finals del segle XIX, com confirma Domènec Torrent i Garriga (6), només la celebraven els taverners i els traginers. Aquesta associació es devia, probablement, als continuats contactes que tenien els dos oficis en desenvolupar la seva feina. Aleshores, explica aquest cronista, “en la víspera de dicho día [17 de gener] una orquesta recorre las calles de la población, acompanyada de un buen número de taberneros y arrieros con hacha, deteniéndose en las casas que crían alguna caballería, para hacer una tocata”. L’endemà, el dia de la festivitat, “se celebra oficio solemne á toda orquesta en la iglesia parroquial; y concluido éste, se llevan las caballerías, muy enjaezadas, á la plaza Mayor, donde va el párroco ú otro sacerdote á bendecirlas. Seguidamente los arrieros, montados en sus corceles, rfecorren las calles al son de una nutrida orquesta, abriendo la marcha tres ginetes con una vistosa bandera, en la que está bordada la efigie de san Antonio”. Acabada la cercavila “hay corrida de caballos y otros ejercicios hípicos en la carretera de Torelló”.
Aquest programa és el mateix, amb molt poques variacions, que ha estat desenvolupat durant tot el segle XX i que encara continua a inici del XXI [vegeu l’article “Festes dels Tonis. Doble passant en honor a sant Antoni. Manlleu (Osona), Diumenge més proper al 17 de gener” que es dedica a aquesta festa, i que la resumeix amb exactitud, des del web festes.org]. Des de fa uns cent anys, l’organitzador és l’anomenat Gremi de Tonis que aplega un col·lectiu molt ampli que ocm diu Josep M. Gasol, “val a dir que no són sols els traginers qui fan festa per Sant Antoni. També el tenen per Patró les tocinaires; carnicers, les indústries d’embutits i de la llet i, en general, tots els pagesos (7)”. Podeu llegir la programació de les festes d'enguany al diari digital Osona.com al seu article "El passant dels Tres Tombs dels Tonis de Manlleu, a punt".

El Ball de Ciri i del Boix, un ball tradicional
Menció a part mereix el “ball del Ciri i del Boix” que es dansa després del passant a la plaça Fra Bernadí. Es tracta de la única activitat dansada, de les moltes que tenien lloc a Manlleu durant el curs de l’any, que encara perdura.
Tot i que se celebra en d’altres poblacions, com Castellterçol, a Manlleu aquest ball ha tingut una continuïtat des del segle XIX o XVIII. A la dècada de 1890, descriu Domènec Torrent (8), “bailánlo dos mujeres con la airosa capucha catalana, blanca, y un ramo de flores artificiales en la mano, y dos hombres con sombrero de copa y gambeto”. Aquesta indumentària i elements accessoris ha anat variant amb el temps. Torrent mateix ja el 1893 manifestava, després de l’anterior descripció, que“si bien que de algunos años á esta parte los hombres han tenido el mal gusto de suprimir estas prensas dle traje, quitando así algo de lo que caracterizaba el baile”. Així, Gasol, a mitjan segle XX, esmenta que el nom és el de ‘ball del ciri i del boix’ “puix les dones que prenen part en la dansa duen aquest atributs en llurs mans: les casades, un ciri encès; les fadrines, un ram de boix” i descriu com “ara, elles solen cobrir-se amb mantellina blanca, i els homes amb un capell rodó i ample també, potser no gaire ortodoxa des del punt de vista tradicional (9)” . El mateix autor explica que “particularitats d’aquesta dansa típica és la mena de pregó invitant a celebrar la festa de Sant Antoni, que hom hi intercala: quan la música marca el contrapunt, un ballador es descobreix i diu ‘Companys de la Vila de Manlleu: qui no celebri Sant Antoni, pagarà un bot de vi d’Alella. I dic a la una’” Després de reprendre el ball, es repeteix la proclama però anunciant ‘dic a les dues!’ i, posteriorment, una tercera vegada dient ‘I dic a les tres!”.
Segons sembla, originalment, es tractava de dos balls diferents ja que després d’una primera ballada se substituïen els balladors i balladores i si les dones de la primera tanda, en època de Torrent i Garriga, duien un ram de flors, les segones duien un ram de boix amb un ciri encès. Aleshores també era tradició que les dues parelles del primer ball fossin formades per persones casades i en el segon que fossin solteres; almenys així era el 1899 ja que el periòdic EL Ter ho indica: “Las dos parejas del Ball del Ciri eran casadas, y las dos del Ball del Boix eran solteros, como determina la costumbre (10)”.
La funcionalitat d’aquests balls, com en les altres poblacions, estava dirigida a formalitzar el traspàs de poders entre els administradors del gremi sortints i els entrants. Joan Amades, en comentar el Ball del Ciri de Manlleu ja diu que, per Sant Antoni, “en sortir de l’ofici, enmig de la plaça, es nomenaven els pavordes que havien de regir la confraria l’any següent, i amb tota solemnitat i cerimònia se’ls transferia el càrrec (11)”. Aquesta transmissió es realitzava mitjançant el ball esmentat i que el folklorista descriu amb detall.
Els ciris i els rams utilitzats en ells balls eren duts davant la imatge de sant Antoni que hi havia a un dels altars de l’església parroquial de Santa Maria.


