31 de maig 2008

Servents de Déu, venerables, beats i sants

El cristianisme ha dut el concepte de condició santa a la seva màxima expressió. Joan Soler i Amigó(1) diu que “en el primer cristianisme, el terme sant s’aplica als creients que han donat testimoni de la seva fe, preferentment en condicions heroiques, vessant la seva sang; són els anomenats màrtirs –martyros, en grec, ‘testimoni’” i afegeix que “a partir del segle IV –amb l’influx del culte als difunts- el terme s’estén als cristians que han viscut i mort virtuosament” i que “reben culte i són invocats com a intercessors. Es passa de pregar Déu ‘per ells’, a pregar Déu ‘a través d’ells’ i a pregar-los ‘a ells’, ja sense referència a Déu, com a éssers poderosos”. Són, com diu Mònica Miró, “déus humanitzats i homes divinitzats(2)”.
Les actituds dels primers seguidors de Jesucrist va topar amb la societat romana. J.M. Santero i F. Gascó(3) classifiquen els problemes sorgits d’aquesta fricció com a: teòrics, pel caràcter gelós i excloent respecte el panteó de divinitats grecoromanes; socials, per l’oposició cristiana a certes pràctiques rituals i espectacles públics i actes polítics; i polítics, pel fet de no reconèixer el culte imperials i a la voluntat de no participar als exercits. En paraules de Peter Stockmeier, “el conflicte del cristianisme amb l’Estat romà va passar, molt aviat, de les discussions verbals al de les mesures violentes preses obertament pels posseïdors del poder polític(4)”. Així, com deia Joan Soler i Amigó, els primers “santificats” van ser els màrtirs, víctimes de la repressió romana. Després d’aquests, sobretot quan el cristianisme va passar a ser la religió oficial de l’imperi romà a partir del primer quart del segle IV, el culte es va estendre als confessors, títol que l’Església dóna a tots els sants que no formen part dels primers(5).
Fins al segle XII la decisió de concedir la condició de sant o santa responia als bisbes de cada diòcesi – aquesta és la raó que hi hagi sants amb un reconeixement més aviat local. Progressivament, aquesta la potestat va anar a parar a mans del màxim representant de l’església Catòlica, el bisbe de Roma. Van passar prop de set segles fins que el procediment no va estar definit. A partir del segle XVII, el procés, com explica extensament Kenneth L Woodward en el seu llibre titulat Fabricación de los santos(6), va quedar definit, a grans trets, de la manera següent: quan un membre difunt de l’església se suposava digne de ser considerat sant o santa, a instància de la diòcesi a la qual pertanyia, entrava en una causa que constava de tres grans fases. El primer pas és el que permet considerar-lo Venerable; aquesta proclamació indica que, la Congregació del Ritus o de les Causes dels Sants, i el mateix Papa, estan segurs de la dignitat del Servent de Déu i el nomena Venerable. La causa segueix amb el procés de beatificació pel qual cal comprovar la intercessió del servent de Déu en un miracle (que no és necessari en el cas d’haver mort en martiri), en el qual es reconeix la possibilitat de la veneració pública –circumscrita a la seva diòcesi- de qui passa a ser reconegut com beat o beata. Finalment, superades unes dures investigacions i, generalment, molt de temps, s’arriba a la canonització per a la qual cosa es constata l’autenticitat d’un altre miracle; aleshores ja pot ser objecte de culte universal.


Aquest procés es pot veure gràficament en el cas de sant Pius de Pietrelcina que va ser beatificat el 2 de maig de 1999 i canonitzat el 16 de juny de 2002 pel papa Joan Pau II. Per a cadascun dels estats, els fidels i, sobretot, els partidaris del procés de canonització van editar estampes amb la condició assolida.

1 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 666
2 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 49
3 Santero, JM. I Gascó, F. El cristianismo primitivo. Torrejón de Ardoz: Akal, cop. 1990, p. 35 - 41
4 Diversos autors. Historia de la iglesia católica. Barcelona: Herder, 1989, p. 74
5 “Confessor”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 72
6 Woodward, Kenneth L. Fabricación de los santos. Barcelona: Ediciones B, 1991, p. 57 -102