31 de des. 2008

Quan Barcelona celebrava el cap d'any amb disfresses d'animals

Els ciutadans de la Barcelona de la baixa antiguitat tenien el costum de celebrar el cap d’any amagats sota disfresses. Així ho explicava el bisbe Pacià d'aquesta diòcesi, venerat com a sant, en un llibre desaparegut però del qual se saben informacions de fonts indirectes. Eren les restes de festes paganes, ancestres del Carnestoltes de Nadal [ comentat en l’article: l’Advent, l'avantsala de Nadal d’aquest bloc] del qual encara es conserva els costum de fer bromes el dia dels sants Innocents.
Santa Pacià (Barcelona 310 – 390) és, cronològicament parlant, dels primers sants catalans no màrtirs. Consta en les darreres edicions del martirologi romà en la data del 9 de març (1). De la seva biografia en destaca la seva saviesa i coneixement tal com diu Josep Baucells a la Gran Enciclopèdia Catalana: “ fou el prelat més famós de la Hispània romana pels seus escrits, en els quals es trasllueix una gran formació clàssica –amb esments de Virgili, Hesíode i Soló- i eclesiàstico-patrística beguda en la Bíblia, sant Pau, Terul·lià i Cebrià, i un extraordinari zel pastoral (2)”.
Entre les obres escrites pel bisbe Pacià, hi ha el llibre perdut titulat ‘Cervus’ (o ‘Cervulus’) que estar desaparegut ens n’han arribat referències que ens permeten conèixer la temàtics. Isidor de Sevilla en va dir que estava destinada a increpar als barcelonins pel seu costum, d’arrels paganes, de celebrar l’inici d’any disfressats de bèsties o, especialment, de cérvols la qual cosa els servia d’excusa per cometre gran disbauxa i diverses “immoralitats” (3). També en va fer referència el mateix bisbe Pacià en una altra obra, ‘Exhortació a la penitència’, per dir-ne: “Fa poc que el meu llibre ‘Cervulus’ va aconseguir això: que posessin més interès a celebrar-lo quan més vivament els era desaconsellat. I tota la reprensió d’un desvergonyiment blasmat i condemnat moltes vegades no sembla pas que hagués reprimit, sinó educat en la disbauxa. Pobre de mi! Quin crim hauré comès? Penso que no sabrien fer el “cérvol” si no els hagués ensenyat, tot vituperant-lo (4)”.
Aquesta manifestació festiva dels avantpassats barcelonins s’ha situat en els orígens llunyans del carnestoltes actual. Julio Caro Baroja cerca els fonaments carnavalencs en les festes de les Saturnalia romanes, que queien al voltant del 17 de desembre i les Kalendae de Janus, celebrades cap al 9 de gener (5). L’etnòleg castellà diu que les dades que ens han arribat del llibre de Pacià no serien prou contundents si no estiguessin relacionades amb d’altres de posteriors: “que el disfressar-se de cèrvol o un altre animal era propi de primers d’any, ho diuen cànons de diferents concilis (6)”. Xavier Fàbregas recull, en fer referència a aquest concilis, que “l’Església catòlica continuen condemnant la dèria de disfressar-se de cérvol, i d’imitar aquest mamífer banyut en els seus hàbits més íntims, fins ben entrat el segle VII (7). El mateix Fàbregas contextualitza aquesta situació dels primers cristians catalans quan diu que “als primers segles de l’Era actual i a les poblacions més importants de Catalunya la pruïja orgiàstica tenia lloc poc després del solstici d’hivern, amb els catalans de l’època disfressats de cérvols” i continua manifestant que “a Barcelona l’espectacle que oferien els carrers de la ciutat a mitjan segle IV durant els dies que aquesta pràctica era exercida era d’una immediatesa i d’una coentor que feia petar les dents als varons púdics (8)”.
Setze segles després, els barcelonins i els catalans potser no celebrem amb tanta fruïció –o potser si- l’inici del nou any; sigui a cops de gra de raïm o abandonats a orgies sota l’aparença d’innocents cérvols, seguim esperant que es compleixin els nostres millors desitjos.

Bon any a tothom!

Imatge: Dibuix d’ídol o de bruixot disfressat d’animals, entre ells el cérvol, de la cova de Trois- Frères (França)

1 Martirologio romano. Basauri : Coeditores litúrgicos, 2007, p. 199
2 “Pacià”. Baucells, Josep. Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 16. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 515
3 Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni. Barcelona: Proa, 1992, p. 15
4 Escrits de .... Íbid, p. 72
5 Caro Baroja, Julio. El Carnaval: análisis histórico-cultural. Barcelona: Taurus, 1979, p. 167, 298
6 Caro Baroja, Julio. El Carnaval. Íbid, p. 169
7 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979 p. 265
8 Fàbregas, Xavier. Tradicions... Íbid, p. 263

30 de des. 2008

Centelles, la Festa del Pi i la devoció a santa Coloma*

La vila de Centelles, situada a la zona sud de la comarca d’Osona, cada 30 de desembre celebra una festa ben particular. L’anomenada ‘Festa del Pi’ esdevé un homenatge de tots els centellencs a la seva patrona, santa Coloma, a qui porten tot un arbre, com aquell que porta un ram.
La vida de Santa Coloma se situa al segle III a la ciutat borgonyona de Sens on va morir en defensa de la seva fe cristiana acusada per l’emperador romà Aurelià (1). La seva presència terrenal, situada a una ciutat gal·la, la devia fer una de les advocacions a les quals els francs tenien certa devoció i que deurien dur a les terres del sud dels Pirineus a l’alta edat mitjana (2). Precisament, l’església parroquial de Centelles és dedicada a Santa Coloma des de l’any 898 quan estava vinculada a una vila anomenada Vinyoles (3); posteriorment ho seria al castell de Centelles i origen de la població que així seria anomenada.
El nom de Coloma, tot i no ser gaire freqüent, és present a moltes comarques catalanes. Cal dir que a Osona, possiblement per la influència de la població femenina de Centelles, és la segona comarca que, amb números absoluts, té més dones que es diuen Coloma: 24 d’un total de 282 (4). L’estudi que indica les dècades en les quals van néixer aquestes dones determina que és un nom que es va posant cada vegada menys (5).
Cada 30 de desembre se celebra una activitat de gran plasticitat coneguda com la ‘Festa del Pi de Centelles’ que la podeu trobar descrita a la Viquipèdia(6). Organitzada per l’Associació de galejadors de Centelles, aquesta festa és una manifestació social i festiva que té una gran càrrega simbòlica tant per l’acció que s’hi porta a terme com de la manera en què es fa; fins i tot, alguns autors han volgut trobar-hi vinculacions amb divinitats ancestrals (7). Va ser declarada festa tradicional d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya per l’Ordre de 17 de novembre de 1987, que es va publicar al DOGC número 922, del 2.12.1987 (8).
La Festa del Pi s’ha relacionat, des de sempre, amb santa Coloma. Els estudis que en busquen el seu origen solen fer referència a les celebracions que els centellencs van fer, llençant trets a l’aire, quan una relíquia de la Santa va arribar a la parròquia. En una relació de l’any 1620 (9), conta Fortià Solà, hi consta la següent afirmació:

“Solemnial rebuda que el dia 22 de Mars se feu a la reliquia insigne de Santa Coloma, portada de Roma per l’ilustre y piadós centellench Fra Joaquim Soler, del Orde de Predicadors, se diu que ‘dit pare la va depositar en la capella de Jesús lo dissapte anit, y allí se cantaren solemnes Completes ab molta lluminaria y tirs de arcabusos per la Vila... (10)”.

Fra Joaquim Soler, va dur-hi la relíquia amb el document acreditatiu corresponent, l’autèntica. Actualment, la relíquia de santa Coloma es troba en un reliquiari que es besa cada 31 de desembre, després de l’ofici de galejadors (11). Aquest objecte d’orfebreria és una peanya de plata que suporta un medalló a l’interior del qual hi ha la relíquia.
Es creu que la referència de 1620 és la més antiga que es posa en relació amb la festa que esdevé la vigília de la diada de Santa Coloma i que té com aspecte característic el fet de llençar trets de trabuc a l’aire, fet que es coneix amb el nom de galejar; precisament, Antoni M. Alcover (12) apunta dos significat per aquest verb que són ben il·lustratius de la Festa del Pi: “festejar, obsequiar o adornar en senyal de festa” i “celebrar una festa amb grans sorolls, especialment amb salves d’escopeteria”. La festa, precisament, es considera com una acció dels centellencs dedicada a honorar la seva patrona i es considera que el pi és l’ofrena que li fan. En aquest sentit és interessant reproduir les paraules que apareixen en un dels llibres dedicats a la Festa:

“Mentre el pi s’enlaira, des del torn, sobre l’altar cercant la mirada de la Santa, totes les veus que omplen de gom a gom l’església entonen l’himne. Són veus sovint poc avesades a cantar, però que fan d’aquest cant el clam de tot un poble. Hom ha vist llavors molts ulls humits i molt rostres trencats per l’emoció. S’ha d’haver viscut la Festa pas a pas per entendre aquest moment suprem que ens lliga al passat i al futur fent-nos sentir petits i grans alhora. Com cada any, avui t’hem portat el pi perquè tu, patrona de Centelles, ens miris orgullosa (13)”.

La relació de la Festa del Pi amb l’Església, tot i la seva vinculació física i pel fet que es porta el pi a l’interior mateix del temple parroquial, ha passat per moments difícils. És interessant, en aquest punt, de recollir dos exemples ben il·lustratius. Per una banda, Xavier Fàbregas, a Les arrels llegendàries de Catalunya esmenta que:

“Hom em va contar a Centelles que un any el pi havia caigut de manera estrepitosa mentre el rector celebrava la missa dominical. El fet ocorregué en el temps que l’oficiant treballava encara d’esquena al públic, i l’altar es trobava adossat a la paret del fons. El pi, doncs, consumà una venjança incruenta envers el culte que l’havia postergat. En caure va tustar l’esquema del celebrant, discretament, amb les branques. El celebrant va tenir un ensurt, és clar, i la facècia no passà d’aquí. Avui, amb l’altar més avançat si el pi queia el celebrant se’l trobaria per barret. Per això ha estat reforçat el cable i sembla que branques i fullam constitueixen un pèndol segur. Entre el bosc i el temple, doncs, ha estat acceptada una situació d’armistici, i cadascú s’acontenta amb el seu paper (14)”.

