31 de des. 2009

Avui he vist l’Home dels Nassos. I vosaltres?

De bon matí, en sortir per la porta de casa meva, ja me l’he trobat. Quina sort i quina sorpresa! : era l’Home dels Nassos. Feia anys que ja no en sentia a parlar i, avui mateix m’he topat, cara a cara, amb aquest personatge.
Joan Amades explica que, el 31 de desembre, “hom creu que passa l’ésser fantàstic més monstruós que hagi pogut crear la fantasia més fecunda. Ens referim a l’Home dels Nassos, personatge que posseeix tants nassos com dies té l’any (1)”. Joan Soler, per la seva banda, en fa la següent descripció: “aquest geni popular no és sols una broma, sinó tal vegada, un record banalitzat de Janus, el déu de les dues cares, que tanca i obre la porta de l’any” i afegeix que “semblant a ell seria en Fumera, que té “quatre ulls al davant i tres al darrere; o l’Home de les dues orelles, que apareix el dia abans i té “tantes orelles com dies l’any (2)”
El simbolisme del déu Janus, que esmenta Soler, es desenvolupa més al Tradicionari quan esmenta que els en època de l’Imperi romà “es col·locava una estatueta seva a les portes de les cases, per guardar-les del mal –com se solia penjar, en pobles de muntanya, una pota d’aligot o un ram de llorer o de palma, o una imatge de llautó del Sagrat Cor, o una xapa amb l’anagrama de l’empresa asseguradora-“. Seguidament fa una descripció d’aquesta divinitat en relatar que Janus, que guaitava endavant i endarrere –ante et retro occulatus-, tenia dues cares: una de vell que mirava al passat i una altra de nadó que ho feia cap al futur. El vell se sostenia amb una crossa i duia una clau a la mà per tancar la porta de l’any vell; mentre que l’infant rialler alçava una copa per a brindar en honor se l’any que naixia sota la seva protecció (3)”.
Amades, com també ho fan els altres autors, descobreixen que “com que avui és el darrer [dia de l’any], el personatge al·ludit té, com tothom, un sol nas i, per tant, l’home dels nassos pot ésser tothom” i afegeix que “això no obstant, hom en parla a la mainada de manera que pugui entendre que el monstre té tres-cents seixanta-cinc nassos (4)”
En algunes poblacions, especialment a Barcelona, aquest personatge imaginari havia pres cos en forma de capgròs que la mainada anava a rebre i envoltava fent gresca. I, en qualsevol cas, era habitual fer-los la pregunta de si l’havien vist.


BONA ENTRADA D'ANY!!!

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, p. 256
2 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 353
3 Montoya de Montoya, J.; Pedrals, X; Soler, J. “L'home dels nassos”. Dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5 (El calendari festiu), p. 139
4 Amades, Ídem

27 de des. 2009

Avui és la festa de la Sagrada Família

La celebració de la Festa de la Sagrada Família es va començar a festejar durant els segles XVI i XVII. El gran impuls el va rebre gràcies a la formació de l’Associació de la Sagrada Família fundada el 1861.
El folklorista Joan Amades esmenta la Festa de la Sagrada Família, antigament celebrada el primer diumenge després de l’Epifania, dient que es figurava la fugida a Egipte (1). Aquest fet que relaten els evangelis no hauria pogut passar, a l’imaginari popular, abans de la visita dels Reis Mags, el 6 de gener, doncs no haurien pogut adorar al Nen Jesús per l’Epifania si Ell i els seus pares s’haguessin anat amb anterioritat. Per això la celebració es va posposar fins més tard, tot i tenint en compte que l’Església oriental creu que el naixement de Jesús va ser, precisament, el 6 de gener. Més endavant, però, aquesta festa va ser regulada litúrgicament i va ser col·locada el diumenge que hi ha dins la vuitada de Nadal.

Podeu veure uns goigs dedicats a la Sagrada Família al bloc Bibliogoigs.

Nota:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, p. 443

21 de des. 2009

El Vaticà reconeix un miracle atribuït al català Josep Tous i Soler i encara la beatificació dels de Joan Pau II i Pius XII

El Vaticà ha emès una informació relacionada amb la Congregació per a la causa dels sants en la qual fa constar que ha reconegut un miracle atribuït al caputxí català Josep Tous i Soler (Igualada 1811 - Barcelona 1871). Aquest és un pas decisiu per aconseguir la seva beatificació.
En el mateix butlletí es van reconèixer miracles fets per intercessió del conegut, especialment a Andalusia, el venerable Fray Leopoldo de Alpandeire (24 de juny de 1864, Alpandeire, (Málaga)- 9 de febrer de 1956, Granada) i de Manuel Lozano Garrido (Linares, Jaén, 9 de agosto de 1920 - 3 de novembre de 1971).


La beatificació de Joan Pau II o Pius XII, més a prop
Així mateix, el Vaticà va fer un pas en ferm cap a la beatificació dels anteriors pontífexs Joan Pau II i Pius XII. D’aquesta manera es veuen reconegudes les veus que, els dies posteriors a la mort de l’anterior papa ja demanaven la seva promoció com a sant; cal recordar el ‘santo subito’ que ressonava a la mateixa plaça de Sant Pere de Roma en els dies del seu enterrament. Contràriament, és molt més polèmica la possible beatificació de Pius XII per la seva postura oficial durant la Segona guerra mundial.
















Imatges: targetes amb relíquia de Fray Leopoldo de Alpandeire (anvers i revers), de Joan Pau II i de Pius XII editades amb motiu de promocionar la seva beatificació.

19 de des. 2009

Imatges de la presentació del llibre 'Devoció, festa i veïnat'

Ahir vespre es va fer la presentació del llibre Devoció, festa i veïnat. Capelletes de carrer i capelletes de visita domiciliària a Manlleu. Va tenir lloc al Museu Industrial del Ter que ha estat qui, juntament amb EUMO Editorial, ha fet l’edició d’aquest volum que forma part de la col·lecció La Turbina de la institució cultural manlleuenca. La presentació va anar a càrrec de Pere Prat, alcalde de Manlleu, Joan Contijoch, president de Caixa Manlleu, de Ramon Fontdevila, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i d’un servidor. A més dels parlaments es va poder veure un reportatge audiovisual, que acompanya el llibre, en el qual diverses manlleuenques i diversos manlleuencs parlen de les seves vivències a l’entorn de les capelletes de carrer.






Seguidament podeu llegir la meva intervenció realitzada en tant que autor del llibre:

Bon vespre a tothom.

Primer de tot permeteu-me que faci un catàleg d’agraïments que, d’altra manera, crec que serien un oblit imperdonable per la meva part.


Primer de tot, vull adreçar el meu agraïment a l’alcalde Pere Prat per les seves paraules d’inici de presentació, tan les expressades avui com les que consten a l’inici del llibre.

Així com agrair en aquest acte la presència del Sr. Ramon Fontdevila, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. I aprofito, també, per agrair-li, ara que tinc l’oportunitat de fer-ho públicament, que el Centre que ell dirigeix considerés de concedir-me les dues beques per a l’estudi de les capelletes de carrer i de visita domiciliària els anys 2005 i 2006, i que han estat el punt d’origen d’aquest llibre que avui es presenta.

Així mateix, dono les gràcies al Sr. Joan Contijoch, president de Caixa Manlleu, per la seva presència i pel suport que l’entiat d’estalvi que representa adreça a iniciatives culturals com aquesta i a institucions com el Museu Industrial del Ter.

Vull fer constar el meu agraïment a Josefina Roma, pel seu excel·lent pròleg i m’hauria agradat fer-li saber personalment que ha estat i és un honor poder comptar amb la seva participació en aquest llibre.

També, el meu agraïment més sincer a Carles Garcia, director del Museu Industrial del Ter. I també a tot el personal del Museu. He de dir que si aquest llibre ha estat possible, com ho va ser l’exposició sobre les capelletes de fa dos anys, es deu a l’interès decidit d’en Carles. He de manifestar que, per a mi, ha estat un regal de valor incalculable haver pogut fer realitat aquests dos projectes, exposició i llibre, dedicats a les capelletes de carrer i, també, a les capelletes de visita domiciliària. I per algú que, com jo, està sempre envoltat de llibres, a la feina i a casa, haver tingut aquesta oportunitat és un fet difícilment regraciable.

