25 de maig 2008

El "cotó de sant Eudald" i el "cotó de sant Patllari"

La devoció a les relíquies de sants és una forma de culte que, tot i el seu aparent anacronisme, encara perdura. És habitual que la Festa Major de les poblacions catalanes coincideixi amb el dia de la festivitat del patró o patrona de la parròquia principal o a una advocació mariana especialment estimada pels fidels catòlics. Hi ha casos, però, en què la data escollida es deu a motius i fets puntuals a la història de la població que han adoptat una gran càrrega simbòlica i han adquirit una gran significació. Un exemple d’aquesta darrera afirmació són aquelles festes majors que recorden que es posseeixen les relíquies d’algun personatge santificat per l’Església sense cap altre vinculació amb el lloc. Especialment interessants són els aquells casos que commemoren el dia de l’any en què van arribar-hi aquestes relíquies.
L’arribada d’unes relíquies a una població va adquirir, en moltes poblacions catalanes, una gran importància. Les mostres de goig i de joia expressades en el moment de l’arribada eren perpetuats en la memòria de la gent amb el record i celebració periòdica d’aquest moment. D’aquesta manera va passar a ocupar relleu en el calendari festiu la diada de la “translació” o arribada d’aquestes relíquies i, fins i tot, la Festa major podia canviar de data i passar a fer-se al voltant d’aquesta nova manifestació. A Manresa, per posar un exemple, celebren la Festa Major a finals d’agost coincidint amb la data en què les relíquies de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici van ser traslladades des de Sant Fruitós de Bages el 30 d’agost de 1372; d’aquesta manera l’anterior diada de la festa gran, el 15 d’agost, va anar perdent importància per als manresans i va acabar éssent substituïda.
En terres del Ripollès es poden trobar altres manifestacions al voltant de les relíquies de sants. A Ripoll i Camprodon se segueix mostrant devoció a les relíquies que, a l’alta edat mitjana, van arribar als seus importants monestirs.
Les restes de sant Eudald van ser dutes a Ripoll, segons la llegenda, després de ser robades a Ax dels Termes, el 978 i des de pocs anys després és el patró d’aquesta vila i la seva festivitat –l’11 de maig- assenyala la Festa Major. Les de sant Patllari van arribar a Camprodon des d’Embrú –ciutat arrecerada als Alps francesos- quan el monjo que les traslladava va veure com la mula carregada amb les relíquies insistia a parar-se a la població catalana; era un 21 de juny i es de fa segles que la Festa Major se celebra en aquesta data.
En aquestes dues poblacions perdura, encara ara, una forma de devoció que recorda gestos més propis de religions animistes i de creences ancestrals. Els assistents als oficis de Festa Major d’ambdues poblacions poden obtenir, un cop acaba la cerimònia els anomenats “cotó de sant Eudald” i “cotó de sant Patllari”. La proximitat geogràfica de les dues poblacions ha comportat unes grans semblances entre els dos rituals: es tracta d’unes fibres de cotó al qual se li suposen capacitats guaridores. Precisament, el folklorista Joan Amades esmenta, en el seu Costumari català , que a la funció religiosa de la tarda de la festa Major de Ripoll “beneïen volvetes de cotó que havien tocat la relíquia del sant i les repartien als fidels. Hom els atribuïa la virtut de guarir de mal d’orelles (1) ”.
Les propietats d’aquest cotó eren obtingudes, com diu Amades, per contacte amb les relíquies del sant. A Ripoll, des de fa anys, el cotó que es proporciona als fidels simplement ha estat beneït. El doctor Ramon Bonet recorda que “antigament es feia tocar el cotó pel propi crani de sant Eudald” que està situat a l’interior del bust de plata que forma part del reliquiari del sant “tenint una portelleta a la seva part posterior, mitjançant la qual es posava en descobert la testa de sant Eudald”. Diu Bonet que “el senyor Bisbe ho privà sellant la portelleta (2)”.
A Camprodon encara es manté el procediment tradicional. Per la vigília de la Festa Major, en els preparatius de l’ofici solemne, el cotó adquireix les capacitats medicinals degut al contacte amb les restes físiques de sant Patllari. D’aquesta manera, els assistents a l’ofici obtenen, a més d’un cotó amb suposades utilitats medicinals, una relíquia per “contacte” o de les que s’anomena de “tercera classe” –que són aquelles que assumeixen la seva condició pel fet que han tocat una relíquia de primera classe o resta física del sant- com ho feien els primers cristians gelosos d’obtenir relíquies que introduïen retalls de roba (les anomenades brandea) en els sarcòfags dels màrtirs.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any, volum 3. Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 593
2 Bonet i Llach, Ramon. Vida i culte de sant Eudald, patró de la costal vila de Ripoll. Ripoll : Impremta Bonet, 1981, pàg. 117