I, per la seva banda, l’antropòleg Manuel Delgado, en el seu llibre La festa a Catalunya, avui recordava que:

“A Centelles, vaig poder ser testimoni personal, a l’edició de la Festa del Pi de 1987, del resultat de la negativa del mossèn a donar les claus perquè els galejadors fiquessin el pi dins l’església, esparverat perquè li semblava que penjar un arbre del sostre sobre l’altar major era una considerable falta de respecte, i molt més si era a càrrec d’homes que no havia vist a missa en tot l’any. Us puc ben assegurar que el pas següent als intents de persuadir-lo per les bones –cosa que finalment es va aconseguir-, estava previst que fos el de derruir les portes del recinte sagrat (15)”.

La persona que millor pot parlar de la Festa del Pi i del seu sentit és el capità dels galejadors, que per veterania ostenta el màxim grau entre tots els seus participants i que, a més, és president de l’Associació de Galejadors. Josep Giol i Mas és centellenc i fill de centellencs de moltes generacions enrere. Nascut el 1928 és galejador de la Festa del Pi des de 1944 i actualment ocupa en càrrec de capità, el màxim grau que va assolir, el 1981, per antiguitat. De les seves paraules es desprèn el caràcter profundament religiós de la festa. Segons Giol, “galejar vol dir festejar la Santa, festejar-la amb trets” i resumeix el sentit de la Festa del Pi de forma ben descriptiva: “jo sempre dic que quan un noi festeja una noia li porta un ram; a Centelles estimem tant la nostra patrona que li portem tot un arbre. És l’ofrena de tot un poble a la seva patrona, sense distinció de qui la fa”.

Imatges:
Superior.- El pi enlairat a l’alçada de la imatge de santa Coloma dins l’església parroquial de Centelles. 31 de desembre de 2007
Mig.-Elements de l’ornamentació del pi que els galejadors guarden d’un any per l’altre a mena de talismà
Inferior.- Reliquiari de Santa Coloma que es venera a Centelles el dia de la patrona, 31 de desembre.

* El text d’aquest article forma part del treball de l’estudi “Relíquies de Sants: vestigis del passat, símbols del present” que va ser Treball de fi de carrera de la llicenciatura d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, gener de 2008

1 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 49 - 49
2 Autors diversos. La Festa del Pi de Centelles. Centelles : Edicions El Portal, 1999, p. 44
3 Pladevall, A. Benet, Albert. “Casal de Vinyoles”. Dins: Catalunya romànica, vol 2. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 185
4 Podeu cercar el nom “Coloma” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: [Consulta: 19 de juny de 2007]
5 Institut d’Estadística de Catalunya [en línia] Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: [Consulta: 19 de juny de 2007][1]
6 Es pot veure la descripció de la festa a: Festa del Pi de Centelles [en línia] Wikipedia. Wikimedia Fundation, Inc. [Consulta: 28 d’agost de 2007] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Festa_del_Pi
7 Reguant, Prudenci. El Pi de Centelles. Mite, ritu i experiència. Barcelona : Cossetània, 2006. Poden consultar-se resums a: El Pi de Centelles. Mite, ritu i experiència [en línia] Relatsencatalà. Oma Technologies S.L. Disponible a:
1a part: <
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=48528>
2a part: <
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=48530>
3a part: <
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=48534>
4a part: <
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=48538.>
I 5a part: <
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=48541>
[Consulta: 28 d’agost de 2007]
8 Albà, Josep. “La festa del pi de Centelles”. Dins: Les festes a Catalunya. Barcelona : Generalitat de Catalunya. Dep de Presidència : Ed. 92, 1999, p. 361 - 363
9 Arxiu Parroquial. Parròquia de Santa Coloma de Centelles, Llibre de l’Obra de l’any 1617, foli 22
10 Solà, Fortià. El pi de Centelles. Vic : Tipografia Balmesiana, 1918, p. 74
11 Solà, Fortià. El pi ... Íbid, p. 45
12 "Galejar". Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català – valencià – balear. Volum 6. Palma de Mallorca : [s:n], 1975 – 1979, p. 130 - 131
13 Autors diversos. La Festa del Pi de Centelles. Centelles : Edicions El Portal, 1999, p 103
14 Fàbregas, Xavier. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona : La Magrana, 1987, pàg. 154.
15 Delgado, Manuel. La festa a Catalunya, avui. Barcelona : Barcanova, 1992, p. 107 i 108

29 de des. 2008

Avui fa 125 anys de la col·locació de la primera pedra del santuari de Puig-agut

El 29 de desembre de 1883 es va posar la primera pedra del santuari de Puig-agut de Manlleu situat en el punt més alt del terme d’aquest municipi i molt a prop –aleshores es creia que era en aquell mateix punt- d’on conflueixen aquest terme municipal amb els de Torelló i Santa Maria de Corcó-l’Esquirol.
La construcció d’aquest edifici es deu a l’impuls de Ramon Madirolas i Codina (1856 – 1927), terratinent i emprenedor manlleuenc, que en va disposar els terrenys de la seva propietat, propers a la seva casa pairal, el mas Madirolas. El projecte s’emmarcava dins la promoció de la devoció al Sagrat Cor de Jesús que va impulsar el bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili (1826 – 1901) dedicant-li tota la diòcesi, el maig de 1883.
Esteve Gaja ens descobreix la raó per la qual es va procedir a la col·locació en un moment de l’any, si més no, climatològicament poc propici: “en Ramon Madirolas és qui porta la veu cantant i la col·locació de la pedra es el dia 29 [Gaja comet un error al fer constar el mes de setembre i no el de desembre com és correcte] de l’esmentat any [1883], i com sia que des d’un principi, hi ha la intenció de dedicar-hi un altar principal a la Verge de Lorda, hom procura, malgrat la inclemència del temps, que la primera pedra sia posada precisament l’any 1883, perquè s’hi commemora solemnement el vint-i-cinc aniversari de les aparicions de la Verge a Bernadette Soubirous (1)”.
El desenvolupament de l’important esdeveniment l’explica Àlex Roca en un article publicat al darrer número d’El Far de Puig-agut:

“La crònica ens diu que era el dia 29 de desembre de l’any 1883, a les 11 del matí, quan el bisbe Morgades arribava a la cruïlla de la carretera de Sant Martí i el camí veïnal de la masia de Madirolas, on va ser rebut amb una salva de trabucs i fusells a càrrec del sometent i mossos d’esquadra. Acompanyat fins a la casa pairal de Madirolas, allà va ser complimentat per les diferents comissions convidades i especialment pels membres dels ajuntaments de Manlleu, Torelló i Santa Maria de Corcó, els tres municipis que termenegen en el lloc escollit per edificar el santuari. Tot seguit, amb acompanyament d’orquestra, la comitiva es va traslladar al punt més elevat del terme de Manlleu per a la col·locació de la primera pedra, on el bisbe va procedir a la seva benedicció i a introduir un tub en un forat del centre de la pedra, on hi havia l’acta de l’esdeveniment amb la signatura d’alguns dels presents, un exemplar de la Revista Popular i El Correo Catalán d’aquella data i algunes medalles. Es va cloure l’acte amb el parlament del bisbe Morgades, noves descàrregues del trabucaires i l’acompanyament de l’orquestra” [podeu llegir l’article sencer a l’edició virtual d’ El Far de Puig-agut]

La inauguració del temple es va fer el 18 de febrer de 1886 seguint els plànols de l’arquitecte August Font que s’havia inspirat en la basílica francesa de Lorudes. El bisbe Morgades va presidir, de nou, aquest esdeveniment. Gaja recorda que “el santuari de Puig-agut és tingut pel primer consagrat al Sagrat Cor de Jesús” i detalla com “en el Breu Pontifici concedit per S. S. Lleó XIII el dia 3 de juny de 1902 s’hi diu ‘Santuari loci Puig.agut in diocesis Cicen, primi in Hispania erecti in honorem SSmi. Jesus Cordis’ (2)”.

Imatges:
Superior.- Santuari de Puig-agut a l’actualitat
Inferior.- Restes de l’estàtua dedicada al bisbe Morgades i que fins a la guerra civil espanyol va estar situada en un pedestal davant la façana del santuari


1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu: Gaja i Molist, 1983, p. 156
2 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. [Manlleu: Jaimes], 1976, p. 190

