5 de jul. 2008

La instrumentalització dels símbols religiosos. Un exemple antic

La utilització dels símbols per a objectius no religiosos ha estat una constant en la història del catolicisme. La política ha donat els exemples més clars i escandalosos. En Hi ha molt casos, sobradament coneguts, al llarg del segle XX en què règims dictatorials han instrumentalitzat els símbols per a justificar-se. L’inici d’aquesta relació es troba, precisament, quan el cristianisme va passar a ser la religió oficial de l’Imperi romà en ple segle IV amb la instrumentalització del crismó.
El crismó és, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, el “monograma del nom de Crist format per l’enllaç de les dues primeres lletres (X i P)”(1) d’aquest nom en grec. “A vegades –continua la definició- presenta forma de creu. Sovint també apareix acompanyat d’una Λ i una Ω” que volen recordar les paraules aparegudes a l’Apocalipsi i que diu “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi (2)”.
La invenció d’aquest logotip es deu a l’emperador romà Constantí I el Gran (Naissus ~ 280 – Nicomèdia 337) després de l’Edicte de Milà, l’any 313, pel qual es decretava la llibertat de culte a tot l’Imperi i, de fet, oficialitzava la religió cristiana. Segons l’escriptor Eusebi de Cesarea (Palestina ~ 260 – Cesarea de Palestina ~ 340), “gran historiador de l’antiguitat cristiana (3)” Constantí va tenir una visió just abans de la batalla contra Majenci i que va consistir en el símbol del crismó reflectit al cel al costat de les paraules ‘In hoc signo vinces’, ‘amb aquest signe guanyaràs’(4). Després de vèncer, Constantí va utilitzar el símbol del crismó en diversos suports, com per exemple les monedes, per demostrar que comptava amb l’ajuda divina.
El crismó es va convertir, com analitza detingudament Fernando López Sánchez (5), en símbol polític. Aquest autor afirma que el crismó esdevé, amb Constantí i amb els seus successors, “un emblema de poder, abans que res legitimador i dinàstic” i que “significa i vol significar una apropiació més personal i directa d’aquest símbol, que no la defensa d’una fe”.
La utilització política del crismó va tenir moments d’evidència incontestable a mitjan segle IV. Va tenir lloc arran de l’enfrontament entre l’emperador oficial Constant II (Sirmi 317 – Mopsicrena, Cilícia 361), fill de Constantí I que va ocupar el tron imperial entre 337 i 361, i Magnenci (Amiens ~ 300 – Lió 353) que volia usurpar el poder.
El primer, fill de qui se li havia revelat el crismó, va utilitzar-lo com ensenya de la dinastia que es creia beneficiada per Déu. Per la seva banda, Magnenci, que entre l’any 350 i el 353 va encapçalar l’oposició armada a l’emperador, es va apropiar del símbol com a forma de reivindicació i li va afegir les lletres gregues d’Alfa i Omega. En aquest sentit, López Sánchez esmenta que “les lletres apocalíptiques no suposen una querella religiosa sinó que són una apel•lació i una reclamació del tron a favor del més ben dotat per a l’exercici del poder per mèrits propis i individuals, de la mateixa manera que Crist, essent home, també era Déu (6)”.
Aquest joc de símbols va tenir un suport escaient en l’emissió de monedes on, al revers, tant Constant II com Magnenci hi feien constar el crismó. Podeu veure-ho en aquests dos exemples de col•lecció personal:
Moneda Constant II (emesa pels volts del 337) de mig follis encunyada a Arelate (Arlés) al revers de la qual hi ha dos soldats amb un estendard on hi ha el crismó com ensenya.
Moneda de Magnenci (emesa entre el 351 i 353) d’un centenionalis encunyada a Lugdunum (Lió) al revers de la qual hi ha un gran crismó acompanyat de les lletres gregues d’alfa (Λ) i i una omega (Ω).

1 “Crismó”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 336
2 Ap. 22, 13
3 “Eusebi dede Cesarea”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 394
4 “Crismó” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Crism%C3%B3n
[Consulta: 15 de juny de 2008]
5 López Sánchez, Fernando. “Tiranía y legitimación del poder en la numismàtica de Magnencio y Constancio II (350 – 353 dC)” [en línia] Universidad de Zaragoza. Dep. De Ciencias de la Antigüedad. Zaragoza Disponible a: http://ddd.uab.es/pub/faventia/02107570v22n1p59.pdf, p. 60 [consulta: 1 de juliol de 2008]
6 Íbid. p. 61