22 de jul. 2008

Una capelleta de Sant Jaume políticament incorrecta

Sant Jaume és el copatró de Manlleu. Comparteix el patronatge amb la Mare de Déu Assumpta que és la titular de la parròquia de Santa Maria. A la baixa edat mitjana es va edificar una ermita al nord del terme municipal que segles més tard va quedar totalment enrunada. El record d’aquesta construcció religiosa i, sobretot, del seu titular, va quedar gravat a la memòria dels manlleuencs.
L’any 1854 va ser un mal any. L’hivern va ser molt rigorós; l’estudiós de la història manlleuenca Domènec Torrent i Garriga no s’estava que qualificar-lo –el 1893- com a “tal vegada el més cru que ha sentit Manlleu en el present segle” i moment en el qual “el vi es gelava dins de les cases, i el pa, que es gelava també, era precís torrar-lo abans de menjar-lo” (1). Va continuar-lo un estiu en el qual una epidèmia de còlera va matar molts manlleuencs. Els vilatans, cercant ajuda divina davant tanta desgràcia es van emparar amb la figura de Sant Jaume. En vot de poble van prometre que, en cas de superar aquella mala anyada, construirien una nova ermita a l’apòstol. Va ser Aixa com, per voluntat popular i un cop superades les desgràcies, els manlleuencs van edificar –en un lloc diferent a la primera per`més propera al nucli urbà- l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà.
Des de finals del segle XVIII que existia, a la zona coneguda com a Baix Vila, un carrer dedicat a Sant Jaume. En la façana d’un dels seus edificis, el bienni de 1884 / 1885, quan el còlera va afectar de nou a la població, s’hi va construir una fornícula on es va posar una imatge del sant. Probablement, els vilatans de més edat recordaven que l’apòstol ja els havia ajudat a superar l’epidèmia de trenta anys abans, i van decidir posar-se, de nou, a les seves mans. És així com, des d’aleshores, que al carrer de Sant Jaume de Manlleu hi ha la capelleta dedicada a Sant Jaume en la qual es pot veure com aquest, damunt de cavall blanc i llança en ma, enforquilla un personatge ajagut als seus peus.
Iconogràficament, Sant Jaume té dues formes de representació típiques. La primera és la de pelegrí, en sintonia amb el camí que porta el seu nom i que des de tot Europa recau a Compostel•la; la segona és la que fa referència a la llegenda que esmenta la seva aparició damunt d’un cavall blanc per ajudar a l’exèrcit cristià de Ramir I de Lleó, l’any 844, contra els sarraïns que, un segle i quart abans, havien ocupat tota la Península Ibèrica adoptant el qualificatiu de “matamoros”. Doncs, vet aquí que la imatge representada a la capelleta del carrer de Sant Jaume de Manlleu conté una referència ben clara a aquest darrer aspecte del Sant.
Va ser, precisament, aquesta al•lusió al “matamoros” medieval la raó per la qual es van modificar fa uns anys els goigs que es cantaven als Sant Jaume de l’ermita de Vilamontà. Uns goigs que porten data de 1955 –que recollien la lletra d’uns de més antics-, no s’estaven de dir:

Quan Espanya fonc de moros
Veren-vos els Cristians,
Degollant els Africans
Amb espasa com a toros;
Anàvau amb gallardia
Sobre un cavall armat:
Puix que sempre sou estat,
nostre amparo, llum i guia;
Ajudau-nos cada dia,
Jaume benaventurat
(2)

No cal dir que aquest text podria haver grinyolat en alguna orella. Per aquesta raó, quan es va decidir reescriure els goigs l’any 2000, va ser eliminada qualsevol referència a “moros” i a “cristians” i es va transformar l’estrofa en una de més respectuosa i que, en qualsevol cas, mira cap al nord i no cap al sud:

Fe que fent de Vós memoria,
han guardat els espanyols
i els d’enllà, que a grans estols,
han vingut per vostra glòria.
De Sant Jaume, avui, la via
gent d’Europa encara atreu.
Puix que sempre sou estat,
nostre amparo, llum i guia;
Ajudau-nos cada dia,
Jaume benaventurat
(3)

És ben cert que la història té aquestes coses; que allò que és ben considerat en un moment, pot ferir susceptibilitats en un altre. Només cal recordar tot l’enrenou causat a Banyoles en plena eufòria olímpica de la Barcelona 92. El cas de Sant Jaume pot ser quelcom semblant i no deixa de ser paradigmàtic que passi en una ciutat on gairebé el 17% de la seva població són d’algun país del Magrib.



1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 151
2 Antics goigs en lloança de Sant Jaume Apòstol, venerat en la seva ermita de la Parròquia de Snta Mª de Manlleu. Manlleu, 1955
3 Badia Torras, Lluís. Goigs en Honor de Sant Jaume Apòstol, la imatge del qual es venera a la seva ermita de Manlleu. Manlleu, 2000