28 de des. 2008

Relíquies i devoció als sants Innocents a Catalunya

La tradició celebra, cada 28 de desembre, la Festa dels Sants Innocents. La diada és en memòria d’uns infants que, suposadament, van morir -sense culpa ni responsabilitat- en mans dels sicaris d’Herodes. La curiositat és que, tot i ser molt hipotètic i fantàstic el relat en què es fonamenta aquest costum, han estat ben reals –així s’ha ben cregut- les seves relíquies i els seus cossos que s’han venerat a Catalunya des de l’edat mitjana.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, els Innocents són els “infants de la rodalia de Betlem que, segons l’evangeli de Mateu, Herodes féu matar en veure’s burlat pels mags (1)”. I efectivament, Mateu relata com els tres mags, que en del devenir seien coneguts com els Tres Reis de l’Orient, van prometre a Herodes –proclamat rei de Judea pel senat de Roma- que l’informarien sobre l’infant nascut a Betlem. Els mags, però, no van tornar a Herodes per fer-li saber les notícies de Jesús i “Llavors, Herodes, veient-se burlat pels mags, s’indignà terriblement i va manar que matessin tots els infants de Betlem i de tot el seu terme, de dos anys en avall, segons el temps que havia conegut exactament pels mags (2)”.
Aquest episodi va prendre protagonisme i, com diu Joan Soler i Amigó, l’Església va dedicar la diada de 28 de desembre, “a commemorar litúrgicament la degollació dels infants de Betlem pels soldats del rei Herodes ambla intenció de degollar, d’entre ells, el futur ‘rei dels Jueus’ anunciat per les profecies,envejós Herodes que Jesús li prengués el tron; Sant Josep, però, fou avisat a temps per un àngel i la Sagrada Família fugí a Egipte, amb la Verge i el Nen muntats dalt d’una somera (3)”.
El nombre de víctimes d’Herodes, segons Louis Réau “s’avaluava en el fabulós nombre de cent quaranta-quatre mil, com els màrtirs de l’Apocalipsi, que imploraven la venjança de Déu al peu de l’altar (4)”. Aquest mateix autor afirma que el seu culte era molt popular a l’edat mitjana.
Precisament va ser durant el temps de les croades en què la devoció als sants Innocents va arribar, i amb força, a Catalunya. Antoni Bach dóna testimoniatge de les peregrinacions als Llocs Sants, com Roma o Terra Santa, en aquella època: “de Terra Santa –diu- en procedeixen les notables relíquies del Crucificat, un tros de la creu, la seva túnica, el sant llençol; moltes espines de la corona, algun clau” i justament afirma que “les peregrinacions es feren massives en l’època de les croades (5)”. Entre aquestes relíquies cal comptar-hi les dels sants Innocents, especialment aquelles que estaven formades per tot el cos, o un bocí, d’un d’aquests minyons assassinats per ordre d’Herodes i que, com a tresor principal de les esglésies, es van venerar a diversos lloc de Catalunya. De les relíquies de cos sencer cal destacar-ne diverses de repartides per la geografia catalana:
La tradició conta que, precisament, uns croats van dur el cos d’un sant Innocent a Torelló (Osona) –malgrat que hi hagi una llegenda fabulosa que en dóna la versió que va ser dut al bec d’un colom. Es tracta de sant Fortià el qual hauria estat portat per uns croats el 1298 i la festa del qual, curiosament, s’ha independitzat de la que es recorda dels seus germans [vegeu la història i llegenda sobre sant Fortià en un anterior article d’aquest bloc: Sant Fortià de Torelló: Les relíquies d’un sant Innocent].
Amades explica que “Barcelona posseïa el cos d’un sant Innocent que el duc de Venècia va donar en present al nostre gran rei en Jaume” i relata la llegenda sobre la l’estranya desaparició de la relíquia del vaixell amb què era traslladat a Barcelona i de la qual ningú va saber donar raó; el rei estava preocupat per donar explicacions raonades al duc venecià per la pèrdua del seu preuat regal; en l’arribada i “amb molta sorpresa [el rei] va saber que ja feia molts dies que el cos del sant Innocent s’havia presentat a la Seu, on fou admirat i venerat pet tot el poble (6). Tot i que el rei volia tenir-lo a la capella del palau, el sant sempre va fer-se escàpol per retornar a la catedral barcelonina.
El torellonenc Fortià Solà, en tractar del sant Innocent venerat a la seva població, en fer inventari d’altres relíquies de la mateixa procedència, esmenta que “la Seu de Barcelona té instituït el culte dels Innocents des del bisbe Berenguer de Palou, mort el 1241” però esmenta que no va tenir un cos sencer d’ un d’aquests sants fins a 1388 gràcies al donatiu del duc de Venècia al rei Joan I (7). El lloc on va ser dipositat aquest cos va ser a la capella de la Trinitat que, des d’aleshores, es va anomenar dels sants Innocents. Aquesta capella, diu la Viquipèdia, “es troba situada després de la porta de Sant Iu; al seu altar s'hi guarda una arqueta de plata del segle XVI amb les relíquies que el duc de Venècia li va donar a Joan el Gran amb la condició que es conservessin a la catedral de Barcelona (8)”.
Solà dóna una llarga llista d’esglésies dels Països Catalans on hi ha alguna relíquia, de menor o major dimensió, entre les que destaca, pel fet que tenen el cos sencer, la catedral d’Elna (Roselló) i l’església de Peramea, municipi de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà), aquesta darrera amb la possessió de dos cossos que, segons Fortià Solà, van ser regalats pels comtes de Pallars (9) i que, cada any, pel 28 de desembre, encara els mostra devoció.
De Peramea s’explica una curiosa història [va ser tractada en un altre article d’aquest bloc: Les relíquies de sants i les corrandes sobre la rivalitat entre poblacions] de la qual hi ha diverses versions però amb el mateix contingut sarcàstic. Una versió dels fets, recollida per Joan Soler i Amigó a la seva Enciclopèdia de la Fantasia Catalana (10), explica com els Sants Màrtirs –nom amb el qual són conegudes les relíquies venerades- eren propietat de Peracalç i els seus habitants se’ls van vendre als de Peramea per un porró de vinagre quan, en un àpat popular, es van adonar que no podien amanir l’enciam. Del fet en va sortir aquesta corranda:

“Màrtirs Sants de Peramea,
Cossos Sants de Peracalç,
per un porró de vinagre
vos vau vendre els Màrtirs Sants”.

Una segona versió de la corranda, la trobem al Refranyer temàtic(11) de Víctor Pàmies; aquesta, amb una mica més de mala fe, converteix el porró de vinagre en un porró de vi negre i explica el fet d’aquest manera:

Granuges de Peramea,
borratxos de Peracalç,
que per un porró de vi negre
us vau vendre els Màrtirs Sants”.

Les relíquies dels sants Innocents, com també ho era la de l'infant venerat a Sant Pere de Casserres i conegut com el ‘Cos Sant’, tenien propietats especialment indicades contra la sequera. En diversos llocs, com Torelló o Peramea, on són presents aquestes restes solien ser conduïdes en processó i remullades al riu quan l’eixut esdevenia massa llarg; es veu que, en tocar l’aigua i trobar mullena, feien, miraculosament, obrir l’aixeta del cel sobre les terres assedegades.

Imatges:
Superior.- Gravat contingut en els ‘Goigs de l’Innocent Martyr S. Fortià que son cos se venera en lo dia set de novembre en la Iglesia Parroquial de Sant Feliu de Torelló, Bisbát de Vich’. Ignasi Valls, Vic, 1837
Inferior.- Espai on és guardada l’arqueta, que no les relíquies –desaparegudes per la guerra civil espanyola- de sant Fortià al santuari de Rocaprevera de Torelló


1 “Innocents, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 100
2 NT Mt, 2, 16
3 “Innocents”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 364
4 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, vol 7. Introducción general. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 114
5 Bach, Antoni. Pelegrins als grans santuaris medievals [en línia] Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Barcelona : Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2002, vol 48, p. 548 [Consulta: 26 de desembre de 2008] Disponible a:
http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/16955/16796
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 218
7 Solà, Fortià. Història de Torelló, vol. 2. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, p. 271
8 “Catedral de Barcelona” [en línia] ] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 13 de desembre de 2008] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Barcelona

9 Solà, Fortià. Història... Íbid, p. 272
10 “Relíquia” Dins: Soler, J. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 634
11 Pàmies, Víctor [en línia] Refranyer temàtic [Consulta: 24 d’agost de 2008] Disponible a:
http://refranyer-tematic.blogspot.com/2008/02/vi.html. Refrany núm. 595 dels refranys dedicats al vi

26 de des. 2008

Un antic conflicte religiós, a Menorca, provocat per les relíquies de sant Esteve

Sant Esteve és conegut amb el títol de protomàrtir; o sigui, que és el model dels seguidors de Jesucrist que moririen en defensa de la nova fe. És, així mateix, el protagonista pòstum d’un dels primers casos de conflicte religiós documentats als Països Catalans. Només dos anys i pocs mesos després de ser fabulosament descobert de el seu cos a Jerusalem, el trasllat d’unes relíquies seves van provocar l’enfrontament entre jueus i cristians a Menorca.
La Gran Enciclopèdia Catalana descriu Esteve com a “diaca i protomàrtir cristià”; en relata l’aspecte més ressenyable, almenys des de la nostra perspectiva, de la seva vida: “víctima de l’enveja dels jueus hel·lenistes, fou condemnat i fet apedregar pel sanedrí” i en destaca que “el llibre dels ‘Actes dels Apòstols’ posa en boca seva un discurs apologètic molt important per a comprendre l’evolució missional del cristianisme naixent (1)”. Precisament, Esteve, que va ser triat juntament amb altres sis homes per a difondre els primers missatges de la nova religió. Es va distingir entre aquests pel fet que, tal com diu el Nou Testament, “Esteve, ple de gràcia, feia prodigis i grans miracles en el poble (2)”. Després del discurs, en el qual va fer una síntesi de la història i del sentit de les Sagrades Escriptures com a anunciadors del naixement de Jesús, va ser receptor de l’enveja dels jueus de la sinagoga que el van conduir fora de la ciutat de Jerusalem “i apedregaven Esteve, mentre ell pregava i deia: senyor Jesús, rebeu el meu esperit!. I agenollat, clamà amb veu forta: Senyor, no els tingueu en compte aquest pecat! I , havent dit això, s’adormí (3)”. Després d’una persecució als primera cristians “uns homes piadosos enterraren Esteve i feren una gran manifestació de dol per ell (4)”.
La qualitat de protomàrtir és recordat en la majoria de referències al sant, com són els mateixos goigs que li han estat dedicats a moltes de la parròquies que el tenen per patró. I Jan Grau i Roger Costa recorden que “per la seva condició de primer màrtir, sempre s’ha celebrat la seva diada el 26 de desembre, perquè és just la data immediata de Nadal (5)”. Possiblement pel fet de ser model, el primer en el temps, el que va prendre primer el camí del martiri en defensa de la fe, que la suposada localització del seu cos, la ‘invenció’ del seu cos, va ser un fet extraordinari i de gran ressò en tota la cristiandat.
Explica Iacopo da Varazze a la Llegenda àuria (6) com va ser trobat el cos de sant Esteve uns segles després de la seva mort: Gamaliel, qui havia recollit el cos de sant Esteve i l’havia enterrat al seu propi sepulcre, es va aparèixer a un sacerdot de Jerusalem, de nom Llucià, en tres nits seguides en les quals li va identificar en quin lloc estava enterrat Esteve, juntament amb el seu propi cos de l’aparegut i els de dos familiars seus; també li va indicar com distingir el de cadascun. Una vegada Llucià va estar convençut, va explicar les aparicions al bisbe Joan de Jerusalem el qual, amb d’altres bisbes de la zona es van disposar a desenterrar les restes. Poc després d’iniciades les tasques de desenterrament, d’unes esquerdes es va escampar una olor perfumada que va obrar miracles entre els assistents. Finalment, trobats els cossos dels quatre cossos sants, els van dur a l’església de Sió on, només entrar, van obrar una pluja intensa a l’exterior que va acabar amb la sequera persistent que, des de temps, afectava aquelles terres. Això passava, segons sembla, entre el 3 i el 20 de desembre del 415 tot i que da Varazze situa els fets l’any 417. Aquest descobriment va ser un fet de tal importància que, com afirma Louis Réau, “només d’aquesta data es van consagrar nombroses esglésies a sant Esteve (7)”.

