5 de juny 2008

L’aigua miraculosa de la Santa Tomba d’Arles

A la comarca pirinenca del Vallespir, a la riba esquerra del riu Tec, es troba la vila d’Arles [oficialment porta el nom d’Arles-sur-Tech] encerclant el seu antic monestir de Santa Maria.
L’abadia de Santa Maria d’Arles, segons la Catalunya romànica, és la més antiga de la Catalunya Nord i va ser fundada “poc després de l’any 778, sota la invocació de Santa Maria de Vallespir (1)”. L’església romànica és de tipus basilical, amb tres naus paral•leles; el claustre és d’estil gòtic, realitzat a la segona meitat del segle XIII en substitució d’un claustre anterior. Al costat d’aquest patrimoni artístic de primera magnitud, els fulletons turístics editats a Arles destaquen un element que es troba prop de l’entrada a l’església: es tracta de l’anomenada Santa Tomba.
La Santa Tomba és un sarcòfag paleocristià que ha estat datat del segle IV. Tallat en un bloc de marbre, té 1,90 m de llargada per 0,65 m d’alçada i 0,50 m d’amplada, i la tapa té forma prismàtica d’uns trenta centímetres d’alçada (2). Les mesures interiors preses el 1950 proporcionen un volum de 330,88 dm3, o sigui, aproximadament 331 litres (3). A la cara lateral més visible hi té , en relleu, el símbol que ha estat relacionat amb el crismó o monograma del nom de Crist format per les dues primeres lletres en la grafia grega.
Cada 30 de juliol passa un fet que la tradició qualifica de miraculós: de l’interior se n’extreu certa quantitat d’aigua sense que hi hagi cap conducció que li aporti. Joan Amades explica la història que envolta a aquest fet extraordinari: “Temps era temps, va presentar-se per aquella contrada una gran plaga de simiots, mena de feram que no eren ni bèsties ni persones, vivien pels afores i causaven grans estralls al país (...) L’abat del monestir d’Arles, anomenat Arnús, va tenir la inspiració divina que aquell flagell terrible podria conjurar-se amb un cossos sants...”. El folklorista segueix dient que amb el propòsit de fer-se amb relíquies sagrades, l’abat va fer camí a Roma i allà, davant les tombes dels apòstols Pere i Pau es va posar a resar fervorosament. Gràcies a un “gran resplendor” aparegut dels sepulcres dels sants Abdó i Senén, antics reis perses que havien mort en martiri, va adornar-se que ren aquests els cossos que havien de salvar el seu país. “El Papa –segueix dient- va concedir els cossos sants a l’abat Arnús, però els tràfecs eren per a portar-los fins a Arles sense perill que els hi robessin. Arnús va tenir una gran pensada; va tancar els cossos dintre dues caixes de ferro, i les va posar dintre dues bótes, que va acabar d’omplir d’aigua; així la gent creuria que portava vi i no tractaria de robar-li les relíquies”. El relat acaba amb l’arribada a Arles quan “l’aigua que contenien les bótes fou donada a la gent, que amb ella es guarí tota mena de mals, i, amb tot i haver-ne donada fins ara, a tothom qui en demana des que els cossos sants van arribar a Arles, encara mai no s’ha extingit, i diuen que, com més se’n dóna més n’hi ha (4)” [podeu veure aquesta narració representada pictòricament en el retaule gpotic de Jaume Huguet que es troba a l’església de Sant Pere de Terrassa (vegeu-lo a l'entrada de Jaume Huguet a la Viquipèdia).
És així com en aquesta data anual, festivitats dels dos sants patrons d’Arles, es pot obtenir aquest líquid de procedència enigmàtica. Se situa una mena d’estri que fa sifó al costat del sarcòfag i se l’extreu des de l’interior per omplir-se ampolles i garrafes. Durant els dies posteriors, encara ara, se’n proporciona una ampolleta a qui mostra el seu respecte per aquesta tradició. Precisament, el mateix Amades diu que, antigament, “la feien pagar a vint sous la xicra, i només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra; no en venien, ni a pes d’or, al qui en demanaven en francès o en altra llengua qualsevulla” i resol dient que “la gent d’avui atribueix a aquesta aigua gran virtut remeiera (5)”. Precisament, situada verticalment al mur que hi ha al costat de la tomba, es pot veure una imatge jacent de marbre que pertany al cavaller Guillem Gaucelm de Tellet i que, segons la inscripció que hi consta, va morir l’any 1211. A aquesta figura li manca el nas; segons la tradició popular és la representació del càncer que aquest cavaller va patir a la cara i que va ser curat gràcies a l’aigua miraculosa que surt del sarcòfag proper (6).
El rigor científic ha posat en dubte l’origen miraculós d’aquesta aigua. Fins i tot es va realitzar un col•loqui (7) organitzat per la Societé de Mythologie Française – section Pyrenées, que va ser celebrat el 25 de febrer de 1995 i que va comptar amb la participació de la Universitat de Perpinyà, per a tractar el tema. Aquestes i altres investigacions van relacionar l’aparició de l’aigua dins el sarcòfag a partir de les filtracions de la pluja i, també, de la condensació de la rosada (8).
Sigui quina sigui la procedència real, aquesta aigua segueix essent un element molt apreciat.

1 Ponsich, Pere. “Santa Maria d’Arles”. Dins: Catalunya romànica, volum. 25. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 67
2 Charpak, G. i Broch, H. Conviértase en brujo, conviértase en sabio. Barcelona : Ediciones B, 2003, pàg. 145
2 Fitzherbert, Anthony. L’eau vive de la Sainte Tombe. Perpinyà : L’Imprimerie Catalane, 1999, pàg. 11
4 Amades, Joan. Costumari català. El curs de l ‘any, volum. IV. Barcelona : Salvat, 1984, pàg. 643 – 644
5 Amades. Íbid., pàg. 644
6 Ponsich, Pere. “Santa Maria d’Arles”. Dins: Catalunya romànica, volum. 25. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 83
7 L’eau de la Sainte Tombe. Mythe et realité. Actes du Colloque du 25 février 1995. Societé de Mythologie Française . section Pyrénnées- Arles-sur-Tech : Copylux, 1995, 137 pàgs.
8 Podeu veure les conclusions de les investigacions científiques sobre l’aigua de la Santa Tomba d’Arles a: Charpak, G. i Broch, H. Conviértase ne brujo, conviértase en sabio. Barcelona : Ediciones B, 2003, pàg. 145 - 168