Aquest agraïment també el faig extensiu a tots els membres del Patronat de la Fundació del MIT i voldria tenir un especial record per la M. Rosa Collell que, em consta personalment, tenia un gran interès en el desenvolupament d’aquests temes d’estudi. Precisament, en realitzar el primer, el de les capelletes de carrer, vaig comptar amb la seva col·laboració de forma directa en el recull de la història de la capelleta de sant Martí.

També vull donar les gràcies a les persones que han participat i han deixat la seva empremta en la confecció del llibre i que potser no hi són, per part meva, degudament esmentades:


A Carles Martorell, de qui són una tercera part de les fotografies que hi trobareu, a Xef Vila, pel magnífic DVD que l’acompanya, i a l’editorial EUMO per la seva l’excel·lent feina realitzada.

I, especialment, dono les gràcies a totes aquelles persones que mantenen ben viu l’esperit i essència de les capelletes, tan les de carrer i com les de visita domiciliària, moltes de les quals, em van facilitar la informació necessària per confeccionar aquest llibre. Perquè aquestes persones, algunes us trobeu en aquesta sala, més que protagonistes d’aquest llibre sou els i les veritables autors i autores.

Sobre el llibre us en donaré algunes pinzellades. Primer de tot, voldria fer-vos saber dues anècdotes relacionades amb l’origen dels dos estudis que conté.

Era el 1994 o 1995, no recordo exactament, quan en el marc de les festes que, més endavant, es van passar a dir Artesanàlia estàvem l’amic Quim Oliu i jo donant un tomb pels carrers del Dalt i Baix Vila, esperant l‘inici d’alguna activitat. Aleshores, en Quim, sempre molt observador, va fer el següent comentari:

-Us heu adonat de quantes capelletes de carrer teniu a Manlleu? No seria interessant fer-ne un estudi?

Jo només vaig poder dir-li que potser sí que seria interessant. Però la seva indicació se’m va quedar gravada a la memòria...

Poc després vaig saber que els escolars d’El Carme ja havien fet un treball recollint algunes informacions sobre aquestes capelletes i que en algunes monografies històriques locals ja se’n parlava.

Va ser anys després, el 2005, que va sorgir l’oportunitat de presentar el projecte d’estudi de les capelletes de carrer per obtenir una beca del Centre de Cultura Popular. Del resultat de la investigació ja es van poder veure plasmats en l’exposició Petits temples, capelletes de carrer que es va dur a terme des del Museu Industrial del Ter i que va acollir en les seves sales.
Precisament, fent aquesta recerca, em van dir que per conèixer la història de la capelleta de carrer del passeig de sant Joan podia parlar amb la Maria Masoliver.

Vaig contactar-hi. I en el dia i hora indicat em va començar a explicar un relat que jo no acabava de veure relacionat amb la capelleta-fornícula del passeig de Sant Joan. Em parlava d’una capelleta que anava per una vintena de cases del seu barri un cop al mes i que ella es cuidava de treure els donatius i dur-los a la parròquia. Allò que m’explicava no tenia gaire relació amb el tema que jo estudiava en aquell moment i vaig mostrar-li la meva sorpresa. Aclarida la confusió ja em va explicar allò que jo volia saber però, a l’hora, em va descobrir que un altre tema interessant a observar en un futur era el de les capelletes de visita domiciliària.

Així, l’any següent, el Centre de Cultura Popular va rebre, de nou i de la meva mà, un projecte d’estudi. En aquest cas, es proposava l’anàlisi d’aquesta forma d’expressió religiosa de caràcter familiar però, al mateix temps, ben estesa: les capelletes de visita domiciliària.

Per tant, aquest llibre, conté allò que es podria considerar dues cares d’una mateixa moneda: la devoció pública, de portes en fora, o sigui, les capelletes de carrer, i la devoció íntima, la familiar, de portes endins, o sigui, les capelletes de visita domiciliària.

En els dos casos, es tracta de dues manifestacions que encara es mantenen vives i de les quals, al meu entendre, calia deixar constància. I a ser possible, fer un retrat per mostrar, a les generacions futures, que a Manlleu, en la primera dècada del segle XXI, encara existeixen aquestes formes i models de relació social.

- Calia donar a conèixer, per exemple, que se celebren diverses festes veïnals al voltant de capelletes de carrer; com en moltes d’altres encara es diu el rosari per la festa de la marededéu o del sant que acull la fornícula; i com en la majoria de capelletes hi ha qui les neteja i les guarneix i qui procura mantenir-hi la llum encesa nit i dia.

També calia fer saber que unes 25 capelletes de visita domiciliària circulen diàriament i de forma silenciosa per llars manlleuenques. Fem números: 25 capelletes per, posem, 20 famílies, vol dir que cada mes, 500 famílies manlleuenques posen la imatge de la Sagrada Família, de la Mare de Déu del Sagrat Cor o de Lurdes en un lloc destacat de casa seva i, potser, li adrecen alguna oració, prec o gest d’agraïment.

He de dir, en honor a la veritat, que aquest capítol dedicat a les capelletes de visita domiciliària és una visió panoràmica d’aquesta manifestació de religiositat. Aquest tractament més general que en el cas de les capelletes de carrer, de la qual hi ha un estudi una per una, es deu al fet que es tracta d’un fenomen més difícil d’estudiar en les seves particularitats. És a dir, l’estudi realitzat el 2006, que ha servit de base per escriure la segona part del llibre, no va poder detectar i analitzar tots i cadascun dels circuits que existeixen a Manlleu.

Tot i això, la mateixa dificultat per conèixer si una capelleta formava part d’un circuit o d’un altre i qui era la persona encarregada, generalment una zeladora, era part de l’atractiu del tema. Precisament, un dels aspectes que més m’atreia en un principi era el fet que, una família integrant del circuit, possiblement només coneixia quina era l’altra família que li portava la capelleta i, evidentment, a quina família l’havia de dur però no necessàriament qui coordinava i vetllava perquè la capelleta seguís el seu itinerari cíclic de forma adequada ni molt menys quines altres famílies integraven el grup. Era com una cadena de devoció invisible però ben real.

I per assolir aquest propòsit de deixar constància d’aquestes dues mostres de cultura popular què podia ser millor que un llibre?

Gràcies al Museu Industrial del Ter i amb la participació de diverses institucions ha estat possible donar llum pública dues realitats ben quotidianes de la nostra població però potser no prou conegudes que, a més, es reprodueixen en moltes localitats osonenques i d’arreu del país. Per aquest motiu, embolcallo el desig que aquest sigui un llibre de lectura molt més àmplia que estrictament Manlleu.

Aquesta amplitud s’intenta expressar en el seu títol, que consta de les tres paraules DEVOCIÓ, FESTA I VEÏNAT. Devoció pel fet de tractar de mostres de religiositat popular. Festa, perquè celebrar el dia del sant o de la marededéu que representa una capelleta de carrer o acollir la capelleta a la llar familiar és un moment fora de l’ordinari, o sigui, extraordinari; i veïnat perquè sense el sentit de comunitat, de relació social col·lectiva i solidària, potser no serien possible cap de les anteriors.

La màxima expressió d’això que acabo d’esmentar es pot veure i escoltar en el el reportatge audiovisual que trobareu al DVD i que ha estat realitzat, com deia abans, per Xef Vila. Va ser elaborat per acompanyar l’exposició de fa dos anys i, per aquest motiu, el tema central és, exclusivament, el de les capelletes de carrer. Hi podreu copsar allò que és difícil d’expressar amb lletres impreses: la passió i el sentiment d’un veïnat que aprecia i s’estima el seu entorn més proper.

Si us sembla, podem fer-ne el visionat...

Desitjo que la lectura d’aquest llibre i els futurs visionats d’aquest reportatge que acabem de veure us siguin plaents i de profit i, especialment, que pugueu perdonar aquelles errades o omissions provocades pel meu desconeixement o per la meva poca traça.

Vull acabar agraint-vos l’assistència a aquesta presentació, desafiant el fred que fa al carrer, i desitjar-vos unes Bones Festes.




15 de des. 2009

TOTES I TOTS HI ESTEU CONVIDADES I CONVIDATS!!!



Llibre:
Devoció, festa i veïnat. Capelletes de carrer i capelletes de visita domiciliària a Manlleu.