Les relíquies de sant Esteve a Menorca
Els fets que les relíquies de sant Esteve van provocar a l’illa de Menorca són coneguts gràcies a una carta circular (8) en la qual el bisbe Sever de la ciutat de Ciutadella (aleshores amb el nom de Iamona) exposava la conversió dels cinc-cents quaranta jueus de Maó (aleshores amb el nom de Magona). Del 2 al 9 de febrer de l’any 418, la presència d’unes relíquies de sant Esteve, que Pau Osori traslladava de Jerusalem, va encendre la polèmica entre els jueus de Magona i els cristians de Iamona; les restes sagrades eren dutes a Hispània, on no es podia arribar, en aquell moment, a causa de les invasions germàniques, i les havia dipositat momentàniament a una església a les afores de Magona. La carta és redactada, en les seves parts que més ens interessen, de la següent manera: “Efectivament, quasi pels mateixos dies en què jo [el bisbe Sever], encara que indigne, he assolit l’episcopat, un prevere [segons sembla era Pau Orosi] que excel·leix per la seva santedat , venint de Jerusalem, romangué no gaire temps a Magona i, en no poder traslladar-se a les Hispànies, com era el seu desig, resolgué de navegar de bell nou a l’Àfrica. Ell, que havia projectat de portar a les Hispànies les relíquies del beat màrtir Esteve, descobertes recentment, les diposità a l’església de l’esmentada ciutat; cosa que, sens dubte, fou per inspiració del màrtir. Havent-les-hi dipositades, immediatament s’encengué amb el seu amor aquell foc que el Senyor vingué a calar a la terra i que volgué que cremés amb força. A l’instant la nostra tebior es transformà en fervor i el nostre cor s’encengué pel camí, com està escrit. Llavors ens abrusava el zel de la fe i en excitava l’esperança de salvar aquella multitud...”
La carta explica com els jueus, especialment les dones, es va resistir a la conversió. Després de fortes discussions i alguns fets miraculosos, els jueus –primerament els que ocupaven una situació de lideratge com un tal Teodor- de Menorca es van convertir al cristianisme.

El record de les relíquies de sant Esteve als goigs de parròquies catalanes
El record de la importància i valor de les relíquies de sant Esteve és ben identificable en molts dels goigs que li són dedicats i que pertanyen a les parròquies catalanes.
Els ‘Goigs a la invenció del proto-màrtir Sant Esteve que es venera a la capella de Sant Esteve de Tubau de Sant Jaume de Frontanyà’ (Beguerdà) són, com el seu nom indica, especialment dedicats al fet de la troballa del cos de sant Esteve i van repetint:

“Proto-màrtir de fe santa
vostres goigs canta,
puix sou en vostra Invenció
de Tubau gloriós Patró”.


En diverses estrofes es fan ressò del fet i, curiosament, també té una estrofa dedicada als fets de Menorca que s’acaben de detallar:

“Fou de tanta influència
vostra presència
qu’els jueus es convertiren
i en Menorca molts volien
rebre la ciència
de la fe que tots sentien
i amb vostra sang ben sellar-la
i confirmar-la”.

Els ‘Goigs de Sant Esteve protomàrtir, patró de Granollers de la Plana’, parròquia del municipi de Gurb (Osona), fent referència a la meravellosa ‘invenció’ del cos de sant Esteve el 415 a Jerusalem diuen:

“Trobàren vostre sant cos
molt miraculosament,
que donant suaus olors
curaba a infinita gent;
Fou un cas meravellós
per l’Església venerat.
Als qui us demanen socors,
Sigueu-los sempre advocat”.

Igualment passa en el ‘Goigs en honor del protomàrtir Sant Esteve, patró d’Olius, Bisbat de Solsona’ que connecten la invenció del cost del sant amb l’existència d’unes relíquies a la seva parròquia com:

“Pels d’Olius és venerada,
Sant Esteve gloriós,
L’invenció del vostre cos
I una relíquia sagrada
Que de Roma fou portada
En un dia venturós:
Protomàrtir immortal,
I en miracles portentós”.


No se sap si les relíquies de sant Esteve que duia el prevere que esmenta el bisbe Sever van arribar a terres de la península. El cert és que, recordant les paraules de Louis Réau, algunes de les esglésies més antigues repartides per Catalunya hi estan dedicades. Segons Joan Bolòs i Víctor Hurtado, en un dels seus Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia (9), indiquen que “en els països on això ha estat estudiat [la relació de les advocacions a les quals està dedicada una església i l’època de la primera construcció], hom sol identificar els edificis eclesiàstics dedicats als apòstols, a la Mare de Déu, al Salvador o a alguns dels primers sants, com les esglésies i parròquies , més antigues”; entre les que deuen fer referència a ‘aquests primers sants’ hi ha, sens dubte, les dedicades a sant Esteve el protomàrtir.

Imatges:
- Superior: Gravat dels ‘Goigs del Protomàrtir Sant Esteve, patró de Bagà, sa Baronia. Bisbat de Solsona’ per gentilesa de Bibliogoigs.
- Mig: ‘Descobriment de les relíquies dels sants’. Dibuix de Gero Lucente, gravat de - Francisco Haylan que apareix com il·lustració núm. 3 del llibre de Julio Caro Baroja, Las Falsificaciones de la historia: en relación con España. Barcelona: Círculo de lectores, 1991.
- Inferior: ‘Goigs a la invenció del proto-màrtir Sant Esteve que es venera a la capella de Sant Esteve de Tubau de Sant Jaume de Frontanyà’ per gentilesa de Bibliogoigs.

1 “Esteve” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 10. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 321
2 NT Ac 6, 8
3 NT Ac 7, 59 – 60
4 NT Ac 8, 2
5 Costa, Roger; Grau, Jan. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 39
6 Vegeu: da Varazze, Iacopo. La leyenda dorada, vol. 1. Madrid : Alianza Editorial, p. 436 – 440
7 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, vol 3. Introducción general. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 468
8 Podeu llegir aquesta carta, traduïda per Josep Amengual i Batle a: Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni. Barcelona: Proa, 1992, p. 135 – 161. També és remarcable la introducció que en aquesta obra en fa Antoni Pladevall, p. 17 - 20
9 Bolòs, J; Hurtado, V. Atles dels comtats d’Empúries i Peralada (780 – 991). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999, p. 36

24 de des. 2008

La festa del ‘Sol Invictus’, predecessora del Nadal cristià

Els nostres avantpassats van constatar que, efectivament, després de cert moment de l'any el dia tornava a créixer. El fet no era gens menyspreable; el procés que duia cap a una progressiva fosca i l’augment de la nit s’estava invertint. Es podia donar per segur que, almenys per un temps, el dia, la claror i el Sol tindrien un major protagonisme.
M. Dolors Llopart i Josep Rovira expliquen que “des de la més remota antigor el Sol ha format del món mític de tots els pobles, fins al punt que alguns historiadors de les religions, com els del ‘escola de la mitologia comparada de F. Max Müller, han pretès de reduir les nombroses divinitats importants d’una religió al Sol” i afirmen que “dins una línia d’interpretació ‘global’ dels mites, el Sol mític no és simplement l’astre que il·lumina i escalfa, sinó que és una projecció d’un conjunt d’experiències (no específicament religioses) lligades a la lluminositat, a la claror, a la periodicitat, a la desaparició i al retorn, a la fecunditat, etc (1)”.
Els romans tenien el Sol com antiga divinitat local i de culte molt reduït essent, bàsicament el déu protector del pagesos; a partir del segle III dC, promocionat pels emperadors Heliogàbal (204 – 222) i Aurelià (~214 – 275) el culte va prendre protagonisme (2). La Viquipèdia explica que es va conèixer amb el nom de ‘Deus Sol Invictus’ (‘el déu sol invicte’) associant-lo a la figura del mateix emperador (3).

