25 d’ag. 2008

Tocs de clàxon a la marededéu del Boncamí a Sant Esteve de Granollers (Gurb)

Arran de la carretera de Vic a Manlleu (B-522), just a peus del turó de Sant Esteve de Granollers (municipi de Gurb), molts dels conductors dels cotxes que hi passen solen fer tocar el clàxon del seu vehicle. Aquest costum no es deu a cap obligació de la normativa de trànsit sinó que és el gest de devoció cap a la marededéu que reposa al seu pedró il·luminat.
El Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de B. Moll presenta diverses definicions per a la paraula “pedró” (1). Entre aquestes hi ha la que la defineix com a “pedra posada en terra per sostenir un altar” i la que ho fa dient que és una “columna o pilar solt, especialment amb una inscripció recordatòria d’algun fet memorable”. Ramon I. Canyelles, en estudiar els petits monuments religiosos al municipi d’Artesa de Segre (2) esmenta que en aquella comarca se solen denominar “oratoris”, terme que el mateix considera poc escaient però que, en algun cas, pot compartir una part de la funcionalitat; així, un pedró té una finalitat estrictament indicativa i commemorativa d¡un lloc i l’oratori és un lloc on exprés per fer oració a un sant, santa o advocació mariana: Així mateix, Canyelles diu que “l’origen d’aquests monuments el podem situar a la prehistòria, podria ser una evolució dels menhirs” i defineix la forma estructural bàsica que no difereix gaire de l’exemple de Sant Esteve de Granollers.












El pedró va ser construït per encàrrec del rector de la parròquia, Mn. Joan Rovira (rector de Sant Esteve des de 1960 a 1981) al voltant de l’any 1970. En una capelleta amb teulada a dos vessants, i protegida per un vidre, hi ha una imatge de la Mare de Déu que, el mateix mossèn Rovira, va batejar com la Mare de Déu del Boncamí.
Des de la seva col·locació, i fora d’una ocasió que un gambirots li van fer algunes destrosses, ha esdevingut un referent per a tots els que circulen per la carretera. Des de fa algun anys se n’ocupen un grup de veïns que també vetllen pel manteniment dels altres serveis i de les bones condicions dels edificis parroquials.
La capelleta té llum tot el dia, subministrat des de la mateixa parròquia; d’aquesta manera, sobretot de nit, esdevé una referència visual destacable. Generalment sol tenir algun o més rams que guarneixen la capella i el pilar que la sustenta, aportats anònimament per algun devot o alguna devota.
Sembla que el costum de tocar el clàxon del cotxe és més propi dels conductors manlleuencs que, fins i tot, els habitants del terme parroquial. N’hi ha que, al passar pel costat del pedró, fan només un toc; d’altres en fan un per cada ocupant del cotxe i n’hi ha, però, que n’afegeixen un pel mateix vehicle. Aquesta tradició, que pot sorprendre a d’altres conductors que la ignoren, és una mena de salutació a la Mare de Déu o un prec per tal que els procuri bon viatge. Com que aquesta carretera és una de les més transitades de la comarca d’Osona és molt freqüent escoltar tocs de clàxon per les proximitats de la Mare de Déu del Boncamí.

1 “Pedró”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear (Vol. 8) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 372
2 Canyelles, Ramon I. “Petits monuments religiosos al municipi d’Artesa de Segre”. Dins: Religiositat en l’arquitectura popular. Lleida : Pagès editors, 2005 [textos del 5è curset d’estiu d’arquitectura popular], p .127 - 149