15 de juny 2008

Els sants ‘inventats’

És curiós de constatar com en el món de l’hagiografia, aquell que estudia la vida dels sants, el mot invenció té una accepció ben particular. Entre d’altres significats, la Gran Enciclopèdia Catalana destaca el d’“acció de trobar una cosa oculta(1)” i és utilitzat quan es considera que es descobreixen les relíquies d’un sant, de les quals s’ignora la localització.
La primera invenció de relíquies de sants la va protagonitzar sant Ambròs de Milà el segle IV. Mitjançant una visió miraculosa, fet habitual en aquests casos, va trobar els cossos decapitats de sant Gervasi i de sant Protasi que van esdevenir focus de la fe cristiana en aquelles contrades (2). És així com, més aviat, el significat més propi semblaria el que s’associa a l’acció d’”inventar” que vol dir: “trobar, descobrir, a força d’’enginy (alguna cosa nova, no coneguda d’abans)(3).
A Catalunya, de sants als quals va caldre “inventar” les seves relíquies n’hi ha diversos i, pràcticament, a totes les grans ciutats de Catalunya. Aquest procediment va ser necessari quan, a partir de l’alta edat mitjana, cada població amb cert relleu va pretendre trobar, entre els seus ciutadans dels primers segles de cristianisme, algun màrtir que hagués estat víctima de les persecucions que l’Imperi romà havia empès contra la nova fe. Va ser habitual de fer-se pròpies les vides de cristians màrtirs que mai havien trepitjat els llocs d’on havien de passar a ser patrones o patrons reconstruint la seva biografia dalt a baix. Ho expliquen prou bé Antoni Pladevall i Joan Soler a l'Enciclopèdia de la cultura popular a Catalunya Tradicionari(4) i posen exemples com els que segueixen:
Barcelona, el cap i casal, va adoptar la figura de la joveneta Eulàlia de Mérida [Extremadura] i la va fer seva. La tradició diu que va caldre amagar les seves relíquies amb motiu de la invasió musulmana del primer quart del segle VIII i que, posteriorment, se’n va perdre la pista. L’any 861 va prendre possessió del càrrec de bisbe de Barcelona Frodoí el qual va decidir reestructurar l’edifici de la catedral. “El culte romà –diuen M. Teresa Vinyoles i Martí Vergès- es refermava en el culte dels màrtirs” i és així com el bisbe Frodoí “inicià un procés de recerca de les despulles d’un màrtir local (5). És així com, gràcies a un “miracle”, l’any 877, va trobar les relíquies a l’església de Santa Maria de les Arenes, en una necròpolis romana del sector de Santa Maria del Mar. El 23 d’octubre del mateix any va haver-hi la translació o trasllat d’aquestes fins a la catedral.
Un fet semblant va passar el 1050 a la ciutat de Vic amb els màrtis italians Llucià i Marcià. Un prevere anomenat Ramon Ferrer, segons la tradició llegendària (6), va rebre diverses manifestacions del lloc on es trobaven les cendres i restes d’aquests màrtirs que suposadament havien estat cremats vius el 26 d’octubre de l’any 250 a Vic mateix (7). Sant LLucià i sant Marcià van passar a ser considerats patrons de Vic fins que, a mitjan segle XIX, els desbancà sant Miquel dels Sants que, aquest si, era fill de la ciutat.
Tarragona i Girona mereixen un tractament semblant. Totes dues han disposat de màrtirs propis històricament demostrats: Fruitós i els seus diaques Auguri i Eulogi per a Tarragona i Feliu per a Girona. Totes dues, però, més aviat han renegat dels seus fills: la primera s'estima fer la Festa major en memòria de santa Tecla, suposada deixeble de sant Pau, de la que van rebre un braç a l'edat mitjana; la segona va creure més adient de fer-se propi un bisbe d’Aubsburg [Alemanya] o Jerusalem. Així, sant Narcís (8) va prendre el protagonisme i el patronatge gironí que hauria pertocat a l’evangelitzador Feliu que, segons les fonts històriques, va morir a la ciutat durant la persecució del 303 i del qual s’ha conservat el martyrium en forma de l’església que porta el seu nom. Sant Narcís, però, va prendre el relleu sobretot des del sermó que li va dedicar l’abat Oliva cap el 1043 (9) i que, a més, conservava el seu cos incorrupte i protagonitzava llegendes, com la de les mosques, amb un regust patriòtic (10).
Després del Concili de Trento (1545 – 1563) es va revifar el culte a les relíquies i als màrtirs. Algunes ciutats que havien pres importància en el decurs del segle anteriors. Lleida i Badalona van compartir el mateix Sant i li van assignar l’origen a la primera de les dues ciutats i el martiri a la segona. Anastasi (11), soldat romà, amb molts i diversos sants homònims repartits per la cristiandat veure construïda una vida “a la catalana” partir de 1571.
També van aprofitar l’ocasió a Mataró quan es van assabentar que Juliana i Semproniana eren filles de la vella Iluro (13), per la ploma de Joan Gaspar Roig i Jalpí (12). Aquest les va fer deixebles de sant Cugat, martiritzat i enterrat al monestir vallesà que porta el seu nom. A partir d’aquesta notícia no van parar fins a posseir les relíquies que restaven al monestir esmentat des de feia segles i que van traslladar a la ciutat el 1772. Des d'aleshores, les seves titulars van esdevenir patrones mataronines i es va passar a celebrar la Festa major per les Santes (14).
No hi ha lloc a dubte que els sants “inventats” degueren tenir un poder d’atracció que no tenien, de cap manera, els éssers reals. El poder per crear una vida a mida de les necessitats dels fidels era més llaminer que la certesa històrica.

