5 de des. 2008

El ‘gall de sant Nicolau’, captiris i altres divertiments dels joves estudiants d'ahir

El cicle tradicional nadalenc comença el 6 de desembre, festivitat de sant Nicolau. Aquest, va ser bisbe de la ciutat de Mira, situada a l’Àsia Menor, durant segle IV; també se’l coneix com a Nicolau de Bari, ciutat italiana de la Pulla a la qual van dur les relíquies el 1087 (1). Al voltant d’aquesta diada, especialment, els joves estudiants, realitzaven diverses activitats, algunes de les quals, emparentades amb les de la festa de santa Caterina.
Joan Amades diu, de sant Nicolau, que “és el patró dels nois en general” però afegeix que “hi ha llocs on hom creia que ho era només dels que anaven a estudi, o sia dels petits estudiants; en d’altres, sols dels que aprenien gramàtica, mentre que també hi havia qui el tenia per advocat dels que aprenien llatí o estudiaven per capellà (2)”. Aquesta vinculació de sant Nicolau i els infants es resol al text de Roger Costa i Josefina Roma inclòs en el ‘El gran llibre dels Sants’ on expliquen que “un miracle molt freqüent en sant Nicolau és el que el defineix com a protector dels infants. El més famós a Occident, que l’acompanya en la iconografia, és el dels tres nois que havien arribat a un hostal i que van ser assassinats per l’hostaler, que els esquarterà i salà com si fossin porcs. Sant Nicolau va anar a l’hostal i demanà aquella carn de la tina, cosa que va fer veure a l’hostaler que l’havia descobert; aquest se’n va penedir i el sant ressuscità els nois (3)”.
Amades, però, vincula la figura de sant Nicolau als joves estudiants. És clar que si temps enrere es parlava d’estudiants generalment es feia referència al sexe masculí ja que les estudiants estaven separades i, per raó de l’estructura social de l’època que obviava el sexe femení més enllà de les labors domèstiques, la seva ‘carrera’ estudiantil era força minsa; així mateix, s’interpreta que les nenes haurien tingut per patrona santa Caterina, celebrada uns dies abans; les dues diades però, com es veurà més endavant i com ja es va esmentar en parlar del 25 de novembre en aquest bloc, havien esdevingut manifestacions amb arrels i configuració semblants. Fins i tot, algunes activitats de plasticitat molt semblant haurien estat realitzades, per grups de nois, en altres dates del cicle festiu nadalenc (4).
De la diada de sant Nicolau, el mateix Amades comenta que “havia estat general, a Catalunya, que els infants celebressin en aquest dia la seva festa; sobretot els que anaven a estudi, s’organitzaven en colla dintre de l’escola, i sovint intervenia en la festa el mestre, que els presidia i posava ordre” i en detalla que “la festa consistia en una capta matinal i en una benerada a la tarda, en la qual es menjaven allò recollit al matí; en alguns llocs, junt amb un gall que portava algun noi, de casa seva, o que comprava amb els diners recollits el la capta (5)”. Heus aquí com el folklorista esmenta la figura d’un gall, animal que també havia estat protagonista de les celebracions de santa Caterina fetes a Ripoll, Manlleu i Camarasa i és que, efectivament, per sant Nicolau el gall tornava a ser protagonista.

El ‘gall de sant Nicolau’
Precisament, Joan Amades i Rossend Serra relaten com a la Pobla de Lillet (Berguedà), la diada de sant Nicolau, els escolars de la població realitzaven un captiri en el qual hi havia un gall com a protagonista. Amades explica que “el mestre pagava una missa que feia dir a sant Nicolau. Els nois de l’escola, amb diners que els donaven a casa seva, compraven diferents galls, els quals passejaven per poble durant la capta. El dia de la festa, donaven el gall més gros al mestre, en pagament de la missa que havia fet dir. Els altres galls els rifaven, i amb el que en treien i el que havien recollit feien un berenar plegats (6)”. Serra, per la seva banda, ofereix una visió més detallada: “el dia 4 de desembre o sigui dos dies abans de Sant Nicolau, els noys d’estudi feyen festa a la tarda y en havent brenat organisaven el passant pels carrers tot cantant:

