29 de jul. 2008

Primer d’agost: diada del ‘menystingut’ sant Feliu

Girona ofereix devoció a dos Sants que considera propis. Per una banda hi ha el patró sant Narcís, al qual dediquen la Festa major, i per altra banda hi ha sant Feliu. Aquesta dualitat, tal com ja es va apuntar anteriorment en esmentar els “sants inventats”, ha afavorit la devoció al primer, del qual no se’n saben dades històriques que el vinculin amb Girona, en detriment del segon que és, autènticament, un màrtir gironí.
Els relats amb certa qualitat històrica (1) i d’altres que tenen menys pedigrí (2), de certa autenticitat, esmenten que Feliu, se suposat origen africà, va predicar a Girona a principi del segle IV on se suposa que va morir martiritzat durant la persecució promoguda per l’emperador Dioclecià, el 303. D’entre els martiris que se li atribueixen hi ha el de ser llançat al mar des de la punta de Guíxols, a Sant Feliu de Guíxols, amb una roda de molí lligat al coll, element al qual se l’ha associat des de la seva iconografia hagiogràfica.
El poeta Prudenci va escriure, a finals del segle quart, en el seu Peristephanon o Llibre de les Corones, on esmenta que “la petita Girona, rica en membres sants, exhibirà la Glòria de Fèlix (3)”. D’aquesta manera, es dóna per certa una referència que, tot i ser distant en el temps, estaria vinculada amb una forta tradició oral que recordaria el martiri de Feliu. Precisament, aquesta frase de Prudenci sembla indicar que Feliu ja rebia devoció en el seu temps i, si així era, devia tenir el seu origen al temple que testimoniava el lloc on devia estar enterrat. Miquel Àngel Chamorro esmenta que “sembla ser que es pot afirmar, seguint la tradició, que existia un ‘martyrium’ a partir del segle IV, just després del martiri de Sant Feliu, a l’indret que ocupa l’església del sant màrtir i que esdevindria entre els segles V i VII un important centre de culte i de peregrinació (4)”. La zona propera a aquesta construcció hauria esdevingut un cementiri on s’enterrarien aquells cristians que voldrien tenir la seva darrera llar ad sanctos, ‘propera als sants’, que els afavoriria el seu traspàs cap a la resurrecció celestial.
Del culte i devoció a Feliu n’hi ha testimonis anteriors a la invasió sarraïna del primer quart del segle VIII. Narcís Amich (5) recull la referència, feta per l’historiador Julià de Toledo (~642 – 690) on esmenta la sublevació de Paulus contra el reu Vamba i on s’esmenta que el rei Recared (586 – 601) “havia regalat a finals del segle VI una corona votiva d’or al sepulcre del Sant”, corona que el rebel Paulus va prendre durant la seva revolta. De la difusió del culte a Feliu, a terres hispàniques i de la Gàl•lia, així com al nord d’Àfrica, en els temps visigòtics en parla detingudament Amich a l’obra citada.
La memòria a sant Feliu va traspassar els temps de la despoblació de les terres centrals catalanes que va seguir a la invasió sarraïna. Precisament Feliu, amb d’altres Sants autòctons, com Fruitós, és una de les advocacions a les quals són dedicats els primers temples parroquials en terres catalanes dels quals hi ha dades escrites. Precisament un dels primers documents posteriors a la repoblació de les terres del comtat d’Osona, fins i tot anterior a la restauració del bisbat de Vic feta per Guifré el Pilós el 886, esmenta la venda de terres i cases, ocorreguda el 30 de gener de l’any 881, en territori del castell de Torelló “in locum ubi dicitur [ad] domum Felicis (6)”, o sigui, prop de l’església de Sant Feliu de Torelló.
De manera semblant, els escrits de l’alta edat mitjana catalana testimonien la importància que la figura de sant Feliu tenia a l’època. En document del 28 de setembre del 989, Requesens i El•lemar juren davant l’altar de Sant Pere de la seu de Vic que conté les relíquies de Sant Feliu (7). De manera semblant, la diada de Sant Feliu, el primer d’agost, havia adquirit cert relleu en el calendari anual. Així consta com a data establerta per a cancel•lar els deutes i l’empenyorament en diferents documents dels anys 1015, 1016, 1020 i 1024 (8).
De sant Narcís, suposat bisbe gironí que la llegenda situa a l’època de sant Feliu, no se’n tenen notícies fins passat l’any 1000. La intensa devoció que, en l’esfera dels ambients litúrgics, se li va oferir va arribar a ocultar la de l’autèntic màrtir. Fins i tot el cos de Narcís va prendre forma i va esdevenir incorrupte com a testimoni d’una vida que ben poc va tenir, almenys en terres catalanes, de real.
Per sort, a algunes poblacions catalanes com Torelló celebren la Festa major per sant Feliu i recorden aquest personatge tan nostrat.

[Imatge extreta dels “Goigs en honor del diaca i màrtir Sant Feliu El Africà, patró de la Capella de la Verneda, sufragania de la Parroquia de Osormort del Bisbat de Vic”]

1 “Feliu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 11, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 23
2 Vegeu: Pla Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona. Girona : Dalmau Carles, Pla, S.A, 1955, p. 29 - 35
3 Prudenci. Llibre de les Corones. Barcelona Fundació Bernat Metge 1984, p. 76
4 Chamorro Trenado, Miquel Àngel. La construcció de l'església de Sant Feliu de Girona al segle XIV. Els llibres d'obra. [en línia] Departament de Geografia, Història i Història de l’'Art. Universitat de Girona [consulta: 27 de juliol de 2008] Disponible a: http://www.tdx.cat/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-0922104-141552//tmact.pdf, p. 229
5 Amich Raurich, Narcís. Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII) [en línia] Departament de Geografia, Història i Història de l’'Art. Universitat de Girona [consulta: 27 de juliol de 2008] Disponible a: http://www.tdx.cesca.es/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-0415104-140324//tnar5de6.pdf, p. 369 – 370
6 Junyent, Eduard. Diplomatari de la catedral de Vic: segles IX i X (volum 1). Vic: Patronat d'Estudis Ausonencs, 1980-1996, p. 1 i 2 [doc. 2]
7 Ordeig, Ramon (coord.) Els Comtats d'Osona i Manresa. Catalunya carolíngia, volum 4 . Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1999, p. 1116 i 117 [doc. 1565]
8 Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI (fascicle 1). Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 2000, p. 102 i 103, 110, 114, 153 i 154, 176 i 176 [doc. 757, 767, 772, 819 i 841]