31 d’oct. 2008

Tots Sants (II): el culte als morts i a les ànimes

La diada de Tots Sants va ser la cristianització que el papa Bonifaci IV va fer de la festa que antigament es dedicaven a “tots el déus” o Panteó; la va dedicar a la Verge Maria i a tots els màrtirs. Al final del segle X se li va afegir, l’endemà, la commemoració dels fidels difunts (1). Del dia 1, festa de Tots Sants, Amades diu que “té dos aspectes: alegroi i xiroi al matí i greu i sever a la tarda. Es creu que la primera part del dia és festa pels vius, i la segona està dedicada als difunts, car, segons el dir general, el dia de difunts, pel qual ordinàriament es comprèn l’endemà del dia de Tots Sants, comença pròpiament al migdia d’aquest i dura fins a la mateixa hora del dia següent (2)”. Amades diu que “molta gent anava a pregar als fossars encara que no hi tingués ningú soterrat: sols com un acte de pietat i de devoció envers els difunts. Anar a pregar al fossar de la parròquia era gairebé obligat (3)”. I encara ara, com constaten Carrera i Soler, “l’antiga tradició precristiana i preromana de la visita a les tombes dels difunts familiars perviu religiosament (4)” però despullada de “tota aquella trama atapeïda de ritus i creences, d’angúnies i confiances, l’única expressió pública de reverència per un difunt és la cerimònia laica de guardar, immòbils i dempeus, un minut de silenci en record seu (5)”; respecte a la diada de l’1 de novembre, el mateix Soler, esmenta que “també es manté la tradició d’anar als cementiris a visitar els nínxols on són enterrats els difunts familiars, per dipositar-hi pregàries i records, a més de rams de crisantems i ciris o xinxetes enceses (6)”. És així com “un cementiri té realment una aparença diferent si és visitat un dia qualsevol de l’any o bé el dia dels morts. Les flors seques, normalment empolsinades i músties són canviades per flors tendres que donen al recinte un aire de festa –valgui l’expressió- solemne i únic a l’any (7)”.
En tota activitat dirigida als difunts subsisteix la por ancestrals dels vius als morts i a tot allò que en fa referència. Precisament, el dia de Tots Sants i l’endemà, és un moment, diu Amades, en què “hom creu que avui les portes de l’infern resten mig abandonades, és a dir, que hom no les vigila ambla rigor de costum. Hi ha ànimes que, sabedores del cas, esperen aquest moment per escapar-se. Si assoleixen fer-ho per les portes que donen a la terra, es poden reintegrar al món dels vius... (8)”. És així com els dos móns entren en contacte i com els vius intenten apaivagar les ànimes amb visites al cementiri i l’obsequi de rams i altres elements de guarniment a les seves tombes. De la mateixa manera que poden sortir les ànimes de l’infern, ho poden fer les del Purgatori ja que reben permís per anar a veure els seus familiars. Xavier Fàbregas, a Tradicions, mites i creences dels catalans, afirma que “els éssers contra els quals l’home sent la necessitat de protegir-se són tres: les ànimes dels morts, les bruixes i els dimonis (9)” i diu que els dimonis ocupen un lloc modest en aquesta classificació. L’ànima que visités els món dels vius, avisa el mateix autor en una altra obra seva, “i en arribar a casa trobava la família fresca i tranquil·la, en tenia una gran pena i, abans no despuntés el dia, se n’havia de tornar a la seva torradora”, en canvi, “si trobava els familiars afligits i plorosos les autoritats que intervenien en aquestes coses per expressa delegació divina li obrien les portes del cel en un ‘amén Jesús’ (10)”.
Creences i supersticions a part, el dia de Tots Sants i el del Difunts és moment especial per generar reflexions. Qui s’acosta al cementiri de Manlleu és convidat a una. La llinda del fossar parroquial manlleuenc, construït el 1851, conté aquest valuós missatge que acompanya una calavera:

“Esta verdad que oirás,
jamás pongas en olvido:
Como tu eres yo he sido,
como yo soy, tu serás.”

1 “Tots Sants”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 668
2 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 610
3 Íbid, p. 614
4 Carrera, Manel; Soler, Joan, “La tardor” Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 102
5 Soler, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: Pòrtic, 2001, p. 199
6 Íbid
7 Contreras, Jesús; Prat, Joan. Les festes populars. Barcelona: Dopesa 2, 1979, p. 72
8 Amades, Joan. Costumari... Íbid, p. 645
9 Fàbregas, X. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 54
10 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana, 1987, p. 282

Tots Sants (I): 'Halloween' o el fals retorn del culte als morts

L’ambient festiu a l’entorn de Tots Sants, cada vegada més, està contaminat per l’anomenat “model americà”. No és infreqüent veure com grups de jovent, especialment, celebren la diada disfressat d’éssers fantàstics o monstruosos i com són convocats, a discoteques i altres locals afins, per festejar la ‘nit del Halloween’. És fruit de la progressiva americanització de les nostres vides, influenciades pels mitjans de comunicació. Aquesta celebració importada ha trobat un bon aliat en la ‘nostrada’ castanyada que es veu adornada amb una simbologia i iconografia duta de fora i mancada de significat per si mateixa.