25 de desembre, el naixement del ‘Sol invicte’
Joan Soler ens diu que, a l’època romana, “el 25 de desembre tenia lloc una festa de caràcter marcadament imperial, el ‘Natalis Solis Invicti’ el naixement del sol victoriós, quan el dia comença a créixer de bell nou” i recorda que “també una divinitat semítica, la Verge Celestial, paria un fill el 25 de desembre i en la religió mitraica, de procedència oriental i força estesa arreu del món romà, el déu solar Mitra naixia el 25 de desembre en una cova “. És així, segueix dient, que “l’any 354, amb la cristianització de l’imperi, la festa solsticial del ‘Natalis Solis’ va ser considerada el ‘Natalis Dominis Iesu Christi’ (4)” en tant que es pretenia substituir la figura de Jesucrist per al del déu que, fins aleshores, havia tingut una major consideració. De manera semblant s’havia fet amb el diumenge, declarat ‘dia del Sol’ i jornada de repòs oficial (5).
L’associació de Jesucrist amb el Sol i, específicament, amb la llum però, ja surt esmentada al Nou Testament quan l’evangeli de sant Joan relata com el mateix Jesús, davant els escribes i fariseus del temple i després de perdonar una adúltera, va dir-los: “Jo sóc la llum del món; qui em segueix no caminarà en les tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida (6)”. Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i el mateix Joan Soler afirmen com “Nadal, doncs, celebra el “naixement del sol (7)”.
Aquesta vinculació de Nadal amb el Sol i la llum encara es conserva en moltes poblacions catalanes on hi ha el costum, en la nit que el precedeix, d’encendre fogueres o teies al mig de la plaça. Manel Carrer ens explica que “durant la nit del 24 de desembre, nit de Nadal, són moltes les poblacions catalanes on és costum d’encendre focs, ja sigui en forma de fogueres o bé amb forma de torxes fetes amb tot tipus d'herbes. Aquesta és una pràctica que és hereva de mil·lenaris ritus propiciatoris de la fertilitat i d’expulsió del mal (8)” i en podeu llegir com i quines són les més ressenyables al web de festes.org.

Nadal i l’inici d’any a Catalunya
El nostre país ha tingut diverses dates considerades com a l’inici de l’any. Joan Amades, al seu Costumari Català, fa referència que “antigament l’any començava per l’Encarnació, o sia el 25 de març (8)”. És una dada que corrobora Joan Soler quan fa esment que “en el calendari popular, l’Encarnació correspon a l’equinocci de primavera. Segons els antics, pels volts d’aquesta data se celebrava l’Any Nou: els jueus, amb la Pasqua, i també els romans” i continua afirmant que “com que l’Encarnació de Jesús –el prmer dia de la Redempció- havia de coincidir amb el primer dia de la creació, esqueia que fos el 25 de març; nou mesos més tard, exactament, seria Nadal, el 25 de desembre (8)”.
Aquesta forma d’inicar l’any va perdurar fins que, diu Amades, “el rei Pere el Cerimoniós, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, va manar que als seus dominis l’any comencés per Nadal, i per aquest motiu des de 1350 al realme d’Aragó van coincidir i fusinar-se els dies de Nadal i de Cap d’Any (10)”. Així, la referència a aquests anys va ser el d’”any de la Nativitat”, com diu Jordi Texidor a la Gran Enciclopèdia Catalana: “Aquesta indicació cronològica, molt estesa durant l’edat mitjana, és coneguda en els documents amb la fórmula ‘anno a Nativitate Domini’ (i vol dir que aquell any havia començat set dies abans que l’actual” i esmenta que “fou molt emprada a Roma, a la cancelleria pontifícia, i s’estengué per tot Europa” i que “perdurà fins al començament del s. XVIII (11)”. A Catalunya sembla que va persistir fins al regnat de Felip II de Castella en ple segle XVI (12).
En alguns territoris europeus, segons Soler, encara persisteix en record de l’Any nou per Nadal. És el cas de França, que el Nadal es coneix com a Noël (de ‘novellum’, nou), al País Basc amb el nom Eguberri (dia nou) i a la Provença amb Li Calendo (calendes, primer dia) (13).

1 Llopart, M. Dolors; Rovira, J. “Sol” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 21, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 299
2 Falcón, C; Fernández-Galiano, E; López, Raquel. Diccionario de mitología clásica, volum. 2. Madrid: Alianza, 1980, p. 573
4 Soler, Joan. “Del calendari romà i la seva cristianització. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 53
5 “Sol Invictus” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 23 de desembre de 2008] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sol_Invictus
6 NT Jo 8, 12
7 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Del Nadal del Sol al Nadal del Nen Jesús. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 110
8 Carrera i Escudé, Manel. “Els focs de la nit de Nadal” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 23 de desembre 2008] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=410
9 “Encarnació”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 239
10 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 325
11 “Any. Any de la Nativitat”. Teixidor, Jordi. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 2, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 149
12 Amades, J. Costumari... Íbid, p. 326
13 “Nadal”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia... p. 477

22 de des. 2008

Quan el dia ja augmenta: el renaixement de la llum

Superat el solstici d’hivern, deixats enrere els dies més curts de l’any, l’ésser humà celebra el renaixement de la llum i la victòria del Sol. Així esdevé el procés cíclic ple de percepcions que va dur a la consciència que hi ha una constant ineludible en tota existència: el naixement, la vida, la mort i, potser també, l’esperança en la resurrecció. Ho explica Joan Soler quan diu que “l’any expressa foscor i claror, fred i escalfor, un procés cíclic de mort i resurrecció –dels solstici d’hivern al d’estiu. Que es manifesta en la natura, en el clima i la meteorologia (1)”. La mesura del temps, de la idea que hi ha un continu que passa però que, per condició natural, es va repetint va ser un de les primeres nocions dels humans respecte el seu entorn vital.
A La pintoresca història del calendari, Miquel Palau constata la forma en què es va arribar a concebre com “veient l’home que la sincronització entre els fenòmens celestes i els de la natura es repetia sempre pel mateix ordre, i que cada un dels fenòmens presentava una durada constant, pensà que hi cabia l’esperança d’obtenir-ne la previsió a la bestreta si podia prendre un punt de partida, des del qual pogués comptar l’espai del temps que transcorria d’un cap a l’altre de les estacions, ja que aquest cicle era el fenomen canviant més acusat, i per tant més fàcil de percebre, ja fos pel retorn del fred o de la calor, o bé per la major o menor altura del Sol, o per qualsevol altra manifestació natural (2)”. L’home, explica Palau va adonar-se de les fases de la lluna però aquestes no servien per comptar en quin moment havien de tornar a succeir les coses i, per aquest motiu, va prendre el sol com a referència (tot i això, en certs aspectes va perdurar el càlcul lunar).
Si fem l’exercici de mesurar en quin moment surt el sol en cada dia de l’any i ens proposem fer-ne una gràfica ens adonarem que la figura resultant són dues línies sinuoses que s’apropen quan es tracta de l’hivern i s’allunyen quan es tracta de l’estiu, amb els punts àlgids en els respectius solsticis (cal tenir en compte que el càlcul és en temps universal, o sigui, seguint l’horari solar sense comptar l’hora i dues hores que es porten d’avançament a l’hivern i a l’estiu):


Per la banda de l’hivern, el primer dia en què les hores de claror comencen el seu incessant augment és, realment, el 26 de desembre; durant una setmana la durada del dia frega la seva menor durada, les 9 hores i 11 minuts. És necessari indicar que els dies en què el sol surt més tard, a les 7 i 18 minuts, ho fa entre el 3 i 4 de gener; en canvi, quan es pon més aviat, a les 4 i 22 minuts, és entre el 3 i 14 de desembre (3):


Per la banda de l’estiu, els dies de màxima claror comença el dia 16 de juny i es manté durant 8 dies, fins al dia 23; el període de màxima claror és de 15 hores i 11 minuts. En aquest cas és interessant verificar com els dies en què el sol surt abans ho fa a les 4 i 16 minuts, entre el 12 i 16 de juny, però que es pon més tard, a les 7 i 29 minuts, entre el 25 i 29 de juny (3):


És a dir, la veritable diferència entre el dia més curt i el més llarg és de 6 hores; o sigui, una quarta part de dia que fluctua entre els dos solsticis.
La percepció d’aquest canvi, que en el dia a dia esdevé inapreciable i només mesurable científicament, és relatat per la tradició en el conjunt de l’any. Ho fa en forma de refranys associats al dia i sant que pertoca. Aquesta relació comença per Santa Llúcia per raó que la dita perdura de d’abans de la reforma gregoriana del calendari, realitzada el 1582 [vegeu l’article ‘Per quina raó es diu ‘per Santa Llúcia, un pas de puça’ si el dia encara disminueix?’d’aquest mateix bloc].

Carme Tulon publicava (4) una de les versions més completes d’una popular col·lecció de refranys que fan referència a la durada del dia segon el moment de l’any en consonància al santoral tradicional:

“Per Santa Llúcia, un pas de puça; (13 de desembre)
per Nadal, un pas de pardal; (25 de desembre)
per Sant Esteve, un pas de llebre; (26 de desembre)
per Ninou, un pas de bou; (1 de gener)
per Reis, un pas de vells; (6 de gener)
per Sant Julià, un pas de ca; (7 de gener)
per Sant Antoni, un pas de dimoni; (17 de gener)
per Sant Sebastià, un pas de milà; (20 de gener
per santa Agnès, una hora més; (21 de gener)
per Sant Vicenç de la roda creix el dia una hora; (22 de gener)
per Sant Pau, l’hora cau; (25 de gener)
per la Candelera; una hora entera; (2 de febrer)
per Santa Maria, una hora i mitja més de dia; (2 de febrer)
per Sant Blai, un pas de cavall; (3 de febrer)
per Sant Maties, iguals són les nits que els dies; (24 de febrer)
per Sant Joan, el dia més gran; (24 de juny)
per Sant Pere, el dia enrere; (29 de juny)
per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc; (15 d’agost)
per Sant Narcís, de sis a sis; (29 d’octubre)
passats Tots Sants, els dies són germans. (1 de novembre)
I ja tornem a ser a Sant Tomàs”

D’aquesta manera, la progressió dels canvis d’hores de claror i de fosca quedava retingut a la memòria dels avantpassats catalans que no tenien a mà un calendari o que potser no haurien sabut interpretar.

Podeu completar aquest tema amb sengles blocs de Víctor Pàmies l’Enciclopèdia Paremiològica on s’hi troba un interessant estudi sobre “El cicle de l'allargament del dia” i el “Refranyer temàtic” sobre les dites que fan referència a la mesura del temps segons el calendari tradicional.