Les dades tècniques del volum:
144 pàgines
21 x 21 cm
Rústica
ISBN: 978-84-9766-351-9
Edició: EUMO / Museu Industrial del Ter de Manlleu (llibre núm 4 de la col•lecció ‘La turbina’)

Informació del contingut:
Passejant per Manlleu es pot veure en la façana de molts edificis petites capelletes, també dites fornícules, ocupades per la imatge d'un sant o de la Mare de Déu. Són mostres de devoció popular que protegeixen o representen la comunitat que ofereix l'advocació. Antigament se solien trobar ubicades als ponts, cruïlles de camins o a les portes de nuclis habitats. El llibre descriu i recull la significació històrica de les prop de 30 capelletes de Manlleu, que ens parlen dels carrers i de la gent que hi vivia quan encara el carrer era la unitat principal de relació i veïnatge.
Dintre de les cases la religiositat també té una expressió singular amb un caràcter més íntim. És el cas de les capelletes de visita domiciliària, capelletes portàtils també vinculades a una advocació, que segueixen una ruta específica de casa en casa en el context d'una parròquia. El llibre analitza també el funcionament d'aquestes capelletes domèstiques, els seus itineraris i les seves advocacions a Manlleu.
El llibre conté un DVD.

13 de des. 2009

Que santa Llúcia ens conservi la vista!

Aquesta dita catalana tan gastada per a les ocasions on hom no veu allò que té davant dels ulls esdevé materialitzada en data del 13 de desembre en ple barri gòtic de Barcelona. Des de bon matí una corrua infinita de fidels, homes i dones, fan cua per venerar les relíquies de la santa de Siracusa que té església pròpia al costat de la catedral. La seva espera es veu recompensada amb dos gests que simbolitzen la devoció a la santa patrona de les modistes i altres oficis que tenen la vista com eina imprescindible. Joan Amades (1), al Costumari català, esmentava la solemnitat de la diada dient que en la festivitat de la santa, a la seva capella adossada a la Seu de Barcelona se celebra “una solemne festa religiosa, a la qual assisteix el poble en munió”. I com exemple d’aquesta devoció assenyalava que “és passada, una relíquia de la santa, pels ulls de tothom que ho desitja, en la creença que cura la vista i afavoreix la potència visual dels qui la tenen flaca”. I, efectivament, encara ara, qui procura fer filera per entrar a la capella de podrà obtenir el goig de veure com una relíquia atribuïda a la santa li és acostada als ulls en promesa d’una millora del sentit visual i, posteriorment, podrà besar el reliquiari que conté una altra relíquia sagrada.
Curiosament, el mateix Amades, descriu una altra forma devota de procurar-se una millora a la vista que en el seu temps ja no s’utilitzava. El folklorista relata que “també es creia que l’aigua beneita de la petita pica que es troba en sortir de la capelleta per la porta que dóna al claustre posseïa, durant aquest dia, virtuts remeieres, i la gent s’hi anava a rentar els ulls, convertint-la així, inconscientment, en un focus d’infecció.” I afegeix que “per aquesta causa, fa anys que fou manat que ni hi hagués aigua beneita en la dita piqueta”. Aquesta resolució eclesiàstica, d’alguna manera, es va avançar força temps als mètodes de prevenció que actualment es mantenen per la Grip A i que també poden afectar a les piques d’aigua beneïda [vegeu l’article d’aquest bloc: Proper adéu a les típiques piques beneiteres o aiguabenditeres per la grip A].















Imatges:
Superiors: Devoció a santa Llúcia en la capella que li és dedicada al barri gòtic de Barcelona. 2009
Inferiors: dos exemplars de goigs a santa Llúcia. Per gentilesa de Bibliogoigs.-
Goigs en llaor de la gloriosa santa Llucia verge i martir . Venerada en la sua capella de la Seu de Barcelona. Tip. Religiosa: [s.d.]
Goigs de la gloriosa verge i martir Santa Llucia, advocada de la vista, que es venera en sa propia capella de la catedral de Barcelona. Imp. Peninsular: [s.d.]


Bibliografia:
1 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 5, 2001, p. 875 - 876

10 de des. 2009

Fa un segle de la primera pedra de la 'Casa facsímil de Loreto' a Puig-agut de Manlleu

La tradició que envolta Loreto, ciutat italiana propera a la mar Adriàtica, diu que, el 1294, uns àngels van transportar-hi la casa de Natzaret on va esdevenir l’Anunciació de l ‘àngel Gabriel a la Mare de Déu. El fet llegendari va ser origen d’una devoció molt difosa, no només a Itàlia.
Els projectes que Ramon Madiroles preveia a les seves terres al nord del terme de Manlleu no es limitaven al santuari de Puig-agut. A més del temple religiós dedicat al Sagrat Cor –l’única de les propostes reeixides- va concebre l’explotació agrícola i la deu d’aigües medicinals, de la construcció d’un balneari al costat de la seva masia mil·lenària; Madiroles, també, va iniciar una curiosa i poc coneguda construcció: la rèplica de la Casa de Loreto envoltada de tretze oratoris.
La devoció de Madiroles per la Mare de Déu i a la Casa de Loreto el va dur a establir lligams amb l’anomenada Congregació Universal Lauretana de la qual va arribar a ser nomenat ‘Guàrdia i Cavaller d’Honor’. Aquesta relació va comportar que oferís una part de les seves terres per construir el que es va anomenar “facsímil de la Santa Casa de Loreto” a la falda del turó del santuari en direcció a la masia de Madiroles.
El 10 de desembre de 1909, festivitat de la Mare de Déu de Loreto de fa justament un segle, es va col·locar la primera pedra d’aquesta singular edificació. Hi van assistir el zelador general i màxim representant de la congregació lauretana a Espanya, mossèn Llorenç Arbussà, que va oficiar una missa que presidia una imatge de la Mare de Déu de Loreto dins el temple de Puig-agut. Posteriorment es va beneir la pedra que va ser portada, en processó, al lloc on s’havia d’aixecar l’edifici. Aquell mateix dia, un grup de paletes van fer els fonaments i van aixecar els primers murs. L’obra, però, va restar aturada en aquell punt fins a la primavera següent.
Les previsions suposaven que s’acabaria ocupant una superfície de 10.500 metres quadrats. En el centre de l’espai es construïa la casa de Loreto i, al seu voltant, els tretze oratoris. Aquests, fruit d’una idea anterior de Madirolas, simbolitzaven les dotze promeses que Jesucrist va fer a santa Marguerite-Marie d’Alacoque i la que va fer al venerable Bernardo d'Hoyos.
L’oratori número 13, que havia d’estar dedicat al venerable Bernardo d'Hoyos , era el principal. Aquest havia estat projectat per August Font, el mateix arquitecte del santuari de Puig-agut, amb unes dimensions i característiques especials. La primera pedra havia estat col·locada el 8 de desembre de 1904. L’edifici no va anar més enllà d’aquest grau inicial ja que, segons el mateix Madirolas, “una desgracia imprevista, que obligó a salir de España al antes rico caballero, que se encargó de costear dicho Oratorio, ha sido la causa de no haberse aún levantado o construïdo”.
La resta del projecte, que també estava en mans dels donatius de catòlics de l’estat espanyol i d’Amèrica, no va anar gaire més lluny. Aquestes aportacions econòmiques no van arribar amb les quantitats que es preveien i, insistentment, es feia saber que mancaven 3.000 duros per poder-lo enllestir. La construcció principal, la casa fascímil de Loreto, no es va acabar mai; dels tretze oratoris que havien d’acompanyar-la només se’n van construir dos: el dedicat a la promesa XII, gràcies als donatius del gallec Manuel Amor i inaugurat a finals de juny de 1914, i el dedicat a sant Joan.
Aquests dos oratoris van restar abandonats, uns anys després, i van ser enrunats a principi de la dècada de 1990; aleshores,encara es podia veure la planta de la casa de Loreto.


Article publicat a: EL FAR DE PUIG-AGUT- Núm. 85, desembre de 2009

Imatges:
Superiors: Gravat dels ‘Goigs en alabansa de Nostra Senyora de Lorito. Venerada en la sua hermita situafa en lo Terme de la Ciutat de Tarragona, 1977’. Facsímils d’uns goigs publicats per Joseph Barber, a Tarragona, el 1750.


