27 d’oct. 2008

La festa dels antics patrons de Vic, sant Llucià i sant Marcià, gairebé passa desapercebuda

Ahir diumenge, a l’església de la Pietat –al costat del temple romà i en el lloc que ocupava l’antiga església de Sant Sadurní- la ciutat de Vic va realitzar l’acte litúrgic de record als seus antics patrons, sant Llucià i sant Marcià. Era un dia especial per a la feligresia de la Pietat ja que tenia lloc la visita pastoral del bisbe de la diòcesi, mons. Romà Casanova, que va presidir la missa; va estar acompanyat del rector, mossèn Josep M. Riba, i d’altres sacerdots vinculats a la parròquia.
Tot i que era el dia en què el santoral assenyala la festivitat de sant Llucià i sant Marcià, només hi van haver breus referències a aquests dos suposats màrtirs vigatans. Prop del lloc on la tradició indica que van ser trobades les seves relíquies el 1050, gràcies a les visions d’un prevere anomenat Ramon Ferrer, actualment la presència d’aquestes és inexistent. En l’espai habilitat per a la missa, l’antic absis de l’església de la Pietat a l’espera que la nau central sigui restaurada, no és present l’urna on es guarden les restes. Curiosament, per l’actual disposició de l’altar i els bancs dels fidels assistents, la missa es diu de cara a una gran imatge escultòrica dels dos Sants.
La devoció resta minsa en comparació a la mostrada, en segles passats, que s’irradiava des de la ciutat de Vic cap a la resta de la comarca. La festivitat se celebra el 26 d’octubre, d’acord amb el santoral, tot i que Joan Amades esmenta que també s’havia celebrat el primer d’abril (1). L’Ajuntament de Vic, fa uns anys, va voler recuperar la dels Festa dels Sants Màrtirs així com ho va fer en d’altres manifestacions de la religiositat popular, com el seguici al voltant de la relíquia de Sant Miquel dels Sants, per la Festa major, o el Corpus; aquesta hauria estat una mena de festa major petita però no va arrelar.












La memòria als dos suposats màrtirs vigatans encara perdura, però, en forma de diverses capelletes de carrer disposades per Vic la més gran de les quals és a una façana lateral de la Casa de la Ciutat, davant mateix de la façana de l’antiga església de Sant Sadurní o en un racó sota la porxada de la plaça Major.