1 “Invenció”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 135
2 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 468
3 “Inventar”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 135
4 Pladevall, A. i Soler, J. "Els sants, herois i protectors sobrenaturals mitificats. Els màrtirs". Dins: Tradicionari, volum. 8. L'univers màgic. Mites i creences. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 158 - 159
5 Vinyoles, M. Teresa; Vergès, Martí. “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona”. Dins: Catalunya romànica (vol.XX). Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana,1991, p. 156
6 Podeu llegir la llegenda a: Junyent, E. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs” Dins: Ausa, Vic: Patronat d'Estudis Ausonencs, Any: 1956 Vol.: 2 Núm.: 15, p. 208 – 121. Disponible en línia a: http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/39272/39135 [consulta: 15 de juny de 2008]
7 Salarich i Verdaguer, J. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p. 128 - 129
8 Sant Narcís de Girona té una web pròpia. La podeu veure a: http://www.terra.es/personal/santnarcis/
9 “Narcís”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 16, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 68
10 Podeu aprofundir en aquesta llegenda a partir de text següent: Valsalobre, Pep. “El senyor de les mosques. Aspectes de l’evolució de la llegenda de les mosques de sant Narcís fins al segle XVII i relació amb el “patriotisme sacre”a la Catalunya moderna. Disponible en línia a: http://www3.udg.edu/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/pdf%20eiximenis/mosques.pdf [Consulta: 15 de juny de 2008]
11 Curcó i Pueyo, J. Sant Anastasi de Lleida: història, tradició i llegenda. Lleida: Ajuntament de Lleida, cop. 2002
12 Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure el Llibre de Feyts d’Armes de Catalunya (1673 – 1675) on esmenta la pertinença mataronina de les màrtir Juliana i Semproniana
13 Ferrer i Clariana, Lluís. Testimonis del culte a les santes Juliana i Semproniana en el monestir de Sant Cugat del Vallès i a Mataró. Mataró : Imp. Minerva, 1961
14 Els fets que van convertir santa Juliana i santa Semproniana en patrones de Mataró la podeu llegir a: Reixach i Puig, R. Els patrons de Mataró. Disponible en línia a: http://www.capgros.com/portal_capgros/report/archivos_noticias/mataroenrere111.pdf [Consulta: 15 de juny de 2008]