‘Virolet Sant Pere
Virolet Sant Pau
Venim de Roma
Portém corona
De Sant Nicolau,
Aquest gall ue portém
Demá’l matarém
!Visca; visca
La burra de Batistal
Nicolau Freixura
No hi tornis més,
A tocar matines
Per quatre diners.
Virolet Sant Pere,
Virolet Sant Pau,
Qué venim,
Qué venim de Roma;
Qué portem,
Qué portem corona.
Al gall del Senyor mestre,
Li ’n farém petar la cretsa
Si la cresta li cau
Li dirém ¡Adeusiau!’


Per la diada de Sant Nicolau –continua Rossend Serra- hi havia festa tot el dia; al matí, ‘s deya una missa ab assistencia del mestre y dels deixebles y a la tarde, duent quatre o cinch galls, que’s adquirien per subscripció entre ‘ls noys d’estudi’s tornava a fer el passant com la revigilia y s’anava a fora del poble (...) en el camp o lloch escullit, per enterrar-hi ‘ls galls, fent-los-hi sortir tan sols el cap. Allavores tapaven els ulls als xicots armats ab un sabre de fusta, ab els qu’ havien de matar els pobrets animals. La diversió (diemne diversió d’aquest espectacle barbre) durava fins que no quedava cap gall viu, procedint-se tot seguit a l’entrega del gall més gros, al mestre, y els demés ‘s rifaven entre els noys, acabant-se ab un ápat que feyen tots plegats (7)”. L’autor acaba recordant que “els pobletans varen deixarse correr aquesta vella costum ja hi ha una pila d’anys, perque realment era poch edificant”.
El gest d’enterrar el gall i només permetre que sobresortís el cap era realitzat, també a Àger (Noguera). Joan Amades (8) relata que “celebraven la festa els estudiants de llatí i els infants de les escoles. Voltaven la població, captant al so d’una de tantes variants de la cançó. Finida la volta, enterraven un gall enmig de la plaça, de manera que només se li veiés la cresta. Aclucats d’ulls, el garrotejaven per tres vegades cada u. El qui el tocava, després de provar-ho per tres vegades, cedia el lloc a un altre, fins que n’hi havia un que l’encertava, de manera que mentre tan sols toqués l’animaló, ja se’l considerava mort”. El mateix folklorista indica seguidament que, en la propera població de Tiurana, “la mainada, aplegada en colles, anava, la vigília d’avui, per les cases, cantant i captant. Avui enterraven un gall viu, davant de l’església, de manera que només tragués el coll i el cap, i el mataven a cops de sabres de fusta, arma que tots portaven”.
És així com per sant Nicolau –com en altres llocs per santa Caterina- tornava a ser víctima de les pràctiques infantils que tenien com objectiu central el captiri i la recol•lecta de diverses menges per celebrar la diada del seu patró. Així mateix solia donar-se el cas que un dels participants esdevenia, per elecció o per sort, una espècia de rei o protagonista especial. De Constantí (Tarragonès), Rossend Serra explicava que “per Sant Nicolau, surten els noys acompanyats del mestre y un d’aquells ‘s vesteix de bisbe posant-se mitra y casulla de paper, representant al patró dels estudiants mentres els altres empunyen un sabre de fusta tot cantant:

‘Sant Nicolau
Bisbe de Bau;
Bisbe de Roma,
Cansat y fatigat,
Sino ‘m donen avellanes,
Un cop de sabre al cap.
Nicolau freixuras,
No hi tornis més,
A tocar matines
Per quatre diners.
Virolet Sant Pere
Virolet Sant Pau
Que portém corona
De Sant Nicolau’


En havent acabat de cantar, claven cops de sabre a les portes de les cases, fins que la gent surt y els hi dona o ‘ls hi tira de les finestres estant, les fruytes seques del temps; avellanes, nous, figues ó panses, que van posant-les en una sanalla que dos xicots porten ceremoniosament y que naturalment un cop acabada l’aplega ‘s reparteixen ab tota equitat fent-ne una menjada en mitj d’una gatzara y alegria envejables (9)”.