1 “Any”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 33
2 Palau, Miquel. La pintoresca història del calendari: les seves aventures i els seus secrets. Barcelona: Millà, 1973, p. 15
3 Els càlculs s’han efectuat mitjançant les dades que ofereixen el ‘Calendario religioso, astronómico y literario por Fray Ramón Ermitaño de los Pirineos’ (edicions de 2008 i 2009) Barcelona : Sociedad General Espanyola de Librería i ‘Calendari dels Pagesos’ (edicions 2008 i 2009). Barceloan : [s.n.]
4 Tulon, Carme. “El refranyer” Dins: Els cingles. Tavertet : Imp. Planàs, número 22, desembre de 1987, p. 14. Disponible en línia:
http://www.elscingles.org/revista/n/n00-n30/n22.pdf


ENQUESTA

Resultat de l’enquesta: Quin element decoratiu nadalenc prefereixes?
12 participants han respost:

L’arbre guarnit.- 3 (25%)
El pessebre.- 8 (66%)
Les figures del Pare Noel.- 0
Altres.- 1 (%)

Moltes gràcies per la vostra participació

20 de des. 2008

El solstici d’hivern i l’antic culte als difunts

Quan s’acosta el solstici d’hivern, quan les hores de fosca vencen a les hores de llum, l’esser humà torna a la introspecció. Ho fa, com en d’altres moments de l’any, per preguntar-se quins són els seus límits i quina és la perspectiva que s’obre més enllà de la vida terrenal.
Joan Soler i Amigó, a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, recorda com “antigament, la nit del solstici d’hivern, era dedicada als difunts de la família i a la seva memòria; el foc de la llar era per a ells i el seu record esdevenia comunió en l’àpat sacrificial (1)”. Per la seva banda, Xavier Fàbregas considera que “la nit, la foscor, és del reialme dels morts i la claror del dia empeny de nou els difunts cap als llocs on reposen (2)”.
L’estudi de les necròpolis i zones d’enterrament medievals ens ofereixen exemples interessants de com sempre ha existit la preocupació humana respecte la mort i com se li ha donat una gran importància. Respecte a les tombes d’aquesta època reculada, l’historiador medievalista Jordi Bolòs diu que “podem establir una clara distinció entre aquelles necròpolis que resten allunyades de llocs de culte i aquelles en què les tombes són situades al costat d’una església, dins de l’àrea del cementiri” i afirma que “les primeres solen ser les més velles (3)”.
Fàbregas esmenta que “la societat rural continua practicant una sèrie de cerimònies funeràries que provenen segurament d’abans de la romanització. I conreant una sèrie de temors (4)”. Si això se situa, segons l’autor, en les darreres dècades del segle XX, què no passaria en segles anteriors? Precisament, respecte als enterraments medievals isolats, Bolòs diu que “fins i tot, s’ha afirmat que podem relacionar les tombes fetes al cim dels turons, tossals, carenes o roques amb comunitats que visqueren a l’alta edat mitjana i que eren poc cristianitzades (5)”. Aquest tipus de sepultures es coneix amb el nom de ‘tombes antropomorfes’ per la forma que tenen que sembla el perfil humà (6)”. Fàbregas, en un peu de foto, considera que “les tombes antropomorfes excavades a la roca són testimoniatge de cultes molt antics, i del temor o la veneració de la comunitat a un prohom que la regí (7)”.









Enmig d’un paisatge meravellós proper a Rupit (Osona), amb unes vistes increïbles, les tombes antropomorfes dels Bassis són el record d’una gent i d’una societat llunyana que tenia un sentiment especial per a la mort. Es troben dalt d’una cinglera, no gaire lluny de l’antiga església de Sant Joan de Fàbregas i dins el seu antic terme parroquial. Respecte a aquestes tombes , Jordi Vigué a Catalunya romànica, diu que “es tracta d’un conjunt funerari que consta de dues tombes excavades a la roca, una roca sorrenca i dura, orientades de nord a sud” i detalla que “aquestes dues tombes corresponen adults i es troben en un lloc de difícil accés” i que “amb una forma corbada, tant al cap i al peu, com als costats laterals, pertanyen al tipus anomenat ‘pisciforme’ (8)”. Jordi Bolòs (9), en fer la descripció assenyala que “són força desgastades per l’erosió” i indica, com també va passar en l’ocasió de prendre les imatges que us oferim, que “quan plou resten inundades”; “Malgrat això –continua dient- sembla que ja inicialment tenien els costats amb una forma corbada, tant al cap i al peu com, especialment, als costats laterals” i les atribueix, com Vigué, al tipus de tomba ‘pisciforme’. La seva situació, a 850 metres d’altitud i encarades a l’horitzó planteja la possibilitat que el lloc fos triat amb premeditació i amb una voluntat expressa. Jordi Bolòs, al respecte, diu que “creiem que foren triats indrets estratègics, de bon defensar, perquè la gent vivia en aquests llocs, prop de la roca on hi tenien la tomba”; en qualsevol cas, diu el mateix autor, “creiem que més aviat foren triats indrets estratègics, de bon defensar, perquè la gent vivia en aquests llocs, prop de la roca on hi feien la tomba (10)”.
L’orientació és un altre factor a tenir en compte. Les dues tombes dels Bassis estan orientades de sud a nord, amb el cap vers aquesta darrera orientació. Aquesta disposició, en aquets cas concret sembla buscat expressament ja que haurien pogut estat orientades cap a qualsevol altra direcció; sembla, però, que la majoria de tombes d’aquest tipus i d’aquesta època solen tenir aquesta mateixa posició malgrat no se sàpiga el motiu.
La datació de les tombes del Bassis, com les de la mateixa tipologia, Bolòs indica que “aquestes tombes –referint-se al conjunt de tombes del Cabrerès entre les quals hi ha les dels Bassis- pertanyen a un tipus de sepultura excavada a la roca de formes primitives, que cal datar possiblement en l’època precedent a l’afermament del poder comtal autòcton, el segle desè, però segurament, més tard de la invasió musulmana” i conclou dient que “és possible que fossin fetes per gent que sabia què volia però no sabia gaire com fer-ho” i conclou: “en resum, gent migrada de les planes del sud, homes i dones que, durant els segles VIIIè i IXè, es refugiaren en les encinglerades muntanyes del Cabrerès. Aquesta, de moment, creiem que és la hipòtesi més plausible (11)”.
No gaire lluny de les tombes dels Bassis, dins el mateix antic terme parroquial de Sant Joan de Fàbregas, hi ha la masia de la Donada (12) en un lloc enmig de la fondalada que ofereixen les parets verticals dels cingles que l’envolten. Seguint el torrent que general el conegut i atractiu ‘salt de Sallent’, prop d’on sembla que hi podia haver hagut una església dedicada a Santa Maria, hi ha una roca, que Toni Donada defineix com “una tribuna natural que s’aixeca un parell de metres per damunt de l’aigua en la part alta d’un saltant, però molts més metres si ens la mirem des del gorg que hi ha excavat en la seva part superior”. A la part superior d’aquesta balconada natural s’hi veuen uns forats excavats a la roca que el mateix autor diu que “la forma ens fa pensar que és una tomba”. La forma és arrodonida per la banda del cap i no presenta una forma definida a la zona de les espatlles i per aqueta raó és tipifica com ‘pisciforme’. Les mides son reduïdes: 0,97 m de llargada, 0,50 m d’amplada màxima i una profunditat, de 0,23 m on hi aniria el cap; aquestes xifres fan que Donada la qualifiqui com “la tomba d’un infant”. La datació d’aquesta tomba és semblant a la que s’ha esmentat en tractat les dels Bassis, segles VIII i IX.
L’existència d’aquest enterrament i la seva assignació a un difunt infant obren el major interrogant. Toni Donada es pregunta: Quin sentit pot tenir una tomba d’un infant en quest indret?” La hipòtesi que planteja és especialment suggerent, citant a Eduard Junyent (13), diu: “hi ha casos documentats, abans del romànic, d’altars aixecats damunt del sepulcre d’un infant batejat i mort molt petit, en que seria un benaventurat, que com a tal era equivalent a un sant”. I associa aquesta tomba amb la desapareguda església de Santa Maria a la qual exerciria una mena de protecció però acaba manifestant que “tampoc podem descartar, però, que pugui tenir aquest mateix significat però que en realitat ens remeti a cultes molt més antics. És sabuda l’existència de restes d’antigues cultures a tota la zona i segur que en queden moltes per descobrir (14)”.
La nostra geografia està plena de petites però grans meravelles, de testimonis amagats dels nostres avantpassats que ens transmeten una part, almenys en la mesura que la podem descobrir, de la seva manera de ser i sentir.

