29 de nov. 2008

L’Advent: l’avantsala de Nadal

Amb el nom d’Advent es coneix el període de temps que precedeix la festivitat de Nadal. És un temps amb un missatge específicament litúrgic. Darrerament, però, s’ha anat omplint de diverses manifestacions populars i se l'ha anat dotant d’elements que li dónen trets característics i que el permeten viure de manera especial fora de l’àmbit eclesial.
Advent, diu Joan Soler i Amigó (1), “vol dir ‘adveniment’, vinguda. Manel Carrera afirma que “Advent era el nom que els romans donaven al temps en què les seves divinitats feien acte de presència als seus temples, una vegada a l'any” i recorda que “la idea d'aquest temps ha penetrat tant en l'ànima popular que, per exemple, anys enrera, el mes de desembre era conegut a Andorra, i molt probablement a tota la regió pirinenca, amb el nom d'Advent. De fet, al país Basc el mes de desembre encara avui és conegut amb el mot èuscar ‘abendoa’ (2)”.
Comprèn l’espai de temps de quatre setmanes que precedeixen immediatament la diada de Nadal i esdevé l’inici de l’any eclesiàstic (3). La Gran Enciclopèdia Catalana esmenta que “l’Advent té una duració variable: a les esglésies Catòlica i Anglicana comença quatre diumenges abans [de Nadal]. A l’Orient no hi ha pròpiament un Advent; però sí uns diumenges que precedeixen el Nadal (de les ‘Anunciacions’, 5, en la tradició siríaca; dels justos de l’Antic Testament i dels avantpassats de Crist en la tradició bizantina). A l’antiga litúrgia visigòtica tenia 6 setmanes (4)”. Enguany, a les nostres contrades, el primer diumenge d’Advent és el 30 de novembre.
Soler recorda que “s’havia tingut com la Quaresma de Nadal” pel fet que es prenia com un temps de cert recolliment –ben al contrari de l’actualitat- que acompanyava el “temps d’esperança del Nadal que ve i de la germinació de les llavors sembrades, malgrat l’aparença de nuesa i mort dels conreus i la natura (5)”.
Precisament, la societat de rural reconeixia aquest període de forma especial. L’Advent és, segons Aureli Capmany, “per als agricultors el temps de donar principi a les feines per a obtenir els fruits que colliran l’any que va a començar, de manera que els pagesos comencen la poda de les vinyes i la sembra d’algunes verdures, trascolen o trasbalsen el vi.... (6)”.
L’Advent, però, també era temps de supersticions. Meteorològicament es tenia per un “temps ventós –afirma Joan Soler- i hom creia que el diable s’hi embolicava per evitar el naixement de Jesús; quan el vent empenyia, hom temia que el dimoni no se’ls endugués a l’infern i se senyaven (7)”; potser per aquest motiu es deia el següent refrany: “per l’Advent, posa’t al sol i guarda’t del vent (8)”. I es creia, segons, Capmany, “que els arbres destinats a cairats o bigues, si són tallats per l’Advent, no es podreixen i que l’aigua d’Advent és bona per a omplir les cisternes (9)”

Velles i noves tradicions d’Advent
El temps d’Advent s’ha anat omplint de manifestacions populars que van prenent personalitat pròpia dins un ‘costumari d’Advent’. Manel Carrera (10), al web festes.org, apunta diverses i pròpies de la societat més moderna com l’encesa de la lluminària nadalenca, l’estrena del pessebre, les estrenes d’espots televisius i de webs especials, el calendari i els rams i la corona d’Advent.
Antigament, l’associació de l’Advent amb la Quaresma, tal com s’ha apuntat abans, era més evident ja que tenia manifestacions paral·leles. Joan Soler ens recorda que “una reacció a les repressions penitencials fou l’anomenat Carnestoltes de Nadal o d’Advent, amb precedents, segurament, en les ‘Saturnalia’ romanes: començaven amb un ball de disfresses la vigília de la Puríssima, 8 de desembre, i acabaven amb el “ball de la Candelera”, 2 de febrer (11)”. El mateix autor recorda com “semblantment a la ‘vella Quaresma’ de set cames, es retallaven ninots masculins de cinc braços, corresponents a les cinc setmanes: cada diumenge se li’n tallava un i finalment es llençava el ninot a cremar al foc de Nadal”.
Precisament, la revisió d’aquest ninot ha arribat d’altres territoris en forma del ‘calendari d’Advent’. Jèp de Montoya, Xavier Pedrals i el mateix Joan Soler afirmen com “recentment s’han anat incorporant tradicions centreeuropees, com el calendari d’Advent, amb 25 finestretes superposades en un gravat amb motius nadalencs, que marca el compte enrere fins a la nit de Nadal (12); i a festes.org s’explica que “el calendari es penja en algun lloc de la casa i, cada dia, l’infant obre una casella i hi troba una sorpresa, normalment una llepolia (xocolatina, carmel, etc). De calendaris d’advent hom en pot trobar en botigues especialitzades i fins i tot als quioscos durat el Nadal, però també es poden construir artesanalment a casa (13).
Una altra tradició incorporada, segons de Montoya, Pedrals i Soler, “és la corona d’advent, guarnida d’avet, que es penja a les cases i a les esglésies, amb quatre grans espelmes que s’encenen cadascun dels quatre diumenges, acompanyant la cerimònia de pregàries i cançons (14)”.
L’Advent però és un període ple de diades amb personalitat pròpia, de festivitats de sants i santes remarcables i de manifestacions populars que, com anirem fent en aquest bloc, mereixen el seu comentari.

Imatge: un exemple de calendari d’Advent que es pot obtenir en llibreries i altre tipus d’establiment comercial.

1 “Advent”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 11
2 Carrera i Escudé, Manel. “L’Advent” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 27 de novembre 2008] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=408
3 “Advent”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, volum 1. Palma de Mallorca: Alcover, 1930-1962, p. 220
4 “Advent” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana; vol. 1, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 202
5 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia... Íbid.
6 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. Barcelona: Laia, 1978-1982, p. 107 i 108
7 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia... Íbid.
8 Soler i Amigó, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: Pòrtic, 2001, p. 208
9 Capmany, Calendari... Íbid, p. 108
10 Carrera i Escudé, Manel. “L’Advent”... Íbid
11 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia... Íbid.
12 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “L’advent. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 124
13 “Festes de Tardor > Advent > Calendaris d'advent” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 27 de novembre 2008] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=722
14 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “L’advent”... p. 125

27 de nov. 2008

La materialització d’una devoció mariana: la ‘Medalla Miraculosa’

Medalla miraculosa és el nom que rep la peça de metall de forma ovalada, que es pot dur penjada, i que molta gent té al fons d’algun calaix sense conèixer a qui ni a què està dedicada. És un cas paradigmàtic de materialització de la devoció mariana que té 178 anys d’història. Precisament, el 27 de novembre és el dia dedicat a la festa de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa.
La història d’aquesta medalla s’inicia amb les visions que va tenir, respecte la Verge Maria, la religiosa francesa Caterina Labouré. Va ser, precisament, un 27 de novembre de 1830, que Caterina va tenir les visions en què, segons les explicacions que en va donar posteriorment, la Mare de Déu li donava les indicacions precises per elaborar una medalla i a més de profecies de futur. És així com, a partir de les seves indicacions es va elaborar aquesta peça metàl•lica que conté símbols a les dues cares.
A l’anvers apareix la figura de la Mare de Déu amb els braços oberts i els peus sobre una esfera que simbolitza del món, escenificant la seva capacitat redemptora sobre els seus habitants. Precisament cap el món irradia uns raigs que escenifiquen com vessa la seva gràcia. El conjunt és emmarcat, resseguint la forma oval de la medalla amb la següent inscripció: “Oh Maria concebuda sense pecat, pregueu per nosaltres que recorrem a Vós”.
La simbologia del revers és més críptica. Apareix el monograma de Maria, una gran ‘M’ en posició central, travessada per una barra que sosté una creu. Des del punt de vista religiós, aquest símbol significa la presència i participació de la Verge en la passió de Crist. Sota mateix hi ha dos cors: el de l’esquerra està coronat d’espines, i es refereix a Jesucrist, i el de la dreta és el de la Verge, travessat per una espasa en referència a una profecia que apareix als evangelis (1). Finalment, en aquesta cara de la medalla hi consten dotze estrelles en referència a una frase de l’Apocalipsi (2).
A partir de la difusió d’aquestes revelacions, el 1832 es van encunyar les primeres medalles que va rebre un gran impuls en aquella època de diverses aparicions marianes i l’aprovació del dogma de la Immaculada Concepció. El papa Lleó XIII, que va ocupar el càrrec entre 1878 i 1903, va aprovar la institució de la festa de la Mare de Déu de la Medalla miraculosa, el 27 de novembre, i el papa Pius X, el 1909, va confirmar els estatuts de l’Associació de la Immaculada Concepció de la Sagrada Medalla, coneguda com Associació de la Medalla Miraculosa, establerta a moltes diòcesis de territori espanyol.
La devoció a la Mare de Déu Miraculosa potser no està tan arrelada a Catalunya com a d’altres territoris de la Península Ibèrica però sí que hi ha alguns testimonis que mostren com aquesta advocació mariana és venerada. Hi ha un “goigs en lloança a la Verge Miraculosa que es venera en el seu pedronet en el terme parroquial de Sant Vicenç de Torelló”, a la comarca d’Osona, que diuen:

“Qui vesteix vostra medalla
ni la mort ni l’infern tem,
vostre ajut del cel davalla
en aquell moment suprem.
Vetlli nostra capçalera
vostre esguard sempre amorós.
Puix sou Vós la Mitjancera
del Bon Déu Totpoderós.”


