18 de juny 2008

Lorda i els quatre elements primordials

Hi ha la teoria, ben antiga per cert, que atribueix a quatre elements (aire, aigua, foc i terra) l’origen del món i de tot allò que hi existeix. Josep Martí indica que “aquesta teoria la trobem a Europa des dels primers plantejaments dels filòsofs presocràtics (1)” als quals se sumà Aristòtil que va afegir un cinquè element, l’èter. Des de la filosofia grega aquest postulat va impregnar diferents àmbits del coneixement humà fins que la ciència moderna va superar-lo (2). Un d’aquests espais, com no podia ser d’altra manera, és la religió (3).
Precisament, una recent visita a Lorda m’ha portat a considerar com aquests quatre elements hi són presents amb força i hi intervenen de manera conjunta i coincident. En forma i essència impulsen el missatge espiritual pel fet que el connecten amb les profunditats antropològiques de l’ésser humà.
Lorda, ciutat coneguda com Lourdes, és situada a la Bigorra occitana i ha estat convertida en centre de peregrinació del món catòlic des de les acceptades aparicions de la Mare de Déu a Bernadeta Soubirous el 1858 (4). Els quatre elements entren en joc des del mateix moment d’aquestes aparicions que tant bé retrata Pep Coll al seu llibre Les senyoretes de Lourdes (5).
L’eix pel qual gira el cosmos de Lorda és, sens dubte, la cova, la “gruta” de Masabièla. La cova, segons José Antonio Perez-Rioja al seu Diccionario de símbolos y mitos és “l’emblema del principi femení (6)” i té equivalència amb el mateix aparell sexual d’aquest gènere. Aquesta referència , tant de la “dama” apareguda com de la vident Bernadeta, no és gens gratuït. La cova, a més, connecta amb el primer dels “quatre elements”: la terra. Perez-Rioja vincula aquest element, gens contradictori amb la idea de cova ni amb la referència sexual, amb la “idea de la Terra com a mare engendradora” i, en la simbologia cristiana, posa en relació directa el símbol amb la institució eclesiàstica “que alimenta l’home amb la fe espiritual i l’abriga (7)”. I aquesta vinculació es fa més estreta quan la Mare de Déu, en l’aparició del 24 de febrer, va dir-li a Bernadeta: “Besa la terra en penitència per al pecadors (8)”.
Una vegada hi ha l’escenari posat, sorgeixen dos elements més, aparentment contradictoris, que estan contínuament en joc en tots i cadascun dels peregrinatges que van a Lorda: l’aigua i el foc.
L’aigua i Lorda són indissociables; ho són des de la novena aparició, el 25 de febrer. Bernadeta va rebre l’encàrrec de veure aigua d’una font que va fer néixer amb les seves mateixes mans (9). És la font que cada dia genera litres i més litres d’aigua que els peregrins beuen i on els peregrins es banyen.
L’existència de les fonts sagrades és un fet molt present en cultures cèltiques. Hans Biedermann relaciona aquestes fonts “amb la mare terra distribuïdora de dons (10)” i hi situa la veneració d’esperits benèvol; en aquest sentit no es pot deixar de pensar amb la figura de les “blanquetes” que Pep Coll situa en l’escenari de Lorda(11). L’aigua, a més, era considerada, antigament, com a símbol de la resurrecció i de la vida. Serveix per a rentar la brutícia física però també l’espiritual (12). No deixa de ser una forma ben explícita de retratar la funció que exerceixen els banys als quals se submergeixen, dia a dia, els peregrins de Lorda, malalts físics o espirituals.
I la flama de foc tremola al capdamunt dels ciris que porten mateixos peregrins, ja des dels primers que van anar a la cova; els dipositen, un al costat de l’altre, com expressió d’un desig o en acció de gràcies. El foc, diu Perez-Rioja, “era considerat pels antics com el més noble dels elements, el que més s’apropava a la divinitat i com una viva imatge del Sol (13) i li assigna la doble funció de purificar i de foragitar el mal.
Finalment, hi ha el darrer dels quatre elements: l’aire. Aquest és el que domina la resta ja que s’interpreta, com ja va dir el presocràtic Anaxímenes de Milet, que és el principi i essència de totes les coses (14). Per tant, l’aire representa, en el context de Lorda, l’aparició mateixa de la Mare de Déu, la que provoca i convoca la resta d’elements. És curiós, a més, que Perez-Rioja li posa en correspondència el color blau, precisament aquell que és present a la cinta que subjectava el vestit blanc de la Verge.

1 Martí i Pèrez, Josep. “Els quatre elements” Dins: Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, pàg. 7

2 “Elements clàssics” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Elements_cl%C3%A0ssics [Consulta: 15 de juny de 2008].

3 És interessant de veure com la Universitat Oberta de Catalunya ha utilitzat la idea dels “quatre elements” com a fil conductor per al material de l’assignatura Antropologia de la religió: AAVV. Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació de la Universitat Oberta de Catalunya, 2002

4 Laurentin, René. Vida de Bernardita. Barcelona : Herder, 2007

5 Coll, Josep. Les senyoretes de Lourdes. Barcelona : Proa, 2008

6 Pérez-Rioja, José Antonio. Diccionario de símbolos y mitos: las ciencias y las artes en su expresión figurada/ José Antonio Pérez-Rioja. Madrid: Tecnos, 1984, p. 149

7 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 400

8 Laurentin. Íbid, p. 71

9 Laurentin. Íbid, p. 71 – 72

10 Biedermann, Hans. Diccionario de símbolos. Barcelona : Paidós, 1993, p. 20

11 Coll juga amb la possibilitat que la visió de Bernadeta sigui una “blanqueta” o ésser mitològic propi de la cultura de la zona i que és concebuda com a pobladora de la cova de Masabièla.

12 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 48

13 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 216

14 Pérez-Rioja, José Antonio. Íbid, p. 52