10 de des. 2008

És santa Eulàlia de Barcelona un doblament de santa Eulàlia de Mèrida?

L’existència de dues santa Eulàlia en el santoral, la de Barcelona i la de Mèrida, sempre ha comportat que una d’elles es posi en dubte. Tot i que els martirologis les contemplin totes dues i que les seves festivitats se celebrin en dates diferents, 12 de febrer i 10 de desembre, alguns estudiosos han dubtat de la doble existència i solen considerar que una és el doblament de l’altra; aquest galdós paper sempre li sol tocar a la catalana.
Antoni Pladevall i Joan Soler afirmen, en glosar la figura de santa Eulàlia que “l’autenticitat de les seves actes no és més que un doblament de la de Mèrida”. Efectivament, aquests dos autors, en fer referències a l’escassetat d’autèntiques actes de martiri esmenten que “com és lògic, com més s’aparta la seva redacció de l’època en què cada màrtir sofrí el martiri, són més fantasioses i poc fiables, i sovint recorren a llocs comuns, copiant fets i circumstàncies” i assenyalen que “un dels casos més singulars és el ja esmentat de santa Eulàlia de Barcelona, que per la relació del seu martiri apareix com un clar doblament de santa Eulàlia de Mèrida, aquesta ben autèntica, confirmada per les troballes arqueològiques i textos antics... (1)”. Efectivament, el poeta llatí Aurelius Clemens Prudentius ( 348 -~ 405), conegut com Prudenci, va escriure un text del seu Peristephanon o Llibre de les Corones amb el títol d’’Himne en honor de la passió de la molt benaurada màrtir Eulàlia’ que comença així:

Eulàlia, noble per la seva estirp, més noble encara per la manera com va morir, honora, verge santa, amb els seus ossos i protegeix amb el seu amor la seva estimada Mèrida, que li donà naixença (2)”

Pladevall i Soler afirmen que devien existir relíquies de santa Eulàlia de Mèrida a Barcelona almenys des del segle VII la qual cosa “féu doblar o crear una Eulàlia barcelonina (3)”. Així mateix especifiquen que “és aquest un fet que es repeteix força sovint arreu de la cristiandat. La gran difusió que van tenir les relíquies dels màrtirs ha fet doblar o mitificar i atribuir a llocs diferents de l’original l’origen de sants, el més habitual és l’abans comentat doblament d’un sant a causa del repartiment o divisió de les seves relíquies (4)”. De la mateixa opinió és Louis Réau que aglutina les dues Eulàlies en una sola i de les quals en diu: “el martirologi espanyol diferencia dues santes amb aquest nom: Eulàlia de Mèrida i Eulàlia de Barcelona, que en veritat són una de sola, com ho prova la identitat de la seva llegenda i el fet que les festes d’ambdues, originalment, se celebressin el mateix dia” i continua afirmant que “la santa de Mèrida, a Extremadura, va ser la primera en aparèixer, està provada a partir del segle IV, per un himne de Prudenci, en tant que els primers indicis de l’Eulàlia catalana procedeixen del segle VII (5)”.
L’existència de la màrtir barcelonina, però, és defensada per altres estudiosos. A la Gran Enciclopèdia Catalana té la seva entrada pròpia i Àngel Fàbrega diu que “la identitat del nom amb una altra màrtir cristiana de Mèrida i la semblança dels martiris, així com la manca de monuments que donin suport als primers passos de la història d’Eulàlia de Barcelona, han fet dubtar de la seva autenticitat” però afegeix que “tanmateix, els estudis recents han desvirtuat la pretesa força de testimoniatge negatiu del poeta Prudenci i fan versemblant la possibilitat d’un culte oficial de l’església de Barcelona a la santa, que bé podria haver començat arran de la seva mort (6)”. De manera semblant, l’antropòleg Roger Costa, en tractar santa Eulàlia, afirma que “tot i que hom ha arribat a posar en dubte l’existència real d’aquest personatge –s’ha dit que és un desdoblament de santa Eulàlia de Mèrida-, el degoteig constant de les dades ens confirmen l’existència d’una Eulàlia pròpia de Barcelona” per resoldre que “així ho confirmen alguns documents del segle VI, en què ja se n’entreveu el culte, mentre que la tradició escrita sobre els fets de la seva vida i el seu martiri es remunta al segon terç del segle VII (7)”.
És així com es donen com a certes les informacions que se’n tenen, no de la seva persona i circumstàncies de la seva mort sinó de la devoció que li tenien la capital catalana. Així, Fàbrega, esmenta que “tot i que la història del culte que tingué a Barcelona durant els ss IV i V és encara desconeguda, ja es pot rastrejar documentalment a les acaballes del s. VI, i la tradició escrita que tramet els fets principals de la seva vida i el seu martiri es remunta al segon terç del s VII (8)”. I Roger Costa explica com “vers el 635, Quirze, abat d’un monestir de la rodalia de Barcelona, per tal de restaurar-ne i d’impulsar el culte i per posar en pràctica una de les resolucions del concili IV de Toledo (633), hi erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví –recollint la tradició oral- les actes del seu martiri, i compongué un himne i els textos d’una Missa pròpia” per, seguidament, esmentar com “durant la invasió sarraïna les despulles de la santa foren amagades, fins que l’any 877 foren dipositades a la primitiva església de Santa Maria de les Arenes (avui del Mar) (9)”.
L’Eulàlia de Mèrida, però, també era festejada a Catalunya, com ho demostren els goigs que acompanyen aquest text i que fan referència a Begudà (Garrotxa), i Joan Amades ho recull, en tractar el 10 de desembre, en el seu Costumari català: “avui havien fet llur festa les diverses poblacions que tenen aquesta santa per patrona, les quals no la celebraven pas per la santa Eulàlia barcelonina, que s’escau pel febrer, sinó per la de Mèrida, que la fa avui. La veneraven Santa Eulàlia de Puig-oriol, Santa Eulàlia de Ronsanes, Santa Eulàlia de Vilapiscina, i encara d’altres (10)”. De manera semblant, Àngel Fàbrega recorda que “la catedral d’Elna li és dedicada, així com diverses parròquies i esglésies del Principat (11)”.
Discussions historiogràfiques a part, la tradició i la devoció sempre han considerat que una Eulàlia va néixer, créixer i va morir martiritzada a la ciutat comtal d´on, amb permís de la Mare de Déu de la Mercè i de santa Madrona, és patrona i recordada en la seva festa major d’hivern.

Imatge:
Dreta: gravat dels “Goigs en llahor de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Eulàlia qual cos Sant se venera en la Seu de Barcelona. Sa festa als 12 de Febrer”. Barcelona : Tipografia Catòlica
Esquerra: gravat dels “Goigs á Santa Eularia de Mérida, patrona de Begudá, del Bisbat de Gerona”. Girona : Impremta Carreras

1 Pladevall, A; Soler, J.”Els sants i santes en la religiositat popular” Dins: Tradicionari, vol. 8, L’univers màgic. Mites i creences. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 158
2 Prudenci. Llibre de les Corones (vol. 1). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 67
3 Pladevall; Soler. “Els sants...”, Íbid
4 Íbid
5 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano (vol. 6). Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 481
6 “Eulàlia”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 367
7 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 83
85 “Eulàlia”. Fàbrega... Íbid
9 Costa; El gran... Íbid
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 873
11 “Eulàlia de Mèrida”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 367