A Barcelona existeix la parròquia de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa al carrer de Consell de Cent. El seu espai web recorda que “va ser erigida el 25 de gener de 1932 i inaugurada el 28 de febrer del mateix any pel bisbe Manuel Irurita segregant-se de les parròquies de Sant Josep Oriol i Sant Àngel Custodi d’Hostafrancs”. Així mateix, hi ha altres temples catalans on la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa hi té un espai i és objecte de devoció. A l’església de la Caritat d’Olot , per exemple, se li diu una novena preparatòria per a la festivitat. I no cal oblidar el pedronet que es troba a Sant Vicenç de Torelló del qual s’exposen i s’han esmentat els goigs.
A la xarxa, però, la devoció a la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa és molt present. Compta amb diverses webs de diversos orígens com fidels de Veneçuela, les Siervas de los Corazones Traspasados de Jesús y María (3) i d’altres que es poden localitzar amb qualsevol cercador.

Imatge superior: “Goigs en lloança a la Verge Miraculosa que es venera en el seu pedronet en el terme parroquial de Sant Vicenç de Torelló” Lletra de mossèn Lluís Alemany, música de mossèn Josep Bonada. Torelló : Impremta Soler, 1947

1 Lc 2 : 35 El vell Simeó li va profetitzar a Maria que “i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima...”
2 Ap 12: 1 I es veié un gran prodigi alo cel: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles”
3 Nuestra Señora de las Gracias apariciones de la Virgen Maria a santa Catalina Laboure y la Medalla Milagrosa [en línia] Siervas de los Corazones Traspasados de Jesús y de María [Consulta: 26 de novembre de 2008] Disponible a: http://www.corazones.org/maria/medalla_milagrosa.htm

25 de nov. 2008

El ‘gall de santa Caterina’, una desapareguda tradició infantil força bèstia (i II). Altres poblacions

La celebració del “gall de Santa Caterina” sembla que no era exclusiva de Ripoll. S’ha documentat que es realitzaven altres manifestacions, molt semblants i en la mateixa data, en diferents poblacions de Catalunya.
Precisament, un article de Josep Puig i Cadafalch publicat al Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics titulat “Una miniatura del ‘Beatus de Silos’, explicada per un costum de Ripoll (1)” explica com en un estudi sobre l’art romànic (2) s’exposa una miniatura de l’esmentat document medieval molt interessant. Diu que hi apareixen “dos personatges, calçats de socs que augmenten llur alçada, són representats dansant. Un d’ells toca un instrument de corda, una mena de viola; l’altre agafa pel coll un gall, amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta branda un gran coltell de fulla corbada”. Aquesta escena la compara amb el desenvolupament de la festivitat ripollesa i afirma que “Heus ací un costum anterior al segle X conservat fins avui a Catalunya, que il·lustra la miniatura del Beatus de Silos” per acabar assenyalant que l’àrea geogràfica on se celebrava era molt més àmplia.
L’existència a d’altres poblacions catalanes del “gall de Santa Caterina” va exposar-la Rossend Serra i Pagès a la revista ‘El Puigmal’ (3). En un dels articles fa referència a Camarasa (Noguera) on, els nois, sortien en colla “portant un d’ells, el més aixerit d’estudi, un gall” que, corejat per la resta, cantava la següent cançó:

“Santa Caterina
Lo gall y la gallina;
Sant Nicolau
Bisbe de pau.
Panses y admetlles.
¡Tot lo que vulgau!
Virolet Sant Pere
Virolet Sant Pau.
Los Xiquets fan festa
Per Sant Nicolau
Bisbe de pau.
Panses y admetlles
¡Tot lo que vulgau!”

Així, segueix Serra, “passaven per les cases, anaven reunint panses, admetlles y altres coses, acabant la festa ab la mort del gall y el consegüent ápat de tot lo plegat, ja fos en una casa particular, ja a fora de la vila”.
Aquesta activitat se celebrava per sant Nicolau, com diu la cançó. Rossend Serra, però, defensa que, en un principi, es devia celebrar per santa Caterina “perque de lo contrari, no tindria rahó de ser que per celebrar un sant, comencessin per aludir a un altre”; li reforça aquesta idea la dependència antiga de Camarasa respecte el monestir de Ripoll, d’on hauria estat manllevada.
Fon quan fos, el mateix Serra reconeix que “aquesta pràctica tradicional –la de Camarasa, ha desaparescut ara mateix; en el mes de Desembre prop-passat –o sigui, el de 1908-, va deixar de celebrar-se, perque segons sembla ‘l mestre s’hi va oposar”.
També estava desapareguda, ja a finals del segle XIX, la festa que explica Domènec Torrent i Garriga i que se celebrava a la població osonenca de Manlleu (4). Durant el curs escolar, els nens manlleuencs lliuraven, al seu mestre, un quart (tres cèntims) que servien per generar un fons econòmic amb el qual, el dia de Santa Caterina, es feia dir una missa i, amb el sobrant, es compraven galls. L’autor explica que, amb aquests galls, els nens anaven a córrer a un prat de l’entorn manlleuenc “que solia ser el que es coneixia com del Fugurull, situat al sud i a poca distància de la vila, on passaven alegrement el dia”. Acabada la sortida, tornaven a la plaça major de Manlleu on se sortejaven, entre els nens participants, els galls comprats. I acaba la referència explicant la festa que se celebrava a Ripoll tot tancant la narració de la celebració manlleuenca, precisament, fent la pregunta: “serà Ripoll el bressol d’aquesta diversió infantil?”.
En el moment en què Torrent i Garriga va descriure aquest manlleuenc “gall de Santa Caterina, el 1893, feia temps que no es feia doncs inicia el relat amb aquestes paraules: “Diversió de nens que s’ha perdut. Antigament, i fins en temps dels nostres anys jovenívols...”; això deuria ser cap a mitjan segle XIX.
Certament, fos on fos que se celebressin manifestacions infantils amb el gall com a protagonista, és innegable la importància que hi tenia aquest animal i no un altre. Joan Soler el descriu com “l’ocell solar per excel·lència” i recorda que “els sacrificis de galls són antiquíssims: amb motiu del solstici d’hivern, ritu solar (5)”. És a dir, la relació entre el moment de l’any, quan el dia és més curt i, antigament, prop del solstici hivernal(6) i el gall no sembla casual. I és precisament, com en el cas de Camarasa esmentat abans, que per sant Nicolau es repeteixen més festes amb el gall com a protagonista –o com a víctima- i que s’explicaran el 6 de desembre.

Imatge: camps propera a la masia del Fugurull de Manlleu on anaven els nois a fer córrer els galls fins am itjan segle XIX. Octubre de 2008

1 Puig i Cadafalch, Joseph. Una Miniatura del Beatus de Silos explicada per un costum de Ripoll [en línia] Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, any: 1952, vol.: 1, p. 7 – 8 [Consulta: 23 de novembre de 2008] Disponible a: http://www.raco.cat/index.php/ButlletiSCEH/article/viewFile/32596/155944
2 Gómez Moreno, Manuel. Madrid, 1934, làm. XI, 2
3 Serra i Pagès, Rossend. “El gall de Santa Caterina II”. Dins: El Puigmal – revista Autonomista Ripollès. Centre Autonomista del Ripollès : Ripoll, any III, núm 73, 20 de març de 1909, p. 581
4 Torrent i Garriga, D. Manlleu: croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 216 – 219
5 “Gall”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 317 - 318.
6 Se’n parlarà el dia de santa Llúcia del desajustament entre el moment del solstici d’hivern, tal com es vivia abans de la reforma del calendari gregorià, i l’actualitat.

