1 de nov. 2008

Tots Sants (i III): llums al cementiri per la ‘nit de Difunts’

Quan comença la nit que condueix cap al Dia de commemoració dels Fidels Difunts, la vesprada del dia de Tots Sants, els cementiris han canviat d’aspecte. Aquests espais, que en qualsevol altre moment de l’any solen ser inhòspits i foscos, s’omplen del color i de llum. Són els tons vius dels rams deixats com ofrenes i l’espurnejar de les llànties i espelmes enceses amb devoció.
Joan Soler i Amigó diu que “la llum s’identifica amb l’esperit, amb l’ànima” i que “ciri, candela o llàntia encesa signifiquen presència espiritual (1)”. Per aquesta raó, el dia de Tots Sants, previ al de Difunts, molts de qui es recorden dels seus familiars que descansen al cementiri els procuren un pessic, un alè, de la vida que els manca. I és que “cremar cera per a un difunt és mantenir el seu record, la pervivència, i l’ofertori de candeles enceses en les misses de difunts tenia aquesta intenció (2)” i ningú és completament mort mentre perdura en la memòria d’algú altre.
La tradició ve de lluny. Els romans, en la diada dedicada als seus difunts –la Parentalia-. Diu Soler i Amigó, “encenien candeles vora les tombes per foragitar els mals esperits (3)”. Aquesta idea i aquest costum ha perdurat fins als nostres dies.
El folklorista Joan Amades explica, fent referència a Barcelona, que “abans de la fundació del cementiri general, l’any 1823, quan encara s’enterrava en els fossars parroquials, era costum que les famílies que havien tingut una defunció durant l’any, portessin al cementiri una llantieta o gresolet d’oli que feien cremar durant tota la diada d’avui” i estableix que “hom podia calcular el nombre de difunts soterrats durant aquell any en un fossar per la quantitat de llumets que s’hi veien cremar (4)”.
La funció de la llum, en el context de culte i respecte als difunts esdevé un indubtable desig de resurrecció. La llum, també diu el mateix Soler i Amigó, expressa l’esperança durant “ la vetlla o vigília mantenint encesa la llàntia, esperant l’albada; o quan hom està sumit en la fosca, perdut, i veu una llum tènue (5)”.
La utilització d’espelmes, ciris i llànties és molt freqüent en diverses manifestacions de tipus simbòlic al llarg de la vida especialment relacionades amb la litúrgia. La Gran Enciclopèdia Catalana ens diu que “el ciri és un element litúrgic que hom troba ja als primers segles cristians. De primer només tingué un sentit funcional d’il·luminació. Després, hom hi veié el simbolisme religiós de la llum (il·luminació divina que aparta la tenebra) i obligà a fer-ne ús en totes les funcions litúrgiques públiques (6)”. Joan Soler i Amigó ho exemplifica amb el ciri baptismal “encès amb el Ciri Pasqual, símbol de Crist ressuscitat (7)”.
Així com la llum significa esperança, el Dia de Difunts no és, tampoc, triat a l’atzar. Amades diu que “és remarcable que aquest moment de l’any coincideix amb el de la sembra” i afegeix que “els pobles vells que creien en la resurrecció de l’ànima, veien una certa analogia entre l’enterrament dels difunts i la seva resurrecció de sota terra al cap d’un període de temps, semblantment a les llavors soterrades i ressorgides en espigues pletòriques de gra”. Per això, continua el folklorista, “la commemoració de la festa dels difunts en el moment de la sembra no és pas accidental, sinó que respon a creences i ritus de caràcter màgic que establien una relació entre els difunts i les llavors (8)”. Semblantment diu Xavier Fàbregas en dir que “hi ha un símil ben fàcil d’advertir entre la llavor que és colgada i el cos inert que rep sepultura. La llavor sembla l’últim residu del fruit i, tanmateix, guarda en el seu interior un impuls vital, una força latent, que al cap d’uns mesos la farà brotar i donarà vida a una nova planta, semblant a aquella de la qual procedeix (9)”. És a dir, creences religioses a part, la nostra cultura més ancestral vol veure, i fer-nos veure, que fins i tot en el que se suposa un dia trist i melangiós, hi ha una llum d’esperança; precisament, la llum que lluu tremolosa al cementiri.

Notes:
1 “Candela”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 110
2 Íbid
3 Íbid
4 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 614
5 “Llum”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 398
6 “Ciri”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 7, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 302
7 “Llum”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 398
8 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 653 i 654
9 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana, 1987, p. 282