Imatges:
Superior: Antic gravat de sant Antoni
Centrals: Imatges de la benedicció i encapçalament del passant dels Tres Tombs del 22 de gener de 2006 i "Goigs en llaor de Sant Antoni Abat patró del Gremi de Traginers de la Vila de Manlleu"

Inferior: Gràfics i figures del Ball del Ciri de Manlleu. Extret de: Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 489

Bibliografia:
1 “Antoni”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 2, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 445
2 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 70
3 “Tres. Tres Tombs”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 768
4 “Tres Tombs, els”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 23, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 69
5 “Tres. Tres Tombs”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 768
6 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 187
7 “17 de gener”. Gasol, Josep M. Calendari folklòric manlleuenc. Dins: ‘Lletres amicals’, vol 18. Manlleu: [s.n], agost de 1958, pàgs. 50 a 135
8 Torrent; Manlleu... Íbid, p. 188
9 “17 de gener”. Gasol, Calendari..., Íbid
10 El Ter, periódico independiente. Manlleu, any III, 25 de gener de 1899
11 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 488, 489 i 951

Joan Amades: memòria i homenatge

Avui, 17 de gener de 2009, fa cinquanta anys de la mort de Joan Amades i Gelats a l’edat de 69 anys. Va anar-se deixant un importantíssim llegat en el món de l’etnografia i la investigació de la cultura popular dels Països Catalans.
La
Viquipèdia en fa el següent esbós biogràfic: “Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 - Barcelona, 17 de gener de 1959), fou un destacat etnòleg i folklorista català. De formació autodidacta, va treballar a l'Arxiu Municipal d'Història de Barcelona i al Museu d'Indústries i Arts Populars de la mateixa ciutat. Col·laborà amb la UNESCO a partir de 1956, i fou un destacat promotor de l'esperanto, fundant la Federació Esperantista Catalana. Dins la seva gran obra, destaca el Costumari Català, obra cabdal en l'estudi de la cultura popular catalana (1)”.
L'Associació Cultural Joan Amades ha realitzat un espai web en el qual vol aplegar les diferents iniciatives que s’organitzin el voltant de la figura d’Amades i, segons la seva web, “aprofitant l'efemèride vol impulsar la celebració d'un any homenatge amb l'objectiu de donar a conèixer l’obra de l'estudiós i reivindicar-lo, també, com una de les figures cabdals del panorama cultural català (2)”.
Així mateix, un grup de seguidors de la persona i defensors l’obra de Joan Amades han creat una pàgina a Facebook en la qual es destaca: “Aquesta pàgina és el lloc de trobada de tots aquells qui reconeixen Joan Amades com a líder espiritual de la cultura popular i admiren aquesta gran persona que va patejar-se un munt de llocs amb la llibreteta a la mà investigant els antics costums i les llegendes i creences populars (3)”.
Finalment, el Centre de Recursos de les biblioteques de la Diputació de Barcelona han realitzat un ‘recurs web’ en el qual es tenen a l’abast diversos enllaços sota la temàtica '50 anys de la mort a Barcelona de Joan Amades'.
Des de la Devocioteca ens sumem als actes d’homenatge i volem fer la modesta aportació en fer recordatori de les diverses manifestacions dedicades a destacar la figura de Joan Amades i la seva immensa obra.

Bibliografia
:
1 “Joan Amades i Gelats” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 12 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Amades
2 “Presentació” [en línia] Associació Cultural Joan Amades [Consulta: 12 de gener de 2009] http://www.joanamades.cat
3 Joa Amades [en línia] Facebook, 2009 [Consulta: 12 de gener de 2009] Disponible a: http://es-la.facebook.com/pages/Joan-Amades/72794680441

15 de gen. 2009

Els dies de la ‘setmana dels barbuts’ són els més freds de l’any?