24 de nov. 2008

El ‘gall de santa Caterina’, una desapareguda tradició infantil força bèstia (I). Ripoll

Antigament i en algunes localitats catalanes, era tradició que arribat el 25 de novembre els nois celebressin la diada de santa Caterina amb una activitat força bèstia, en què acabaven matant uns galls a cop de sabre de fusta. Era una manifestació popular que, a hores d’ara, no suportaria l’aplicació de la Llei 22/2003, de protecció dels animals.
Tot i que santa Caterina havia estat considerada la patrona de les noies (vegeu el text de festes.org), com sant Nicolau ho era dels nois (1), la seva diada tenia com a protagonistes, en alguns llocs, als darrers i a uns innocents galls que queien víctimes del seu joc. Era especialment celebrada a Ripoll d’on es va poder recollir amb major exactitud. Joaquim Boixés va resumir l’activitat de la següent manera: “A punta de dia els nois, portant cada un un gall, sortien als voltants de la vila. Allí feien barallar els galls i, amb grossos i lluents sabres de fusta donaven colps als animalons, matant-ne més d’un, mentre cantaven una antiga cançó... (2)". El folklorista Joan Amades (3) per la seva banda, va recollir la cançó que entonaven:

“Gall de Santa Caterina,
tu que en passes la farina,
si m’espatlles el sedàs,
amb un cop de sabre
et tallaré el nas”


D’aquesta cançoneta n’ofereix una versió, possiblement més fidel, Rossend Serra i Pagèrs a la revista ripollesa El Puigmal (4):

“Gall de Santa Caterina, vina.
Tu que en passes la farina,
Si m’espatlles el cedaç
Ab un cop de sabre ‘t llevaré ‘l nas”


I assenyala que, amb posterioritat, s’hi va afegir:

“El gall, el gall de la Passió
Jesucrist Nostre Senyor”


Era així com els nois de Ripoll es dividien en dos grup: el grup de grans i el grup de petits. Cadascun procurava anar amb un gall a la mà. S’apropaven, segons el mateix Rossend Serra, “al turó d’en Puig-origuer, els grans, i al Pla de Sant Pere, els petits y allí feyen barallar les bestioles. Després s’en entraven a la vila y fins a prop de mitj dia, anaven passant pe’ls carrers aguantant el gall ab la mà esquerra y empunyant el sabre ab la dreta, mentres cantaven la cançó esmentada (5)”. Sembla ser, apunta el mateix autor, que els galls els eren proporcionats per les mateixes famílies que els el cedien per tal que es divertissin i, després tornar-los al galliner; als nois , però, solien preferir matar-los a cop de sabre i així poder-los menjar.
Els sabres de fusta que els nois utilitzaven com a arma solien ser proporcionats pels fusters de la població, els quals eren exposats als seus establiments des d’una setmana abans per temptar als nois. Serra afirma que “hi havia sabres explèndits: ab el mánech enmangrat y la fulla pintada de blau imitant l’acer, ab ondulacions y pichs blancs y el preu variava de 4 quartos a mitja pesseta, segons el tamany y l’obra artística (6)”.
L’origen d’aquesta festa de Ripoll s’ha pretès trobar en les, ocasionalment, difícils relacions entre la gent de la vila i el domini que exercia l’abat del monestir de Santa Maria, concretament en els drets de moldre la farina tal com fa referència la cançó; així, com diu Amades, “hom suposa que el gall al qual els infants adrecen llurs amenaces representa l’abat (7)”. Aquesta suposició sembla força versemblant i la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, en tractar la vila de Ripoll, ho verifica i fins i tot proporciona una data concreta d’inici de la manifestació quan diu: “ja a la fi del segle XIII esclataren les primeres dissensions entre els vilatans i el monestir; la primera coneguda, el 1296, donà lloc a la festa popular coneguda com el ‘Gall de Santa Caterina’, en la qual hom matava a cops un gall –emblema de la vila i escut seu derivat de l’etimologia popular ‘Rivi-pullo’- que per al poble representava l’opressió del monestir (8)”. De la mateixa opinió és Joan Soler i Amigó que recull com “s’explica que l’origen del costum prové de Ripoll, en senyal de protesta contra el domini de l’abat (9)”.
Aquesta activitat que ara consideraríem tan bèstia, va desaparèixer principi de segle XIX tal com apunta, a 1909, Rossend Serra: “la festa qu’ havia sigut sempre puntualment observada, a últims del segle passat va anar decaient y va morir d’inanició a començos de l’actual; de manera doncs qu’ es una costum desapareguda ara mateix, ‘s pot dir (10)”.

Imatges:
“Goigs a la Verge i Màrtir Santa Caterina que es venera en la seva ermita de Torroella de Montgrí” per gentilesa de Bibliogoigs.
Vista del monestir de Ripoll. Maig de 2007


(Continuarà: El ‘gall de santa Caterina’, una desapareguda tradició infantil força bèstia. Altres poblacions (i II)

1 “Santa Caterina”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 703. Joan Amades atribueix a santa Caterina el patronatge dels estudiants en general i que aquests feien festa d’escola en aquesta data. Amades, J. Costumari, vol. 5, p. 727 – 735
2 Boixés,J. El petit país del Ripollès. Ripoll : Maideu, 1970, p. 217 – 218
3 Amades, J. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 728 – 729
4 Serra i Pagès, Rossend. “El gall de Santa Caterina II”. Dins: El Puigmal – revista Autonomista Ripollès. Centre Autonomista Ripollès : Ripoll, any III, núm 76, 10 d’abril de 1909, p. 602
5 Íbid
6 Íbid
7 Amades, J. Cotumari... Íbid, p. 729
8 Pladevall, Antoni. “ La història. La vila de Ripoll. Ripoll”. Dins: Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 8, Barcelona : Gran Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 301
9 “Gall de Santa Caterina. Gall”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia … Íbid. p. 320
10 Serra, “El gall....”, Íbid

23 de nov. 2008

Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat (complement)

La religiosa Anna Maria Antigó, com s’ha esmentat en l’article anterior, és un exemple ben proper d’”olor a santedat”. L’article de Pep Vila (1) publicat a la revista Presència, esmenta com es pot veure el seu cos incorrupte al convent Reial de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà. Vila explica com: “en un altar lateral, gairebé darrera la porta d’entrada, hi ha el taüt cobert per un vidre que mostra el cos de la clarissa, amb un perfum de santedat que es perpetua des de segles enrere” i afegeix que “sencera com una ametlla, va vestida amb un hàbit burell; té la pell del rostre i mans grogosa i apergaminada”. La causa de beatificació es va iniciar el 1905, moment en el qual es va editar un opuscle del qual Vila en va recollir les següents dades: “En 1842 i després d’aixecar la coberta del taüt, l’atmosfera va quedar embalsamada amb l’aroma que exhalava aquell dipòsit” i continuava dient que “després de netejar la pols del cadàver i veure l’estat dels hàbits, les monges la vestiren de nou sense cap dificultat perquè el cos era flexible com el d’una dona viva. Notaren, això sí, un esqueixament al llavi superior i la pèrdua de dues falanges dels dits del peu”.
La religiosa va néixer el 1602 i va morir el 1676 i formava part de la congregació de les clarisses des de 1621.
La figura d’Anna Maria la podem veure glossada en uns goigs moderns editats a Perpinyà que publiquem per gentilesa de Zerosetze que gestiona el magnífic bloc Bibliogoigs.

1 Vila, Pepe. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23

20 de nov. 2008

Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat

Aquests darrers dies, arran de l'estira-i-arrronsa organitzat al Congrés dels Diputats per la voluntat de col·locar una placa a santa Maravillas de Jesús, s’ha comentat que la religiosa, en morir, va fer “olor de santedat”; o sigui, que el seu cos difunt expel·lia un fort perfum a nard [Polianthes tuberosa, família de les amaril·lidàcies]. Aquest fenomen que sembla atemptar al procés natural de transformació d’un cadàver s’associa, precisament, a la condició santa del personatge i s’ha donat en molts altres casos a part de l’esmentat.
L’expressió “olor de santedat” és associada, per la mateixa Gran Enciclopèdia Catalana, a la “fama de sant (1)” Aquest concepte abstracte, que generalment es refereix a la reputació de persona que ha estat virtuosa i que està encarada cap al camí de la beatificació i canonització també té un significat més físic. Així, el mateix vocabulari religiós del web de l’arquebisbat de Tarragona assigna a la idea “olor de santedat, el següent sentit: “Fragància perfumada que es desprèn de la despulla mortal d’alguns sants (2). Així, l’olor a santedat és l’efecte als sentits de l’olfacte en forma d’un determinat aroma que, suposadament, emeten les restes mortals d’alguns religiosos. Precisament se sol donar en alguns d’aquells casos que són associats amb la incorruptibilitat del cos o sigui que no pateixen els efectes de la descomposició pròpia dels cadàvers i que han rebut els efectes de momificació natural. Hi ha molts d’aquests exemples de manca de descomposició repartits en nombroses esglésies de la cristiandat, fins i tot a casa nostra, i són considerats veritables fenòmens sobrenaturals.Respecte a l’”olor”, Carmen Porter recull com “és comú que aquests estranys cossos desprenguin un suau aroma i, fins i tot, destil·lin oli o sang” i posa diversos exemples: “quan van ser desenterrats sant Joan Damascè, sant Albert Magne o sant Joan de la Creu, es va poder testificar com de les seves tombes fluïa un grat perfum que perdurava durant llarg temps a l’estança (3)”. Santa Teresa de Jesús o Anna Maria Antigó (4) –de la qual es conserva el cos incorrupte al convent de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà- són casos més propers.
Sigui realitat o imaginació, el prodigi s’ha associat a les paraules contingudes a la segona epístola de sant Pau als Corintis: “perquè som per a Déu bona olor del Crist enmig dels qui se salven i dels qui es perden; per alguns olor de mort per a mort; per als altres, olor de vida per a vida... (5)”.

