20 de nov. 2008

Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat

Aquests darrers dies, arran de l'estira-i-arrronsa organitzat al Congrés dels Diputats per la voluntat de col·locar una placa a santa Maravillas de Jesús, s’ha comentat que la religiosa, en morir, va fer “olor de santedat”; o sigui, que el seu cos difunt expel·lia un fort perfum a nard [Polianthes tuberosa, família de les amaril·lidàcies]. Aquest fenomen que sembla atemptar al procés natural de transformació d’un cadàver s’associa, precisament, a la condició santa del personatge i s’ha donat en molts altres casos a part de l’esmentat.
L’expressió “olor de santedat” és associada, per la mateixa Gran Enciclopèdia Catalana, a la “fama de sant (1)” Aquest concepte abstracte, que generalment es refereix a la reputació de persona que ha estat virtuosa i que està encarada cap al camí de la beatificació i canonització també té un significat més físic. Així, el mateix vocabulari religiós del web de l’arquebisbat de Tarragona assigna a la idea “olor de santedat, el següent sentit: “Fragància perfumada que es desprèn de la despulla mortal d’alguns sants (2). Així, l’olor a santedat és l’efecte als sentits de l’olfacte en forma d’un determinat aroma que, suposadament, emeten les restes mortals d’alguns religiosos. Precisament se sol donar en alguns d’aquells casos que són associats amb la incorruptibilitat del cos o sigui que no pateixen els efectes de la descomposició pròpia dels cadàvers i que han rebut els efectes de momificació natural. Hi ha molts d’aquests exemples de manca de descomposició repartits en nombroses esglésies de la cristiandat, fins i tot a casa nostra, i són considerats veritables fenòmens sobrenaturals.Respecte a l’”olor”, Carmen Porter recull com “és comú que aquests estranys cossos desprenguin un suau aroma i, fins i tot, destil·lin oli o sang” i posa diversos exemples: “quan van ser desenterrats sant Joan Damascè, sant Albert Magne o sant Joan de la Creu, es va poder testificar com de les seves tombes fluïa un grat perfum que perdurava durant llarg temps a l’estança (3)”. Santa Teresa de Jesús o Anna Maria Antigó (4) –de la qual es conserva el cos incorrupte al convent de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà- són casos més propers.
Sigui realitat o imaginació, el prodigi s’ha associat a les paraules contingudes a la segona epístola de sant Pau als Corintis: “perquè som per a Déu bona olor del Crist enmig dels qui se salven i dels qui es perden; per alguns olor de mort per a mort; per als altres, olor de vida per a vida... (5)”.

1 “Santedat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 306
2 “Olor de santedat”. Dins: Vocabulari religiós [en línia] Església de Tarragona. Arquebisbat de Tarragona [Consulta: 20 de novembre de 2008] disponible a: http://www.arquebisbattarragona.cat/index.php?arxiu=vocabulari&buscador_lletra=O
3 Porter, Carmen. Misterios de la Iglesia. Madrid: Edaf, cop. 2002, p. 77
4 Vila, Pepe. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23
5 2Corintis 2, 15 – 16

1 comentari:

Galderich ha dit...

Excel·lent article sobre una expressió que surt constantment en les actes de beatificacions i altres.