10 de jul. 2008

De quan els Sants caminaven per Osona

Repartits pel territori català es troben, amagats per alguns racons, cingleres o vorals de camí, uns clots o solcs –també coneguts com cassoletes- a les roques als quals se’ls associa alguna llegenda. Generalment es tracta de narracions que atribueixen aquests forats a petjades deixades en moment de juguesca entre un sant i el dimoni.
“Un aspecte dels cultes lítics i difosos –diu el folklorista Joan Amades- el constitueixen la veneració i admiració per les petjades i senyals de membres humans i animals gravats damunt de la roca viva, situats a voltes arran de cingles i d’altres propers a corrents d’aigua” i segueix dient que “quan no són jocs de la natura, són restes i romanalles de cultes tan pregons com obscurs, dels quals fins avui ni l’arqueologia ni la història no han format concepte (1)”.
A Osona hi ha exemples d’aquestes “petjades”, no gaire llunyanes una de l’altra, situades al terme de Sant Sadurní d’Osormort. La gent que viu o havia viscut a la zona les recorda com a petjades de sant Martí i del diable, unes, i de sant Antoni l’altra. Aquesta atribució “santa” a aquests forats l’explica el mateix Amades quan diu que “la cristianització d’aquests cultes obscurs ha fet emergir les tradicions i llegendes que atribueixen aquests gravats al pas de sants i altres persones divines o al diable, i en alguns casos ha rectificat la forma del senyal i els ha convertit en creus (2)”.
Arran de la carretera que porta a Sant Sadurní d’Osormort i uns cent metres abans de la mateixa església parroquial hi ha l’anomenada font de Masferrer. Es tracta d’una construcció de poca alçada, construïda el 1857, que dóna sortida a l’aigua. A tres metres escassos, a la seva esquerra, enfilada a un marge hi ha una roca amagada entre els matolls; en aquesta pedra s’hi poden veure les “petjades de Sant Martí i el diable”.
Joan Amades recull la llegenda, també recordada per persones grans de la contrada, que relata com sant Martí i el diable jugaven a veure qui corria més. “El Sant –diu Amades- féu un bot des de la serra de l’altra banda del riu i anà a caure a Viladrau. El diable caigué al mig del riu i, enfellonit, volgué deixar marcada la seva pota de porc al costat de la de sant Martí (3)”.
Les suposades petjades són ben visibles per ulls entesos. La del Sant té un aparença humana, de peu nu en el qual es distingeixen, fins i tot, les marques dels dits; té una llargada de 23 centímetres i una amplada mitjana de 9,5 centímetres. La potada del diable, amb forma d’unglots, es troba prop del taló de l’anterior i en sentit invers; té entre 7 i 19 centímetres de llargada i 7 d’amplada màxima. La fondària és, en ambdós cassos, ben escassa; és d’un centímetre com a màxim i major en la petjada del Sant.
L’altra petjada, la de Sant Antoni, és més amagada, i només és localitzable per ulls entesos. Es troba sota el cingle de Sant Llorenç del Munt, prop de la Verneda de Sant Feliu; l’accés s’ha de fer per la carretera que va a Vilanova de Sau. La zona és habitada d’antic ja que algunes balmes encara conserven restes dels seus pobladors en temps llunyans. La llegenda, recollida de fons orals, esmenta –altra vegada- la juguesca del Sant i el diable. Sant Antoni, en aquest cas, i el dimoni jugaven a saltar de dalt a baix del cingle. El primer, guanyador del desafiament, va deixar empremta de la seva gesta tot marcant el seu peu a la roca.
En aquest cas no es tracta d’una petjada tant definida com les anteriors; més aviat són dos clots –de petit dimensió- comunicats entre si, que simulen la forma d’una planta d’una sabata de formes rodones. Té uns 25 centímetres de llargada i entre 8 i 12 centímetres d’amplada.
Aquests dos exemples demostren l’interès que qualsevol element naturals adquiria per als pobladors de l’entorn rural; cada arbre, cada marge i cada marrada del camí adquirien una importància cabdal que no es podia menystenir. És una inclinació natural que, malauradament, els éssers humans amuntegats en ciutats hem anat perdent.
(Extracte d’un article publicat a EL 9 Nou del 26 de setembre de 1986)

1 Amades, Joan. Costumari català. El curs de l’any. Barcelona : Salvat, 1984, vol. IV, p. 162 – 163
2 Íbid
3 Amades, Joan. Folklore de Catalunya. 1, Rondallística. Barcelona: Selecta, 1950, p. 1084