1 “Santedat”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 306
2 “Olor de santedat”. Dins: Vocabulari religiós [en línia] Església de Tarragona. Arquebisbat de Tarragona [Consulta: 20 de novembre de 2008] disponible a: http://www.arquebisbattarragona.cat/index.php?arxiu=vocabulari&buscador_lletra=O
3 Porter, Carmen. Misterios de la Iglesia. Madrid: Edaf, cop. 2002, p. 77
4 Vila, Pepe. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23
5 2Corintis 2, 15 – 16

17 de nov. 2008

Sant Iscle i santa Victòria, dos sants cordovesos venerats a Catalunya

La dispersió de certes advocacions, sants o santes, per la geografia catalana respon, gairebé sempre, a unes raons històriques. Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, en els seus atles històrics de l’alta edat mitjana, solen fer referència a la importància de saber quines advocacions consten com a titulars de les esglésies del territori pel fet que, segons les seves paraules “conèixer l’advocació d’una església ens ajuda a datar-la i a interpretar l’organització del territori”; a aquesta afirmació, però, hi afegeixen una reserva davant les possibles imprecisions que d’aquest anàlisi es puguin despendre: “tot i que les dades que aporta normalment no són totalment segures (1)”.
D’entre els titulars de parròquies catalanes, enmig una gran diversitat, hi ha els Sants originaris de Còrdova, Iscle i Victòria. Aquests, segons la seva hagiografia, eren germans que vivien en aquesta ciutat andalusa que van ser, segons la tradició, martiritzats el 17 de novembre de l’any 313. El primer, Iscle, que en castellà s’anomena Acisclo, va ser degollat prop del riu Guadalquivir mentre que Victòria va rebre unes quantes sagetes a l’amfiteatre romà de la ciutat (2). Pere de Ribadeneyra, al seu Flos Sanctorum, va descriure, de forma fabulosa, com els cossos d’Iscle i la seva germana van ser recollit per una dona que duia de nom Minciana que “va sepultar el de sant Iscle a cas seva i el de santa Victòria prop de la porta del Riu (3)”. De la certesa històrica de sant Iscle en dóna testimoni el poeta cristià Aureli Prudeci. En la seva obra Peristephanon o Llibre de les Corones, escrita a inicis del segle V, quan esmenta, juntament a Zoel i a tres corones més, que “Còrdova lliurarà Aciscle (4)”. De la seva germana no se’n diu res.
La devoció catalana als germans cordovesos sembla que prové de l’època visigòtica. Una mirada a les diverses advocacions de les quals són titulars les esglésies catalanes més antigues sembla indicar que només se’n troben a l’anomenada Catalunya Vella on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna.
Semblaria recolzar aquesta idea el fet que al Rosselló, a la Catalunya Nord, perduraria la grafia Aciscle per a Iscle; és el cas de Sant Aciscle i Santa Victòria de Sureda, documentada el 1051 (5) i Sant Aciscle de Trullars, que apareix en donació del 27 d’abril del 876 , la “villa Truliares cum omnes suos vilares, cum ipsa ecclesia in honore G. Asiscli” (6). A les comarques de l’actual Principat es troba en la grafia catalanitzada d’Iscle. A l’Alt Empordà es troba Sant Iscle de Bàscara, l’any 1020 (7) i al Baix Empordà Sant Iscle i Santa Victòria d’Empordà al municipi de Serra de Daró, consagrada el 1123, amb construcció romànica típica del segle XII i ampliada al segle XVII (8). A les comarques pirinenques hi ha un bon nombre d’edificis eclesiàstics als deos Sants: a la Cerdanya hi ha Sant Iscle de Sanavastre (Das), mencionada l’any 1018 en el testament sacramental d’un tal Bernat, que fou jurat sobre l’altar de “Sancti Asziscli martir Christi, cuius baselica sita est intus in villa Sanavaster (9)”, Sant Iscle i Santa Victòria de Béixec (Montellà i Martinet) i Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre (Bellver de Cerdanya); d’aquesta darrera, l’obra Catalunya romànica especifica que “per trobar una referència al titular de l’església cal arribar fins al 1170” i afegeix que “com en d’altres esglésies, més endavant s’afegí com a copatrona del temple una suposada Victòria” i esmenta que “en les visites arquebisbals dels anys 1312 i 1314, l’església consta amb els noms de Sancti Aciscli de Taltendre o Taltenre (10). A la mateixa zona muntanyenca, a l’Alt Urgell, cal esmentar Sant Iscle de Senyús (Cabó), i a les comarques del Pallars Sobirà, Sant Iscle i Santa Victòria de Surp (Rialb de Noguera), a l’Alta Ribagorça, Sant Iscle i Santa Victòria de Gironella (Pont de Suert) que, tot i que és anterior, a la darreria del segle XII s’esmenta “l’ecclesia Sanctii Aciscli de Gerundela (11)” i a la Noguera hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb (Baronia de Rialb), que l’any 1075 apareix com “...in apendicio Sancti Aziscli.. (12)”. Fins i tot a Andorra hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana (La Maçana) la primera notícia de la qual és del 25 d’abril de 1085 en un testament on s’esmenta: “in apéndice Sancti Aciscli, qui est situs in villa quae dicitur Masana (13)”.
Al Berguedà hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars de l’Aiguadora (Castellar del Riu) i al Solsonès, Sant Iscle i Santa Victòria de Casallobeta (Navès) i Sant Iscle de Miraver (Pinell de Solsonès).
Més al sud es troben altres esglésies amb sant Iscle i santa Victòria com a titulars però no en territori de la Catalunya Nova. Al Bages hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat (Monistrol de Montserrat), que és documentada el 933 però les dades són poques i només permeten constatar la seva existència durant el segle XIII i és situada prop de l’església de Santa Maria del monestir de Montserrat (14) i Sant Iscle i Santa Victòria de Bages (Sant Fruitós de Bages) que, lloc i església, apareixen documentats el 950 i la categoria de parròquia es constata el 1066 (15); més moderna és l’església de Rajadell.
També n’hi ha a la Selva, a Sant Iscle d’Arbúcies, esmentada el 6 de Febrer de 923, de la qual no se’n coneix la situació i de la que Antoni Pladevall en diu que “podria ésser el titular d’una primitiva església del castell de Montsoriu, bé que aquesta suposició no té cap fonament històric (16)”, Sant Iscle del castell de Vidreres, que l’any 1194 és esmentat com el “castrum Sancti Aciscli” (17) i que “sembla lògic que el castell rebés el nom de la capella el castell on es guardaven les relíquies dels màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria (18)”; a la mateixa comarca hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda (Santa Coloma de Farnés). Al Maresme, tot i que una mica posterior, es troba l’església parroquial de, precisament, Sant Iscle de Vallalta i la de Dosrius.
Finalment, al Vallès Occidental, es troben Sant Iscle i Santa Victòria de Sabadell, capella existent ja l segle XI com el nom de la serra on s’emplaça, l’anomenada de Sant Iscle des de l’any 1069 (19)(l’església, actualment, forma part de les dependències de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell) i Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes (Cerdanyola) de la qual hi ha constància documental des del 995 (20). D’aquesta darrera es poden veure imatges de l'aplec que anualment s'hi celebra al web de festes.org.
Caldria, però fer un repàs més minuciós per l’anomenada Catalunya Nova i comprovar si realment les dedicacions d’esglésies a sant Iscle i santa Victòria són residuals.