Central: Relíquia / Fragment del vel que el Dijous i Divendres Sant cobreix la Mar de Déu de Loreto a la ciutat italiana d’Ancona

Inferior: Dues imatges d’una inspecció a les obres del “Facsímil” amb una visió de les obres de la Casa de Loreto a Manlleu i el primer dels oratoris prop del santuari de Puig-agut . Any 1910 (Lluís Coll)

Per més informació, vegeu:
“La primera piedra del Fascímil”. Dins: Mensajero Lauretano, any IV, núm. XII, desembre de 1909. Mataró, p. 407 i 408 [vegeu també altres números]
Madirolas i Bertrana, Joan. Pàgines viscudes pel polifacètic manlleuenc Ramon Madirolas i Codina. [Manlleu] : [l'autor], 2002. Treball inèdit [Volum dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu], p. 202 – 203

7 de des. 2009

La Fira de Santa Llúcia és una icona del Nadal barceloní

Per la diada de la Mare de Déu Immaculada o Festa de la Puríssima és quan, d'acord amb la tradició, hauria d'obrir les seves parades la Fira de Santa Llúcia de Barcelona (1). A l’ombra de la catedral, i des de fa uns anys en la Pla de la Seu i l’avinguda que porta el nom del temple religiós, s’instal·len una munió d’estructures de la més diversa tipologia que contenen elements propis del temps nadalenc.
Esmenta el web festes.org que “la Fira de Santa Llúcia ja està documentada des de 1786, moment en què competia amb d'altres fires de les mateixes característiques: la del 8 de desembre a la plaça de Sant Jaume i la del 21, per Sant Tomàs, a la plaça Nova. A principis del segle XX, les tres fires es van unificar i van trobar el seu emplaçament definitiu a la plaça de la Catedral”. I Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i Joan Soler, al Tradicionari (3), es fan ressò d’aquesta primera referència en recollir les paraules de Rafael d'Amat i de Cortada ( 1746 - 1819) que a la seva obra Calaix de sastre va descriure: “Dia 13 de desembre, Santa Llúcia Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins la catedral, en la capella i altar a on s’hi venera, a un costat la imatge de bulto de Santa Llúcia, amb alguna relíquia; (...) amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palacios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d’imatges de sants i pastors, i mules i altres bèsties”.
Joan Amades (4) fa menció d’aquesta important trobada de firaires, a més de moltes d’altres que se celebraven arreu de Catalunya, i la qualifica de “la fira d’elements per a pessebre més important que es fa aquesta temporada”. Esmenta que “s’hi venen figuretes, casetes de suro i de cartró, suro per a simular els panorames, l’herbei i els elements vegetals per a vestir el paisatge”. I és així com “els pessebristes i amics del pessebre acudeixen a visitar-la”. El mateix folklorista explica com “fou costum que hi anés tota la mainada de la ciutat acompanyada dels seus pares. Era obligat de comprar-los quelcom. En arribar a casa, hom endega un pessebre més o menys important, segons les possibilitats. Aquest pessebre havia estat eminentment infantil i servia només d’entreteniment a la mainada, la qual frisava per veure convertits en realitat plàstica els elements que li havien comprat a la fira amb les despulles del pessebre de l’any anterior”. Afegeix, però, que “els pessebristes veritables que segueixen la tradició no inauguraven el pessebre fins a la nit de Nadal, perquè consideraven irreverent de simular el misteri del naixement del nen Jesús abans d’haver-se produït”.
Actualment, la Fira de Santa Llúcia segueix oferint l’encant del Nadal més íntim i tradicional. Aquell que passa al voltant del pessebre i de la representació simbòlica del naixement de Nostre Senyor. És clar que els temps la han fet canviar i ara s’hi poden trobar la més gran diversitat d’objectes decoratius, arbre de Nadal inclòs. Dels més variats colors i formes, aquests elements permeten transformar la llar de cadascú, per uns dies, indicant que no és un moment de l’any qualsevol.
Les “estrelles” de la Fira són, com en els darrers anys, els caganers i les caganers que han estat notícia en els darrer dotze com, per exemple, l’’estudiant de Bolonya’.


Imatges
Superiors: Fotografies de la Fira de Santa Llúcia de Barcelona de l’any 2008
Centrals: Gravat extret de l’antiga Auca de les funcions de Barcelona. Barcelona: Imp. d’Ignacio Estivill
Inferiors: Caganers i caganeres a dojo en l’edició d’enguany


Bibliografia:
I Prat, Joan; Contreras, Jesús. Les festes populars. Barcelona : Dopesa, p. 29
2 “Fira de Santa Llúcia” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 de desembre 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=247
3 de Montoya, J.; Pedrals, X; Soler, J. “La Fira de Santa Llúcia de Barcelona”. Dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5 (El calendari festiu), p. 128
4 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 5, 2001, p. 885 - 886

6 de des. 2009

Proper adéu a les típiques piques beneiteres o aiguabeneiteres per la grip A

Mesos enrere es comentava en aquets bloc que les mesures contra la difusió de la grip A podien arribar a desaconsellar, i fins i tot prohibir, actes tan ancestrals com la besada a les imatges religioses, medalles o als reliquiaris de les esglésies. L'acció devota podia ser motiu de contagi entre les persones que la realitzessin.
Fa poc que ha aparegut la informació que aquestes mesures podrien arribar, fins i tot, a les modestes piques beneiteres. Així, aquests recipients que, a l’entrada dels edificis religiosos catòlics, solen contenir aigua beneïda haurien de deixar de fer la seva funció o, en una altre opció, transformar-se. Amb aquesta mesura s’intentaria evitar que el contacte amb el líquid també sigui focus de dispersió del virus.
L’aigua beneïda, diu la Gran Enciclopèdia Catalana, és “aigua preparada amb una infusió de sal, sobre la qual el sacerdot ha pronunciat uns exorcismes i unes benediccions, emprada com a sagramental a la litúrgia cristiana (1)”. Per altra banda, segons Salvador Alsius, és “aigua que ha rebut la benedicció d’un ministre de l’Església i que es fa servir per rendir culte a persones o objectes” i afegeix que, a més d’aspergir-la amb el salpasser o hisop “també es posa aigua beneita en unes petites piques que sol haver-hi a l’entrada de les esglésies i en les quals els fidels unten la punta dels dits abans de senyar-se (2).
La grip A i la possibilitat que es desenvolupi com a pandèmia comporta que aquest gest de mullar els dits i fer el ‘senyal de la Creu’ sigui un transmissor del virus H1N1 ha aguditzat l’enginy als inventors. Des d’Itàlia ha arribat una innovadora pica que, funcionant com un dispensador de sabó, dispensa unes gotes d’aigua beneïda sense que hi hagi contacte físic; un detector o detector de moviment. Podeu llegir les notícia i veure imatges d’aquest curiós artefacte a diversos mitjans d’informació de difusió digital (
europapress.cat, elperiodico.cat i ABC.es).
Serà, potser, gràcies a aquest interessant invent que, com constata Alsius, els catalans podrem seguir utilitzant la frase “pixar aigua beneita” aplicant-la a les persones que són extraordinàriament devotes (3).

Bibliografia:
1 “Aigua. 11.2 Aigua beneita” dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona,: Gran Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 1, p. 308
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus. Petita enciclopèdia de la cultura catòlica. Barcelona: La Campana, 1988, p. 19
3 Alsius, Ídem

29 de nov. 2009

Sant Andreu: un apòstol molt venerat a Catalunya

Sant Andreu és un dels apòstols amb més devoció a Catalunya. Aureli Capmany intenta explicar aquest fet i intenta donar-ne raó sense trobar-la. Esmenta, però, que “tenim per cert que de molt antic se li ha tributat extraordinària veneració i el tenen per patró i titular de llurs parròquies, encloses generalment en la Catalunya Vella, cosa que demostra que fou ben primerenc el culte que se li dedicà, comptant-hi Barcelona, que l’escollí per patró de l’honorable Consell de Cent, com també el poble establert en el territori ciutadà anomenat de Palomar... (1)”. En referència a aquest patronatge del Consell de Cent apuntat per Capmany, Joan Amades en diu que “per efecte d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei en Jaume I, avui [diada de sant Andreu] tenia lloc l’elecció dels consellers o jurats que havien de regir la ciutat i que havien d’integrar l’anomenat Savi Consell de Cent (2)”. Fet que va perdurar fins al Decret de Nova Planta dictat per Felip V.
Assenyalat com un dels primers apòstols de Jesús i germà de Pere, Andreu és un personatge del santoral de gran relleu en molts països. És patró de Rússia, Romania i Escòcia. La Viquipèdia (3) explica que segons la tradició “va ser crucificat en una creu en forma de "X" (crux decussata), sense claus sinó amarrat, on va estar predicant dos dies” i comenta que “les seves restes es trobaven a Patres, des d'on van ser traslladades a Constantinoble”. Posteriorment, segons aquesta mateixa font “els croats van prendre Constantinoble al segle XIII; poc després, les relíquies van ser robades i traslladades a diversos llocs, entre ells la catedral d'Amalfi, a Itàlia, o a la població de Saint Andrew a Escòcia. El seu cap va ser traslladat a Roma el 1462 i va ser col·locat a la Basílica de Sant Pere. El papa Pau VI, com a gest ecumènic, el va retornar a l'Església Ortodoxa el 1964”.