La llegenda els havia fet vigatans de naixement

La llegenda (2) dels sants màrtirs vigatans, Llucià i Marcià, explica que eren dos joves que practicaven la bruixeria que es van enamorar d’una jove cristiana. Utilitzant les arts de la màgia i el pacte amb el diable se la van voler fer seva però una creueta que la noia duia al coll els ho impedia. Vista l’enorme força de la fe en Déu, van abraçar el cristianisme i van refugiar-se per fer penitència, a una cova (3). Passat un temps van retornar a la ciutat de Vic on, al descobrir que s’havien fer cristians, la gent els va prendre i els va cremar al mig de la plaça major. Aquests fets, suposadament, van ocórrer el 26 d’octubre de l’any 255 i coincideixen, en la major part, amb unes actes de martiri que no indiquen el lloc dels fets (4).
Les restes dels màrtirs haurien estat amagades en lloc desconegut fins que, segons una altra llegenda, van ser localitzades. La invenció de les relíquies de sant Llucià i sant Marcià, gràcies a les visions del prevere Ramon Ferrer, va tenir lloc a l’església de Sant Sadurní, darrera el temple romà de l’antiga Ausa; era l’any 1050 (5). Se suposa que va ser a partir d’aquesta meravellosa troballa que va prendre volada la devoció als suposats Sants Màrtirs vigatans. Antoni Pladevall i Joan Soler (6), però, donen una explicació a aquesta localització: “la gran difusió que van tenir les relíquies dels màrtirs ha fet doblar o mitificar i atribuir a llocs diferents de l’original l’origen dels sants, el més habitual és el doblament d’un sant a causa del repartiment o divisió de les seves relíquies”. Aquests dos autors posen com exemples el suposat bisbe de Girona, Narcís, i “el dels sants Llucià i Marcià, antics patrons de la ciutat de Vic. D’aquests dos sants, el martiri dels quals –continuen afirmant- el Martyrologium Hieronnymianum situa a Nicomèdia, dins l’actual Turquia, sembla que en van arribar relíquies a Vic, segurament com a conseqüència de les croades, les quals es dipositaren a l’església de Sant Sadurní, propera al temple romà de la ciutat”. Efectivament, diversos autors, apunten la certesa que els sants vigatans no són res més que l’apropiació de la biografia de dos màrtirs, esmentats en calendaris antics, morts Nicomèdia i que duien els mateixos noms dels que es van pretendre localitzar a la ciutat osonenca. Ramon Ordeig esmenta com la inclusió en un martirologi copiat a Vic i conservat al Museu Episcopal, en el qual consta una inscripció al marge feta en el segle XIV, que assenyala que hi havia relíquies d’aquests màrtirs a Sant Sadurní (7). Posteriorment, en nous textos redactats ja s’afegeix el seu origen vigatà.
Diversos han estat, però, els autors que han estat a favor o en contra del vigatanisme de Llucià i Marcià. Joaquim Salarich, el 1854, encara afirmava que “damos por sentado, que los Santos Mártires Luciano y Marciano son hijos de Vic (8)” i esmentava d’altres estudiosos que, segons ell “lo han probado hasta la evidencia”. La historiografia actual, però, desestima qualsevol atribució vigatana a aquests dos màrtirs.
A part d’aquesta discussió, ja superada, la devoció a les relíquies i a les figures de sant Llucià i Marcià durant la història de l’església vigatana i osonencs és fora de tot dubte. Ordeig esmenta que “el 24 de maig de 1342 es feia el trasllat de les relíquies dels màrtirs Llucià i Marcià des de l’urna antiga de fusta de roure a una altra de fusta daurada que havia costejat el patrici Andreu Barrat (...) L’urna daurada es conservava dins d’una altra urna pintada de verd que fou substituïda, el 1386, per una altra urna més sumptuosa que, segons alguns, cal identificar amb l’urna d’alabastre que avui es conserva al Museu Episcopal (...) L’urna d’alabastre serví fins al 1657, en què les relíquies foren traslladades l’urna d’argent que costejaren els canonges Pere Ramis i Jaume Brunells i que es conservà fins al 1936. Passada la Guerra Civil, se’n feu una còpia fidel, que és la que conserva avui les relíquies (9)”.
El reconeixement dels dos màrtirs va ser considerable. Vic va traspassar la Festa major a la seva diada, des de la data de Sant Pere –titular de la catedral-, el 1551; i va considerar-los patrons i protectors de la ciutat fins a la canonització de sant Miquel dels Sants, el 1862, que també es va endur la Festa major. Tot i això no va ser fins al 1920 que l’Ajuntament va intervenir en les festes dedicades al seu nou patró (10). D’altres fets corroboren la força de la devoció als suposats màrtirs vigatans: en cas de sequera persistent, les relíquies eren dutes fins al santuari de la Mare de Déu de la Gleva; diverses parròquies de la Plana de Vic tenien un dia assignat per anar a retre homenatge; i fins i tot els pastissers manlleuencs els tenien com a patrons gremials.



“Goigs dels gloriosos Màrtirs Sant Lluciá y Sant Marcià, fills i patrons de la Ciutat de Vich. Vic : IMp. De Ll. Anglada, 1916” per gentilesa de Bibliogoigs.

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 522 i Íbid, vol. 3, p. 245
2 Podeu llegir-la a diferents fonts: Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 522. Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 25
3 La cova on suposadament van fer penitència els dos joves se situa sota del serrat de Santa Llúcia de Sobremunt on hi ha una capella troglodítica dedicada als dos màrtirs. La tradició va situar, també, altres escenaris de la llegenda en el context real.
4 Ruiz Bueno, Daniel. Actas de los mártires. Madrid : Biblioteca de Autores Cristinos, 2003, p. 655 – 661
5 Junyent, E. La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs. Dins: Ausa, Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, Any: 1956 Vol.: 2 Núm.: 15, p. 208 – 212. Disponible en línia a:
http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/39272/39135
6 Pladevall, A. i Soler, J. "Els sants, herois i protectors sobrenaturals mitificats. Els màrtirs". Dins: Tradicionari, volum. 8. ‘L'univers màgic. Mites i creences’. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 158
7 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 27
8 Salarich, J. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vic : Imp. De Soler Hermanos, 1854, p. 110 [nota 2]
9 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 41
10 Gudiol, J; Junyent, E; Salarich, Miquel S. Sant Miquel dels Sants i la ciutat de Vic. Vic : Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals, 1992, p. 99