Sant Nicolau i el ‘carnestoltes nadalenc’
D’aquest costum de proporcionar un protagonisme especial a un dels infants en resta, encara ara, la festa del “bisbetó” que té lloc en aquesta diada a Montserrat. Manel Carrera explica detingudament els principals aspectes d’aquesta manifestació a festes.org. Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i Joan Soler emmarquen aquesta festa en el que anomenen ‘Carnestoltes de Nadal’ i que “tal com es nomenaven estrafolaris reis de burla i alcaldes d’innocents, les escolanies de moltes catedrals i monestirs elegien també un abat dels innocents o un bisbe dels boigs –episcopus scultorum- sota la benedicció del qual es permetien actes grotescos i jocs deshonestos...” i assenyalen que “als Països Catalans havien elegit bisbetó les catedrals de Barcelona, Girona, Lleida, Vic, Perpinyà, Palma de Mallorca i València, i Montserrat triava un abató, convertit després en bisbetó (10)”. I és que, referent a la diada de Sant Nicolau, Pep Vila afirma que “en aquesta data, vigília o octava, en molts indrets de Catalunya, a principis del segle XX, grups de nois recorrien els carrers, celebraven per un dies el món al revés en voler descavalcar els poderosos de la seva posició social (11)”.
D’aquí que els infants, al marge del poder de les societats d’antany, prenien per un dies les facultats dels grans i esdevenien, miratge del futur que els esperava, els amos del món.

Imatges:

Superior: “La sort del gall penjat” Dins: Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 851
Inferior: “La sort del gall enterrat” Dins: Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 852



1 “Nicolau”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 16, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 149
2 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 847
3 Costa, Roger, El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 111
4 Joan Amades explica com el 31 de desembre “a Llofriu els joves sortien de bon mató proveïts de bastons i anaven a cercar reietons. Quan solien agafar-ne un tornaven a la població i organitzaven una comitiva que anava de casa en casa amb una canya llarga, al cim de la qual duien el moixonet. El qui l’havia caçat es vestia com de rei, amb una corona de llauna o de cartró tota daurada i amb gran capa. Entravessades damunt del pit duia dues garlandes de fulles formant creu. A cada casa oferien el reietó per si se’l volien menjar; la gent els responia que no i els donava alguna cosa. Era de rigor començar sempre la cercavila per casa de l’alcalde i anar seguint per les de les altres autoritats per ordre de categories. Quan havien voltat tot el poble posaven el moixó damunt d’un baiard, cobert amb un sac per tal de sostenir l’ocellet, i organitzaven com un enterrament; cantant unes absoltes de broma, el duien vers els afores de la població, on cavaven un clor i l’enterraven. Amb allò que recollien feien un àpat, i si no bastava el que havien aplegat, hi afegien el que calia de la seva butxaca. El fadrí que havia caçat el moixonet restava elegit com a rei dels fadrins per tot l’any següent, i venia a exercir com una ascendència entre ells, per l’estil dels reis o batlles dels fadrins o dels abats dels boigs, dels quals venia a ésser un semblant” i afegeix que “aquest costum de sortir a caçar un reietó havia estat molt estès per diversos pobles europeus i pel migdia de França. Era practicat generalment per Nadal”. Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 264
5 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 847
6 Amades; Costumari... Íbid, p. 850
7 Serra i Pagès, Rossend. “El gall de Santa Caterina III”. Dins: El Puigmal – revista Autonomista Ripollès. Centre Autonomista Ripollès : Ripoll, any III, núm 87, 26 de juny de 1909, p. 690
8 Amades; Costumari... Íbid, p. 852
9 Serra; “El gall...”, p. 690 – 691
10 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “L’advent. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 126
11 Vila, Pep. “Pervivència de la Festa de Sant Nicolau al Vallespir” [en línia] Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XLVI. Girona : MMV, 2005, p. 461-476 [Consulta: 4 de desembre de 2008] Disponible a: http://www.festes.org/arxius/santnicolauvallespir.pdf