La seva festa és marcada al calendari per ser el dia que tanca el mes de desembre. Així, el refranyer català és indicat per dues dates assenyalades: “Tots Sants és el primer i sant Andreu el darrer”. Així mateix, la seva diada també és considerada una de les primeres de l’hivern i el refranyer també ha recollit: “Per Sant Andreu, o pluja o neu, o fred molt greu”.

Imatge: Gravat dels ‘Goigs a llaor de l’apòstol St. Andreu, tutelar de Pujalt. Bisbat de Vic’ (Podeu veure tot el document dels goigs a Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona : Editorial Laia, vol. 2, p. 94
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol 5, p. 736
3 “Sant Andreu” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 28 de novembre de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_ap%C3%B2stol

14 de nov. 2009

Una dita osonenca: “Poder anar darrera un combregar”. (Dedicada a Víctor Pàmies per les 300.000 parèmies)

(Una nova aportació, si cal, per a l'obra d'en Víctor) El recull de “dites manlleuenques” que va fer a la dècada de 1950 Francesc d'A. Pujol conté frases que eren incorporades al llenguatge quotidià i col·loquial d’aquella època i que estaven estretament relacionades amb manifestacions de la religiositat popular. De les diverses que en proporciona [vegeu l’article d’aquest bloc: Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres] hi ha aquella que estava relacionada amb el combregar general. El diumenge posterior a Pasqua, s’organitzava una processó presidida pel rector que anava sota tàlem i acompanyat per una gran quantitat de vilatans en què es duia el Santíssim Sagrament als malalts que no havien pogut confessar per Quaresma.
Pujol explica que “no fa molts anys que a la nostra vila [Manlleu], quan tocaven a combregar o viàtic, tots els feligresos que podien, agafaven una candela i a corre-cuita es dirigien a l’església per acompanyar el Viàtic. Com que la solemnitat de l’acte no els permetia informar-se on era la casa del malalt, si és que no ho sapiguessin per endavant, resultava que moltes vegades havien de desplaçar-se, junt amb la processó que es formava, als carrers més apartats i, fins i tot a les cases de pagès. Ademés cal fer constar per donar més valor al sentit de la frase que la processó que es forma per acompanyar el viàtic va depressa i els que segueixen han de forçar els passos per no quedar-se enrere, produint el consegüent fatic”. I resol, aquest autor, que “d’ací que la dita “ja pots anar darrera un combregar” restà proverbial després d’haver-se atipat o d’haver pres molt aliment, car encara que fos llarga la caminada, podria resistir-se sens defallir”.
Així, el seguiment del “combregar general” era un exercici físic de primera magnitud, com tants esforços dels que es realitzaven en temps passats. Com l’esforç de Víctor Pàmies per assolir les 300.000 parèmies. Moltes felicitats per la fita i moltes gràcies per tanta feina feta sobre la nostra llengua!!!


Imatge: ‘Logo’ exprés per commemorar l’assoliment de les 300.000 de parèmies diverses a càrrec de Víctor Pàmies realitzat per Palli:Disseny

Bibliografia: Pujol, Francesc d’A. (1955). “Dites manlleuenques” dins: “Lletres amicals”. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol. 14. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu].

11 de nov. 2009

Sant Martí Sescorts ha celebrat la seva Festa Major

Aquest dimecres, diada de sant Martí, la parròquia de Sant Martí Sescorts va celebrar la seva festa major. Una missa presidida pel bisbe Romà Casanova -que va aprofitar la seva estada a la parròquia per fer dues confirmacions- i un generós aperitiu a la sortida, van ser actes destacats d’aquest festeig.
El bisbe Casanova, en glossar la figura del patró de l’església i el poble, sant Martí, va esmentar l’estreta relació entre els sants i els seus noms amb el territori. Precisament, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, en el seu Atles del comtat d’Osona (798-993) recorden que la presència de sants d’origen francès, i el cas de sant Martí és innegable, assenyalen la seva fundació en època de la conquesta franca (1).
Sant Martí, segons relata Roger Costa (2), va néixer a Panònia, zona situada a l’actual Hongria el 316 i va fer carrera de militar. Descontent amb aquest estil de vida, va abandonar les armes i es va fer company de sant Hilari de Poitiers. Per la seva fama de santedat el van fer bisbe de Tours i, en morir, el 397, va ser declarat el primer sant no màrtir, o sigui confessor.

Una església antiga i amb tradició
La història de l’església parroquial de Sant Martí Sescorts és una successió d’episodis de diverses dependències jurisdiccionals. Tot i que ara està integrada al municipi de l’Esquirol-Santa Maria de Corcó, Joan-Albert Adell i Dolors Arumí (3) expliquen que “es trobava al terme de la ciutat de Roda, i posteriorment, quan aquest terme es desintegrà, formà part del castell de Manlleu, en un indret anomenat Cots o Codines” . La primera referència documental d’aquest edifici, segons els mateixos autors, apareix esmentada l’any 934 i la primera indicació que exercia funcions parroquials és del 1033.
La destrucció del temple primitiu va obligar a una reedificació i nova consagració, que es va dura terme el 1068. Al segle XII va estar vinculada a la canònica de Santa Maria de Manlleu. Segles després, en disgregar-se la canònica manlleuenca, a principis del segle XIX, va passar a dependre administrativament de la població de l’Esquirol-Santa Maria de Corcó.
Arquitectònicament, segons Adell i Arumí, l’església és de planta en forma de creu llatina amb una nau amb transsepte, rematat amb un absis central i dues absidioles. Té un campanar romànic aixecat en època posterior a la nau. Originalment tenia tres absis dels quals només en queden dos. Antigament estaven ben decorats. Joan Bracons esmenta que al
Museu Episcopal de Vic es conserven diversos fragmentsde decoració pictòrica de l’àbsis de l’església i que en la seva majoria representen episodis del Gènesi (4).

Imatges de l’interior de l’església de Sant Martí Sescorts i de la celebració posterior a la missa

Bibliografia:
1 Bolòs, Jordi; Hurtado, Víctor. Atles del comtat d'Osona: 798-993. Barcelona: Rafael Dalmau, 2001, p. 39
2 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona : Ara Llibres, 2007, p. 115
3 Adell, Joan-Albert; Arumí, Dolors. “Sant Martí Sescorts” dins Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 563
4 Bracons, Joan. “Sant Martí Sescorts” dins Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 569

10 de nov. 2009

El motiu pel qual la capa de sant Martí va generar el mot comú ‘capella’

L’origen de les paraules és, algunes vegades, ben curiós. És el cas del mot ‘capella’ sorgit, ni més ni menys, que de la cèlebre capa de sant Martí, aquella que, al partir-la, va propiciar –segons la tradició- l’estiuet sol endolcir el temps a mitjan novembre.
Segon la Gran Enciclopèdia Catalana, el mot ‘capella’ fa referència al “lloc destinat al culte en un palau, casa, convent, escola, etc, i que no té la plenitud dels drets d’una església parroquial (1)”. Aquesta definició neutra amaga, en l’etimologia del mot, un petit secret que el vincula amb la sagrada relíquia de la capa de sant Martí. Com ja es va comentar en un anterior article d’aquest bloc [Vegeu:
Mite i realitat de ‘l’estiuet de Sant Martí’], la tradició atribueix la circumstància meteorològica que existeixin alguns dies d’estranya bonança en plena tardor al fet que sant Martí, essent cavaller romà, va partir la seva capa per donar-ne una meitat a un pobre que patia fred.
La meitat conservada d’aquesta peça, suposadament antiga propietat del Sant francès, hauria provocat la transformació del nom. En aquest sentit, el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll esmenta que ‘capella’ prové del diminutiu de ‘cappa’ i que aquest té ‘l’origen de l’evolució del significat de ‘petita capa’ a ‘petita església’ en el lloc del palau dels reis francs que es consagrà a conservar la relíquia de la capa de Sant Martí de Tours i a tributar veneració a aquest sant” i conclou que “de França s’estengué el nom a les altres terres romàniques (2)”.
És aquest un cas, ben singular, que atribueix a una suposada relíquia, la importància de ser motiu per originar tot un nom comú que ha estat les diverses llengües romàniques.