Imatges: Tombes dels Bassis de Rupit, vista des del 'mirador dels Bassis' proper a les tombes i església de Sant JOan de Fàbregas

1 “Solstici”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 737
2 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979 p. 56
3 Bolòs, Jordi. Catalunya medieval: una aproximació al territori i a la societat a l'edat mitjana. Barcelona: Pòrtic, cop. 2000, p. 127
4 Fàbregas, Xavier. Tradicions... Íbid. p. 60
5 Bolòs, Jordi. Catalunya… Íbid, p. 127
6 El Diccionari català-valencià-balear redactat per Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, aporta el següent significat a la paraula ‘antropomorf, -orfa’: “Que té forma humana”.
Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, volum 1. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, p. 726
7 Fàbregas, Xavier. Tradicions..., Íbid. (peu de foto), p. 60
8 Vigué, Jordi. “Tombes dels Bassis” Dins: Catalunya romànica, volum 3, l’Osona II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, DL 1984, p. 464
9 Bolòs, Jordi. “Tombes excavades a la roca al Cabrerès”. Dins: Ausa., vol X, núm. 102 – 104, (1982). Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, p. 354
10 Bolòs, Jordi. “Tombes..., Íbid
11 Bolòs, Jordi. “Tombes..., Íbid, p. 358
12 Vegeu el minuciós estudi de Donada, Toni “Origen i toponímia a l’entorn de la Donada de Sant Joan de Fàbregas” Dins: Ausa, vol. XXII, núm. 158 (2006), Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, p. 515 – 549
13 Donada fa referència a la següent obra: Junyent, Eduard. L’arquitectura religiosa abans del romànic. Barcelona : Fund. Enciclopèdia Catalana. Pub. Abadia de Montserrat, 1983, p. 69 – 70
14 Donada, Toni “Origen... p. 526

18 de des. 2008

'El Far de Puig-agut', publicació degana de Manlleu, apareix en format digital

El Far de Puig-agut, que va ser la primera publicació periòdica editada a Manlleu i que trimestralment encara apareix en format paper, es pot llegir a Internet; des de 1886, aquesta capçalera és l’òrgan difusor de l’activitat de la pabordia del santuari de Puig-agut de Manlleu. Precisament, aquest esdeveniment coincideix el número 81 de la seva tercera època i amb el 125è anivesari de l’inici de les obres de l’edifici d’aquest temple expiatori dedicat al Sagrat Cor.
Aquesta efemèride és recordada a l'article "La primera pedra del santuari de Puig-agut" d'Àlex Roca; altres articles que l’acompanyen són “Advent de l’amor”, de l’ermità de Sant Salvador, Marcel Capellades, el poema “Nadal perdut” d’Agustí Bernaus, el petit estudi “Els exvots i les presentalles a Puig-agut”, de l’autor d’aquest bloc, i la vinyeta “En Madiroles”, del dibuixant Toni Donada que, a més, ha elaborat la portada.
Aquest número, el 81 de la tercera època, és el primer que fa el salt a la xarxa virtual. Així, els articles esmentats, es poden llegir a l’adreça web http://elfardepuig-agut.blogspot.com/. D’aquesta manera, una entitat amb tants anys d’història, i que s’ajusta a un model d’organització tradicional, es posa al dia en la seva faceta comunicativa.

El Far de Puig-agut, publicació pionera
L’hemeroteca manlleuenca té el seu primer capítol gràcies a El Far de Puig-agut. Esteve Gaja i Molist, en recollir les diferents capçaleres editades a la població, així ho confirma i comença la llista per aquesta quan en diu que “és la primera publicació periòdica coneguda”. Gaja recorda com, en les seves primeres edicions, “duia un llarg subtítol: ‘Revista mensual de favores dispensados por el Sagrado Corazón de Jesús desde su primer trono de España sobre la cúspide de sus montañas en Cataluña bajo el patrocinio del arcángel San Miguel, con la bendición e inmediatos auspicios del Excmo. e Ilmo. Sr. Obispo de la Diócesis, quien concede cuarenta días de indulgencia a los suscriptores’”. I explica que “encara que es deia mensual acabà per sortir sols un cop l’any, sense data fixa, generalment pels volts de la Festa Major”.
Del primer número, aquest mateix estudiós de la història manlleuenca, en diu que “eixí l’any 1886 amb un format 290 x 190 mm. I que més tard passà a 315 x 215 mm. Estampat a la Impremta Catòlica de Sant Josep de Vic”. La redacció i administració estava situada a la masia Madirolas i el contingut era bilingüe, català i castellà. Finalment, Gaja recorda que “tenia un número indeterminat de pàgines i ultra el propòsit esmentat pel llarg subtítol, feia propaganda per la recapta d’almoines per a l’edificació del temple que havia d’ésser erigit al cim de Puig-agut (1)”.
El naixement d’aquesta revista va anar a càrrec de Ramon Madirolas i Codina que havia estat el promotor del mateix santuari de Puig-agut, així com d’altres iniciatives que no van reeixir.
En aquesta primera època van ser editats una vintena de números i va desaparèixer els darrers anys de la vida de Madirolas, que va morir el 1927.
La segona època va aparèixer uns anys després de la guerra civil espanyola gràcies a l’interès del paborde del santuari Lluís Masoliver. En format ciclostilat i amb periodicitat irregular, es distribuïen uns fulls amb les activitats que es realitzaven i principals informacions relacionades amb el santuari. Malauradament, no s’ha conservat cap d’aquestes edicions.
La tercera i actual època va tenir el número 0 el juliol de 1984 i des d’aleshores ja són 81 edicions, amb aparició de periodicitat trimestral. Els pabordes Xavier Valls, Àlex Roca i Toni Donada han estat els principals impulsors d’aquest darrer període. Ara, juntament a l’edició impresa, El Far de Puig-agut es fa present a Internet amb la voluntat de fer-se més present a la societat osonenca.

1 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. [Manlleu: Jaimes], 1976, p. 279 i 280

16 de des. 2008

Sant Josep Manyanet i la devoció a la Sagrada Família (*)

Sant Josep Manyanet (1833 – 1901) (1) és un dels sants catalans de darrera fornada; va ser canonitzat el 16 de maig de 2004 per Joan Pau II que, justament vint anys abans, l’havia fet beat. Va ser un gran devot de la Sagrada Família i entre les diverses i importants obres desenvolupades en promoció d’aquesta advocació cal esmentar la seva acció inspiradora del temple expiatori iniciat per l’arquitecte Antoni Gaudí, així com la fundació, el 1899, de la revista “La Sagrada Família” des d’on va propagar la seva devoció; cal no oblidar la fundació de la Congregació dels Fills de la Sagrada Família Jesús, Maria i Josep, el 1870-71, i uns anys després la de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret.

Origen de les capelletes de visita domiciliària de la Sagrada Família
La Congregació dels Fills de la Sagrada Família Jesús, Maria i Josep va ser la impulsora de l’existència de les capelletes de la Visita Domiciliària de la Sagrada Família. La idea na havia estat original, ja que sembla que va venir de Bilbao, però des de 1907 existeixen tal com es coneixen a l’actualitat. Aquesta iniciativa compartia objectius amb l’Associació de la Sagrada Família que el Papa Lleó XIII havia fundat el 1892 tot unificant d’altres moviments inspirats en la família de Jesús. Aquesta finalitat era la de procurar l’honor, la imitació i el culte de la Sagrada Família i configurar, mitjançant una forma de consagració, les famílies al model de la Sagrada Família de Natzaret.
Dins d’aquest context, per tant, i volent aportar una presència de la Sagrada Família a les llars modestes –que seguia el criteri de Lleó XIII, que considerava la possibilitat que la imatge de la Sagrada Família, en forma de quadre, reunís al seu davant els diversos membres de la comunitat familiar per fer les pregàries-, la congregació fundada per Sant Josep Manyanet va impulsar l’existència de les capelletes. Creien que un quadre, com element pictòric, podia fer-se tant habitual que, fins i tot, esdevindria invisible en la decoració de la casa; en canvi, com va dir el pare Josep Maria Blanquet, vicari general, “per reviure la presència de la Sagrada Família” era més propi la visita mensual de la seva imatge ja que “d’alguna manera, quan una família acull una capelleta, entra en comunió amb les altres famílies”; posteriorment, “i com a un grau més d’enfortiment de la presència de la Sagrada Família –seguia dient el pare Blanquet-, va sorgir la solidaritat entre zeladores i d’altres membres dels diversos circuits o cors –que havien d’estar formats per una trentena de famílies per complir amb el cercle mensual de la presència diària a cada casa- que es trobaven per a cosir o fer accions d’ajuda per a les famílies més pobres”.

La figura de la Sagrada Família
La Sagrada Família és la figura pietosa que reuneix el patriarca Sant Josep, la Verge Maria i el Nen Jesús i que ha servit a l’Església per exemplificar el model familiar per excel·lència.
Diversos, però més aviat escassos, són els moments en els quals els evangelis esmenten la família de Jesús al complert. El primer, és clar, es troba en el naixement amb la veneració dels pastors i dels Reis mags al nou nat i els dies posteriors en els quals acomplien la llei judaica de la circumcisió; el següent és el de la fugida a Egipte escapant del manament d’Herodes de fer-lo matar; porteriorment, ja de retorn a Natzaret, hi ha algunes escenes a la llar mentre pare i fill treballen d’ofici de fuster. Finalment, el que es prendria com a model escultòric més genèric per representar la Sagrada Família –especialment en les capelletes de visita domiciliària- coincideix en l’edat de dotze anys en què Jesús fa la visita anyal amb els seus pares a Jerusalem, allà –com comenta l’Evangeli segons Sant Lluc- l’infant Jesús s’hi va quedar sense permís dels seus pares. Aquests, després de buscar-lo en la caravana de viatgers, van decidir retornar a ciutat “I al cap de tres dies, el trobaren al temple, assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes (2). És en aquets moment en què entrant a l’adolescència dóna els primers senyals evidents i en primera persona de ser el Messies davant d’aquells que, per edat i per bagatge havien de saber més que ell.
Aquest és el darrer moment en el qual apareixen els tres membres del nucli familiar en un sol context.
De Josep, sobre el qual Joan Soler i Amigó en descobreix la contradicció del fet que tot i ser el cap de família, pare “putatiu” de Jesús, no real, si pròpiament marit de la Verge Maria, és qui transmet la nissaga de David al seu fill (3). Tampoc s’esmenta, en cap moment, el succés de la seva mort.
La Verge Maria apareix amb més freqüència, sobretot en els moments finals i posteriors a la vida terrenal de Jesús. La seva figura ha impregnat de forma contundent la visió de la relació matriarcal amb el seu fill en la iconografia cristiana de tots els segles. Malgrat això, no va estar exempt de discussió el paper que se li havia d’atorgar i ha estat objecte de debat en diverses ocasions històriques –ja des dels concilis d’Efes (431) i de Calcedònia (451). En aquestes dues reunions, forá tenses, es va discutir si Maria només podia portar el títol de mare de Crist (Christotókos) però no el de mare de Déu (Theotókos). Per a resoldre el conflicte, l’emperador Teodosi II va tancar el conflicte recolzant la qualitat de Theotókos de Maria (4). Des d’aleshores, la devoció a Maria ha abastat múltiples formes i advocacions, ja sigui sola o, generalment, acompanyada del seu fill Jesús.

