6 de des. 2008

El com, el quan i el perquè Santa Claus va suplantar sant Nicolau

Els efectes de la vida moderna i, especialment, de la comercialització van afectar molt profundament l’estètica i model de devoció vers sant Nicolau. I és que el, cada vegada més, omnipresent ‘Santa Claus’ nadalenc té el seu origen, tot i que no ho sembli, en el nostrat sant Nicolau. D’aquella festa estudiantil, a voltes un a mica bèstia a voltes una mica innocent, en queda, testimonialment, algun “bisbetó”, com el montserratí, però la seva traducció actual cal cercarà en un panxut i barbut personatge de vestit vermell. I és que, com expliquen Roger Costa i Josefina Roma “Sant Nicolau és per Europa un dels grans portadors de regals per a la mainada, i fins i tot els personatges laics amb els quals se l’ha substituït (Pare Noel, Santa Claus, Ded Marós...) n’han conservat algunes característiques (1)”.
La devoció al bisbe Nicolau és ben antiga i arrelada a la cristiandat. “Ja al segle VI –expliquen els mateixos antropòlegs- hi havia una església dedicada a sant Nicolau a Constantinoble, i a partir del segle IX va ser un dels sants més populars del món cristià, tant, que molts països i ciutats el tenen com a patró (2)”. Un aquests territoris on va fer fortuna la figura del venerable bisbe va ser a Holanda. Allà, diuen Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i Joan Soler que era conegut amb el nom de ‘SinterKlass’ i “al principi dels segle XVII, els holandesos van traslladar-lo a l’Amèrica del Nord la seva aura llegendària, que es va estendre arreu, amb el nom de Santa Claus (3)”. Precisament, a Holanda -diu Bienve Moya- “el personatge Santa Claus és el mateix bisbe sant Nicolau, i així el vesteixen (4)” [vegeu la pàgina de la Viquipèdia que li és dedicada] i segueix repartint els regals, segons els països, el 5 o 6 de desembre. I encara és més curiós, explica la versió en castellà de la Wiquipédia,‘La enciclopedia libre’, que segons la tradició no situa l,’origen de sant Nicolau a l’Àsia Menor sinó d’algun lloc de la Península Ibèrica. La raó, segons aquesta mateixa font, és que la ciutat italiana de Bari, on van reposar les relíquies de sant Nicolau des de 1087, va formar part del regne de Nàpols que va formar part de la Corona Catalano-aragonesa a partir del segle XV i per adquisició d’Alfons el Magnànim.
La conversió de sant Nicolau en Santa Claus, també conegut com a Pare Noel, va gestar-se, definitivament, afirmen de Montoya, Pedrals i Soler, quan “un poema de C Clarke Moore del 1822 i els dibuixos de Thomas Nast del 1889 va configurar la imatge actual del vell barbut amb un trineu arrossegat per rens amb un banyam enorme (5)”. La transformació definitiva, però, la va adquirir d’una conegudíssima marca de beguda refrescant de cola, amb els seus colors de marca, i, així, resol Pep Vila, “el mite sagrat és ara un reclam publicitari com molts altres, una icona de l’empresa Coca-Cola” i, ell mateix explica com “en una regió de Finlàndia, dintre del cercle polar àrtic, uns espavilats ha sabut treure profit de la popularitat d’aquest vellet. Allí han construït un petit poble artificial, una agrupació de xalets, un altre parc temàtic, que acull el taller de joguines, botigues, les oficines i el lloc de residència de Santa Claus” i resol que “molts nens de tot el món envien cartes a aquella adreça que un equip de secretàries s’encarrega de contestar breument i ràpidament (6)”. Si voleu fer el tafaner, podeu fer una visita virtual a aquest lloc “màgic”.
La coincidència del moment de proporcionar els regals de Santa Claus als infants va passar del 5 i 6 de desembre a la nit de Nadal. Per aquest motiu, a Catalunya la seva figura ha estat vista com una competència al tradicional i nostrat ‘Tió’. Per aquesta raó, cada any es posen en marxa diverses campanyes, individuals i col·lectives, que intenten que Santa Claus no envaeixi el nostre imaginari popular. D’aquestes en podem destacar l’anomenada ‘Cagum el Pare Noel’ arrelada a Osona i que enguany, a més, presenta un llibre o la promoguda pel Consuetudinàrium.

1 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 110
2 Costa, R. El gran.... Íbid, p. 111
3 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Hivern i Nadal Sant Nicolau.”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 125
4 Moya, Bienve. Calendes: impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes. Tarragona: El Mèdol, 1996, p. 18
5 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Hivern i Nadal Sant Nicolau.”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 125
6 Vila, Pep. “Pervivència de la Festa de Sant Nicolau al Vallespir” [en línia] Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XLVI. Girona : MMV, 2005, p. 465 [Consulta: 4 de desembre de 2008] Disponible a: http://www.festes.org/arxius/santnicolauvallespir.pdf

2 comentaris:

Galderich ha dit...

Un altre 10!!! Ben documentat i explicat. Recordo quan fa uns tres anys vàrem anar amb la família a Belgica aprofitant el pont que els carrers eren plens de Sants Nicolaus i quan sabien que èrem peninsulars els grans els deien als petits que quina sort que teníem de tenir-lo a prop. Una de les filles no va poder venir perquè tenia febre i li vam portar un sant Nicolau de peluix.

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Moltes gràcies Galderich, per les teves paraules de reconeixement i per ser seguidor d’aquest bloc.