Relíquies de sant Iscle i santa Victòria a Breda
La devoció catalana a sant Iscle i santa Victòria té una peculiaritat. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que unes relíquies d’aquests sants haurien anat a Breda des de Sant Iscle de Vidreres “on devien haver estat dutes pels vescomtes de Girona el 1010 amb motiu de l’expedició catalana a Còrdova (21). Efectivament, l’expedició de Ramon Borrell III i d’Ermengol d’Urgell, en companyia dels bisbes de Barcelona Girona i Vic, va arribar-se a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman. En el curs de l’expedició, pel juny de 1010, la capital del Califat va ésser saquejada per un contingent d’uns nou mil catalans (22). Tot i això, sembla que la devoció era ben arrelada a Catalunya quan les relíquies van ser dutes des d’Andalusia; és més, hi ha la possibilitat que la localització d’aquestes a Còrdova i posterior trasllat respongués a una acció premeditada si, com diuen les cròniques de l’expedició, tres bisbes acompanyaven l’exèrcit.
És així com, estant al castell de Vidreres ,que com s’ha esmentat, l’any 1194 és citat com el “castrum Sancti Aciscli”, el vescomte de Cabrera, Grau, el 1263 va fer-ne donació al monestir de Sant Salvador de Breda tot i deixant-ne una part a Vidreres. L’obra Catalunya Romànica fa esment del fet i explica que “Villanueva trobà una consueta del monestir manuscrita del segle XIII, una nota en la qual es disposava que se celebrés la translació del cos de sant Iscle (l’ajust), el tercer diumenge després de la Pasqua de Resurrecció (…) és a dir, ofici amb ritu doble de primera classe, com en la solemnitat de Sant Pere”. La mateixa obra recorda com “encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936 – 39. No obstant això, el rector de la parròquia de Breda, Pere Prats, en esclatar la guerra aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara (23)”.
La festa de l’Ajust, anomenada també Festa Petita, que anualment se celebra a Breda, juntament a una Fira d’Entitats i l’Aplec de la Sardana, és testimoni d’aquell trasllat de les restes dels Sants cordovesos venerats, també, a Catalunya. Precisament, al voltant d’aquesta festa s’expliquen dues llegendes (24) que expliquen, a la seva manera, l’arribada de les relíquies a Breda. La primera esmenta que el municipi de Vidreres també colia les restes dels màrtirs Iscle i Victòria i les van robar del monestir de Breda. Les van carregar en unes mules que en arribar a l’empedrat del Batlle van caure com si tinguessin les cames trencades. Llavors, els vidrenencs van reflexionar que els Sants no volien marxar de Breda i els van retornar tot i negociant que una part es quedessin a Vidreres. La segona diu que els de Vidreres, després de robar les relíquies i en passar pel Repiaix van ser sorpresos per alguns de Breda i van iniciar una baralla; en aquesta brega, els de Vidreres van agar els cossos pels peus i els de Breda pel cap i de tant estirar es van partir i van decidir, quedar-se la part corresponent.
El folklorista Joan Amades apunta que aquests Sants, com s’ha fet anteriorment, “havien estat molt venerats i llurs imatges havien abundat molt, sobretot arreu de la Catalunya vella (25)” i esmenta que eren invocats, especialment, per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants. I pel fet que la seva festa s’escau el 17 de novembre, quan l’hivern és ben proper, hi ha la dita “per sant Iscle, lo fred xiscle (26)”.

Imatge: “Goigs en alabança dels gloriosos màrtirs germans Sant Iscle i Santa Victòria, patrons de la parròquia de Surp a la vall d’Àssua” per gentilesa de Bibliogoigs.

1 Bolòs, Jordi; Hurtado, Víctor. Atles del comtat d’Osona (798 – 993). Barcelona: Rafael Dalmau, 2001, p. 39
2 “San Acisclo” [en línia] Cordobapedia. Wikanda. el sitio del saber popular de Andalucía [Consulta: 13 de novembre de 2008] Disponible a:
http://wikanda.cordobapedia.es/wiki/San_Acisclo
3 Ribadeneyra Pere de. Flos sanctorum. Volum, 3. Barcelona : Imp. De los Consortes Sierra, Oliver y Martí, 1790, p. 425 - 427
4 Prudencia, Aureli. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 76
5 “Sant Aciscle i Santa Victòria de Sureda” Dins: Catalunya romànica, volum.14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 403 – 404.
6 “Sant Aciscle de Trullars” Dins: Catalunya romànica, volum. 14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 430
7 “Sant Iscle de Bàscara” Dins: Catalunya romànica, volum. 9. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 416
8 “Sant Iscle i Santa Victòria d’Empordà” Dins: Catalunya romànica, volum. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 313-314
9 “Sant Iscle de Sanavastre” Dins: Catalunya romànica, volum. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 120
10 “Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre” Dins: Catalunya romànica, volum. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 111-112
11 “Sant Iscle i Santa Victòria de Gironella” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 174
12 “Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb” Dins: Catalunya romànica, volum. 17. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 273
13 “Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana” Dins: Catalunya romànica, volum. 6. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 487
14 “Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat” Dins: Catalunya romànica, volum. 11. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 316 i 317
15 “Sant Iscle i Santa Victòria de Bages” Dins: Catalunya romànica, volum. 11. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 406 i 407
16 “Sant Iscle d’Arbúcies” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. p. 234
17 “Sant Iscle del castell de Vidreres” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 348
18 “Sant Iscle del castell de Vidreres” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 349
19 “Sant Iscle i Santa Victòria de Sabadell” Dins: Catalunya romànica, volum. 18. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 158
20 “Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes” Dins: Catalunya romànica, volum. 18. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 107
21 “Iscle”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 157
22 Història de Catalunya, vol 2, Barcelona: Salvat, 1978-1979, p. 54
23 “Sant Salvador de Breda” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 278
24 La portada del Maresme. Revista mensual cultural. Granollers : Piera Edicions, SL, núm. 31, abril de 2002, p. 52
25 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 724
26 “Iscle” Dins: Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca: 1975-1979, p. 726

15 de nov. 2008

Festa del beat Bonaventura Gran a Riudoms

Entre les poblacions catalanes que celebren una festa dedicada a un fill seu o filla seva, que hagi rebut la distinció de beatificació o canonització, cal esmentar la de Riudoms (Baix Camp).
Amb permís d’Antoni Gaudí, un dels riudomencs més recordats, sobretot en ambients propis de la religiositat, és Miquel Gran Peris, nascut en aquesta vila el 1620. El folklorista Joan Amades el fa fill de Montbrió del Camp i dóna constància del fet que es va casar però curiosament assenyala que “durant el matrimoni va fer vida casta i santa i mai no va, ni tan sols, mirar a la seva esposa (1)”. La Gran Enciclopèdia Catalana, per la seva banda, explica que “morta la seva muller, el 1640 entrà al convent d’Escornalbou dels menors franciscans reformats, del qual passà, sempre llec, a Móra i a Terrassa (2)”. Va adoptar el nom de Bonaventura Gran, amb el qual és conegut, així com, també, ho és amb el de Bonaventura de Barcelona. Traslladat a Roma, el 1658, arriba a ser conseller de diversos papes, reforma l'ordre seràfic (3) amb la fundació de l’orde del Retir (4). Va morir la ciutat italiana, el 1684, havent deixat una digne memòria; per aquest motiu, el 1775, va ser declarat venerable i beatificat el 1906. La Viquipèdia explica com va caldre dues curacions miraculoses per considerar Bonaventura mereixedor de les distincions atorgades: “l'una el 1790 en què una dona va quedar en un estat gravíssim després de caure del cavall i es va curar inexplicablement després d'haver-lo invocat; l'altra, el 1818 en què una altra dona, quedà inconscient durant tres dies després d'un part i es curà instantàniament després d'aplicar-se-li una relíquia del venerable (5). El seu cos va ser retornat a la seva població natalícia el 1972 on és venerat a la capella del Santíssim de l’església de Sant Jaume Apòstol.
El calendari assenyala la data de l’11 de setembre com la del beat Bonaventura en commemoració del deia de la seva mort però a Riudoms ho celebren, a mitjan novembre, en dates properes al 24 d’aquest mes. Entre els actes més destacables, organitzats per l’Ajuntament del municipi i per la Confraria del Beat Bonaventura, cal destacar la processó amb fanalets acompanyant el reliquiari major del Beat. Podeu veure més informació a la pàgina web de l’àrea de festes de l’Ajuntament de Riudoms.
L’aportació del beat a la religiositat de Riudoms és doble ja que “L'any 1679 –torna a esmentar la Viquipèdia- a petició dels jurats riudomencs envià des de Roma les relíquies de Sant Bonifaci, Sant Julià i Sant Vicenç; des d'aleshores, el segon diumenge de maig se celebra a Riudoms la festa de les Santes Relíquies (6)”.
A mitjan segle XIX, es van editar uns fulls amb bocins de relíquies de la seva vestimenta amb el propòsit, probablement, de promoure la seva beatificació. Podeu veure un d’aquests documents acompanyant aquestes línies.

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 96 - 97
2 “Bonaventura de Barcelona”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 5, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 203
3 Riudomencs il·lustres [en línia] Organisme Autònom per a la Societat de la Informació – OASI. Regidories de Cultura i de FestesAjuntament de Riudoms [Consulta: 15 de novembre de 2008] Disponible a:
http://www.riudoms.org/niv2.php?id=100
4 Amades, Costumari, Íbid.
5 “Beat Bonaventura Gran” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 15 de novembre de 2008]Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Beat_Bonaventura_Gran
6 Íbid.

