31 d’oct. 2008

Tots Sants (II): el culte als morts i a les ànimes

La diada de Tots Sants va ser la cristianització que el papa Bonifaci IV va fer de la festa que antigament es dedicaven a “tots el déus” o Panteó; la va dedicar a la Verge Maria i a tots els màrtirs. Al final del segle X se li va afegir, l’endemà, la commemoració dels fidels difunts (1). Del dia 1, festa de Tots Sants, Amades diu que “té dos aspectes: alegroi i xiroi al matí i greu i sever a la tarda. Es creu que la primera part del dia és festa pels vius, i la segona està dedicada als difunts, car, segons el dir general, el dia de difunts, pel qual ordinàriament es comprèn l’endemà del dia de Tots Sants, comença pròpiament al migdia d’aquest i dura fins a la mateixa hora del dia següent (2)”. Amades diu que “molta gent anava a pregar als fossars encara que no hi tingués ningú soterrat: sols com un acte de pietat i de devoció envers els difunts. Anar a pregar al fossar de la parròquia era gairebé obligat (3)”. I encara ara, com constaten Carrera i Soler, “l’antiga tradició precristiana i preromana de la visita a les tombes dels difunts familiars perviu religiosament (4)” però despullada de “tota aquella trama atapeïda de ritus i creences, d’angúnies i confiances, l’única expressió pública de reverència per un difunt és la cerimònia laica de guardar, immòbils i dempeus, un minut de silenci en record seu (5)”; respecte a la diada de l’1 de novembre, el mateix Soler, esmenta que “també es manté la tradició d’anar als cementiris a visitar els nínxols on són enterrats els difunts familiars, per dipositar-hi pregàries i records, a més de rams de crisantems i ciris o xinxetes enceses (6)”. És així com “un cementiri té realment una aparença diferent si és visitat un dia qualsevol de l’any o bé el dia dels morts. Les flors seques, normalment empolsinades i músties són canviades per flors tendres que donen al recinte un aire de festa –valgui l’expressió- solemne i únic a l’any (7)”.
En tota activitat dirigida als difunts subsisteix la por ancestrals dels vius als morts i a tot allò que en fa referència. Precisament, el dia de Tots Sants i l’endemà, és un moment, diu Amades, en què “hom creu que avui les portes de l’infern resten mig abandonades, és a dir, que hom no les vigila ambla rigor de costum. Hi ha ànimes que, sabedores del cas, esperen aquest moment per escapar-se. Si assoleixen fer-ho per les portes que donen a la terra, es poden reintegrar al món dels vius... (8)”. És així com els dos móns entren en contacte i com els vius intenten apaivagar les ànimes amb visites al cementiri i l’obsequi de rams i altres elements de guarniment a les seves tombes. De la mateixa manera que poden sortir les ànimes de l’infern, ho poden fer les del Purgatori ja que reben permís per anar a veure els seus familiars. Xavier Fàbregas, a Tradicions, mites i creences dels catalans, afirma que “els éssers contra els quals l’home sent la necessitat de protegir-se són tres: les ànimes dels morts, les bruixes i els dimonis (9)” i diu que els dimonis ocupen un lloc modest en aquesta classificació. L’ànima que visités els món dels vius, avisa el mateix autor en una altra obra seva, “i en arribar a casa trobava la família fresca i tranquil·la, en tenia una gran pena i, abans no despuntés el dia, se n’havia de tornar a la seva torradora”, en canvi, “si trobava els familiars afligits i plorosos les autoritats que intervenien en aquestes coses per expressa delegació divina li obrien les portes del cel en un ‘amén Jesús’ (10)”.
Creences i supersticions a part, el dia de Tots Sants i el del Difunts és moment especial per generar reflexions. Qui s’acosta al cementiri de Manlleu és convidat a una. La llinda del fossar parroquial manlleuenc, construït el 1851, conté aquest valuós missatge que acompanya una calavera:

“Esta verdad que oirás,
jamás pongas en olvido:
Como tu eres yo he sido,
como yo soy, tu serás.”

1 “Tots Sants”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 668
2 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any (volum 5). Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 610
3 Íbid, p. 614
4 Carrera, Manel; Soler, Joan, “La tardor” Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 102
5 Soler, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: Pòrtic, 2001, p. 199
6 Íbid
7 Contreras, Jesús; Prat, Joan. Les festes populars. Barcelona: Dopesa 2, 1979, p. 72
8 Amades, Joan. Costumari... Íbid, p. 645
9 Fàbregas, X. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 54
10 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana, 1987, p. 282