La revetlla de tardor: la Castanyada

La nostrada festa de Tots Sants, en l’imaginari col·lectiu català, s’associa amb la Castanyada en una altra, encara que menys rotunda, pèrdua de la identitat de la data.
Abans, la Castanyada formava part d’un ritual. Com esmenta Joan Soler “l’àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família” en una tradició que ve de segles enrere ja que “la castanyada consta des del final del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fuita seca i els pans votius de l’oferta als difunts en els funerals, anomenats absoltes o pa d’ànimes i, més popularment, panets, panellets o panellons (1)”. El mateix autor, amb Manel Carrera diuen, que se celebra “en família, amb el veïnat, però cada vegada més en colles d’amistat” i afirmen que “s’ha convertit en la revetlla de tardor”; és “un sopar, popular o distingit, seguit d’unes postres obligades: panellets, castanyes i moniatos, i tot plegat regat amb xampany, que ha ocupat el lloc dels vins dolços o rancis d’abans (2)”. Aquesta tradició s’ha estès, sobretot, en l’espai escolar, que la celebren com una de les festes tradicionals que es tenen en compte en el procés educatiu dels infants.
Carrer i Soler, però, indiquen que “la tradicional castanyada es veu avui envaïda i distorsionada per les imatges del Halloween importades dels EUA. Estupor de carbasses, que sovint són de plàstic amb ulls i boques estrafolàries il·luminades, per jugar a fer por, i disfresses extravagants, de bruixes, fantasmes i altres éssers terrorífics (3)”.
Xavier Fàbregas (4) associa menjar castanyes amb el culte als morts. Assenyala que “el difunt habita el reialme de les ombres i allò que se li escau és el color fosc”: Per aquesta raó, el color del dol és el negre, diu, i estableix que “pel que fa al menjar la mecànica que s’estableix és semblant: el difunt es deleix pels aliments de color fosc. Entre els romans sembla que la menja més exquisida dels difunts eren les faves, entre nosaltres, en canvi, les ànimes en pena s’han decantat pel fruit del castanyer”.
Podeu veure més elements del menjar d’aquestes al web de festes.org.

El Halloween: la festa importada

Quan s’esmenta el Halloween, segons la Viquipèdia (5), “es fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta, que tan ràpidament s'han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants”. En aquesta festa, celebrada a l’àmbit geogràfic de la cultura celta coincidint amb el final d’any, “ s'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos. En establir-se la diada cristianitzada de Tots Sants, segueix dient l’Enciclipèdia lliure, “la festa celta va adoptar el nom “All Saints Eve (vigília del Dia de Tots Sants). Aquestes paraules anaren derivant cap a All Hallows Eve, d'on va sortir la paraula Halloween. Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat, i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag”. D'Irlanda va passar, acompanyant els emigrants, cap als Estats Units des d'on, els mitjans de comunicació i el cinema, s'han estès pel món.
Podria semblar, per la visibilitat d’aquesta festa importada i relacionada amb el món dels morts, que així es recuperen els fonaments veritables de la celebració. Tenint en compte que la nostra tradició encomana que el dia de Tots Sants però sobretot l’endemà, el Dia dels difunts, estan relacionats directament amb el record de la mort i de la possible existència de vida després d’aquesta, es pot donar el miratge de pensar que el Halloween ens permet tornar als orígens. Res més lluny de la realitat ja que, com diuen Carrera i Soler, en la 'nova' festa “s’han anat esborrant els tradicionals rituals dels morts i s’acaba anant a raure a la recreació de fantasmes amarats de la superficialitat de banals “disneylàndies” (6)”.
Efectivament, allò que més ens separa d’aquesta manera grotesca d’ensenyar la mort és, precisament, el respecte ancestral, la por, que la nostra cultura ha sentit i sent pel més enllà; i aixó ho va ben lluny de les disfresses extravagants. Curiosament, però, Joan Amades situa aquest tipus de vestimenta referent a fantasmes i difunts en unes altres dates tot recordant “unes disfresses estranyes del dia de Cap d’any i els disfressats de morts o de fantasmes blanques, embolicades amb un llençol que tant havien abundat per les Carnestoltes, especialment en el seguici de l’enterrament del ninot (7)” que responen a la idea del mort vivent.
(Continuarà...)

1 Soler, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: Pòrtic, 2001, p. 200
2 Carrera, Manel; Soler, Joan. “La tardor” Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 102
3 Carrera, Manel; Soler, Joan, Íbid
4 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana, 1987, p. 284
5 “Halloween” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre.
Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Halloween [Consulta: 30 d’octubre de 2008]
6 Carrera, Manel; Soler, Joan, Íbid, p. 102
7 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 664