9 d’oct. 2008

La Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés encara batega

Cada segon diumenge d’octubre, a l’església de Sant Antoni M. Claret de Vic, es reuneix un grup, cada vegada menys nombrós, de pagesos i agricultors osonencs. Pretenen testimoniar que la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés encara batega i volen retre tribut als confrares difunts que ja no hi poden ser presents. S’apleguen al voltant d’una petita imatge de la Mare de Déu, coneguda com la del Bonsuccés, que és l’origen i raó de la seva organització.
L’any 1931 es va editar, de la mà de Mn. Josep Capdevila, un bonic volum titulat “La Mare de Déu del Bon-succés i la seva confraria” (1). En les seves pàgines es fa acurat esment de l’origen llegendari de la imatge mariana, la seva relació amb l’esclau Palau; la major atenció, però, és per esmentar les activitats portades a terme per la confraria. L’inici de tot plegat, es troba en la llegenda trasllada el lector a un moment passat, de pirates, esclaus i fets miraculosos:

L’esclau torellonenc salvat per la Mare de Déu del Bonsuccés

A la façana d’un edifici del carrer Nou de Torelló hi ha una capelleta que té una imatge de la Mare de Déu parella de la de Vic. En aquesta casa, diu la tradició, va viure Miquel Palau que, per atzar o per fortuna, va ser protagonista d’una bonica història de pirates, esclaus i rescat meravellós que va donar origen a la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés. Mossèn Fortià Solà, a la seva Història de Torelló, relata la llegenda de com es va iniciar la devoció a aquesta representació mariana:
“Per temps, un torellonenc anomenat Miquel Palau cau presoner dels corsaris sarraïns, i va a parar a Argèlia, sota l’esclavatge d’un musulmà, enemic, naturalment, de tot quant té regust de cristianisme, el qual el té ocupat en el moviment d’una sínia per al regatge de les seves hortes. En tan penosa feina, en Palau descobreix una imatge de la Verge Maria, posada com per tanca d’un rec o regadora, i no cal dir la seva dolença per veure en tal estat de profanació la representació de la Regina del cel per ell tan fervorosament venerada. Buscant l’oportunitat, troba manera de retirar l’escultura, i d’ocultar-la en el seu míser dormitori, que consisteix en una mena de caixa, damunt la qual a les nits s’hi jau un guardià o vigilant. Amb la més viva confiança el dissortat esclau s’hi encomana i s’adorm abraçat amb el sant tresor. L’endemà, en despertar-se, sent tocar campanes, i sospitant que la Verge ha obrat un miracle, s’alça precipitadament, i diu al custodi, qui no pot entendre aquest succés: -Heu acabat el vostre ofici; en aquesta ditxosa terra no hi ha esclaus a qui guardar.
Això esdevé al peu de Barcelona. En Palau entra a la ciutat, no sense haver-se postrat abans en terra i donat les més devotes gràcies a la divinal Senyora, i va de dret al convent dels Mercedaris, on creu que ha de trobar un germà seu religiós, el qual ha estat traslladat al convent de Vic. Els mercedaris barcelonins, davant d’aquest prodigi, donen entenent de deixar en llur temple la miraculosa Imatge al tan afortunat Palau, en qual no triga en emprendre el camí de Vic i de la seva pàtria, portant solament en testimoni del seu esclavatge els grillons i les manilles amb què era subjectat durant la nit. Per camí adverteix que el saró se li fa més pesant, i troba en ell la sagrada escultura, deixada a Barcelona. A Vic la deixa igualment a la casa mercedària, la qual no sap com agrair l’obsequi, i prossegueix el viatge fins a Torelló, on ofereix al gloriós innocent Sant Fortià els grillons que li han estat llevats en forma tan prodigiosa (2)”.