10 de nov. 2008

Mite i realitat de ‘l’estiuet de Sant Martí’

La tradició indica que al voltant de la data de l’11 de novembre de cada any –diada de sant Martí- esdevé un període de bon temps; o, almenys, es percep una major bonança climatològica respecte els dies precedents i, sobretot, dels que el segueixen. És l’anomenat estiuet de sant Martí. En aquest article, sense voler ni poder fer afirmacions categòriques, intentarem cercar allò de cert que hi pot haver en aquesta impressió meteorològica popular.
La definició de l’estiuet de sant Martí no difereix gaire segons la font que es consulti. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que es tracta d’una “sèrie d’alguns dies de bon temps i relativa calor que se sol esdevenir després dels primers freds, al voltant de la festa de Sant Martí (1)”; el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, pràcticament en dóna les mateixes paraules: “sèrie d’alguns dies de bon temps i relativa calor, que sol ocórrer després de les primeres fredorades, cap a la primera quinzena de novembre (2)”; i, finalment, Joan Soler i Amigó diu que es tracta de “breu temps estival, de cel clar i assolellat i temperatura suau, al bell mig de la tardor (3)”.
Sant Martí, a qui s’associa l’estiuet, va ser bisbe de la ciutat francesa Tours i es tracta del primer sant no màrtir venerat (4). Abans d’ocupar aquest càrrec havia estat soldat romà, nascut a Panònia (Hongria) a principi del segle IV.
Segons la llegenda, la humanitat deu aquest temps de bonança, entre les inclemències meteorològiques de la tardor, al gest que va fer sant Martí com a mostra de la seva caritat.
Joan Amades dóna dues versions del relat. La primera fa referència una suposada estada del Sant a una masia de Catalunya, prop de Barcelona, on es va hostatjar per a passar les primeres fredorades; després de sentir les queixes del pagès sobre la mortaldat de plançons i planter que produïa el fred primerenc i com agraïment a l’hospitalitat rebuda, i va endolcir el temps per ajudar a fer créixer i enfortir la plantació (5). La més estesa, però, és la que presenta sant Martí quan era militar i que parteix de la Llegenda Àuria. En aquesta obra de Iacopo da Varazze s’explica que “un dia d’hivern, quan Martí estava a Amiens, al costat de les portes de la ciutat Martí va veure un home gairebé nu de manant almoina. Va veure com cap dels que passaven per allà li feia cas i va deduir que Déu l’havia reservat per a ell, de manera que tingués l’oportunitat d’exercir la caritat; un cop va deduir aquesta idea, sense dubtar-ho ni un moment, immediatament, va desembeinar la seva l'espasa i va dividir la seva capa en dues meitats, una de les quals va lliurar al necessitat i amb l’altre es va tapar ell mateix. Aquella mateixa nit se li va aparèixer Crist amb la mitja capa que havia donat al pobre i va sentir com Nostre Senyor deia als àngels que l’envoltaven que aquella capa li havia donat Martí (6)”. D’aquest relat en va sorgir la llegenda, recollida pel mateix Amades i situada a Catalunya, que esmenta “un dia de fred rigorós, sant Martí passava a cavall per un bosc espès, situat en el terme de l’avui barri barceloní de Sant Martí, i trobà a un recó del camí un pobret que tremolava de fred i que cuidava morir-se. El sant, ferit de compassió, s’arrencà l’espasa, va partir pel mig la seva capa i va donar-ne la meitat al pobre perquè pogués abrigar-se i combatre el fred. Aquell pobre era el diable, que volia fer perdre al sant, i precisament se li va presentar per induir-lo a partir la capa per tal que així, mancat de la meitat d’abric, es morís de fred; però Nostre Senyor, que vetllava pel sant, al moment féu apaivagar i endolcir la temperatura, és a dir, la féu prou suportable per a poder anar sense abric, i així salvà el sant (7)”. El folklorista també indica que “una variant de la tradició diu que el pobre era Nostre Senyor, que, desitjós de mesurar el grau de caritat del sant, se li presentà en forma de pobre, per veure què faria”.

L’estiuet i les verificacions científiques
Sigui quina sigui la versió de la llegenda de sant Martí i la seva vinculació amb l’estiuet, totes fan referència a l’endolciment del clima, en plena tardor, durant un període de temps. La veu popular sol recordar aquest fet llegendari quan, durant la primera quinzena de novembre, fa certa bonança.
Prenent les definicions d’estiuet que donen les fonts enciclopèdiques es pot destacar que coincideixen a dir que es tracta d’un període “d’alguns dies de bon temps i relativa calor” i, en el cas de Joan Soler, qualifica aquest moment de l’any com “de cel clar i assolellat i temperatura suau”. És així com es pot prendre com a determinants el factor “bonança” i el factor “temperatura suau”. Per tant, si es pretengués detectar i mesurar científicament l’existència de l’estiuet de Sant Martí, es podrien considerar les dades de pressió atmosfèrica i de temperatura mitjana.
Amb aquest objectiu s’han pres les dades dels anys 2004, 2005, 2006 i 2007 enregistrades amb una estació Davis situada al casc antic de Vic (Osona), al terrat de la casa Masferrer –on l'Agrupació Astronòmica d'Osona hi té el local social (8). La gràfica de pressió mitjana del període que va del 20 d’octubre al 30 de novembre presenta notables variacions però, en els dies immediatament anteriors a la festivitat de Sant Martí, ofereix una certa estabilitat en els quatre anys estudiats només trencada pel 2004, anyada en la qual la pressió va baixar considerablement a partir del dia 8 de novembre, però que en les tres següents es va mantenir fins al mateix dia de Sant Martí amb xifres superiors a 1017 hPa. En meteorologia s’interpreta que la pressió atmosfèrica superior a 1013 hPa indica zona d’altes pressions o anticiclòniques; malgrat aquesta afirmació, cal tenir present que, segons l’època de l ‘any i la zona, una situació d’aquest tipus pot significar pot significar un temps ben diferent: a l’estiu, els anticiclons volen dir temps assolellat i sense pluja però a l’hivern, sobretot per les fondalades, valls i planes d’interior, són sinònim de boira a causa de la inversió tèrmica (9). Això vol dir que a la tardor, quan la pressió és alta i en territori de la depressió central catalana o la Plana de Vic, la boira pot ser persistent fins a migdia.
La gràfica de temperatures mitjanes, a diferència de l’anterior, no ofereix una tendència tan marcada en benefici de la idea de l’estiuet de Sant Martí malgrat que, després d’un descens pronunciat a finals d’octubre, el decreixement es frena suaument. Aquest fet va ser més remarcable l’any 2006 i, en part, el 2005 i el 2007, però no el 2004.

Sant Martí i Catalunya
La gran devoció de Catalunya per sant Martí i,sobretot, la gran quantitat de parròquies catalanes dedicades a aquest Sant, es deu a la importació que en van fer els francs durant els primers anys de la conquesta esdevinguda després de la invasió sarraïna del segle VIII. Aleshores, era el patró dels soldats i dels cavallers catalans, entre d’altres agrupacions gremials, abans de ser-ho sant Jordi (10); també ho era del bestiar de ferradura i al voltant de la seva festa se celebraven diverses fires on predominava la transacció de bestiar, com el cas de Manlleu. Podeu veure les manifestacions festives que se celebren avui dia al web de festes.org, l’espai on comença la festa.
Roger Costa i Jan Grau expliquen, en El gran llibre dels sants que sant Martí “va donar un cop de mà a les tropes catalanes que lluitaven contra els sarraïns a Riudellots de la Creu (Pla de l’Estany) així com esmenta que “el testament de Pere el Cerimoniós, el 1370, esmenta dues espases màgiques o de virtut, la de Vilardella i la de Sant Martí, la qual podria haver estat la del comte Tallaferro de Besalú, qui al segle XI la va rebre del sant en invocar-lo en plena brega contra els moros (11)”.
No és gens estrany, per tant, que la intensitat de la devoció catalana per sant Martí arribés a atribuir-li dos fenòmens meteorològics de relleu com el comentat ‘estiuet’ i el colorista arc que apareix amb els primers raigs de sol i les darreres gotes de la pluja. Del primer, aquest article, n’ha pretès cercar la relació entre la realitat i la imaginació popular; del segon, un altre dia se’n farà objecte de comentari.

Imatge: Es tracta de la representació de l’escena en la qual sant Martí parteix la capa per donar la meitat a un pobre. És una composició feta amb trencadís de mosaic de la casa del carrer de Sant Domènec, 9 de Manlleu. L’industrial Martí Vilaseca es va fer construir aquest casal i la façana que, amb l’obra artística de la fotografia, es va enllestir el1924; es va salvar de la destrucció decretada per les autoritats locals, al novembre de 1936, gràcies al fet que va ser tapada per una capa de pintura.

1 “estiuet” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana; vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 330
2 “Estiuet” Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear; vol. 5, Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 565
3 “Sant Martí. 2. Estiuet de Sant Martí”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 690
4 Íbid, p. 688
5 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any, volum 5. Barcelona : Salvat, 2001, p. 683 - 684
6 da Varazze, Iacopo. La leyenda dorada, vol. 2. Madrid : Alianza, 2005, p. 719
7 Amades, Costumari... p. 684
8 Dades obtingudes de InfoMet. Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona [Consulta: 7 de novembre de 2008] Disponible a: http://infomet.am.ub.es/clima/vic/
9 Mazón i Bueso, Jordi; Costa, Marcel. 100 qüestions per entendre l'atmosfera. Barcelona: Cossetània, 2008, p. 61 i 62
10 Ribas, Rosa. Culte i iconografia de Sant Martí a Catalunya: una proposta didàctica. Barcelona: Claret, 2006, p. 30 i 44
11 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 112 – 115