Vull mostrar el meu agraïment a Francesc Roma i a la seva afició a cercar la vinculació d’elements naturals amb la tradició per proporcionar, ja fa un temps, coneixement d’aquest cas.


Imatge: Composició formada per trencadís de rajola situada el 1924 a la casa de l’industrial Martí Vilaseca situada al carrer de Sant Domènec, 9 de Manlleu. Es va salvar de la destrucció decretada per les autoritats locals, al novembre de 1936, gràcies al fet que va ser tapada per una capa de pintura.


Bibliografia:
1 “Capella” dins Gran Enciclopèdia Catalana, 2a edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 210
2 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. “Capelleta” dins Diccionari català-valencià-balear, segona edició. Palma de Mallorca: Gràfiques Miramar, 1962, vol 2, p. 964 - 965

8 de nov. 2009

La imatge de sant Antoni de Pàdua retorna (provisionalment) a la seva plaça

El barri de l’Erm de Manlleu ha remodelat la seva plaça major. Nascut després de l’empenta immigratòria espanyola de les dècades de 1950 i 1960, aquest sector urbà de Manlleu va dedicar el seu punt central a sant Antoni de Pàdua. Enmig de diversos blocs de pisos va representar, durant uns anys, dels pocs espais urbanitzats de tot el seu entorn. La devoció a sant Antoni de Pàdua, que segons Joan Amades “era indubtablement el sant més venerat a casa nostra i el que gaudia d’un culte popular més intens (1)”, i en especial al seu patronatge de paletes i personal dedicat a la construcció –en un temps de gran eufòria constructora- van fer que la plaça li fos dedicada.
Fins a principi de la dècada de 1980, aquest lloc no va ser més que un aparcament del cada vegada més intens parc d’automòbils. Aleshores, però, l’Ajuntament de Manlleu en va decidir la seva reordenació i en part es va reservar a zona de vianants i d’esbarjo. En aquell moment, també es va aprofitar per col·locar, en una fornícula de factura moderna, una imatge de sant Antoni. La figura va ser feta per l’escultor Alfons Casas i va ser inaugurada, com el conjunt de la plaça, l’1 de juliol de 1984. Estava situada en el mur de la zona de ponent, envoltat d’heures i altres plantes d’enjardinament.
Des de fa uns mesos, i a partir de l’anomenada Llei de Barris impulsada per la Generalitat de Catalunya, la plaça s’ha estat reformant de nou. El barri, especialment pel caràcter urbà, requeria d’una actuació modernitzadora i que el fes més amable als seus habitants. Per altra banda, el perfil social d’aquestes persones havia variat de forma destacable durant els darrers anys. La barriada havia tornat a ser punt d’atracció de persones de fora però, en aquets cas, de l’Àfrica en la seva gran majoria. Per aquest darrer aspecte, en algun moment, es va témer la temptació de l’eliminació de la simbologia catòlica que representava el nom i la figura del sant. L’Institut de Desenvolupament de l’Erm, és l’organisme que des de l’Ajuntament de Manlleu està gestionant la transformació del barri. A instàncies del mateix veïnat, va rebre el consell que, en les obres projectades, caldria “trobar un lloc visible i segur per a la figura e Sant Antoni on quedi protegida d’actes vandàlics (2)”.
De fet, però, la inauguració que ha tingut lloc en data d’avui, la imatge de Sant Antoni de Pàdua ha estat col·locada en un lloc i en un pedestal metàl·lic que evidencia una certa provisionalitat . De moment, a hora d’escriure aquest text i per qui les escriu, s’ignora si aquest serà el destí final.




Imatges.-
Superior.- Figura va ser realitzada per l’escultor Alfons Casas (Carles Molist. Biblioteca Municipal de Manlleu)
Central.- Fotografia de l’acte d’inauguració de l’escultura, l’1 de juliol de 1984, amb el seu autor i l’alcalde manlleuenc d’aleshores Joan Usart (Carles Molist. Biblioteca Municipal de Manlleu)
Inferior.- Situació
provisional de l’escultura en la data de la inauguració de la darrera remodelació de la plaça de Sant Antoni de Pàdua del barri de l’Erm, el 8 de novembre de 2009.

Bibliografia
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1952, vol. 3, p, 863
2 Plaça Sant Antoni. Projecte de reforma de la plaça Sant Antoni de Manlleu. Els veïns i veïnes donen la seva opinió. Manlleu: Institut de Desenvolupament de l’Erm-Ajuntament de Manlleu, 2009, vol. 2, p. 11

5 de nov. 2009

Anècdotes i creences osonenques dels dies dedicats a les ànimes: la ‘bomba del Novenari’ i altres

La relació del món dels vius amb el dels morts sempre és molt suggerent. Antigament, si hi havia un moment en el calendari que aquests dos àmbits de l’existència humana coincidien, aquest era el Dia dels Difunts i el Novenari de les Ànimes. L’ambient creat, amanit amb fabuloses supersticions o amb referències reals d’altres llocs, facilitava l’existència d’anècdotes i fets ben curiosos.
El període conegut com el Novenari de les Ànimes va proporcionar, a Manlleu, una frase que durant algunes dècades va ser localment molt coneguda: “veure la bomba del Novenari”. Aquesta al·locució volia dir que es tenia por o massa consideració per poca cosa.
Sembla ser que l’origen remot d’aquesta frase cal cercar-la en els fets esdevinguts al Teatre del Liceu, en la inauguració de la temporada 87 de novembre) en què Santiago Salvador, durant una representació de Guillem Tell, de Rossini, va llençar dues bombes sobre la platea, una de les quals va provocar vint morts (1). Francesc Pujol (2) explica que “fou uns dies després d’aquell atemptat, quan a la parròquia de Santa Maria de Manlleu se celebrava el novenari d’ànimes, estant l’església plena de gom a gom com fa uns anys s’acostumava en tal tradicional i pietós acte”. Segons l’autor, “un infant assegut als genolls de la seva mare jugava amb una capsa de llumins. Amb el sacseig se li encengué tot de cop, produint un esglai a totes del veïnes dels bancs propers. Propagant-se el pànic a tota la nau, al veure la “llanternada” que va fer el sofre encès”. No van servir de res les crides a la calma de mossèn Nofraries i la gran majoria dels fidels van abandonar ràpidament el temple religiós.
Constata Pujol que “durant molts anys es comentà a Manlleu aquesta incidència promoguda per un infant de dos anys a qui la seva mare havia deixat una capsa de llumins perquè s’entretingués durant el sermó de la conclusió del novenari d’ànimes” i explica que “d’aquell fet en va sorgir la frase que es comenta, aplicada a qui té por o s’esvera per poca cosa”. En el mateix sentit esmenta el doctor Gasol: “d’ençà d’aquest fet, veure la bomba del Novenari, és sinònim, a Manlleu, d’una alarma infundada (3)”.
Per altra banda, Joan Amades explica que, per la Plana de Vic, creien que durant el novenari de difunts no es podien “bellugar ni remoure pedres, mobles ni d’altres objectes que toquin a terra, ja que de sota en surten una borinor de cucs blancs (5)”. Aquests cucs, segons el mateix autor, tindrien relació amb la creença dels morts vivents.



Imatge.-
Superior.- Façana actual del temple de Santa Maria de Manlleu
Inferior.- Vinyeta núm. 42 de l’Auca de les funcions de Barcelona. Barcelona : Imp. de Ignacio Estivill [s.d.]