Mn. Fortià Solà (3), seguint textos de Mn. Pau Parassols, va buscar la possible autenticitat de la història. La possibilitat quer la família Palau, ben documentada a Torelló, tingués un avantpassat anomenat Miquel que hagués estat pres, arran de costa, per un grup de pirates és un relat –venen a dir- ben possible. Així mateix hi ha constància d’uns grillons, que haurien estat del protagonista en la seva època d’esclau, entre les presentalles dipositades a l’altar de sant Fortià de l’església parroquial torellonencs; de la mateixa manera, venen a ser reals unes manilles trobades l’any 1875 amagades a la casa on se suposa que va viure Miquel Palau.
En canvi, el relat del miraculós salvament atribuït a la Mare de Déu, Fortià Solà, el considera més propi del gènere de la llegenda i la compara amb d’altres fets semblants atribuïts, també, a la Verge.
L’eix principal pel qual gira tot plegat era una imatge antigament molt venerada d’una capella lateral de l’església de la Mercè de Vic. Fins a la guerra civil espanyola, es tractava d’una marededéu que el P. Josep M. Capdevila descrivia de la següent manera:
“És una imatge d’alabastre, que amida 35 centímetres d’alçada d’alçada sense comptar el plinte inferior que li fa de repeu. Representa la Mare de Déu, dreta, amb posat natural, lleugerament decantada a un costat com contrarrestant el suau pes del Fillet que porta a plec del braç esquerre. La Mare vesteix túnica llarga que li baixa finament pleguejada fins a cobrir-li els peus, dels quals se li’n veu solament part del dret que va calçat amb xinel•la de forma apuntada. Damunt la túnica, porta mantell. Un mantell fi, voleiadís, que li abriga tot el cap, deixant-li veure, a banda i banda de la cara, abundosa cabellera al desgaire. Del cap li baixa a les espatlles, i de les espatlles li cau cos avall abundós i folgat, recollintse-li escaientment en el braç dret i anant-se a cloure replegat sota l’esquerre. L’Infant Jesús, va assegut. Té les cametes creades i descansa dolçament el peu esquerre, nu, damunt la mà dreta de la Mare. Vesteix solament túnica i té a les mans un objecte que sembla un pa encetat. Les cares, ben modelades, expressen una dolcesa i una serenitat ebcisadores. Aquesta bella esculptura, d’un goticisme quelcom decadent, sembla datar de finals del segle XV (4)”.
Després de la guerra civil, l’escultor Marès –segurament Frederic Marès (1893 – 1991)- va realitzar-ne una còpia molt fidel; només s’havia conservat, de la imatge anterior, el cap de l’infant que va incorporar a la nova escultura. Va passar a formar part de la imatgeria del temple de sant Antoni M. Claret que es va edificar a la ciutat de Vic en el mateix lloc on hi havia el convent de la Mercè, enderrocat el 1936. Allà encara es pot admirar la imatge i és el lloc on rep devoció dels pocs membres de la confraria que encara persisteixen.

La confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés

La devoció a la Mare de Déu del Bonsuccés va arrelar molt decididament en la societat osonencs i, en especial, vigatana. A final d’octubre de 1620, com a mostra d’aquesta devoció, es va fundar una primera confraria de la qual se’n sap ben poca cosa (5). Una segona, però, va veure la llum a partir del 1631 amb la voluntat de ser una organització de bracers, o sigui, de treballadors del camp o pagesos dedicada als socors i ajuda mútua.
El gran pes de l’agricultura a Osona va permetre la Confraria de la la Mare de Déu del Bonsuccés tingués, cada vegada més, gran importància. A principi de la dècada de 1930, quan Josep Capdevila va escriure el seu llibre dóna testimoni de les seves dimensions i esmenta que “ningú no dirà que deu mil no sigui un nombre ben respectable i que no legitimi un franc entusiasme”. En la seva presència geogràfica afirma que és una associació de caire comarcal ja que hi havia confrares als següents nuclis de població: Vic, Gurb, La Gleva, Sant Hipòlit, Torelló, Vinyoles, Sant Vicenç de la Guàrdia, Manlleu, Roda, Tavèrnoles, Sant Julià de Vilatorta, Calldetenes, Vilalleons, Taradell, Sant Eugènia de Berga, Tona, Malla, Santa Eulàlia de Riuprimer, Sentfores, Sant Julià Sassorba, Granollers de la Plana i Múnter (6). A aquestes dades se sumava el fet que, des de 1931, s’obria l’organització a membres que no fossin exclusivament pagesos.
La societat, però demanava de noves formes organitzatives i, lentament, després de la guerra civil espanyola , la confraria va entrar en una lenta però inexorable decadència. Actualment és un grup no gaire nombrós de confrares els que encara donen testimoni del passat gloriós de la seva organització.