7 de nov. 2008

Sant Fortià de Torelló (i II): l’antiga festa de tota una població

Molts torellonencs encara recorden com, fins a la dècada de 1970, era ben pública i conscient la devoció a sant Fortià, el Sant innocent del qual en conservaven les relíquies vingudes de Terra Santa en plena edat mitjana. Tot i que originàriament la festa se celebrava el 6 de desembre, en commemoració del dia en què se suposa que van arribar les relíquies a Torelló -com encara ho constatava Joan Amades al seu Costumari Català (1)-, des de fa molt de temps que la diada és el 7 de novembre; Fortià Solà, ho confirma quan diu que “arribada la santa relíquia el 6 de desembre, en els seus principis aquets és el dia de la festa; i això s’ajusta al costum general dels pobles posseïdors de cossos sants, per als quals la commemoració de l’arribada assoleix la màxima solemnitat”. A Torelló, però, no és així, ja que “més tard, però, i sense que es pugui precisar el temps i el motiu, la festa passa al 7 de novembre” i certifica que “en el segle XVI s’és ja verificat el canvi (2)”.
El 1898, en un full editat expressament per commemorar el sisè centenari de l’arribada de les relíquies, s’especifiquen les activitats dedicades a sant Fortià: a les sis de la tarda del 29 d’octubre, després de resar el rosari, s’iniciava la Novena de sant Fortià, que acabaria cada dia amb el cant dels goigs; el 4 de novembre, dins la Novena, es preveia un sermó del secretari del Seminari de Vic, mossèn Ramon Puig; així continuava l’endemà i el dia 6, quan els devots podrien adorar les relíquies del Sant. Finalment, el dia 7, dia central, el matí hi havia ofici amb orquestra, amb assistència de l’Ajuntament del municipi, i amb panegíric a càrrec de mossèn Miquel Camps, de la catedral de Vic; a dos quarts de 4 de la tarda es cantarien vespres i, posteriorment, se sortiria en processó (3)”.
A mitjan segle XX, en època de Solà i com diu ell mateix, “el poble, àdhuc en temps moderns, continua celebrant la diada, amb tancament dels tallers i fàbriques del terme” la festivitat era celebrada (4)”. Des del punt de vista litúrgic, tot i tenir altar propi, la solemnitat es feia a l’altar major on se situa l’arqueta ambles relíquies i es feia processó pel matí i, també per la tarda; aquesta darrera, diu el mateix Solà, “per bé que sempre és presidida per totes les autoritats, pren un caient infantil, per l’assistència de tots els nens i nenes de la població, els quals ostenten banderetes blanques i vermelles i bastonets o vergues encreuades, símbols d’innocència i de martiri (5)”
Fins a la dècada de 1970, la festa es va seguir celebrant. M. Teresa Torres, en el llibre Osona: testimonis del segle XX (6), afirmava que “es convertí en una manea de festa major dels infants, ja que es feien diversos actes per commemorar i celebrar la diada” i descrivia el programa d’activitats: “Al matí se celebrava una missa solemne, a la qual assistien les autoritats civils i eclesiàstiques del poble, i sardanes a la plaça Nova per a tothom”; a la tarda, tenia lloc l’acte de més rellevància en forma de processó “en la qual participaven tots els nens i nenes del poble, ben abillats amb la millor roba que tenien; era el dia que estrenaven els abrics nous, i portaven un petit estendard de color vermell o blanc segons les èpoques”. En la processó i participaven totes les escoles de Torelló i els seus alumnes desfilaven, de petits a grans, en dues fileres i els professors al davant. Obrien la comitiva, segueix explicant M. Teresa, la obrien tres escolans dels quals “el del mig portava una creu processional i els altres dos, situats a banda i banda, portaven el penó”. Acompanyaven al conjunt un grup de músics i un cor cantant l’himne dedicat a sant Fortià i, al darrere anaven els alumnes més grans, amb una imatge del Sant, i les autoritats eclesiàstiques i polítiques del municipi. Després de la processó es berenava i es feia camí cap al teatre Cirviànum on es projectaven pel•lícules infantils encapçalades per l’informatiu ‘No-do’.
Des d’aleshores, la festa a sant Fortià va quedar reclosa en l’aspecte litúrgic. Només l’escola dels Sagrats Cors, centre educatiu de caràcter religiós, manté en el seu programa de celebracions la festa a sant Fortià (7). En el seu espai web es remarca que “Sant Fortià és el copatró de Torelló i la festa dels nens i nenes del poble” i que “per mantenir la tradició a l’escola fem una festa”. Les activitats conten de “una Eucaristia pels Cicles dels grans i s’explica la festa als Cicles dels petits. L’escola obsequia als alumnes i professors amb un esmorzar de coca amb xocolata. Seguidament es fan jocs esportius. A la tarda cada cicle organitza la festa el més escaient per als seus alumnes”.
Així, l’any 2004 i 1005, l’escola dels Sagrats Cors va celebrar la festa el divendres 5 de novembre, amb celebracions litúrgiques a la capella del centre i a les esglésies de la població, explicació de la llegenda del Sant als més petits, jocs esportius per als alumnes de secundària i jocs i visionat de pel•lícules i titelles per a la resta; el 2006, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la parròquia de Montserrat, s’hi van apropar els estudiants de secundària aprofitant, també, per fer una caminada pel terme municipal (8).
Evidentment, tots els anys s’han mantingut els actes de tipus litúrgic, amb un especial interès els que van envoltar el trasllat de l’arqueta de les relíquies al seu lloc actual, situat a la cripta del santuari de Rocaprevera, inaugurada el 1999 amb motiu del 75è aniversari de la construcció actual edifici.

Fortià, un nom no gaire freqüent

Que la devoció a sant Fortià es concentra a llocs molt determinats ens ho confirma l’estadística de nadons als quals se’ls ha posat aquest nom. Dels 53 homes que duien el nom de Fortià a tot Catalunya el primer de gener de 2007, a la comarca d’Osona n’hi havia 33 –es troba en la posició 210 dels noms posats a homes a la comarca- i la resta eren repartits entre el Bages, Barcelonès i la resta del país –es troba en la posició 2.286 dels noms posats a homes en tot el país (9). És molt probable, que els trenta-tres osonencs que duen el nom de Fortià es concentrin a Torelló. Exagerant una mica, Lluís Thomasa al seu llibre La vall de Torelló, ja deixa constància que “per la gran devoció que impera a Torelló envers Sant Fortià, aquest nom de pila és molt comú a la vila, i, en canvi no és conegut en cap altra localitat catalana” i acaba afirmant que “si un hom troba fora e Torelló, algun Fortià, és segur que es tracta d’un torellonenc o bé d’un descendent de torellonencs (10)”.
Si en fixem en el moment en el qual es va prendre la decisió de posar el nom de Fortià als nounats obtenim un curiós resultat: mentre que hi ha 10 persones nascudes entre 1920 i 1939 amb aquest nom, després passen deu anys sense cap; de la dècada de 1950 en tornen a parèixer 12 però cap a la dècada següent. Entre 1970 i 1989 n’hi ha 16 homes més però no és fins als darrers anys, des del 2000, que en trobem 7 més. Això planteja que el nom de Fortià ha estat utilitzat per donar nom a nadons en moments determinats seguits de períodes en què no s’ha posat (Vegeu la gràfica corresponent).

“Goigs del Innocent Mártyr Sant Fortiá quin cos sant se venera lo día 7 de novembre en la iglesia parroquial de Sant Feliu de Torelló. Bisbat de Vich. Vic : imp. Anglada, 1908” per gentilesa de Bibliogoigs

1 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any, volum 5. Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 860
2 Solà i Moreta, Fortià. Història de Torelló, vol 2. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, p. 287
3 “Festas en honor de Sant Fortià”, Vic : Imp. Anglada, 1898
4 Solà, Fortià. Història... p. 287
5 Íbid
6 Osona: testimonis del segle XX. Vic: Consell Comarcal d'Osona, 2007, p. 259 – 261
7 Vegeu l’apartat de celebracions de l’espai web de l’Escola Sagrats Cors de Torelló al següent enllaç:
celebracions a l’escola
8 “L’escola Sagrats Cors celebra avui Sant Fortià”; “L’escola Sagrats Cors celebra Sant Fortià”; “L’escola Sagrats Cors celebra Sant Fortià”; Dins: Torelló, setmanari independent de la Vall del Ges. Torelló : Torelló Associació Cultural, núms. 1620, 5 de novembre de 2004, p. 9; 1666, 11 de novembre de 2005, p. 20; 1710, 3 de novembre de 2006.
9 Cercar el nom “Fortià” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 [Consulta: 2 de novembre de 2008] Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=fortia
10 Cercar el nom “Fortià” a: Població; onomàstica, Història per dècades [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 [Consulta: 2 de novembre de 2008] Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=125167