La tradició i la dita popular indiquen que, a mitjan gener, esdevé el moment més fred de l’any; és el període anomenat com la ‘setmana dels barbuts’ que inclou les festivitats de diversos sants als quals se’ls representa amb el pèl de la cara ben desenvolupat.
La
Viquidèdia diu que “En la tradició catalana, la setmana dels barbuts és la que inclou els dies 15, 16 i 17 de gener, corresponents a sant Pau Ermità, sant Mur i sant Antoni Abat” i afegeix que “també en la setmana dels barbuts s'hi inclouen sant Fruitós i sant Sebastià, que tenen la seva diada el dia 20 i sant Vicenç, el dia 22 (1)”. Cal dir, però, com recorden al web festes.org que “tot i que la celebració de Sant Sebastià s’escau dins aquest període (20 de gener) i malgrat ser la festa major d’hivern de moltes poblacions catalanes, no s’acostuma a incloure dins d’aquest període perquè popularment no es representa al sant amb barba, sinó com a un jove afaitat i més aviat escanyolit (2)”.L’assignació del títol honorífic de ‘la setmana més freda de l’any’ ha arrelat en la cultura popular. Els refranys que s’han associat a aquests dies ho confirmen: “Quan vénen els tres barbuts [Sant Pau Ermità, Sant Maure i Sant Antoni] vénen els freds cascarruts (3)” i, entre els que dóna Mònica Löpez (4) hi ha els de “Entre Sant Antoni i Sant Sebastià més fred que entre tot l’any fa”, “Sant Antoni del porquet, és el primer sant del fred” i, en una progressió més llarga en el calendari, “Sant Antoni el gela, sant Vicenç el mata i la Candelera l’enterra”. Els efectes d’aquest fred tan intens es deixen sentir en la salut humana i, per tant: “Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans (5)” i “La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts (6)”.La verificació científica d’aquest fet comentat l’aporten des de festes.org quan diuen que “les estadístiques meteorològiques confirmen, malgrat les excepcions d’anys concrets, aquestes intuïcions populars (7)”. Per aquest motiu hem realitzat l’exercici de comparar les dades de temperatura mitjana dels dies del mes de gener entre 1997 i 2006 a partir de les dades enregistrades amb una estació Davis situada al casc antic de Vic (Osona), al terrat de la casa Masferrer, a on l'Agrupació Astronòmica d'Osona hi té el local social (8)”. Curiosament, però, aquesta comprovació amb pretensions de ser científica, proporciona la informació que hi ha una coincidència de temperatures més baixes (per sota dels -2ºC) al voltant del 12 i 13 de gener, els anys 2000, 2003 i 2005 que remunten sensiblement els dies següents, en canvi, si que s’identifica que el 2000 i el 2003, als quals s’afegeix el 1999, tornen a disminuir el 15 i 16 (i en el cas del ‘any 2000 i 2003 el dia 18) així com en el 2002 els dies 17, 18 i 19 però no tant (cal tenir en compte que es tracta de temperatures mitjanes i que, per tant, les temperatures mínimes eren molt més inferiors a les indicades). Una altra dada a destacar és que el dia 15 és, en el conjunt de la dècada el dia en què la temperatura mitjana ha estat més baixa; només l’any 2000 va arribar a ser de 4,3ºC com a xifra més alta.
Evidentment, com en els altres exercicis semblants que s’han fet en aquest bloc [vegeu l’article:
Mite i realitat de l’’estiuet de sant Martí’] aquest només és un intent d’apropar la percepció humana, que s’ha incrustat en la tradició popular, a la realitat mesurable que caldria desenvolupar més a fons.


Imatges:Superior.- Detall de la figura de sant Antoni Abat que, fins fa pocs anys, estava situada a la fornícula del carrer Enric Delaris de Manlleu.
Inferiors.- Detalls de gravats de sant Pau ermità i sant Antoni Abat dels seus respectius goigs impresos.


Bibliografia:1 “La_setmana_dels_barbuts” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 12 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/La_setmana_dels_barbuts
2 “La setmana dels barbuts” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 12 de gener 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=275
3 Pàmies, Víctor. Refrany núm. 2183. Dins : Refranyer temàtic. ‘Sants i festes diverses’ [en línia] Disponible a : http://refranyer-tematic.blogspot.com/2007/11/sants-i-festes-diverses.html
4 López, Mònica. Si no plou, plourà: el nostre clima a través dels refranes. Barcelona: Columna, 2008, p. 18
5 “La_setmana_dels_barbuts” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 12 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/La_setmana_dels_barbuts
6 “La setmana dels barbuts” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 12 de gener 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=275
7 Íbid
8 Agrupació Astronòmica d’Osona. InfoMet. Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona [Consulta: 11 de gener de 2009] Disponible a: http://infomet.am.ub.es/clima/vic/