La Mare de Déu del Bonsuccés i la pluja

Per la vinculació que la llegenda atribueix a la imatge mariana i al fet de regar les hortes, la invocació a la Mare de Déu del Bonsuccés va sovintejar, a la comarca d’Osona, en casos de sequera.
Amb el desig d’obtenir pluja, tant necessària per a la pagesia, la confraria va decidir, ja el 1660, 1680 i 1683, portar en romiatge la imatge de la Mare de Déu del Bonsuccés a l’ermita de Sant Segimon al Montseny. Més endavant, veient el resultats d’aquests rituals, es va instituir un protocol de mesures que, segons el pare Capdevila (7), seguia el següent procediment en cas que la pluja no fos present: 1. Les relíquies dels màrtirs sant Llucià i sant Marcià són dutes a la catedral de Vic. 2. Les relíquies de sant Miquel dels Sants són dutes a la catedral i s’exposen amb les de sant Benet i santa Escolàstica. 3. Totes aquestes relíquies són conduïdes en processó al Prat de la Riera i es fa benedicció del terme amb la Vera-creu. 4. Es porten en processó a la catedral la imatge dels Dolors, el Sant Crist de l’Hospital, la Mare de Déu del Remei i la del Bonsuccés. 5. Les relíquies de sant LLucià i sant Marcià són dutes a la Gleva. 6. Si la sequera persisteix, la imatge de la Mare de Déu del Bonsuccés és conduïda a Torelló a visitar les relíquies de sant Fortià.
Aquesta relació, evidencia com el paper de la Mare de Déu del Bonsuccés era tingut com la darrera e les mesures i, per tant, en la darrera a la qual es posava confiança.
El 1734, va ser necessari de dur la imatge a la catedral de Vic (8).El 1753 va caldre una visita a Torelló (9), amb uns excel•lents resultats. També va caldre anar a la catedral en 1782 i 1798 (10)

Capelleta al carrer Nou de Torelló

A finals del segle XIX, la confraria va considerar adient de dotar la casa on la tradició suposava que havia nascut Miquel Palau amb una capelleta on una imatge de la Mare de Déu del Bonsuccés hi tingués l’adequada presència. D’aquesta manera, la capelleta del carrer Nou de Torelló, tal com es pot veure avui dia, té una placa al dessota amb les dates de 1892, quan va ser col•locada, i de 1948, quan va ser restaurada després de la Guerra civil. De la primera col•locació, Mossèn Solà esmenta que, el 25 de juliol de 1892, “és col•locada per la Confraria en la capella novament oberta, la imatge de la Verge, que té al seu peu el piadós esclau. La mateixa pia associació la porta des de Vic en processó, en la qual figura la comparsa dels nens esclaus acompanyats del rei moro, tal com és costum d’anar en aquella ciutat en la processó anual del Bonsucés; i entre els petits captius hi ha dos noiets descendents de la casa Palau (11)”. Aquestes visites de la confraria a la capelleta de Torelló van sovintejar fins a la darrera de la qual es té constància i que va tenir lloc el 25 d’octubre de 1931.



[Goigs de Nostra Senyora del Bon-succés que se cantan en la Iglesia de. Real Convent de la Mercè de la ciutat de Vich. Vic : Ignasi Valls, 1835]

Vull expressar el meu agraïment al Sr. Modest Reixach del Patronat d’Estudis Osonencs i al P. Anton M. Vilarrubias, superior de la Comunitat Claretiana de Vic, per la seva amable col·laboració en la confecció d’aquest article.


1 Capdevila, Josep M. La Mare de Déu del Bon-succés i la seva confraria. Vic : Seràfica, 1931, 169 pp.
2 Solà, Fortià. Història de Torelló: monografia basada en els Arxius Parroquial i Municipal de la vila. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, pàg. 227
3 Íbid, pàg. 227 i ss.
4 Capdevila, Íbid., p. 12 - 13
5 Íbid., p. 26 – 32
6 Íbid, p. 133
7 Íbid, p. 52 -53
8 Íbid, p. 54
9 Ibid, p. 55 – 57
10 Íbid, p. 58 - 59
11 Solà, Íbid., pàg. 238 i 239

1 comentari:

Zerosetze ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.