Festa de la Sagrada Família
La celebració de la festa va ser iniciada als segles XVI i XVII però va rebre un gran impuls gràcies a la formació de l’Associació de la Sagrada Família, fundada el 1861. El folklorista Joan Amades exemplifica la Festa de la Sagrada Família, antigament celebrada el primer diumenge després de l’Epifania, dient que es figurava la fugida a Egipte. Aquest fet que relaten els evangelis no hauria pogut passar, a l’imaginari popular, abans de la visita dels Reis Mags, el 6 de gener, doncs no haurien pogut adorar-lo si s’haguessin anat amb anterioritat. Per això la celebració es va posposar fins més tard, tot i tenint en compte que l’Església oriental creu que el naixement de Jesús va ser, precisament, el 6 de gener. Més endavant, però, aquesta festa va ser regulada litúrgicament i va ser col·locada el diumenge que s’ubica dins la vuitada de Nadal.



Imatges:
Superior: Detall de la portada de l’Himne á la “Sagrada Família pera cantarse en las festas de la ‘visita mensual domiciliària’”. Música de Mn. Ll. Romeu i lletra de Mn. J. Verdaguer. Barcelona : Llibrería y Tipografia Católica, 1910
Inferiors: recull de figures de la Sagrada Família que formen part d’algunes de les capelletes de visita domiciliària que circulen a Manlleu a l’actualitat.

* Aquest breu apartat sobre la Sagrada Família forma part de l’estudi ‘Circuits invisibles de fe: les capelletes de visita domiciliària a Manlleu (Osona)’ becat l’any 2006 pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana - Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya i que podeu veure al bloc Capelletes de visita domiciliària de Manlleu



1 Podeu llegir la biografia de Sant Josep Manyanet al web de la Santa Seu del Vaticà.
2 Nou Testament: Lc, 2, 46 – 47
3 “Sagrat / Sagrada. Sagrada Família”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 660
4 Díez, F. Hombres, ritos y Dioses: introducción a la historia. Madrid : Trotta, 1995. pàg. 431
5 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 443

14 de des. 2008

‘Cantar a la fàbrica, cantar al coro’ és el nou llibre del MIT

Divendres passat va ser presentat el llibre Cantar a la fàbrica, cantar al 'coro' de Jaume Ayats i Abeyà que forma part de la col·lecció ‘La turbina’ del Museu Industrial del Ter de Manlleu.
L’acte va tenir lloc a l’Auditori Roca del MIT i va comptar amb la presència de l’autor, Jaume Ayats, del musicòleg Joaquim Rabasseda, del director de la revista Avenç, Josep M. Muñoz, i del director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Ramon Fontdevila, en una mesa presidida per l’alcalde de Manlleu, Pere Prat.
Jaume Ayats,el qual ha comptat amb un nombre de col·laboradors, que han format l’equip de recerca format per Pere Casas, Emili Bayón, Montserrat Cañellas, Carles García i Joaquim Guinart, va fer l’exposició inicial tot explicant el contingut de llibre i presentant el DVD que l’acompanya, on es recullen algunes de les entrevistes que han servit de base per a l’estudi així com la interpretació de diverses cançons recuperades de la memòria dels entrevistats. Seguidament, Josep M. Muñoz va incidir en l’interès d’aquest llibre en tant que esdevé una gran aportació en l’estudi del passat industrial català i de la cultura nascuda al seu voltant. En el mateix sentit, Joaquim Rabaseda va destacar la importància d’haver tractat un aspecte social que està descuidat en l’àmbit de l’arqueologia industrial, fins i tot a Anglaterra on va néixer la disciplina i que ell mateix batejà com a “musicologia industrial”. Finalment, el discurs polític va anar a càrrec del director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Ramon Fontdevila i de Pere Prat. Fontdevila va incidir en l’aportació que fan estudis d’aquest tipus en la conformació de la societat catalana del present, hereva de la Catalunya industrial, sobre la qual està elaborant el seu treball de museografia el Museu Industrial del Ter de Manlleu a partir, especialment, de la recerca; en aquest sentit va recordar que el MIT forma part de l'Observatori per a la Recerca Etnològica a Catalunya, programa CPCPTC. I Pere Prat, com a cloenda, va recordar que aquest era el segon volum de la col·lecció del Museu i que aquest equipament cultural compta amb el total recolzament de l’Ajuntament de Manlleu.
Cantar a la fàbrica, cantar al 'coro' és una investigació sobre el patrimoni cultural industrial nascut, com explica el director del MIT en el pròleg, de “l’interès d’un estudi sobre els cors obrers de l’òrbita de Clavé a la conca del Ter com a mostra del dinamisme cultural de les noves societats industrials, i com a exemple d’una estètica diferent, però no pitjor, de les estètiques musicals que han predominat posteriorment en el món coral”. L’àmbit geogràfic es va cenyir a la conca osonenca del Ter amb la inclusió de la ciutat de Vic.
El llibre compta amb tres grans apartats: Cantar a la fàbrica, on es contempla el fet de cantar en aquells espais i moments relacionats amb l’edifici i la producció industrial, incorporant les cançons interpretades en els viatges d’anada i tornada i la producció a casa. Cantar a la taverna i al carrer, on s’exposa la importància de la taverna com espai d’oci i de sociabilitat masculina a l’època, amb un repàs a les formacions, més o menys formals que interpretaven cançons de contingut popular; i, com a tercer apartat, Cantar al 'coro': els cors del Ter mitjà, en el qual s’estableix la connexió entre el cantar en les formacions de les antigues confraries religioses i la transformació cap a les societats corals vinculades a la nova condició obrera vinculades, generalment, a la labor de Josep Anselm Clavé. Jaume Ayats (Vic, 1960), músic i professor d’etnomusicologia a la UAB, clou el llibre amb un inventari de les prop de cent cinquanta formacions corals que, a la zona estudiada, van existir com a col·lectius de desenvolupament social i cultural en el marc de la societat industrial de la Catalunya de segle XIX i primera meitat del XX.
Qui estigui interessada o interessat en aquest volum pot consultar l’espai web del Museu Industrial del Ter.

13 de des. 2008

Barcelona mostra devoció per santa Llúcia

El dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre, el barri gòtic de Barcelona s’omple de més gent de l’habitual. A la tradicional fira, que des de dies abans ha omplert de parades el davant de la catedral, aquesta diada se li suma la manifestació més pròpia de devoció a la santa protectora de la vista. Joan Soler explica que el dia de la festa, modistetes i estudiants –que la tenien per patrona perquè, segon el mateix Soler, “gastaven vista”- “rondaven pels carrers en colles alegres, mentre a la capella romànica de la Santa, adossada a la catedral, es venera la seva relíquia. A fora, a les grades de la seu i carrers adjacents, té lloc la popular fira de verd i de pessebres (1)”. Aquesta situació, amb nous i renovats fidels i assistents, se segueix reproduint a l’actualitat.
La situació tampoc no ha canviat gaire de la que relata Joan Amades al seu Costumari Català: “A Barcelona, en la referida capella romànica fundada pel bisbe Arnau de Gurb, adossada a la Seu, es celebra avui una solemne festa religiosa, a la qual assisteix el poble en munió. És passada, una relíquia de la santa, pels ulls de tothom que ho desitja, en la creença que cura la vista i afavoreix la potència visual dels qui la tenen flaca. També es creia que l’aigua beneita de la petita pica que es troba en sortir de la capella per la porta que dóna al claustre, posseïa, durant aquest dia, virtuts remeieres, i la gent s’hi anava a rentar els ulls, convertint-la així, inconscientment, en un focus d’infecció. Per aquesta causa, fa anys que fou manat que no hi hagués aigua beneita en la dita piqueta (2)”. Actualment, una considerable gentada segueix fent cua per entrar a l’església de Santa Llúcia annexa a la catedral de Barcelona. Al punt del migdia l’espera era de tres quarts d’hora i la filera arriba darrera l’àbsis de la catedral donant la volta pels carrers que voregen el claustre. La paciència és recompensada per fer la besada al reliquiari. Rere de l’església, dins el claustre, una immensa munió d’espelmes són dipositades com ofrenes que contenen la flama parpellejant. Fora, una gernació s’arremolinava al voltant de les parades de la Fira de Santa Llúcia amb tot tipus de motius nadalencs situades, per raó d’unes obres a la mateixa catedral.
De la dita que s’associa amb la capella de Santa Llúcia ‘Santa Llúcia, la Bisbal; dotze dies per Nadal’, Aureli Capmany esmenta que aquesta referència de ‘bisbal’ dedicada a aquest edifici “és degut a haver estat construïda l’any 1271 per voluntat del bisbe Arnau de Gurb, qui, en l’espai de trenta-dos anys, governà la diòcesi barcelonina, posada sota l’advocació de Santa Quitèria i altres Santes Verges, establint en el seu interior altars dedicats a Santa Àgata i Santa Llúcia. Per això, primitivament fou anomenada de les Santes Verges, fins que temps després, prengué solament el títol de Capella de Santa Llúcia, el qual s’anà perpetuant i encara conserva, com també el de Bisbal, en recordança del bisbe que la fundà (3). Precisament d’aquesta dedicatòria a la santa amb la qual es coneix actualment la capella, la Viquipèdia, en tracta la catedral de Barcelona i seguint a A. Duran, en diu que “la dedicació original de la capella fou a la Mare de Déu, a santa Quitèria i a totes les santes verges, havent-hi un altar dedicat a santa Llúcia i un altre a santa Àgata. La dedicació exclusiva a santa Llúcia data del 1296 en què segons la tradició, per intercessió miraculosa d'aquesta santa, una nena nascuda sense ulls els obtingué (santa Llúcia és considerada protectora de la vista) (4)”.


1 “Santa Llúcia”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 704
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 875 – 876
3 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes, volum. 2. Barcelona: Laia, 1978-1982, p. 118
4 “Catedral de Barcelona” [en línia] ] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 13 de desembre de 2008] Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Barcelona