Bibliografia:
1 Alier, Roger. “Liceu, Gran Teatre del” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 13, p. 463
2 Pujol, Francesc d’A. (1957). “Dites manlleuenques” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 14. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
3 Gasol, Josep M. (1958). “Calendari folklòric manlleuenc” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
5 Amades, Joan (1956). Costumari català, el curs de l ‘any. Barcelona: Salvat, vol 5, p. 664

1 de nov. 2009

El Novenari de les Ànimes: el llarg prec col·lectiu per salvar pecadors

La condició humana està subjecte, inevitablement, a la mort. La finalització del procés vital, però, ha estat matitzat segons quina sigui la religió en què cadascuna i cadascú manté la fe. Així, la preferència de les grans religions majoritàries, ofereixen la possibilitat de creure en un estat més enllà posterior a la mort física. La major o menor fortura d’aquest futur postmortal dependrà, en qualsevol cas, de les accions comeses en vida.
La religió catòlica, segons Joan Soler, diu que “si els sants van de dret al Cel i els malvats s’enfonsen a l’Infern, les ànimes del comú dels mortals han de passar diversos estadis successius, pel fet de tenir encara pecats venials per expiar i deutes per saldar (1)”. El lloc on es pasa aquesta purificació és l’anomenat Purgatori. Diu Antoni Pladevall, a la Gran Enciclopèdia Catalana, que el Purgatori és “Segons la teologia catòlica, lloc o estat d'expiació temporal, en el qual les ànimes dels justs, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per culpes mortals ja perdonades, satisfan abans d'ésser admesos definitivament al cel (2)”. Per la seva banda, Joan Soler el defineix com “una avantsala del Cel, un estadi on “purgar” de forma sofrent –hi ha flames, bé que no pas com les de l’Infern” i que, segons diu, se’ls poden fer més lleugers “amb l’ajut dels vivents a través de misses, sufragis, sacrificis, rosaris, novenes, parenostres, ofrenes o almoines (3)”. Una figura especial per ajudar a accelerar la alvació és la de la Mare de Déu del Carme i, especialment, la possessió del seu escapulari.
És així com es fa necessari que els vius preguin per les ànimes dels morts que encara no han assolit entrar a l’esfera celestial. Es període mési ndicat per fer-ho és l’anomenat ‘Novenari de les Ànimes’. Joan Soler diu que “comena el dia dels morts (2 de novembre) i dura els nou vespres següents (4)” . El Dr. Josep M. Gasol, explicava, a mitjan dècada de 1950, que “la costum tan estesa arreu del nostre país, de dedicar uns dies del mes de novembre a la predicació extraordinària i intensiva de la Divina Paraula i sufragis pel bé de les ànimes del Purgatori” i afirmava que “té lloc durant nou (o set) dies d’aquest mes de novembre (5)”.
Els temples parroquials es guarnien de manera especial en aquestes diades. Soler esmenta que “damunt l’altar major es guarnia un escenari amb imatges pintades d’ànimes de reis i clergues, rics i pobres de tots els estaments, cremant en el Purgatori; i la Mort dalt d’un corser blanc, amb un rellotge d’arena i una dalla”. Del cas de la decoració de l’església de Santa Maria de Manlleu, fins a la Guerra Civil de 1936, Gasol relata que “s’hi solia posar una espectacular composició pictòrica, que representava amb varis plans una visió del Purgatori de les beneïdes ànimes detingudes en aqueix lloc d’expiació. Completaven l’escenografia sengles figures d’esquelets, que la gent anomenada basives, per la semblança que hom hi veié algun dia amb un conciutadà, molt sec, que tenia per motiu 'Basiva'. Dir En Basiva ja és a l’església equivalia a dir que ja havia començat o estava per començar el novenari (6)".
Diu aquets mateix autor que en les funcions d’aquests dies de solemne sufragis i de meditació de les Veritats eternes, se sent cantar aquesta antiga lletra, tan patètica com popular: “O, mortal i viadors que tan descuidats viviu, a les ànimes oïu,que criden: Ai, quin dolor!” i que podeu llegir i veure sencera en la il·lustració que acompanya aquest text.


Imatges:
Superior.- Il·lustració en forma de rellotga que conta en el ‘Divino a los mortals lo qual tracta del morir. Manresa : Imp. De Lluís Roca, [s.d.]
Central 1.- Composició de rajoles situades al carrer de Sant Domènec de Manlleu representant la Mare de Déu del Carme en el seu auxili i protecció de les ànimes del Purgatori.
Central 2.- Reproducció dels ‘Dolorosos Sentiments de les Santes Ànimes del Purgatori que es canten a la parròquia de Sant Martí de Centelles, bisbat de Vich. Balenyà : Graf. Artis [s.d.]
Inferior.- Reproducció dels ‘Dolorosos Sentiments de les Santes Animes del Purgatori. Vic : Imp. Portavell, 1946’ Que es cantaven a Manlleu i altres llocs pel Novenari de les Ànimes.


Bibliografia:
1 Soler i Amigó, Joan. “Ànimes del Purgatori” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 32
2 Pladevall, Antoni. “Purgatori” dins Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona : Gran Enciclopèdia Catalana, 1988 v. 18, p.467
3 Soler i Amigó, Joan. “Purgatori” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 609
4 Soler i Amigó, Joan. “Novenari de les Ànimes” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 33
5 Gasol, Josep M. (1958). “Calendari folklòric manlleuenc” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, vol 18. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
6 Gasol, ídem

28 d’oct. 2009

Sant Narcís és el protagonista de les festes de Girona

La devoció gironina a sant Narcís és de tradició medieval tot i que la llegenda el fa evangelitzador de les terres catalanes juntament amb el seu diaca Feliu. El seu cos va ser localitzat, meravellosament, en data indeterminada. Joaquim Pla en diu que “és possible que el seu cos fos trobat en temps del bisbe Miró (inici del segle XI) quan va ser trobat el cos de sant Feliu [l’històric sant Feliu africà, veritable cristianitzador de Girona el 303] ja que el sepulcre d’aquest es diu que estava entre dos d’altres sants gironins. Malgrat això, cap dada ha comprovat plenament que cap d’aquests dos sepulcres fos precisament el que contingués el cos de Sant Narcís (1)”. Aquesta reserva no és compartida per altres autors. Josep Mercader, per exemple, no dubta de l’autenticitat de la troballa: “La maravillosa integridad e incorrupción del cuerpo del glorioso San Narciso fué un hecho históricamente cierto y demostrado, pese a las soeces bravatas de los iconoclastas de nuestros tiempos, por lo menos hasta muy cerca del siglo XII (2)”. La primera menció documental del culte al sant és del segle XI. Com diu Àngel Rodríguez Vilagran en La Web que Sant Narcís (3), que és dedicada íntegrament a la figura i devoció del sant gironí, es recull que “en aquest document no hi consta l’any que es predicà el sermó, però devia ser a la primera meitat del segle XI, ja que Oliba va morir el 1046. L’abat va fer una predicació molt interessant lloant les excel•lències del sant Narcís. Aquí s’ofereix un fragment d’aquell sermó:

"Per tant, germans estimadíssims, ja que avui se’ns manifesta amb tant d’ esclat la solemnitat del confessor de Crist i apòstol i màrtir nostre, donem gràcies i lloances al Creador omnipotent i, encomanant-nos a les oracions d’aquell Narcís, autèntica flor del paradís, estimem tot allò que ell va estimar, creguem tot allò que ell ens va predicar de paraula i imitem tot allò que ens va ensenyar amb les seves obres. (...) I tu, oh Sant Narcís, flor del paradís, accepta les nostres lloances per pobres que siguin, i com que, en presència del Senyor, estàs ja segur de la teva felicitat, mostra’t sol•lícit i clement davant del pes de les nostres misèries, a fi que, tots aquells que ara ens alegrem de la teva festa, meresquem ser partícips dels teus mèrits per sempre; que ens ho concedeixi Aquell que et va coronar admirablement a lloança i glòria del seu nom i misericordiosament et va fer el nostre guia de cara al benestar present i a la salvació eterna, Jesucrist, Déu i Senyor nostre, al qual amb el Pare i l’Esperit Sant, escau tota lloança i acció de gràcies, el poder, la força i la benedicció pels segles dels segles. Amen".