6 de nov. 2008

Sant Fortià de Torelló (I): les relíquies d’un sant Innocent

Sant Fortià és el copatró de Torelló, juntament amb el titular de la parròquia sant Feliu. La tradició indica que les relíquies que rebien devoció en aquesta població osonenca eren les restes d’un dels nens de Betlem, els anomenats Innocents, que segons l’evangeli de Mateu van ser morts per ordre d’Herodes.
L’historiador Fortià Solà escriu que van arribar a la població osonencs “per ministeri dels croats torellonencs, els quals el 1290 van a la conquesta de Terra Santa, formant part de l’expedició que hi mena l’armada catalana comandada per l’almirall Bernat de Sarrià”i assenyala que “caporal de la colla torellonencs és un tal Arnau del Colomer (1)” que es distingeix per la seva valentia i que és reconeguda i rep com a premi, el 8 d’abril de 1291, diverses relíquies del bisbe de Tolemaida i patriarca de Jerusalem, Nicolau d’Hanaps, de l’orde dels dominics. Entre aquestes relíquies es troben les de sant Fortià que són dutes, per Arnau de Colomer, a Torelló el 6 de desembre de 1298. El mateix Solà explica que “i tal com és costum en actes d’aquesta guisa, la parròquia surt a rebre-la en processó en un lloc tan adient com és la font del Raig, que brolla al peu del camí de Vic, a la mateixa envista de la vila (2)”.
Aquest fet, que diversos autors han intentat autentificar, en temps posteriors s’embolcalla en llegenda. Es pren com a referència el mateix lloc que marca la història, la font del Raig, com a punt d’arribada de les relíquies de sant Fortià a Torelló però s’atribueix el seu transport a un colom. Anna Pous relata com “la llegenda diu que un pagès, tot pujant cap a Rocaprevera va veure un colom aturat a la branca d’un arbre i portava una cosa al bec. El colom volava per sobre la font del Raig” i en voler-lo caçar amb una sageta queda cec quan “la campana de Rocaprevera va començar a tocar tota sola i tots els vilatans van pujar a veure què hi passava” que van veure com “al capçal de la font hi havia un arqueta i unes petjades deixades pel colom (3). L’arqueta contenia unes restes que un escrit atribuïa al cos incinerat de sant Fortià, un dels nens màrtirs assassinats per Herodes.
L’arqueta que les contenia, fins el 1936 a l’inici de la guerra civil espanyola, i que encara es conserva és de plata; a l’interior n’hi havia una caixeta de fusta de cedre que, aquesta sí, va desaparèixer. Les mides són, de 40 cm de llarg, , 20 cm d’ample i 24 cm d’alçada. Fortià Solà (4) la descriu d’aquesta manera: “té la disposició rectangular; el cobertor i la tapa superior és constituït per set peces o cares distintes, i es tanca per davant amb pany i clau. La de decoració de l’arqueta, que segueix totes les cares, llevat de la posterior, és sempre a base d’un mateix motiu o dibuix repicat que imita uns ramatges sortits d’un relligat o pitxer capriciós posat en forma invertida, i proveïts d’elementals foliacions de forma purament decorativa”. La part més especial són els quatre peus semiesfèrics “en cadascun dels quals hi ha en relleu un peu de colom”.
La tradició sosté que aquesta no és la primera arqueta, la que suposadament va dur el colom al bec, sinó que es tracta d’un donatiu fet per la senyora Dalmiata de Vallterra com agraïment per una curació obtinguda gràcies a sant Fortià; només se sap que aquesta dama va fer testament l’any 1433 (5).

Advocat per demanar la pluja i contenir les tempestes
Ben aviat, sant Fortià i les seves relíquies van ser objecte de devoció a Torelló. Eren especialment reclamades en casos de sequera i falta d’aigua. Joan Amades ho confirma: “és gran advocat per fer ploure” i especificava que “quan es desitjava pluja, portaven, en solemne processó, la caixeta que contenia el seu cos fins al riu Ter, i feien de manera que es mullés lleugerament, i després d’aquesta cerimònia no trigava a produir-se una gran plujada (6)”. En casos de manca rigorosa d’aigua era conduït en processó als santuaris de Rocaprevera –cal tenir en compte que fins al 1999 les relíquies es trobaven a l’església de SantFeliu de Torelló-, de la Gleva o de Borgonyà; en altres ocasions era visitat per la Mare de Déu del Bonsuccés (vegeu l’article sobre aquesta advocació mariana a un altre article d’aquest bloc) que es trobava al convent de la Mercè a Vic i en altres era el mateix Sant qui anava a la ciutat vigatana i, concretament, a la catedral. Fortià Solà dóna bon resum d’aquestes anades i vingudes (7). Fins i tot esmenta que el Sant, en una veritable polivalència que no el feia caure en contradiccions, era reclamat en casos de temporals que poguessin fer malbé la collita (8).

1 Solà i Moreta, Fortià. Història de Torelló, vol 2. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, p. 273
2 Íbid
3 Pous, Anna. “La Font del Raig: la llegenda de Sant Fortià” Dins: Torelló, setmanari independent de la Vall del Ges. Torelló : Torelló Associació Cultural, núm 1487, 16 de novembre de 2001
4 Solà, Fortià. Història de Torelló..., p. 291
5 Íbid, p. 290
6 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any, volum 5. Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 860
7 Solà, Fortià, Història de Torelló..., p. 296 – 303
8 Íbid. p. 303

1 de nov. 2008

Tots Sants (i III): llums al cementiri per la ‘nit de Difunts’

Quan comença la nit que condueix cap al Dia de commemoració dels Fidels Difunts, la vesprada del dia de Tots Sants, els cementiris han canviat d’aspecte. Aquests espais, que en qualsevol altre moment de l’any solen ser inhòspits i foscos, s’omplen del color i de llum. Són els tons vius dels rams deixats com ofrenes i l’espurnejar de les llànties i espelmes enceses amb devoció.
Joan Soler i Amigó diu que “la llum s’identifica amb l’esperit, amb l’ànima” i que “ciri, candela o llàntia encesa signifiquen presència espiritual (1)”. Per aquesta raó, el dia de Tots Sants, previ al de Difunts, molts de qui es recorden dels seus familiars que descansen al cementiri els procuren un pessic, un alè, de la vida que els manca. I és que “cremar cera per a un difunt és mantenir el seu record, la pervivència, i l’ofertori de candeles enceses en les misses de difunts tenia aquesta intenció (2)” i ningú és completament mort mentre perdura en la memòria d’algú altre.
La tradició ve de lluny. Els romans, en la diada dedicada als seus difunts –la Parentalia-. Diu Soler i Amigó, “encenien candeles vora les tombes per foragitar els mals esperits (3)”. Aquesta idea i aquest costum ha perdurat fins als nostres dies.
El folklorista Joan Amades explica, fent referència a Barcelona, que “abans de la fundació del cementiri general, l’any 1823, quan encara s’enterrava en els fossars parroquials, era costum que les famílies que havien tingut una defunció durant l’any, portessin al cementiri una llantieta o gresolet d’oli que feien cremar durant tota la diada d’avui” i estableix que “hom podia calcular el nombre de difunts soterrats durant aquell any en un fossar per la quantitat de llumets que s’hi veien cremar (4)”.
La funció de la llum, en el context de culte i respecte als difunts esdevé un indubtable desig de resurrecció. La llum, també diu el mateix Soler i Amigó, expressa l’esperança durant “ la vetlla o vigília mantenint encesa la llàntia, esperant l’albada; o quan hom està sumit en la fosca, perdut, i veu una llum tènue (5)”.
La utilització d’espelmes, ciris i llànties és molt freqüent en diverses manifestacions de tipus simbòlic al llarg de la vida especialment relacionades amb la litúrgia. La Gran Enciclopèdia Catalana ens diu que “el ciri és un element litúrgic que hom troba ja als primers segles cristians. De primer només tingué un sentit funcional d’il·luminació. Després, hom hi veié el simbolisme religiós de la llum (il·luminació divina que aparta la tenebra) i obligà a fer-ne ús en totes les funcions litúrgiques públiques (6)”. Joan Soler i Amigó ho exemplifica amb el ciri baptismal “encès amb el Ciri Pasqual, símbol de Crist ressuscitat (7)”.
Així com la llum significa esperança, el Dia de Difunts no és, tampoc, triat a l’atzar. Amades diu que “és remarcable que aquest moment de l’any coincideix amb el de la sembra” i afegeix que “els pobles vells que creien en la resurrecció de l’ànima, veien una certa analogia entre l’enterrament dels difunts i la seva resurrecció de sota terra al cap d’un període de temps, semblantment a les llavors soterrades i ressorgides en espigues pletòriques de gra”. Per això, continua el folklorista, “la commemoració de la festa dels difunts en el moment de la sembra no és pas accidental, sinó que respon a creences i ritus de caràcter màgic que establien una relació entre els difunts i les llavors (8)”. Semblantment diu Xavier Fàbregas en dir que “hi ha un símil ben fàcil d’advertir entre la llavor que és colgada i el cos inert que rep sepultura. La llavor sembla l’últim residu del fruit i, tanmateix, guarda en el seu interior un impuls vital, una força latent, que al cap d’uns mesos la farà brotar i donarà vida a una nova planta, semblant a aquella de la qual procedeix (9)”. És a dir, creences religioses a part, la nostra cultura més ancestral vol veure, i fer-nos veure, que fins i tot en el que se suposa un dia trist i melangiós, hi ha una llum d’esperança; precisament, la llum que lluu tremolosa al cementiri.

Notes:
1 “Candela”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 110
2 Íbid
3 Íbid
4 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 614
5 “Llum”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 398
6 “Ciri”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 7, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 302
7 “Llum”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 398
8 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 653 i 654
9 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana, 1987, p. 282