23 de juny 2008

Les capelletes de visita domiciliària encara existeixen


Molta gent recorda, d’entre allò que la memòria conserva de la infantesa, com a casa seva solia arribar, un dia concret de cada mes, una petita capelleta; l’endemà, algú l’agafava i la duia a una altra casa del veïnat. Aquest fet, que es repetia mes a mes, era un gest pietós que, més del que ens pensem, encara perdura: són les “capelletes de visita domiciliària”.
A partir de l’estudi “Circuits invisibles de fe: les capelletes de visita domiciliària a Manlleu (Osona)”, becat l’any 2006 pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, vaig poder constatar la vigència d’aquest model de devoció familiar a Manlleu com, segurament, a moltes altres poblacions catalanes.
Les capelletes de visita domiciliària són unes caixetes de fusta, de reduïdes dimensions, amb una nansa que les fa transportables. Una cara és tapada, en part, per un vidre que deixa veure el contingut, que sol ser una imatge escultòrica religiosa (un sant, una marededéu o una altra figura dogmàtica), relacionat amb la religió catòlica; unes portes de fusta permeten protegir-lo. A la part inferior hi ha un receptacle que permet, des de l’exterior, dipositar-hi donatius en forma de monedes.
El funcionament de les capelletes de visita domiciliària és ben simple. Cadascuna està relacionada amb un circuit o “cor” format per un grup de famílies; el nombre adequat és de trenta famílies però poques vegades s’acosta a aquesta xifra. Cada família o llar, després de pactar un dia concret del mes, tindran la capelletes a la seva disposició. Li haurà dut una altra família que l’haurà tinguda el dia abans. Així mateix, passades, per terme mig, vint-i-quatre hores, caldrà dur-la a la família o llar en el lloc següent de la llista establerta. D’aquesta manera, passats tant dies com famílies hi hagi en el circuit, la capelleta retornarà altra cop a la mateixa llar. Per tal que tot funcioni correctament hi ha una persona, generalment una dona que fa les funcions de zeladora, que corregeix o soluciona qualsevol eventualitat que hi hagi al circuit; de la mateixa manera, té cura del manteniment material de la capelleta i de recollir els donatius que es dipositen a la guardiola.
Cada cert temps, generalment sol ser un cop a l’any, els diners recollits, menys aquells que hagin estat necessaris per a possibles reparacions de les capelletes, es donen a la parròquia corresponent. D’aquesta recaptació, com sol ser habitual, en surten, també, els diners per pagar una missa en cas de defunció d’algun familiar de les llars integrants del circuit. El traspàs de diners a la parròquia se sol fer en dates convingudes i, en algun cas –com passa a la de Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu- coincideixen totes les zeladores per a fer la donació en un mateix dia.
La capelleta és, en paraules de Joan Soler i Amigó, com una “mena de lararis romans transportables” i diu que “vetllava per la cèl•lula familiar i la protegia contra qualsevol malaurança (1)”. Aquesta referència, que recull en la definició de la Sagrada Família, resumeix el perquè d’aquesta tradició. Les capelletes de visita domiciliària, siguin les de la Sagrada família o d’altres imatges, són una forma ben popular i econòmica de difondre la devoció i culte entre les famílies. Aquesta va ser la principal raó per la qual, Sant Josep Manyanet, gran impulsor de la figura a la Sagrada Família a Catalunya, el 1907, va iniciar l’existència d’unes capelletes que passessin de casa en casa per afavorir aquest culte sense que això representés cap despesa per a unes llars d’economia feble. Era una forma ben assequible de permetre, emulant a les grans cases senyorials i pairals, de tenir una “escaparata” o capella privada. Ben aviat, tant a nuclis urbans com a parròquies rurals, van circular capelletes.
Possiblement, aquesta forma de devoció no fos original del context religiós català ni sota l’advocació de la Sagrada Família però va fer fortuna i, en poc temps, van arribar a ser molt nombroses.
El 1908 ja hi havia alguna capelleta circulant a Manlleu, quan només existia la parròquia de Santa Maria, i en tres anys se n’havien posat unes onze en funcionament. Les dades més fiables, degut a la pèrdua d’arxius, només es tenen des de la postguerra. El 1949, quan només hi havia una sola zeladora per a diverses capelletes, se’n van posar sis de noves en circulació; ben aviat, sobretot després de la creació de les dues altres parròquies manlleuenques – Nostra Senyora de Gràcia i Sant Pau- n’hi van haver moltes més.
Les dades de 2006, a les quals fa referència l’estudi esmentat al principi, deien que n’hi havia una dotzena a la parròquia de Santa Maria, vuit a la de Gràcia i quatre a la Sant Pau. També calia comptar-ne una d’un circuit rural, al nord-oest del terme i, antigament, vinculada a l’església de Sant Esteve de Vila-setrú; i una altra al sector sud que, passant per terme manlleuenc, depenia de la parròquia de Sant Esteve de Granollers.
A part d’aquestes, que són dedicades a la Sagrada Família, n’hi ha una mitja dotzena sota l’advocació de la Mare de Déu del Sagrat Cor de Jesús que, mitjançant la cura d’una sola zeladora, depenen de la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor,; aquestes tenen circuits que no estan subjectes, com sol passar a les altres, als límits parroquials.
Les xifres demostren que aquesta forma de devoció encara és ben viva malgrat que per molta gent només sigui un record. És veritat que, quan hagi passat l’actual generació –tant de zeladores com de membres de les famílies que les acullen-, les capelletes de visita domiciliària poden desaparèixer.


1 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona : Barcanova, 1998, p. 660