Seguidament Rodríguez explica que “a part del sermó de l’abat Oliba, hi ha un altre document del segle XI força interessant, em refereixo a la Carta del bisbe Berenguer Wifred de Girona que va fer a l’abat del Monestir de Sant Udalric i Santa Afra d’Augsburg, després que aquest últim li sol•licités relíquies del sant. El bisbe gironí li contesta que li envien fragments d’ossos i vestits de Sant Fèlix (màrtir de Girona, l’apòstol africà), però no del diaca Sant Fèlix ja que Carlemany se’l va emportar a França i molt menys podien enviar-li ossos de Sant Narcís. En aquella epístola, el bisbe de Girona explica el per què; "del gloriosíssim pare nostre Narcís, Pontífex i Màrtir de Crist, n’enviem fragments dels vestits i de l’estola amb què fou posat al sepulcre, però no hem volgut enviar-ne el seu cos, ja que fins ara es conserva incorrupte, per la gràcia de Déu".
El cos incorrupte de sant Narcís va ser degudament venerat a la seva capella situada dins l’edifici de l’església de Sant Feliu de la ciutat gironina. La seva devoció va rebre un empenta destacable en fer-lo protagonista de la defensa i posterior alliberament de la ciutat de les armes franceses, el 1285, en llençar-los una munió de mosques. Àngel Rodriguez en fa el seu corresponent relat a “
Les mosques de Sant Narcís” dins el web esmentat.
El 1936, però, el sant gironí tampoc es va deslliurar de la destrucció dels símbols catòlics ni va tenir la sort del seu homòleg Oleguer. Mossèn Josep Mercader, en recollir les abrandades paraules aparegudes en un opuscle titulat “En desagravio” editat per l’arxiver diocesà de Girona Tomàs Noguer explica que “... el día 21 de agosto de 1936 se comete contra las sagradas relíquias de San Narciso el más nefando de los crímenes y al no poder (esa hubiera sido la intención de alguno de los presentes en aquel acto que la historia recordarà con horror) saciar su odio en un cuerpo mortal, profanan aquellos venerandos restos que constituían el honorde nuestro pueblo y la gloria de nuestra Ciudad, y Màrtir nuevamente en sus sagrados despojos, se cometieron contra éstos los más vergonzosos y sacrílegos ultrajes al amparo de infamantes propagandas” . La narració de Mercader segueix explicant que el cos de sant Narcís va ser exposat, tot i que s’havia pactat de resguardar-lo en una tomba del temple, a la Biblioteca Municipal. Posteriorment, segueix dient que les restes van desaparèixer misteriosament i que, segons informacions que qualifica de ‘fidedignes’, va saber que “metieron con incalificable y sacrílega irreverencia dentro de un saco los sagrados despojos, llevándolos secretamente al extremo de la Dehesa, muy cerca del río y de la plaza denominada Turín, y que, una vez incinerados, parece que arrojaron las santas cenizas al río Ter... (4)”.
Més enllà d’aquest lamentable final, la devoció gironina per sant Narcís segueix ben viva. La seva festa major segueix celebrant aquesta figura llegendària que la tradició ha insistit en fer autòcton.


Imatge: gravat dels Goigs de Sant Narcís, fill, bisbe i patró de la ciutat de Girona. Girona : Jordi Carreras, 1955. Vegeu el document sencer a Bibliogoigs.

Bibliografia:
1 Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona (Sant Félix, San Narciso y otros santos). Girona [etc.]: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 50
2 Mercader, Josep, pvre. Vida e historia de San Narciso. Girona : Talleres Tipográficos ARIEL SL, 1954, p. 114
3 Rodríguez Vilagran, Àngel “La web de Sant Narcís” [en línia] web personal d'Àngel Rodríguez Vilagran [consulta: 5 de març de 2009] Disponible a: http://www.terra.es/personal/santnarcis/home.htm
4 Mercader; Vida... Íbid, p. 154 - 156

26 d’oct. 2009

Llegenda i tradició dels sants màrtirs, Llucià i Marcià, antics patrons de Vic

Les relíquies dels popularment anomenats Sants Màrtirs, Llucià i Marcià –antics patrons de Vic-, van ser trobades segons la tradició a l’església de Sant Sadurní de la ciutat. Aquest edifici estava situada a la seva part alta just al costat de la torre comtal. Ambdós edificis confrontaven per la part de l’àbsis de del primer i a la part posterior del segon, que havia substituït a l’antic temple romà. Durant la segona meitat del segle XV, la capella de Sant Sadurní va ser incorporada a la construcció de l’església de la Pietat. Encara es pot veure la portalada en el mur de ponent de l’edifici actual.
El relat llegendari (1) que explica com van ser localitzades aquestes restes situa com a protagonista a un tal Ramon Ferrer “qui era domer en la seu de Vich”. La història, a grans trets, és com segueix:
<<Segons les referències que proporciona el mateix relat, la troballa va tenir lloc el 9 d’octubre de l’any 1051.
L’explicació fabulosa de la localització de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vic se sustentava en la narració que atribuïa l’origen local a Llucià i Marcià. Aquesta llegenda relatava com dos nois joves de la ciutat romana d’Ausa, pagans i ensinistrats en la nigromància, s’haurien convertit al cristianisme en veure com una bonica noia de la mateixa ciutat, de qui s’havien enamorat, havia compromès la seva virginitat al Déu dels cristians. Un cop convertits a la nova fe i després d’un temps de reflexió i apartada penitència haurien estat identificats com a convertits i cremats a la mateixa ciutat d’Ausa en data del 26 d’octubre de l’any 255 essent emperador Deci i Sabí, el seu lloctinent (2)>>.
Tradició i llegendari a part, allò que no es pot obviar és de la presència d’aquestes relíquies a la ciutat des d’un moment indeterminat de la seva història.
La primera referència amb suficient crèdit és del 24 de maig de 1342 quan es van traslladar les relíquies dipositades des de l’urna de fusta de roure original a una de daurada pagada pel vigatà Andreu Barrat. En aquest translació, sota la responsabilitat de tres canonges del capítol catedralici que, segons Joaquim Salarich “hallaron muchos huesos intactos, y cenizas de otros que despendían olor muy agradable, y una toalla de seda (3)” va succeir un fet inexplicable: tot i que les dimensions de les dues urnes, la vella i la nova eren de la mateixa capacitat, les relíquies no van cabre al nou continent i va caldre utilitzar un sac de roba per dipositar les cendres sobreres. Aquest fet, que es va atribuir a un miracle festejat anualment a el dilluns de Pentecostès (4). Aquesta urna, conservada dins una altra de color verd, es va substituir, el 1386, per una de nova d’alabastre, més luxosa (hi ha qui creu que identifiquen aquesta urna d’alabastre amb la que es va estrenar el 1342 (5)). Aquesta, al seu torn, va ser canviada, el 1657, per una altra urna de plata, pagada pel canonge Pere Ramis i el ciutadà Jaume Brunells, i que va perdurar fins al 1936 en que va desaparèixer. Després de la contesa bèl·lica civil es va realitzar l’urna actual, a imitació a l’anterior que encara avui es pot veure a l’altar de l’església de la Pietat (6).
El patronatge dels dos suposats màrtirs vigatans, que actualment es donen per irreals i resultat del doblament dels màrtirs homònims de Nicomèdia, es va substituir pel de sant Miquel dels Sants quan aquest va ser canonitzat. Malgrat aquets fet, la ciutat vigatana encara guarda moltes referències artístiques relacionades amb Llucià i Marcià; d’aquestes se’n poden destacar la font monuments i la capelleta de la plaça dels Màrtirs on la tradició suposava que van ser cremats.

Podeu veure uns goigs de sant Llucià i sant Marcià al bloc Bibliogoigs.

Podeu escolar la música dels goigs al web del Col·lectiu Obaga.

Vegeu, també l’article d’aquest bloc:
La festa dels antics patrons de Vic, sant Llucià i sant Marcià, gairebé passa desapercebuda

Imatges:
Superior.- Restes de la façana de l’antiga església de Sant Sadurní, incorporada en un mur lateral de l’església de la Pietat.
Central.- Altar de l’església de la Pietat, actualment en procés de reforma i rehabilitació,. Al seu interior es pot veure l’urna, que imita la que existia abans de la Guerra Civil espanyola, i que suposadament havia guardat les cendres dels dos màrtirs
Inferiors.- Font monumental i capelleta situades a la plaça dels Màrtirs de Vic en record dels antics patrons de la ciutat

Bibliografia:
1 Podeu llegir el relat a nota 1 a peu de pàgina a: Salarich, Joaquim. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p.129 – 131. També és reproduïda a: Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs” dins Ausa, vol. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 208-212
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l ‘any. Barcelona : Salvat, 1984, vol. IV, pàg. 522. És recollida a: Ordeig i Mata, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 26
3 Salarich, Íbid, p.147
4 Ídem, p. 148
5 Ho diu: Ordeig, Llegendes..., p. 41
6 Ordeig, Ídem, p. 41

17 d’oct. 2009

Imatges de la canonització de Francesc Coll i Guitart

Una destacada presència catalana va fer-se notar a la plaça de la basílica de Sant Pere del Vaticà. La vinculació de Francesc Coll amb diferents poblacions del territori català, en especial de les comarques del Ripollès, Osona i Bages, va fer que, des de la parròquia d’Artés, s'hagués organitzat un pelegrinatge parroquial diocesà del bisbat de Vic que va ser presidit el bisbe Romà Casanova. Del 8 al 13 d’octubre, 82 persones de 20 poblacions diferents, van participar en un pelegrinatge que va tenir el seu moment culminant el diumenge 11 d'octubre.
Us oferim unes imatges d'aquest esdeveniment que, per qüestions informàtiques alienes al blocaire, no s'han pogut oferir abans.