9 de set. 2008

Santuaris (II). La Gleva

Situar damunt d’un mapa el santuari de la Gleva és d’allò més senzill: només cal cercar el punt on el riu Ter, amb un pronunciat meandre, abandona la direcció nord-sud i emprèn camí a l’est, cap a la costa Brava. Molt a prop del que seria l’angle de 90 graus es troba el temple religiós que conté la imatge mariana que va ser batejada com a patrona de la Plana de Vic, la Mare de Déu de la Gleva.

Aquest pot semblar un santuari singular per la seva situació, al bell mig de la plana i en un punt baix d’altitud, però es troba fregant a una de les vies històriques més importants de la Catalunya Vella: aquella que sortint de Puigcerdà passava pel seu bressol, Ripoll, al seu Cap i Casal, Barcelona. Certament, el camí ral de Barcelona a Ripoll tenia el seu punt mig a uns centenars de metres de la Gleva, on encara hi ha la base de l’anomenada ‘Creu de mitja via’, en terme de Gurb. Arran de la Gleva, també hi passava el camí més recte que unia el Collsacabra i el Lluçanès nord. Així és com es tracta d’un creuament de camins de gran importància segles enrere.

La Mare de Déu de la Gleva és una de tantes “marededéu trobades” de Catalunya. La seva llegenda, forjada per la imaginació i devoció popular, ja era ben definida quan el frare dominicà gironí Narcís Camós la va escoltar a mitjan segle XVII; aquest incansable viatger es va dedicar a visitar els diferents santuaris catalans, en plena Guerra dels Segadors i epidèmia de pesta, recollint i traspassant tot allò que en feia referència en un interessantíssim volum titulat “El Jardín de Maria” (1). De la imatge de la Gleva explica com una pastoreta d’una masia propera al lloc on ara hi ha el santuari, va veure, repetidament, com un bou del ramat furgava la terra en un lloc precís. Després de contempla el fet diverses vegades, es va apropar a aquell punt i fent un forat a terra va descobrir una imatge de la Mare de Déu sota d’un terròs, una ‘gleva’, de terra sostinguda per unes columnes. Poc després, el pare de la pastoreta es va adonar de la insistència del bou el qual el va dur, de nou, al lloc de la imatge on ja la venerava la seva filla. El pare, que la llegenda fins i tot en diu que es deia Pujol, va intentar dur la marededéu a l’església parroquial de Sant Hipòlit; aquesta, però, va retornar a lloc on havia estat amagada com a senyal que hi volia un santuari propi.

Aquesta llegenda, que presenta protagonistes i situacions molt semblants a relats relacionats amb d’altres imatges marianes, planteja un origen miraculós del santuari que alguns autors han situat en èpoques molt reculades (2). Els documents, però, indiquen que la tradició arrenca al voltant del segle XIII. Antoni Pladevall així ho indica quan afirma que “tot porta a creure que l’inici de la devoció a la Mare de Déu de la Gleva va tenir lloc entorn l’any 1280 (3)”. A partir d’aquest data apareixen les deixes a la capella, en la qual es venera la marededéu que va conservar-se fins la Guerra Civil espanyola, el 1936, i que es va substituir per una reproducció; curiosament, la imatge actual conserva, com a verdaderes relíquies, unes petites peces de fusta de l’original darrere el tron.












Successivament, gràcies a diverses ampliacions, el que devia ser una petita construcció va esdevenir el gran santuari d’avui dia i que respon a la reforma de Josep Moretó realitzada el tercer quart del segle XVIII.

No es pot fer un resum dels fets més destacats del santuari de la Gleva sense esmentar l’estada que hi va fer el poeta mossèn Cinto Verdaguer durant prop de dos anys, entre 1893 i 1895.

Festa major, el 8 de setembre

Al voltant de la festivitat de les “marededéu trobades, el 8 de setembre, el santuari de la Gleva celebra la Festa major. Es tracta, com el mateix nom indica, de tot un seguit d’activitats festives i, també, religioses que se celebren a tota la barriada propera al santuari i que pertany al municipi de les Masies de Voltregà.
Antigament, eren diversos els dies en què des de diferents poblacions osonenques els romiatges plens de gent s’apropaven a venerar la Mare de Déu de la Gleva. Fins i tot, hi ha testimonis documentals de la notable devoció que es tenia a aquesta imatge amb motiu de temps de sequera o altres calamitats; s’hi desplaçaven en processó les relíquies dels suposats màrtirs vigatans sant Llucià i sant Marcià i les del suposat Sant innocent, Fortià, des de Torelló.
Actualment, al marge d’actes lúdics que poden trobar-se en molts municipis, l’ànima de la Festa major de la Gleva segueix pivotant en el santuari.
Per a la mainada, el matí de la diada estava ple d’aventura amb la instal·lació d’una ‘tirolina’ i altres atraccions firals per a la mainada.
La missa, presidida pel bisbe de la diòcesi mons. Romà Casanova, va omplir el santuari de gom a gom amb fidels provinents d’arreu de la comarca.
Acabada la missa, a més de dues interessants exposicions de pintura i estampes marianes, es va poder visitar l’habitació en va residir mossèn Cinto Verdaguer durant la seva estada a la Gleva.



1 Camós, Narcís. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña; compuesto por el P. Fr. Narciso Camós, Barcelona: Orbis, [1949?], p.. 348 – 352
2 Antoni Pladevall recull les diferents versions que hi ha sobre la data de la suposada troballa de la imatge: “les versions més antigues de la llegenda no donen cap precisió cronològica i els autors que l’han volguda datar tampoc aporten res. El pare Camós no s’atreveix a dir quan succeí això, només diu que seria “mucho antes de los años 1064”, perquè creu que és d’aquest any la primera data o document sobre la Gleva (...) El canonge Poquí, en la seva ‘Gleva Ilustrada’, assenyala com a nay de la troballa el 993 sense aportar cap document o prova i Joaquim Roca i Cornat en la seva ‘Historia, culto y milagros de Nuestra Senyora de la Gleva’, diu que, segons escriptures “que nos ha sido dable examinar”, això devia succeir l’any 822”. Pladevall, A. Santa Maria de la Gleva patrona de la plana de Vic. Barcelona: Montblanc-Martín, 1988 , p. 24 i 25
3 Íbid, p. 31